dijous, 28 de febrer de 2008

E-repugnants


“Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aún harto. Es un requiebro tan suave que pasa entre el alma y Dios, que suplico yo al su bondad lo dé a gustar a quien pensare que miento” (Teresa de Ávila o Santa Teresa de Jesus: El Libro de la Vida).

15:06 9-M.- E-Cristians afirma que es "mejor" abstenerse que votar a Zapatero

El dret de vot no és una graciosa concessió de l’estat, del rei, del diví o de suposades classes "benefactores", sinó que és resultat de la lluita de les classes populars per l’obtenció de la igualtat política. Lluita que, fins a la conquesta definitiva del sufragi universal masculí i femení, ha passat per nombroses vicissituds: sufragi restringit masculí amb la constitució liberal del 1812 (i la seva nova vigència del 1820), la constitució revolucionària del 1869 i amb la llei electoral del 1890 (encara que estrafeta pel caciquisme bipartidista de torns); sufragi restringit censatari (en funció de la renda) masculí amb l’Estatuto Real del 1834 (lleis de 1834 i 1836), la constitució isabelina del 1845 i amb la constitució borbònica del 1876, i sufragi universal, masculí i femení, amb la constitució republicana del 1931 i la dictadura franquista a partir del 1939 (encara que en aquest cas amb partit únic).
I la conquesta d’aquest dret, com la de tots els drets, ha anat acompanyada de sang, suor i llàgrimes entre els grups polítics que han estat capdavanters en la seva reivindicació. Ja només per això, per homenatjar totes les víctimes caigudes per reivindicar i defensar el dret de vot que avui podem exercir lliurement, val la pena no fer massa cas a aquesta mala puça rata de sagristia i anar a votar. Personalment, però, no em penso quedar amb anar a votar i prou, sinó que, ben lluny de votar en blanc o nul, penso votar la força més disposada, programàticament i ideològicament, a acabar amb els privilegis polítics, socials i econòmics d'aquesta púrria de moralistes que intenten, de bones o males maneres, d’imposar els seus credos, els seus prejudicis, les seves manies, les seves frustracions, les seves pocavergonyes, les seves hipocresies, les seves mentides... a la resta de la societat.
Al menys la seva Santa Teresa de Jesús no s'estava de sublimar els seus orgasmes físics amb èxtasis místics, que aquests E-repugnants ni això.

Per què Epicur? (V)


"Si t'oposes a totes les sensacions, no tindràs res com a criteri amb què poder-les distingir, ni per confrontar-les amb aquelles que dius que són falses" (Epicur: Màximes capitals, 23)

La canònica (lògica) estableix el criteri de veritat del pensament i del discurs. Epicur assumeix la lògica d’Aristòtil com a forma de raonament, però sempre la troba, contràriament a Aristòtil _per a qui la lògica pot explicar l'ésser com a totalitat, ja que la lògica és l'expressió de la raó objectiva que funda el món_, incompleta, perquè el món no és només ordre racional sinó que també conté el desordre i l'atzar que regeix el moviment dels àtoms, encara que la filosofia pretengui lluitar contra l'atzar i mostrar-nos la necessitat del que, vist des de fora, sembla aleatori. Epicur considerava que la veritat d'una proposició depèn en última instància de les afeccions i els sentiments, tant com de la recta raó racional.
El centre de la reflexió epicúria és el real i concret ara i aquí del món del cos, per sobre d’un suposat món del més enllà: l’ànima es diluïa en tot l’organisme i era concebuda, com en l’atomisme, com formada per àtoms. D’aquesta manera, eliminava tot dualisme entre
ànima i cos, així com tot dualisme entre sensació-intel·lecció, i podia elaborar una teoria del coneixement segons la qual el criteri de veritat és la percepció, que es produeix per la recepció dels efluvis que provenen de les coses; la percepció és sempre verdadera i els errors provenen del judici que hom hi introdueix. L’eliminació de tota forma de dualisme i la reivindicació de la corporeïtat de l’ésser humà fonamentaven les bases d’una nova psicologia i els fonaments per a l’elaboració d’una nova antropologia.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Com la dona va caure de l'escambell (V)


La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (V)

Com i quan es realitzà aquesta revolució en els pobles cultes és quelcom que no sabem, perquè tingué lloc del tot en temps prehistòrics. Que es realitzà, però, és més que palès d'acord amb les dades recollides, sobretot per Bachofen, sobre les nombroses restes de dret matern; i amb quina facilitat es produeix es veu en moltes tribus índies on acaba de realitzar-se o encara s’està realitzant, en part sota la influència de la riquesa creixent i el canvi de les formes de vida (trasllat dels boscos a les praderies), i en part per l'acció moral de la civilització i dels missioners. De vuit tribus del Missouri, en sis regeix la filiació i l’ordre d’herència masculins, i en altres dos, els femenins. Entre els shawnees, els miamis i els delawares s'ha difós el costum de donar a les criatures un nom pertanyent a la gens del pare, per tal de traspassar-los-hi i que així puguin heretar del pare. “Casuística innata dels humans, la de canviar les coses en canviar-los els noms! i trobar escletxes per on trencar la tradició, sense sortir-ne, quan un interès directe hi dona prou impuls!” (Marx). D'això en derivà una confusió espantosa que únicament podia remeiar, i en part també fou així, la transició cap al patriarcat. “Aquesta sembla la transició més natural de totes” (Marx)...
La caiguda del dret matern fou la gran derrota històrica del sexe femení en tot el món. L'home prengué també les regnes a casa; la dona fou degradada, subjugada, esclavitzada per la luxúria de l’home, convertida en un simple instrument de reproducció. Aquesta condició envilida de la dona, com apareix especialment entre els grecs de l'època heroica, i encara més de la clàssica, ha estat gradualment retocada, dissimulada i, en alguns llocs, àdhuc revestida de formes més suaus, però no, de cap manera, abolida.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)
Continuarà

dimarts, 26 de febrer de 2008

Per què Epicur? (IV)


"Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Ja que, per assolir la salut de l’ànima, mai no s’és ni massa jove ni massa vell.
Aquell que diu que encara no li ha arribat l’hora, o que ja li ha passat l’edat de filosofar, és com el que diu que per a la felicitat no ha arribat encara el moment, o bé que ja li ha fugit. Per tant, han de filosofar el jove i el vell. El vell perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats. El jove perquè pugui ser jove i vell alhora per la seva impertorbabilitat enfront del futur. Ens cal meditar, doncs, sobre les coses que ens reporten felicitat, ja que si posseïm la felicitat, ja ho tenim tot, i si ens manca la felicitat, fem tots els possibles per posseir-la" (Epicur: Carta a Meneceu)


Epicur és deutor del materialisme de Demòcrit: la física atomista, l’explicació del món per causes estrictament físiques i la serenitat de l’ànim com a clau de la vida; Empèdocles: de qui aplica la idea que en la natura el semblant estima el semblant a la seva teoria de l’amistat; Aristòtil: la reflexió sobre l’amistat, i de la medicina hipocràtica: l’excés com a malaltia i la complementarietat dels contraris.
Contra la idea d’Homer de la infelicitat predestinada de l’home i contra la idea de Plató de la natura idealista de la vida, Epicur basteix la seva filosofia l’objectiu de la qual serà la felicitat del cos i el plaer com a guia necessària del comportament humà i, per tant, la celebració joiosa de la vida. Per Epicur, només amb l’alliberament de la superstició i de la por, l'home pot ser capaç de forjar la seva pròpia felicitat.
Malgrat la desaparició dels originals epicureismes grecs i romà (Lucreci) al segle IV, el ressó d’Epicur fou present en l’Humanisme, el Renaixement, en els filòsofs francesos de la Il·lustració... fins als nostres dies amb el moviment hippie. A part nombroses persones de la ciència, pensadors i filósofs com Cosimo Raimondi, Llorenç Valla, Montaigne, Pierre Gassendi, Bérigard, Maignan, Baruch Spinoza, John Locke, Pierre Bayle, La Mettrie, Diderot, Kant, Hegel, Jeremy Bentahm, Auguste Comte, Marx, Nietzsche, etc, en graus molt diversos, en són deutors. I també per motius ben diferents: com a argument contra l'espiritualisme, com a teoria contra la por a la mort, com a teoria contra les causes finals, com a proposta de vida a escala humana feta del plaer de l'instant, com a impugnació de qualsevol moral fora de l’àmbit religiós, etc.

