dissabte, 30 de gener de 2010

Adorno IV: L'assaig com a crítica de les ideologies


“L'assaig és allò que fou de bon començament: la forma crítica par excellence; i, com a crítica immanent de les formacions espirituals, com a confrontació del que aquestes són amb el seu concepte, l'assaig és crítica de la ideologia” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 48).

Adorno fa un assaig de l’assaig, una de les formes o dels gèneres de la literatura i de la filosofia. D’acord a la seva concepció, l’assaig es contraposa als constrenyiments de la identitat, el sistema i el mètode, i es distingeix, per tant, de l’organització ordenada i jerarquitzada a partir de veritats universals i estables del model científic, filosòfic i positivista vigent. Per aquesta raó, el seu assaig sobre l’assaig reflecteix aquesta concepció no sols en el contingut, sinó també en la forma. La forma assagística d’Adorno, imbuïda del contingut contrari a l’encarcarament i l’escrostonament de la filosofia vigent i al domini de la ciència, adquireix les característiques contràries de la forma del discurs hegemònic: horitzontalitat contra verticalitat, acentralitat contra centralitat, multidireccionalitat contra unidireccionalitat, multilinealitat contra unilinealitat, igualtat contra subordinació.
Contra el positivisme i la seva separació de forma i contingut, en aquesta obra Adorno estableix una relació dialèctica entre aprehensió i exposició del coneixement, en la qual contingut i forma es deuen mútuament. Ni el contingut apareix com a funció mecànica de la forma, ni aquesta esdevé una artificiosa imposició del contingut. Perquè si bé el mitjà no és el missatge, tampoc és una qüestió baldera, sinó que és part del missatge.
La forma amb què estructura el seu discurs és, alhora, construcció i destrucció, discurs del pensament i propòsit o programa alternatiu de filosofia. Contra l’esclerotització (esquematització i simplificació) i la subordinació de la filosofia i contra el control i la dogmatització de la ciència, l’assaig esdevé l’eina més apropiada per defugir, també formalment, allò que denuncia. Per Adorno, l’assaig, per la seva mateixa estructura formal, s’obre a la indagació lliure, l’esperit crític, l’actitud humanista, la constant crisi i revisió d’idees i conceptes i a una concepció no compartimentada del saber, amb capacitat, doncs, de confrontar-se amb les formes autoritàries i unidireccionals vigents.

dimarts, 26 de gener de 2010

Hi ha llengües més aptes per al pensar que d’altres?


Le mur des je t'aime i les llengües de l'estimar

Sembla que Martin Heidegger arribà a afirmar que l’alemany, el grec i, segons Eduardo Chillida, l’èuscara eren llengües més apropiades per a la filosofia que no pas d’altres com el llatí, l’anglès i les llengües neollatines. En principi, l’afirmació comporta una concepció jeràrquica i distributiva de les llengües, si més no pel que fa a la filosofia, la reflexió o al pensament, que no es troba corroborada pels autors de la filosofia analítica o del llenguatge, els quals parlen sempre, sigui des de la lògica del llenguatge com des dels seus usos, del llenguatge com a facultat i capacitat universals, i no de llengua com a sistema o codi concret.
Així, de la lectura de Gottlob Frege i la seva queixa de les deficiències del llenguatge ordinari, precisament l’alemany en el seu cas, s’entreveu un projecte universalista _els llenguatges artificials_ que remetia a sentits accessibles a tothom. Tampoc W. O. Quine i el tema de la indeterminació de la traducció permeten d’establir diferències d’indeterminació segons quines siguin les llengües en qüestió. I la idea de jocs de llenguatge del segon Ludwig Wittgenstein, el d’Investigacions filosòfiques, tot i que admet certa diferenciació per raó de la llengua concreta i perquè la participació en una altra fa necessària certa aclimatació, està a anys llum de la pretensió a l’autèntica veritat de les divagacions de Heidegger mateix sobre l’ésser.
Contràriament, hi ha una estreta relació dialèctica entre llenguatge i pensament, relació en la qual les estructures lògiques del llenguatge es converteixen en les estructures bàsiques del pensament que es realitza al seu torn com a acte lingüístic, per la qual cosa ens trobem davant d’un fet universal que no té res a veure amb les particularitats de cada llengua concreta.
Així mateix, el llenguatge està estretament relacionat amb la realitat en la qual interactua, per la qual cosa els seus usos i les seves funcions depenen més de la determinació del real que no pas de les característiques concretes de cada llengua en particular.
Atenent a ambdues consideracions, doncs, totes les llengües són aptes per als usos als quals llenguatge i pensament es veuen abocats en la realitat. Qüestió diferent és la traductibilitat exacta i simètrica entre les llengües, a causa de les diferències lèxiques i conceptuals entre els diversos idiomes i els pobles que les parlen.
En qualsevol cas, la universalitat de les capacitats de llenguatge i pensament, i de les seves estructures lògiques permeten de pensar en una diversitat d’usos en totes les llengües, i aquesta pluralitat inclouria, amb perdó de Heidegger i la seva nacionalitària afirmació, la reflexió filosòfica.

