dimarts, 30 de març de 2010

Contra l'spam!

Quan el sistema expressa tanta fatalitat i tanta desesperança per totes les seves escletxes, no ha arribat el moment que ens congriem de manera espontània i anònima en totes les ocasions que calgui per expressar ben alt que sí, que és cert, que l’esperança som nosaltres rebel·lats contra tanta claudicació i tanta desil·lusió programada, planificada i dissenyada?

dissabte, 27 de març de 2010

Adorno V: Crítica del discurs científic

“El pensament té profunditat segons la profunditat amb què penetre en la cosa, no segons la profunditat amb què la reduesca a una altra cosa.” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 32).

Adorno s’oposa a una concepció de la filosofia centrada només en “l’universal, permanent i... ...originari” (p 14), sense cap mena d’atenció “a la formació espiritual particular” (p 14) i que menysté “l’especulació sobre objectes específics, culturalment ja preformats” (p 14). Adorno pensa trobar els “motius més forts” (p 15) d’aquesta actitud obstinada de descrèdit i de “prevenció” (p15) davant l’assaig en el seu propi caràcter: l’assaig “crida a la llibertat d’esperit” (p 15), a la insubmissió “a qualssevol instàncies d’autoritat” (p 15), que “no deixa que hom li prescriga la seua incumbència” (p 15) i amb capacitat de posar en discussió l’establert, “el que altres han fet ja” (p 15), i anar “més enllà d’allò que hi ha ja pensat en l’objecte com a tal” (p 16).
El discurs vigent, alhora que es fonamenta en l’acceptació i l’ordenació i prou (p 16), es mostra temorós i hostil als perills, negatius (p 16), de la interpretació i de la recerca de raons i sentits (p 16), de la búsqueda del que “s’amaga com a objectivitat rere la façana” (p 16).
Per Adorno, la irreversibilitat (p 21), l’objectivitat històrica (p 24), la necessitat (p 24) i la ineliminalitat per “bona voluntat” i per “planificació superadora” (p 27) de la divisió del treball entre art i ciència no obliga a la seva “contraposició” (p 24), ni tampoc a la seva sacralització en “una cultura organitzada en compartiments” (p 24). Si la parcel·lació entre una filosofia veritable que s’orienta a valors estables i immutables (“eterns”, p 24), un art on regeix la intuïció sense conceptes i una ciència que s’erigeix en l’organització del coneixement, certifica la renúncia institucional a la consecució de la veritat tota sencera (p 24), la pretensió “de puresa i netedat” (p 24) dels tres compartiments fa “visible la marca d’un ordre repressiu” (p 24). L’engavanyament de l’esperit perquè no traspassi l’infranquejable “límit culturalment confirmat de la cultura oficial” (p 24) pressuposa, d’altra banda, que qualsevol coneixement pot esdevenir ciència (p 24), tot i que l’experiència ha mostrat menys aquesta transició gradual que no pas “una diferència qualitativa” (p 25).
En qualsevol cas, la ciència, que no s’adona de les troballes que s’esmunyen “per les xarxes científiques” (p 26), no pot obrir-se i respondre, precisament pel tancament i l’estanqueïtat, a les demandes de l’esperit (pp 26-27), sinó notes ocasionals, informacions de la filosofia, proposicions abstractes (p 27). I no pas només per la divisió del treball: l’esperit, determinat pel “model del domini de la natura i de la producció material” (p 27), somia, per raó del caràcter històric que entreveu en la parcel·lació, un nou estadi futur, fruit de la superació “de les endurides relacions de producció”, la qual cosa “paralitza el seu procediment especialitzat precisament enfront dels seus objectes específics” (p 27).
L’assaig basa la seva crítica al sistema en “el procediment científic i en la seva fonamentació filosòfica com a mètode” (pp 27-28). Molt més que en l’empirisme, que, tot i privilegiar l’experiència inanticipable i inconcluïble (p 28) per sobre l’ordre immutable dels conceptes, esdevé mètode i sistema en establir constàncies que determinen i possibiliten el coneixement, en l’assaig es realitza el dubte sobre el mètode “en la manera de procedir del pensament mateix” (p 28): consciència de no-identitat informulada entre subjecte i objecte, radical en el no-radicalisme i en l’antireduccionisme del tot en l’u, accentuació del parcial per sobre del total, caràcter fragmentari (p 28).
