divendres, 28 de maig de 2010

Xarnego


Mai havia trobat cap singularitat en els seus cognoms, i Gómez Romeu li semblava una bona carta de presentació com qualsevol altra parella accidental de cognoms. Fins que a l’adolescència sabé que el dropo del seu veí, uns cinc anys més gran, no volia jugar amb ell de nin perquè era xarnego. Els coixins daurats de la seva mare li havien estalviat força temps de saber que un podia ser allò que els altres volien i no allò que un pensava.
Més gran, el seu cosí gallec li descobrí les vicissituds del seu llinatge patern real, i com Barbagelata Romeu li seria força més escaient. Quan descobrí la seva ascendència en aquella família italiana que recorria les poblacions del nord peninsular muntant i desmuntant un cinematògraf ambulant en les places de poble fins que posà fi al seu nomadisme creant sales permanents de cinema en terres gallegues, pensà en aquell dropo que havia mort uns anys abans. No, no se n’havia pas alegrat de la seva mort, però en diverses ocasions pensà que la seva mort prematura li havia estalviat de corregir aquella percepció equivocada d’ell.
Molt més gran encara, sabé molt més de la seva vida accidentada, però també que algunes percepcions equivocades són massa banals com per deslliurar-ne a qui potser n'és presoner per justificar el seu mateix error o per evitar-se un reconeixement o una percepció més reals d'ell mateix.

dimecres, 19 de maig de 2010

"Pour un peu de tendresse" (Jacques Brel)


Vénen temps de tendresa.
Les crisis, malgrat les seves terribles conseqüències, són també moments de grans oportunitats. Perquè és dins la mateixa crisi on la solució sura entre el joc de forces que l’han de fer aflorar i decantar en un sentit o altre de la realitat. I això acostuma a estar sempre en mans de la força que s'imposa sobre les altres.
Però les crisis són també, més enllà del joc de propostes conjunturals en l’economia i la política social, una oportunitat d’acostar-nos a les beceroles de la política, allò que, ben a l’origen, en motiva precisament la seva praxis permanent. Malgrat que avui, sotmesa la política a les lleis del mercat, via diners, màrqueting, tecnificació, etc, aquell bell origen hagi quedat enterbolit i fins i tot diluït en el magma de l'electoralisme més barroer.
Per sort, però, la política o, millor dit, la tendresa de la política supera en escreix els estrets marges dels aparells electorals dels partits, i la greu crisi econòmica ha tensat les teranyines de la solidaritat per molts racons del país. Per això la crisi apareix, doncs, malgrat totes les seves conseqüències més nefastes per als desheretats sobretot, com una nova oportunitat per a la tendresa i per imposar de nou la praxis de la tendresa en aquelles forces que pretenen fer política des de l’esquerra sense tenir present que política i tendresa són, com deia la malaguanyada Petra Kelly, termes complementaris.

Ser tierno y al mismo tiempo subversivo: eso es lo que significa para mí, a nivel político, ser "verde" y actuar como tal. Entiendo el concepto de ternura en sentido amplio. Este concepto, para mí también político, incluye una relación tierna con los animales y las plantas, con la naturaleza, con las ideas, con el arte, con la lengua, con la Tierra, un planeta sin salida de emergencia. Y, por supuesto, la relación con los humanos. Ternura entre las personas, también en el seno de un partido alternativo y no violento, que apuesta públicamente sin cesar por la suavidad, la descentralización, la no violencia. [...] Nuestro rumbo debe llevarnos, sin compromisos, en otra dirección ecológica. Eso significa ponerse a andar políticamente por la via suave.
Esa vía suave significa aprender a concebir nuestro planeta, incluyendo la atmósfera, los océanos y los continentes, como una unidad orgánica viva. Nuestro ecosistema es el universo. No lo dividamos en fragmentos y caigamos en la falsa creencia de que nos basta con entender una pequeña parte para entender también el todo. Respetémonos a nosotros mismos y a nuestro entorno. La tierra y yo tenemos las mismas raíces. La tierra la hemos tomado prestada de nuestros hijos. Si queremos materializar una política basada en la ética ecológica, debemos comprender lo que ha dicho Marilyn Ferguson sobre el poder y el amor: "El poder sin amor se reduce rápidamente a la simple capacidad de expoliar y manipular". En un movimiento político ecológico se necesita inexcusablemente solidaridad, paciencia, cooperación, ternura y tolerancia, a fin de que coincidan los medios y los fines.

(Petra K. Kelly, 1947-1992, Tendresa en la política, de Pensar amb el cor)

divendres, 7 de maig de 2010

Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!


