Safata de xiuxiueigs

Nou blog activat

2010-11-07T22:30:00.000+01:00

Els xiuxiueigs s'han convertit en piuladissa en aquest enllaç: Piuladissa de merles

Fins aviat.

La safata ja comença a vessar

2010-11-06T00:27:00.001+01:00

Doncs sí, sembla que la Safata de xiuxiueigs comença a ser massa plena i caldrà canviar de blog. Tot fa preveure que encetaré un nou blog anomenat Piuladissa de merles un cop vagi una mica menys enfeinat.

De moment és un blog sense res:
piuladissademerles.blogspot.com

Fins aviat!

Ah. les merles fan així:
http://www.scricciolo.com/eurosongs/Turdus.merula.wav

L'últim dinar

2010-10-15T19:55:00.002+02:00

El 23 de setembre de 2010, feia l’últim dinar amb en Jordi de Girona que vivia, per força, a Caçà de la Selva, encara que fos un Caçà que mai veié escrit amb ç en la toponímia, símptoma d’un país que no havia pogut normalitzar-se.

Érem ell, en Rubèn i jo. Havia advertit tothom _a mi per telèfon, a la gent del Pati Blau un cop arribat i a en Rubèn i a mi altre cop en arribar-hi una mica més tard_ que volia dinar ràpid, que tenia intenció d’anar al cinema, a veure una pel·lícula relacionada amb el budisme, penso. “Si no hem acabat abans de les quatre, jo marxaré igualment”, havia aclarit. Tot i que mai l’havia vist tan resolutiu, vaig assentir.

Aquell dia, però, a tres quarts de quatre començàvem un sobretaula llarg, més llarg de l’habitual. Certament, ens aixecàvem de taula tocats dos quarts de cinc, després de reflexionar sobre la credibilitat dels partits d’esquerres, millor dit, sobre la credibilitat de “revolucionaris” més atents a l’espera d’una nova societat que no pas a imposar-la ja amb fets en la vida personal del present. Semblantment a aquells antics comunistes i anarquistes que vivien la nova societat justa i igualitària, encara que fos els caps de setmana amb festes campestres prop d’una font o als arenys d'un riu, o en les relacions fraternals amb familiars i amics, parlàvem d’una credibilitat relacionada més amb l’exemple de l’experiència vital diària, comuna i universal, que no pas en l’activisme polític, professionalitzat i tàctic, encara que fos exemplar.
Tots tres, cadascú a la seva manera i amb els seus exemples, reivindicàvem comunistes que comencessin a viure, encara que fos incipientment, en les seves relacions humanes diàries allò que fins i tot s’havia deixat de teoritzar i predicar en les misses o rituals dels partits laics d’esquerres. Tots tres estàvem convençuts que un sistema capitalista que no ha portat la humanitat al regne de la felicitat, de l’abundància ni de la fraternitat ofereix suficients escletxes com per acordar una mica més vida i discurs, i construir espais temporalment alliberats dels prejudicis propis d’un sistema injust en què jerarquia i moral imposen la desraó.

Tot i que ningú del restaurant ens apressà, ni en Jordi ens parlà més de cinema fins que fórem a fora, vam marxar sense acabar el debat ni establir cap conclusió. Ha estat després de la tràgica desaparició d’en Jordi i de reprendre aquelles reflexions que se m’ha acudit que potser és perquè han marxat prematurament els vius que moltes revolucions neixen per morir força o massa aviat i sense deixar cap llegat per a les noves generacions que hauran de resoldre definitivament la contradicció de sobreviure en un sistema que només permet la vida als responsables de la mort.
Com diria en Jordi: Visca el comunisme llibertari!

Prometeu

2010-10-09T21:22:00.002+02:00

Hom coneix sobretot tres versions gregues del mite de Prometeu (en grec “el que pensa per avançat”), divinitat de la mitologia grega relacionada amb tres grans esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis rituals als déus, la domesticació humana del foc i l’aparició de la dona.

Hesíode tracta el mite en les seves dues obres més conegudes: Teogonia i Treballs i dies, encara que sigui amb lleus diferències entre una i l’altra. Mentre la Teogonia se centra en els enganys de Prometeu a Zeus, els Treballs i dies ressalten la relació entre el mite de Prometeu i el mite de Pandora.

D’acord a la Teogonia, Prometeu, fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímenes, i germà d’Atlas, Epimeteu i Meneci, es rebel·la contra el poder legítim, ordenador i just de Zeus amb dos enganys.

Pel primer, Prometeu, després de sacrificar un bou a Mekone, a l’Argos, i esquarterar-lo, i fer-ne dos pilons, un per oferir als déus i un per oferir als homes, aconsegueix d’afavorir els homes ensarronant Zeus. Efectivament, Prometeu féu un piló petit i més aviat fastigós de carn i freixura coberta de pell i budells i un altre de més gran i atraient d’ossos coberts de greix. Davant l’objecció de Zeus a la diferent grandària dels dos pilons, Prometeu va fer triar al déu, el qual, enganyat per l’aparença externa, es quedà amb el piló d’ossos i greix. Així s’explica l’origen del sacrifici d’un animal als déus i el seu ritual de la crema d’ossos i greix fins que el fum els arribi, mentre els homes consumeixen la millor part.

Enfurismat amb Prometeu, Zeus va castigar els humans privant-los del foc i, per tant, de l’escalfor i de la cuina necessàries per al seu desenvolupament. Prometeu, amb la intenció d’ajudar-los de nou, va robar el foc als déus i el portà als humans amagat dins una canoca de fonoll. La nova còlera de Zeus va traduir-se en nous càstigs. Contra Prometeu, a qui va fer lligar a una columna amb cadenes alhora que li enviava una àguila que, de dia, li menjava, bequejant, el fetge que li creixia, de nit, en la mateixa quantitat, fins que Hèracles el va alliberar. I contra els humans, amb la creació de la dona, tema que es reprèn amb més detalls en l’altra obra, i de la irreflexió i la ineptitud humanes representats per Epimeteu (en grec “el que pensa després”). Efectivament, Zeus ordena a Hefest, el déu ferrer, el modelatge de la figura femenina, que, vestida per Atena i ornada amb una diadema per Hefest mateix, és oferta a Epimeteu, que l’accepta de grat.

Seguint els Treballs i dies, ens trobem amb una creació de la dona força més desenvolupada. La figura femenina té un nom, Pandora, i hom coneix la col·laboració diversa de les diferents divinitats: Hefest la fa amb terra i aigua, i li dona veu i força humana, i li fa un rostre de deessa; Atena l’ensenya a teixir; Afrodita la dota d’atractiu sexual; Hermes li proporciona intel·ligència cínica, caràcter voluble i sinceritat plena de mentides; les Gràcies i la Persuasió l’embelleixen amb collars, i les Hores, amb flors. En aquest versió, Epimeteu accepta el regal desatenent l’advertiment de Prometeu de no acceptar cap present provinent de Zeus, i Pandora, encuriosida, destapa una gerra o una capsa que Zeus li havia donat i que contenia els mals i les preocupacions de l’absència dels quals havien gaudit els humans fins llavors. Només l’esperança va quedar travada dins la gerra quan Pandora va tapar-la de nou.

Èsquil, a Prometeu encadenat, fa de Prometeu un tità fill d’Urà i Gea, és a dir, una divinitat de generació anterior a Zeus. I el caracteritza com un benfactor de la humanitat que s’oposa a la tirania, la injustícia i la violència de Zeus. D’aquesta manera, i d’acord a les festes en honor a Prometeu d’Atenes, en què era venerat com a patró de la industria, la ceràmica i l’artesania, Prometeu representa l’esperit d’iniciativa en favor dels humans i de desconfiança respecte dels déus, és a dir, símbol de cultura i de civilització. En aquest sentit, podem interpretar el foc com a símbol de la raó i de la llum, de la saviesa, de l’evolució tècnica i de la capacitat de transformació de la natura, i la desobediència als déus com a símbol de la desmesura i la imprudència que poden afectar negativament al mateix progrés en forma de guerres, desavinences, enveges i divisió social.
Èsquil utilitza un lloc desert en els confins del món al Caucas com a escenari de l’obra protagonitzada per un heroi cultural considerat un déu pels grecs. El mateix Prometeu, en els versos 115-122, ens resumeix l’origen de la tragèdia: Prometeu ha estat encadenat i sotmès al bequeig diürn del seu fetge per una àguila (versos 1177-1183) com a càstig per haver robat el foc olímpic i lliurar-lo als humans per afavorir el seu desenvolupament. Tanmateix, Prometeu sap, en secret, qui l’ha d’alliberar i ha de posar en perill el poder de Zeus (864-882), raó per la qual el déu, davant del fracàs d’Hermes per a obtenir la revelació del secret (1092-1095 i 1184-1188), descarrega una tempesta de llamps i trons damunt Prometeu (1169-1176, 1206-1217 i 1243-1254).
En Plató, el mite apareix en boca del filòsof presocràtic Protàgores d’Abdera al diàleg Protàgores, en el qual Prometeu esdevé símbol de la indústria i la tècnica humanes que afavoreixen el progrés al marge i amb independència dels déus.

Sense que ell ho sabés, vaig escriure aquest text el dia de Sant Jordi. Amb ell li dic adéu, avui que ell no ha pogut

2010-09-30T12:30:00.003+02:00

Jordi Casellas i Vila, 2008, mort el 29 de setembre de 2010 en accident de trànsit

La primera rosa d'avui l'he enviat a en Jordi.

Que en feia de dies que en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva no apareixia en aquest blog! Perquè en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva és real, i les opinions que li atribueixo en diversos posts d’aquest blog també. Només una mentida, o llicència literària, m’he permès en parlar d’en Jordi. La seva suposada contrarietat a la meva insistent i persistent mania d’escriure Caçà de la Selva amb Ç, això és, c trencada, com Flaçà, Llançà, Corçà. En Jordi ja li sembla bé _és un dir, perquè més aviat se’n refot_ del que jo opini, en aquesta qüestió, és clar.

I fa dies de la seva absència perquè tots els canvis vitals, malgrat promeses i compromisos i determinacions, comporten petits canvis difícils de preveure de bon inici. I les distàncies allarguen el temps i el temps escurça les possibilitats, i tot plegat repercuteix en l’assiduïtat amb què solíem veure’ns i dinar. Avui ho hem fet junts després d’una bona colla de dies doncs, i sabedors, tots dos, que ens veiem en uns moments dolents per ell: la crisi laboral, els tràngols d’una salut que no és de ferro i menys en una edat elevada _vuitanta-dos anys!_, un desafortunat accident de trànsit, l’impasse _permanent i mal assumit_ amb la seva amiga, la dificultat de trobar-nos amb la resta del grup _dues jovenetes amb qui hem compartit més d’una alegria i més d’una pena_, etc, l’entaforen cada cop més al catau de Caçà de la Selva.

Deu fer uns trenta anys que vaig conèixer en Jordi. Aleshores vivia a Girona: per això Jordi de Girona, malgrat viure avui a Caçà, un lloc on va arribar a contracor _i en el cas d’en Jordi, a contracor té un munt de significats ben adients. Fins uns deu anys del meu retorn de Barcelona, potser fins l’any 1998, formà part d’aquella categoria de persones que un agrupa sota el paraigua genèric de coneguts i saludats. A partir de llavors, un munt de situacions i ocasions volgudament coincidents ens acostumà a esmorzar o dinar junts força sovint, i a teixir una relació d’amistat que ens permet, avui, la suficient fluïdesa telefònica com per no perdre’ns d’orella, ara que no ens podem veure tant.

Baixava de CaÇà amb cotxe propi o amb transport públic, però no faltava mai a la cita gastronòmica dos o tres dies a la setmana _perdre’ns l’arròs del dijous era imperdonable!_, segons la feina. Una feina que ell mateix definia, sorneguerament, com a contradictòria: “sóc un comunista que ven rellotges de control dels treballadors als empresaris”, solia ser la seva targeta de presentació. Però la feina, avui “abandonada” i incobrada, li permetia arrodonir una jubilació migrada, recórrer les tresqueres de la regió gironina com un ocell, regalar-se algun sopar amb la seva amiga i, sobretot, sobretot, retardar l’engabiament que avui li he notat en les paraules i en els ulls. Ocell en gàbia!

Un llambreig, però, m’ha retornat el Jordi de sempre, el Jordi de ½: “mengem la meitat massa” o “he quedat amb la mitja nòvia”. Sense que vingués a tomb en una conversa que sempre acostuma a girar sobre sants i bruixes, polítics i ciutadans, en dues ocasions no ha pogut estar-se, amb la mateixa frescor del poeta de “mireu la noia que us guanya l’esclat", d’un “quina noia més bonica!”.

En aquest moment, tant els ulls vius de la seva vellesa com els ulls atents de la jove al·lota que ens ha encisat a tots dos, m’han recordat, una vegada més, la sensatesa del “¿Morir? ¡Sí, pero morir vivos!”, de l’Antonio Gala.

"L'entreteixit del temps no mostra cap / fissura, flueix sempre, ineluctable." (Miquel Martí i Pol)

2010-09-25T18:09:00.000+02:00

La fugacitat del temps en el quadre La persistència de la memòria o Els rellotges tous, de Salvador Dalí

Entre els tòpics literaris d'arrel grecollatina sobresurt el motiu de la fugacitat del temps: tempus fugit, “el temps vola”, amb què s’expressa la perennebilitat i la provisionalitat de la vida.

Sed fugit interea, fugit inreparabile tempus

Però mentrestant s’escapa, fuig el temps irremeiablement

Virgili, Geòrgiques III, 284

Omnia fert aetas, aninum quoque

Tot s’ho emporta el temps, també l’ànim

Virgili, Bucòliques, 9, 51

Soles occidere et redire possunt:

nobis, cum semel occidit brevis lux,

nox est perpetua una dormienda.

Els sols poden posar-se i sortir:

nosaltres, tan aviat com s'acabi la breu llum,

haurem de dormir una nit eterna.

Catul, Carmina, 5, 4

¡Que se nos va la Pascua, mozas,

que se nos va la Pascua!

Mozuelas las de mi barrio,

loquillas y confiadas,

mirad no os engañe el tiempo,

la edad y la confianza.

No os dejéis lisonjear

de la juventud lozana,

porque de caducas flores

teje el tiempo sus guirnaldas.

¡Que se nos va la Pascua, mozas,

que se nos va la Pascua!

Luis de Góngora, Que se nos va la Pascua

Recuerde el alma dormida,

avive el seso y despierte

contemplando

cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando,

cuán presto se va el placer,

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parecer,

cualquiera tiempo pasado

fue mejor.

Jorge Manrique, Coplas por la muerte de su padre

Pensament religiós i pensament racional

2010-09-18T19:15:00.000+02:00

Palas Atenea, de Gustav Klimt

Tot i que el pensament mitològic i el pensament racional pretenen de respondre als mateixos interrogants sobre la realitat del món i la vida humana, difereixen en múltiples aspectes: en el caràcter de les respostes mateixes, en les actituds o modes de comprensió de la realitat mateixa i en l’objectiu o finalitat d’aquesta mateixa comprensió.

A grans trets, el pensament màgico-religiós hi respon amb relats fabulosos i fantàstics, fonamentats en una autoritat divina o tradicional, adreçats a l’emotivitat de la gent, que tenen alhora una voluntat explicativa, sense cap justificació, d’un món caòtic sotmès a l’arbitrarietat i voluntat exemplificadora o modeladora del comportament humà.

El pensament filosòfic, de la seva banda, es caracteritza per la curiositat i la desconfiança, necessàries i imprescindibles per a la crítica de les interpretacions sense fonamentació ni justificació i el descobriment de les explicacions raonades i raonables d’un món on impera l’ordre i la regularitat d’acord a unes lleis estables.

Mentre el pensament mític i religiós es basa en la faula, la superstició, la creença o el dogma, el pensament racional es fonamenta en la teoria, l’argumentació, la raó o la prova. En el primer predomina l’autoritat d’una tradició, l’emoció que crea en els individus, la moral de conducta que imposa als subjectes: interpretació i exemplificació acostumen a anar lligats a un pensament basat sempre en els mateixos déus. En el segon predomina la lliure descoberta, la sorpresa de l’observació, el dubte i la interrogació, que han de portar a la hipòtesi i l’explicació justificada d’un pensament basat en conceptes que es renoven constantment, tant de significants com de significats.

La religió, amb molts déus quasi humans, divinitats menors, misteris i herois, imposa el fat o la fatalitat del destí en les actuacions humanes: els principis mítics, el poder personal dels déus, un poder extern concret, etc, són a la base d’un món conegut que és interpretat des de fora. Des del mite, la cosmogonia que interpreta el món és filla d’una teogonia, de l’arbitrarietat d’una tradició.

El pensament racional, en canvi, es basa en la sorpresa, l’anàlisi i la crítica: els principis físics o naturals, els principis comuns a les coses, les lleis internes de caràcter universal, etc, són a la base dels fenòmens d’un món conegut que és explicat des de dins. Des de la filosofia, la cosmogonia que explica el món és filla d’una física sobre el món, de la lògica de la raó.

Amb Homer (Ilíada i Odissea), coneixem com els déus formaven una societat divina a imatge de la humana. Amb Hesíode (Teogonia i Treballs i dies), descobrim les forces misterioses que hi ha darrera del destí humà. La religió popular ens il·lustra sobre les forces naturals antropomorfitzades que l’home ha de respectar. En els himnes religiosos, els poemes homèrics, les cosmogonies, les teogonies, en la tradició definitivament establerta, podem entreveure, més enllà de la interpretació ingènua del món i dels seus orígens, el paper de cohesió social, de justificació política, d’explicació necessària i imprescindible del desconegut, d’alliberament de responsabilitats o culpes, etc.

Hom diria que la filosofia pretén superar ambdues coses: el caràcter ingenu i infantívol de les raons del món i el caràcter ideològic i falsejador de la realitat. També per això són explicables, potser, els seus inicis gairebé exclusivament físics: la natura física pot ser tant allunyada dels déus com de la moral, si se la aprehèn des d’ella mateixa, sense déus externs intervencionistes i sense subjectes amb la vida reglamentada.

