diumenge, 28 d’octubre de 2007

1938-2007: Iniquitat eclesiàstica


"Se ha dicho que las bocas de todos los que han sido muertos por Franco se abrirán para morder al vencedor. No: son las bocas de los sacerdotes asesinados las que se abrirán para morder a sus asesinos" (Isidro Gomá Tomás, 1869-1940, Cardenal de l'Església de Roma des del desembre de 1935: paraules pronunciades el 28 de maig en una reunió de la delegació española en el marc del Congrés Eucarístic de Budapest de 1938, un any abans de l'acabament de la guerra).

inic -iqua
1 adj. [LC] [DR] Mancat en absolut d’equitat, de justícia. Una sentència iniqua. La iniqua sort.
2 adj. [LC] [DR] Que no detura la consideració del mal que fa.
3 adj. [LC] [DR] Malvat, odiós. Detureu la iniqua guerra!
(Diec2)

dissabte, 27 d’octubre de 2007

L’esquerra tébia


Defensor de Franco y de Losantos
"Con las bodas homosexuales se ha roto lo básico para España: el respeto a la ley de Dios”
“Los inmigrantes musulmanes vienen con espíritu de conquista”
“Que Losantos se extralimite en sus expresiones no es pecado"

Una asociación de Memoria Histórica recuerda que la Iglesia también “fue verdugo”
Gestos conciliadores desde el PSOE ante la beatificación
Este domingo se celebrará en El Vaticano el acto de beatificación...

Entre adversaris irreconciliables, l’autoestima d’un va en alça en la mesura que l’autoestima de l’altre es cohibeix. Ho he dit en algun altre post: Espanya com a proposta de futur té un únic problema que la fa inviable, España, un antic projecte imposat i excloent que l’actual extrema dreta il·lustrada fa seu des de la COPPE, El Mundo i la Conferencia episcopal, entre d'altres aparells ideològics dretans una de les finalitats dels quals és mantenir analfabets la majoria dels ciutadans de l'estat espanyol.
Valgui l’exemple d’aquest opusdeista confés del PSOE que, davant d'una església que prefereix posicionar-se en política que centrar-se en la tasca pastoral de Jesús per al perdó i la reconciliació, s’estima més contemporitzar que recordar-los la participació de la jerarquia eclesiàstica ens els piquets d’afusellament.
I contemporitzant l'esquerra és com ha crescut el monstre. Com s'ha envalentit aquesta gent! No anem bé!

divendres, 26 d’octubre de 2007

“avui dos carques són tres fills de puta” (Joan Brossa): compte, són dades del 1997


En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que ell és d’aquells que es pensa que no és correcte amb ç, aquest diumenge s'estarà a fires. Tot i així, no pot estar-se de reflexionar sobre la iniquitat que s'esdevindrà aquest últim diumenge d'octubre: “He estat repassant tota la llista de “màrtirs”, injustament assassinats, i entre els 498 que beatificaran diumenge no he trobat cap dels clergues assassinats pel bàndol que s’alçà en armes contra la democràcia. I jo sé del cert (La memòria selectiva i L'Església unilateralment compassiva) que n’hi ha una trentena que pagaren la seva fidelitat a la República democràtica amb la seva vida. Aquests individus –Rajoy, Aguirre, Losantos, Cañizares, Rouco, Acebes, Mayor Oreja, Aznar, Zaplana, Ramírez, Díez...– poden ser qualsevol cosa, ara, seguidors de Jesús o de l'església del perdó? Nassos de la Xina!”
El quatre d’octubre de l’any que ve en farà deu de la mort de Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic. La seva visió interdisciplinar de la cultura, les arts i l’espectacle el portà a participar creativament en totes les facetes artístiques: la poesia, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. La seva obra poètica, innovadora i experimental: poesia literària, poesia visual, poesia escènica, poemes objecte, poemes corporis, instal·lacions, etc, és, com el conjunt de la seva obra, satírica, punyent, irònica, crítica, irreverent, lúdica, etc, sempre, però, atenent a la realitat del moment: els entorns polític, social i civil ens els quals va haver de crear.
Amb tot el respecte a les creences personals de cadascú, i de manera especial a aquelles dels catòlics, per la facilitat i comoditat amb què algú, malèvolament, podria confondre amb el catolocinisme dels màxims dirigents de la seva església, reproduïm dos poemes seus, on denuncia, amb una virulència extrema, la connivència dels dirigents eclesiàstics españoles amb el poder polític, militar i econòmic del franquisme. Ves, quines coses!



