dijous, 31 de gener del 2008

"Señores" obispos, no os preocupéis: no pienso votar al PSOE

LA GÀBIA FELIÇ

La resignació cristiana és
la forma d'espiritualisme
de què més es valen
els qui frueixen de béns
materials i tot ho redueixen
a simples relacions de diner.


NOCTURN

La gent que en teoria
s'abandona a mans d'un
poder transcendent, a la pràctica
cau a mans dels funcionaris
d'una Església.


L'ESTRUCTURA


Sigues pietós quan seràs poderós.

La sotana i el manteu són la disfressa
junt amb el capell de teula.

(Joan Brossa: El Saltamatí, 1963)


I votaré l'opció més acostada a aquests principis: la denúncia del Concordat, la plena separació de l'Estat i de l'Església, la fi del finançament de l'Església per l'Estat, la supressió de l'assignatura de religió del currículum i l'horari escolars, el dret al matrimoni sense distincions per l'orientació sexual, el dret a l'adopció de tots els matrimonis, l'avortament lliure i gratuït, el dret a una mort digna, la supressió de cerimònies religioses en actes institucionals, l'empar legal del dret d'apostasia, l'educació per al gaudi d'una sexualitat responsable, el foment públic dels preservatius, la penalització del foment del sexisme i, de manera especial, de la misogínia, etc.

dimecres, 30 de gener del 2008

La cotització de déu encara reparteix dividends


Durant molt de temps, la religió ha fet d’ideologia per als privilegiats; l’home, pervertit pel pecat original, orb, culpable, apareix a la llum del cristianisme com un antivalor; només té una salvació: sotmetre’s a les voluntats divines; i aquestes es manifesten a través del món, tal com és. El privilegiat hi accepta, humilment, el lloc que li és assignat: ha estat escollit per Déu i amb això n’hi ha prou per a fonamentar el seu dret. Quant als desheretats, només la resignació els permetrà de merèixer les compensacions celestials que restableixen la justícia a través de l’eternitat. «Tot el poder ve de Déu —escrivia cap a l’any 1000 un monjo de Saint-Laud—. Déu mateix ha volgut que entre els homes els uns siguin senyors i els altres serfs, de tal manera que els senyors hagin de venerar i estimar Déu i que els serfs hagin de venerar i estimar llurs senyors.» Al seu torn, la burgesia capitalista posà de seguida Déu al seu servei. L’any 1761, parlant als qui anomenava «els ecònoms de la Providència», el pare Hyacinthe de Gasquet declarava: «Jesucrist és la vostra garantia; és entre les seves mans divines i sobre el seu cap adorable que col·loqueu el capital.» Els filòsofs lluitaren durant el segle XVIII per la llibertat de pensament; però un cop arribada al poder, la burgesia comprengué la necessitat de mantenir en el poble «esperances religioses»; alhora, s’assegurava una bona consciència. Encara avui hi ha tot un pensament cristià que recorre a l’autoritat de Déu per justificar l’explotació de l’home per l’home. «L’home —escriu Claudel a les seves Mémoires improvisés— és una matèria primera a la qual cal fer les preguntes necessàries per a extreure’n tot el que pot donar. Per consegüent, és una inèpcia de condemnar l’explotació de l’home per l’home. Al contrari, l’home és una cosa que demana ésser explotada.» (Simone de Beauvoir: El pensament polític de la dreta, 1955)

dimarts, 29 de gener del 2008

"Déu no juga als daus!" (Albert Einstein): reflexions sobre l'atzar, la necessitat i la llibertat


Demòcrit: “Tot el que existeix al món és fruit de l’atzar i de la necessitat.”

