dijous, 26 de novembre de 2009

TC


Tenen edat per saber que estan jugant en foc. Però això no els preocupa. A ells, no els tocarà pas batallar-hi en contra.
Però mentre no sentencien, que és la raó del seu sou, podem començar a dissenyar respostes:
Possiblement el Tribunal Constitucional EspaÑol existeix. Preocupa-te’n, perquè som una nació! Passa-ho!/Posiblemente el Tribunal Constitucional Español existe. ¡Preocúpate, porque somos una nación! ¡Pásalo!

divendres, 13 de novembre de 2009

La independència "al loro"


Els resultats esportius farien pensar en un bon president. Si tenim present, però, que ell no acostuma a xutar i que les darreres declaracions, més que retratar un president esportiu, bon o mal president esportiu, continuen retratant un possible líder populista i popularista de la dreta nacionalista, haurem de concloure que no, que és un president nefast, perquè mai cap president esportiu havia gosat portar la instrumentalització personal del càrrec i del club als nivells als quals està arribant aquest, sigui en interès polític, econòmic o professional. Si a tota aquesta barroeria, hi afegim que encara resta un any de mandat, hem de preveure encara més declaracions que no contradiran en res allò que ja sabíem: l’independentisme no és de dretes ni d’esquerres perquè sempre és de dretes _si més no perquè, mentre no ha guanyat, qui prova d’exercir d’esquerres corre el perill de ser titllat d’antipatriota.
Pels nivells d’irracionalisme i irracionalitat amb què s’expressa, pel caràcter taumatúrgic i catàrtic que dóna a elements com un tros de drap, uns colors, una llengua, un enemic imaginari, etc, però, sobretot, per l’intent de diluir els conflictes socials darrera la màscara d’una falsa unitat, el laportisme se’ns revela igual com d’altres irredemptismes occidentals: identitarisme al servei d’una dreta pura, dura i perillosa per a la cohesió del país i per a l’esquerra del país. No cal, fins i tot, que aquests líders suposadament neutrals caiguin en la barrabassada d’excusar, sense vergonya, l’honorabilitat dels seus connacionals acusats de delictes gens menors amb suposats processos d’humiliació ordits per l’imperialisme exterior, per mostrar-nos l’elitisme i el classisme que s’amaga darrera del seu patrioterisme exalçat i exaltat.
C’est à dire, que els culers s’encomanin a Sant Guardiola, veritable artífex de les victòries, les passades i les futures, perquè aquest any, sense mocions de censura a l’horitzó que el puguin fer emmudir, qui presideix el club en dirà, com sempre, de l’alçada d’un campanar!

dimecres, 11 de novembre de 2009

A casa nostra, a la pastanaga, li vam posar el nom de "sis-cents"


A casa nostra l’estat del benestar és molt recent. Podem visualitzar el procés de creació de l’estat-providència, encara que no amb el grau de desenvolupament que ha tingut en d’altres llocs d’Europa, en la transició democràtica espanyola, gràcies a la qual Espanya i Catalunya han tingut l’oportunitat de destinar despesa pública amb finalitats socials. Així ens ho recorda un dels protagonistes de la transició com Santiago Carrillo, aleshores dirigent del PCE: “el Estado de bienestar ha creado en Europa condiciones de seguridad a las que los españoles vamos accediendo después de que en nuestro país hay democracia. De seguridad, en la educación, en la sanidad, en el caso del paro, en la vejez,... que eran inexistentes, en otra época.”
Efectivament, deixant de banda la gestació del model durant les darreries del franquisme a causa de l’oposició democràtica: seguretat social, llei general d’educació, lleu creixement del sector públic, tolerància a la interlocució social, etc, podem afirmar que és a partir del 1977 quan s’estableixen paral·lelament les bases del règim democràtic i del minso estat de benestar espanyol, precisament en uns moments en què la dreta neoliberal estava qüestionant la intervenció de l’estat arreu d’Europa.
Vicenç Navarro, un dels més crítics amb la migradesa de l’estat de benestar espanyol, no s’està de recordar les funcions de l’estat de benestar en la cohesió social: “¿Qué es el Estado de bienestar? La respuesta a esta pregunta es sencilla: es la intervención del Estado encaminada explícitamente a mejorar el bienestar de la población e incluye primordialmente (aunque no exclusivamente) cuatro tipos de intervenciones, que son:
“Las transferencias sociales, que, cómo su nombre indica, son las transferencias de fondos públicos de un grupo social a otro, de las cuales las pensiones son el capítulo más importante y que transfieren fondos de los trabajadores y empresarios a los beneficiarios o pensionistas en aquellos sistemas de la seguridad social en que las pensiones se financian sobretodo a través de cotizaciones sociales, tal como es el caso en España. Sin las pensiones de vejez, el 68% de ancianos en Catalunya serían pobres, siendo las pensiones el programa antipobreza más importante en Catalunya.
“Los servicios públicos, tales como sanidad, educación, servicios de ayuda a la familia (tales como escuelas de infancia, servicios domiciliarios para las personas ancianas y personas con discapacidades, viviendas asistidas, residencias de ancianos, centros de día y otros servicios que ayudan a las familias), vivienda social y otros que proveen servicios a las personas. Estos servicios tienen una enorme importancia en configurar la calidad de vida de la ciudadanía...
“Las intervenciones normativas, en las que el Estado no financia ni provee servicios, sino que establece normas que deben seguirse para proteger a los trabajadores, consumidores y residentes. Son las políticas públicas de tipo ocupacional y ambiental así como de defensa del consumidor. Para que tal función tenga impacto en el bienestar de los trabajadores, consumidores y residentes, la responsabilidad normativa debe acompañarse con una responsabilidad sancionadora que penalice las violaciones de tales normas, una faceta del Estado de bienestar de Catalunya muy poco desarrollada...
“Y, las intervenciones públicas, encaminadas a producir buenos puestos de trabajo, estableciendo las condiciones favorables para que el sector privado las produzca y cuando tal sector no cree suficientes buenos puestos de trabajo, estimule y facilite la producción de puestos de trabajo en el sector público, una responsabilidad del estado poco desarrollada en Catalunya y en España.”