¿Where have all the flowers gone?, es preguntava una cançó de protesta dels anys 60. Si és ben veritat que els hippies tenien propostes alternatives quant al treball, l'amor, la casa, el menjar, la religió o l'art, posem per cas, no és menys veritat que Epicur ja havia anticipat algunes d'aquestes necessàries reflexions: la reivindicació del lleure i el plaer, la crítica al consum i la riquesa, la necessitat de bastir noves formes de sociabilitat, la condemna a la religió establerta... On han anat a parar les flors? La resposta no pot ser més evident: ens les hem cruspit! I és que ens ha tocat viure en la cultura dels lotòfags, els homes que consumeixen flors i no tenen memòria (Josep Muñoz Redon: Filosofia de la felicitat, un llibre excel·lent).

Epicur va dividir la filosofia en tres parts: la canònica (lògica i teoria del coneixement), la física (teoria del món, la realitat o de la natura) i l’ètica (teoria del comportament i de la filosofia). Canònica i física, però, per raó de la seva concepció de la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que frenen les persones (el tetrafarmacon: la por a la mort, la por als déus, la por al destí i als fenòmens de la natura, i la por al dolor) i com a lluita contra els prejudicis i les idees que, com les del platonisme, situen la felicitat en una altra vida, estaven en funció de l’ètica, encara que, contrari a les especulacions del platonisme i l’aristotelisme, Epicur fonamentava tot saber en un empirisme sensualista, pel qual l’únic criteri de veritat el proporciona el cos.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Com la dona va caure de l'escambell (IV)


La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (IV)

D’aquesta manera, doncs, les riqueses, a mesura que augmentaven, donaven, d’una banda, una posició més important a l’home que a la dona en la família i, d’una altra, li estimulaven la idea d’aprofitar-se d’aquest avantatge per canviar en profit dels seus fills l'ordre d’herència establert. Això, però, no era possible mentre es mantingués vigent la filiació d'acord amb el dret matern. S’havia d’abolir aquell, i ho fou. I això no fou pas tan difícil com ens sembla avui. Aquella revolució —una de les més profundes que la humanitat ha conegut— no hagué de tocar ni un sol dels membres vius de la gens. Tots els seus membres pogueren continuar essent allò que havien estat fins llavors. N'hi hagué prou amb el simple acord que en endavant els descendents d’un membre masculí restarien a la gens, mentre que els d’un membre femení en sortirien, i passarien a la gens del seu pare. Així quedaren abolits la filiació femenina i dret hereditari matern, i s'establia la filiació masculina i el dret hereditari patern.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

diumenge, 24 de febrer de 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (IV Sobre la inmutabilidad)

¿Nación española de origen visigótico?: Mapa polític d’España (Jorge Torres Villegas, 1852), avui a la Biblioteca Nacional de Madrid, amb l'“España uniforme o puramente constitucional”, l'“España incorporada o asimilada”, l'“España foral” i l'“España colonial

Cañizares: "La cultura dominante relega la historia al olvido"
El arzobispo de Toledo ha ingresado en la Academia de Historia reclama el papel clave del cristianismo en la creación de España.

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente (por ejemplo el individuo Cañizares): _Cataluña nunca ha sido independiente, ya que antes de formar parte de España, formó parte de la Corona de Aragón, y anteriormente de Francia. ¿Cómo iba a ser independiente ahora?

Catequista: _Vuelves a caer en el formalismo. Si los nacionalistas españoles no hubieran pervertido tu educación sabrías que eso no es cierto, Catalunya ha sido muchas más cosas. En lugar de barruntar sobre los supuestos orígenes visigóticos y cristianos de una nación que no existió hasta el siglo XIX, aprovecharías mejor el tiempo leyendo a historiadores, por ejemplo a Pierre Vilar: "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o "estat nació". Estat nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval." (Catalunya dins l’Espanya moderna, vol II, pàg 131, Ed. 62, 1968), "Quizás, entre 1250 y 1350, el Principado catalán es el país de Europa a propósito del cual sería menos inexacto, menos peligroso, pronunciar unos términos aparentemente anacrónicos: imperialismo político-económico o "estado-nación". ¿Estado-nación tan pronto? En cualquier caso, encontramos bastantes rasgos chocantes de ello en la estructura de la Cataluña medieval".
¿Pero qué importa lo que fueran España o Catalunya? Y aún suponiéndote en razón, si Catalunya fue francesa ayer y es hoy española, ¿acaso no significa eso que mañana puede ser cualquier otra cosa? Mira si es dinámica y cambiante la historia, que lo que ayer fue una marca defensiva de frontera, pero sin ningún sentido político-administrativo, y lo que hoy es una nación "secreta" en un estado que ejerce de uninacional español, en lugar de ser compartido, mañana puede no ser, y con una ventaja respecto a las situaciones anteriores que se deben a pactos entre nobles feudales, matrimonios entre miembros de casas reales, guerras, etc: con el respeto a la libre decisión de la voluntad mayoritaria de la ciudadanía.

dissabte, 23 de febrer de 2008

En record de Josep Palau i Fabre


Josep Palau i Fabre, poeta marginat que avui ha mort, va provocar, amb aquest poema, l'enrogiment i l'enemistat de més d'un poeta de renom abonat als cenacles burgesos oficials.

LA SABATA (1943)


He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

En Marcial, com les fotia (III)


LLIBRE TERCER

71
Quan al mosso li fa mal la polla i a tu el cul,
Nèvol, no sóc cap endeví, però sé molt bé el que fas.

85
Qui et recomanà de tallar el nas a l’adúlter?
No és amb aquest tros, marit, que t’ha deshonrat.
Neci! Què has fet? La teva dona no ha perdut res amb això,
ja que la polla del teu Deífob ha quedat ben sencera.

89
Tant te fot prendre enciam com prendre malves laxants:
Febus, fas d'anar dur una cara que t'hi cagues.

LLIBRE QUART

50
¿Per què em dius vell cada vegada, Tais?
Ningú no és vell, Tais, per a una mamada.