Epicur (Carta a Meneceu): “Perquè, qui podries considerar superior a aquell que té opinions piadoses envers els déus i es mostra impàvid en relació a la mort, que coneix què és el bé segons la naturalesa i té clara consciència que el límit dels béns és fàcil d’assolir i el límit dels mals, al contrari, és de poca durada o bé comporta penes lleugeres, que es burla del destí que alguns consideren senyor absolut de totes les coses, afirmant que algunes es produeixen per necessitat, altres casualment, altres, en fi, depenen de nosaltres, ja que veu que la necessitat és irresponsable, l’atzar inestable, en canvi la nostra voluntat és lliure i per aquest motiu digna de merèixer retrets o lloances? Gairebé era millor creure en els mites sobre els déus que ser esclau de la predestinació dels físics; ja que aquells ens donaven l’esperança de poder commoure els déus mitjançant les ofrenes; el destí, en canvi, és implacable. El savi no considera l’atzar com una divinitat, tal com creu la majoria de la gent, ja que cap acte dels déus no es troba mancat d’harmonia, ni considera l’atzar com una causa no fonamentada en la realitat, ni creu tampoc que doni als humans cap bé o cap mal respecte a la seva vida feliç, sinó tan sols que l’atzar és l’origen de grans béns i de grans desgràcies. El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç; però és d’altra banda millor que en les nostres accions el bon judici sigui coronat per la fortuna.”

Hegel: “La llibertat és la necessitat compresa.” “La història és el progrés de la consciència de la llibertat.”

Friedrich Engels (L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat): “Però l'atzar només és un dels pols d'una interdependència, l'altre pol de la qual es diu necessitat. En la natura, on també sembla dominar l'atzar, fa molt temps que hem demostrat en cada domini particular la necessitat immanent i les lleis internes que s'afirmen en aquell atzar. I el que és cert per a la natura, també ho és per a la societat. Com més escapa del control conscient de l'home i se sobreposa a ell una activitat social, una sèrie de processos socials, quan més abandonada sembla aquesta activitat al pur atzar, tant més les lleis pròpies, immanents, d’aquest atzar es manifesten com una necessitat natural.”

Jo mateix: “Mentre atribuïm les bonances o les inclemències a l’atzar, mentre no comprenem que dins d'aquest atzar hi ha lleis o necessitats que el converteixen en inevitable, mentre la llibertat només sigui una acomodació a les necessitats existents, les coses només poden ser com són: fruit de l’atzar, la predestinació, els déus, el pecat original, la culpa eterna, el destí, etc. Tot i que fins i tot els creients han deixat de fer vots o rogatives per la pluja ja fa una colla d'anys, qui s’alça o es rebel·la, però, contra tantes quimeres i il·lusions enervants? I tant que convé! si més no pels que pensem que un altre món és necessari i possible."

diumenge, 27 de gener del 2008

"IGUALDÁ" CONTRA EL NACIONALISMO



ELLOS donen el nom de NACIONALISMO als desitjos, aspiracions o lluites en favor de la IGUALTAT de totes les nacions que la reclamen; en canvi, al seu NACIONALISMO, l’anomenen CONSTITUCIÓN, ESTADO DE DERECHO, LEY DEL DEPORTE, LEY DE BANDERAS, LENGUA COMÚN, etc.
ELLOS anomenen NACIONALISTA i condemnen un polític com Atutxa, que aspira a la IGUALTAT de la seva nació, perquè es va limitar a complir amb el Reglament del seu Parlament, alhora que passegen alegrament a tocs de trompeta i timbals un cretí NACIONALISTA com Aznar, que va donar a ETA el nom de part del moviment d’alliberament nacional basc, va negociar amb ETA després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, va portar el país a una guerra injusta a cops de mentides de les quals no s’ha retractat, va col·laborar en l'intent de cop d'estat a Venezuela, va amagar l'autoria de l'atemptat de l'11-M per interès electoral, etc, això sí, amb el seu NACIONALISMO amagat darrera noms tan estrafolaris com: RAZONES DE ESTADO, UNIDAD DE ESPAÑA, etc.

ELLOS tenen un Rajoy que s’ha convertir en una titella de l’Aznar, i una esquerra tova que amb NO MÁS REFORMAS DE ESTATUTOS, NO HAY EXPECTATIVA DE MÁS DIÁLOGOS CON ETA, IGUALDAD DE TODOS LOS CIUDADANOS, RESPETO PARA UN EXPRESIDENTE ELEGIDO DEMOCRÁTICAMENE, etc, ha esdevingut presonera de l’estratègia de la dreta més cavernícola del món mundial: coPPe (IGLESIA + PP).

divendres, 25 de gener del 2008

Potser l'hivern no és ni el fred ni la neu

Aquest hivern és, ara per ara, massa sec i moderat [ai, detractors del canvi climàtic!] per atribuir l'origen de qualsevol glaçada a les inclemències de la meteorologia. És clar que, sense esma ni virior ni deler, pot glaçar fins i tot sota el sol roent d'estiu.

