dilluns, 30 d’agost de 2010

L'evolucionisme II


El segle XIX
Al segle XIX, sota la influència del mite del progrés de la Il·lustració, la filosofia de la història de Wilhelm F. Hegel (1770-1831) amb els seus tres moments de llibertat (les tiranies asiàtiques, les ciutats-estat gregues i les monarquies constitucionals europees), la llei d’Auguste Comte (1798-1847) dels tres estadis de desenvolupament (l’estadi teològic, l’estadi metafísic i l’estadi científic o positiu) i, sobretot, la influència de l’evolucionisme natural o biològic de Charles Darwin (1809-1882), l’evolucionisme unilineal és representat pels etnòlegs Tylor i Morgan i per l’antropòleg Frazer.
Edward B. Tylor (1832-1917), a La cultura primitiva, formula una evolució unilineal, en direcció a la cultura europea del moment, que reprèn l’evolució de Ferguson: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, etapes que diferencia pel mode de subsistència: la caça, l’agricultura i la indústria. Lewis Henry Morgan (1818-1881), autor de La societat antiga, completa les dues primeres etapes de l’evolució proposada per Tylor amb d’altres tres subetapes diferenciades pel progrés tecnològic, alhora que les fa correspondre amb cinc etapes diferents d’evolució de la família: la família consanguínia, la família punalúa, la família per parelles, la família patriarcal i la monogàmia, i d’evolució de l’organització sociopolítica: la banda, la sippe o gens, la fratria, la tribu i la confederació. James G. Frazer (1854-1941), autor de La branca daurada, ens proposa una evolució cultural que va de la màgia, passa per la religió i arriba a la ciència.
La transposició directa i mecànica de Darwin a la cultura i a la societat rep el nom de darwinisme social, pel qual l’evolució cultural, i les diferències i semblances entre les cultures, són fruït d’una correspondència unívoca entre evolució biològica i evolució cultural. Amb antecedents en l’economista i demògraf Thomas R. Malthus (1766-1834), que havia influït Darwin mateix (llei de la selecció natural), i pel qual el creixement de la població estava a l’origen de la lluita per l’existència, el màxim exponent del darwinisme social és el filòsof Herbert Spencer (1820-1903), pel qual les lleis de l’evolució del món natural (supervivència del més apte) regeixen també en els dominis social i cultural.
Corrents més radicals sorgits a redós de la càrrega ideològica del darwinisme social, i amb la intenció de justificar les polítiques que permeten el manteniment de desigualtats, són la raciologia científica, amb la determinació de la raça, la sociobiologia, amb la determinació de l’herència genètica, o l’evolucionisme psicologista, amb la determinació de la intel·ligència.
Influïts per Morgan, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) _que en L’origen de la família, la propietat privada i de l’estat reprèn les etapes de Morgan_ són els autors de l’evolucionisme marxista, fonamentat en la lluita entre les classes socials i en els canvis en els modes de producció com a factors de canvi i de desenvolupament culturals. Junt a les etapes clàssiques del comunisme primitiu, l’esclavisme, el feudalisme, el capitalisme i el comunisme, estretament relacionades amb les relacions de producció, els seus dubtes i les seves vacil·lacions sobre un mode de producció asiàtic palesen la crisi de l’evolucionisme de caràcter unilineal.
Des del camp de la sociologia, cal esmentar també l’aportació del francès Émile Durkheim (1858-1917), amb la seva proposta de diferenciació cap a la complexitat com a força motora del canvi social: des de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica.

diumenge, 22 d’agost de 2010

"Yo soñaba con tu nombre, esperaba conocerte. Y la tómbola del mundo, me premió con tu querer. Porque la vida es una tómbola tom tom tómbola" (Marisol)


En pocs dies, dos manuscrits ben especials. El paperet groc em costà l'ingrés de 60 euros a la Caixa; els paperets blancs, juntament amb un fregall d'alumini, 5 euros llançats des de la finestra de casa en una capseta.
Doncs això, "la vida és una tómbola". O, molt millor encara: “La vida és bella. Que les futures generacions l’alliberin de qualsevol mal, opressió i violència, i la frueixin plenament.” (Lev Trotski, Testament, febrer de 1940, poc abans de ser assassinat ara fa setanta anys, el 21 d’agost).

dilluns, 16 d’agost de 2010

L'evolucionisme I


L’evolucionisme és una teoria de l’antropologia cultural, però també d’altres ciències socials, caracteritzada per la proposició i la descripció de l’adaptació i el canvi culturals estretament relacionats amb les condicions concretes d’un espai i un temps determinats, és a dir, basada en un materialisme que considera la prioritat causal de la producció i la reproducció de la vida humanes en els factors ambientals, demogràfics, tecnològics i econòmics _que determinen o condicionen d’altres àmbits (legislació, política, idees, etc)_, i que permet, d’aquesta manera, l’establiment d’una successió d’etapes o d’uns estadis de desenvolupament o evolució.
Contràriament al primer evolucionisme, de caràcter força teòric (amb escassa base empírica), unilineal (en direcció a la cultura europea del moment), historicista (amb un sentit determinat), teleològic (amb una finalitat concreta), desenvolupista (com avenç o progrés) i determinista mecanicista (amb elements de base com a factors o causes, i elements de superestructura: societat, política i ideologia, exclusivament com a conseqüències o efectes), l’evolucionisme actual té en compte l’etnografia (amb treballs de camp), el multilinealisme (amb convergències i divergències, i unicitats i paral·lelismes), la universalització de l’evolució en tots els nivells (micronivells i macronivells), la necessitat com a origen de l’adaptabilitat individual, la multiplicitat d’accions individuals com a origen de l’evolució, els factors de base amb el condicionament i l’autonomia dels factors superestructurals, els factors endògens amb la mediació i el condicionament dels factors exògens, i un dinamisme múltiple i divers (des del puntuacionalisme al gradualisme).

