dissabte, 26 de juny de 2010

Tres (des)crèdits per a un món en crisi


La raó, el marxisme i la tècnica  han compartit un mateix descrèdit: el de sucumbir en les seves propostes d’esperança, i això malgrat compartir bones intencions: l'objectiu de separar, més enllà de les màscares de la filosofia moderna, aparença de realitat i la proposta d’establir una nova relació, més enllà de les dominacions jeràrquiques establertes i assumides, entre natura i història.
És indubtable que els filòsofs de la sospita (Darwin, Marx, Nietzsche, Freud) suposen un trencament radical amb llargs segles de filosofia i amb el seu objectiu d’establir i definir veritats definitives fonamentades en un subjecte que, a la manera d’una divinitat, apareix per sobre del bé i del mal i per sobre d’una realitat unívoca i ingènua. Per això podem arrencar el descrèdit de la raó a partir de Darwin (antiantropocentrista, encara que sigui a contracor), Marx (amb el qual el subjecte esdevé “company de viatge” de la història, sigui com a producte amb autonomia actora o com a actor condicionat per la realitat), Nietzsche (contrari a un subjecte ideal forjat per una moralitat al servei de la voluntat de poder) i de Freud (que descavalca la consciència com a instància suprema de l’activitat humana), i seguir-ne la continuació pels seus epígons immediats respectius.
El fil de Darwin permet trobar-nos amb el darwinisme social, conservador com en el cas de T.H. Huxley, progressista com el cas de P. Kropotkin, la sociobiologia i el pragmatisme de William James. En el cas de Freud, podem reconèixer les diferències immediates dels seus seguidors a l’hora d’interpretar l’origen i les causes de l’inconscient: A. Adler, K. Jung, O. Rank, W. Reich, J. Lacan, etc. I Nietzsche ens porta als primers postnietzscheans de relleu: E. Jünger i G. Deleuze.
Seguint Marx, podem resseguir l’evolució del marxisme des de la socialdemocràcia a l’stalinisme, passant pel primer leninisme i d’altres autors que intenten de recuperar l’humanisme del primer Marx, amb més hegelianisme i menys determinació: K. Korsch, G. Lukács, E. Bloch i A. Gramsci, amb l’excepció de la cientificització extrema de L. Althusser, per arribar finalment als autors de l’Escola de Frankfurt (M. Horkheimer, Th. Adorno, W. Benjamin, H. Marcuse, etc), en què un marxisme eclèctic de caire dialèctic rep influències de Freud.
Per últim, la tècnica, que, a banda un Darwin pel qual la tècnica suposa evolució i progrés en l’hominització i un Marx dubtós i ambivalent en què apareix com a factor d’humanització i deshumanització alhora, es descabdella com a domini inhumà en els primers representants de la fenomenologia (Husserl, M. Scheler, Heidegger) i en els autors de l’Escola de Frankfurt, que en fan una raó important de la seva teoria crítica sociopolítica.
Si ens atenim al moment contemporani d'un món en crisi, els tres fils són prou importants. Un petit exemple quotidià pot servir per il·lustrar, per exemple, com la tècnica ha esdevingut més un objecte destinat a crear molta riquesa en unes poques mans i falses necessitats en la gran majoria, que no pas a servir les persones i les seves necessitats: la gran quantitat de programes o concursos televisius en què una banal i aparent participació pública encobreix un gran negoci lucratiu de les companyies telefòniques i de les empreses televisives. D’altres exemples, potser més punyents, palesarien no sols l’oportunitat de continuar dubtant i qüestionant les idealitzacions de la realitat que amaguen les contradiccions i les forces que es mouen en el seus diversos nivells: societat, humanitat, individu i cultura, sinó la necessitat d’utilitzar moltes creacions humanes com a alliberadores i potenciadores d’un desenvolupament diferent.
I ara per ara, amb tots els encerts i errors, i amb totes les contradiccions que calgui, els tres descrèdits: la raó, el marxisme o la tècnica, que comparteixen el caràcter d’esperances frustrades, continuen estan a la base de qualsevol possibilitat alliberadora, ni que sigui com a claus roents. Potser el progrés, l’allunyament del caràcter natural de la humanitat, la separació del món animal, l’entronització de l’home per sobre de l’atzar, sigui la capacitat d’assumir aquest estigma: agafar-se als claus roents amb l’objectiu de refredar-los per poder estintolar-s’hi millor per superar un món molt més roent i injust.

dissabte, 19 de juny de 2010

Silenci eixordador trencat per unes merles

Gal·la Placídia, reina visigòtica i emperadriu romana

Com retreure, Gal·la, cap silenci, si els déus, potser asseguts _com Ataülf, el visigot amb qui arribares a Barcelona_ en tron insegur, un dia anomenaren aire el silenci?
No ho veus que fins i tot les merles xerraires abandonaren el seu finestral heurat!
O fou potser per què llur piuladissa ja havia prou dissimulat un xiuxiueig esquiu entre un merlot i una flor, que precipitaren l'abandó d'aquell indret recòndit i alzinat?
És cert que l’endemà i l’endemà l'altre o no l'altre foren dies llargs i ja sense ocellada, però aquella flor, Gal·la, qui sap si no va rebre una pessigada potser petita, però justa i precisa, abans de l'esquellada!
Ai las, qui ho pogués saber!