No hago caso y te espero
cerquita del fuego
por si quieres calentar
tu corazón de hielo,
que tanto frío no es bueno...
Cuando llego tú te vas.

(Despistaos: Corazón de hielo, de l'àlbum Y a tí qué te importa?)

dijous, 24 de gener del 2008

"l'ombra corba incitant de l'esguard" (Joan Salvat-Papasseit)


Cada cop que llegeixo la presentació del blog de la Carme Fortià, que acostuma a esporgar les belles riqueses que fluctuen entre la vall i la cresta de les onades, entre els somnis i les realitats, penso en l’historiador Josep Fontana i la seva invitació a pensar "el passat en termes d’encreuaments a partir dels quals diverses opcions eren possibles, evitant d’admetre sense discussió que la fórmula que va imposar-se fos l’única possible (o la millor)" (Josep Fontana: La història després de la fi de la història, 1992) i a tenir presents els "caminos cortados _programas fracasados, derrotas y utopías_, porque nada nos garantiza que lo que triunfó fue siempre lo mejor, lo que conducía en la dirección del futuro deseable" (Josep Fontana: Historia. Análisis del pasado y proyecto social, 1982).
Aquest cop el seu post Un dia gris m’ha provocat l’associació d’idees d’avui: on rau la bellesa, en l’objecte o subjecte contemplats, en l’esguard dels ulls que els contemplen o en ambdós alhora? I aquest és el record que m’ha reportat:

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

(Joan Salvat-Papasseit: I el seu esguard, de La rosa als llavis, 1923)

dimecres, 23 de gener del 2008

Algú encara en diu luxúria


La carn vol carn
AUSIÀS MARCH

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

(Vicent Andrés Estellés: Els amants)

dilluns, 21 de gener del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (III Sobre los reyes)


Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _España ha tenido reyes desde hace muchos siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, como mínimo. En Cataluña hubo condes: los Condes de Barcelona, los Condes de Ampurias, etc, pero no de Cataluña. ¿Cuándo ha tenido reyes, o condes, Cataluña?

Catequista: _En primer lugar, España no es fruto de matrimonios de reyes supuestamente católicos. España fue un concepto geográfico utilizado en plural _Españas_, el cual abarcaba toda la península Ibérica. Incluso después de la independencia de Portugal (1668), cuando los Habsburgo o Austrias empezaron a abandonar la fórmula clásica: “coronas de Castilla y de Aragón”, por “corona de España”, Portugal expresó sus protestas porque se consideraba una de las Españas, y manifestó que si el uso exclusivista del nombre persistía dejaría de considerarse una de ellas.
Por otra parte, no ha habido rey de España, mejor dicho, de las Españas, hasta el año 1808. Efectivamente, el 1714 no comportó cambios en las titulaciones de los monarcas ibéricos. Y fue la Constitución de Bayona (1808) la que otorgó el título de rey de las Españas, y aún a un borrachín francés, al hermano del emperador Napoleón I Bonaparte, José I Rey de las Españas, más conocido por Pepe Botella: "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".
Esta fórmula plural perdurará en la Constitución de Cadiz (1812) o la Pepa, en la cual Fernado VII el Deseado (1813-1833) es nombrado "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", y en la Constitución del 1837 y en la Constitución del 1845, en las cuales Isabel II (1833-1868) es "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singulariza es otro rey de origen extranjero, un italiano de la Casa de Savoya: Amadeo I (1870-1873), nombrado "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".
A partir de aquí, la Constitución del 1876 establece la fórmula que será para siempre jamás, con Alfonso XII (1874-1885), que reinará como "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".
Ya lo ves, si los condes de la Casa de Barcelona no pueden ser considerados reyes de Cataluña porque les faltaba el título oficial, a pesar que ejercieron como tales, los reyes de España sólo existen oficialmente des de 1870! Si somos formalistas para una cosa, debemos serlo para todas, ¿no te parece?
Y por último, ¿por qué das tanta importancia a los reyes en la historia de un país? A ver si con un poema te ilustras mejor:

