divendres, 23 d’abril de 2010

"mireu la noia que us guanya l'esclat" (Joan Salvat-Papasseit)


La primera rosa d'avui l'he enviat a en Jordi.
Que en feia de dies que en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva no apareixia en aquest blog! Perquè en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva és real, i les opinions que li atribueixo en diversos posts d’aquest blog també. Només una mentida, o llicència literària, m’he permès en parlar d’en Jordi. La seva suposada contrarietat a la meva insistent i persistent mania d’escriure Caçà de la Selva amb Ç, això és, c trencada, com Flaçà, Llançà, Corçà. En Jordi ja li sembla bé _és un dir, perquè més aviat se’n refot_ del que jo opini, en aquesta qüestió, és clar.
I fa dies de la seva absència perquè tots els canvis vitals, malgrat promeses i compromisos i determinacions, comporten petits canvis difícils de preveure de bon inici. I les distàncies allarguen el temps i el temps escurça les possibilitats, i tot plegat repercuteix en l’assiduïtat amb què solíem veure’ns i dinar. Avui ho hem fet junts després d’una bona colla de dies doncs, i sabedors, tots dos, que ens veiem en uns moments dolents per ell: la crisi laboral, els tràngols d’una salut que no és de ferro i menys en una edat elevada _vuitanta-dos anys!_, un desafortunat accident de trànsit, l’impasse _permanent i mal assumit_ amb la seva amiga, la dificultat de trobar-nos amb la resta del grup _dues jovenetes amb qui hem compartit més d’una alegria i més d’una pena_, etc, l’entaforen cada cop més al catau de Caçà de la Selva.
Deu fer uns trenta anys que vaig conèixer en Jordi. Aleshores vivia a Girona: per això Jordi de Girona, malgrat viure avui a Caçà, un lloc on va arribar a contracor _i en el cas d’en Jordi, a contracor té un munt de significats ben adients. Fins uns deu anys del meu retorn de Barcelona, potser fins l’any 1998, formà part d’aquella categoria de persones que un agrupa sota el paraigua genèric de coneguts i saludats. A partir de llavors, un munt de situacions i ocasions volgudament coincidents ens acostumà a esmorzar o dinar junts força sovint, i a teixir una relació d’amistat que ens permet, avui, la suficient fluïdesa telefònica com per no perdre’ns d’orella, ara que no ens podem veure tant.
Baixava de CaÇà amb cotxe propi o amb transport públic, però no faltava mai a la cita gastronòmica dos o tres dies a la setmana _perdre’ns l’arròs del dijous era imperdonable!_, segons la feina. Una feina que ell mateix definia, sorneguerament, com a contradictòria: “sóc un comunista que ven rellotges de control dels treballadors als empresaris”, solia ser la seva targeta de presentació. Però la feina, avui “abandonada” i incobrada, li permetia arrodonir una jubilació migrada, recórrer les tresqueres de la regió gironina com un ocell, regalar-se algun sopar amb la seva amiga i, sobretot, sobretot, retardar l’engabiament que avui li he notat en les paraules i en els ulls. Ocell en gàbia!
Un llambreig, però, m’ha retornat el Jordi de sempre, el Jordi de ½: “mengem la meitat massa” o “he quedat amb la mitja nòvia”. Sense que vingués a tomb en una conversa que sempre acostuma a girar sobre sants i bruixes, polítics i ciutadans, en dues ocasions no ha pogut estar-se, amb la mateixa frescor que el poeta, d’un “quina noia més bonica!”.
En aquest moment, tant els ulls vius de la seva vellesa com els ulls atents de la jove al·lota que ens ha encisat a tots dos, m’han recordat, una vegada més, la sensatesa del “¿Morir? ¡Sí, pero morir vivos!”, de l’Antonio Gala.

divendres, 16 d’abril de 2010

“Jo pos per testimoni les gavines” (Carme Riera)