D’una banda, l’assaig no pot mostrar-se una construcció tancada i definitiva perquè esquiva l’idealisme de la ciència i la teoria organitzades i establertes el qual estableix la subsidiarietat equivalent de l’ordre de les coses en l’ordre de les idees, de l’ens en l’ordre dels conceptes immutables (p 29). D’una altra, reivindica per a la filosofia allò que aquesta foragita i condemna: el canvi, l’efímer, el perible, el temporal, el variable. I encara d’una altra banda, pretén la individualitat que subjau en l’abstracció conceptual anhistòrica (“atemporal i invariable”, p 29) que la metafísica estableix com a objecte científic exclusiu. La prelació de la idea en relació la cosa comporta la prelació del mediat per l’immediat (p 29).
Contra el discurs de la ciència que pretén justificar el seu domini i el seu poder únic en la necessitat de definició d’uns conceptes suposadament indeterminats (p 34) i enfront, per tant, d’unes ciències particulars que pretenen justificar i preservar la seva parcel·la de saber amb la definició dels seus conceptes (p 33), l’assaig expressa el seu caràcter antisistema no sols amb la seva negació a la definició de conceptes, sinó encara més en el seu procediment en el qual usa els conceptes tal com ragen, perquè ja seran precisats en les seves relacions recíproques, més enllà de la determinació del mateix llenguatge del qual formen part (p 34), i que l’assaig té present i desenvolupa (p 34). A més de la seva denúncia com a justificació de domini, l’assaig s’adona que els conceptes i les seves definicions han servit, gràcies a la fixació de significats estrictes als conceptes, per amagar les mateixes coses que viuen en els conceptes (p 35).
Sens dubte, es tracta d’una crítica important i molt punyent _palesa, per exemple, en la reivindicació de l’assaig com a heretgia contra l’ortodòxia responsable de l’emmascarament i la invisibilitat de la mateixa realitat i, doncs, de la mateixa infelicitat humana_ sobre el paper dominant del discurs científic en el control del saber i del coneixement, fonamentada en una perspectiva triple: la compartimentació del coneixement en parcel·les més o menys estanques, el paper que s’autoatorga en el control i la regulació d’aquesta compartimentació a través de la definició conceptual, i en la ideologització emmascaradora de la mateixa realitat contradictòria a través d’uns conceptes universals i immutables.
A grans trets podríem afirmar que la crítica segueix vigent i és ben actual, sobretot en allò que aquest discurs institucional afecta a la dificultat, laberíntica, de reconstrucció d’un home sencer, no parcel·lat, amb coneixement de tot allò que afecta directament la seva llibertat i la seva necessitat. Cal reconèixer, però, que ni la ciència ni el racionalisme científic són responsables directes de les amenaces i els perills que Adorno denuncia. Podríem recordar en aquest sentit que ha estat des de la mateixa ciència que s’ha expressat la primera crítica als perills de mantenir el model de creixement actual per a la supervivència, sinó del planeta, de la seva humanitat. O es tracta només d’una crítica destinada a “racionalitzar” el model per salvar el sistema en la seva essència? Després dels “rescats” made in USA i Europa, i la seva intencionalitat, i de les lectures d’Adorno i de Herbert Marcuse, penso que la pregunta no és impertinent del tot.

dilluns, 22 de març de 2010

La musa del blog

Atena naixent armada del cap de Zeus: detall d’un lékythos àtic de figures negres del segle V ane, avui al Museu del Louvre de París

Fins fa quatre dies pensava que era el mussol. Doncs no, una lectura més atenta dels clàssics sembla portar a la conclusió que la musa _ornitològica_ d’aquest blog ha de ser la xibeca. En efecte, l’òliba, i no pas el mussol, era el símbol de la deessa Atena. Per això fa dos dies que he rectificat la presentació del blog.