¿Quién construyó Tebas, la de las siete puertas?
En los libros se mencionan los nombres de los reyes.
¿Acaso los reyes acarrearon las piedras?
Y Babilonia, tantas veces destruida,
¿Quién la construyó otras tantas? ¿En que casas
de Lima, la resplandeciente de oro, vivían los albañiles?
¿Adónde fueron sus constructores la noche que terminaron
la Muralla China?
Roma la magna está llena de arcos de triunfo.
¿Quién los construyó?
¿A quienes vencieron los Césares? Bizancio, tan loada,
¿Acaso sólo tenía palacios para sus habitantes?
Hasta en la legendaria Atlántica, la noche que fue devorada
por el mar,
los que se ahogaban clamaban llamando a sus esclavos.
El joven Alejandro conquistó la India.
¿Él sólo?
César venció a los galos;
¿no lo acompañaba siquiera un cocinero?
Felipe de España lloró cuando se hundió su flota,
¿Nadie más lloraría?
Federico Segundo venció en la Guerra de Siete Años, ¿Quién
más venció?

Cada página una victoria
¿Quién guisó el banquete del triunfo?

Cada década un gran personaje.
¿Quién pagaba los gastos?

A tantas historias,
tantas preguntas.

(Bertolt Bretch: Preguntas de un obrero que lee)

divendres, 18 de gener del 2008

"D'un roig encès" (Raimon)


És curiós això del record i la memòria. Ahir vaig visitar Ca l'Elur, una nòmada del vent que ens descriu les seves anades i vingudes amb la poesia i la fotografia, i el seu post roig... em va portar al record una antiga cançó de Raimon: A Joan Miró (1968). Estranya associació d'idees, podeu pensar, però és igual, us la penjo aquí.

D'un roig encès
voldria les cançons.

D'un roig encès
voldria la vida.

D'un roig encès
tots els amors.

D'un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d'ací i la de fora
que fossen tots
d'un roig encès.

D'un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Fent números me n'he adonat que han passat quaranta anys des d'aquell Maig del 68 ple d'il·lusions i esperances en un futur diferent i aquest estrany 2008 en què les forces conservadores españoles assagen per primer cop en una democràcia la derrota de les esquerres amb la mateixa estratègia amb què Reagan i Woytila van fer caure el règim comunista de Polònia i, de retruc, tots els règims d'allò que s'anomenava l'Europa de l'Est, és a dir, amb la connivència i la beligerància de l'Església catòlica española i el mateix Vaticà, i dels seus mitjans: ràdios, trones, manifestacions, etc.
He expressat en més d'una ocasió els meus dubtes que amb aquesta estratègia els surti bé. Oi més, quan estan confonent democràcies, si voleu incomplertes, amb règims molt diferents: aquí no està en qüestió cap tipus de llibertat, sinó l'extensió i la universalització de drets que conformin allò que se'n diu l'estat del benestar.
Amb tot, però, la cançó m'ha recordat que ni la claudicació, ni la pusil·lanimitat, ni la tebior han estat les millors maneres per domesticar una fera ni per avançar en la conquesta de drets socials. D'un roig encès, voldria aquest proper 9 de març!

dijous, 17 de gener del 2008

Llibertat religiosa o de castració

JA Montoya: La piedad

En su libro "Historia de los Castrati", Patrick Barbier inicia el primer capítulo con las siguientes palabras: "Al bajar su cuchillo el docto cirujano o el simple barbero del pueblo, tenían conciencia de estar decidiendo irrevocablemente la gloria o la vergüenza de un hombre?" (Mario Solomonoff: Las Voces de los Ángeles: "Los Castrados")