L'evolucionisme iIII

2010-09-08T20:59:00.000+02:00

El segle XX

Després d’una llarga etapa antievolucionista, orfe de generalitzacions i d’explicacions causals, apareixen, en la segona meitat del segle XX, els corrents neoevolucionistes. A diferència del primer evolucionisme historicista, unilineal i teorètic, aquells contemplen el multilinealisme i els salts culturals: l’evolucionisme cultural de Leslie A. White (1900-1975), basat en la relació entre cultura i disponibilitat energètica; l’ecologia cultural de Julian Steward (1902-1972), amb la relació entre cultura i entorn mediambiental; el materialisme dialèctic del marxisme posterior a Marx, amb la contradicció interna com a motor dels canvis socioculturals, representat per Vere Gordon Childe (1892-1957), autor de termes com revolució neolítica i revolució urbana, i el materialisme cultural de Marvin Harris (1927-2001), amb la interacció de la infraestructura (modes de producció i de reproducció), l’estructura (economies domèstica i política) i la superestructura (conductual, i mental i èmica).

Actualment, gairebé totes les tipologies evolucionistes estan d’acord en una base fonamentada en el mode de subsistència (influït per factors ecològics, demogràfics, econòmics i tecnològics) i amb els estadis bàsics següents: la caça i la recol·lecció, l’agricultura i la industria, amb el benentès, però, que cada mode pot gaudir d’una diversitat de formes socials, polítiques i ideològiques (amb capacitat de vida i causalitat pròpies); que en la història s’han donat diverses revolucions amb els corresponents períodes de transició: revolució neolítica, revolució urbana i revolució industrial, i que hi ha models productius molt especialitzats el desenvolupament dels quals es considera paral·lel o contemporani del temps de l’agricultura: pastura i horticultura. Gerhard Lenski (1924), per exemple, proposa una tipologia basada en el mode de subsistència i amb els estadis següents: les societats caçadores recol·lectores, les societats horticultores simples, les societats horticultores avançades, les societats agrícoles i les societats industrials, i amb mecanismes de canvi i de transició basats en l’augment de l’índex de creixement demogràfic, l’explotació de nou espai vital, l’avenç tecnològic i el creixement productiu en béns i serveis.

D’acord als nivells d’integració sociocultural, això és, atenent al creixement i a la complexitat organitzatius, Elman Service (1915-1996) fa una proposta fonamentada en l’organització social: la banda del nivell familiar, la tribu del nivell local i el cacicat i l’estat com a sistemes polítics regionals, que és refosa per Allen W. Johnson i Timothy K. Earle l’any 1987 amb una divisió com la següent: el grup de nivell familiar, amb famílies de campament i famílies de vilatge, el grup local de la tribu i el govern regional, de cacicats i estats. Morton Fried (1923-1986), de la seva banda, construeix una proposta que té present el grau de control social: les societats igualitàries, les societats jeràrquiques, les societats estratificades i les societats de base estatal.

Per acabar, atenent a la dependència entre societats, cal esmentar la teoria dels sistemes mundials, d’Immanuel Wallerstein (1930), que, d’acord a la relació explotadora de centre-perifèria pel que fa a la divisió del treball i al diferencial de l’acumulació de riquesa, proposa la classificació següent: els minisistemes i els sistemes mundials amb els imperis mundials i les economies mundials. La seva inadequació a les societats precapitalistes ha portat Christopher Chase-Dunn (1944) a matisar el dualisme centre-perifèria de Wallerstein amb diferenciació i jerarquia, segons la no existència o l’existència d’una relació explotadora (explotació econòmica, dominació política i control ideològic), i a proposar la següent tipologia: els sistemes mundials sense estat, les economies mundials primàries, els imperis mundials primerencs, els sistemes mundials secundaris complexos, els sistemes mundials de comercialització i l’economia mundial capitalista.

L'evolucionisme II

2010-08-30T22:22:00.000+02:00

El segle XIX

Al segle XIX, sota la influència del mite del progrés de la Il·lustració, la filosofia de la història de Wilhelm F. Hegel (1770-1831) amb els seus tres moments de llibertat (les tiranies asiàtiques, les ciutats-estat gregues i les monarquies constitucionals europees), la llei d’Auguste Comte (1798-1847) dels tres estadis de desenvolupament (l’estadi teològic, l’estadi metafísic i l’estadi científic o positiu) i, sobretot, la influència de l’evolucionisme natural o biològic de Charles Darwin (1809-1882), l’evolucionisme unilineal és representat pels etnòlegs Tylor i Morgan i per l’antropòleg Frazer.

Edward B. Tylor (1832-1917), a La cultura primitiva, formula una evolució unilineal, en direcció a la cultura europea del moment, que reprèn l’evolució de Ferguson: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, etapes que diferencia pel mode de subsistència: la caça, l’agricultura i la indústria. Lewis Henry Morgan (1818-1881), autor de La societat antiga, completa les dues primeres etapes de l’evolució proposada per Tylor amb d’altres tres subetapes diferenciades pel progrés tecnològic, alhora que les fa correspondre amb cinc etapes diferents d’evolució de la família: la família consanguínia, la família punalúa, la família per parelles, la família patriarcal i la monogàmia, i d’evolució de l’organització sociopolítica: la banda, la sippe o gens, la fratria, la tribu i la confederació. James G. Frazer (1854-1941), autor de La branca daurada, ens proposa una evolució cultural que va de la màgia, passa per la religió i arriba a la ciència.

La transposició directa i mecànica de Darwin a la cultura i a la societat rep el nom de darwinisme social, pel qual l’evolució cultural, i les diferències i semblances entre les cultures, són fruït d’una correspondència unívoca entre evolució biològica i evolució cultural. Amb antecedents en l’economista i demògraf Thomas R. Malthus (1766-1834), que havia influït Darwin mateix (llei de la selecció natural), i pel qual el creixement de la població estava a l’origen de la lluita per l’existència, el màxim exponent del darwinisme social és el filòsof Herbert Spencer (1820-1903), pel qual les lleis de l’evolució del món natural (supervivència del més apte) regeixen també en els dominis social i cultural.

Corrents més radicals sorgits a redós de la càrrega ideològica del darwinisme social, i amb la intenció de justificar les polítiques que permeten el manteniment de desigualtats, són la raciologia científica, amb la determinació de la raça, la sociobiologia, amb la determinació de l’herència genètica, o l’evolucionisme psicologista, amb la determinació de la intel·ligència.

Influïts per Morgan, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) _que en L’origen de la família, la propietat privada i de l’estat reprèn les etapes de Morgan_ són els autors de l’evolucionisme marxista, fonamentat en la lluita entre les classes socials i en els canvis en els modes de producció com a factors de canvi i de desenvolupament culturals. Junt a les etapes clàssiques del comunisme primitiu, l’esclavisme, el feudalisme, el capitalisme i el comunisme, estretament relacionades amb les relacions de producció, els seus dubtes i les seves vacil·lacions sobre un mode de producció asiàtic palesen la crisi de l’evolucionisme de caràcter unilineal.

Des del camp de la sociologia, cal esmentar també l’aportació del francès Émile Durkheim (1858-1917), amb la seva proposta de diferenciació cap a la complexitat com a força motora del canvi social: des de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica.

"Yo soñaba con tu nombre, esperaba conocerte. Y la tómbola del mundo, me premió con tu querer. Porque la vida es una tómbola tom tom tómbola" (Marisol)

2010-08-22T19:01:00.000+02:00

En pocs dies, dos manuscrits ben especials. El paperet groc em costà l'ingrés de 60 euros a la Caixa; els paperets blancs, juntament amb un fregall d'alumini, 5 euros llançats des de la finestra de casa en una capseta.

Doncs això, "la vida és una tómbola". O, molt millor encara: “La vida és bella. Que les futures generacions l’alliberin de qualsevol mal, opressió i violència, i la frueixin plenament.” (Lev Trotski, Testament, febrer de 1940, poc abans de ser assassinat ara fa setanta anys, el 21 d’agost).

L'evolucionisme I

2010-08-16T20:42:00.000+02:00

L’evolucionisme és una teoria de l’antropologia cultural, però també d’altres ciències socials, caracteritzada per la proposició i la descripció de l’adaptació i el canvi culturals estretament relacionats amb les condicions concretes d’un espai i un temps determinats, és a dir, basada en un materialisme que considera la prioritat causal de la producció i la reproducció de la vida humanes en els factors ambientals, demogràfics, tecnològics i econòmics _que determinen o condicionen d’altres àmbits (legislació, política, idees, etc)_, i que permet, d’aquesta manera, l’establiment d’una successió d’etapes o d’uns estadis de desenvolupament o evolució.

Contràriament al primer evolucionisme, de caràcter força teòric (amb escassa base empírica), unilineal (en direcció a la cultura europea del moment), historicista (amb un sentit determinat), teleològic (amb una finalitat concreta), desenvolupista (com avenç o progrés) i determinista mecanicista (amb elements de base com a factors o causes, i elements de superestructura: societat, política i ideologia, exclusivament com a conseqüències o efectes), l’evolucionisme actual té en compte l’etnografia (amb treballs de camp), el multilinealisme (amb convergències i divergències, i unicitats i paral·lelismes), la universalització de l’evolució en tots els nivells (micronivells i macronivells), la necessitat com a origen de l’adaptabilitat individual, la multiplicitat d’accions individuals com a origen de l’evolució, els factors de base amb el condicionament i l’autonomia dels factors superestructurals, els factors endògens amb la mediació i el condicionament dels factors exògens, i un dinamisme múltiple i divers (des del puntuacionalisme al gradualisme).

El segle XVIII

El primer evolucionisme neix a redós de la idea il·lustrada de progrés, en sentit unidireccional cap a la moderna cultura europea del segle XVIII. Els seus exponents principals es troben entre els il·lustrats escocesos de la segona meitat del segle XVIII: Smith, Robertson i Ferguson.

Adam Smith (1723-1790) proposa quatre estadis fonamentats en el mode de subsistència: la caça, la pastura, l’agricultura i el comerç, els quals troba, juntament amb William Robertson (1721-1793), a la base d’altres àmbits socials (legislació, política, organització social). Devem a Adam Ferguson (1723-1816) la divisió en tres estadis: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, que reprendran Tylor, a la Gran Bretanya, i Morgan, als Estats Units, i que popularitzarà Engels.

Trobem també exponents d’aquest mateix tipus d’evolucionisme basat en la idea de progrés en la Il·lustració francesa: Denis Diderot (1713-1784), que vincula la idea de progrés a la tecnologia i a la ciència, i Jacques Turgot (1727-1781), que proposa una evolució amb les següents etapes: la caça, la pastura i el conreu.

"i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí" (Josep Carner)

2010-08-10T22:20:00.000+02:00

Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Josep Carner: Els fruits saborosos

El codony és una fruita sorprenent. Cru, és agre i aspre. Cuit, pot formar part de la confitura de codony, o codonyat. Ja entre els grecs, el codony tingué un paper especial: fruita d’Afrodita, deessa de la bellesa, l’amor i de la fecunditat, afavorí l’enamorament de París de Troia i Helena d’Esparta, i comportà, conseqüentment, la terrible Guerra de Troia, magníficament narrada per Homer a la Ilíada.

Perquè sembla que era un codony la famosa poma d’or o poma de la discòrdia del Judici de París.

Segons la llegenda, Cronos havia esdevingut rei dels déus derrotant el seu pare Urà. Zeus ho havia esdevingut destronant, al seu torn, el seu pare Cronos. Els temors de Zeus respecte de la profecia d’un tità segons la qual el fill de la seva amant Tetis arrabassaria el poder del seu pare, el determinaren a abandonar Tetis i a maridar-la amb Peleu, de la unió amb el qual naixeria Aquil·les.

A les noces de la nimfa i l’heroi van ser convidats tots els déus, llevat d’Eris, la Discòrdia, que, ofesa, deixà, sense que la veiessin, una poma daurada (un codony) amb la inscripció Kallisti, "Per a la més bella”, sobre la taula.

Hera, Atena i Afrodita, que rivalitzaven en bellesa, van reclamar la poma com a pròpia. Davant les discussions de les deesses i la por dels deus d’afavorir-ne una en detriment de les altres dues, van establir que la disputa seria resolta amb el Judici de París, príncep de Troia, que havia estat educat com a pastor perquè una profecia el feia responsable d’una futura caiguda de la ciutat.

Les tres dees van voler convèncer-lo amb les seves arts: Atena, oferint-li saviesa i enginy en la batalla; Hera, poder polític i control d’extensos territoris, i Afrodita, l’amor de la dóna més bonica del món.

Evidentment, París regalà la poma d'or o codony a Afrodita, que el premià amb l’amor d’Helena, una de les filles del rei d’Esparta i muller de Menelau.

I heus ací l’origen de l’antiga tradició grega de compartir, les parelles de nuvis, un codony a l’inici de la nit de noces.

Avui, després de força mesos de pensar-hi, m’he decidit a fer una ofrena a Afrodita plantant un codonyer al jardí i compartint-lo amb els visitants.

T'estímUT!

2010-08-03T13:01:00.000+02:00

Tot i que la llengua catalana és una de les més unitàries del món lingüístic romànic, no ho és en menyscapte d’una riquesa dialectal que permet cromatismes i musicalitats diferents d’acord a territoris també diferents.

Camals mullats, de La Gossa Sorda, és un exemple d’ambdues coses, d’unitat de la llengua, però també de diversitat, breument i bellament palesa, per exemple, en la tornada de la cançó: t’estime t’estimo t’estim, on trobem representats tres grans territoris de Catalunya: el País Valencià, el Principat i les Balears, però no pas amb afany d’exhaustivitat.

Perquè les modalitats lingüístiques apareixen als diferents àmbits de la llengua: fonètica, morfosintaxi i semàntica, i les seves classificacions i descripcions més estandarditzades no reflecteixen sempre totes les possibilitats, totes les opcions.

Per exemple, a la regió septentrional de tramuntana, l'Empordà sobretot, és corrent la primera persona del present d’indicatiu de verbs de les tres conjugacions en –ut: càntut, pèrdut, dòrmut, per exemple. És a dir, encara que els manuals lingüístics corrents o la cançó mateixa limitin el repertori dialectal a aquells dialectes més grans demogràficament, encara que alguna modalitat es trobi escrita poc sovint o sigui d’ús gairebé exclusivament oral, encara que en un altre temps ens haguessin prohibit de dir-ho, avui ningú no ens pot impedir d’engaltar un t’estímUT a qui hom consideri que se’l mereix.

Lector o lectora d’aquest estrany blog, benvingut o benvinguda: t'estímUT!

Els grecs i l'origen de la filosofia

2010-07-31T20:37:00.000+02:00

Sembla cert que els pobles antics d’orient disposaven d’un sistema propi de pensament, una visió peculiar del món. I també sembla més que probable certa influència d’egipcis, indis i de xinesos en el món intel·lectual grec. Tanmateix, el pensament racional sorgeix, de manera autònoma i allunyant-se de la tradició expressada poèticament en els mites religiosos, paral·lelament al naixement de la civilització grega durant els segles VII-VI ane, quan la Grècia aristocràtica i hereditària es transforma en un conglomerat de petites ciutats-estat en què el dinamisme de les colònies perifèriques, la Jònia gairebé asiàtica i la Magna Grècia siciliana i sud-itàlica, empara un desenvolupament intel·lectual sens precedents.

En aquesta nova societat on es desenvolupa la democràcia política i el comerç econòmic s’esdevé, paulatinament, l’abandó de les explicacions mitològiques i religioses sobre l’origen i la composició del món i de la realitat. És a dir, la filosofia com a pensament racional es desenvolupa alhora que la nova societat avança cap a un model políticosocial amb lleis establertes per la raó i la justícia. Evidentment, es tracta d’una justícia que deixava al marge gran part de la població, com és propi d’una societat esclavista: és per aquest raó que podem afirmar que la filosofia és filla, també, del lleure de membres de la classe dels instal·lats.

En qualsevol cas, fou així com la Ilíada i l’Odissea atribuïdes a Homer i la Teogonia i els Treballs i dies d’Hesíode donen pas, en absència d’una classe sacerdotal que posés límits a la reflexió personal i en el marc de la llibertat que ofereixen les petites ciutats-estat, als primers filòsofs jònics.

Jònia, més allunyada de les conseqüències culturals de les invasions dòriques, estretament relacionada amb l’Àsia, i per tant amb les descobertes i les intuïcions egípcies i babilòniques en astronomia, física, matemàtica i tècnica, i amb capacitat tecnològica i pràctica colonitzadora, fou el bressol del nou pensament grec, que ja no en fa prou amb les fantàstiques construccions mítiques i que sotmetrà els grans problemes plantejats pels mites, les religions i la tradició a l’anàlisi de la raó. Amb els primers inicis de l’exercici de l’escriptura gràcies a un alfabet possiblement d’origen fenici, els jonis estaven, d’altra banda, més en disposició de superar l’oralitat i, per tant, el mite, que interpretava el món i transmetia la tradició a través del llenguatge oral. Sens dubte, el llenguatge escrit, no sols suposava la superació de l’oralitat, sinó que havia de comportar l’enriquiment lèxic i sintàctic i, per tant, havia d’afavorir la retenció de l’exposició raonada i reflexiva, necessària per al desenvolupament del nou logos.

És així, pels avenços científico-tècnics i político-socials i econòmics, per la invenció de l’escriptura amb capacitat de fotografiar i solidificar el pensament, per la influència de l’adstrat o veïnatge i pels mateixos elements i problemes humans continguts en les teogonies i les cosmogonies pròpies, com s’explica l’origen, per transició o derivació i no pas per ruptura, de la filosofia en el món grec i no en terres de l’Orient Pròxim o Llunyà, això és, de la primera escola filosòfica a la Jònia i no a la Grècia continental: l’Escola de Milet, amb Tales, Anaximandre i Anaxímenes com a primers filòsofs, anomenats fisiòlegs, físics o naturalistes a causa de l’objecte primer i principal de la seva percaça filosòfica en la capacitat d’observació d’una natura material dinàmica i sensible: el cosmos, el món, l’univers, per comprendre la totalitat de la vida humana.

"La vida había de depararles todavía otras pruebas mortales, por supuesto, pero ya no importaba: estaban en la otra orilla." (Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera)

2010-07-23T14:33:00.006+02:00

Aquella nit fou llarga per ambdós. Pensaments ambivalents: d’alegria per la conversa iniciada a la galeria de la piuladissa de les merles i de temor davant la incertesa de la reacció de qui començava a mostrar un excés de zel en la qüestió.