LLIBRE CINQUÈ

81
Sempre seràs pobre, Emilià, si ets pobre.
Ara només es donen diners als que ja són rics.

LLIBRE SISÈ

36
Tan gran és la teva polla, Pàpil, com la teva nàpia,
o sigui que, en trempar, també la pots olorar.

(Marcial, 40-104: Epigrames)

Com la dona va caure de l'escambell (III)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (III)

D’acord al dret matern, és a dir, mentre la descendència només es tenia en compte per línia femenina, i segons la primitiva llei d’herència imperant a la gens, els seus membres heretaven al principi del seu parent gentil difunt. Els seus béns havien de romandre, per tant, en la gens. En mig de la insignificança, aquests béns passaven en la pràctica, des de temps ben remots, als parents més propers, és a dir, als parents consanguinis per línia materna. Però els fills de l'home difunt no pertanyien a la seva gens, sinó a la de la mare; al principi heretaven d'ella, amb els consanguinis de la mare; després, potser van ser els seus primers hereters, però no podien heretar del seu pare, perquè no pertanyien a la seva gens, en la qual havien de romandre els seus béns. Així, amb la mort del propietari dels ramats, els seus ramats passarien primer als seus germans i germanes i als fills d’aquests darrers o als descendents de les germanes de la seva mare; pel que fa als seus propis fills, es trobaven desheretats.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

divendres, 22 de febrer de 2008

Per què Epicur? (III)


"Així com els infants tremolen i tots els espanta en les nits fosques, així nosaltres en la llum temem de vegades coses que no ens han de fer més por que les que els infants temen en les tenebres i imaginen que s’esdevindran. Així, doncs, aquest error i aquestes tenebres de l’esperit és necessari que ni els raigs del sol ni els lluminosos dards del dia els dissipin, sinó la contemplació i el coneixement de la natura" (Lucreci: De rerum natura)

La gran novetat d’Epicur fou la introducció, en l’atomisme de Demòcrit, del principi que els àtoms no es movien d’acord amb pautes totalment determinades, sinó que alguns es desviaven repentinament, creant l’element de l’atzar i de la indeterminació, amb la qual cosa deixaven espai per al lliure albir. Deduccions epicúries importants foren la noció de l’espai il·limitat (que incloïa un nombre infinit de móns) i el temps infinit, així com la referència a l’extinció de les espècies i al desenvolupament humà a partir d’un origen salvatge.
La seva filosofia materialista, alhora que anticipava els grans descobriments de la ciència, havia de tenir gran influència entre molts protagonistes de la revolució científica del XVII i de la Il·lustració, sobretot les idees evolucionistes que implicaven qüestions relatives a les espècies, l’origen, l’adaptació i a la supervivència.
Partint de proposicions com “Res no és creat mai, pel poder diví, del no-res” i “la natura... mai no redueix cap cosa al no res”, alhora que formulava el modern principi de la conservació, el seu materialisme suposava l’expulsió del poder diví, i de qualsevol principi teleològic, de la natura, confinant l’existència dels déus en els espais d’intersecció entre els móns i oposant-se a qualssevulla teleologia i determinació absoluta en relació amb la matèria: “Gairebé era millor creure en els mites sobre els déus que ser esclau de la predestinació dels físics; ja que aquells ens donaven l’esperança de poder commoure els déus mitjançant les ofrenes; el destí, en canvi, és implacable” (Carta a Meneceu).
Per a Epicur, cap determinisme ni essencialisme podien explicar esdeveniments que es produïen perquè aquests esdeveniments pertanyien al regne de l’accident o de la contingència. D’altra banda, amb el principi de la conservació, l’epicureisme tendia a una visió ecològica del món, manifestada de manera especial per Lucreci, el qual en la seva obra ja al·ludí a la contaminació de l’aire a causa de la mineria, la disminució de les collites per la degradació i l’empobriment del sòl, la desaparició dels boscos i a la semblança radical entre humans i animals.

dijous, 21 de febrer de 2008

Per què Epicur? (II)


"Els éssers feliços i incorruptibles no pateixen trastorns en si, ni els provoquen en els altres; de manera que no estan sotmesos a indignacions ni a agraïments, ja que coses com aquestes són pròpies dels éssers febles" (Epicur: Màximes capitals, 1)

La mort d’Alexandre el Gran, les guerres dels seus generals per la seva herència imperial i els intents de les ciutats per desfer-se del jou macedònic i recuperar les seves llibertats van tenir conseqüències nefastes en les societats del vast imperi alexandrí: guerres, inseguretat i misèria.
Amb l’anorreament del gran descobriment ciutadà grec, la polis com a ideal i model de col·lectivitat i de convivència humanes, s’iniciava l’època hel·lenística, i en aquests moments de crisi en els quals la política semblava realment ben ineficaç, Epicur s’abocà a la recerca de la felicitat humana universal: el seu Jardí, paradigma de la igualtat en un món especialment classista, i doncs desigual, fou, contràriament a les altres escoles filosòfiques, un espai de llibertat, de reunió i de convivència, fins i tot, en contra dels prejudicis vigents, per als incultes, els esclaus i per a les dones. Entre els deixebles, Leontion, amant del mestre, prostituta o dona lliure que la misogínia de l’època intentà desacreditar com a prostituta pel fet de dedicar-se a una activitat que el masclisme considerava cosa d’homes.
Radical en el seus plantejaments teòrics i pràctics, l’epicureisme sofrí una gran manipulació i deformació ideològiques i una tergiversació i falsificació interessades dels seus principis per part d’altres escoles filosòfiques, estoïcisme i cristianisme sobretot, fins al punt que hom bescantava i caricaturitzava els seus conreadors com a “porcs de la trujada d’Epicur” _en el sentit de llibertins, preocupats només dels plaers sensuals_ i que al segle IV la filosofia epicúria ja s’havia extingit completament, els llibres d’Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat esmorteïda per l’auge del cristianisme i del neoplatonisme.

dimecres, 20 de febrer de 2008

Per què Epicur? (I)


"Cada matí l’amistat recorre la terra per despertar els homes, de manera que puguin fer-se feliços recíprocament" (Epicur: Sentències vaticanes, 52)

Epicur fou un ciutadà atenès nascut a l’illa de Samos l’any 341 ane: sis anys després de la mort de Plató i sis anys abans que Aristòtil fundés la seva escola, el Liceu.
Va ensenyar a Mitilene, Làmsac i Atenes, ciutat on obrí (306 ane) la seva pròpia escola a l’hort del seu habitatge, per això el Jardí.
Epicur va viure les vicissituds tràgiques del repartiment de l’Imperi macedònic pels successors (els diàdocs) d’Alexandre el Gran, d’on va néixer el seu escepticisme _acompanyat, però, d’implicacions pràctiques políticament molt radicals_ respecte de la política, a la qual contraposava el valor de l’amistat: "De totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida en la seva integritat sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat" (Màximes capitals, 27).
La influència de l’epicureisme s’estengué per tot el món grec, ja abans de la seva mort, el 271 ane, i fins al món romà. Desaparegué a l’edat mitjana, víctima de la persecució religiosa contra allò que l’església catòlica posava al sac d’heretgies oposades al cristianisme. Fins que a l’època moderna no es tornà a conèixer la seva obra, gràcies al poeta llatí Lucreci (95-55 ane), el poema De rerum natura ("De la natura de les coses") del qual és una exposició gairebé textual dels principis d’Epicur, i als descobriments de la biblioteca de l’epicuri romà Filodem de Gadara a Herculà (1753), de vuitanta aforismes d’un manuscrit del Vaticà (1822) i dels fragments gravats l’any 120 en pedra per Diògenes d’Oenoanda (1884).

dimarts, 19 de febrer de 2008

Kosovo i "España, la nación más antigua de Europa"

Mapa polític d’España (Jorge Torres Villegas, 1852), avui a la Biblioteca Nacional de Madrid, amb l'“España uniforme o puramente constitucional”, l'“España incorporada o asimilada”, l'“España foral” i l'“España colonial”