Al solstici d’hivern hem suportat estoicament les expressions i manifestacions públiques d’una festa de caire religiós: estúpides cançonetes amb veus horripilants semblants a la dels castrati _una abominable pràctica de què l'església no n'ha estat absent a partir de la prohibició papal que les dones cantessin al Vaticà_ als carrers i als grans magatzems, ridícules figuretes entre rius de paper de plata i muntanyes enfarinades, múltiples “cavalcades” _en tren, en vaixell..._ de tres reis un dels quals acostuma a ser pintat de negre malgrat l’assortiment de negres naturals al país, arbres vint dies enllefardats de bombetes multicolors i intermitents abans de ser llençats a les escombraries, etc.
Ara, a l’equinocci de primavera, la religió i les creences particulars del catolicinisme tornaran a sortir a la plaça pública per tallar i ocupar els carrers amb caducades processons medievals en què els participants acostumen a vestir llargues i dretes cogulles i a passejar un llarg ciri encès.
I això, any rere any, sense gaires canvis d'atrezzo ni de guió. Mentrestant, tots els laics, es tracti d’ateus, agnòstics, aconfessionals, indiferents, maçons, irreligiosos, irreverents, areligiosos, anticlericals, creients de caràcter privat, laïcistes, etc, hem de realitzar els nostres rituals i les nostres cerimònies de cohesió interna en el clos privat o allunyats de la vista de la gran urbs: així no molestem i no ferim sensibilitats.
Semblaria lògic que els creients fessin el mateix, oi més quan la seva església disposa d’importants espais expressament habilitats per a la realització dels seus rituals i pràctiques, gràcies sobretot a la generositat testamentària que ha rebut al llarg dels segles pel seu paper d’immobiliària del cel.
Per què les sensibilitats no religioses s’han d’expressar i manifestar privadament per no molestar i no ferir d’altres sensibilitats i en canvi les creences religioses es poden expressar i manifestar públicament per carrers i places sense tenir presents ni la seva possible molèstia ni la sensibilitat dels no creients?

dimecres, 16 de gener del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (II Sobre la nación)


Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: España es una nación desde hace muchos siglos, al menos desde la unión de las Coronas de Castilla y Aragón. Cataluña fue una marca francesa primero, una región de la Corona de Aragón después y de la Monarquía española más adelante. ¿Cómo va a ser Cataluña una nación?

Catequista: _Bueno, al menos hemos avanzado: aún hay españoles más corrompidos que tú que hacen recular la nación española a los tiempos de los reyes godos. ¿Tú crees que una nación hecha y derecha y con tanta antiguedad y solera llegaría al año 2008 con la ridiculez de hacer un concurso para poner letra a su himno? Sucede que España es una de las naciones más modernas de Europa, y hecha a sangre y fuego contra otras naciones del territorio peninsular. Puedes reflexionar sobre estas palabras de un político y escritor español del 1835, sí, no hace ni dos siglos. Antonio Alcalá Galiano, ante las Cortes del Estatuto Real, dijo: “uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, QUE NO LO ES NI HA SIDO HASTA AHORA." Porque, en efecto, las naciones no las hacen ni la historia ni los reyes. Una nación es un sentimiento de pertenencia, y los sentimientos son libres. Sí, hoy hay nación española, pero sólo porque ciudadanos españoles lo sienten así, del mismo modo que otros ciudadanos sienten que su nación es Catalunya o Euskalherria o Galiza o... ¿Quien puede prohibir los sentimientos? Lo que el liberal español Alcalá Galiano nunca llegó a saber es que ese estado al que reconocía sin nación (en 1835!) se iba a convertir en el estado-nación más carcelero de las naciones "secretizadas" a la fuerza, hasta el punto que aun hoy hay españoles que piensan que la nación es un estatuto de otorgación divina, histórica o monárquica, y sólo en favor de España. Es al revés, a las naciones las hacen las personas, como a los dioses, a la historia o a los reyes. Sucede que unas personas, con más ventaja, la construyen con la ayuda de un estado que debería haber sido compartido con otras naciones, y otras, menos afortunadas _es una manera de decir: por la claudicación de sus clases dirigentes_, no sólo la construyen sin un estado que les ayude, sino que la mayoría de las veces lo hacen con un estado en contra. Sí, Catalunya también es una nación: porque hay una mayoría de ciudadanos que así lo piensan y así lo desean. ¡Ah, pero con un himno cuyos orígenes se pierden en 1640 y cuyas música y letra actuales se remontan a la década de los 90 del siglo XIX! Pero ni más ni menos que la nación española, pero como la española, a pesar que el estado sólo ejerza para ella, sin contar para nada las demás.

dilluns, 14 de gener del 2008

"Per què millor la música que el soroll?" (Hubert Reeves)