Sí, dimecres passat vaig arribar-me a Sant Medir, irreverent, iconoclasta i incrèdul com sóc. Però, pens, que no podia ser d’altra manera: necessitava un escenari una mica endreçat i sense testimonis, i Sant Medir oferia ambdues coses.
No, no es tractava de cap acte punible, al contrari. Però tampoc de cap acte religiós o de cap devoció especial vers un sant que, d’altra banda, sembla del tot inexistent, tot i que havia estat venerat, diuen, com a patró dels pagesos.
Es tractava d’una cosa molt més senzilla i complexa alhora, un acte de confirmació i de reafirmació d’un passat llunyà que de vegades encara se’m mostra incomprensible en gran part. Però, quin passat no deu ésser així d’incomplet o inexplicable?
En efecte, de l’antic Monestir de Sant Medir de Sant Gregori van sortir, l’any 820, els primers monjos que van colonitzar, amb els pertinents permisos carolingis, Colomers. Desconec per quines tresqueres van fer camí fins a arribar a la Ramema, a les envistes de Colomers, poble les terres del qual feudalitzaren un bon grapat de segles. Desconec per quins motius van arribar fins aquí a Colomers, en lloc de triar un altre indret.
El paratge s’ho valia, és cert: un turonet privilegiat sobre el Ter i els seus riberals, amb el gran regirant d'aigua de la Ramema als seus peus. Savis d’arrel antiga sempre han contat que les aigües de Ramema engoliren els papers que explicaven com el món hi havia començat i que sols una princesa sobrevisqué a l’embat. Potser fou seguint el curs d’aquest riu que hi feren cap? Ningú no ho ha sabut mai. Els monjos de Sant Medir i, més endavant, d’Amer, cap petjada hi han deixat: ni l’antiga cel·la colomersenca mai ningú no ha trobat!
Aquell dimecres, doncs, no era un vulgar assassí que retornava al lloc del seu crim, però sí una persona suggestionada gratament per un passat que està a l’origen de moltes i moltes coses del present. Fou una petita i gran història, doncs, un passat estrany i desconegut en les aigües de la Ramema, que delimita encara un estrany present, allò que em portà en aquell indret alzinat, determinat, aquest cop, a posar per testimoni Sant Medir, irreverent, iconoclasta i incrèdul com sóc.
De retorn tresquera avall, el present s’imposava definitivament al passat: dues merles cantaven, amb una naturalitat inesperada _molt trencada per la presència d’un cotxe força rovellat_, primeres primaveres mai començades del tot.

dilluns, 12 d’abril de 2010

La lluna, princesa de la nit, també hi és de dia


Ahir vaig fer el camí de Colomers (Baix Empordà) a Centelles (Osona), i vaig tornar. Qui no em coneix té força difícil escometre l’aventura d’imaginar o pensar la ruta que vaig seguir. Però els que em coneixen tampoc es pensaven que per on els vaig portar poguéssim arribar al lloc precís i, a més, a l’hora justa. “Potser fins avui ningú ha passat per aquests llocs per arribar fins a Vic”.
Despertar amb un gall gens natural-Bon dia-La vida és somni i Meditacions metafísiques tot d’un plegat-Colomers-Sarrià de Ter-Sant Gregori-la magnífica Vall del Llémena en direcció cap a les Planes d’Hostoles (deixant la ruta de Sant Aniol de Finestres a la dreta, doncs)-Garrotxa amunt fins a la Vall d’en Bas-Bracons i desvirgament d’uns túnels contra els quals m’havia anat a manifestar en més d’una ocasió-Vic-direcció Granollers fins a Centelles-primera parada i descàrrega a Centelles-carretera cap a Castellterçol (deixant la ruta de Sant Miquel del Fai a la dreta)-dinar al Restaurant La Teula de Castellterçol.
I la tornada: Castellterçol amunt-travessa de la comarca frustrada del Moianès i la seva magnífica capital, Moià-enfilall tranquil de pobles i poblets fins a arribar a l’eix.
A partir d’aquí ja ho sabeu: els cursos monòtons de l’eix fins a l’aeroport de Girona i de la variant de Girona fins a arribar a Colomers.
Llarg, sí, però sempre és millor percaçar la bellesa pels camins, perquè ningú et podrà assegurar mai que n’hi hagi cap al final del camí! I si és, benvinguda sigui, sempre hi serà de més a més!