El crepuscle encén estels (fragment)
Miquel Bauçà

Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal...
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.

divendres, 11 de juny de 2010

“Clivell de la serra, / dins un solc de terra / tanca un paradís.” (Joan Alcover)


Serra de Tramuntana de Mallorca

Només havien començat a creuar lleument llurs mirades, i no havien pas pensat d’irar cap déu. Ni tan sols havien tingut temps de sospitar que els déus es poguessin irar per voler fressar costers de muntanya. La maltempsada, però, els sorprengué al començament del seu pas pel tarter, i l’aiguat els portà impetuosament rostos avall, encara que per xaragalls força divergents.
No fou fins al cap de moltes passes desaparellades que aconseguiren remuntar i, refets els camins xaragallosos, convergir de nou en la tartera rocallosa. Tot i alguna mirada enrere, aquest cop es determinaren a deixar el pedrigoleig tan ràpidament com poguessin: volien assolir com més aviat millor la carena atramuntanada des d’on podrien d’albirar i assaborir els horitzons que d'altres déus havies reservat per a ells sols només.


NOTES DE DEIÀ
Joan Alcover

I

Baixa la pendent
d’estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dóna ombradís.

Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.

II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.

La vida s’escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.

III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l’home sóc jo.

dimecres, 2 de juny de 2010

Adorno VI (i últim)


Tot i que coneixia el text, he de reconèixer que mai l’havia llegit. Pesava més la seva suposada, i a posteriori real, dificultat, que no pas l’interès exclusivament intel·lectual. D’altra banda, el mateix títol, ambivalent, ambigu o aparentment neutre, no deixava traslluir la significació filosòfica i crítica del text de l’obra.
El mateix m’havia passat, en quant a dificultat textual, interès intel·lectual i ambigüitat titular, amb L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, amb els afegits de Petita història de la fotografia i Eduard Fuchs, el col·leccionista i l’historiador, de Walter Benjamin. Precisament aprofitant que l’onada del curs passava per l’Escola de Frankfurt i, amb l’autor escollit per al treball, per Adorno, he llegit l’assaig d’Adorno, els tres assaigs de Benjamin i encara L’home unidimensional de Herbert Marcuse, un altre text de la lleixa de llibres pendents. Es tractava d’aprofitar una important dificultat per vèncer-ne alguna altra de menor, propera i semblant, fent com el ciclista segon que utilitza el rebuf d’un altre de primer per aconseguir de pujar l’alta muntanya. En resum, que pel mateix preu, he aconseguit llegir tres obres que la mandra no m’havia impulsat a llegir.
Respecte a l’assaig d’Adorno, fet l’esforç no tan de llegir-lo com de comprendre’l _m’ha resultat difícil, només comprensible, i no pas en la seva completa totalitat, després d’unes quantes lectures sobre paper, subratllant i anotant_, el text m’ha semblant important tan pel seu objecte: la construcció d’un programa filosòfic contrari i en contradicció amb la filosofia oficial subordinada a l’ortodòxia positivista i el cartesianisme metòdic, com per la seva mateixa forma expositiva.
L’esforç d’Adorno contra la jerarquització i la verticalitat del saber, contra la centralització i la subordinació de les relacions entre ciència i les altres branques del saber, contra l’esquematització i la simplificació de les anàlisis, transcendeix, al marge de la situació actual, l’època en què es va produir, si més no com a proposta permanent, de rigorositat però també de ludicitat, i com a alerta també permanent de deixar el saber i el coneixement en unes soles mans, tant pel joc de mans, la trampa, la il·lusió, l’engany, que poden fer, com per l’anquilosament i el conformisme a què es poden veure abocades. I sempre per raó d’un ordre econòmicosocial que no vol saber res de raons i, doncs, d’humanismes que puguin posar en perill la seva mateixa existència.
En els moments actuals, en què des dels mateixos sectors contraris a la raó s’apel·la a la raó, ni que sigui una raó a la carta, per justificar el manteniment de la desraó, sigui en els mercats estatunidenc o europeus, sigui en camps de batalla al Pròxim Orient o a l’Àfrica, la filosofia crítica expressada per Adorno en L’assaig com a forma sembla plenament vigent, amb el benentès, però, que s’adreci directament a l’objectiu concret i real de què vol parlar i que acabi abans que no hi hagi res més a dir, i que no es conformi, d’altra banda, amb l’encasellament en la forma d’assaig, si més no per tal d’evitar d’esdevenir el reducte o la reserva de la crítica i, doncs, l’estandarització, la complicitat o la coartada crítica i democràtica que el mateix sistema necessita per vendre una realitat il·lusòria i alhora poder mantenir-se en tensió i vigilància dominadora des de qualsevol mitjà o mitjançant qualsevol forma.
Adorno i L'assaig com a forma són plenament vigents!