Potser amb una partitura com la de la imatge, les meves formació i sensibilitat musicals haurien estat una altra cosa, però qui fa el que pot no està obligat a més. Ara, un cop vista la partitura, i assajades algunes de les seves notes, un no pot estar-se de pensar que potser sí que tothom hauria de viure amb música, fins i tot aquells persones que a través del soroll intenten fer-nos passar bou per bèstia grossa, fins i tot en qüestions musicals, o gairebé. Perquè, a menys que, distrets en les coses espirituals, no ens hàgim perdut alguna cosa, és difícil d’entendre com els jerarques eclesiàstics poden ser doctes doctors en tantes i tantes coses: sexe, família, educació i altres músiques força allunyades de la seva pròpia vida, i d’allò que pensàvem que era la seva missió pastoral terrenal.

"Davant de la meva finestra plana, graciosa, una oreneta. Porta menjar als seus petits. Les ciències biològiques ens han revelat el sorprenent grau d’arranjament i d’organització material, la fantàstica quantitat de reaccions químiques perfectament sincronitzades que s’amaguen darrera d’aquest senzill esdeveniment de la vida quotidiana. És, per analogia, la música de la natura que es manifesta." (Hubert Reeves: Paciència dins l’atzur. L’evolució del cosmos, 1981)

divendres, 11 de gener del 2008

2008?


Al seu moment vaig trobar sorprenent aquesta notícia sobre l’expulsió de Josep Tero del mont Athos per català: Scala Hanníbalis: • Catalans al mont Athos o Diari de l'Absurd: Athos, una herència enverinada. Però bé, la història ja ho té això: els néts acostumen a pagar les culpes dels avis, vaig pensar.
Però la d’avui no sols em sorprèn, sinó que m’indigna, perquè aquí ja no hi ha cap llast històric que serveixi d’atenuant o d’explicació, sinó que és per raó de naturalesa humana, perdó divina, pel fet de ser dona: Deu dones violen el veto femení del mont Athos o ¡Dones a l'Athos!.

Ai, aquesta religió misògina nascuda a partir de la vergonya d'una família jueva que no assumí la relació, consentida o forçada, de la filla amb un soldat ocupant romà! quanta malvestat no han comportat els sentiments de culpa i de pecat amb què l'Església ha volgut regir els destins de tota la humanitat per a benefici propi?
Ah, justificació en cap dels dos casos. Qui més en sàpiga, que més hi digui!

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (I Sobre la lengua)


Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _A ver, ¿por qué mi hijo no puede recibir la enseñanza en español en cualquier lugar de mi país que es España?

Catequista: _En primer lugar, eso no es cierto. Pero aunque lo fuera, que a lo mejor debería serlo. Pues porque, a lo mejor, tu país llamado España ni es sólo tuyo ni es un único país. A ver si reflexionando sobre esta pregunta lo entiendes: Si el catalán no se aprende ni habla en Catalunya, así como el gallego en Galiza o el euskera en Euskalherria, ¿dónde considerarías normal que se pudieran enseñar, aprender y hablar estas otras lenguas que hay en tu país que es España?

dimecres, 9 de gener del 2008

El proper Ter

El Xúquer prop de Carcaixent

El cabal ecològic establert és de 3 m3/s. En realitat sembla que només hi passen 2 m3/s. Les notícies de la premsa d’avui són molt poc falagueres: s’ha aprovat anar reduint progressivament el seu cabal fins al mes de març a 0,3 m3/s! Si fóssim al mes de desembre no dubtaria que es tracta d’una innocentada pròpia del dia de penjar la llufa. Però no, la cosa sembla que va de veres, i el Ter està amenaçat d’una gran catàstrofe, a causa de la reducció dràstica d’un 85 % del seu cabal habitual, d’altra banda ben insuficient per garantir les funcions de qualsevol riu: manteniment de la biodiversitat, recàrrega d’aqüífers, regulador de microclimes, etc.
Sóc més aviat escèptic: penso que, malgrat la situació electoral, era cent vegades més fàcil, i eficient, d’educar els humans _els únics animals racionals del món mundial_ que li consumeixen la seva aigua _conurbacions de Barcelona i Girona_ que no pas deixar el Ter tot solet, amb només el 15 % del seu cabal actual _vessaments urbans i industrials inclosos_, perquè s’espavili i autoreguli per malviure, potser fins a desaparèixer més avall del Congost de Celrà!
I a sobre s’haurà de sentir a dir que la culpa és de la falta de pluja! Que injustos aquests animals malanomenats racionals!

dimarts, 8 de gener del 2008

A cagar a la via!