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: “El govern español no vol reconèixer la independència de Kosovo pels efectes col·laterals que podria tenir en el seu pati domèstic, on d’altres nacions, fins fa ben poc secretitzades, com Catalunya, Euskadi o Galiza, podrien intentar de seguir l’exemple. El més curiós, però, no és tant l’actitud del govern español com la d’algun nacionalista català, que sembla més preocupat pel mercat español que per les coses domèstiques. I és que els botiflers sempre han amagat els seus interessos econòmicocomercials darrera la bandera del nacionalisme.”
Jo mateix continuo pensant que com més i més unitats estatals, i encara sempre més petites que les existents, en un món on la globalització econòmica és ja un fet, més bluf és la suposada independència de qualsevol nació: Kosovo, Eslovènia, Catalunya, etc. És més, fins i tot la independència d’estats suposadament grandets: França, España, Itàlia, etc, és més fictícia que real, ja que les grans decisions, com els grans pressupostos, estan en mans de les transnacionals, que són qui posen governs titelles allí i fan caure governs democràtics allà.
Si a això afegim com les fronteres, les banderes i els estats han servit més per a la divisió de la humanitat que per a la solidaritat humana, entendreu perquè prefereixo ser fidel a Diògenes d’Oenoanda, un deixeble d’Epicur que, l’any 120 _molt abans, per tant, de l'internacionalisme modern_, va deixar escrites, en pedra picada, aquestes belles paraules sobre la vertadera pàtria humana:
"EM TROBO A L’OCÀS DE LA VIDA I NO VULL ANAR-ME’N SENSE HAVER ABANS ELEVAT UN HIMNE A EPICUR PER LA FELICITAT QUE M’HA DONAT AMB ELS SEUS ENSENYAMENTS. DESITJO TRANSMETRE A LA POSTERIORITAT AQUEST CONCEPTE: LES DIVERSES DIVISIONS DE LA TERRA DONEN A CADA POBLE UNA PÀTRIA DISTINTA. PERÒ EL MÓN HABITAT OFEREIX A TOTS ELS HOMES CAPAÇOS D’AMISTAT UNA SOLA CASA COMUNA: LA TERRA."
A partir del reconeixement del dret de totes les nacions a la seva independència, des del dret d’igualtat, i no pas en virtut de cap nacionalisme, la meva opció és tota una altra: la construcció d’un gran estat europeu, amb capacitat d’interlocució i contradicció amb els grans monstres econòmics i estatals, com USA, Xina, etc. I encara com a primer pas cap al gran estat mundial, l’únic capaç de governar per a tota l’espècie humana.

Com la dona va caure de l'escambell (II)


La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (II)

Però, a qui pertanyia aquesta nova riquesa? Indubtablement, en el seu origen, a la gens. Però molt aviat s'hi deu haver desenvolupat la propietat privada dels ramats. És difícil de dir si, per l'autor de l’anomenat primer Llibre de Moisès, el patriarca Abraham era propietari dels seus ramats per dret propi, com a cap d'una comunitat familiar, o per raó de la seva condició de cap hereditari efectiu d'una gens. Comsevulla, el cert és que no hem d’afigurar-nos-el com a propietari, en el sentit modern de la paraula. I és segur a més que en el llindar de la història fidedigna trobem ja arreu els ramats com a propietat particular dels caps de família, amb el mateix títol que els productes artesanals de la barbàrie, els estris de metall, els articles de luxe i, finalment, el bestiar humà, els esclaus.
Ja que ara també es descobreix l'esclavatge. Pels bàrbars de l'estadi inferior, l'esclau no tenia cap valor. Per això també els indis americans es comportaven amb els seus enemics vençuts d'una forma del tot diferent de com es fa en l'estadi superior. Els homes eren morts o adoptats a la tribu dels vencedors com a germans; les dones eren preses com a mullers o adoptades, amb els seus fills supervivents, de qualsevol altre forma. La força de treball humana, en aquest estadi, no produeix encara cap excedent apreciable per sobre dels seus costos de manteniment. Però amb la introducció de la ramaderia, el treball dels metalls, el teixit i, finalment, l’agricultura, tot canvià. Especialment després que els ramats esdevinguessin definitivament una propietat familiar, amb la força de treball passà el mateix que havia passat amb les mullers, tan fàcils d'obtenir abans i que ara tenien ja el seu valor de canvi i eren comprades. La família no augmentava tan ràpidament com el bestiar. Ara calia més gent per tindre'n cura; per això podia emprar-se el presoner de guerra, que a més es podia reproduir, tan bé com el ramat.
Totes aquestes riqueses, tan bon punt convertides en propietat particular de les famílies i augmentades després ràpidament, suposaren un cop ben fort a la societat fundada en el matrimoni de parella i en la gens basada en el matriarcat. El matrimoni de parella havia introduït un nou element a la família. Al costat de la mare vertadera havia posat el pare vertader, probablement més autèntic que molts “pares” actuals. Segons la divisió del treball en la família d'aleshores, pertocava a l'home el proveïment d'aliments i dels instruments de treball necessaris per això; consegüentment, era, per dret, el propietari d’aquests instruments i en cas de separació se’ls emportava, igual com la dona es quedava amb el seus estris domèstics. Per tant, d'acord amb els costums de la societat d'aleshores, l'home també era propietari de la nova font d'alimentació, el bestiar, i, més endavant, del nou instrument de treball, l’esclau. Però segons el costum d’aquella mateixa societat, els seus fills no el podien heretar, ja que, en això, les coses anaven de la següent forma.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)
Continuarà

dilluns, 18 de febrer de 2008

L'aliança impia


Grans mitjans de comunicació com l’ABC, La Razón, El Mundo, la COPE, Libertad Digital, etc; tota l’Església catolicínica (la jerarquia institucional per activa i la seva base piramidal per passiva), amb les seves associacions catolicíniques com e-cristians, opus dei, etc, i el beneplàcit d’un estat estranger com és el Vaticà; els darrers vestigis del franquisme i tota l’extrema dreta postfranquista; gran part de les víctimes del terrorisme, etc, conformen la santa aliança que ha d’agombolar la dreta española aquests darrers dies de campanya. Poc importen els mitjans i els discursos emprats; la manipulació i la mentida, i la terra cremada són els nous paradigmes d’aquesta gentalla, aliança impia fins i tot vers la mateixa religió amb la qual anatemitzen, condemnen i moralitzen. Tots plegats s’han convertit, gràcies a la tebior de l’esquerra majoritària española, en els valedors i intèrprets de gairebé tot: España, família, sexualitat, immigració, educació, ciutadania, ciència, antiterrorisme, sociolingüística, igualtat, patriotisme, història, etc.
Per què a l'Església catolicínica española, amb la seva dilatada experiència de víctima i de botxí alhora,
li costa tant deixar de remenar les cireres? Per què la dreta española sempre put a or, encens i mirra? I per què l’esquerra majoritària española se n’oblida tan fàcilment i hi és sempre tan condescendent?

dissabte, 16 de febrer de 2008

Cap a una economia sostenible


Temps enrere (post Un nou model energètic cada cop més necessari), parlava de la necessitat d’”un programa per avançar cap a una economia sostenible”, un primer element del qual era “el canvi de base energètica de la nostra civilització industrial”.