divendres, 22 de gener de 2010

Pandora o la dona hesiòdica


Pandora, de Jules Joseph Lefebvre

A Teogonia i a Treballs i dies, Hesíode presenta la dona, millor dit, la creació de la dona (mite de Pandora), com una contrapartida negativa d’un bé: es tracta del càstig que Zeus decreta contra els mortals per raó del robatori del foc per part de Prometeu.
Això no obstant, la dona, com el foc, no és una categoria absoluta, i dependrà de la bona tria de l’home la troballa d’una dona que no comporti problemes: en cas contrari, millor disposar de serventes, acomiadables, que no pas d’una dona.
La misogínia de la literatura grega, que, abans d’Hesíode, ja és present en alguns poemes homèrics, té continuïtat en la poesia lírica. Així, Semònides d'Amorgós és autor d’una sàtira molt misògina, Catàleg de les dones, en què compara les dones amb els animals, entre d'altres elements: brutes com els porcs, astutes com la guineu, primmirades com els gossos, apàtiques com el fang, vel·leïtoses com la mar, tossudes com els ases, incontinents com les mosteles, gandules com les eugues i més lletges que les mones. Les millors són, en canvi, tan treballadores i mel·líferes com les abelles.

No cal dir que aquesta misogínia literària és un reflex de la concepció de la dona en la nova societat grega, en què l'aïllament geogràfic, el sedentarisme i la colonització fan necessàries llars estables en les quals la dona és imprescindible per a la continuïtat del llinatge amb la descendència i el manteniment de la llar amb les serventes i les esclaves.

Mite de Pandora: Hesíode, versió de la Teogonia (561-602)
Així va parlar irritat Zeus, coneixedor de designis immortals. Per això, perquè recordava aquest engany, no donava als homes mortals que habiten sobre la terra la força del foc incansable, que pren en els freixes. Però el coratjós fill de Jàpet el va enganyar i va robar el guspireig del foc que es veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior d’una fèrula. Zeus, que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del seu cor i el seu esperit va irritar-se quan va veure en poder del homes la guspira del foc que es veu de lluny. I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat per als homes. L’il·lustre Rancallós, per complaure la voluntat del Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella. La deessa d’ulls blaus, Atena, li va ajustar la cintura i la va abillar amb un vestit d’una blancor refulgent i amb les seves mans feia lliscar des del cap un vel sumptuosament treballat, meravellós de veure. Pal·las Atena va posar-li al cap delicades diademes fetes de flors boscanes tendres i una corona d’or que havia fet l’il·lustre Rancallós, amb el treball de les seves pròpies mans, per fer plaer al pare Zeus. L’engalanaven nombrosos guarniments, meravellosos de veure, figures de tota mena d’animals salvatges que nodreixen la terra i el mar. El nombre de figures que hi posà era molt gran, i totes lluïen pel seu atractiu; eren figures admirables, talment figures vives dotades de veu.
Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, amb els ornaments afaiçonats per la deessa d’ulls blaus, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible per als homes. D’ell prové la raça femenina, la funesta generació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a comportar penúria funesta, sinó l’abundància. També s’esdevé en els eixams d’abelles que, en els ruscs, nodreixen abellots, inclinats a les obres del mal. Les abelles treballen diàriament la jornada sencera fins a la posta del sol i produeixen cera blanca. Ells, en canvi, es queden a cobert del rusc aspre i recullen en el seu ventre l’esforç aliè. De la mateixa manera Zeus, que trona des del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones, sempre amatents a accions doloroses i, per compensar un bé, els ha proporcionat una altra desgràcia
(Traducció de Joan Castellanos, 1999).