El Papa lanza un guiño a los obispos españoles y el PP defiende su “legítimo derecho de expresión”

Contra quina família, individu Benet XVI? Potser contra una família jueva que volgué amagar el que per a ells era la vergonyosa relació, consentida o forçada, d'una de les filles amb un soldat ocupant romà fent passar el seu jove per ximple, la seva filla per verge i el seu nét per salvador de la humanitat? Contra una família que ha estat utilitzada pel clergat per a la seva acumulació particular de riqueses aquí en la terra? Clergat, d'altra banda, que, amb l'obligat compliment del celibat, és a dir, la prohibició de formar una FAMÍLIA de veritat, ha evitat el repartiment d'aquesta riquesa aconseguida amb tanta mentida?
D'això t'exclames? No, individu Benet, no, el caganer dels pessebres de Catalunya no és cap figureta simpàtica per humanitzar el diví, sinó que és l'expressió més clara i contundent del rebuig als contes de fades de la puta de Babilònia, aquella que va començar a cremar FAMÍLIES de veritat a les fogueres de la Inquisició i va acabar beneint tots els piquets d'execució d'altres FAMÍLIES en totes les dictadures de dretes del món terrenal.

diumenge, 6 de gener del 2008

I de caps al Carnaval!

S'ha acabat el cicle de Nadal, i hem sobreviscut: religiosament, econòmicament, literàriament, musicalment, climàticament, gastronòmicament parlant, etc.
Potser alguna felicitació hagi quedat encallada en algun racó i encara no t'hagi arribat: no l'esperessis pas. Si més no perquè una felicitació sense arribar no deixa de ser, per esperada, tota una felicitació. Com un sms, un email, una carta, una postal o una trucada no arribats tampoc deixen de ser-ho, precisament perquè algú els espera. El fet determinant és l'espera del receptor i no pas la voluntat de l'emissor, i més sabent que una indelicadesa d'aquest estil en aquesta època de l'any no és mai fruit de la improvisació ni de l'atzar. Consola't pensant que aquests dies els diversos serveis de comunicació funcionen a tot drap i estesos, i que molts possibles remitents van atrafegats per a tothom, o per a quasi tothom. D'altra banda, ara ve el Carnaval, època d'arrauxament i disbauxa, i potser algun d'aquests possibles emissors podrà tornar-se més delicat i sensible, encara que sigui amb una altra màscara.
Perquè en totes les festes, paganes i religioses, els humans tenen per costum de posar-se una màscara. I si un clau en treu un altre, després d'una pallassada en ve una altra.

divendres, 4 de gener del 2008

Per la República!


Les conviccions polítiques republicanes no priven a ningú de tenir tres reis o tres reines al cor, fins i tot fora de diada.

Quan arriben els Reis Mags
troben la porta tancada
perquè a dins hi feien tragos
amanint la cargolada.

(Carles Fages de Climent: Epigrama dels Reis Mags)

dimecres, 2 de gener del 2008

Trucades


Com més fàcil és la vida, més complicats són els humans.
El darrer cop que la va trucar, la seva secretària, interpretant-la erròniament, li va jugar una mala passada. En lloc de dir: “ara no pot posar-s’hi”, va dir: “no vol pas posar-s’hi”. No està en les mans d'ell, doncs, i molt menys en les de la secretària, desfer el malentès: haurà de trucar-li ella mateixa. Per sort Telefònica té serveis per a tot: "Servei Devolució de l'Ultima Trucada. Assabenti's de l'última trucada rebuda. Aquest servei li permetrà assabentar-se, des de la seva línia telefònica, de l'última trucada rebuda i no contestada, així com de la data i l'hora i, si vol, podrà tornar la trucada."


¿No es gracioso?, oyes un teléfono sonando y podría ser cualquiera. Hay que responder cuando un teléfono suena, ¿no te parece? (Última llamada)