divendres, 26 de setembre del 2008

Viure sense pressa a la recerca del paisatge perdut


Necessitats i necessitats aparents expliquen i justifiquen de vegades moltes de les nostres accions, o omissions. I de vegades de manera ben contradictòria. Acostuma a ser per necessitat, encara que sigui una necessitat subjectiva i, per tant, entre cometes, que hom reclama vies amples i ràpides, autovies i variants per tal d’escurçar el temps, més que el trajecte, i arribar a lloc a hores que, d’altra banda, no deixen de ser hores més o menys convingudes. Però sol ser aquesta mateixa necessitat de vèncer el temps, la que, davant del col·lapse, previst i previsible, en la via més ràpida i de gran velocitat, ens porta a transitar de nou per vies secundàries, força més llargues i avui molt menys preparades, tot i el seu bon estat de manteniment i conservació, per al volum del trànsit rodat actual. És a dir, moltes carreteres locals, encara que mig oblidades i força en desús, ens apareixen sovint com a bones alternatives, necessàries i imprescindibles, respecte de les grans vies principals. I acostuma a ser veritat: més llargues i més estretes, paradoxalment acostumen a permetre d’arribar abans de l’hora que un hauria arribat a lloc amb l’ús d’aquelles altres, si més no durant alguns dies d’estiu i caps de setmana de l’any. Perquè com més s’adrecen i s’eixamplen, o es desdoblen les unes –i no pas en avantatge de l’escàs transport públic–, més trànsit de caràcter privat es posa en disposició de passar-hi!
La carretera de la Ganga, que uneix la Bisbal amb Calonge resseguint la riera que li ha donat nom, n’és una de les clàssiques: trenta anys enrere, tot i el seu mal estat de llavors, ja era utilitzada per arribar, sobretot els diumenges d’estiu a la tarda, a Platja d’Aro una mica menys planxat. Avui, qui no la fa servir per anar a Platja d’Aro, la utilitza per anar a Sant Feliu de Guíxols. Entre Gavarres, però, n’hi ha moltes d’altres que, desanellades i vertebrant el que hauria de ser el futur parc natural, permeten si fa no fa el mateix: la de Santa Pellaia, que uneix la Bisbal amb Caçà de la Selva, la dels Àngels per Madremanya, que mena fins al sud de Girona, la de la Costa de Juià per Sant Martí Vell, que permet travessar Celrà per darrera i arribar al nord de Girona i un llarg etcètera. Ai las, si no fos perquè la línia més curta entre dues carreteres acostuma a ser, abans que una ferrovia, una altra carretera, hom podria pensar que variants i desdoblaments són el preu _car_ a pagar per evitar, en el cas baixempordanès, el tunelament de les Gavarres!
I arreu de l’Empordà en trobaríem encara moltes altres: per exemple, les que enfilen cap a l’Alt Empordà des de la Vall de Verges passant per Garrigoles-les Olives o des de Colomers per la vall de la Ramema i Gaüses.
Totes aquestes carreteres secundàries tenen en comú moltes coses. S’allargassen serpentejant per salvar guals de riera, senders, camps, ferrovies –ben poques a la nostra comarca– i collades, o per resseguir rieres, faldes de muntanya i carenes, i s’estrenyen fins al punt que la trobada de dos vehicles que hi circulen en sentit contrari sembla més una abraçada que una encaixada. Són, potser, les rutes més apropiades per a ciclistes i vianants, els quals, foragitats d’aquelles enormes vies ràpides, són, d’altra banda, qui més les fressen. I si no escurcessin el temps, que tampoc és qüestió d’anar-lo escurçant, acostumen a fer-lo força més agradable: el seu recorregut, amb pocs destorbs –sense semàfors per exemple– malgrat els revolts, sol ser ombrejat per arbrats laterals i reblert de raconades i d’obagues de paisatge frescal –a causa del tipus de vegetació o per la llera rocallosa d’un riu o d’un torrent que s’hi esmuny–, de petits nuclis amb vells habitatges o masos dispersos –amb els seus costums antics o reconvertits en moderns restaurants o allotjaments rurals–, d’ermites i esglesioles antigues i abandonades, de colls i carenes que ofereixen magnífiques vistes panoràmiques terra i mar enllà. En contraposició a les modernes vies, orfes de vegetació i plenes de monotonia només trencada per més d’un radar, aquestes carreteretes, amb ascensions i baixades sinuoses, permeten d’aturar-se i badar, i gaudir d’allò que aquelles acostumen massa sovint a vedar amb baranes altes i opaques a manera de clucales de cavall: vegetació, hidrografia, antics assentaments humans, antics modes de viure, patrimoni històricocultural... Podríem dir que tenen un valor afegit de caràcter i personalitat, impensable de trobar en aquelles altres que no només no garanteixen l’arribada a l’hora convinguda, sinó que priven fins i tot de col·leccionar vistes i moments que al cap del dia hom acostuma a trobar a faltar. I és que, com ens recorda sovint en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, “un bon ganivet, encara que talli molt bé, no fa pas més tendre un entrecot que no ho sigui!”. Però, en fi, a manca de ferrocarrils, som constrets de totes bandes a transitar i a córrer de manera individual per magnífiques vies amb uns automòbils amb capacitat per triplicar la velocitat permesa i amb quatre places buides, i intentar així d’atrapar el temps. I aquest, sense córrer ni fugir, s’hi esmuny semblantment a aquella lluna que els pescallunes de Sant Feliu de Torelló pretenien de pescar amb un cove, a l’aguait, però, del desdoblament d’un nou fragment o d’una nova variant que hipotequin encara més un nou model de transport públic ferroviari i el paisatge.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Ter recòndit a vista dels caiacs d'en Roger