Efectivament, gairebé l’endemà, en el moment precís que aquella conversa tot just embastada necessitava de més comunicació, llurs sentits foren privats d’expressió, quasi en la mateixa mesura que necessitaven d’emprar-los.

Impossibilitats de compartir allò que els havia desvetllat, començaren a allunyar-se inefablement.

A l’ampit del finestral, però, una merla havia picotejat les engrunes que ni el vent ni la tempesta no havien pogut malmetre. Al cap de dies, una llavor arrelà profundament en terra grassa al costat de l’aigua. En una primavera estranya, una brosta d’arbust semblant a aquell primer magraner que havia plantat Afrodita, la deessa de l’amor, s’alzinà tant com pogué entre la neu.

"La Luna es un globo que se me escapó"

2010-07-01T23:11:00.000+02:00

Quan les merles els van cantar la primavera, es presentaren les eumènides. Fou llavors quan descobrí, en carn viva, que els déus, meres creacions humanes, tenen, acrescuts, els mateixos defectes que els humans.

Enmig d'una batalla incomprensible i sense sentit, s'adonà que aquella relació hierogàmica estava condicionada a la privació total d'una relació entre dos mortals.

Decebut i rebutjat, hagué de fugir sense temps ni manera que aquella primavera lleu li hagués pogut reportar, ni que fos amb un ventijol suau, el pensament d'aquella altra igual.
Els primers xiuxiuejos, ingenus, innocents i sincers, havien de quedar atrapats, tristament i injusta, entre dos silencis obligats i gairebé definitius.

LA LLUNA SORTIRÀ DESPRÉS DEL SOL

(poesia oral africana, Zaire)

Assossega’t, germà meu.

El temps guareix totes les ferides.

Encara que la terra s’apressi,

la lluna sortirà després del sol.

Gaudeix dels plaers més frugals.

Menja plàtans i fulles fresques

i no li demanis res més a la vida,

perquè avui i demà i sempre

la lluna sortirà després del sol.

Tres (des)crèdits per a un món en crisi

2010-06-26T18:48:00.001+02:00

La raó, el marxisme i la tècnica han compartit un mateix descrèdit: el de sucumbir en les seves propostes d’esperança, i això malgrat compartir bones intencions: l'objectiu de separar, més enllà de les màscares de la filosofia moderna, aparença de realitat i la proposta d’establir una nova relació, més enllà de les dominacions jeràrquiques establertes i assumides, entre natura i història.

És indubtable que els filòsofs de la sospita (Darwin, Marx, Nietzsche, Freud) suposen un trencament radical amb llargs segles de filosofia i amb el seu objectiu d’establir i definir veritats definitives fonamentades en un subjecte que, a la manera d’una divinitat, apareix per sobre del bé i del mal i per sobre d’una realitat unívoca i ingènua. Per això podem arrencar el descrèdit de la raó a partir de Darwin (antiantropocentrista, encara que sigui a contracor), Marx (amb el qual el subjecte esdevé “company de viatge” de la història, sigui com a producte amb autonomia actora o com a actor condicionat per la realitat), Nietzsche (contrari a un subjecte ideal forjat per una moralitat al servei de la voluntat de poder) i de Freud (que descavalca la consciència com a instància suprema de l’activitat humana), i seguir-ne la continuació pels seus epígons immediats respectius.

El fil de Darwin permet trobar-nos amb el darwinisme social, conservador com en el cas de T.H. Huxley, progressista com el cas de P. Kropotkin, la sociobiologia i el pragmatisme de William James. En el cas de Freud, podem reconèixer les diferències immediates dels seus seguidors a l’hora d’interpretar l’origen i les causes de l’inconscient: A. Adler, K. Jung, O. Rank, W. Reich, J. Lacan, etc. I Nietzsche ens porta als primers postnietzscheans de relleu: E. Jünger i G. Deleuze.

Seguint Marx, podem resseguir l’evolució del marxisme des de la socialdemocràcia a l’stalinisme, passant pel primer leninisme i d’altres autors que intenten de recuperar l’humanisme del primer Marx, amb més hegelianisme i menys determinació: K. Korsch, G. Lukács, E. Bloch i A. Gramsci, amb l’excepció de la cientificització extrema de L. Althusser, per arribar finalment als autors de l’Escola de Frankfurt (M. Horkheimer, Th. Adorno, W. Benjamin, H. Marcuse, etc), en què un marxisme eclèctic de caire dialèctic rep influències de Freud.

Per últim, la tècnica, que, a banda un Darwin pel qual la tècnica suposa evolució i progrés en l’hominització i un Marx dubtós i ambivalent en què apareix com a factor d’humanització i deshumanització alhora, es descabdella com a domini inhumà en els primers representants de la fenomenologia (Husserl, M. Scheler, Heidegger) i en els autors de l’Escola de Frankfurt, que en fan una raó important de la seva teoria crítica sociopolítica.

Si ens atenim al moment contemporani d'un món en crisi, els tres fils són prou importants. Un petit exemple quotidià pot servir per il·lustrar, per exemple, com la tècnica ha esdevingut més un objecte destinat a crear molta riquesa en unes poques mans i falses necessitats en la gran majoria, que no pas a servir les persones i les seves necessitats: la gran quantitat de programes o concursos televisius en què una banal i aparent participació pública encobreix un gran negoci lucratiu de les companyies telefòniques i de les empreses televisives. D’altres exemples, potser més punyents, palesarien no sols l’oportunitat de continuar dubtant i qüestionant les idealitzacions de la realitat que amaguen les contradiccions i les forces que es mouen en el seus diversos nivells: societat, humanitat, individu i cultura, sinó la necessitat d’utilitzar moltes creacions humanes com a alliberadores i potenciadores d’un desenvolupament diferent.

I ara per ara, amb tots els encerts i errors, i amb totes les contradiccions que calgui, els tres descrèdits: la raó, el marxisme o la tècnica, que comparteixen el caràcter d’esperances frustrades, continuen estan a la base de qualsevol possibilitat alliberadora, ni que sigui com a claus roents. Potser el progrés, l’allunyament del caràcter natural de la humanitat, la separació del món animal, l’entronització de l’home per sobre de l’atzar, sigui la capacitat d’assumir aquest estigma: agafar-se als claus roents amb l’objectiu de refredar-los per poder estintolar-s’hi millor per superar un món molt més roent i injust.

Silenci eixordador trencat per unes merles

2010-06-19T22:50:00.000+02:00

Gal·la Placídia, reina visigòtica i emperadriu romana

Com retreure, Gal·la, cap silenci, si els déus, potser asseguts _com Ataülf, el visigot amb qui arribares a Barcelona_ en tron insegur, un dia anomenaren aire el silenci?

No ho veus que fins i tot les merles xerraires abandonaren el seu finestral heurat!

O fou potser per què llur piuladissa ja havia prou dissimulat un xiuxiueig esquiu entre un merlot i una flor, que precipitaren l'abandó d'aquell indret recòndit i alzinat?

És cert que l’endemà i l’endemà l'altre o no l'altre foren dies llargs i ja sense ocellada, però aquella flor, Gal·la, qui sap si no va rebre una pessigada potser petita, però justa i precisa, abans de l'esquellada!

Ai las, qui ho pogués saber!

El crepuscle encén estels (fragment)
Miquel Bauçà

Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal...
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.

“Clivell de la serra, / dins un solc de terra / tanca un paradís.” (Joan Alcover)

2010-06-11T16:40:00.000+02:00

Serra de Tramuntana de Mallorca

Només havien començat a creuar lleument llurs mirades, i no havien pas pensat d’irar cap déu. Ni tan sols havien tingut temps de sospitar que els déus es poguessin irar per voler fressar costers de muntanya. La maltempsada, però, els sorprengué al començament del seu pas pel tarter, i l’aiguat els portà impetuosament rostos avall, encara que per xaragalls força divergents.

No fou fins al cap de moltes passes desaparellades que aconseguiren remuntar i, refets els camins xaragallosos, convergir de nou en la tartera rocallosa. Tot i alguna mirada enrere, aquest cop es determinaren a deixar el pedrigoleig tan ràpidament com poguessin: volien assolir com més aviat millor la carena atramuntanada des d’on podrien d’albirar i assaborir els horitzons que d'altres déus havies reservat per a ells sols només.

NOTES DE DEIÀ

Joan Alcover

Baixa la pendent

d’estret horitzó,

mitja carreró

i mitja torrent.

Cada casa sent

pel seu pontarró

passar la remor

de l’aigua corrent.

El saltant eixorda;

la figuera borda

li dóna ombradís.

Clivell de la serra,

dins un solc de terra

tanca un paradís.

Les parres ombregen

llenyers i pedrissos,

dones qui feinegen,

nins bellugadissos.

Les figues verdegen

damunt els canyissos;

els galls se passegen

enamoradissos.

El fullam tremola,

la vella s’acosta

al foc de la llar.

La vida s’escola,

el sol va la posta

i el torrent al mar.

III

Roja clavellina

surt de la foscor

de l’alt finestró

que el parral domina.

Passa la veïna

son escarpidor

per la lluentor

del cap de la nina.

Blanca de bromera,

cau la torrentera

amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;

un home badoca,

...i l’home sóc jo.

Adorno VI (i últim)

2010-06-02T17:55:00.000+02:00

Tot i que coneixia el text, he de reconèixer que mai l’havia llegit. Pesava més la seva suposada, i a posteriori real, dificultat, que no pas l’interès exclusivament intel·lectual. D’altra banda, el mateix títol, ambivalent, ambigu o aparentment neutre, no deixava traslluir la significació filosòfica i crítica del text de l’obra.

El mateix m’havia passat, en quant a dificultat textual, interès intel·lectual i ambigüitat titular, amb L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, amb els afegits de Petita història de la fotografia i Eduard Fuchs, el col·leccionista i l’historiador, de Walter Benjamin. Precisament aprofitant que l’onada del curs passava per l’Escola de Frankfurt i, amb l’autor escollit per al treball, per Adorno, he llegit l’assaig d’Adorno, els tres assaigs de Benjamin i encara L’home unidimensional de Herbert Marcuse, un altre text de la lleixa de llibres pendents. Es tractava d’aprofitar una important dificultat per vèncer-ne alguna altra de menor, propera i semblant, fent com el ciclista segon que utilitza el rebuf d’un altre de primer per aconseguir de pujar l’alta muntanya. En resum, que pel mateix preu, he aconseguit llegir tres obres que la mandra no m’havia impulsat a llegir.

Respecte a l’assaig d’Adorno, fet l’esforç no tan de llegir-lo com de comprendre’l _m’ha resultat difícil, només comprensible, i no pas en la seva completa totalitat, després d’unes quantes lectures sobre paper, subratllant i anotant_, el text m’ha semblant important tan pel seu objecte: la construcció d’un programa filosòfic contrari i en contradicció amb la filosofia oficial subordinada a l’ortodòxia positivista i el cartesianisme metòdic, com per la seva mateixa forma expositiva.

L’esforç d’Adorno contra la jerarquització i la verticalitat del saber, contra la centralització i la subordinació de les relacions entre ciència i les altres branques del saber, contra l’esquematització i la simplificació de les anàlisis, transcendeix, al marge de la situació actual, l’època en què es va produir, si més no com a proposta permanent, de rigorositat però també de ludicitat, i com a alerta també permanent de deixar el saber i el coneixement en unes soles mans, tant pel joc de mans, la trampa, la il·lusió, l’engany, que poden fer, com per l’anquilosament i el conformisme a què es poden veure abocades. I sempre per raó d’un ordre econòmicosocial que no vol saber res de raons i, doncs, d’humanismes que puguin posar en perill la seva mateixa existència.

En els moments actuals, en què des dels mateixos sectors contraris a la raó s’apel·la a la raó, ni que sigui una raó a la carta, per justificar el manteniment de la desraó, sigui en els mercats estatunidenc o europeus, sigui en camps de batalla al Pròxim Orient o a l’Àfrica, la filosofia crítica expressada per Adorno en L’assaig com a forma sembla plenament vigent, amb el benentès, però, que s’adreci directament a l’objectiu concret i real de què vol parlar i que acabi abans que no hi hagi res més a dir, i que no es conformi, d’altra banda, amb l’encasellament en la forma d’assaig, si més no per tal d’evitar d’esdevenir el reducte o la reserva de la crítica i, doncs, l’estandarització, la complicitat o la coartada crítica i democràtica que el mateix sistema necessita per vendre una realitat il·lusòria i alhora poder mantenir-se en tensió i vigilància dominadora des de qualsevol mitjà o mitjançant qualsevol forma.

Adorno i L'assaig com a forma són plenament vigents!

Xarnego

2010-05-28T03:09:00.003+02:00

Mai havia trobat cap singularitat en els seus cognoms, i Gómez Romeu li semblava una bona carta de presentació com qualsevol altra parella accidental de cognoms. Fins que a l’adolescència sabé que el dropo del seu veí, uns cinc anys més gran, no volia jugar amb ell de nin perquè era xarnego. Els coixins daurats de la seva mare li havien estalviat força temps de saber que un podia ser allò que els altres volien i no allò que un pensava.

Més gran, el seu cosí gallec li descobrí les vicissituds del seu llinatge patern real, i com Barbagelata Romeu li seria força més escaient. Quan descobrí la seva ascendència en aquella família italiana que recorria les poblacions del nord peninsular muntant i desmuntant un cinematògraf ambulant en les places de poble fins que posà fi al seu nomadisme creant sales permanents de cinema en terres gallegues, pensà en aquell dropo que havia mort uns anys abans. No, no se n’havia pas alegrat de la seva mort, però en diverses ocasions pensà que la seva mort prematura li havia estalviat de corregir aquella percepció equivocada d’ell.

Molt més gran encara, sabé molt més de la seva vida accidentada, però també que algunes percepcions equivocades són massa banals com per deslliurar-ne a qui potser n'és presoner per justificar el seu mateix error o per evitar-se un reconeixement o una percepció més reals d'ell mateix.

"Pour un peu de tendresse" (Jacques Brel)

2010-05-19T10:14:00.000+02:00

Vénen temps de tendresa.

Les crisis, malgrat les seves terribles conseqüències, són també moments de grans oportunitats. Perquè és dins la mateixa crisi on la solució sura entre el joc de forces que l’han de fer aflorar i decantar en un sentit o altre de la realitat. I això acostuma a estar sempre en mans de la força que s'imposa sobre les altres.

Però les crisis són també, més enllà del joc de propostes conjunturals en l’economia i la política social, una oportunitat d’acostar-nos a les beceroles de la política, allò que, ben a l’origen, en motiva precisament la seva praxis permanent. Malgrat que avui, sotmesa la política a les lleis del mercat, via diners, màrqueting, tecnificació, etc, aquell bell origen hagi quedat enterbolit i fins i tot diluït en el magma de l'electoralisme més barroer.

Per sort, però, la política o, millor dit, la tendresa de la política supera en escreix els estrets marges dels aparells electorals dels partits, i la greu crisi econòmica ha tensat les teranyines de la solidaritat per molts racons del país. Per això la crisi apareix, doncs, malgrat totes les seves conseqüències més nefastes per als desheretats sobretot, com una nova oportunitat per a la tendresa i per imposar de nou la praxis de la tendresa en aquelles forces que pretenen fer política des de l’esquerra sense tenir present que política i tendresa són, com deia la malaguanyada Petra Kelly, termes complementaris.

Ser tierno y al mismo tiempo subversivo: eso es lo que significa para mí, a nivel político, ser "verde" y actuar como tal. Entiendo el concepto de ternura en sentido amplio. Este concepto, para mí también político, incluye una relación tierna con los animales y las plantas, con la naturaleza, con las ideas, con el arte, con la lengua, con la Tierra, un planeta sin salida de emergencia. Y, por supuesto, la relación con los humanos. Ternura entre las personas, también en el seno de un partido alternativo y no violento, que apuesta públicamente sin cesar por la suavidad, la descentralización, la no violencia. [...] Nuestro rumbo debe llevarnos, sin compromisos, en otra dirección ecológica. Eso significa ponerse a andar políticamente por la via suave.

Esa vía suave significa aprender a concebir nuestro planeta, incluyendo la atmósfera, los océanos y los continentes, como una unidad orgánica viva. Nuestro ecosistema es el universo. No lo dividamos en fragmentos y caigamos en la falsa creencia de que nos basta con entender una pequeña parte para entender también el todo. Respetémonos a nosotros mismos y a nuestro entorno. La tierra y yo tenemos las mismas raíces. La tierra la hemos tomado prestada de nuestros hijos. Si queremos materializar una política basada en la ética ecológica, debemos comprender lo que ha dicho Marilyn Ferguson sobre el poder y el amor: "El poder sin amor se reduce rápidamente a la simple capacidad de expoliar y manipular". En un movimiento político ecológico se necesita inexcusablemente solidaridad, paciencia, cooperación, ternura y tolerancia, a fin de que coincidan los medios y los fines.

(Petra K. Kelly, 1947-1992, Tendresa en la política, de Pensar amb el cor)

Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!

2010-05-07T09:57:00.001+02:00

Quan tenia gos _i n’he tingut uns quants_, em vaig acostumar a fer llargues passejades per boscos i paratges desconeguts. Això ja fa una bona colla d’anys, quan un tenia més temps i podia tractar un gos com a gos durant una bona estona cada tarda. Sense gos, però, em continua agradant perdre’m per paisatges més o menys silenciosos i misteriosos i solitaris fora de temporada comuna. De vegades són amples i oberts als quatre vents del mar com els de l’Alt Empordà: sigui entre els penyalars penjats i cantelluts de Cap de Creus, sigui entre els sorrals llargs i estesos de Sant Pere Pescador. En d’altres moments, en canvi, tot i conservar bones vistes de paisatges força més amples i llunyans, són racons situats en llocs, a primera vista, més recòndits, més amagats, com si fos alguna propietat o característica intrínseca al mateix indret allò que pesa més en el seu reclam.