I

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.


(L'Església catòlica espanyola, de Catalunya i selva, 1953-54)



II


¿A quin traspàs de fase de la lluna
Aquests mussols es gasten el teu oli?
No tinguis por de pluja, Catalunya,
I treu-te la sotana

Per fer bon foc i cendra. Catalunya,
Papessa ensotanada! El mussol canta:
La bona sopa, el vi calent pels pares
Sants de la carbonera.

Jo veig el carnaval vaticanista.
Al monestir hi ha porcs i, al temple, s'alça
L'ídol que tira els peixos al foc. L'Ídol
Del tant per cent o rèdit.

Censuren el solstici de la terra.
Mata aquests porcs, pàtria, que la lluna
Fa més claror que tots els ciris. Pàtria,
No esdevinguis la truja.

El temps és ple de boira i carnestoltes,
Les monges petonegen la mainada:
Planeta de catòlica carbassa
Projecta una ombra trista.

Quin morro horrible! Quines fesomies!
Un temple era el local de les muntanyes.
La llufa més grotesca de la Història,
La duu el Crist del mite.

Engeguen trets amb bales beneïdes;
No poden fer fogueres i teixeixen
Xarxes. Ells són els elegits. Les cabres
Parlen de déu i els àngels.

Ells tiren les sabates contra els núvols;
amb canyes formen creus, després les claven;
Però l'aiguat els xucla les sabates
I esquila la cabrada.

Santa Església, sogra de la terra!
Ah bruixa creadora de sotanes!
El temple és un corral d'hòsties negres
I gerres de moneda.

Espanya té el patró d'aigües de bassa.
Esquiladors i bisbes beneeixen
Rodanxes de medalla i fan almoines
Amb l'or malvat dels altres.

Eminentíssims i Reverendíssims,
Eminentíssims Senyors o Il·lustríssimes
Senyories o Vostres Eminències
O Vostres Il·lustríssimes...

Quiets a terra, estaquirots de dones!
Jo prenc les eines de ferrar i us poso
Les ferradures. -Quatre ferradures,
Amor, a cada mula.


(Els mussols del Vaticà, d’Els entrebancs de l'univers, 1956)

Nazis i necis



Se me'n refot, individu Rajoy -com diu en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que no s'acostuma a la ç: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena-, dels seus dubtes o de les seves creences. Ha pervertit massa coses a partir del seu únic objectiu: aconseguir el poder a qualsevol preu, encara que sigui sobre una estesa de runam, com perquè hàgim de perdre el temps a fer-lo creure en res. Ja pots xiular si l'ase no vol beure. Les creences, en la intimitat!, com l'Aznar quan parla català.
Faci una altra cosa. En la propera contesa electoral presenti el seu model de desenvolupament (economia, societat, energia, aigua, mobilitat, etc) per a España -no ha pas fet prou mèrits com perquè pugui escriure "Espanya", és a dir, en la meva llengua espanyola, francesa, italiana i andorrana- i digui'ns si aquest model és exportable i universalitzable (a la Xina, la Índia, l'Àfrica, etc) sense conseqüències nefastes, i sense retorn, per al planeta i, per tant, per a la humanitat.
Amb la COPPE, El Mundo i la Conferencia episcopal ESPAÑOLA, ja ha potinejat massa paraules: llibertat, democràcia, CONSTITUCIÓN, estatuto, monarquia, pau, igualtat, terrorisme, víctimes del terrorisme, memòria històrica, NACIÓN, etc, com per deixar un concepte tan ple de cientificitat com "canvi climàtic" en les seves mans.
Una amiga meva, quan era més joveneta, acostumava a dir, davant d'una impertinència: A cagar a la via! Es lo mismo, individu Rajoy, que: A pastar fang!