En resum, a casa, recent i minso, tot i que la cohesió social és necessària per a la consolidació de la democràcia i que els mecanismes de control i de participació democràtics són imprescindibles per a la supervivència, el manteniment i per l’enfortiment d’un estat del benestar que sigui digne d'aquest nom.
Però, a partir de la caiguda del mur de Berlín, hem ensopegat amb el rearmament de la dreta, i del neoliberalisme.

dissabte, 7 de novembre de 2009

La pastanaga com a garrot democràtic


L’origen i l’evolució de l’estat del benestar, així com la seva actualitat contemporània, palesen una estreta relació amb el desenvolupament de dues importants mediacions: la democràcia pel que fa al règim polític i el capitalisme o el lliure mercat en quant al sistema econòmic.
En un cas, per raó de les conseqüències pròpies d’un sistema que es justifica pel creixement econòmic, és a dir, per la creació de riquesa; en l’altre, per les possibilitats de participació i interacció dels ciutadans, sigui directament o per la mediació de partits polítics i sindicats, en l’extensió i ampliació de drets: polítics, socials i econòmics, que afavoreixen la igualtat d’oportunitats i afronten, per tant, la desigualtat social.
Podem afirmar que l’estat del benestar neix de la necessitat de donar resposta políticament i socialment a allò que el mercat genera, o deixa sense solució, al costat de l’acumulació privada: pobresa, malaltia, sinistralitat, injustícia social, etc.
Gösta Esping-Andersen ens recorda aquesta característica de la següent manera:
“Según George Marshall, gran teórico del Estado de bienestar y uno de los grandes pensadores ingleses, nuestro siglo es el del momento social. Ve la historia como una extensión de la democracia: el siglo XVIII fue el siglo de los derechos civiles; el siglo XIX el de los derechos políticos; y la culminación del proceso de democratización es este siglo con el Estado de bienestar, la parte culminante del proceso democrático y no simplemente una política.”
El desenvolupament de l’estat del benestar després de les conseqüències de la Revolució soviètica de 1917 i de l’establiment de règims nazifeixistes a Alemanya i Itàlia a la dècada dels 30 corrobora el sentit de “pacto de coexistencia entre la acumulación privada y la intervención pública” (Josep Lluís López Bulla) que ha adquirit l’estat del benestar contemporani: garantia per al capital de la supervivència d’un sistema econòmic que permet l’acumulació i l’apropiació privades, i garantia per al treball de la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població, amb la supervivència d’un estat democràtic amb capacitat i legitimitat per bastir les polítiques econòmiques i socials necessàries a aquest dos grans objectius, és a dir, amb intervenció pública en la distribució de la riquesa.
Josep Ramoneda ens recorda aquest origen de la següent manera: “El Estado de bienestar fue posible, en la Europa de la posguerra, por una decisión política, por un pacto que establecieron, “grosso modo”, las democracias cristianas y los países socialdemócratas después de la Segunda Guerra Mundial. Este pacto, que era un pacto político, que tenía como objetivo frenar la posible seducción de la clase obrera por el comunismo y contrarrestar la presión de la ideología y utopía comunista en un momento determinado, fue un pacto político. A partir de un pacto político se construyó el Estado de bienestar y porque había las condiciones políticas (el clima de la posguerra), la voluntad política de los distintos actores hizo posible el pacto del Estado de bienestar.”
Es tractava, doncs, d’obtenir despesa pública “en situación de afrontar el conjunto de peticiones, a veces contradictorias entre sí, de satisfacer simultáneamente los imperativos de la acumulación y la legitimación” (López Bulla).
El nou sistema havia de fonamentar la seva intervenció en la distribució, en la redistribució de la riquesa, però no pas en la producció,