Mite de Pandora: Hesíode, versió de Treballs i dies (54-101)
Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia.
Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir de riure. Va ordenar a l’ínclit Hefest que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, els treballs dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.
Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l'il·lustre Rancallós va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guariments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors.
Després de completar el seu engany terrible i fatal, el pare va encomanar a l’il·lustre Argifont, missatger diligent, que portés el present dels déus a Epimeteu. Aquest no va fer cas del consell que li havia donat Prometeu de no acceptar mai cap present de Zeus Olímpic, sinó de rebutjar-lo, no fos cas que es tractés d’alguna desgràcia per als mortals. Després d’acceptar-lo, quan el mal ja era a les seves mans, aleshores se n’adonà.
Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena
(Traducció de Joan Castellanos, 1999).


Catàleg de les dones, de Semònides
De modo diverso la divinidad hizo el talante de la mujer / desde un comienzo. A la una la sacó de la híspida cerda: / en su casa está todo mugriento por el fango, / en desorden y rodando por los suelos. / Y ella sin lavarse y con vestidos sucios, / revolcándose en estiércol se hincha de grasa. / A otra la hizo Zeus de la perversa zorra, / una mujer que lo sabe todo. No se le escapa / inadvertido nada de lo malo ni de lo bueno. / De las mismas cosas muchas veces dice que una es mala, / y otras que es buena. Tiene un humor diverso en cada caso. / Otra, de la perra salió; gruñona e impulsiva, / que pretende oírlo todo, sabérselo todo, / y va por todas partes fisgando y vagando / y ladra de continuo, aun sin ver nadie. / No la puede contener su marido, por más que la amenace, / ni aunque, irritado, le parte los dientes a pedradas, / ni tampoco hablándole con ternura, / ni siquiera cuando está sentada con extraños; / sino que mantiene sin pausa su irrestañable ladrar. / A otra la moldearon los Olímpicos del barro, / y la dieron al hombre como algo tarado. Porque ni el mal / ni el bien conoce una mujer de esa clase. / De las labores sólo sabe una: comer. / Ni siquiera cuando Zeus envía un mal invierno, / por más que tirite de frío, acerca su banqueta al fuego. / Otra vino del mar. Ésta presenta dos aspectos. / Un día ríe y está radiante de gozo. / Cualquiera de fuera que la ve en su hogar la elogia: / “No hay otra mujer más agradable que ésta / ni más hermosa en toda la tierra.” / Al otro día está insoportable y no deja que la vean / ni que se acerque nadie; sino que está enloquecida / e inabordable entonces, como una perra con cachorros. / Es áspera con todos y motivo de disgusto / resulta tanto a enemigos como a íntimos. / Como el mar que muchas veces sereno / y sin peligro se presenta, alegría grande a los marinos, / en época de verano, y muchas veces enloquece / revolviéndose en olas de sordo retumbar. / A éste es a lo que más se parece tal mujer / en su carácter: al mar que es de índole inestable. / Otra procede del asno apaleado y gris, / que a duras penas por la fuerza y tras los gritos / se resigna a todo y trabaja con esfuerzo / en lo que sea. Mientras tanto come en el establo / toda la noche y todo el día, y come ante el hogar. / Sin embargo, cuando se trata del acto sexual, / acepta sin más a cualquiera que venga. / Y otra es de la