Vídeo

Ja fa dies que en Roger de Sant Jordi Desvalls ens porta riu avall i carretera amunt. Després de moltes dificultats, sobretot d’aquelles que Mariano José de Larra exemplificava amb aquell “Vuelva usted mañana”, ha aconseguit que Kayak del Ter sigui una realitat. Passats uns inicis provisionals i força en precari al mes de juny, sembla que l’empresa ha reeixit i s’ha consolidat en la seva intenció d’oferir un paquet atractiu que englobés esport, lleure i coneixement de la natura. Amb un material de primera qualitat: bots individuals, de parelles o de trios, i amb tots els requisits de seguretat, l’empresa, instal·lada a la riba del riu, permet gaudir directament d’uns paisatges excepcionals, i d’uns encontorns rics de patrimoni: natural, hidràulic, arqueològic, històric, etc. Arrencant de sota la Presa de Colomers, al Saulicar, una esplèndida comunitat natural de saulics o sàlics i d’altres salicàcies que ha donat nom al paratge, gairebé davant per davant del poblat semisoterrat de Sidillà i de l’ermita preromànica de Sant Romà de les Arenes –rescatada de les dunes més interiors de la comarca que la colgaven–, el caiaquista, amb una armilla salvavides, una bona visera para-sol i una bossa estanca per a la cantimplora, la carmanyola, la càmera de fotografiar o uns prismàtics, entra en les aigües del Ter per un lleu tobogan de corrons que, de grat o per força, no deixa indiferent: si un es deixa portar, l’avarada del caiac et proporciona la primera remulladeta del trajecte. Una primera fresquejada regalada que un començarà a agrair ben aviat! No hi fa res la inexperiència o la manca d’habilitat del navegant: encara que un no sàpiga sincronitzar el moviment de les pales dobles, frenar clavant la pala verticalment dins de l’aigua o virar a cops de cul i cintura, els primers cent metres acostumen a ser d’aprenentatge i ràpid, i, en qualsevol cas, malgrat les mancances hídriques del riu, el seu corrent lleu permet davallar amb certa tranquil·litat, d’esquenes si cal. Cert, en més d’una i dues ocasions, un, si no es tracta d’un remer expert, no aconseguirà pas fer allò que vol fer, passar per on vol passar per exemple: el revolts tancats que aconsella en Roger s’obren excessivament a la impensada i un acaba vogant pel costat més obert; els laterals, més profunds i amb més corrent, s’allunyen prou com per encallar el bot uns moments al terra sorrenc o ple de rierencs del mig del riu; atret per les ombres de les descomunals capçades dels arbres de ribera, el caiaquista, ignorant del viratge o la frenada ràpids, no pot evitar una trompada amorosa i tova en alguns dels canyissars i canyars de marge. Proer i poper poden evitar, però, qualsevol discussió: sens dubte que el caiac intueix i reconeix la lateralitat predominant dels caiaquistes i es desvia de la ruta sempre en el sentit dels braços més febles!
Es tracta, segons la seva web (www.kayakdelter.com), d’un recorregut d’uns set quilòmetres de baixada fins al pont de Verges, amb llocs singulars de vegetació i de fauna: monumentals noguers arran d’aigua, comunitats de balca o boga que divideixen el riu en diversos braços alternatius, riberals arenosos conformant més d’una platjola, murs o marges terrosos o de sorra de nidificació de blauets i abellerols, anàtids que es capbussen arran de pala o agrons que pesquen ben a prop drets i quiets com estaquirots. El nostre amic ornitòleg, Francesc Balaguer, ens feia, a la tornada, la següent, ràpida i