Segons la mitologia, mentre Metis estava embarassada de Zeus, Urà i Gea van revelar a Zeus el perill que corria si Metis infantava un fill: aquest li prendria el poder.
Per evitar-ho, Zeus devorà Metis. Al moment del part, però, un intens maldecap portà Zeus a manar a Hefest que amb la destral li esberlés el cap. Fou així que naixé una jove completament armada, Atena.
Atena, protectora d’Atenes, fou la deessa verge de la guerra i les victòries militars: per això se l’acostuma a representar dreta i armada, amb elm i llança, i amb l’ègida de pell de cabra amb el cap de la Gorgona envoltat de serps i una Nike alada de la victòria.
Aquest caràcter guerrer sembla contraposat a d’altres representacions o personificacions: en efecte, Atena, simbolitzada també per una olivera i per una òliba, és també la deessa de la saviesa i la intel·ligència, del filar i el teixir, de l’art de navegar (col·labora en la construcció d’Argos, el primer vaixell), dels fusters (inventa el carro i el fre dels cavalls, i col·labora en la construcció del cavall de Troia). Es tracta, però, contràriament a la força bruta i violenta que representa Ares, de la tàctica i l’estratègia, de l’astúcia i l’enginy amb què acompanya, per exemple, Ulisses en el seu llarg viatge de retorn.
Es tracta, doncs, d’una deessa que, amb tota la sèrie de dons i de competències que protegeix i representa, sintetitza i organitza la civilització amb una divisió precisa de funcions i papers entre les dones, els artesans, els guerrers i els filòsofs.
En resum, he canviat d'au, però no pas de dea.

dilluns, 15 de març de 2010

Governar sota pressió i sota l’electoralisme més abjecte no és fàcil, però s’ha de fer!


Un pal de formigó sense base, sens cap tipus de fonamentació de ciment, dreçat en mig d’un camp a la plana inundable i oberta a quatre vents! Aquest pal, mig tombat entre Sant Jordi Desvalls i Colomers, impedia el pas del corrent elèctric cap a Colomers i Jafre. Una solució ben localitzada, força ràpida i senzilla, atenent la situació i la complexitat de les averies d’altres municipis, topava amb l’escàs pes demogràfic dels afectats: uns sis-cents habitants entre ambdós pobles. Dilluns a la tarda es tombava, sense que els seus cables es trenquessin, divendres al migdia s’aixecava amb el mateix cablejat: quatre dies, necessaris i imprescindibles, per convèncer, des de Colomers i des de Jafre, algú que Colomers i Jafre tenien una solució escassament complexa.
Pels comentaris dels treballadors vinguts de terres valencianes o d’altres indrets d’Espanya, molts ciutadans hem après, aquests dies, que la major part dels equipaments i materials elèctrics amb què s’enxarxen les nostres infraestructures energètiques de baixa i mitjana tensió ja fa anys que a Espanya no s’usen, que estan obsolets i caducats. La MAT ja no és cap excusa; els seus mateixos avaladors l’han desacreditat davant les opinions i les expressions d’aquests homes de Harrelson de l’electricitat que, gràcies al fet de no portar uniforme que en delati pàtria o nacionalitat, han estat més ben rebuts que d’altres i han pogut col·laborar en la reconstrucció de la xarxa elèctrica catalana. I dono fe que ho fan amb eficiència, eficàcia i efectivitat!
Catàstrofe natural? Sens dubte que un aiguat o una sequera, un incendi o una nevada són fenòmens naturals, més o menys previsibles. Però les seves conseqüències prenen un altre caire quan veus en quin estat estava un pal o quan sents determinats comentaris de gent del ram. Per això és inútil, malgrat els voltors de l’electoralisme, desviar el tema de les deficiències d’aquests dies amb referències a la MAT o a la poruga actuació governamental.
Això no obstant, serà a partir d’ara, en la política que s’adopti en relació a les companyies elèctriques i la reconstrucció de la xarxa bàsica, que el govern podrà ser jutjat objectivament, amb totes les conseqüències que calgui si no és capaç de forçar les companyies a les indemnitzacions i les inversions que les factures de la llum exigeixen.
Governar sota pressió i sota l’electoralisme més abjecte no és fàcil, però s’ha de fer!