dijous, 8 d’abril de 2010

"Les llimones casolanes" (Josep Carner)


Tot i reconèixer que si sóc devot d'alguna obra de Plató és més com a literatura que no pas com a filosofia, he de reconèixer la influència d’algun element del seu idealisme dualista, el qual aplico ben conscientment en la meva relació amb un llimoner.
En efecte, Plató bastí una teoria del coneixement fonamentada en la teoria de l’ànima immortal d’origen pitagòric, la qual, a causa de la seva llarga convivència entre el món de les idees mentre espera un nou cos al qual il·luminar, adquireix el coneixement que la persona que l’aculli nomes s’haurà de limitar a recordar amb el conreu virtuós de l’intel·lecte: neix així el coneixement com a reminiscència (anamnesi) de les idees contemplades per l’ànima.
Bé, doncs aquest platonisme encara té una aplicació avui en el conreu fructícola del llimoner. Segons la tradició agrícola, el llimoner només produeix llimones per record, de manera que el fructicultor que arreplega cobejosament totes les llimones de l’arbre n’escapça o n’avorta la producció futura, que en condicions òptimes pot arribar a ser de quatre llevades en un any. És per això que qui estima el seu llimoner i en vol una producció generosa i continuada deixa la cobdícia de banda i manté sempre a la planta, fins a la nova florida, una llimona de recordatori.
Semblantment a les llimones, quantes flors no hi deu haver avui que tenen el seu origen en aquella fruita que alguna persona generosa va oblidar gratament al brancatge de l’arbre durant l’època de collita o de poda!

Qui menja una fruita hauria com a mínim de plantar-ne la llavor; i, si és possible, una llavor millor que la de la fruita que ha assaborit (Henry David Thoreau, 1817-1862: Una setmana en els rius Concord i Merrimack, 1849).

dimarts, 6 d’abril de 2010

Un llibre amb taronges


No era Sant Jordi, però en dec percebre les primícies ara que aviat farà un any d’haver començat a viure sense fum.
Perquè en deu dies, després de regalar un parell de testos d’alfàbrega i de menta, he regalat dos llibres; el darrer, un llibre amb taronges, avui.
Aquest cop, però, no escriuré el títol, que ja ha estat, d'altra banda, esmentat en més d'una ocasió en aquest blog.
Si haguéssim de buscar un paral·lelisme entre aquesta novel·la i alguna obra de la literatura catalana, l'obra més semblant, salvant èpoques i per tant intencionalitats, seria potser el Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blaquerna son fill, de Ramon Llull.
Es tracta, doncs, d’allò que se’n diu una “novel·la d’aprenentatge o de formació”, com El lazarillo de Tormes, d’autor anònim; Moll Flanders (de la qual us convido a assaborir el títol real i complet ací), de Daniel Defoe (l’autor també de Robinsoe Crusoe), o La muntanya màgica, de Thomas Mann (l’autor també de Mort a Venècia), entre moltes d’altres novel·les de tots els temps.
La particularitat d’aquesta, com la del Blanquerna, és que es tracta tant d’un itinerari de creixement personal i individual, com una proposta de sortida col·lectiva en una època de frontera. Per això hi ha de tot, personatges que hom perd durant molts capítols i que retornen sobtadament i t’obliguen a fer grans exercicis de memòria, o llargues digressions sobre temàtiques sempre candents i universals en el gran teatre de la humanitat.
I els tarongers! Mediterraneïtat, lluminositat, claredat, obertura i, a casa nostra, valencianitat: Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, Ausiàs March, Roís de Corella o Andrés Estallés, amb totes les seves significacions.
Per tot plegat, abans de lliurar el llibre alegrement, n’he reblert unes pàgines amb un grapadet de fulles de taronger, com un amulet que ha de facilitar, al lector, el camí cap al mític allí de Goethe, el seu autor.

