diumenge, 30 de setembre de 2007

"Que no t'exclogui el vent dels seus combats ni la mar dels seus ocis" (Miquel Martí i Pol)


Dubtar, aprendre, conèixer, saber, etc, acostumen a ser símptomes de voluntat de llibertat. Si aquesta voluntat s’acompanya de crítica o denúncia de l'existent (com van fer Marx o Freud, per exemple), el potencial alliberador pot ser enorme.
Tot i que el llibre que reporta el text d’avui fou comentat de la següent manera per un dels seus autors: “De bona gana vam abandonar el manuscrit a la crítica rosegadora de les rates, sobretot pel fet que ja havíem assolit l’objectiu principal, és a dir, veure-hi clar nosaltres mateixos” (Karl Marx: Pròleg a Per a la crítica de l’economia política, 1859), no fou pas per atzar que romangué inèdit fins l’any 1932, amb el marxisme ja adotzenat pels “revisionistes” que custodiaven els manuscrits de Marx o ja esclerotitzat pels soviètics que en feren una doctrina: “El comunisme no és per a nosaltres ni un estat que calgui crear, ni un ideal sobre el qual haurà de reglamentar-se la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquest moviment són resultants de premisses existents en l'actualitat” (Karl Marx i Friedrich Engels: La ideologia alemanya, 1845-1846).
I és que la contradicció, com afirmava el mateix Marx, és present en totes les realitats, fins i tot entre els partidaris dels seus ideals emancipatoris.
Paradoxalment, tot i que La ideologia alemanya no fou el primer text ni de Marx ni d’Engels, fou dels primers textos marxistes, si no el primer: mode de producció, relació entre base i superestructura, forces productives, relacions de producció, ideologia, etc, són alguns dels nous conceptes _noves eines_ que els permeten d’analitzar i explicar la societat que fins llavors només havia pogut ser denunciada des de punts de vista morals. Perquè “Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Marx: tesi XI, de Tesis sobre Feuerbach, 1845, publicat _amb algun retoc_ per primer cop per Engels el 1888 com a Apèndix de la seva obra Ludwig Feuerbach i la fi de la fiolosofia clàssica alemanya, 1886).

dijous, 27 de setembre de 2007

Sentits sense tardor o tardor plena de sentit i de sentits


Necessitat de sentir i sentir necessitat no és ben bé el mateix. Segurament la majoria optaríem per la primera: hi ha més sentits en joc. Llàstima, però, que no sempre tothom pot triar. I potser, si no pot tothom, no hauria de poder ningú: si més no a petita escala quotidiana o domèstica és el que acostumem a fer i a ensenyar.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Som al temps de llargària curta i sense noses


Els camagrocs o rossinyolics són bolets més aviat petits. La seva mida esquifida no els priva, però, de ser comestibles i molt estimats. Potser per allò d'al pot petit hi ha la bona confitura?
Tanmateix, estan de moda les mides més aviat sublims i que denoten opulència: cotxes, pantalons, tevés, motos, etc, tot artifici ha d’anar balder, si es volen seguir els cànons actuals de la publicitat i el disseny. Fins i tot patim, els homes almenys, un assetjament constant als nostres correus electrònics amb propostes reiterades i reiteratives d’allargament del rossinyolic. I entenc que a alguns els pot semblar una proposta interessant i gens sobrera. Tothom ha provat d’acordar mides a necessitats o mancances del cerebel.
Però, i les dones? Reben la mateixa proposta? I si no, com s’ho fan els allargadors de rossinyolics per a homes i els... ...per a dones per discriminar entre correus d'home i de dona?

"Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor! Vola enllà! Vola enllà!" (Friedrich Nietzsche)


Com una fulla inquieta de tardor, sovint ens deixem arrossegar pel corrent o pel vent, i recorrem a les palpentes i a les fosques les rutes que no ens convé de veure. I, agosarats com som, encara ens fem la falsa il·lusió que les veiem, les palpem, les decidim i que, fins i tot, les vivim. Subjectes creadors sota el domini dels objectes que hem creat, ens hem representat uns camins que ben poc serveixen per prendre consciència de les condicions de la nostra subjectivitat creadora. Perquè de la mateixa manera que les circumstàncies ens fan, nosaltres fem les circumstàncies: les persones fem la història que fa les persones mateixes!
En paraules d'Orson Welles a Ciutadà Kane: "Només hi ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateix". I encara que, en moltes ocasions, no sigui ben bé així, o no pugui ser així, sempre és millor de pensar que és, o ha de ser o hauria de ser, així.
És un bon punt de partida per fer-ho possible.