No és pas el sant o la santa, o la devoció subsegüent, el que m’atreu d’aquestes petites esglesioles o ermites enturonades en el nostre paisatge. Fins i tot els aplecs que s’hi realitzen sota la seva empara no són gens del meu grat si s’escoren massa cap al vessant religiós, sempre asprament tan fals i tan antinatural. No, a Sant Medir no hi vaig pas anar per cap motiu religiós o cultual, doncs. Com vaig dir en un post anterior, Sant Medir, on ja m’havia perdut en d’altres ocasions, va ser una bona excusa per afrontar passats més o menys desconeguts i desbocats: els colonitzadors de la Ramema colomersenca suposadament ibèricoromana van sortir, amb més d’una butlla carolíngia o francesa (Lluís I el Piadós, Carles II el Calb, Odó I de França, Carles III el Simple) i papal (Climent III), precisament d’aquí, entre 820-840. I això m’apareixia i m’oferia un munt de possibilitats interrogatives i exclamatives: entre d’altres, sobre la colonització i la feudalització eclesiàstica de caire monàstic (Sant Medir i Amer) que imperà a Colomers fins a les desamortitzacions. Cert, la feudalitat de la Ramema de Colomers no fou mai ni del bisbe de Girona _malgrat algun conflicte d’interessos_, ni del comte d’Empúries _tot i que Malgaulí (el comte Ponç VI o Ponç Hug V) ho intentà amb més vehemència que els seus antecessors _, ni del rei _tot i que el veïnatge ho pretengué revoltosament, en temps de Felip el Prudent, per gaudir de la liberalitat de què disposaven, per contra, els homes dels llocs dependents de la monarquia.

De Sant Medir estant veia, majestuós i clar, el Santuari de Santa Afra de Ginestar. Hi he estat també un parell d’ocasions. I tampoc per devoció al santoral o als actes religiosos que s’hi puguin fer. M’hi havia perdut fa força temps, també amb dos devocionaris que m’han acompanyat durant molts anys: una cigarreta entre dits o un llibre entre mans, però no pas a invocar una imatge _representi a qui representi_ contra les pedregades o contra el xarampió o la verola, fenòmens i malalties massa naturals com per eradicar amb quatre paraules suposadament màgiques davant d’una talla de fusta de creació humana.

Santa Afra, una devoció molt gironina, no ha tingut mai cap relació amb la Ramema colomersenca, massa empordanesa ja. No hi aniré, doncs, a preguntar o a reflexionar sobre cap deixa en les terres o en les pedres on sorgí la petita cel·la monàstica situada sobre al Ter davall la roca de Sobirànigues, com conta més d’un document antic. A Santa Afra, doncs, no hi ha passat d’excusa, en tot cas només present i, en la mesura que el present és aquesta llinya finíssima que s’esmuny cap al passat, futur.

Per un instant penso que el paisatge, i només el paisatge, deu ser qui em crida fora d’època en aquests indrets que, com els grans magatzems, també tenen una data de rebaixes que n’omple tot un dia tots els racons: l’aplec. Si recordo, però, que aquestes ermites foren construïdes amb unes devocions que es fomentaven a sang i a foc: ja via exaccions feudals, ja via escarments inquisitorials, als mateixos llocs on el paganisme retia culte a la natura i als seus elements i a les seves forces: aigua, vent, fertilitat, creació, etc, penso que no sigui una d’aquelles goges foragitada a cops de creu qui em crida a gaudir d’aquests llocs en altre temps naturals que l’antinatura es va incautar a cops de mentides i de xurriaques. Qui sap si la invocació a l’altra escultura del Santuari, la Mare de Déu de les Neus, per part de les noies boniques i gentils no és una altra cristianització forçosa d’un dels antics rituals de fertilitat del paganisme.

En qualsevol cas, si el paisatge i l’encant d’una d’aquestes nimfes que a Occitània anomenen les daunas d'ayga, a Astúries les xanes o a Euskadi les lamiak, es posen d’acord a captivar-te i emmenar-te a passejar i romancejar per aquests i altres indrets, de ben segur que un hi torna una, dues i tres vegades.

Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!

"mireu la noia que us guanya l'esclat" (Joan Salvat-Papasseit)

2010-04-23T21:56:00.000+02:00

La primera rosa d'avui l'he enviat a en Jordi.

Deu fer uns trenta anys que vaig conèixer en Jordi. Aleshores vivia a Girona: per això Jordi de Girona, malgrat viure avui a Caçà, un lloc on va arribar a contracor _i en el cas d’en Jordi, a contracor té un munt de significats ben adients. Fins uns deu anys del meu retorn de Barcelona, potser fins l’any 1998, formà part d’aquella categoria de persones que un agrupa sota el paraigua genèric de coneguts i saludats. A partir de llavors, un munt de situacions i ocasions volgudament coincidents ens acostumà a esmorzar o dinar junts força sovint, i a teixir una relació d’amistat que ens permet, avui, la suficient fluïdesa telefònica com per no perdre’ns d’orella, ara que no ens podem veure tant.

Un llambreig, però, m’ha retornat el Jordi de sempre, el Jordi de ½: “mengem la meitat massa” o “he quedat amb la mitja nòvia”. Sense que vingués a tomb en una conversa que sempre acostuma a girar sobre sants i bruixes, polítics i ciutadans, en dues ocasions no ha pogut estar-se, amb la mateixa frescor que el poeta, d’un “quina noia més bonica!”.

“Jo pos per testimoni les gavines” (Carme Riera)

2010-04-16T20:38:00.001+02:00

Sí, dimecres passat vaig arribar-me a Sant Medir, irreverent, iconoclasta i incrèdul com sóc. Però, pens, que no podia ser d’altra manera: necessitava un escenari una mica endreçat i sense testimonis, i Sant Medir oferia ambdues coses.

No, no es tractava de cap acte punible, al contrari. Però tampoc de cap acte religiós o de cap devoció especial vers un sant que, d’altra banda, sembla del tot inexistent, tot i que havia estat venerat, diuen, com a patró dels pagesos.

Es tractava d’una cosa molt més senzilla i complexa alhora, un acte de confirmació i de reafirmació d’un passat llunyà que de vegades encara se’m mostra incomprensible en gran part. Però, quin passat no deu ésser així d’incomplet o inexplicable?

En efecte, de l’antic Monestir de Sant Medir de Sant Gregori van sortir, l’any 820, els primers monjos que van colonitzar, amb els pertinents permisos carolingis, Colomers. Desconec per quines tresqueres van fer camí fins a arribar a la Ramema, a les envistes de Colomers, poble les terres del qual feudalitzaren un bon grapat de segles. Desconec per quins motius van arribar fins aquí a Colomers, en lloc de triar un altre indret.

El paratge s’ho valia, és cert: un turonet privilegiat sobre el Ter i els seus riberals, amb el gran regirant d'aigua de la Ramema als seus peus. Savis d’arrel antiga sempre han contat que les aigües de Ramema engoliren els papers que explicaven com el món hi havia començat i que sols una princesa sobrevisqué a l’embat. Potser fou seguint el curs d’aquest riu que hi feren cap? Ningú no ho ha sabut mai. Els monjos de Sant Medir i, més endavant, d’Amer, cap petjada hi han deixat: ni l’antiga cel·la colomersenca mai ningú no ha trobat!

Aquell dimecres, doncs, no era un vulgar assassí que retornava al lloc del seu crim, però sí una persona suggestionada gratament per un passat que està a l’origen de moltes i moltes coses del present. Fou una petita i gran història, doncs, un passat estrany i desconegut en les aigües de la Ramema, que delimita encara un estrany present, allò que em portà en aquell indret alzinat, determinat, aquest cop, a posar per testimoni Sant Medir, irreverent, iconoclasta i incrèdul com sóc.

De retorn tresquera avall, el present s’imposava definitivament al passat: dues merles cantaven, amb una naturalitat inesperada _molt trencada per la presència d’un cotxe força rovellat_, primeres primaveres mai començades del tot.

La lluna, princesa de la nit, també hi és de dia

2010-04-12T16:16:00.001+02:00

Ahir vaig fer el camí de Colomers (Baix Empordà) a Centelles (Osona), i vaig tornar. Qui no em coneix té força difícil escometre l’aventura d’imaginar o pensar la ruta que vaig seguir. Però els que em coneixen tampoc es pensaven que per on els vaig portar poguéssim arribar al lloc precís i, a més, a l’hora justa. “Potser fins avui ningú ha passat per aquests llocs per arribar fins a Vic”.

Despertar amb un gall gens natural-Bon dia-La vida és somni i Meditacions metafísiques tot d’un plegat-Colomers-Sarrià de Ter-Sant Gregori-la magnífica Vall del Llémena en direcció cap a les Planes d’Hostoles (deixant la ruta de Sant Aniol de Finestres a la dreta, doncs)-Garrotxa amunt fins a la Vall d’en Bas-Bracons i desvirgament d’uns túnels contra els quals m’havia anat a manifestar en més d’una ocasió-Vic-direcció Granollers fins a Centelles-primera parada i descàrrega a Centelles-carretera cap a Castellterçol (deixant la ruta de Sant Miquel del Fai a la dreta)-dinar al Restaurant La Teula de Castellterçol.

I la tornada: Castellterçol amunt-travessa de la comarca frustrada del Moianès i la seva magnífica capital, Moià-enfilall tranquil de pobles i poblets fins a arribar a l’eix.

A partir d’aquí ja ho sabeu: els cursos monòtons de l’eix fins a l’aeroport de Girona i de la variant de Girona fins a arribar a Colomers.

Llarg, sí, però sempre és millor percaçar la bellesa pels camins, perquè ningú et podrà assegurar mai que n’hi hagi cap al final del camí! I si és, benvinguda sigui, sempre hi serà de més a més!

"Les llimones casolanes" (Josep Carner)

2010-04-08T12:49:00.002+02:00

Tot i reconèixer que si sóc devot d'alguna obra de Plató és més com a literatura que no pas com a filosofia, he de reconèixer la influència d’algun element del seu idealisme dualista, el qual aplico ben conscientment en la meva relació amb un llimoner.

En efecte, Plató bastí una teoria del coneixement fonamentada en la teoria de l’ànima immortal d’origen pitagòric, la qual, a causa de la seva llarga convivència entre el món de les idees mentre espera un nou cos al qual il·luminar, adquireix el coneixement que la persona que l’aculli nomes s’haurà de limitar a recordar amb el conreu virtuós de l’intel·lecte: neix així el coneixement com a reminiscència (anamnesi) de les idees contemplades per l’ànima.

Bé, doncs aquest platonisme encara té una aplicació avui en el conreu fructícola del llimoner. Segons la tradició agrícola, el llimoner només produeix llimones per record, de manera que el fructicultor que arreplega cobejosament totes les llimones de l’arbre n’escapça o n’avorta la producció futura, que en condicions òptimes pot arribar a ser de quatre llevades en un any. És per això que qui estima el seu llimoner i en vol una producció generosa i continuada deixa la cobdícia de banda i manté sempre a la planta, fins a la nova florida, una llimona de recordatori.

Semblantment a les llimones, quantes flors no hi deu haver avui que tenen el seu origen en aquella fruita que alguna persona generosa va oblidar gratament al brancatge de l’arbre durant l’època de collita o de poda!

Qui menja una fruita hauria com a mínim de plantar-ne la llavor; i, si és possible, una llavor millor que la de la fruita que ha assaborit (Henry David Thoreau, 1817-1862: Una setmana en els rius Concord i Merrimack, 1849).

Un llibre amb taronges

2010-04-06T14:36:00.001+02:00

No era Sant Jordi, però en dec percebre les primícies ara que aviat farà un any d’haver començat a viure sense fum.

Perquè en deu dies, després de regalar un parell de testos d’alfàbrega i de menta, he regalat dos llibres; el darrer, un llibre amb taronges, avui.

Aquest cop, però, no escriuré el títol, que ja ha estat, d'altra banda, esmentat en més d'una ocasió en aquest blog.

Si haguéssim de buscar un paral·lelisme entre aquesta novel·la i alguna obra de la literatura catalana, l'obra més semblant, salvant èpoques i per tant intencionalitats, seria potser el Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blaquerna son fill, de Ramon Llull.

Es tracta, doncs, d’allò que se’n diu una “novel·la d’aprenentatge o de formació”, com El lazarillo de Tormes, d’autor anònim; Moll Flanders (de la qual us convido a assaborir el títol real i complet ací), de Daniel Defoe (l’autor també de Robinsoe Crusoe), o La muntanya màgica, de Thomas Mann (l’autor també de Mort a Venècia), entre moltes d’altres novel·les de tots els temps.

La particularitat d’aquesta, com la del Blanquerna, és que es tracta tant d’un itinerari de creixement personal i individual, com una proposta de sortida col·lectiva en una època de frontera. Per això hi ha de tot, personatges que hom perd durant molts capítols i que retornen sobtadament i t’obliguen a fer grans exercicis de memòria, o llargues digressions sobre temàtiques sempre candents i universals en el gran teatre de la humanitat.

I els tarongers! Mediterraneïtat, lluminositat, claredat, obertura i, a casa nostra, valencianitat: Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, Ausiàs March, Roís de Corella o Andrés Estallés, amb totes les seves significacions.

Per tot plegat, abans de lliurar el llibre alegrement, n’he reblert unes pàgines amb un grapadet de fulles de taronger, com un amulet que ha de facilitar, al lector, el camí cap al mític allí de Goethe, el seu autor.

A partir d'una merla

2010-04-04T13:42:00.000+02:00

Ja fa temps que vaig llegir Los siete pecados de la memoria, de Daniel L. Schacter, recomanable de totes totes, com tots els llibres que de vegades deixo per aquests posts. Però no, la meva intenció no és fer un repàs d'aquest llibre, ni tampoc del "pecat" més comú, aquell que a través de la memòria aconsegueix no tant de recordar alguna cosa, per exemple un passat, com de reconstruir-la novament, independentment de la funció o la necessitat amb què hom ho faci.

Molt més senzill que tot això, un exercici de memòria fet durant aquests dies sobre una llunyana galeria casolana, que he rebatejat com la galeria de la piuladissa de les merles, m'ha portat el record d'una cançó de Raimon (musicant un poema de Joan Roís de Corella): La balada de la garsa i l'esmerla.

I com que l’estranya associació d'idees m’ha permès de trobar el text i la veu i la música sempre potents del nostrat cantautor, us en deixo el vídeo perquè en gaudiu.

Per a la lletra: http://letras.terra.com/raimon/229340/

Móns en contra

2010-04-01T13:18:00.002+02:00

Mig en broma, mig seriosament, tothom ha tingut en alguna ocasió més d’un món en contra, sigui en època estudiantil _quan pensaves que aquell professor et tenia mania_, en època laboral _quan pensaves que el cap feia uns tractes més especials a algú que no eres mai tu_ o en qualsevol altre d’aquests móns amb què parcel·lem el món real, sigui diacrònicament o, més temeràriament _per les conseqüències insabudes i incontrolables que poden esdevenir-se_, sigui sincrònicament.

No hi he cregut mai, en els móns en contra. No hi crec, ni penso que hi cregui mai. Són dreceres falses que no porten enlloc, atzucacs amb escasses possibilitats de reculada. Ara, és cert que, en més d’una ocasió, els molins de vent que m’he trobat al davant pels camins, encara que no m’hagin semblat mai monstres ni bèsties ferotges, m’han aparegut gegantins, colossals.

Però sabia que eren allà, i de vegades fins i tot perquè hi eren, i que per tant em corresponia a mi trampejar-los com pogués, de la mateixa manera que ells pretenien, sense importar en representació de qui, d’imposar-se sobre un atzar de bell antuvi neutre. Perquè l’atzar, com el destí, no té cap altra intenció o direcció que la que un li pot posar, és a dir, que sempre es manifesta inicialment de manera més aviat incolora, inodora i insípida, com l’aigua.

La llàstima de tot plegat, però, i amb això puc coincidir amb més d’un, és que aquestes coses sempre les descobreixes tard, com tots els aprenentatges vitals, que arriben quan la barca ja és mig enfonsada o quan els ponts ja es belluguen massa com per passar-los durant una tempesta ventosa.

Deu ser allò de: “un cop li has vist el cul es fàcil dir si és mascle o femella”, certament, però els móns en contra no deixen de ser una gran coartada per autojustificar-se o per romandre paralitzat, és a dir, una ideologia al servei de l’ordre i el sistema establerts, com tots els desànims, totes les desil·lusions, tots els desenganys, tots els pessimismes, és a dir, com qualsevol spam o espant, que acostumen a ser el mateix a l'hora de modular la teva acció o la teva reacció per algú que no ets ben bé tu.

Potser per això davant o contra móns en contra m'hi trobareu més aviat poc, ara contra determinats móns o, millor encara, a favor de determinats móns sempre en podem parlar!

Contra l'spam!

2010-03-30T16:56:00.001+02:00

Quan el sistema expressa tanta fatalitat i tanta desesperança per totes les seves escletxes, no ha arribat el moment que ens congriem de manera espontània i anònima en totes les ocasions que calgui per expressar ben alt que sí, que és cert, que l’esperança som nosaltres rebel·lats contra tanta claudicació i tanta desil·lusió programada, planificada i dissenyada?

Adorno V: Crítica del discurs científic

2010-03-27T16:28:00.000+01:00

“El pensament té profunditat segons la profunditat amb què penetre en la cosa, no segons la profunditat amb què la reduesca a una altra cosa.” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 32).

Adorno s’oposa a una concepció de la filosofia centrada només en “l’universal, permanent i... ...originari” (p 14), sense cap mena d’atenció “a la formació espiritual particular” (p 14) i que menysté “l’especulació sobre objectes específics, culturalment ja preformats” (p 14). Adorno pensa trobar els “motius més forts” (p 15) d’aquesta actitud obstinada de descrèdit i de “prevenció” (p15) davant l’assaig en el seu propi caràcter: l’assaig “crida a la llibertat d’esperit” (p 15), a la insubmissió “a qualssevol instàncies d’autoritat” (p 15), que “no deixa que hom li prescriga la seua incumbència” (p 15) i amb capacitat de posar en discussió l’establert, “el que altres han fet ja” (p 15), i anar “més enllà d’allò que hi ha ja pensat en l’objecte com a tal” (p 16).

El discurs vigent, alhora que es fonamenta en l’acceptació i l’ordenació i prou (p 16), es mostra temorós i hostil als perills, negatius (p 16), de la interpretació i de la recerca de raons i sentits (p 16), de la búsqueda del que “s’amaga com a objectivitat rere la façana” (p 16).