dijous, 25 d’octubre de 2007

Contra la violència quotidiana en trams i trens


ENCARA EL TRAM

A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

(Joan Salvat-Papasseit: L'irradiador del port i les gavines, 1921)

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Si estalvies el bes, no estalviïs el plor


L’església com a institució, com a jerarquia, sempre ha donat cobertura ideològica a l’ordre establert, a benefici dels poderosos de torn. Això no és nou, i si les persones respirem com en el paleolític i, per tant, hem evolucionat poc per aquesta banda (Joan Fuster), els governants de l’església catòlica actual també continuen respirant com a l’edat mitjana: aquí i a Roma.
Ja fa temps, però, que hi ha hagut un salt qualitatiu important. Durant el cop d’estat de Tejero, que no va triomfar militarment però sí ideològicament, l’església institucional va romandre callada, silenciosa: estava resant per España, van dir els bisbes d’aleshores. Per quina Espanya, preguntava el sempre lúcid Manolo Vázquez Montalbán, per l’España que s’aixecava en armes o per l’Espanya que era apuntada per aquestes mateixes armes?
Avui, no sols no roman callada, sinó que s’ha convertit en la complicitat política, econòmica i comunicativa més activa i postulant no de la dreta democràtica, sempre perdonable en atenció als orígens classistes de la institució eclesiàstica, sinó de la mateixa extrema dreta, que campa per la COPPE i per can PP com si fossin ca seua, predicant odi, discriminació o ira, que és el darrer dels set pecats capitals.
Això té riscos importants: són cada cop més els fidels que apostaten o que opten per destinar, mitjançant la declaració de la renda, els seus impostos a fins socials. I aquestes defeccions, aquests riscos, en fi, el catolicinisme, alguna contrapartida han de tenir. Quin preu ha pactat el PP amb l’actual aparell de propaganda de l’extrema dreta si algun dia arriba a governar gràcies a favors tan desinteressats i caritatius?

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

(Joan Salvat-Papasseit: Nadal, de L'irradiador del port i les gavines, 1921)

dimarts, 23 d’octubre de 2007

“Els nostres remots avantpassats primats van aparèixer i evolucionaren junt amb les primeres flors!” (Llorenç Vallmajó Riera)


Per a Gramsci “és preferible elaborar la pròpia concepció del món conscientment i críticament i, en connexió amb aquesta tasca del propi cervell, elegir la pròpia esfera d’activitat, participar activament en la producció de la història del món, ser guia d’un mateix i no acceptar passivament i supinament que la nostra personalitat sigui formada des de fora.”
Reconeix, tanmateix, que la pròpia concepció del món no està sola, sinó que té companyia: ”Sempre s’és conformista d’algun tipus de conformisme, sempre s’és home-massa o home-col·lectiu.“ Per això ens proposarà de conèixer la companyia del nostre pensament: “La qüestió és aquesta: de quin tipus històric és el conformisme, l’home-massa al qual es pertany?”
La persona que no sap que és un filòsof és un filòsof barrija-barreja, sincretista, heterogeni: “Quan la concepció del món no és crítica i coherent sinó ocasional i disgregada, es pertany simultàniament a una multiplicitat d’homes-massa; la pròpia personalitat es composa d’elements estranys i heterogenis: s’hi troben elements de l’home de les cavernes i principis de la ciència més moderna i avançada, prejudicis de totes les fases històriques anteriors mesquinament localistes i intuïcions d’una filosofia futura, com la que tindrà el gènere humà unificat mundialment.“
Contra el sentit comú o a partir de la crítica del senti comú, Gramsci pretendrà l’elaboració d’una filosofia homogènia, és a dir, coherent i sistemàtica, que posi fi a la barrija-barreja: “Criticar la pròpia concepció del món significa, per consegüent, fer-la unitària i coherent, elevar-la fins al punt a què ha arribat el pensament mundial més avançat. Significa també criticar tota la filosofia que ha existit fins ara, en la mesura que ha deixat estratificacions consolidades en la filosofia popular.“
Per això ens cal reconèixer que som com una esponja, i que ens cal fer l’inventari dels líquids dels quals s’ha empapat aquesta esponja: “El començament de l’elaboració crítica és la consciència del que s’és realment, és a dir, un “coneix-te a tu mateix” com a producte del procés històric desenvolupat anteriorment i que ha deixat en tu una infinitat d’empremtes acollides sense benefici d’inventari.”

dilluns, 22 d’octubre de 2007

“La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos” (Miquel Martí i Pol)


A Sant Feliu de Torelló, pescallunes.