comadreja, un linaje triste y ruin. / Pues ésta no posee nada hermoso ni atractivo, / nada que cause placer o amor despierte. / Está que desvaría por la unión de Afrodita, / pero al hombre que la posee le da náuseas. / Con sus hurtos causa muchos daños a sus vecinos, / y a menudo devora ofrendas destinadas al culto. / A otra la engendró una yegua linda de larga melena. / Ésta evita los trabajos serviles y la fatiga, / y no quiere tocar el mortero ni el cedazo / levanta ni la basura saca fuera de su casa, / ni siquiera se sienta junto al hogar para evitar / el hollín. Por necesidad se busca un buen marido. / Cada día se lava la suciedad hasta dos veces, / e incluso tres, y se unta de perfumes. / Siempre lleva su cabello bien peinado, / y cardado y adornado con flores. / Un bello espectáculo es una mujer así / para los demás, para su marido una desgracia, / de los que regocijan su ánimo con tales seres. / Otra viene de la mona. Ésta es, sin duda, / la mayor calamidad que Zeus dio a los hombres. / Es feísima de cara. Semejante mujer va por el pueblo / como objeto de risa para toda la gente. / Corta de cuello, apenas puede moverlo, / va sin trasero, brazos y piernas secos como palos. / ¡Infeliz, quienquiera que tal fealdad abrace! / Todos los trucos y las trampas sabe / como un mono y no le preocupa el ridículo. / No quiere hacer bien a ninguno, sino que lo que mira / y de lo que todo el día delibera es justo esto: / cómo causar a cualquiera el mayor mal posible. / A otra la sacaron de la abeja. ¡Afortunado quien la tiene! / Pues es la única a la que no alcanza el reproche, / y en sus manos florece y aumenta la hacienda. / Querida envejece junto a su amante esposo / y cría una familia hermosa y renombrada. / Y se hace muy ilustre entre todas las mujeres, / y en torno suyo se derrama una gracia divina. / Y no le gusta sentarse con otras mujeres / cuando se cuentan historias de amoríos. / Tales son las mejores y más prudentes / mujeres que Zeus a los hombres depara. / Y las demás, todas ellas existen por un truco / de Zeus, y así permanecen junto a los hombres. / Pues éste es el mayor mal que Zeus creó: / las mujeres. Incluso si parecen ser de algún provecho, / resultan, para el marido sobre todo, un daño. / Pues no pasa tranquilo nunca un día entero / todo aquel que con mujer convive, / y no va a rechazar rápidamente de su casa al hambre, / odioso compañero del hogar, dios de mal temple. / Cuando piensa un hombre gozar de mejor ánimo / en su hogar, por gracia de los dioses o fortuna humana, / encuentra ella un reproche y se arma para la batalla. / Pues donde hay mujer no puede recibirse con agrado / ni siquiera a un huésped que acude a la casa. / La que parece, en efecto, que es la más sensata, / ésa resulta ser la que más ofende a su marido, / y mientras anda él de pasmarote, sus vecinos / se ríen a su costa, viendo cuánto se equivoca. / Cada uno hará elogios recordando a su propia / mujer, y censuras cuando evoque a la de otro. / ¡Y no advertimos que es igual nuestro destino! / Porque éste es el mayor mal que Zeus creó, / y nos lo echó en torno como una argolla irrompible, / desde la época aquella en que Hades acogiera / a los que por causa de una mujer se hicieron guerra (Traducció de C. García Gual).


Amb aquesta mentalitat, no sobta gens l'especificitat de la democràcia grega, en la qual només podien participar els ciutadans: i les dones, com els metecs, els ilotes i els esclaus, no gaudien llavors d’aquesta categoria.