Avui d’altres elements:
2. línies de producció neta com a estructures del sistema productiu: per a això cal acabar amb la concepció irresponsable del medi ambient com a dipòsit inesgotable de matèries primeres i com a abocador de capacitat il·limitada per als nostres rebuigs i contaminacions, amb el tancament dels cicles, és a dir, establint línies de producció neta que minimitzin el consum de recursos naturals, especialment els no renovables, minimitzin l'expulsió de contaminants i s'encadenin de manera que els residus d'un procés siguin matèria primera d'un altre procés. Avui és possible produir el suficient per satisfer les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell raonable de benestar per a tots, amb un impacte mínim sobre el medi ambient.
Una estratègia domèstica és impulsar, en la recollida selectiva de residus sòlids urbans, l’aprofitament dels residus orgànics amb l’aplicació de les tres R (reducció, reciclatge, reutilització).
3. revolució de l’eficiència: amb l’ús de les millors tècniques avui disponibles podem produir ja avui el mateix amb un consum d'energia i matèries primeres inferior a l'actual en més del 50 %. Els progressos tècnics i canvis culturals possibilitarien reduccions encara més grans, per exemple en l’ús agrícola de l’aigua, l’energia, l’aprofitament de la fusta.
4. canvis en l'agricultura, el transport i la indústria química: substitució de l'agricultura industrial per l'agricultura sostenible, molt menys intensiva en energies no renovables i agroquímics, que asseguri la producció d'aliments, respecti la biodiversitat, creï noves relacions entre el camp i la ciutat; substitució dels sistemes de transport basats en automòbils i avions prioritzant de manera absoluta el transport sobre carrils i en bicicleta; pas de la indústria química a la desquimització selectiva i avanç cap a una química tova que operi només amb substàncies no tòxiques i fàcilment biodegradables.
5. economia autocentrada: productora més per a la demanda interna i els mercats locals que per al mercat mundial, buscant els màxims graus d’autosuficiència possible, sobretot en el que es refereix a la satisfacció de les necessitats bàsiques, sense pretendre la impossible autarquia. L’estratègia d'autonomia econòmica local exigeix una desconnexió parcial dels mercats mundials.
6. introducció en múltiples nivells de mecanismes de selectivitat tecnològica atenent a criteris ecològics i socials: sense governar el procés de canvi tècnic, en general resulta impossible regular el metabolisme global entre humanitat i natura.

Tot i que molts d’aquests elements estan ja sobre moltes taules de governs, polítics, industrials, consumidors, agricultors, etc, encara algú els titlla d’”utopistes”. Potser sí, en qualsevol cas, aquest suposat utopisme només té al davant l’irrealisme, la irracionalitat i la irresponsabilitat d’aquells que pensen que la millor opció és el manteniment d’un sistema econòmic que s’autodestrueix amb la destrucció de la insubstituïble biosfera que el manté i en la qual vivim. Per tant, de la mateixa manera que l’ideal impossible, imaginari o irrealitzable en el temps (ucronia) va esdevenint, cada cop més i amb més força, l’ideal possible, necessari i encara no realitzat a cap lloc (utopia), aquest s’haurà de convertir, de grat o per força, en realitat.

divendres, 15 de febrer de 2008

Españoles por civilizar


L'individu César Vidal és un "pàjaru de cuidadu": ideòleg de l’extrema dreta a la cadena episcopal española, no para de referir-se al govern democràtic de Catalunya com a “gobierno nacionalsocialista de Cataluña”. N’hi hauria prou de recordar allò de: “cree el ladrón que todos son de su condición”. Practicant de la religió protestant, aquest venedor de mentides des de la cadena catolicínica, sembla ser tot això: “un historiador, escritor y periodista español, autor de numerosas obras de divulgación histórica y de novelas de literatura infantil y juvenil”. Les seves declaracions, però, em recorden més les d’un australopithecus del franquisme que les d’un individu nascut l’any 1958. Ai, com les gasta l'herència "educativa" de segons quins "col·lègits de pagu"!
Vegeu, si no, aquestes dues declaracions seves des de la cadena catolicínica española, ell, que presumeix de “hablar 8 idiomas y traducir 16”, sobre l'euskera i el català:

"El vascuence es una lengua tan primitiva que desconoce, por ejemplo, lo que serian universales. Es decir, la idea de árbol, que es una idea que existe en lenguas avanzadas, no como el vascuence, en el vascuence no existe. El vascuence como lengua muy primitiva tiene las hayas, los pinos, los chopos... pero no tiene el árbol. [...] Y en ese sentido es una lengua en la cual todavía el desarrollo de la mente humana no se da cuenta de que hay universales. [...] No decimos que no se estudie el vascuence, pensamos que hay que estudiarlo como otras lenguas minoritarias como el cherokee, el apache o el georgiano..."
"El catalán no se imparte en casi ninguna facultad del mundo. Donde se imparte, lo primero que se dice es que es un dialecto del provenzal
, que es la pura verdad. Y, además, se dan unas clasecillas y punto. Y, evidentemente, no hay el menor interés, porque es una lengua pequeña que, de hecho, además, ni siquiera es la lengua madre de la mayoría de la gente que vive en Cataluña. ¿Y qué pretenden, que para dar empleo a todos los que han cometido el disparate de estudiar Filología Catalana, en vez de Filología Germánica, Hispánica o Inglesa, que los gaditanos aprendan catalán?"


Amb aquests antecedents, ja us podeu imaginar quins deuen ser els seus idiomes: el bel, el gruny, el bruel, el bram, etc. I pensar que cada dia vomita la seva bilis _aquesta sí que ben nazi_ durant un parell d'hores des de la cadena episcopal, un vertader "niu d'absolutistes"!
Ni un vot per al PP ni una creu per a l'Església!

En Marcial, com les fotia! (II)


17
Seu una perruquera a la Subura,
on els fuets sagnants dels botxins pengen
i on l'Argilet molts sabaters assetgen:
pro aquesta perruquera, Ammià, no et pela,
no et pela, et dic. ¿Doncs què fa? Te la pela.

28
Riu-te de mala manera, Sextil, de qui marieta
et va dient pel món i fes-li una botifarra.
Pro donar pel cul no et va, Sextil, ni tampoc follar,
ni menys la boca ardent de Vetustina t'agrada.
A tu no et va res d'això, ho reconec: què és doncs?
No ho sé, però tu saps que dues coses més queden.

31
Mil cops m'he tirat Crestina. Em preguntes com s'ho munta?
Fes-me cas, Marià, més puta mare impossible.

62
De fer-te depilar el pit i també cames i braços
i voltar un pèl moixí la polla tota afaitada,
en fas present, Labiè -qui no ho sap?-, a la fulana.
A qui, Labiè, en fas present, de pelar-te el cul?

89
Quan t’agrada allargar la nit amb excés de vi
t’ho perdono, Gaure: tens el vici de Cató.
Quan escrius poemes sense Apol·lo i sense les Muses,
t’hem de lloar: tens el vici de Ciceró.
Quan vomites, el d’Antoni, quan t’atipes, el d’Apici,
quan fas una mamada, digue’m... De qui tens el vici?

(Marcial, 40-104: Epigrames. Llibre segon)

dijous, 14 de febrer de 2008

I a mi tampoc


Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
-dues meitats bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l'arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d'esglai al cap de les antenes,
m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.

(Maria Mercè Marçal: Poema XIX, de Sal oberta)

dimecres, 13 de febrer de 2008

Com la dona va caure de l’escambell (I)


La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (I)

La família sindiàsmica [o de parella] aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l'estadi superior del salvatgisme, i només en alguns llocs en l'estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia estable, li calien unes causes diferents d’aquelles l’acció de les quals hem trobat fins ara. En la família de parella, el grup havia quedat ja reduït a la seva unitat darrera, a la seva molècula biatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seva tasca amb la reducció progressiva de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant, si no haguessin entrat en joc unes noves forces impulsores d'ordre social, no hi hauria hagut cap base perquè de l'aparellament sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.
Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permeti concloure que s'hi desenvolupés una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia estable. A diferència del Vell món.
Ací, la cria d'animals domèstics i la cura de ramats havien obert fonts de riquesa fins ara insospitades i creat relacions socials del tot noves. Fins a l'estadi inferior de la barbàrie, la riquesa duradora es limitava si fa no fa a l'habitatge, els vestits, ornaments primitius i les eines per a l'obtenció i preparació dels aliments: la barca, les armes, els estris casolans més senzills. Els aliments s'havien de guanyar novament de dia en dia. Ara, amb els seus ramats de cavalls, camells, ases, bous, xais, cabres i porcs, els pobles de pastors, en contínua expansió —els aris al País dels cinc rius [el Panjab] i a la vall del Ganges, com també a les estepes, encara riques en aigua, de l'Oxus [Amu-Darja] i el Jaxartes [Syrdarja], i els semites de l'Eufrates i el Tigris—, havien aconseguit riqueses que només exigien vigilància i una cura del tot elemental per reproduir-los en nombre cada cop major i obtenir-ne una alimentació abundant en carn i llet. De llavors ençà, tots els mitjans anteriors d'obtenció d'aliments passaven a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)
Continuarà

Per desfogar-se, amb una dona o amb un home, i el ratolí.