dilluns, 8 de març de 2010

Raons per a l’optimisme, o com els problemes ja contenen la solució


A propòsit d’aquests textos de Marx i de Gramsci, difícilment podem solucionar un problema del qual no s’ha parlat, perquè, si no se n’ha parlat, no pot existir com a problema. En canvi, quan podem parlar d’un problema, no estem ja en camí de solucionar-lo? Perquè la solució, com el mateix problema, és expressió d’unes mateixes condicions materials que fan visible l’un i fan possible l’altra.

Karl Marx: Prefaci a Contribució a la crítica de l’economia política
“Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim, s’estan gestant les condicions materials de la seva realització”

Antonio Gramsci: Introducción a la filosofía de la praxis
“S’han de recordar sempre els dos punts entre els quals oscil·la aquest procés: a) que cap societat es planteja tasques per a la solució de les quals no existeixin ja o estiguin en vies d’aparició les condicions necessàries i suficients; b) que cap societat desapareix abans d’haver expressat tot el seu contingut potencial.” (p. 68, nota 8, sobre la consciència política)
“la societat només es planteja comeses per a la solució de les quals existeixen ja les condicions de realització” (p. 132, sobre la moral del materialisme històric)

Antonio Gramsci: Política y sociedad
“a) la humanitat es planteja sempre els problemes que pot resoldre; el problema mateix només sorgeix quan ja existeixen les condicions materials de la seva solució o, com a mínim, estan en procés de gestació; b) una formació social no desapareix abans que s’hagin desenvolupat totes les forces productives que caben al seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat les condicions materials de la seva existència en el si de la societat antiga.” (p. 22, citant el Prefaci a la Crítica de l’Economia Política, sobre la formació dels grups polítics actius, la funció de les grans personalitats en la història, i en contra de qualsevol “miracle” supersticiós)
“Cap formació social desapareix abans que s’hagin desenvolupat totes les forces productives que caben al seu si, i mai apareixen noves i més altes relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència.” (p. 52, traduint el Prefaci a la Crítica de l’Economia Política, sobre les relacions entre l’estructura i les superstructures)
“Hem de moure’ns en l’àmbit de dos principis: a) que cap societat es planteja cap tasca per a la solució de la qual no existeixen ja, o estan, com a mínim, en vies d’aparició i desenvolupament, les condicions necessàries i suficients; b) que cap societat desapareix ni pot ser substituïda si abans no s’han desenvolupat totes les formes de vida que estan implícites en les seves relacions.” (p. 118, sobre les correlacions de forces)
“els dos principis fonamentals de ciència política: a) que cap formació social desapareix mentre les forces productives que s’han desenvolupat en el seu si troben lloc encara per al seu desenvolupament progressiu ulterior; b) que la societat només es planteja tasques per a la solució de les quals s’hagin gestat ja les condicions necessàries” (p. 152, sobre la “revolució passiva”)
“la societat només es planteja els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions materials” (p. 169, sobre la formació d’una voluntat col·lectiva)

En resum, qualsevol solució és encara una expressió del problema que pretén solucionar o, encara millor, tot problema porta implícita una solució.
Corol·lari: tot és qüestió de temps, i aquest depèn dels humans que l’empenyen o el frenen!