Quan tenia gos _i n’he tingut uns quants_, em vaig acostumar a fer llargues passejades per boscos i paratges desconeguts. Això ja fa una bona colla d’anys, quan un tenia més temps i podia tractar un gos com a gos durant una bona estona cada tarda. Sense gos, però, em continua agradant perdre’m per paisatges més o menys silenciosos i misteriosos i solitaris fora de temporada comuna. De vegades són amples i oberts als quatre vents del mar com els de l’Alt Empordà: sigui entre els penyalars penjats i cantelluts de Cap de Creus, sigui entre els sorrals llargs i estesos de Sant Pere Pescador. En d’altres moments, en canvi, tot i conservar bones vistes de paisatges força més amples i llunyans, són racons situats en llocs, a primera vista, més recòndits, més amagats, com si fos alguna propietat o característica intrínseca al mateix indret allò que pesa més en el seu reclam.
No és pas el sant o la santa, o la devoció subsegüent, el que m’atreu d’aquestes petites esglesioles o ermites enturonades en el nostre paisatge. Fins i tot els aplecs que s’hi realitzen sota la seva empara no són gens del meu grat si s’escoren massa cap al vessant religiós, sempre asprament tan fals i tan antinatural. No, a Sant Medir no hi vaig pas anar per cap motiu religiós o cultual, doncs. Com vaig dir en un post anterior, Sant Medir, on ja m’havia perdut en d’altres ocasions, va ser una bona excusa per afrontar passats més o menys desconeguts i desbocats: els colonitzadors de la Ramema colomersenca suposadament ibèricoromana van sortir, amb més d’una butlla carolíngia o francesa (Lluís I el Piadós, Carles II el Calb, Odó I de França, Carles III el Simple) i papal (Climent III), precisament d’aquí, entre 820-840. I això m’apareixia i m’oferia un munt de possibilitats interrogatives i exclamatives: entre d’altres, sobre la colonització i la feudalització eclesiàstica de caire monàstic (Sant Medir i Amer) que imperà a Colomers fins a les desamortitzacions. Cert, la feudalitat de la Ramema de Colomers no fou mai ni del bisbe de Girona _malgrat algun conflicte d’interessos_, ni del comte d’Empúries _tot i que Malgaulí (el comte Ponç VI o Ponç Hug V) ho intentà amb més vehemència que els seus antecessors _, ni del rei _tot i que el veïnatge ho pretengué revoltosament, en temps de Felip el Prudent, per gaudir de la liberalitat de què disposaven, per contra, els homes dels llocs dependents de la monarquia.
De Sant Medir estant veia, majestuós i clar, el Santuari de Santa Afra de Ginestar. Hi he estat també un parell d’ocasions. I tampoc per devoció al santoral o als actes religiosos que s’hi puguin fer. M’hi havia perdut fa força temps, també amb dos devocionaris que m’han acompanyat durant molts anys: una cigarreta entre dits o un llibre entre mans, però no pas a invocar una imatge _representi a qui representi_ contra les pedregades o contra el xarampió o la verola, fenòmens i malalties massa naturals com per eradicar amb quatre paraules suposadament màgiques davant d’una talla de fusta de creació humana.
Santa Afra, una devoció molt gironina, no ha tingut mai cap relació amb la Ramema colomersenca, massa empordanesa ja. No hi aniré, doncs, a preguntar o a reflexionar sobre cap deixa en les terres o en les pedres on sorgí la petita cel·la monàstica situada sobre al Ter davall la roca de Sobirànigues, com conta més d’un document antic. A Santa Afra, doncs, no hi ha passat d’excusa, en tot cas només present i, en la mesura que el present és aquesta llinya finíssima que s’esmuny cap al passat, futur.
Per un instant penso que el paisatge, i només el paisatge, deu ser qui em crida fora d’època en aquests indrets que, com els grans magatzems, també tenen una data de rebaixes que n’omple tot un dia tots els racons: l’aplec. Si recordo, però, que aquestes ermites foren construïdes amb unes devocions que es fomentaven a sang i a foc: ja via exaccions feudals, ja via escarments inquisitorials, als mateixos llocs on el paganisme retia culte a la natura i als seus elements i a les seves forces: aigua, vent, fertilitat, creació, etc, penso que no sigui una d’aquelles goges foragitada a cops de creu qui em crida a gaudir d’aquests llocs en altre temps naturals que l’antinatura es va incautar a cops de mentides i de xurriaques. Qui sap si la invocació a l’altra escultura del Santuari, la Mare de Déu de les Neus, per part de les noies boniques i gentils no és una altra cristianització forçosa d’un dels antics rituals de fertilitat del paganisme.
En qualsevol cas, si el paisatge i l’encant d’una d’aquestes nimfes que a Occitània anomenen les daunas d'ayga, a Astúries les xanes o a Euskadi les lamiak, es posen d’acord a captivar-te i emmenar-te a passejar i romancejar per aquests i altres indrets, de ben segur que un hi torna una, dues i tres vegades.
Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!