Per Adorno, la irreversibilitat (p 21), l’objectivitat històrica (p 24), la necessitat (p 24) i la ineliminalitat per “bona voluntat” i per “planificació superadora” (p 27) de la divisió del treball entre art i ciència no obliga a la seva “contraposició” (p 24), ni tampoc a la seva sacralització en “una cultura organitzada en compartiments” (p 24). Si la parcel·lació entre una filosofia veritable que s’orienta a valors estables i immutables (“eterns”, p 24), un art on regeix la intuïció sense conceptes i una ciència que s’erigeix en l’organització del coneixement, certifica la renúncia institucional a la consecució de la veritat tota sencera (p 24), la pretensió “de puresa i netedat” (p 24) dels tres compartiments fa “visible la marca d’un ordre repressiu” (p 24). L’engavanyament de l’esperit perquè no traspassi l’infranquejable “límit culturalment confirmat de la cultura oficial” (p 24) pressuposa, d’altra banda, que qualsevol coneixement pot esdevenir ciència (p 24), tot i que l’experiència ha mostrat menys aquesta transició gradual que no pas “una diferència qualitativa” (p 25).

En qualsevol cas, la ciència, que no s’adona de les troballes que s’esmunyen “per les xarxes científiques” (p 26), no pot obrir-se i respondre, precisament pel tancament i l’estanqueïtat, a les demandes de l’esperit (pp 26-27), sinó notes ocasionals, informacions de la filosofia, proposicions abstractes (p 27). I no pas només per la divisió del treball: l’esperit, determinat pel “model del domini de la natura i de la producció material” (p 27), somia, per raó del caràcter històric que entreveu en la parcel·lació, un nou estadi futur, fruit de la superació “de les endurides relacions de producció”, la qual cosa “paralitza el seu procediment especialitzat precisament enfront dels seus objectes específics” (p 27).

L’assaig basa la seva crítica al sistema en “el procediment científic i en la seva fonamentació filosòfica com a mètode” (pp 27-28). Molt més que en l’empirisme, que, tot i privilegiar l’experiència inanticipable i inconcluïble (p 28) per sobre l’ordre immutable dels conceptes, esdevé mètode i sistema en establir constàncies que determinen i possibiliten el coneixement, en l’assaig es realitza el dubte sobre el mètode “en la manera de procedir del pensament mateix” (p 28): consciència de no-identitat informulada entre subjecte i objecte, radical en el no-radicalisme i en l’antireduccionisme del tot en l’u, accentuació del parcial per sobre del total, caràcter fragmentari (p 28).

D’una banda, l’assaig no pot mostrar-se una construcció tancada i definitiva perquè esquiva l’idealisme de la ciència i la teoria organitzades i establertes el qual estableix la subsidiarietat equivalent de l’ordre de les coses en l’ordre de les idees, de l’ens en l’ordre dels conceptes immutables (p 29). D’una altra, reivindica per a la filosofia allò que aquesta foragita i condemna: el canvi, l’efímer, el perible, el temporal, el variable. I encara d’una altra banda, pretén la individualitat que subjau en l’abstracció conceptual anhistòrica (“atemporal i invariable”, p 29) que la metafísica estableix com a objecte científic exclusiu. La prelació de la idea en relació la cosa comporta la prelació del mediat per l’immediat (p 29).

Contra el discurs de la ciència que pretén justificar el seu domini i el seu poder únic en la necessitat de definició d’uns conceptes suposadament indeterminats (p 34) i enfront, per tant, d’unes ciències particulars que pretenen justificar i preservar la seva parcel·la de saber amb la definició dels seus conceptes (p 33), l’assaig expressa el seu caràcter antisistema no sols amb la seva negació a la definició de conceptes, sinó encara més en el seu procediment en el qual usa els conceptes tal com ragen, perquè ja seran precisats en les seves relacions recíproques, més enllà de la determinació del mateix llenguatge del qual formen part (p 34), i que l’assaig té present i desenvolupa (p 34). A més de la seva denúncia com a justificació de domini, l’assaig s’adona que els conceptes i les seves definicions han servit, gràcies a la fixació de significats estrictes als conceptes, per amagar les mateixes coses que viuen en els conceptes (p 35).

Sens dubte, es tracta d’una crítica important i molt punyent _palesa, per exemple, en la reivindicació de l’assaig com a heretgia contra l’ortodòxia responsable de l’emmascarament i la invisibilitat de la mateixa realitat i, doncs, de la mateixa infelicitat humana_ sobre el paper dominant del discurs científic en el control del saber i del coneixement, fonamentada en una perspectiva triple: la compartimentació del coneixement en parcel·les més o menys estanques, el paper que s’autoatorga en el control i la regulació d’aquesta compartimentació a través de la definició conceptual, i en la ideologització emmascaradora de la mateixa realitat contradictòria a través d’uns conceptes universals i immutables.

A grans trets podríem afirmar que la crítica segueix vigent i és ben actual, sobretot en allò que aquest discurs institucional afecta a la dificultat, laberíntica, de reconstrucció d’un home sencer, no parcel·lat, amb coneixement de tot allò que afecta directament la seva llibertat i la seva necessitat. Cal reconèixer, però, que ni la ciència ni el racionalisme científic són responsables directes de les amenaces i els perills que Adorno denuncia. Podríem recordar en aquest sentit que ha estat des de la mateixa ciència que s’ha expressat la primera crítica als perills de mantenir el model de creixement actual per a la supervivència, sinó del planeta, de la seva humanitat. O es tracta només d’una crítica destinada a “racionalitzar” el model per salvar el sistema en la seva essència? Després dels “rescats” made in USA i Europa, i la seva intencionalitat, i de les lectures d’Adorno i de Herbert Marcuse, penso que la pregunta no és impertinent del tot.

La musa del blog

2010-03-22T19:39:00.001+01:00

Atena naixent armada del cap de Zeus: detall d’un lékythos àtic de figures negres del segle V ane, avui al Museu del Louvre de París

Fins fa quatre dies pensava que era el mussol. Doncs no, una lectura més atenta dels clàssics sembla portar a la conclusió que la musa _ornitològica_ d’aquest blog ha de ser la xibeca. En efecte, l’òliba, i no pas el mussol, era el símbol de la deessa Atena. Per això fa dos dies que he rectificat la presentació del blog.

so de la xibeca o de l'òliba (Tyto alba)

Segons la mitologia, mentre Metis estava embarassada de Zeus, Urà i Gea van revelar a Zeus el perill que corria si Metis infantava un fill: aquest li prendria el poder.

Per evitar-ho, Zeus devorà Metis. Al moment del part, però, un intens maldecap portà Zeus a manar a Hefest que amb la destral li esberlés el cap. Fou així que naixé una jove completament armada, Atena.

Atena, protectora d’Atenes, fou la deessa verge de la guerra i les victòries militars: per això se l’acostuma a representar dreta i armada, amb elm i llança, i amb l’ègida de pell de cabra amb el cap de la Gorgona envoltat de serps i una Nike alada de la victòria.

Aquest caràcter guerrer sembla contraposat a d’altres representacions o personificacions: en efecte, Atena, simbolitzada també per una olivera i per una òliba, és també la deessa de la saviesa i la intel·ligència, del filar i el teixir, de l’art de navegar (col·labora en la construcció d’Argos, el primer vaixell), dels fusters (inventa el carro i el fre dels cavalls, i col·labora en la construcció del cavall de Troia). Es tracta, però, contràriament a la força bruta i violenta que representa Ares, de la tàctica i l’estratègia, de l’astúcia i l’enginy amb què acompanya, per exemple, Ulisses en el seu llarg viatge de retorn.

Es tracta, doncs, d’una deessa que, amb tota la sèrie de dons i de competències que protegeix i representa, sintetitza i organitza la civilització amb una divisió precisa de funcions i papers entre les dones, els artesans, els guerrers i els filòsofs.

En resum, he canviat d'au, però no pas de dea.

Governar sota pressió i sota l’electoralisme més abjecte no és fàcil, però s’ha de fer!

2010-03-15T16:31:00.002+01:00

Un pal de formigó sense base, sens cap tipus de fonamentació de ciment, dreçat en mig d’un camp a la plana inundable i oberta a quatre vents! Aquest pal, mig tombat entre Sant Jordi Desvalls i Colomers, impedia el pas del corrent elèctric cap a Colomers i Jafre. Una solució ben localitzada, força ràpida i senzilla, atenent la situació i la complexitat de les averies d’altres municipis, topava amb l’escàs pes demogràfic dels afectats: uns sis-cents habitants entre ambdós pobles. Dilluns a la tarda es tombava, sense que els seus cables es trenquessin, divendres al migdia s’aixecava amb el mateix cablejat: quatre dies, necessaris i imprescindibles, per convèncer, des de Colomers i des de Jafre, algú que Colomers i Jafre tenien una solució escassament complexa.

Pels comentaris dels treballadors vinguts de terres valencianes o d’altres indrets d’Espanya, molts ciutadans hem après, aquests dies, que la major part dels equipaments i materials elèctrics amb què s’enxarxen les nostres infraestructures energètiques de baixa i mitjana tensió ja fa anys que a Espanya no s’usen, que estan obsolets i caducats. La MAT ja no és cap excusa; els seus mateixos avaladors l’han desacreditat davant les opinions i les expressions d’aquests homes de Harrelson de l’electricitat que, gràcies al fet de no portar uniforme que en delati pàtria o nacionalitat, han estat més ben rebuts que d’altres i han pogut col·laborar en la reconstrucció de la xarxa elèctrica catalana. I dono fe que ho fan amb eficiència, eficàcia i efectivitat!

Catàstrofe natural? Sens dubte que un aiguat o una sequera, un incendi o una nevada són fenòmens naturals, més o menys previsibles. Però les seves conseqüències prenen un altre caire quan veus en quin estat estava un pal o quan sents determinats comentaris de gent del ram. Per això és inútil, malgrat els voltors de l’electoralisme, desviar el tema de les deficiències d’aquests dies amb referències a la MAT o a la poruga actuació governamental.

Això no obstant, serà a partir d’ara, en la política que s’adopti en relació a les companyies elèctriques i la reconstrucció de la xarxa bàsica, que el govern podrà ser jutjat objectivament, amb totes les conseqüències que calgui si no és capaç de forçar les companyies a les indemnitzacions i les inversions que les factures de la llum exigeixen.

Governar sota pressió i sota l’electoralisme més abjecte no és fàcil, però s’ha de fer!

Raons per a l’optimisme, o com els problemes ja contenen la solució

2010-03-08T10:05:00.004+01:00

A propòsit d’aquests textos de Marx i de Gramsci, difícilment podem solucionar un problema del qual no s’ha parlat, perquè, si no se n’ha parlat, no pot existir com a problema. En canvi, quan podem parlar d’un problema, no estem ja en camí de solucionar-lo? Perquè la solució, com el mateix problema, és expressió d’unes mateixes condicions materials que fan visible l’un i fan possible l’altra.

Karl Marx: Prefaci a Contribució a la crítica de l’economia política
“Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim, s’estan gestant les condicions materials de la seva realització”

Antonio Gramsci: Introducción a la filosofía de la praxis

“S’han de recordar sempre els dos punts entre els quals oscil·la aquest procés: a) que cap societat es planteja tasques per a la solució de les quals no existeixin ja o estiguin en vies d’aparició les condicions necessàries i suficients; b) que cap societat desapareix abans d’haver expressat tot el seu contingut potencial.” (p. 68, nota 8, sobre la consciència política)

“la societat només es planteja comeses per a la solució de les quals existeixen ja les condicions de realització” (p. 132, sobre la moral del materialisme històric)

Antonio Gramsci: Política y sociedad

“a) la humanitat es planteja sempre els problemes que pot resoldre; el problema mateix només sorgeix quan ja existeixen les condicions materials de la seva solució o, com a mínim, estan en procés de gestació; b) una formació social no desapareix abans que s’hagin desenvolupat totes les forces productives que caben al seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat les condicions materials de la seva existència en el si de la societat antiga.” (p. 22, citant el Prefaci a la Crítica de l’Economia Política, sobre la formació dels grups polítics actius, la funció de les grans personalitats en la història, i en contra de qualsevol “miracle” supersticiós)

“Cap formació social desapareix abans que s’hagin desenvolupat totes les forces productives que caben al seu si, i mai apareixen noves i més altes relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència.” (p. 52, traduint el Prefaci a la Crítica de l’Economia Política, sobre les relacions entre l’estructura i les superstructures)

“Hem de moure’ns en l’àmbit de dos principis: a) que cap societat es planteja cap tasca per a la solució de la qual no existeixen ja, o estan, com a mínim, en vies d’aparició i desenvolupament, les condicions necessàries i suficients; b) que cap societat desapareix ni pot ser substituïda si abans no s’han desenvolupat totes les formes de vida que estan implícites en les seves relacions.” (p. 118, sobre les correlacions de forces)

“els dos principis fonamentals de ciència política: a) que cap formació social desapareix mentre les forces productives que s’han desenvolupat en el seu si troben lloc encara per al seu desenvolupament progressiu ulterior; b) que la societat només es planteja tasques per a la solució de les quals s’hagin gestat ja les condicions necessàries” (p. 152, sobre la “revolució passiva”)

“la societat només es planteja els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions materials” (p. 169, sobre la formació d’una voluntat col·lectiva)

En resum, qualsevol solució és encara una expressió del problema que pretén solucionar o, encara millor, tot problema porta implícita una solució.
Corol·lari: tot és qüestió de temps, i aquest depèn dels humans que l’empenyen o el frenen!

EMIC i ETIC

2010-02-28T20:13:00.000+01:00

L'any 1978 Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar al Camerun per portar a terme la seva primera experiència de treball de camp antropològic. I va estar a punt de ser l'última. Però va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seva estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure durant dos anys. Instal·lat en una cabana de fang per estudiar els costums i les creences d'aquesta societat, Barley sabia com s'havia de fer el treball de camp, però va descobrir de seguida que la teoria no tenia en compte la naturalesa el·lusiva de la societat dels dowayos, que es negaven a adaptarse a les normes. En aquest relat sincer, divertit i compulsiu del seu primer any d'estada a l'Africà, el doctor Barley —que va sobreviure a l'avorriment, al desastre, a la malaltia i a l'hostilitat— fa una introducció decididament irreverent a la vida d'un antropòleg social amb un gran enginy i destresa (Descripció de l'editorial). Un llibre que passa xuclant (Opinió personal).

Introducció en l’antropologia

Els conceptes emic i etic foren introduïts a l’antropologia a partir dels anys seixantes per Marvin Harris (1927-2001), antropòleg estatunidenc que va crear una nova estratègia antropològica anomenada materialisme cultural.

Antecedent en la lingüística

L’antecedent, però, dels dos conceptes cal buscar-lo en la lingüística, ciència en la qual Kenneth Lee Pike (1912-2000) proposà, l’any 1854, la distinció entre fonèmica (o fonologia), l'estudi dels fonemes d’una llengua: les unitats funcionals mínimes i distintives per als parlants de qualsevol llengua _que, per exemple, permet de copsar a qualsevol la diferència oral entre casa i caça_, i fonètica, l'estudi dels sons de la parla: les realitzacions concretes dels fonemes pels parlants de qualsevol llengua _amb diferències, per exemple la que trobaríem en la realització de la d en dau i radar, només distingibles per persones entrenades.

Explicació dels dos conceptes

Marvin aplicà els dos conceptes en l’antropologia com les dues mirades, visions o interpretacions que poden tenir els fets o les conductes culturals segons provingui des de l’interior o des de l’exterior de la cultura, és a dir, segons si els subjectes o agents formen part o no de la cultura concreta. D’una banda, ens trobem amb la interpretació o explicació que la pròpia cultura ens ofereix a través dels seus subjectes participants: la visió emic, a partir dels conceptes i les distincions que la pròpia cultura considera significatius i apropiats. De l’altra, la descripció que des de fora de la cultura ofereix l’observació de l’antropòleg o qualsevol observador extern: la visió etic, a partir dels conceptes significatius de la realitat vista des de l’exterior.

Utilitat dels dos conceptes

D’acord a la seva mateixa estratègia de materialisme cultural, que proposa una ordenació i jerarquització de les explicacions causals en la cultura d’acord a infraestructura, estructura i superestructura, la perspectiva emic seria, com a visió de la persona copartícip o nadiua de la mateixa cultura, un element més de la superestructura, amb les idees, les il·lusions, els pensaments, etc, dels subjectes de la cultura en qüestió. És la perspectiva més idònia per a la comparació de les diverses cultures entre elles.

La perspectiva etic, que des del materialisme cultural partiria de la infraestructura, permet determinar les causes dels processos culturals amb les seves semblances i les seves diferències.

Exemples

De manera il·lustrativa, ens poden servir els viatges de Cristòfor Colom. Arran del desembarcament a Amèrica, Colom, els Reis Catòlics i d’altres col·laboradors en la iniciativa no s’estaven d’afirmar, des de la societat i l’època pròpies (perspectiva emic), que Colom havia aconseguit d’arribar a les Índies per la ruta occidental. Per a nosaltres, observadors externs (perspectiva etic), privilegiats per la geografia i la història, podem afirmar que Colom va descobrir el nou continent americà.

Un altre exemple podria ser la qüestió de les vaques sagrades en l’hinduisme. Des de l’explicació emic, hi ha motius de caràcter religiós que no permeten el sacrifici d’aquests animals. La visió etic, en canvi, troba l’explicació de la salvaguarda de les vaques en el seu paper econòmic i ecològic en la relació entre home i natura: els fems de les vaques són utilitzats com a combustible i com a adob, les vaques no competeixen alimentàriament amb els homes i proporcionen aliments com la llet i el formatge.