La tómbola española


Mentre la jeraquia eclesiàstica catolicínica española i sectors religiosos catolicínics españols (entre els quals els nostrats i tronats d’E-cristians) avalen la política del PP, una majoria d'actors i intel·lectuals españols i algun espanyol avalen la del PSOE. Certament que la diferència és molta, però ja podeu anar a fer punyetes de dos en dos.
Habitatge de lloguer per a l'emacipació dels joves? Fiscalitat progressiva i progressista per garantir la continuïtat de l'estat del benestar? Energies renovables pel menysteniment progressiu de l'energia nuclear? Dret d'avortament que impossibiliti la criminalització de la dóna que n'hagi de fer ús? Legislació per a una mort digna? Recursos econòmics per a les lleis de caràcter social aprovades? Lluita contra el canvi climàtic? Nova cultura de l'aigua? Separació de l'estat i l'església? Igualtat lingüística, cultural i nacional a l'estat? Sous dignes? Recursos per a la inspecció de la seguretat en el treball? Recursos per als serveis públics: ensenyament, salut, benestar, etc? Mateixos drets i mateixos deures per a tothom? I un llarg etc.
Si jo fos español o espanyol, denunciaria uns i altres per insultar la meva escassa i inútil intel·ligència.

Els figurants que seuen a la dreta
de l'escenari, que s'intercanviïn
regularment amb els de l'altra banda,
és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d'insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adoptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l'espectacle.
Comptaré fins a tres.
-I jo?
-Un moment.
Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

(Miquel Martí i Pol: Democràcia, assaig general)

dimarts, 12 de febrer de 2008

En Marcial, com les fotia! (I)


28
Qui creu que l’Acerra put a vi de la vetlla
s’equivoca: l’Acerra beu sempre fins al matí.

73
No hi havia ningú en tota la ciutat que volgués tocar,
de franc, la teva dona, Cecilià,
mentre es podia; però ara, que has posat guardians, és enorme
el nombre de folladors: ets un home enginyós.

94
Quan follaves cantaves fatal, Egle.
Ara que cantes bé: ni un mal petó.

(Marcial, 40-104: Epigrames. Llibre primer)

diumenge, 10 de febrer de 2008

On està escrit que la “família cristiana” és l’última família possible? (i II)


On està escrit que la legislació d'un país o d'una societat, dinàmics i canviants i amb diversitat i pluralitat, ha d'estar sotmesa als postulats, creences, dogmes, etc, estàtics, tancats i excloents d'una religió, en aquest cas la cristiana? Idòlatres com són d'amors divinals i, per tant, fàcils, contra l'amor terrenal i les seves mil i una formes, s'estavellaran, si no s'han estavellat ja.

Morgan, que passà gran part de la seva vida entre els iroquesos _establerts encara actualment a l'estat de Nova York_ i fou adoptat per una de les seves tribus (la dels seneca), hi trobà en vigència un sistema de parentiu que es contradeia amb els seus vincles familiars reals. Entre ells dominava aquella mena de matrimoni, fàcilment dissoluble per totes dues parts, que Morgan anomena “família sindiàsmica”. La descendència d'una parella conjugal així era palesa i reconeguda per tothom; no podia haver-hi cap dubte sobre a qui calia aplicar els apel·latius de pare, mare, fill, filla, germà, germana. Però l'ús real d'aquestes expressions ho contradiu completament. L'iroquès no tan sols denomina fills i filles als seus propis, sinó també als dels seus germans, que, al seu torn, també li diuen a ell pare. Per contra, anomena nebots i nebodes als fills de les seves germanes, els quals li diuen oncle. Inversament, la iroquesa denomina fills i filles, alhora que als propis, als de les seves germanes, i aquests li diuen mare. Però anomena nebots i nebodes als fills del seus germans, i ella n'és la tia. Igualment, els fills de germans es diuen entre ells germans i germanes, i igual els fills de germanes. Els fills d'una dona i els del seu germà es diuen mútuament cosins i cosines. I no són noms merament, sinó expressió de les idees que hom té de la proximitat o la llunyania, de la igualtat i la desigualtat en el parentiu de consanguinitat; idees que són el fonament d'un sistema de parentiu completament elaborat i capaç d'expressar molts centenars de relacions diferents de parentiu d'un únic individu. Encara més, aquest sistema no tan sols és en plena vigència entre tots els indis d’Amèrica (fins ara no se n'ha trobat cap excepció), sinó que també es troba, gairebé inalterat, entre els aborígens de l’Índia, les tribus dravídiques del Dècan i les tribus gaurs de l'Hindustan. Les expressions de parentiu dels tàmils del sud de l'Índia i les dels senecairoquesos de l'estat de Nova York concorden encara avui en més de dues-centes relacions de parentiu diferents. I en aquestes tribus de l’Índia, com entre els indis d’Amèrica, les relacions de parentiu derivades de la forma familiar vigent es contradiuen amb el sistema de parentiu.
Com s'explica aquest fet? Atenent al paper decisiu que la consanguinitat té en el règim social entre tots els pobles salvatges i bàrbars, la importància d'un sistema tan difós no es pot explicar només amb paraules buides. Un sistema prevalent a tot Amèrica, existent a Àsia entre pobles de races completament diferents, i que en formes més o menys modificades acostuma a trobar-se a tot arreu de l’Àfrica i d’Austràlia, demana de ser explicat històricament i no amb paraules buides, com ho provà de fer, per exemple, MacLennan. Les denominacions de pare, fill, germà, germana no són simples títols honorífics, sinó que, al contrari, acompanyen tot un seguit de serioses obligacions mútues perfectament definides i el conjunt de les quals forma una part essencial de l'organització social d'aquests pobles. I hom va trobar l'explicació del fet. A les illes Sandwich (Hawaii), hi havia encara en la primera meitat d'aquest segle una forma de família que contenia aquests mateixos pares i mares, germans i germanes, fills i filles, oncles i ties, nebots i nebodes que contempla el sistema de parentiu dels indis americans i dels aborígens de l’Índia. Però, ves per on!, el sistema de parentiu que era vigent a Hawaii tampoc no es corresponia de fet a la forma familiar allí present. En concret, en aquest país tot els fills de germans i germanes són, sense excepció, germans i germanes entre ells i són tinguts per fills comuns, no tan sols de la seva mare i les germanes d’aquesta o del seu pare i dels germans d’aquest, sinó que també de tots els germans i germanes dels seus pares i mares sense distinció. Per tant, si el sistema de parentiu americà pressuposa una forma de família més primitiva, que ja no hi és a Amèrica, però que encara trobem a Hawaii, el sistema hawaià, per la seva banda, ens remet a una altra forma de família encara més primitiva, que, encara que no trobem avui enlloc, ha d'haver existit, perquè, si no, no hauria pogut sorgir el sistema de parentiu que li correspon.
“La família _diu Morgan_ és l'element actiu; no roman mai estacionària, sinó que avança des d'una forma inferior a una forma superior, en la mesura que la societat es desenvolupa d'un estadi inferior a un de superior. Els sistemes de parentiu, contràriament, són passius; únicament després de llargs intervals registren els progressos que ha fet la família i no experimenten una modificació radical sinó quan la família s’ha modificat radicalment”.
“El mateix _afegeix Karl Marx_ passa en general amb els sistemes polítics, jurídics, religiosos i filosòfics”. Mentre que la família sobreviu, el sistema de parentiu s’ossifica, i mentre aquest subsisteix per la rutina del costum, la família depassa el seu marc. Però, amb la mateixa certesa amb què Cuvier va deduir, pels ossos d’un didelf trobats prop de París, que l’esquelet pertanyia a un didelf i que allí existiren en altre temps didelfs, avui extints, podem concloure, pel sistema de parentiu llegat històricament fins als nostres dies, que va existir una forma de família, avui extingida, que s’hi corresponia.
(Friedrich Engels: L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat, 1884)

dissabte, 9 de febrer de 2008

On està escrit que la “família cristiana” és l’última família possible? (I)