dilluns, 18 de gener de 2010

Adorno III: La identitat entre assaig i crítica



A partir de la situació en la filosofia alemanya de l’època, per a la qual l’assaig no gaudeix d’aquell estatus propi i indiferenciat (“encara ara no ha sabut anar fins a la fi pel camí de la seva independització”, p 13) que ha aconseguit la poesia en concret o l’art en general, i que porta a considerar-lo com una estranya impuresa (“com a impur”, p 14) mancada de rigor per fer filosofia (“caigut en descrèdit”, “producte ambivalent”, mancat de “tradició formal convincent”, ocasional, “criticat a bastament”, p 13), Adorno estableix, en L'assaig com a forma, diverses comparacions entre assaig i art en general, o entre assaig i alguna parcel·la artística concreta.
Així, pel positivisme dominant, mentre l’art s’ha independitzat completament de la ciència, “reservant l'art com a territori de la irracionalitat” (p 13) i “identificant el coneixement amb la ciència organitzada” (p 14), l’assaig encara es vist com un epifenomen estrany, “impur” (p 14) i mancat de rigor.
Contràriament a Lukács però, per a qui l’assaig era una simple forma artística, Adorno reconeix certes diferències entre assaig i art. En els mitjans: mentre els conceptes, la seva creació i el seu ús, amb els signes són els instruments de l’assaig, en l’art només hi ha intuïció o imatge sense conceptes. En la funció: aspiració a la veritat sense necessitat d’aparença estètica en el cas de l’assaig, aparença estètica en el cas de l’art.
En contrapartida, Adorno considera que assaig i art comparteixen el trasllat a llenguatge de tots els elements de l’objecte, la diferenciació conscient entre l’objecte o la cosa i el mètode d’exposició, per la qual cosa admeten possibilitat de joc i diversió, i aboquen l’assagista i l’artista a la permanent exploració i indagació. També amb la música comparteix una sobresignificació que s’escapa de la lògica discursiva, i amb la imatge un estatisme fruit de la juxtaposició construïda en l’exposició.
I és que, per Adorno, més problemàtic que la confluència de l’art i la filosofia en l’assaig, és la necessària identitat entre assaig i crítica, és a dir, la tria dels objectes del filosofar entre els elements reals de qualsevol totalitat, per petits que siguin.


(Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004)

dijous, 14 de gener de 2010

La fanfarroneria o l'astúcia? L'Aquil·les de la Ilíada i l'Ulisses de l'Odissea


Ulisses estacat per escoltar el cant de les sirenes, en una ceràmica àtica



Tot i que la Ilíada i l’Odissea són poemes homèrics mitogràfics, amb herois com a protagonistes, hi ha força diferències entre la concepció dels herois en un cas i en l’altre.
Així, en la Ilíada, els herois, que són múltiples, lluiten per l’honor, el qual s’expressa amb la riquesa o la glòria que aconsegueixen en el camp de batalla, com és el cas d’Aquil·les, o amb el compromís i la solidaritat amb els altres durant el combat, com és el cas d’Hèctor. I aquesta lluita els emmena a una fidelitat vers ells mateixos que els fa monolítics i immutables al llarg de tot el poema, on sobresurt la seva força i la seva valentia com les grans i les úniques companyes dels seu destí tràgic. Aquil·les, per exemple, apareix com l’aqueu més valent, més ràpid i millor guerrer, gràcies al qual canvia significativament el curs de la batalla contra els troians.
A l’Odissea, en canvi, trobem un sol heroi, Ulisses, l’únic objectiu del qual és la supervivència i el retorn a la seva llar, per la qual cosa ens trobem davant d’un heroi polifacètic, de mil i una cares o veritats, sempre dependent de l’escena o de la interlocució del moment per tal de teixir ardits o mentides o enganys a través de la intel·ligència, l’enginy o l’astúcia, que l’han de rescatar dels entrebancs que el frenen durant el seu camí cap a Ítaca.

Així, el personatge que en la Ilíada va ser l’artífex de la victòria aquea amb la genialitat i l’astúcia del cavall de Troia, en l’Odissea sobresurt sortejant viatges i perills i aventures amb múltiples personalitats o màscares: els plors davant d’Alcínou (cant VIII), l’emborratxament de Polifem amb vi i la sortida de la cova del ciclop embolicats amb pell d’ovella (cant IX), entre molts d’altres exemples guiats més per la destresa que no pas per la força!

diumenge, 10 de gener de 2010

El millor és el més fanfarró? L'Aquil·les de la Ilíada



Aquil·les matant Pentasilea, en una àmfora àtica de figures negres del segle VI ane