Adorno V: A propòsit del seu assaig sobre l’assaig

2010-02-21T21:53:00.001+01:00

Sens dubte que l’assaig, per la seva estreta relació amb el mateix pensar o filosofar, és una important eina crítica, de desvetllament i coneixement de la realitat, sigui en el camp polític com en els àmbits culturals i filosòfics. Els àmbits de la filosofia, la política o la cultura són, potser, els més apropiats i propicis per a la interpretació, la meditació, la reflexió i per a la crítica. Tanmateix, però, per a qualsevol filosofia crítica, que pretén, doncs, transformar la realitat i canviar el sistema, és bo no oblidar que els canvis només poden ser fruit de grans majories, les quals acostumen a ser presoneres dels models expressivo-culturals vigents més fàcilment entenedors, més accessibles intel·lectualment. És a dir, tot i reconeixent, amb Adorno (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004), la importància de l’assaig com a element de conscienciació, reflexió, transformació, descoberta, etc, un pensament crític i transformador no pot estar-se de reconèixer que, tot i la bona voluntat d’una universitat que acostuma a recomanar la lectura de textos originals o d’assaigs importants, la majoria dels alumnes acostumen a recórrer a l’actitud fàcil i còmode de buscar el llibre més complet i accessible que permeti una comprensió ràpida i pràctica. En conclusió, reconèixer la importància de l’assaig en l’àmbit de la indagació, l’exploració i la crítica del coneixement, no hauria de significar, per part del pensament crític, l’abandó, en mans de l’ordre acrític establert contra el qual aixeca la seva veu i el seu discurs, d’altres formes d’ús molt més corrents _diccionaris, manuals, enciclopèdies, síntesis, etc_ i des de les quals la reflexió, acrítica i panxacontent, s’acompanya de propagació i socialització de l’status quo vigent.

Si al costat d’aquestes múltiples formes textuals amb què s’expressava el pensament ja en la mateixa època d’Adorno, tenim presents els moderns i grans mitjans de comunicació de masses, és a dir, sense eufemismes, per a les masses, és fàcil d’entendre que difícilment es poden fer pessigolles a un elefant amb una ploma de gallina ni que sigui de la gallina dels ous d’or. N’hi ha prou de recordar com la rebel·lia franciscana fou desactivada estatuint-la com a orde monàstic. No, l’aposta única i exclusiva per l’assaig, amb tot el seu caràcter d’autocrítica i de crítica, serviria actualment de ben poc per qüestionar l’establert.

Aristòfanes, la complicitat del públic i un fragment de Lisístrata

2010-02-17T12:58:00.003+01:00

D’Aristòfanes es conserven onze comèdies: Els acarnesos (425 ane), antibèl·lica; Els cavallers (424 ane), contra els demagogs; Els núvols (423 ane), on desfigura sarcàsticament Sòcrates; Les vespes (422 ane), contra el cos legislatiu; La pau (421 ane), contra la guerra, la qual és presentada en forma d'un morter que es disposa a moldre totes les ciutats de Grècia; Els ocells (414 ane), fantasia escapista i utòpica; Lisístrata (411 ane), en la qual les dones acorden d'abstenir-se de qualsevol relació sexual amb llurs marits mentre aquests no acabin la guerra; Les festes de Demèter o Les tesmoforiazuses (411 ane), contra Eurípides; Les granotes (405 ane), un nou atac contra Eurípides; L'assemblea de les dones o Les ecclesiazuses (390 ane), on l'autor satiritza un suposat estat regit per les dones en el qual la propietat pertany a tothom i les velles tenen prioritat a l'hora de reclamar l'amor dels joves, i Plutos (382 ane), una faula mitològica imbuïda d'esperit religiós.

Són diversos els recursos d’Aristòfanes per aconseguir la complicitat del públic durant la representació de les seves comèdies. La majoria es basen en al·lusions o senyals al públic o es relacionen amb la comicitat.

Entre les primeres cal esmentar la paràbasi, moment de l’obra en què el cor, sense els actors en escena, es dirigeix directament al públic per parlar sobre algun tema de l’obra o d’actualitat en la polis o d’algun personatge públic, afavorint i reclamant la intervenció dels mateixos espectadors. Es tracta d’una demanda directa d’opinió, debat i intervenció.

Entre els recursos per provocar la comicitat, els més utilitzats són: la sàtira amb què ridiculitza idees, polítiques, figures, personatges públics...; les facècies i els jocs verbals amb què provoca el riure; la descontextualització i la paròdia de la dicció literària d’altres gèneres; l’ús d’elements o de situacions considerats inconvenients per la seva relació amb les necessitats humanes primàries (sexe, escatologia, gastronomia, etc), i el món de la fantasia i la utopia amb les seves exageracions fora mida (la dona com a propietat comuna en una societat comunista).

Lisístrata: Ho diré perquè no cal ocultar-la, la paraula. Dones! Si hem de forçar els nostres homes a fer la pau, hem d’abstenir-nos…

Cleonica: ¿De què? digues!

Lisístrata: ¿És que ho fareu?

Cleonica: Ho farem, ni que calgués morir.

Lisístrata: Doncs bé, cal abstenir-nos del… coit. ¿Per què us gireu? ¿Cap on aneu? Ei, vosaltres, ¿per què serreu els llavis i brandeu el cap? ¿Per què us cau una llàgrima? ¿Ho fareu o no ho fareu? ¿O és que vacil·leu?

Cleonica: Jo no en sóc capaç; que s’arrossegui, la guerra.

Mirrina: I jo tampoc, per Zeus; que s’arrossegui, la guerra.

Lisístrata: (A Mirrina) ¿Això ho dius tu, oh llenguado? Suara afirmaves, certament, que ni que t’haguessin de tallar pel mig.

Cleonica: D’altres coses, el que vulguis. Si em cal, em presto fins i tot a caminar pel foc. Això encara més que el coit. Perquè no hi ha res com ell, estimada Lisístrata.

Lisístrata: (A Mirrina) ¿I tu, què?

Mirrina: Jo també prefereixo caminar pel foc.

Lisístrata: Oh, el nostre sexe! Impúdic de dalt a baix! No és pas sense motiu que les tragèdies tracten de nosaltres: no som res més que “Posidó i barca”. (A Làmpito) Però, benvolguda espartana! Encara que fossis l’única que et posessis al meu cantó, salvaríem l’empresa. Posa’t d’acord amb mi!

Làmpito: Pels dos déus! És ben terrible per a les dones de dormir soles, sense un home. Tanmateix sí, sigui com sigui, ens fa tanta falta, la pau!

Lisístrata: Estimadíssima! Ets l’única d’aquestes que ets uns dona autèntica!.

Cleonica: I si, fent tots els possibles, ens abstinguéssim d’això que tu dius -que mai per mai no em passi!- ¿es faria la pau?

Lisístrata: Íntegrament, per les dues deesses! Perquè si nosaltres sèiem a casa nostra embellides amb afaits, i, després amb les túniques d’Amorgos, ens acostéssim a ells nues, amb l’engonal depilat, els homes en erecció, tindrien pruïja per desfogar-se. Si llavors nosaltres no cedim, sinó que els rebutjàvem, sé molt bé que farien la pau a l’instant.

Podem conèixer l’inconegut sense prejudicis, si el fet de poder-ne parlar ja en palesa cert coneixement?

2010-02-12T00:45:00.001+01:00

Des de la filosofia de la ciència, el constructivisme no permet parlar del que no coneixem i molt menys del que no existeix. No hi fa res que l'experiència científica ens remeti a l'inconegut que aspira a conèixer i l'existència del qual és en primer lloc només conjuntural _com ens recorda la història de la ciència amb el flogist, el calòric, el planeta Vulcà o les bruixes_, el constructivisme, en confondre la separació entre pensament i realitat amb la separació entre subjecte pensant i realitat, només pot enfangar-se en les tèrboles i contradictòries aigües de l’idealisme.

En efecte, el plantejament constructivista parteix d’un subjectivisme extrem: enlloc de pensar, com el realisme, una realitat que existeix independentment del pensament però que inclou el subjecte cognoscent, interpreta, inicialment, aquesta independència com una separació radical del subjecte cognoscent de la realitat, fins al punt que, negada l’existència d’un taumaturg, una providència o d’un deux et machina que coneix el món extern per endavant, el subjecte existent no pot conèixer, sense prejudicis, una realitat anterior o que preexisteix al mateix procés de coneixement.

Amb aquest aïllament del subjecte de la realitat objectiva, el constructivisme, que no vol ser ni escèptic ni relativista, només pot reeixir a salvar la cognoscibilitat de la realitat, és a dir, la seva racionalitat, si la insereix en el mateix procés de creació de la realitat, per la qual cosa uneix, de nou, en el pla de les idees allò que abans havia separat en el pla del real: per coherència i asserviment idealista, aquest constructivisme no té altre remei que afirmar, corol·làriament, que la realitat no és pressupòsit sinó fruit o producte del coneixement.

El realisme, en canvi, a l’hora que reconeix el caràcter independent del món objectiu, no s’està de recordar que l’home forma part de la mateixa realitat, com a objecte però també com a subjecte cognoscent, essent aquesta interacció de l’home en la realitat la que fa possible la seva cognoscibilitat, això és, la seva representació més acurada possible.

Així, si per a aquell constructivisme el coneixement humà crea la realitat i la multiplicitat de cognoscents avala l’existència parcel·lària de coneixements individuals difícilment transmissibles, per al realisme la realitat que inclou l’home possibilita el coneixement humà i la unicitat comuna de la realitat avala un coneixement universal que pot esdevenir llegat per a les generacions futures.

Marx i Engels, una parella ben contemporània

2010-02-06T13:07:00.001+01:00

Oda a Marx, de Joan Brossa, 1983

En moltes obres del marxisme fins a la mort de Karl Marx, cal parlar d’autors. En concret de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895), el quals, conjuntament o simultàniament, van trencar amb els hegelians d’esquerra, ja que per ells l’idealisme hegelià suposava una inversió de la realitat, van arribar a conclusions semblants sobre els processos històrics, que després estudiarien i teoritzarien, i van esdevenir importants activistes polítics al servei de la classe obrera, amb la participació en la Lliga dels Comunistes, la Primera Internacional o Associació Internacional dels Treballadors i en els primers partits obrers.
Podríem afirmar que ambdós són els creadors d’una totalitat formada per filosofia, ciència econòmica i praxis política amb l’objectiu d’explicar el desenvolupament històric del capitalisme i transformar la realitat injusta fruit d’aquest desenvolupament. No és estrany, doncs, que ambdós alemanys figurin a les enciclopèdies com a filòsofs, polítics, economistes, etc. Marxisme (com a teoria científico-filosòfica), materialisme històric o filosofia de la praxis (com a teoria de les ciències humanes), materialisme dialèctic (com a filosofia creada posteriorment a Marx), socialisme científic (com a doctrina política), socialisme i comunisme (com a organització social), etc, són alguns dels noms amb els quals hom ha batejat i divulgat la seva metodologia i la seva acció per tal d’interpretar la història i instaurar un nou règim polític, econòmic i social: el comunisme.
A grans trets, les seves recerques apareixen en un context en el qual s’imposen els principis de la Il·lustració i del liberalisme i es coneixen els efectes i les conseqüències del primer capitalisme i la Revolució industrial. A partir de la influència de la filosofia alemanya (l’idealisme de Hegel, el materialisme anhistòric de Feuerbach, etc), dels economistes clàssics anglesos (Adam Smith i David Ricardo) i dels polítics socialistes o anarquistes utopistes francesos (Proudhon, Louis Blanc, etc), naixerà el seu cos teòric destinat a comprendre, explicar i a denunciar aquest món nou: el seu caràcter material o origen econòmic, és a dir, la determinació econòmica de la història i la seva historicitat, la plusvàlua com causa de les injustícies, així com el constant desenvolupament i moviment per raó de les contradiccions internes en el cas de les realitats no humanes (Engels) o per la lluita entre classes en les realitats històriques. La lluita de classes és el concepte clau de la seva teoria històrica fonamentada en la contradicció interna a qualsevol àmbit, com el motoret del desenvolupament d’aquests mateixos àmbits. I tot: producció, intercanvi, reproducció, política, art, ideologia, etc, gira i es mou en funció del desenvolupament d’aquesta lluita, que neix de la contradicció entre el desenvolupament, il·limitat en teoria, de les forces productives i la limitació que imposen les relacions de producció, per mantenir l’apropiació privada de l’excedent o la plusvàlua, el sobrevalor que produeix el treball humà.
La seves teories, que, doncs, al costat de la determinació en última instància dels factors econòmics contemplen també el paper revolucionari dels subjectes històrics, han estat sovint simplificades i esclerotitzades des de sectors marxistes mateixos amb un determinisme economicista i mecanicista, i excloent, per això, del paper de la praxis humana, oblidant que tant com la història fa les persones, aquestes persones també fan o poden fer la història. En qualsevol cas, el marxisme, tant el més determinista com aquell original en el qual la superestructura conservava certa autonomia respecte de la infraestructura, ha penetrat, a part de la política, en tots els camps de la recerca i la investigació: sociologia, antropologia, economia, història, filosofia, etc. I si com a metodologia i interpretació podria semblar en recés, la vigència de les seves aportacions conceptuals novadores palesa encara la seva gran influència.
La producció intel·lectual de Marx i Engels és immensa: engloba des d’articles en diaris i revistes especialitzades, cartes a amics en les quals precisen la seva teoria o rebaten els seus crítics, pròlegs i prefacis extensos en obres d’ambdós, manifestos i discursos polítics ocasionals, esborranys manuscrits, fins a les grans obres. En una classificació que, atesa la transversalitat de la seva obra, no deixa de ser convencional, destacaria, d’entre tota la seva immensa producció, les següents obres:
a) Filosòfiques:
1844 (Marx): Manuscrits econòmico-filosòfics.
1844 (Marx i Engels): La Sagrada família.
1845 (Marx): Tesis sobre Feuerbach.
1845 (Marx i Engels): La ideologia alemanya.
1847 (Marx): La misèria de la filosofia.
1873 (Engels): Dialèctica de la natura.
1880 (Engels): Socialisme científic i socialisme utòpic.
1886 (Engels): Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya.
b) Econòmiques:
1845 (Engels): La situació de la classe obrera a Anglaterra.
1867-1894 (Marx, i el darrer volum d’Engels): El capital.
c) Polítiques:
1848 (Marx i Engels): El manifest del Partit comunista.
1875 (Marx): Crítica del Programa de Gotha.
d) Històriques:
1854 (Marx): El divuit de brumari de Louis Bonaparte.
1871 (Marx): La guerra civil a França.
1884 (Engels): L'origen de la família, la propietat i l'estat.

Valgui aquest escrit d'Immanuel Kant: fragment d'El conflicte de les facultats (1798), a propòsit de la Revolució francesa en plena fase reaccionaria, per comprendre la importància i la pervivència del pensament de Marx i Engels. Perquè, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà marxistes.

"Perquè un fenomen semblant en la història humana no s'oblida mai, en haver revelat en la naturalesa humana una disposició i una capacitat cap al millor que cap polític hauria pogut argüir a partir del curs de les coses esdevingudes fins aleshores, la qual cosa únicament pot augurar una conciliació de natura i llibertat en el gènere humà d'acord amb principis intrínsecs al dret, si bé només com un esdeveniment imprecís i atzarós pel que fa al temps.

Però, tot i que tampoc ara s'arribés amb aquest esdeveniment a la meta projectada, encara que la revolució o la reforma de la constitució d'un poble acabés fracassant, o si tot tornés després al seu antic llit després d'haver durat un temps (tal com profetitzen actualment els polítics), malgrat tot això, aquest pronòstic filosòfic no perdria gens de la seva força. Perquè aquest esdeveniment és massa grandiós, es troba tan estretament implicat amb l'interès de la humanitat i la seva influència sobre el món s'ha disseminat tant per tot arreu, com per no ser rememorat pels pobles en qualsevol ocasió on es donin circumstàncies propícies i no ser evocat per repetir noves temptatives d'aquesta índole!"

Soló, el polític-poeta

2010-02-02T21:40:00.000+01:00

Atena amb les Muses, del pintor flamenc Frans Floris de Vriendt (1516-1570)

Mentre la poesia iàmbica és la poesia de l’excés verbal i de la irreverència, i per tant crítica amb les tradicions de l’antiga aristocràcia, com el cas d’Arquíloc de Paros, Soló manté una equidistància entre els extrems aristocràtics i populars que el porta a una reivindicació de les divinitats en el seu paper de justícia i de mesura, imprescindibles per a la refundació i reorganització d’Atenes.

1 Muses Pièrides, de Mnemòsine esplèndides filles
2 i de l'Olímpic Zeus, ara escolteu el meu prec:
3 feu-me puixant de part dels feliços déus, i entre tota
4 mena de gent que jo tingui l'honor d'un bon nom;
5 dolç als amics, que sigui amarg per als meus desafectes,
6 vist amb respecte pels uns i per la resta amb temor.

(Jordi Cornudella: Soló d'Atenes, dins Sis elegies gregues arcaiques; Reduccions, núm 31, octubre 1983)

Per al reformador polític Soló, són els déus els que guien els humans en justa mesura i els que els castiguen quan s’aparten dels camins de la moderació i l’equilibri. Per això, en l’Elegia a les Muses, la justícia impartida per Zeus és el principi rector de la vida humana contra el tancament dels nobles i contra el radicalisme de les classes populars.

71 Terme palès de riquesa, els homes cap no en coneixen,
72 car aquells que avui tenen cabals més puixants
73 doblement s'afanyen: tots ells, ¿qui podrà satisfer-los?
74 Han concedit el guany els immortals als mortals,
75 i de resultes esclata el desastre: quan com a càstig
76 Zeus l'envia, ara l'un, l'altre més tard el sofreix.

D’aquesta manera, Soló no s’està de la utilització política de la poesia i de la religió amb els déus mateixos en l’objectiu d’establir un règim polític allunyat alhora tant de l’oligarquia com de la democràcia. Ni els millors ni el poble! Els déus són, per a Soló, els qui han d’atorgar l’harmonia i la cohesió a la nova societat.

Adorno IV: L'assaig com a crítica de les ideologies

2010-01-30T15:54:00.002+01:00

“L'assaig és allò que fou de bon començament: la forma crítica par excellence; i, com a crítica immanent de les formacions espirituals, com a confrontació del que aquestes són amb el seu concepte, l'assaig és crítica de la ideologia” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 48).