Anant de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera. Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida. Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués estat pel seu esforç.

Qui sabia de la impossibilitat d'agafar la lluna amb un cove, va provar d'aconseguir-la amb les seves mans. Esmunyadissa com era, tampoc se'n va sortir. Diferentment als pescallunes, però, després de cremar-se les mans, no n'ha sabut mai més res. És clar que als pescallunes els movia el noble objectiu de salvar-la, i no pas de domesticar-la.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

"Corazón roto"


Aguirre planta cara al Rey en defensa de Jiménez Losantos
Juan Carlos I: “Le he dicho a Rouco que recen menos por mí y se ocupen más de la COPE"

Ni Catalunya ni Euskadi ni ETA ni... Espanya té un problema: la seva dreta, és a dir, l'extrema dreta que l'ha engolit, España.

"Pensament de vençuts, pensament vençut; per a desxifrar les ideologies de dreta contemporànies cal recordar sempre que s'elaboren sota el signe de la derrota" (Simone de Beavoir: El pensament polític de la dreta, 1955).

No seré jo però qui plori per aquestes trencadisses, oi més quan ningú més important que no pas jo va aixecar la veu per aturar les vileses que s'han dit dels catalans o de Catalunya.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

“Cogidos de la mano” (Alejandro Sanz) o una aliança impia



Le preguntaron en La Voz de Galicia, el domingo pasado, a Jaime Mayor Oreja: “¿Por qué le cuesta tanto al PP condenar al franquismo?” Y la respuesta de Mayor Oreja fue: “Porque forma parte de la historia de España. Yo no lo he condenado, yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector amplio de españoles?”

Critica la Ley de Memoria Histórica, esta vez por "innecesaria"
Cañizares pide a los católicos que sean "coherentes" con su "conciencia cristiana" a la hora de votar

La Iglesia católica sigue arremetiendo contra la Ley de Memoria Historica mientras se afana en defender la próxima beatificación de los llamados 498 mártires de la guerra civil. La ceremonia de estos actos coincidirá en el tiempo con el debate y aprobación de la Ley, aunque en la Conferencia Episcopal reiteran que dicha coincidencia es casual. El arzobispo de Toledo, Antonio Cañizares, instó además a los católicos a ser “coherentes” con los principios cristianos a la hora de ir a votar.

Però quin pecat han comès els espanyols per merèixer una dreta i una església catòlica tan poc homologables amb allò que s’entén per dreta i església catòlica a d’altres indrets d’Europa? Potser el fet de tenir una esquerra majoritària excessivament tèbia i una esquerra radical excessivament minoritària? Per què, si no, el catolicinisme segueix portant l’agenda de la política española?

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que li desagradi escrit amb ce trencada, diu: “L’individu _de porc i de senyor se n’ha de venir de mena_ Mayor Oreja està fent apologia d’un règim terrorista, per tant allò pertinent seria l’aplicació de la llei antiterrorista. L’individu _de porc i senyor se n’ha de venir de mena_ Cañizares es mereix que tots els ciutadans de l’estat siguin coherents amb la seva condició de ciutadans i la seva consciència social i que recordin que en la declaració de la renda hi ha una casella que els permet destinar part dels seus impostos a fins de caire social i col·laborar, per tant, en la redistribució de la riquesa i la justícia social. Ni un euro més per a la COPPE!”

divendres, 19 d’octubre de 2007

"Entre les dificultats, s'amaga l'oportunitat" (Albert Einstein)


Els seus escrits descriuen passeigs matinals per carrerons estrets i tortuosos del barri vell d'alguna gran ciutat mediterrània, banys assolellats en alguna cala rocallosa i deserta de la costa de tramuntana, estones de mandreig d'havent dinat en algun bosc ombrívol i frescal, acrobàtiques migdiades a cavall d'una cadira i una taula o rutes errívoles i furtives de capvespre per costes llunyanes i sorrenques o per camins de bosc estrets i costeruts.
Avui roman mig rebregat, en terra de ningú, entre una taula de despatx i un contenidor per a paper, sense destí, i esperant: una mà, uns ulls o una coça.