Aquil·les és l’heroi que Gregory Nagy (The best of the Achaeans: concepts of the hero in Archaic Greek poetry) considera com el millor dels aqueus, expressió, d’altra banda, que apareix en diverses ocasions de la Ilíada per referir-se a aquest heroi grec, juntament amb d’altres epítets més o menys semblants: el més valent dels aqueus, el millor dels guerrers, el diví, el de peus àgils, el de peus lleugers, etc.
És, sens dubte, el protagonista de la Ilíada, poema que narra la seva intervenció en la guerra de Troia, a cavall de dues grans còleres: una primera que el porta a abandonar el combat perquè el cap grec Agamèmnon li ha pres la seva esclava Briseida i una altra segona que el fa retornar a la lluita contra els troians perquè el troià Hèctor ha mort el seu amic Pàtrocle.
El desenllaç final de la ira d’Aquil·les és d’una heroïcitat _dóna mort a Hèctor amb l’ajuda d’Atena_ i d’una sensibilitat _autoritza Príam, rei de Troia, a recollir el cos del seu fill Hèctor_ extraordinàries, sense parió en d’altres cabdills grecs o aqueus que intervenen en la batalla definitiva contra Troia.
Sens dubte, fou el millor dels aqueus, d’acord a la mentalitat grega del moment, per a la qual millor era sinònim de força, impetuositat i coratge!
Ara, si bé és cert que la seva valentia capgirà el sentit d'una batalla que la seva absència convertia en perduda, la guerra només fou guanyada amb l'enginy d'un altre tipus d'heroi: l'Ulisses de les mil i una cares i el seu cavall de Troia. I és que més val enginy que força!

divendres, 8 de gener de 2010

Adorno II: Petites heretgies contra les grans trampes de l’ortodòxia


“L'assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal. Es fa veritable en el seu procés de fer-se, que el porta més enllà d'ell mateix, no en la recerca obsessiva de fonaments, semblant a la de qui va en cerca de tresors amagats. Allò que il·lumina els seus conceptes és un terminus ad quem ocult en l'assaig mateix, no pas un terminus a quo descobert: en això palesa el seu mètode mateix la intenció utòpica.” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 37)

Simptomàticament, Adorno enceta l’assaig amb una cita de Goethe força reveladora d’allò que l’assaig pot abastar: “Veure allò precís, allò il·luminat, no pas la llum” (p 13).
Impensable tant la facticitat sense concepte _el seu mateix pensament ja conceptua_ com el concepte sense facticitat _fins i tot la fantasia remet a existència individual espacial i temporal_, Adorno, contràriament a la filosofia establerta, hipotitza l’estreta relació de veritat i història, i per tant el caràcter temporal, provisional, històric, circumstancial, en desenvolupament de la veritat i dels seus continguts. En fi, el caràcter utòpic, com a possibilitat, de la veritat. L’assaig no pretén extreure eternitats de temporalitats, sinó eternitzar la temporalitat.
Essent la realitat diferent d’una totalitat donada, amb identitat de subjecte i objecte, aprehesa totalment, l’assaig només pot ser per força fragmentari i ocasional, esdevenint inconclusió i oportunitat.
L’expressió de la no identitat entre subjecte i objecte, entre pensament i cosa, l’accent intencional i subjectiu per sobre del mateix objecte i la utopia reclosa en un món escindit amb eternitat i perennebilitat palesen la seva mateixa debilitat. I és que en l’assaig, “el pensament es deslliura de la idea tradicional de veritat” (p 31): eternitat, universalitat i immutabilitat.
D’altra banda, per la seva afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, basada en l’aprenentatge, l’experimentació i l’exploració, l’assaig s’exposa a l’error i per tant a la inseguretat. L’assaig, com a indagació permanent, posa en dubte tan l’ideal de percepció clara i distinta com l’ideal de certesa sense dubte.
Essent la intenció del subjecte qui decideix en la selecció entre els infinits aspectes d’un objecte, l’assaig no pot ser exhaustiu ni definitiu i reconeix la seva insuficiència.
El caràcter antagonista de la cosa i la fragmentació de la realitat fan de l’assaig, contràriament al caràcter unidireccional i uniforme del mateix pensament i el seu ordre lògic, una conjunt de ruptures i discontinuïtats, que caracteritzen la seva unitat que és inconclusió, conflicte ajornat, avenç i regrés constant, prova i assaig.
La contradicció entre un pensament utòpicament carregat d’abastabilitat i una consciència de fal·libilitat i provisionalitat es resol en l’assaig com a intent, temptativa, prova. El seu objectiu esdevé la il·luminació d’aspectes parcials només, no la llum del tot, l’avenç de la no veritat com a veritat, la irrupció en l’opacitat dels mateixos conceptes. Per això, juntament a les característiques d’experimentació, exploració, indagació, suposició, fragmentació, multiplicitat, autocrítica, crítica, revisió o procés, cal tenir-ne present encara una altra: “l’assaig és l’heretgia” (p 60) contra l’ortodòxia establerta, perquè desvetlla allò que l’ortodòxia pretén d’amagar.