dilluns, 24 de setembre de 2007

El bany de Maria


Una altra dona sense rostre.
En més d'un diccionari trobaríem una definició més o menys semblant a aquesta: "Procediment de cocció o escalfament que consisteix a posar el que es vol coure o escalfar dins un recipient i aquest dins un altre ple d'aigua, que és el que rep directament l'acció del foc", si hi cerquéssim, dins l'entrada bany, l'accepció bany maria.
La raó del bany és òbvia en la mateixa definició. Però i la maria?, aquesta "maria" equivalent a aigua que els diccionaris no ens expliquen?
En realitat ens trobem davant d'una altra figura femenina silenciada i velada: Maria la Jueva (s III), una de les primeres figures de la tradició alquímica i a qui devem la invenció de diferents forns i aparells per coure i destil·lar, el més famós dels quals és, sens dubte, el popular bany maria, que ha servit d'excusa al xiuxiueig d'avui.

diumenge, 23 de setembre de 2007

“Cómo la Iglesia católica construyó la civilización occidental” (Thomas E. Woods)

Il quarto stato (1901), “El quart estat”, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1868-1907)

“El edificio de la civilización occidental, acosado por enemigos internos y externos, se tambalea. En nombre de una malentendida libertad se pretende erradicar toda influencia de la Iglesia católica, no ya de la vida pública, sino de la esfera familiar e individual de las personas” (Cardenal Cañizares en el pròleg a Cómo la iglesia católica construyó la civilización occidental, de Thomas E. Woods Jr).


PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

Bertolt Brecht

dissabte, 22 de setembre de 2007

"Escolteu aquest silenci" (Joan Brossa)

L'erotisme del preludi del silenci a través del gest i del so

Hi ha ocasions en què el silenci és fruit d'una estranya combinació més o menys eròtica: el gest de posar el dit índex damunt dels llavis entreoberts i pseudoarrodonits i un soroll fregadís i xiuxiuejant més o menys prolongat que representem amb la mateixa onomatopeia amb què escrivim un dels crits de la xibeca: xut. L'origen del silenci de la cançó d'avui, en canvi, sembla més prosaic. Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxut!


(Bebe: Tu silencio, de l'àlbum Pa Fuera Telarañas)

divendres, 21 de setembre de 2007

Trilers


Cañizares asegura que hay un proyecto para “erradicar a Dios”
Durant la meva adolescència, es deia Lo que el viento se llevó, "y lo que el culo resistió", per la llargada (238 minuts) de la pel·lícula. Ara ja és Allò que el vent s'endugué (1939, Victor Fleming). I el famós final de Vivien Leigh en el paper de Scarlett O'Hara seria, gràcies al règim democràtic, el següent: "A Déu poso de testimoni que no podran abatre'm. Sobreviuré, i quan tot hagi passat, mai no tornaré a passar gana, ni jo ni cap dels meus. Encara que hagi de mentir, robar, mendicar o matar, a Déu poso de testimoni que mai més no tornaré a passar gana!".
Tot un desig molt lloable, si no fos que el testimoni de què es vol valdre ben pocs serveis ha fet aquí a la terra, si més no en el sentit que reclama Scarlett. I, que jo sàpiga, els únics trilers a eradicar, ara per ara, són els que paren el trile al carrer.

dimarts, 18 de setembre de 2007

"L'home civilitzat ha baratat una part possible de felicitat per una altra de seguretat" (Sigmund Freud)


"L'existència de l'inexistent és una cosa que empipa. Majorment, perquè posa a la corda fluixa l'existència precària d'allò que empíricament se suposa real" (Dolors Miquel, fragment de L'existència de l'inexistent).
Volgué arxivar ficcions, mentides, somnis, promeses, irrealitats, insomnis... amb tanta pressa que no se li acudí altra cosa que encapsar-se el cap. Des de llavors se la veu a la plaça, els dies de mercat, amb un enorme estoig de cartró al cap.
I qui la podria reconèixer, tot i la solidesa del seu cos, amb els seus cabells d'espígol i els seus ulls de gavarrera entaforats dins una capsa?

dissabte, 15 de setembre de 2007

Les persones fem la història que fa les mateixes persones

Inscripció d'Oenoanda (Oenoanda, Àsia Menor, s II)