El segle XVIII
El primer evolucionisme neix a redós de la idea il·lustrada de progrés, en sentit unidireccional cap a la moderna cultura europea del segle XVIII. Els seus exponents principals es troben entre els il·lustrats escocesos de la segona meitat del segle XVIII: Smith, Robertson i Ferguson.
Adam Smith (1723-1790) proposa quatre estadis fonamentats en el mode de subsistència: la caça, la pastura, l’agricultura i el comerç, els quals troba, juntament amb William Robertson (1721-1793), a la base d’altres àmbits socials (legislació, política, organització social). Devem a Adam Ferguson (1723-1816) la divisió en tres estadis: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, que reprendran Tylor, a la Gran Bretanya, i Morgan, als Estats Units, i que popularitzarà Engels.
Trobem també exponents d’aquest mateix tipus d’evolucionisme basat en la idea de progrés en la Il·lustració francesa: Denis Diderot (1713-1784), que vincula la idea de progrés a la tecnologia i a la ciència, i Jacques Turgot (1727-1781), que proposa una evolució amb les següents etapes: la caça, la pastura i el conreu.

dimarts, 10 d’agost de 2010

"i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí" (Josep Carner)



Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Josep Carner: Els fruits saborosos

El codony és una fruita sorprenent. Cru, és agre i aspre. Cuit, pot formar part de la confitura de codony, o codonyat. Ja entre els grecs, el codony tingué un paper especial: fruita d’Afrodita, deessa de la bellesa, l’amor i de la fecunditat, afavorí l’enamorament de París de Troia i Helena d’Esparta, i comportà, conseqüentment, la terrible Guerra de Troia, magníficament narrada per Homer a la Ilíada.
Perquè sembla que era un codony la famosa poma d’or o poma de la discòrdia del Judici de París.
Segons la llegenda, Cronos havia esdevingut rei dels déus derrotant el seu pare Urà. Zeus ho havia esdevingut destronant, al seu torn, el seu pare Cronos. Els temors de Zeus respecte de la profecia d’un tità segons la qual el fill de la seva amant Tetis arrabassaria el poder del seu pare, el determinaren a abandonar Tetis i a maridar-la amb Peleu, de la unió amb el qual naixeria Aquil·les.
A les noces de la nimfa i l’heroi van ser convidats tots els déus, llevat d’Eris, la Discòrdia, que, ofesa, deixà, sense que la veiessin, una poma daurada (un codony) amb la inscripció Kallisti, "Per a la més bella”, sobre la taula.
Hera, Atena i Afrodita, que rivalitzaven en bellesa, van reclamar la poma com a pròpia. Davant les discussions de les deesses i la por dels deus d’afavorir-ne una en detriment de les altres dues, van establir que la disputa seria resolta amb el Judici de París, príncep de Troia, que havia estat educat com a pastor perquè una profecia el feia responsable d’una futura caiguda de la ciutat.
Les tres dees van voler convèncer-lo amb les seves arts: Atena, oferint-li saviesa i enginy en la batalla; Hera, poder polític i control d’extensos territoris, i Afrodita, l’amor de la dóna més bonica del món.
Evidentment, París regalà la poma d'or o codony a Afrodita, que el premià amb l’amor d’Helena, una de les filles del rei d’Esparta i muller de Menelau.
I heus ací l’origen de l’antiga tradició grega de compartir, les parelles de nuvis, un codony a l’inici de la nit de noces.
Avui, després de força mesos de pensar-hi, m’he decidit a fer una ofrena a Afrodita plantant un codonyer al jardí i compartint-lo amb els visitants.

dimarts, 3 d’agost de 2010

T'estímUT!


Tot i que la llengua catalana és una de les més unitàries del món lingüístic romànic, no ho és en menyscapte d’una riquesa dialectal que permet cromatismes i musicalitats diferents d’acord a territoris també diferents.
Camals mullats, de La Gossa Sorda, és un exemple d’ambdues coses, d’unitat de la llengua, però també de diversitat, breument i bellament palesa, per exemple, en la tornada de la cançó: t’estime t’estimo t’estim, on trobem representats tres grans territoris de Catalunya: el País Valencià, el Principat i les Balears, però no pas amb afany d’exhaustivitat.
Perquè les modalitats lingüístiques apareixen als diferents àmbits de la llengua: fonètica, morfosintaxi i semàntica, i les seves classificacions i descripcions més estandarditzades no reflecteixen sempre totes les possibilitats, totes les opcions.
Per exemple, a la regió septentrional de tramuntana, l'Empordà sobretot, és corrent la primera persona del present d’indicatiu de verbs de les tres conjugacions en –ut: càntut, pèrdut, dòrmut, per exemple. És a dir, encara que els manuals lingüístics corrents o la cançó mateixa limitin el repertori dialectal a aquells dialectes més grans demogràficament, encara que alguna modalitat es trobi escrita poc sovint o sigui d’ús gairebé exclusivament oral, encara que en un altre temps ens haguessin prohibit de dir-ho, avui ningú no ens pot impedir d’engaltar un t’estímUT a qui hom consideri que se’l mereix.
Lector o lectora d’aquest estrany blog, benvingut o benvinguda: t'estímUT!