diumenge, 4 d’abril de 2010

A partir d'una merla


Ja fa temps que vaig llegir Los siete pecados de la memoria, de Daniel L. Schacter, recomanable de totes totes, com tots els llibres que de vegades deixo per aquests posts. Però no, la meva intenció no és fer un repàs d'aquest llibre, ni tampoc del "pecat" més comú, aquell que a través de la memòria aconsegueix no tant de recordar alguna cosa, per exemple un passat, com de reconstruir-la novament, independentment de la funció o la necessitat amb què hom ho faci.
Molt més senzill que tot això, un exercici de memòria fet durant aquests dies sobre una llunyana galeria casolana, que he rebatejat com la galeria de la piuladissa de les merles, m'ha portat el record d'una cançó de Raimon (musicant un poema de Joan Roís de Corella): La balada de la garsa i l'esmerla.
I com que l’estranya associació d'idees m’ha permès de trobar el text i la veu i la música sempre potents del nostrat cantautor, us en deixo el vídeo perquè en gaudiu.


Per a la lletra: http://letras.terra.com/raimon/229340/

dijous, 1 d’abril de 2010

Móns en contra


Mig en broma, mig seriosament, tothom ha tingut en alguna ocasió més d’un món en contra, sigui en època estudiantil _quan pensaves que aquell professor et tenia mania_, en època laboral _quan pensaves que el cap feia uns tractes més especials a algú que no eres mai tu_ o en qualsevol altre d’aquests móns amb què parcel·lem el món real, sigui diacrònicament o, més temeràriament _per les conseqüències insabudes i incontrolables que poden esdevenir-se_, sigui sincrònicament.
No hi he cregut mai, en els móns en contra. No hi crec, ni penso que hi cregui mai. Són dreceres falses que no porten enlloc, atzucacs amb escasses possibilitats de reculada. Ara, és cert que, en més d’una ocasió, els molins de vent que m’he trobat al davant pels camins, encara que no m’hagin semblat mai monstres ni bèsties ferotges, m’han aparegut gegantins, colossals.
Però sabia que eren allà, i de vegades fins i tot perquè hi eren, i que per tant em corresponia a mi trampejar-los com pogués, de la mateixa manera que ells pretenien, sense importar en representació de qui, d’imposar-se sobre un atzar de bell antuvi neutre. Perquè l’atzar, com el destí, no té cap altra intenció o direcció que la que un li pot posar, és a dir, que sempre es manifesta inicialment de manera més aviat incolora, inodora i insípida, com l’aigua.
La llàstima de tot plegat, però, i amb això puc coincidir amb més d’un, és que aquestes coses sempre les descobreixes tard, com tots els aprenentatges vitals, que arriben quan la barca ja és mig enfonsada o quan els ponts ja es belluguen massa com per passar-los durant una tempesta ventosa.
Deu ser allò de: “un cop li has vist el cul es fàcil dir si és mascle o femella”, certament, però els móns en contra no deixen de ser una gran coartada per autojustificar-se o per romandre paralitzat, és a dir, una ideologia al servei de l’ordre i el sistema establerts, com tots els desànims, totes les desil·lusions, tots els desenganys, tots els pessimismes, és a dir, com qualsevol spam o espant, que acostumen a ser el mateix a l'hora de modular la teva acció o la teva reacció per algú que no ets ben bé tu.
Potser per això davant o contra móns en contra m'hi trobareu més aviat poc, ara contra determinats móns o, millor encara, a favor de determinats móns sempre en podem parlar!