Qui, l'autor dels escrits o un dels escrits? Quantes oportunitats dóna un escriptor a un escrit?

dijous, 18 d’octubre de 2007

Decepció


Després de reveure les intervencions de Duran i Carod a TVE i de llegir els comentaris de gent molt més entesa que no pas jo, em refermo en el que em va venir al cap després de veure'ls en directe. Decebedors! Sé que no es pot jutjar ningú per un dia, per una hora o per una resposta, però de vegades una frase o una actitud són prou importants per concloure que aquest parell mai seran polítics que em puguin representar. Excessivament presoners de l'electoralisme més populista per mi.
De Duran, que va estar molt bé en les formes, no entenc com es pot permetre la perla de tolerar i justificar l'ús del vel si aquest es fonamenta en el fet religiós i considerar-lo inacceptable i menyspreable si el seu ús es fonamenta en el fet cultural. Per més voltes que hi dono, no arribo a entendre la distinció: per mi l'únic fonament és la llibertat dels seus usuaris, o dels tutors legals dels seus usuaris si aquests són menors. L'única mesura per jutjar actituds és la llibertat amb què es manifesten. Ni la religió ni la cultura poden ser vares de mesurar opcions de l'àmbit personal! I si ho fossin, per creacions humanes que són totes dues, ho serien en el mateix sentit: per acceptar o per no acceptar, però no l'una per a una cosa i l'altra per a la seva contrària.
De Carod, excessivament agre en les formes, penso que és un bon líder per mantenir l'statu quo d'emprenyament permanent entre catalunyesos i españoles, però per portar a la independència el meu país, em sembla que no. No hi ha cap país del món que s'hagi independitzat d'un altre sense la complicitat dels sectors més democràtics d'aquest darrer. I Carod no sols no sap fer amics, sinó que es crea adversaris a dojo. Va desaprofitar, per exemple, les dues sibil·lines anècdotes sobre el José Luis per fer pedagogia sobre l'estafa que el centralisme, l'unitarisme o l'estat uninacional españoles han comportat també per als españoles i espanyols mateixos: culturalment, lingüísticament, etc. Solidari confés de la virtual República Àrab Sahrauí Democràtica, va ser incapaç de mostrar-se solidari amb els sectors més democràtics d'España i proposar, al costat de la reiterada república catalana, una república també per a l'Espanya que resti: que s'ho facin!, va etzibar.
En fi, molts españoles _però no pas tots_ no ens mereixen, però alguns dirigents de l'anomenat nacionalisme o independentisme catalunyesos, tampoc.
Ara, com que amb aquests dos polítics populistes sempre serem españoles o espanyols i com que "totes les llibertats són solidàries" (Joan Fuster): les religioses, les culturals, les espanyoles, les saharianes, les catalanes, etc, que s'ho facin!

dimarts, 16 d’octubre de 2007

“Coneix-te a tu mateix” (frontispici del temple de Delfos), que és l'únic déu que podràs conèixer


Essent el llenguatge la més mínima manifestació d’una activitat intel·lectual qualsevol, ha de contenir, gairebé per força, una determinada concepció del món, de la qual cosa es deriva que tots som petits filòsofs sense saber-ho. Ara bé, Gramsci no en fa prou de demostrar que tots som filòsofs, sinó que pretén la crítica i la consciència d’aquesta filosofia insabuda, és a dir, la reflexió sobre allò que pensem, perquè pensar inconscientment, disgregadament i ocasionalment és “”participar” en una concepció del món “imposada” mecànicament per l’ambient exterior i, per tant, per un dels grups socials en què tots ens veiem automàticament immersos des de la nostra entrada en el món conscient“. És pensar el pensament que han pensat d’altres, perquè l’entorn immediat: el poble o la comarca on vivim, la parròquia i l’activitat intel·lectual del mossèn o la saviesa de l’avi de la tribu, l’home que ha heretat la sapiència dels saludadors, la dona que ha heretat la sapiència de les bruixes, el petit intel·lectual amargat per la pròpia estupidesa o impotència en l’acció, etc, pensa per tothom. Gramsci anirà molt més enllà i proposarà pensar el pensament que volem pensar.
Cui prodest?, “qui en treu profit”?
Bertolt Brecht s’hi referia de la següent manera: “Mi-en-leh ensenyava: El pensar és un comportament de l’home envers els homes. Es dedica molt menys a la resta de la natura; car l’home, per adreçar-se a la natura, dóna sempre la volta pel cantó dels homes. En tot pensament, doncs, cal buscar-hi els homes, cap a quins homes va i de quins homes ve; només llavors se’n comprèn l’eficàcia” (Del pensar, de Me-ti. Llibre dels canvis).