Adorno fa un assaig de l’assaig, una de les formes o dels gèneres de la literatura i de la filosofia. D’acord a la seva concepció, l’assaig es contraposa als constrenyiments de la identitat, el sistema i el mètode, i es distingeix, per tant, de l’organització ordenada i jerarquitzada a partir de veritats universals i estables del model científic, filosòfic i positivista vigent. Per aquesta raó, el seu assaig sobre l’assaig reflecteix aquesta concepció no sols en el contingut, sinó també en la forma. La forma assagística d’Adorno, imbuïda del contingut contrari a l’encarcarament i l’escrostonament de la filosofia vigent i al domini de la ciència, adquireix les característiques contràries de la forma del discurs hegemònic: horitzontalitat contra verticalitat, acentralitat contra centralitat, multidireccionalitat contra unidireccionalitat, multilinealitat contra unilinealitat, igualtat contra subordinació.

Contra el positivisme i la seva separació de forma i contingut, en aquesta obra Adorno estableix una relació dialèctica entre aprehensió i exposició del coneixement, en la qual contingut i forma es deuen mútuament. Ni el contingut apareix com a funció mecànica de la forma, ni aquesta esdevé una artificiosa imposició del contingut. Perquè si bé el mitjà no és el missatge, tampoc és una qüestió baldera, sinó que és part del missatge.

La forma amb què estructura el seu discurs és, alhora, construcció i destrucció, discurs del pensament i propòsit o programa alternatiu de filosofia. Contra l’esclerotització (esquematització i simplificació) i la subordinació de la filosofia i contra el control i la dogmatització de la ciència, l’assaig esdevé l’eina més apropiada per defugir, també formalment, allò que denuncia. Per Adorno, l’assaig, per la seva mateixa estructura formal, s’obre a la indagació lliure, l’esperit crític, l’actitud humanista, la constant crisi i revisió d’idees i conceptes i a una concepció no compartimentada del saber, amb capacitat, doncs, de confrontar-se amb les formes autoritàries i unidireccionals vigents.

Hi ha llengües més aptes per al pensar que d’altres?

2010-01-26T21:58:00.001+01:00

Le mur des je t'aime i les llengües de l'estimar

Sembla que Martin Heidegger arribà a afirmar que l’alemany, el grec i, segons Eduardo Chillida, l’èuscara eren llengües més apropiades per a la filosofia que no pas d’altres com el llatí, l’anglès i les llengües neollatines. En principi, l’afirmació comporta una concepció jeràrquica i distributiva de les llengües, si més no pel que fa a la filosofia, la reflexió o al pensament, que no es troba corroborada pels autors de la filosofia analítica o del llenguatge, els quals parlen sempre, sigui des de la lògica del llenguatge com des dels seus usos, del llenguatge com a facultat i capacitat universals, i no de llengua com a sistema o codi concret.

Així, de la lectura de Gottlob Frege i la seva queixa de les deficiències del llenguatge ordinari, precisament l’alemany en el seu cas, s’entreveu un projecte universalista _els llenguatges artificials_ que remetia a sentits accessibles a tothom. Tampoc W. O. Quine i el tema de la indeterminació de la traducció permeten d’establir diferències d’indeterminació segons quines siguin les llengües en qüestió. I la idea de jocs de llenguatge del segon Ludwig Wittgenstein, el d’Investigacions filosòfiques, tot i que admet certa diferenciació per raó de la llengua concreta i perquè la participació en una altra fa necessària certa aclimatació, està a anys llum de la pretensió a l’autèntica veritat de les divagacions de Heidegger mateix sobre l’ésser.

Contràriament, hi ha una estreta relació dialèctica entre llenguatge i pensament, relació en la qual les estructures lògiques del llenguatge es converteixen en les estructures bàsiques del pensament que es realitza al seu torn com a acte lingüístic, per la qual cosa ens trobem davant d’un fet universal que no té res a veure amb les particularitats de cada llengua concreta.

Així mateix, el llenguatge està estretament relacionat amb la realitat en la qual interactua, per la qual cosa els seus usos i les seves funcions depenen més de la determinació del real que no pas de les característiques concretes de cada llengua en particular.

Atenent a ambdues consideracions, doncs, totes les llengües són aptes per als usos als quals llenguatge i pensament es veuen abocats en la realitat. Qüestió diferent és la traductibilitat exacta i simètrica entre les llengües, a causa de les diferències lèxiques i conceptuals entre els diversos idiomes i els pobles que les parlen.

En qualsevol cas, la universalitat de les capacitats de llenguatge i pensament, i de les seves estructures lògiques permeten de pensar en una diversitat d’usos en totes les llengües, i aquesta pluralitat inclouria, amb perdó de Heidegger i la seva nacionalitària afirmació, la reflexió filosòfica.

Pandora o la dona hesiòdica

2010-01-22T18:36:00.002+01:00

Pandora, de Jules Joseph Lefebvre

A Teogonia i a Treballs i dies, Hesíode presenta la dona, millor dit, la creació de la dona (mite de Pandora), com una contrapartida negativa d’un bé: es tracta del càstig que Zeus decreta contra els mortals per raó del robatori del foc per part de Prometeu.
Això no obstant, la dona, com el foc, no és una categoria absoluta, i dependrà de la bona tria de l’home la troballa d’una dona que no comporti problemes: en cas contrari, millor disposar de serventes, acomiadables, que no pas d’una dona.
La misogínia de la literatura grega, que, abans d’Hesíode, ja és present en alguns poemes homèrics, té continuïtat en la poesia lírica. Així, Semònides d'Amorgós és autor d’una sàtira molt misògina, Catàleg de les dones, en què compara les dones amb els animals, entre d'altres elements: brutes com els porcs, astutes com la guineu, primmirades com els gossos, apàtiques com el fang, vel·leïtoses com la mar, tossudes com els ases, incontinents com les mosteles, gandules com les eugues i més lletges que les mones. Les millors són, en canvi, tan treballadores i mel·líferes com les abelles.
No cal dir que aquesta misogínia literària és un reflex de la concepció de la dona en la nova societat grega, en què l'aïllament geogràfic, el sedentarisme i la colonització fan necessàries llars estables en les quals la dona és imprescindible per a la continuïtat del llinatge amb la descendència i el manteniment de la llar amb les serventes i les esclaves.

Mite de Pandora: Hesíode, versió de la Teogonia (561-602)
Així va parlar irritat Zeus, coneixedor de designis immortals. Per això, perquè recordava aquest engany, no donava als homes mortals que habiten sobre la terra la força del foc incansable, que pren en els freixes. Però el coratjós fill de Jàpet el va enganyar i va robar el guspireig del foc que es veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior d’una fèrula. Zeus, que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del seu cor i el seu esperit va irritar-se quan va veure en poder del homes la guspira del foc que es veu de lluny. I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat per als homes. L’il·lustre Rancallós, per complaure la voluntat del Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella. La deessa d’ulls blaus, Atena, li va ajustar la cintura i la va abillar amb un vestit d’una blancor refulgent i amb les seves mans feia lliscar des del cap un vel sumptuosament treballat, meravellós de veure. Pal·las Atena va posar-li al cap delicades diademes fetes de flors boscanes tendres i una corona d’or que havia fet l’il·lustre Rancallós, amb el treball de les seves pròpies mans, per fer plaer al pare Zeus. L’engalanaven nombrosos guarniments, meravellosos de veure, figures de tota mena d’animals salvatges que nodreixen la terra i el mar. El nombre de figures que hi posà era molt gran, i totes lluïen pel seu atractiu; eren figures admirables, talment figures vives dotades de veu.
Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, amb els ornaments afaiçonats per la deessa d’ulls blaus, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible per als homes. D’ell prové la raça femenina, la funesta generació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a comportar penúria funesta, sinó l’abundància. També s’esdevé en els eixams d’abelles que, en els ruscs, nodreixen abellots, inclinats a les obres del mal. Les abelles treballen diàriament la jornada sencera fins a la posta del sol i produeixen cera blanca. Ells, en canvi, es queden a cobert del rusc aspre i recullen en el seu ventre l’esforç aliè. De la mateixa manera Zeus, que trona des del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones, sempre amatents a accions doloroses i, per compensar un bé, els ha proporcionat una altra desgràcia (Traducció de Joan Castellanos, 1999).

Mite de Pandora: Hesíode, versió de Treballs i dies (54-101)
Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia.
Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir de riure. Va ordenar a l’ínclit Hefest que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, els treballs dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.
Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l'il·lustre Rancallós va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guariments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors.
Després de completar el seu engany terrible i fatal, el pare va encomanar a l’il·lustre Argifont, missatger diligent, que portés el present dels déus a Epimeteu. Aquest no va fer cas del consell que li havia donat Prometeu de no acceptar mai cap present de Zeus Olímpic, sinó de rebutjar-lo, no fos cas que es tractés d’alguna desgràcia per als mortals. Després d’acceptar-lo, quan el mal ja era a les seves mans, aleshores se n’adonà.
Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena (Traducció de Joan Castellanos, 1999).

Catàleg de les dones, de Semònides
De modo diverso la divinidad hizo el talante de la mujer / desde un comienzo. A la una la sacó de la híspida cerda: / en su casa está todo mugriento por el fango, / en desorden y rodando por los suelos. / Y ella sin lavarse y con vestidos sucios, / revolcándose en estiércol se hincha de grasa. / A otra la hizo Zeus de la perversa zorra, / una mujer que lo sabe todo. No se le escapa / inadvertido nada de lo malo ni de lo bueno. / De las mismas cosas muchas veces dice que una es mala, / y otras que es buena. Tiene un humor diverso en cada caso. / Otra, de la perra salió; gruñona e impulsiva, / que pretende oírlo todo, sabérselo todo, / y va por todas partes fisgando y vagando / y ladra de continuo, aun sin ver nadie. / No la puede contener su marido, por más que la amenace, / ni aunque, irritado, le parte los dientes a pedradas, / ni tampoco hablándole con ternura, / ni siquiera cuando está sentada con extraños; / sino que mantiene sin pausa su irrestañable ladrar. / A otra la moldearon los Olímpicos del barro, / y la dieron al hombre como algo tarado. Porque ni el mal / ni el bien conoce una mujer de esa clase. / De las labores sólo sabe una: comer. / Ni siquiera cuando Zeus envía un mal invierno, / por más que tirite de frío, acerca su banqueta al fuego. / Otra vino del mar. Ésta presenta dos aspectos. / Un día ríe y está radiante de gozo. / Cualquiera de fuera que la ve en su hogar la elogia: / “No hay otra mujer más agradable que ésta / ni más hermosa en toda la tierra.” / Al otro día está insoportable y no deja que la vean / ni que se acerque nadie; sino que está enloquecida / e inabordable entonces, como una perra con cachorros. / Es áspera con todos y motivo de disgusto / resulta tanto a enemigos como a íntimos. / Como el mar que muchas veces sereno / y sin peligro se presenta, alegría grande a los marinos, / en época de verano, y muchas veces enloquece / revolviéndose en olas de sordo retumbar. / A éste es a lo que más se parece tal mujer / en su carácter: al mar que es de índole inestable. / Otra procede del asno apaleado y gris, / que a duras penas por la fuerza y tras los gritos / se resigna a todo y trabaja con esfuerzo / en lo que sea. Mientras tanto come en el establo / toda la noche y todo el día, y come ante el hogar. / Sin embargo, cuando se trata del acto sexual, / acepta sin más a cualquiera que venga. / Y otra es de la comadreja, un linaje triste y ruin. / Pues ésta no posee nada hermoso ni atractivo, / nada que cause placer o amor despierte. / Está que desvaría por la unión de Afrodita, / pero al hombre que la posee le da náuseas. / Con sus hurtos causa muchos daños a sus vecinos, / y a menudo devora ofrendas destinadas al culto. / A otra la engendró una yegua linda de larga melena. / Ésta evita los trabajos serviles y la fatiga, / y no quiere tocar el mortero ni el cedazo / levanta ni la basura saca fuera de su casa, / ni siquiera se sienta junto al hogar para evitar / el hollín. Por necesidad se busca un buen marido. / Cada día se lava la suciedad hasta dos veces, / e incluso tres, y se unta de perfumes. / Siempre lleva su cabello bien peinado, / y cardado y adornado con flores. / Un bello espectáculo es una mujer así / para los demás, para su marido una desgracia, / de los que regocijan su ánimo con tales seres. / Otra viene de la mona. Ésta es, sin duda, / la mayor calamidad que Zeus dio a los hombres. / Es feísima de cara. Semejante mujer va por el pueblo / como objeto de risa para toda la gente. / Corta de cuello, apenas puede moverlo, / va sin trasero, brazos y piernas secos como palos. / ¡Infeliz, quienquiera que tal fealdad abrace! / Todos los trucos y las trampas sabe / como un mono y no le preocupa el ridículo. / No quiere hacer bien a ninguno, sino que lo que mira / y de lo que todo el día delibera es justo esto: / cómo causar a cualquiera el mayor mal posible. / A otra la sacaron de la abeja. ¡Afortunado quien la tiene! / Pues es la única a la que no alcanza el reproche, / y en sus manos florece y aumenta la hacienda. / Querida envejece junto a su amante esposo / y cría una familia hermosa y renombrada. / Y se hace muy ilustre entre todas las mujeres, / y en torno suyo se derrama una gracia divina. / Y no le gusta sentarse con otras mujeres / cuando se cuentan historias de amoríos. / Tales son las mejores y más prudentes / mujeres que Zeus a los hombres depara. / Y las demás, todas ellas existen por un truco / de Zeus, y así permanecen junto a los hombres. / Pues éste es el mayor mal que Zeus creó: / las mujeres. Incluso si parecen ser de algún provecho, / resultan, para el marido sobre todo, un daño. / Pues no pasa tranquilo nunca un día entero / todo aquel que con mujer convive, / y no va a rechazar rápidamente de su casa al hambre, / odioso compañero del hogar, dios de mal temple. / Cuando piensa un hombre gozar de mejor ánimo / en su hogar, por gracia de los dioses o fortuna humana, / encuentra ella un reproche y se arma para la batalla. / Pues donde hay mujer no puede recibirse con agrado / ni siquiera a un huésped que acude a la casa. / La que parece, en efecto, que es la más sensata, / ésa resulta ser la que más ofende a su marido, / y mientras anda él de pasmarote, sus vecinos / se ríen a su costa, viendo cuánto se equivoca. / Cada uno hará elogios recordando a su propia / mujer, y censuras cuando evoque a la de otro. / ¡Y no advertimos que es igual nuestro destino! / Porque éste es el mayor mal que Zeus creó, / y nos lo echó en torno como una argolla irrompible, / desde la época aquella en que Hades acogiera / a los que por causa de una mujer se hicieron guerra (Traducció de C. García Gual).

Amb aquesta mentalitat, no sobta gens l'especificitat de la democràcia grega, en la qual només podien participar els ciutadans: i les dones, com els metecs, els ilotes i els esclaus, no gaudien llavors d’aquesta categoria.

Adorno III: La identitat entre assaig i crítica

2010-01-18T00:20:00.000+01:00

A partir de la situació en la filosofia alemanya de l’època, per a la qual l’assaig no gaudeix d’aquell estatus propi i indiferenciat (“encara ara no ha sabut anar fins a la fi pel camí de la seva independització”, p 13) que ha aconseguit la poesia en concret o l’art en general, i que porta a considerar-lo com una estranya impuresa (“com a impur”, p 14) mancada de rigor per fer filosofia (“caigut en descrèdit”, “producte ambivalent”, mancat de “tradició formal convincent”, ocasional, “criticat a bastament”, p 13), Adorno estableix, en L'assaig com a forma, diverses comparacions entre assaig i art en general, o entre assaig i alguna parcel·la artística concreta.
Així, pel positivisme dominant, mentre l’art s’ha independitzat completament de la ciència, “reservant l'art com a territori de la irracionalitat” (p 13) i “identificant el coneixement amb la ciència organitzada” (p 14), l’assaig encara es vist com un epifenomen estrany, “impur” (p 14) i mancat de rigor.
Contràriament a Lukács però, per a qui l’assaig era una simple forma artística, Adorno reconeix certes diferències entre assaig i art. En els mitjans: mentre els conceptes, la seva creació i el seu ús, amb els signes són els instruments de l’assaig, en l’art només hi ha intuïció o imatge sense conceptes. En la funció: aspiració a la veritat sense necessitat d’aparença estètica en el cas de l’assaig, aparença estètica en el cas de l’art.
En contrapartida, Adorno considera que assaig i art comparteixen el trasllat a llenguatge de tots els elements de l’objecte, la diferenciació conscient entre l’objecte o la cosa i el mètode d’exposició, per la qual cosa admeten possibilitat de joc i diversió, i aboquen l’assagista i l’artista a la permanent exploració i indagació. També amb la música comparteix una sobresignificació que s’escapa de la lògica discursiva, i amb la imatge un estatisme fruit de la juxtaposició construïda en l’exposició.
I és que, per Adorno, més problemàtic que la confluència de l’art i la filosofia en l’assaig, és la necessària identitat entre assaig i crítica, és a dir, la tria dels objectes del filosofar entre els elements reals de qualsevol totalitat, per petits que siguin.

(Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004)

La fanfarroneria o l'astúcia? L'Aquil·les de la Ilíada i l'Ulisses de l'Odissea

2010-01-14T16:41:00.001+01:00

Ulisses estacat per escoltar el cant de les sirenes, en una ceràmica àtica

Tot i que la Ilíada i l’Odissea són poemes homèrics mitogràfics, amb herois com a protagonistes, hi ha força diferències entre la concepció dels herois en un cas i en l’altre.
Així, en la Ilíada, els herois, que són múltiples, lluiten per l’honor, el qual s’expressa amb la riquesa o la glòria que aconsegueixen en el camp de batalla, com és el cas d’Aquil·les, o amb el compromís i la solidaritat amb els altres durant el combat, com és el cas d’Hèctor. I aquesta lluita els emmena a una fidelitat vers ells mateixos que els fa monolítics i immutables al llarg de tot el poema, on sobresurt la seva força i la seva valentia com les grans i les úniques companyes dels seu destí tràgic. Aquil·les, per exemple, apareix com l’aqueu més valent, més ràpid i millor guerrer, gràcies al qual canvia significativament el curs de la batalla contra els troians.
A l’Odissea, en canvi, trobem un sol heroi, Ulisses, l’únic objectiu del qual és la supervivència i el retorn a la seva llar, per la qual cosa ens trobem davant d’un heroi polifacètic, de mil i una cares o veritats, sempre dependent de l’escena o de la interlocució del moment per tal de teixir ardits o mentides o enganys a través de la intel·ligència, l’enginy o l’astúcia, que l’han de rescatar dels entrebancs que el frenen durant el seu camí cap a Ítaca.