“Lo que comportó que, en gran medida, una parte importante de la política de Estado de bienestar fuera ideada en clave de “resarcimiento”. Resarcir la falta de empleo con subsidios, resarcir los trabajos penosos con pluses y resarcir los accidentes de trabajo. Desde luego, mejor que nada, los resarcimientos. Pero éstos son la consecuencia del abandono, teórico y práctico, de intervenir en la producción, esto es, en qué y en cómo se produce” (López Bulla).
L’estat del benestar apareix, per tant, amb els seus encerts i les seves mancances, com a causa i conseqüència alhora del desenvolupament de la democràcia que comportava aquest pacte políticosocial.
“El Estado de bienestar es un sistema de redistribución de los recursos, por un estado que tiene una función aparentemente neutral, entre los agentes sociales. Pero es mucho más que esto, es una manera de entender la democracia, es una cultura política…” (Josep Ramoneda).
Certament, l’estat del benestar no es pot sostreure al desenvolupament capitalista ni a l’extensió democràtica, com a construcció de la política i des de la política per part de la ciutadania:
“Hablar del Estado de bienestar no es lo mismo que hablar del menú de políticas sociales que tenemos en uno u otro país. Incluso es posible que haya una serie de programas de política social avanzados sin que exista un Estado de bienestar. Bienestar es un concepto muy difícil de definir. Es un contrato tácito entre el pueblo y el Estado que garantiza algo más que un nivel mínimo de subsistencia, garantiza un nivel suficiente de recursos para vivir en nuestra sociedad. En muchos casos es un edificio autoconstruido, basado en una autodeclaración. Su origen está en la política, como parte de una campaña ideológica, y de una movilización ciudadana” (Esping-Andersen).
Ramoneda, de la seva banda, ens recorda l’estreta relació entre estat de benestar i democracia de la següent manera:
“Otra cuestión que me parece importante es que el Estado de bienestar (supongo que técnicamente se puede pensar un Estado de bienestar que no sea democrático y se pueden aportar experiencias históricas en este sentido) es inseparable, en cierto modo, de la idea de democracia. Y, en cualquier caso, estimula y potencia la cultura democrática. Vivimos sobre un equilibrio relativamente inestable, que es el equilibrio entre capitalismo y democracia. Capitalismo y democracia han funcionado más o menos conjuntamente, por unos equilibrios sociales que tienen algo de milagrosos, pero no podemos olvidar nunca que se fundan sobre dos principios elementales rotundamente contradictorios. El principio de la democracia es la igualdad, el principio del capitalismo es que “el que gana se queda con todo”, es la desigualdad. Y esta contradicción existe y está allí y es real. Y por esto el Estado de bienestar es un elemento básico para la consolidación de la democracia y la cultura. Es el gran parachoques que evita el conflicto frontal entre la democracia y el capitalismo, entre estas dos instituciones que conviven en un equilibrio difícil, pero que en el fondo tienen unas bases conceptualmente contradictorias. Me parece fundamental el Estado de bienestar para reforzar el sentido de la democracia y por tanto para atenuar la contradicción entre capitalismo y democracia.”
Més al nord d'Europa que al sud, i cada cop amb més dificultats de pervivència si no hi ha canvis importants en el seu finançament!

dilluns, 2 de novembre de 2009

Hipàcia!



Rectificar és de savis.
Si a:
dèiem que no sortia a la GEC, avui podem dir que ja hi surt:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0265536&BATE=Hip%E0cia.
És a dir, la víctima ja té tantes ratlles a la GEC com el seu botxí, perquè Ciril fou el seu botxí ideològic, encara que la seva secta el santifiqués:
La normativització segueix el mateix model d'Àctium, normativitzat Àccium: Hipàcia, millor que Hipàtia (no Hipatia), doncs.
El que no cal revisar és allò que la pel·lícula, que d'altra banda deu haver col·laborat en la modernització de la GEC amb la creació de la seva entrada, mostra suficientment: hi ha identitats que maten!
Ah, però hi ha alguna identitat que no comporti el perill de matar o de morir?