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Els temps verbals


Entre el passat que encara es fa present i el futur que ja és present hi ha el present, un temps molt fugisser. I si no tenim present, podem tenir futur? I si el futur d'un no és el futur d'un altre, podem tenir futur? Només som passat? El passat sol ser directament proporcional a la seva proximitat al present o inversament proporcional a la seva llunyania del present. I encara sovint acostuma a ser negat, esborrat, desat, modificat o canviat en funció d'un present que de seguit no hi és. En definitiva, si els temps són més verbals que no pas reals, quin temps vivim?

diumenge, 14 d’octubre de 2007

La memòria selectiva


Los mártires de la desmemoria (Público, 14-10-07)
En octubre de 1936 el bando sublevado asesinó a 16 religiosos vascos. Ninguno de ellos figura en la lista de los 498 mártires de la guerra.

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que no li agrada escrit amb Ç, diu: “La institució eclesiàstica sempre s’ha cobert de glòria colze a colze amb els poderosos. Per això és de bon entendre aquesta beatificació selectiva a favor dels caiguts d’un bàndol, menystenint els de l’altre. Sort que déu nostre senyor no existeix, com podria existir i aguantar silenciosament i estoicament la quantitat de barrabassades que s’han fet i encara es fan en nom seu?”

BANK
Són dues les seves
caracteritzacions. Podeu veure
en aquest racó la guerrera
i la sotana.

(Joan Brossa: Bank, d'El Saltamatí, 1963)

dissabte, 13 d’octubre de 2007

El pòsit comú del sentit comú, el menys comú dels sentits


Considerar la filosofia com una cosa difícil és, per a Gramsci, un prejudici, és a dir, un judici sense fonament, molt difós, interessadament i no pas per casualitat, i derivat del fet que la filosofia és una activitat intel·lectual pròpia d’una categoria de científics especialistes o de filòsofs professionals i sistemàtics. Gramsci es proposa desemmascarar i destruir aquest prejudici, perquè la filosofia no és molt difícil, i demostrar que totes les persones són filòsofs.
Per això, a banda els grans sistemes de les filosofies tradicionals i religió de l’alt clergat, que conformen una concepció del món dels intel·lectuals i de l’alta cultura, Gramsci distingeix la filosofia del sentit comú o filosofia dels “no filòsofs”: una concepció del món absorbida acríticament pels diversos ambients socials i culturals en què es desenvolupa la individualitat moral de l’home mitjà, com a filosofia espontània de les multituds o agregat caòtic de concepcions diverses i en el qual es pot trobar tot el que es vulgui.
El sentit comú no és una concepció única i idèntica en el temps i en l’espai, sinó el folklore de la filosofia, que es presenta en innombrables formes i constitueix una concepció disgregada, incoherent, inconseqüent, conforme a la posició social i cultural de les multituds de les quals constitueix la filosofia. Els elements principals del sentit comú, amb predomini d’elements “realistes”, materialistes, és a dir, el producte immediat de les sensacions elementals, amb molts elements “supersticiosos”, acrítics, són subministrats, segons Gramsci, per les religions: la religió entesa com a multiplicitat de religions distintes i sovint contradictòries, amb les formes més tosques i menys elaborades dels diversos catolicismes existents; les religions precedents i les formes anteriors de la religió actual; els moviments herètics populars; les supersticions científiques lligades a les religions del passat, etc.
“Per consegüent, cal començar demostrant que tots els homes són "filòsofs", definint els límits i les característiques d'aquesta "filosofia espontània", pròpia de "tot el món", és a dir, de la filosofia continguda: a) en el llenguatge mateix, que és un conjunt de nocions i de conceptes determinats i no només de paraules gramaticals buides de contingut; b) en el sentit comú i en el seny; c) en la religió popular i, per consegüent, en tot el sistema de creences, de supersticions, d'opinions, de maneres de veure i d'actuar que s'inclouen en el que s'anomena en general "folklore"” (Antonio Gramsci).

dijous, 11 d’octubre de 2007

Seny!


Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

(Pere Quart: Tirallonga de monosíl·labs, del llibre Circumstàncies, 1968)

dimecres, 10 d’octubre de 2007

"Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes _i tu no ho saps_ són les que practiques" (Joan Fuster)


Filosofia, pedagogia, política, literatura, periodisme, etc, són alguns dels camps en els quals és conegut Antonio Gramsci (1891-1937), mort a les presons mussolinianes, on romangué entre 1926-1937. Els seus escrits de presó (Quaderni del carcere i Lettere del carcere) tracten qüestions molt diverses: origen i causes del feixisme, situació de la tècnica en el món contemporani, organització de la cultura, crítica literària, filosofia, etc, totes, però, amb un objectiu transversal o comú: elevar el nivell cultural de les classes populars de Sardenya i Itàlia.
El repte que es planteja Gramsci és la formació cultural del seu poble a través d’un ensenyament de la filosofia que prioritzi l’ajut a elaborar críticament el propi pensament de cadascú per participar en una comunitat ideològica i cultural, i que trenqui amb el model tradicional basat en la informació històrica sobre el desenvolupament de la filosofia del passat. I com a bon pedagog planteja una metodologia prou moderna a la seva època: partir de la demostració que tothom posseeix una experiència filosòfica, tothom és “filòsof” sense saber-ho i partir, per tant, del ja conegut, de l’experiència filosòfica de cadascú: el “sentit comú” en primer terme, la religió en segon lloc i, en fi, els sistemes filosòfics elaborats pels grups intel·lectuals tradicionals.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

El potineig de la política


La importància que es dóna al victimisme i a l’oportunisme en la política d’avui dia és clau per entendre l’actual campanya antimonàrquica _les actituds que l’acompanyen no em permeten de qualificar-la de republicana, més aviat al contrari.
Alguns grans partits polítics, no tots, certament, ho han fet: aprofitar oportunament el rebuf de la victimització originada pel tracte que el PP o la COPPE o dirigents conspicus del PSOE han donat a Catalunya o a determinat partit de Catalunya o a determinant dirigent català o a determinats sectors polítics de Catalunya, per intentar créixer electoralment, al marge de polítiques concretes, fonamentades, si cal, en els valors de la República.
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, però que no li agrada escrit CaÇà, ho corrobora d'aquesta manera: "Ho va fer CiU en el seu moment, ho ha fet ERC. Ara els joves _o un sector combatiu del jovent_, que un dia hauran d’agafar el relleu, segueixen la petjada amb què alguns grans han desacreditat la política. El criticisme i la contestació propis de l’adolescència van cada cop més a remolc de l’oportunisme que uns i altres han instal·lat en la política diària. I això, si més no per als que hem cantat més d’un cop “No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans”, és cada cop més preocupant".

dilluns, 8 d’octubre de 2007

El quart món


Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no prendre'n cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o menar-lo a la guerra, etc. Només unes quantes d'aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

(Bertolt Brecht: Diverses maneres de matar, de Me-ti. Llibre dels canvis, 1965)

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Les sargantanes bé que regeneren la cua amputada