Devem a l’etnòleg estatunidenc Lewis Morgan (1818-1881) i als seus estudis sobre l’evolució de la família, el matrimoni, la propietat i l’estat a través de les èpoques i del pobles, la popularització de la primera periodització del progrés de la humanitat en tres etapes culturals: salvatgisme, barbàrie i civilització. Però no sols això, sinó que també és fruit dels seus treballs de camp sobre els sistemes de parentiu el primer intent de sistematització de les relacions entre sistemes familiars i sistemes de parentiu, que el portà a descriure cinc tipus de famílies.
La primera (consanguínia) és constitueix de manera generacional: tots els homes i totes les dones d’una mateixa generació (avis i àvies, pares i mares, fills i filles, germans i germanes _aquest terme inclou germans i cosins en tots els graus) són marits i mullers entre ells, amb possibilitat de cohabitació recíproca. És impossible, per tant, la relació incestuosa entre ascendents i descendents, però és possible, i corrent encara, la relació incestuosa entre germans i germanes.
La segona (punalua), d’origen hawaià i coneguda també pel “rapte de les sabines”, suposa la prohibició de l’incest entre germans i germanes amb el matrimoni dels germans amb les esposes dels altres germans o de les germanes amb els esposos de les altres germanes.
La tercera (sindiàsmica o de parella) és la unió d’un home i una dona sota la forma de matrimoni, però sense cohabitació exclusiva dins d’aquest, amb possibilitat de finalització i amb manteniment de la filiació matrilineal i el dret hereditari matern.
La quarta (patriarcal) es basa en el matrimoni d’un home amb diverses dones (poligínia), però amb cohabitació exclusiva dins el matrimoni i amb manteniment de la filiació patrilineal i el dret hereditari patern. En algunes societats mongols, la poligàmia tingué caràcter femení: el matrimoni d'una dona amb diversos homes (poliàndria).
La cinquena i última forma de família de Morgan (monogàmica) es fonamenta en la unió d’un home i una dona, però amb cohabitació exclusiva dins d’aquesta unió.
Ah, excepte la primera, la més llarga de la història dels homes i de les dones, encara existeixen i conviuen totes, amb múltiples i molt diversos graus d'evolució.
Qui volgués aprofundir en les característiques d’aquests tipus de famílies, des de la promiscuïtat més antiga a la monogàmia moderna o des del matriarcat primicer al patriarcat modern, i la seva estreta relació amb les aparicions i les evolucions de les propietats comunal i privada i l’herència o del clan, la gens i l’estat, pot recórrer encara, malgrat l’error evolucionista i unilineal amb què són tractats, a la lectura del seu dens llibre: La societat antiga, de l’any 1877, o al llibret que el popularitzà, de Friedrich Engels, L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat, del 1884.

divendres, 8 de febrer de 2008

Principis per a un bon cap de setmana

Principi del moviment circular autoflagel·lador: “Què som o qui som?”
Principi del moviment rectilini inquiet: “Què fem o què hem de fer?”
Principi bíblic (Lv 19,18; Mt 19,19; Mt 22,39; Mc 12,31; Lc 10,27,; Rm 13,9; Ga 5,14; Jm 2,8) de l’egoisme vergonyant: “Estima els altres com a tu mateix”
Principi de l’altruisme revolucionari: “Estima’t a tu mateix com a els altres”

dimecres, 6 de febrer de 2008

"La veritat no te preu!" (Ovidi Montllor: Ni dies ni metres)


De menut al meu poble, Alcoi, recorde paraules com: «calaix», «petit», «alga» (forma dialectal), etc. Quan vaig preguntar què volien dir aquelles paraules em varen dir que alló era català i que en valencià l’equivalent era: «caixó», «xicotet» i «auia» (forma dialectal). Després ja vaig comprendre que a Alcoi, per qüestió eminentment de la indústria del tèxtil, hi havia un gran contacte amb els catalans, i també, una gran afinitat en molts costums i maneres de ser d’ells. (Potser ara molts diran que m’ho invente. Tant se val.)
Jo vaig començar a gaudir del futbol als deu anyets, a l’època del Barça de les cinc copes. Lògicament tots els meus companys i jo érem del Barça. Jo anava al col·legi, en aquells moments, dels Salesians, i la major part dels capellans-mestres eren catalans sortits del Martí-Codolar d’Horta. Després vaig treballar a la indústria tèxtil i els muntadors de maquinària eren catalans. Vaig anar a classes de Mestratge Industrial Tèxtil a l’Iinstitut d’Ensenyança Mitjana d’Alcoi, i tenia alguns professors catalans. A les festes del meu poble, quan els catalans que, o bé estaven de pas o estaven treballant allà, recorde que els alcoians que ixien a la festa els mig vestien de Moros o de Cristians amb capes i barrets i deien molt de veres: «són germans nostres». (Potser ara molts diran que m’ho invente. Tant se val.) Als divuit anyets, i per contactes «subversius» amb amiguets meus vaig començar a llegir, en la llengua que sempre havia parlat (fent molts esforços, això és cert), Joan Fuster, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, i comedietes valencianes (començava el meu interès de fer d’actor seriosament). Quan dic comedietes valencianes és per fer ús de la veritat en tot moment. Ja que eren comedietes costumistes del meu poble publicades abans de la guerra i guardades a casa pels meus pares. Tot i així, em costaven d’entendre. Poc temps després ja coneixia més escriptors, poetes i cantants que parlaven, escrivien i cantaven en la mateixa llengua que jo parlava. Hi havien diferències, és veritat; diferències dialectals com ara, però era l’idioma més pròxim a mi i per tant l’idioma amb el qual jo em sentia identificat. Tot ple d’una ingènua ignorància, vaig haver ter la «mili» a Palma de Mallorca, i va resultar que ens enteníem mallorquins i valencians (passat un temps breu, per acostumar-nos a les diferents fonètiques). Els oficials i suboficials mallorquins, que eren molts, ens donaven les ordres marcials en mallorquí; això va ser una altra descoberta que em va deixar molt sobtat. De retorn del servei militar, i per qüestions de supervivència (Alcoi passava una gran crisi tèxtil), vaig venir a viure a Barcelona (lògic per a mi: a Barcelona hi havia una indústria tèxtil; il·lògic, però, vaig començar a treballar de cambrer). Arribat ací, a Barcelona, jo sempre he estat el valencià, cosa que m’omple de satisfacció, però mai no he tingut ni un bri d’animadversió. Al contrari, sempre entre els moltíssims catalans que els considere amics, d’altres no coneguts, d’altres catalans coneguts d’un moment, companys de diverses professions que he hagut de fer, patrones de pensions, veïns del barri, etc., sempre he trobat en ells un gran interès per moltes coses referents al País Valencià, i una hospitalitat com enlloc de fora ma casa he trobat. Comence a fer cançons i a cantar i sóc de casa tant al País Valencià com a Catalunya, i a les Illes. A d’altres indrets de l’Estat espanyol sóc un cantant respectat en uns certs cercles i considerat valencià que s’expressa en la seua llengua i cultura: la catalana.
Tot això, fins fa quatre dies, per a no donar massa importància, en què resulta que tota la meua història anecdòtica, per no dir popular, és falsa. Que jo sóc valencià, i que no tinc res a veure amb els catalans. Als trenta-sis anys, aquesta broma no l’accepte. L’única cosa que no la considere broma és la d’aquells polítics de cultura i idioma germans, de menys, igual o més edat que jo, i per descomptat de molta més preparació en tots els terrenys, els quals no sols accepten la broma sinó que la segueixen. I alguns fins tot fan ganyotes. Bon profit, doncs, ja que la meua història, com la de moltíssims més no té cap importància. De tot això que he dit només em queden llibres per a seguir vivint, i pensar que les paraules primeres que no sabia què volien dir ara les puc dir i comprendre de tres o quatre maneres diferents, i això em dóna la gran riquesa de poder descobrir a cada moment la cultura d’uns Països germans, i els germans d’uns països.