Els últims xiuxiuejos podrien fer equivocar més d’un dels lectors del blog.
Bertrand Russell, en referir-se als filòsofs, afirmava: “són, alhora, efectes i causes: efectes de les circumstàncies socials, de la política i de les institucions de la seva època; causes (si són afortunats) de les creences que serviran de motlle a la política i a les institucions d’èpoques posteriors" (Prefaci de la Història social de la filosofia, 1961). Molt abans que ell, Karl Marx havia expressat la mateixa idea per a tots els mortals, filòsofs o no: “Els humans fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb les quals es troben directament, que existeixen i que els han estat transmeses pel passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt dels cervells dels vius" (El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852).
No, no sóc nacionalista, i continuo fent meves les paraules de Diògenes d’Oenoanda, un ric senyor del segle II, que va triar un mitjà ben insòlit per transmetre els ensenyaments d'Epicur, el seu mestre: l’any 120 va comprar un turó prop de la seva terra i, en un clar que rematava el cim, va construir una galeria rectangular. Després d’això, en el frontó dels pòrtics, va fer esculpir una inscripció de més de cent metres que resumia el pensament epicuri. El maxiepígraf (descobert per casualitat el 1884 per dos arqueòlegs francesos) començava aproximadament d’aquesta manera:
EM TROBO A L’OCÀS DE LA VIDA I NO VULL ANAR-ME’N SENSE HAVER ABANS ELEVAT UN HIMNE A EPICUR PER LA FELICITAT QUE M’HA DONAT AMB ELS SEUS ENSENYAMENTS. DESITJO TRANSMETRE A LA POSTERIORITAT AQUEST CONCEPTE: LES DIVERSES DIVISIONS DE LA TERRA DONEN A CADA POBLE UNA PÀTRIA DISTINTA. PERÒ EL MÓN HABITAT OFEREIX A TOTS ELS HOMES CAPAÇOS D’AMISTAT UNA SOLA CASA COMUNA: LA TERRA.
Això no em deslliura, però, de la meva condició d’efecte, sotmès a les escenes de desamor entre un matrimoni desavingut, que em porta a declarar-me, ras i curt, separatista d’una realitat no triada, excessivament manipulada pels nacionalistes españoles i catalunyesos que en viuen, si més no electoralment.

I perquè sé que en sóc efecte, he triat no ser-ne causa.

divendres, 14 de setembre de 2007

Confusió de pomes


L'escassa pecaminositat i l'escassa originalitat del pecat original: on estava escrit que pecar era pecat?
"La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de mirar-se’l i era temptador per a adquirir el coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar. En donà també al seu home, i en van menjar tots dos; i a tots dos se’ls obriren els ulls (Bíblia, Gn 3: 6-8).
I l’autor, al servei de la nova cultura, en lloc d’acabar com la tradició: “i foren feliços i menjaren anissos”, ja sabeu per quins camins més envitricollats s'enfilà, i per salvar la humanitat, va reblar encara amb un atreviment gens vergonyant.

dimecres, 12 de setembre de 2007

Una infelicitat còmoda i segura


L’any 1930, amb El malestar en la cultura, Sigmund Freud mostrava com la tècnica, la cultura, la civilització, el progrés, etc, havien aportat més aviat comoditat que no pas felicitat: “L'home civilitzat ha baratat una part possible de felicitat per una altra de seguretat.”
Segons Freud, la cultura comporta la substitució del principi del plaer pel principi de la realitat, el qual empeny l’home a reprimir, restringir, retardar, inhibir i substituir la satisfacció de les pulsions humanes, font del benestar i, per tant, de la felicitat:
“Si la cultura imposa sacrificis tan grans, no només a la sexualitat, sinó també a les tendències agressives, comprendrem millor perquè a l’home li és tan difícil de trobar-hi la felicitat. En efecte, l'home primitiu estava menys aclaparat en aquest sentit, perquè desconeixia qualsevol limitació dels seus instints. En canvi, les seves perspectives de poder fruir llarg temps d'aquesta felicitat eren molt escasses.”
Tot i reflectir el context pessimista (1929: Crac borsari, inici de la Gran depressió) en què va ser escrit, Freud no s’està d’acabar aquest llibre sobre el malviure amb un bri d’esperança:
“Segons el meu parer, el destí de l'espècie humana serà decidit per la circumstància de si _i fins a quin punt_ el desenvolupament cultural aconseguirà de fer front a les pertorbacions de la vida col·lectiva emanades de l’instint d'agressió i d'autodestrucció. En aquest sentit, l'època actual potser mereixi el nostre particular interès. Els nostres contemporanis han arribat a tal extrem en el domini de les forces elementals que amb la seva ajuda els seria fàcil d’exterminar-se mútuament fins l'últim home. Bé ho saben, i d'aquí bona part de la seva present agitació, de la seva infelicitat i la seva angoixa. Només ens queda esperar que l'altra de les dues “potències celestes”, l’etern Eros, desplegui les seves forces per vèncer en la lluita amb el seu adversari no menys immortal. Però, qui podria augurar el desenllaç final?”
Deu anys més endavant, però, la barbàrie de la Segona guerra mundial, amb els genocidis dels pobles jueu i gitano i el llançament de dues bombes atòmiques sobre dues ciutats populoses del Japó, contrapuntà _i de quina manera!_ qualsevol desenllaç optimista.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Onze de Setembre: Per salut mental, separació!