provisional, relació d’ocells observats: el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el més petits dels cabussons; ardeids de nidificació en colònies com el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), l’esplugabous (Bubulcus ibis), el martinet blanc (Egretta garzetta), el bernat pescaire (Ardea cinerea) i l’agró roig (Ardea purpurea), i d’altres com l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), el milà reial (Milvus milvus), l’esparver vulgar (Accipiter nisus), l’aligot comú (Buteo buteo), el gavià argentat (Larus cachinnans), el blauet (Alcedo atthis), l’abellerol (Merops apiaster), l’oreneta vulgar (Hirundo rustica), el rossinyol bord (Cettia cetti), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i el pardal comú (Passer domesticus).

Martinet de nit

Perquè nombroses espècies d’ocells, nidificants i hivernants, i força menys espècies de peixos conformen, avui gairebé a contracorrent, la recòndita vida possible en un Ter esporgat excessivament de la seva aigua vital i sotmès a la intrusió de plantes i animals forans!, juntament amb d’altres nombroses espècies protegides per lleis catalanes i espanyoles o d’interès europeu segons directives comunitàries: mamífers com l’eriçó clar (Erinaceus algirus) i la llúdria (Lutra lutra) –la presència de la qual acostuma a ser indicador, segons els biòlegs, de la correcció de les aigües i, doncs, de la bona actuació de l’ACA en el sanejament del riu–; amfibis com el tritó marbrat (Triturus marmoratus), la granota pintada (Discoglossus pictus), el gripau comú (Bufo bufo), la granoteta de punts (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Bufo calamita) i la reineta meridional (Hyla meridionalis); rèptils com l’emis (Emis orbicularis) i la tortuga de rierol (Clemmys caspica var leprosa); ocells com l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), a més dels ja esmentats martinet de nit, martinet blanc i blauet, i peixos com el barb de muntanya (Barbus meridionalis).
La ruta, que conté fins i tot algun ràpid que permet passar uns moments de diversió i emoció, està plena d’indrets per romancejar, fer el traguinyol o el cigarret, i, els menys aprensius –certament, al Ter li costa de millorar l’aspecte de les seves escasses i insuficients aigües–, fer una bona capbussada fins i tot: a les ribes de l’Illa de Jafre, als Molinots, etc. Entre hora i mitja i dues, depèn de les intencions de l’aventurer: competició, esport, passeig, relax, observació, bany, etc, s’arriba al pantalà del Pont de Verges, des d’on es fa la remuntada per carretera. Els temors del començament han desaparegut: avui, en una singular i vistosa oficina d’atenció al client, en Roger explica, amb números fàcils i ràpids, que de juny a agost unes cinc-centes persones s'han arribat a Colomers a tastar-ne el riu i la diversitat i biodiversitat dels seus paisatges menys coneguts i menys visibles del Baix Ter, amablement i sense agressivitat, així com l’oferta turística del municipi al Cargolet, al Sol i Ter o a Can Fusteret. Això sense comptar la gent que, després d’un primer cop temorenc i exploratori, acostuma a repetir un segon i tercer cops. Les properes vegades, però, havent organitzat un gran grup o amb la mainada o els sogres si s'escau, i amb tots els pertrets necessaris i imprescindibles per passar un dia a prop del Ter, o en indrets només accessibles des de les seves aigües amb uns caiacs silents i, a cops de rem, finalment dòcils.