(Ovidi Montllor: Dels meus primers contactes amb Catalunya fins ara. Molt breument, de Nous Horitzons: Fet nacional i Països Catalans, 1978)

dimarts, 5 de febrer de 2008

Per un optimisme de la raó i la voluntat en front del pessimisme de la fe!


«D'ençà de l'arribada de la civilització el creixement de la riquesa ha esdevingut tan inaudit, les seves formes tan diverses, la seva ampliació tan àmplia i la seva administració tan hàbil en interès dels propietaris, que aquesta riquesa, front el poble, ha esdevingut una força irreductible. L'esperit humà restà forassenyat i encantat davant la seva pròpia creació. Però amb tot arribarà el dia que la raó humana s'haurà enfortit prou com per a dominar per damunt la riquesa, en què s'establiran tant les relacions de l'estat amb la propietat que ell protegeix, com les limitacions del dret dels propietaris. Els interessos de la societat passen absolutament davant els interessos individuals, i tots dos han de trobar una relació justa i harmònica. La simple cacera de riqueses no és el destí final de la humanitat, si és que el progrés resta com la llei del futur, com ho era en el passat. El temps d'ençà de l'entrada de la civilització és tan sols una petita fracció del temps de vida recorregut per la humanitat, tan sols una petita fracció del que li resta encara per endavant. La dissolució de la societat s'alça amenaçadora davant nostre com a conclusió d'una cursa històrica l'objectiu final de la qual és la riquesa, ja que aquesta cursa conté els elements de la seva pròpia destrucció. Democràcia en l'administració, fraternitat en la societat, igualtat de drets, educació general obririen l'estadi superior de la societat, a on duen l'experiència, la raó i la ciència. Serà un reviscolament —però en una forma superior— de la llibertat, igualtat i fraternitat de les antigues gens.» (Lewis Morgan, 1818-1881: La societat antiga, 1877)

dilluns, 4 de febrer de 2008

Prèmit, prèmit


Despistat i poc destre amb aquestes coses, m'he acostumat a no fer mai memes ni a repartir premis. Potser la mandra, potser la comoditat de no haver de decidir entre més de dos _dec ser presoner d'aquella antiga cultura, no recordo quina, el sistema de numeració de la qual era format per: un, dos i molts_ o potser el propi caràcter d'un mateix, en aquest cas Jo mateix, que dubtava fins fa ben poc del valor que pot tenir un premi atorgat per aquest modest internauta. Sigui com sigui, aquest cop em sento obligat a seguir la consigna de l'Striper i atorgar-lo a cinc blogs. I sense que suposi descartar cap dels blogs que visito i que llegeixo, uns dies del dret, uns dies del revés i uns dies en diagonal, m'he de mullar i aquí teniu la meva llista de premiats:

Així ho penso perquè no es cansa de parlar-nos dels que no poden parlar-nos
Ara mateix pel seu tossut convenciment
Mai donis per finit... perquè des d'allà sempre estarà aquí
Pocamandra perquè em recorda la quotidianitat que de vegades no valoro
Un trosset del meu Sàhara perquè conviu sovint en un lloc que a mi em costaria molt

I tot seguit la informació per als premiats:
Aquest premi ha estat creat per Eseya d'Arte y pico. Les regles del premi són les següents: Has de triar 5 blogs que consideris que siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant, etc. Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/autora i l'enllaç al seu blog perquè tothom el pugui visitar. Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i l'enllaç del blog de la persona que l'ha premiat. Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi. I exhibir aquestes regles.

diumenge, 3 de febrer de 2008

Epitafi d'una persona amb cua


Aparegué i es presentà com la lluna que ens visita cada dia, i desaparegué sense fer ni tan sols el gest de moure la cua, la salutació dels gossos.

divendres, 1 de febrer de 2008

La pregunta que la Iglesia nunca respondió


En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: L’alta jerarquia eclesiàstica nacionalnacionalista española s’ha revoltat contra el govern legítim que els españolets van votar perquè, segons diuen, tractar amb terroristes és pecat i no s’han de votar, que cal votar, diuen indirectament, el PP. Veiam. Les forces de seguretat han de disposar de les mes avançades eines per lluitar contra aquesta nafra amb l’esperança de tenir bons i millors èxits, que per això hi són i cobren. Els polítics triats democràticament han de fer la feina política des de tots els angles, que per això hi són i cobren. Els eclesiàstics poden fer d’interlocutors, com van fer en èpoques de l’individu Aznar, per buscar la pau amb ETA i tornar l’ovella descarrilada a la cleda.
Un individu arquebisbe, no sé si cardenal, penso que de Granada, va dir en una declaració: el laïcisme acabarà amb la democràcia. ¿Què vol dir això, que l’Església tornarà a beneir un aixecament armat com el de Franco? D’altra banda, si els governants ho fan malament, el mateix poble que els ha votat ja farà la feina de canviar-los, però qui pot votar i canviar els bisbes i els arquebisbes si ho fan malament? Que jo sàpiga, no sé de cap moment en què les comunitats cristianes hagin elegit democràticament els seus més alts representats.

Davant d’aquest il·lustratiu missatge d’en Jordi gironí-caçanenc, a mi només em queda això:
Pocs dies després del 23-F de 1981, en una entrevista a un membre de la jerarquia eclesiàstica española:
Periodista: -¿Qué hizo la Iglesia durante las horas del intento de golpe de estado de Tejero, que estuvo tan callada?
Obispo: -Estuvimos todo el día reunidos, rezando por España.
Manuel Vázquez Montalbán en una revista: ¿Por qué España rezaban los obispos, por la España uniformada que se levantaba violentamente y secuestraba, armas en mano, el Congreso de los Diputados o por la España representada por los diputados apuntados por los pistolones de los uniformados?
La societat española, i la catalana, encara desconeix quin era el sentit de les seves pregàries aquell fatídic dimecres 23 de febrer de 1981 en què forces de la guàrdia civil conxorxades amb comandaments militars i civils ultradretans, i amb la “inoperància” dels serveis d’espionatge, casolans i CIA, van posar greument en perill la continuïtat de la recent democràcia española.


Y rezando, su España no ganó, porque diós es el hombre que nunca existió. Por eso ahora prueban la vía democrática, aunque con tanta sinrazón y tanta mentira que se nota que el sistema democrático les va un poco grande.