El cinisme d'aquest nano, com el dels dirigents españoles, és de manicomi. El seu nacionalisme no s'amaga d'utilitzar tots els ressorts extraesportius _polítics, econòmics, institucionals, etc_ d'un estat _que hauria de ser comú_ per entrebancar tots els processos de seleccions nacionals no españolas, i encara té la barra de desbarrar sobre la ingerència de la política en l'esport! Fins quan hem de ser tractats de ximples per aquests ximplets?
Potser ha arribat l'hora de dir-los la veritat: ni identitats ni simbologies ni altres elements sentimentaloides de la vida privada de cadascú, volem separar-nos d'España per no acabar nacionalistes com ells, amb l'encefalograma pla!

dissabte, 8 de setembre de 2007

Onze de Setembre: Visca Andorra!

Bandera de l'únic estat català realment existent

"Som molts els homes del món _i, ai!, a la mateixa Europa i tot_ que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho..." (Joan Fuster: Diari 1952-1960).

divendres, 7 de setembre de 2007

Catuña-Estats Muñits de Nord-amèrica. Amb Ñ tampoc?


Això dels dirigents españoles és per pixar-s'hi. Encara no fa quatre dies, un jutge desenfeinat, monàrquic ell, en censurar la portada d'una revista dedicada a l'humor, va aconseguir més adeptes a la República que els mateixos republicans. Ara, el president de la Real Federación Española de Fútbol s'ha convertit en el pregoner d'un partit de costellada que havien de jugar dues federacions nacionals de segon o tercer ordre pel sol fet de... [agafeu-vos fort, lectors del món mundial] ...prohibir-lo. És que no n'aprenen. Potser sí que al final Catalunya se separà, ras i curt, d'España, i podrà federar-se lliurement amb d'altres nacions lliures. Però més determinant que la genuïna voluntat de catalunyesos i catalunyeses, serà el ridícul excés de zel que mostren alguns españoles en les collonades pàtries.
En fi, ja tenim un altre motiu per afegir a les raons per a la independencia nacional de Catuña, al costat de l'ase, és clar: deixar de viure en un estat amb tants de rídículs per metre quadrat. Però, i de què riurem llavors?

dilluns, 3 de setembre de 2007

Habemus papam ecologicus


El Papa insta els joves a evitar la degradació del medi ambient
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que s'estimaria més escrit amb SS, diu: "Se'm fa estrany que el Sant Pare de Roma hagi perdut la fe i la influència en el gran Déu Salvador. Això vol dir que estem sols i desemparats, i que ens hem d'espavilar pel nostre compte?"
Ja tens raó, Jordi, d'aquí poc ja haurà après que la Santíssima Trinitat està formada per les tres R: Reduir, Reutilitzar i Reciclar.

El cant de les sirenes: "Ens afiliem junts, president Pujol?" (Montserrat Nebrera)

La invenció col·lectiva (1934), de René Magritte

SENYORA, EL SEU CANVI!

A sirenes com la Montserrat, la Maria de la Pau o la Rosa

Ai las! Magritte.

De les sirenes,
no fou de la bellesa
que Circe la deessa
donà a Ulisses l'avís.

Ans en la veu i el cant
és el fatal encís
on dissimulen llur fat.

Les sirenes recòndites
sempre baten moneda falsa.
És aquest el seu art.