dijous, 11 de setembre del 2008

11 de setembre de 1973: "Chileno, no estás solo"

Nixon y Kissinger empezaron a conspirar contra Allende en 1970

Nixon, Frei y Pinochet
hasta hoy, hasta este amargo
mes de septiembre
del año 1973,
con Bordaberry, Garrastazú y Banzer,
hienas voraces
de nuestra historia, roedores
de las banderas conquistadas
con tanta sangre y tanto fuego,
encharcados en sus haciendas,
depredadores infernales,
sátrapas mil veces vendidos
y vendedores, azuzados
por los lobos de Wall Street,
máquinas hambrientas de dolores
manchadas en el sacrificio
de sus pueblos martirizados,
prostituidos mercaderes
del pan y del aire americano,
cenagales, verdugos, piara
de prostibularios caciques,
sin otra ley que la tortura.
y el hambre azotada del pueblo.

(En algun lloc de Xile, 15 de setembre de 1973: versió popular d'un poema de Pablo Neruda de 1948)

Trujillo, Somoza, Carias,
hasta hoy, hasta este amargo
mes de septiembre
del año 1948,
con Moriñigo (o Natalicio)
en Paraguay, hienas voraces
de nuestra historia, roedores
de las banderas conquistadas
con tanta sangre y tanto fuego,
encharcados en sus haciendas,
depredadores infernales,
sátrapas mil veces vendidos
y vendedores, azuzados
por los lobos de Nueva York.
Máquinas hambrientas de dólares,
manchadas en el sacrificio
de sus pueblos martirizados,
prostituidos mercaderes
del pan y el aire americano,
cenagales verdugos, piara
de prostibularios caciques,
sin otra ley que la tortura
y el hambre azotada del pueblo.

Doctores honoris causa
de Columbia University,
con la toga sobre las fauces
y sobre el cuchillo, feroces
trashumantes del Waldorf Asteria
y de las cámaras malditas
donde se pudren las edades
eternas del encarcelado.

Pequeños buitres recibidos
por Mr. Truman, recargados
de relojes, condecorados
por "Loyalty", desangradores
de patrias, sólo hay uno
peor que vosotros, sólo hay uno
y ése lo dio mi patria un día
para desdicha de mi pueblo.

(Pablo Neruda: Las satrapías, 1948)

En record de les morts violentes de Víctor Jara, Pablo Neruda, Salvador Allende i tanta gent anònima, gràcies a un altre dictador còmplice de la política sanitària dels Estats Munyits d'Amèrica que morí de mort natural fa ben poc.

dimarts, 9 de setembre del 2008

A cagar a la via, conxu!


El Mundo creu que el bilingüisme pot provocar "tartamudeo"
Es basa en un estudi d'una revista anglesa sobre una mostra de 317 nens

Ara entenc perquè molts ciutadans que parlen castellà i espanyol quequegen, sobretot quan es troben amb una tercera llengua.