Els amants (I i II) de René Magritte presenten una particularitat ben suggestiva: l'estimar d'amagat fins a les últimes conseqüències, que és la d'amagar-se d'ells mateixos entre ells mateixos.
Amb tot, la ceguesa provocada pel vel que els cobreix els rostres admet, per raó de la diferent actitud que s'observa en els dos quadres, diverses interpretacions: en el primer, semblaria tractar-se d'una transposició de l'ull de l'espectador, és a dir, el desplaçament dins del quadre de la manca de visió que els amants pretenen del públic, i semblaria, per tant, que els amants s'amaguen de la gent; en el segon, semblaria formar part de la mateixa relació, denotant desconfiança, anonimat, desconeixement, i semblaria, per tant, que els amants s'amaguen d'ells mateixos.
Sigui com sigui, però, amagats d'ells mateixos, dels altres o de tots alhora, Magritte aconsegueix, amb uns amants encaputxats, sense la mirada dels seus ulls ni el contacte de les seves pells, mostrar-nos la basarda de la incomunicació. Encara que potser com la voluntat de viure que observem en els recargolaments d'una cua de sargantana separada del seu cos, persisteixen, tanmateix, la voluntat de desig o la voluntat d'amor.
La incomunicació, el secretisme i l'objecte amb què es prepara el proper Fòrum econòmic mundial de Davos fan molta més basarda, i la voluntat d'amor no sols no hi serà present, sinó que ni tan sols tindrà permesa l'entrada.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Felicitats i “FELICIDADES” per avançat (que el Dotze el vull aprofitar)


El Dotze d’Octubre, per raons que no venen al cas, els ciutadans espanyols de nació espanyola celebren la seva Festa nacional.
Des del respecte a totes les relacions de pertinença o de proximitat íntima que cadascú tria lliurement al llarg de la seva vida, amb els símbols identitaris que calgui: bandera, himne, lletra de l’himne en fase de redacció, llengua espanyola o castellana, seleccions esportives, sigles de placa de matrícula, toro, DNI, moltes tevés públiques i privades amb dret d'emissió a la seva nació i a d'altres nacions, un REY que els defensa, un exèrcit que en garanteix la unitat, etc, la meva felicitació més profunda i sincera a tots els espanyols que voldrien un estat igualment respectuós i comprensiu amb les relacions de pertinença que no concorden amb les seves, i que altres ciutadans espanyols també han triat lliurement [sic] al llarg de la seva vida, amb els símbols identitaris que els seus polítics ESPAÑOLES els vulguin admetre: diverses banderes, diversos himnes amb lletres diferents, llengua catalana, llengua valenciana, llengua balear, alguerès, sense seleccions esportives, sense sigles de placa de matrícula, ase, sardana, domini CAT, document estatal de ciutadania que els comptabilitza com a membres d’una altra nació, només tevés públiques amb drets d'emissió només a fragments regionals de la seva nació, sense cap rei que els defensi, una CONSTITUCIÓN que en prohibeix la reunificació, etc.
Per als seus polítics, ciutadans ESPAÑOLES DE NACIÓN ESPAÑOLA que no han entès que els elements per a una convivència comuna només poden ser fruit del pacte entre iguals i mai de la imposició del més fort, desitjo que passin un DOCE DE OCTUBRE amb un malson: el mapa de la foto.

Un ciutadà espanyol de nació catalana,
separatista federalista per tant,
però ni nacionalista ni independentista,
més aviat al contrari,
"ei, si pot ser" (Pere Quart)

dimecres, 3 d’octubre de 2007

"Quan creus que ja s'acaba, torna a començar" (Raimon)


La majoria de jocs acostumen a tenir un inici i un final, i això, en part, constitueix un dels seus atractius. De vegades, però, el començament i l’acabament d’un joc poden estar tan acostats en el temps que arribem a perdre'n la noció, com en aquest mat del pastor del joc d’escacs. Perquè, generalment, solen ser més d'un a jugar: amb els mateixos objectius, amb les mateixes regles.
Un joc mal definit, sense unes normes acordades i acceptades, sol ser un joc inacabable, fet a mida d'un únic jugador i, per tant, poc atractiu i engrescador per als que només poden mirar-s’ho perquè no saben quan i com comença o acaba la partida.
El joc perd la seva gràcia per moltes coses, però sobretot perquè sempre és el mateix jugador el que acaba amb la frase: "això no s'hi val!"

dilluns, 1 d’octubre de 2007

S’aquieten i s’esfullen temps i natura

Le déjeuner sur l'herbe (1862), d'Édouard Manet (1832-1883)

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca
el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
resplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

Friedrich Nietzsche (1844-1900): La tardor