divendres, 1 de gener de 2010

Digueu-me maniàtic


Amb el pas del temps, un es torna més pusil·lànime del que era, i a les manies tradicionals va afegint-ne d’altres. Voilà una petita recopilació de final d’any d’aquelles cosetes que no m’acaben de barrufar:
1. La confusió entre corrent i normal, característiques que no han de coincidir necessàriament. Així, pot ser corrent i normal tallar-se les ungles amb un tallaungles o unes tisores, com pot ser corrent, però gens normal, menjar-se-les.
2. La confusió entre pensar i creure, perquè en un cas la raó és necessària i imprescindible, si més no com a punt de partida, i en l'altre la fe n'ocupa el lloc. És a dir, un més aviat pot pensar que es faran bolets, però hi ha algú _s'entén un algú sa_ que s'ho pugui arribar a creure?
3. La inclusió, sense haver atorgat cap tipus de consentiment, dins plurals genèrics per justificar causes més aviat singulars particulars. Per exemple, "com a catalans hem de salvar la Sagrada Família del pas del TGV", diuen alguns, quan és evident que un pot ser català i fotre-se’n de les vicissituds de la Sagrada Família. Una qüestió diferent és la gent del barri de la Sagrada Família. Però en aquest cas, tampoc ha de ser necessària la catalanitat per justificar la solidaritat.
4. La pretesa esquerrositat de posicions polítiques incapaces de trobar l’equilibri entre identitat i solidaritat, o entre el reclam de respecte a la identitat pròpia i el respecte a les identitats més properes. Per exemple, alguns poden ser capaços de vendre solidaritat amb qualsevol racó del món, fins i tot amb els tibetans, però incapaços de respectar els sentiments de la gent de pobles molt més semblants i propers: Espanya i França, i per aquest ordre, per exemple.
5. Els blogs carregats de popups publicitaris, els autors dels quals prefereixen quatre cèntims en detriment d’una càrrega ràpida i d’una lectura fàcil i còmoda. L’alentiment acostuma a emmandrir, i aquests tipus de blogs romanen, a casa meva, abandonats i oblidats llargues temporades.
6. Els col·leccionistes competidors d’amistats virtuals del facebook, que sense conèixer-te gens ni de res, se t’enganxen com una paparra reclamant la teva "amistat". Fins que un dia els portes la contrària, i corren de pressa a bloquejar-te, esborrar-te del seu cercle i a qualificar-te de provocador, una manera còmoda d'estalviar-se d'assumir un nou fracàs en el seu vici proselitista i col·leccionista, el qual confonen amb l'amistat.
7. El racisme encobert o vergonyant, és a dir, el d’aquells que afirmen que no són racistes però que són capaços, per exemple, de penjar frases establint una hipotètica diferenciació respecte del traçat del TGV si la Sagrada Família fos mesquita musulmana en lloc de ser temple catòlic. I això amanit encara amb l'admiració que senten pels àrabs per la seva tenacitat a fer respectar el seu patrimoni arquitectònic. Després d'Iraq i l'Afganistan, una broma de mal gust o una nova versió de Si non è vero, è ben trovato?

Racisme o no? (Exemple tret del Facebook)

Àpali, set manies per a set dies!