Així, el personatge que en la Ilíada va ser l’artífex de la victòria aquea amb la genialitat i l’astúcia del cavall de Troia, en l’Odissea sobresurt sortejant viatges i perills i aventures amb múltiples personalitats o màscares: els plors davant d’Alcínou (cant VIII), l’emborratxament de Polifem amb vi i la sortida de la cova del ciclop embolicats amb pell d’ovella (cant IX), entre molts d’altres exemples guiats més per la destresa que no pas per la força!

El millor és el més fanfarró? L'Aquil·les de la Ilíada

2010-01-10T22:30:00.001+01:00

Aquil·les matant Pentasilea, en una àmfora àtica de figures negres del segle VI ane

Aquil·les és l’heroi que Gregory Nagy (The best of the Achaeans: concepts of the hero in Archaic Greek poetry) considera com el millor dels aqueus, expressió, d’altra banda, que apareix en diverses ocasions de la Ilíada per referir-se a aquest heroi grec, juntament amb d’altres epítets més o menys semblants: el més valent dels aqueus, el millor dels guerrers, el diví, el de peus àgils, el de peus lleugers, etc.
És, sens dubte, el protagonista de la Ilíada, poema que narra la seva intervenció en la guerra de Troia, a cavall de dues grans còleres: una primera que el porta a abandonar el combat perquè el cap grec Agamèmnon li ha pres la seva esclava Briseida i una altra segona que el fa retornar a la lluita contra els troians perquè el troià Hèctor ha mort el seu amic Pàtrocle.
El desenllaç final de la ira d’Aquil·les és d’una heroïcitat _dóna mort a Hèctor amb l’ajuda d’Atena_ i d’una sensibilitat _autoritza Príam, rei de Troia, a recollir el cos del seu fill Hèctor_ extraordinàries, sense parió en d’altres cabdills grecs o aqueus que intervenen en la batalla definitiva contra Troia.
Sens dubte, fou el millor dels aqueus, d’acord a la mentalitat grega del moment, per a la qual millor era sinònim de força, impetuositat i coratge! Ara, si bé és cert que la seva valentia capgirà el sentit d'una batalla que la seva absència convertia en perduda, la guerra només fou guanyada amb l'enginy d'un altre tipus d'heroi: l'Ulisses de les mil i una cares i el seu cavall de Troia. I és que més val enginy que força!

Adorno II: Petites heretgies contra les grans trampes de l’ortodòxia

2010-01-08T23:53:00.000+01:00

“L'assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal. Es fa veritable en el seu procés de fer-se, que el porta més enllà d'ell mateix, no en la recerca obsessiva de fonaments, semblant a la de qui va en cerca de tresors amagats. Allò que il·lumina els seus conceptes és un terminus ad quem ocult en l'assaig mateix, no pas un terminus a quo descobert: en això palesa el seu mètode mateix la intenció utòpica.” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 37)

Simptomàticament, Adorno enceta l’assaig amb una cita de Goethe força reveladora d’allò que l’assaig pot abastar: “Veure allò precís, allò il·luminat, no pas la llum” (p 13).
Impensable tant la facticitat sense concepte _el seu mateix pensament ja conceptua_ com el concepte sense facticitat _fins i tot la fantasia remet a existència individual espacial i temporal_, Adorno, contràriament a la filosofia establerta, hipotitza l’estreta relació de veritat i història, i per tant el caràcter temporal, provisional, històric, circumstancial, en desenvolupament de la veritat i dels seus continguts. En fi, el caràcter utòpic, com a possibilitat, de la veritat. L’assaig no pretén extreure eternitats de temporalitats, sinó eternitzar la temporalitat.
Essent la realitat diferent d’una totalitat donada, amb identitat de subjecte i objecte, aprehesa totalment, l’assaig només pot ser per força fragmentari i ocasional, esdevenint inconclusió i oportunitat.
L’expressió de la no identitat entre subjecte i objecte, entre pensament i cosa, l’accent intencional i subjectiu per sobre del mateix objecte i la utopia reclosa en un món escindit amb eternitat i perennebilitat palesen la seva mateixa debilitat. I és que en l’assaig, “el pensament es deslliura de la idea tradicional de veritat” (p 31): eternitat, universalitat i immutabilitat.
D’altra banda, per la seva afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, basada en l’aprenentatge, l’experimentació i l’exploració, l’assaig s’exposa a l’error i per tant a la inseguretat. L’assaig, com a indagació permanent, posa en dubte tan l’ideal de percepció clara i distinta com l’ideal de certesa sense dubte.
Essent la intenció del subjecte qui decideix en la selecció entre els infinits aspectes d’un objecte, l’assaig no pot ser exhaustiu ni definitiu i reconeix la seva insuficiència.
El caràcter antagonista de la cosa i la fragmentació de la realitat fan de l’assaig, contràriament al caràcter unidireccional i uniforme del mateix pensament i el seu ordre lògic, una conjunt de ruptures i discontinuïtats, que caracteritzen la seva unitat que és inconclusió, conflicte ajornat, avenç i regrés constant, prova i assaig.
La contradicció entre un pensament utòpicament carregat d’abastabilitat i una consciència de fal·libilitat i provisionalitat es resol en l’assaig com a intent, temptativa, prova. El seu objectiu esdevé la il·luminació d’aspectes parcials només, no la llum del tot, l’avenç de la no veritat com a veritat, la irrupció en l’opacitat dels mateixos conceptes. Per això, juntament a les característiques d’experimentació, exploració, indagació, suposició, fragmentació, multiplicitat, autocrítica, crítica, revisió o procés, cal tenir-ne present encara una altra: “l’assaig és l’heretgia” (p 60) contra l’ortodòxia establerta, perquè desvetlla allò que l’ortodòxia pretén d’amagar.

Digueu-me maniàtic

2010-01-01T00:38:00.005+01:00

Amb el pas del temps, un es torna més pusil·lànime del que era, i a les manies tradicionals va afegint-ne d’altres. Voilà una petita recopilació de final d’any d’aquelles cosetes que no m’acaben de barrufar:
1. La confusió entre corrent i normal, característiques que no han de coincidir necessàriament. Així, pot ser corrent i normal tallar-se les ungles amb un tallaungles o unes tisores, com pot ser corrent, però gens normal, menjar-se-les.
2. La confusió entre pensar i creure, perquè en un cas la raó és necessària i imprescindible, si més no com a punt de partida, i en l'altre la fe n'ocupa el lloc. És a dir, un més aviat pot pensar que es faran bolets, però hi ha algú _s'entén un algú sa_ que s'ho pugui arribar a creure?
3. La inclusió, sense haver atorgat cap tipus de consentiment, dins plurals genèrics per justificar causes més aviat singulars particulars. Per exemple, "com a catalans hem de salvar la Sagrada Família del pas del TGV", diuen alguns, quan és evident que un pot ser català i fotre-se’n de les vicissituds de la Sagrada Família. Una qüestió diferent és la gent del barri de la Sagrada Família. Però en aquest cas, tampoc ha de ser necessària la catalanitat per justificar la solidaritat.
4. La pretesa esquerrositat de posicions polítiques incapaces de trobar l’equilibri entre identitat i solidaritat, o entre el reclam de respecte a la identitat pròpia i el respecte a les identitats més properes. Per exemple, alguns poden ser capaços de vendre solidaritat amb qualsevol racó del món, fins i tot amb els tibetans, però incapaços de respectar els sentiments de la gent de pobles molt més semblants i propers: Espanya i França, i per aquest ordre, per exemple.
5. Els blogs carregats de popups publicitaris, els autors dels quals prefereixen quatre cèntims en detriment d’una càrrega ràpida i d’una lectura fàcil i còmoda. L’alentiment acostuma a emmandrir, i aquests tipus de blogs romanen, a casa meva, abandonats i oblidats llargues temporades.
6. Els col·leccionistes competidors d’amistats virtuals del facebook, que sense conèixer-te gens ni de res, se t’enganxen com una paparra reclamant la teva "amistat". Fins que un dia els portes la contrària, i corren de pressa a bloquejar-te, esborrar-te del seu cercle i a qualificar-te de provocador, una manera còmoda d'estalviar-se d'assumir un nou fracàs en el seu vici proselitista i col·leccionista, el qual confonen amb l'amistat.
7. El racisme encobert o vergonyant, és a dir, el d’aquells que afirmen que no són racistes però que són capaços, per exemple, de penjar frases establint una hipotètica diferenciació respecte del traçat del TGV si la Sagrada Família fos mesquita musulmana en lloc de ser temple catòlic. I això amanit encara amb l'admiració que senten pels àrabs per la seva tenacitat a fer respectar el seu patrimoni arquitectònic. Després d'Iraq i l'Afganistan, una broma de mal gust o una nova versió de Si non è vero, è ben trovato?

Racisme o no? (Exemple tret del Facebook)

Àpali, set manies per a set dies!

Postals laiques sense drets d'autor

2009-12-30T17:59:00.005+01:00

Una Rosa Díez per a l’independentisme? Un Berlusconi per al país?

2009-12-28T15:47:00.000+01:00

Identitats que maten

Vista la segona jornada de consultes populars després de la solitària d’Arenys de Munt, tot fa pensar que l’independentisme aconseguirà trobar abans dues o tres Rosa Díez per al seu lideratge que no pas l’aglutinació i la coordinació del vot independentista en una nova i única candidatura que no hagi de competir amb una altra i potser encara una altra i una altra.
Perquè no ens hem pas equivocat sobre allò que hi havia darrera tanta consulta falsament popular, tanta cridòria _més en els mitjans de comunicació, alguns infidel reflex del país real, que no pas en la societat domèstica_ i tant de personatge llançant-se a la piscina, alguns reiteradament repetitius, com a personatges i com a aspirants als cent metres lliures (Cardús, Alexandre, Carretero), d’altres de primerencs o neòfits i, potser per això, excessivament espitosos i ambiciosos (Laporta, Mora).
No hi ha dubte que tot plegat es tractava d’una gran fugida endavant per avançar en objectius molt diversos i escassament compartits: posar contra les cordes CiU i ERC, foguejar noves i velles figures, recompondre el mapa independentista, i en la finalitat, força més soterrada i inconfessable, de treure les esquerres del govern amb la supeditació de l’eix social a l’eix nacional, si cal amb un Berlusconi casolà.
Tot ben legítim i honorable en societats democràtiques on és costum confondre política amb electoralisme o competència electoral, si no fos pel tema escollit i per la mostra de població convocada. Aquest cop ni escolarització o sanitat públiques o privades, ni dret al treball o a l’habitatge, sinó la nació i el seu autogovern a tot drap i estesos, és a dir, nacionalisme i, aquest cop, independència ras i curt al centre del debat. I, en aquest cas, la sacsejada havia de comprometre tot Catalunya: amb majors de setze anys i immigració inclosos, perquè encara que no es mereixin un referèndum per incloure’ls en la categoria real de ciutadans amb drets polítics hom els reconeix la categorització virtual de catalans emprenyats. Res a dir, si tenim present que la llibertat permet i ha de permetre indrets on el menjar s’acosta més a la categoria de fum que a la de vianda!
Però com que es tracta de fer correspondre el país majoritari i real al país minoritari i imaginat per alguns, d’aquí a les eleccions, les de veritat, ja hi tornarem, potser no tant en les grans ciutats _que ara ja no convenen_, però sí en petites i mitjanes poblacions on podrem continuar celebrant que iaios i iaies puguin morir amb els deures patriòtics acomplerts, mentre el jovent estudiantil d’instituts i universitats es deixa de romanços virtuals. Tota una lliçó que caldrà seguir amb atenció, per al futur del país.
Perquè de moment, la sacsejada ha comportat, pel seu caràcter no vinculant entre d’altres coses, un mirall escassament fidel del vot independentista, perquè ni han anat a votar tots els independentistes, ni tothom qui ha anat a votar votarà independentista en l’electoralisme quotidià. Això sí, el país imaginat i somiat se’ns ha mostrat, amb tota cruesa, molt més petit i estret que el real a totes les forces polítiques, les d’aquí i les d’allà. És a dir, tornem a tenir el mapa polític recompost, provisionalment recompost _perquè tot i les permanències i les estabilitats de llarga durada, no es pot obviar el dinamisme inherent de totes les societats, tant en els seus àmbits estructurals com en els superestructurals_, però possiblement amb la hibernació de determinats llasts gestuals excessivament escorats cap a la irrealitat per part de les forces centrals del sistema de partits, que havien pensat en una excessiva determinació de l’eix nacional en el sistema electoral.
En qualsevol cas, molt més que el vot de signe contrari, és el nacionalisme independentista qui ha ensenyat el llautó, això és, les seves febleses. I si per la mentalitat dels espaÑolíssims això no té cap mena de significació que els pugui portar a la moderació, segurament haurà obert força més els ulls dels espanyols amb qui s’haurà de negociar el desenvolupament de l’Estatut. I, vistos els focs d’encenalls independentistes i la interessada confusió espanyola entre catalanisme i independentisme, no pas en sentit favorable cap a Catalunya. I així seguint!

Adorno I: Un món de petites llums, una petita llum plena de móns

2009-12-25T11:53:00.002+01:00

“No comença amb Adam i Eva, sinó amb allò de què vol parlar; diu allò que se li acut sobre el tema i talla allà on creu que ha arribat al final, i no on ja no hi ha res més a dir: és així que se situa entre les “diversions”. Els seus conceptes no es construeixen a partir de res de primer ni s'hi arrodoneixen en res d’últim. Les seves interpretacions no hi són corroborades i mesurades filològicament, sinó que són per principi hiperinterpretacions...” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, pp 15-16).

L’assaig és, segons Adorno, “més dialèctic que la dialèctica quan aquesta s’exposa a si mateixa” (p 49). Difícilment, doncs, pot contemplar i atenir-se a nocions que la metafísica considera universals, estables i immutables.
L’assaig no necessita partir de cap genealogia, ni d’antecedents pròxims o llunyans, ni de punts de vista sorgits de la teoria (raó del fracàs del Lukács madur), ni d’opinions prefixades, sinó que descabdella el seu discurs a la manera d’un nen amb la seva joguina: parteix de la presència i observació de l’objecte concret, del que “altres han fet ja” (p 15), de la joguina, per abocar-hi, directament i immediatament, experimentació i manipulació, sense cap ordre universal amb un principi primer i amb una finalitat última, perquè la seva intenció és la de rebregar l’objecte i descobrir-hi la trama densa i complexa de la seva composició. No és “creació a partir del no-res” (p 15), ni s’ajusta a l’obtenció, prefixada i finalista, d’alguna cosa definitiva, acabada, resolta.
Contrari al mètode tradicional, l’assaig no pretén reduir la cosa a una altra cosa, a manera de recerca d’orígens, sinó que vol aprofundir en la cosa mateixa, que no és ni donada ni primigènia, en allò que s’amaga darrera els seus conceptes.
Contra les pretensions de la ciència, els conceptes són indefinits, per això, a partir del seu condicionament pel llenguatge del qual formen part, l’assaig en provoca la integració i la interrelació recíproques en el mateix procés de l’experiència intel·lectual, el qual no avança pas unidireccionalment: els diversos moments es teixeixen plegats com en un tapís, la densitat de la malla conceptual del qual palesa la fecunditat del pensament. Per això, l’assaig no és bastida ni construcció, sinó un camp de forces la configuració del qual és donada per la cristal·lització dels elements pel seu moviment a mode de camp de forces.
Per l’assaig no hi ha una separació entre totalitat primera i elements finals, sinó interacció i desenvolupament constant de l’objecte que els sobreviu i que és pensat des de bon començament, precisament amb tota la complexitat que la ciència acostuma d’amagar de la realitat antagonista i fragmentada amb les simplificacions, els falsejaments i les matisacions.
Per tal com res humà és creació, l’assaig defuig les idees de creació, de deducció d’un principi, de totalitat omnicomprensiva i abastable, de desenvolupament a partir de formulacions prèvies. Per l’assaig, ni la totalitat és principi ni els elements són final, sinó interacció d’ambdós en el pensament, que va del més complex al més fàcil amb l’objectiu de no ajornar el pensar.
L’assaig és un pensar contra el general, l’universal, l’essencial, el durador o l’originari: no té origen, genealogia, antecedent, finalitat, objectiu, conseqüent, sinó curs, transcurs i discurs, desenvolupament amb avanços i regressos per entre els conceptes per tal de fer llum als objectes, que sempre hi són.

Postaleta solidària i secularitzada

2009-12-18T18:24:00.005+01:00

Les idees es deslliguen fàcilment de les coses que les han fet possibles

2009-12-16T19:37:00.008+01:00

La ideologia alemanya és un text escrit conjuntament per Marx i Engels durant els anys 1845-1846, és a dir, un text de joventut (tenien vint-i-set i vint-i-cinc anys, respectivament) o del Marx filosòfic o humanista, segons el tall proposat per Manuel Sacristán, que per problemes editorials no fou publicat.

No fou fins l’any 1932 que fou publicat aquest text on s’exposen gairebé per primer cop els principis del materialisme històric. Aquest llibre fou comentat de la següent manera pel mateix Marx: “De bona gana vam abandonar el manuscrit a la crítica rosegadora de les rates, sobretot pel fet que ja havíem assolit l’objectiu principal, és a dir, veure-hi clar nosaltres mateixos” (Karl Marx: Pròleg a Per a la crítica de l’economia política, 1859), i romangué inèdit fins l’any 1932, amb el marxisme ja adotzenat pels socialdemòcrates alemanys que havien custodiat, i en algun cas manipulat (Berstein), els manuscrits de Marx o ja esclerotitzat pels stalinistes soviètics que n’havien fet una doctrina, força allunyada, d’altra banda, dels primers escrits de joventut.

Els autors hi afirmaven, per exemple: “El comunisme no és per a nosaltres ni un estat que calgui crear, ni un ideal sobre el qual haurà de reglamentar-se la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquest moviment són resultants de premisses existents en l'actualitat” (Karl Marx i Friedrich Engels: La ideologia alemanya, 1845-1846).
Paradoxalment però, tot i que La ideologia alemanya no fou el primer text ni de Marx ni d’Engels, fou un dels primers textos marxistes, si no el primer: evolució i historicitat de les diferents societats humanes, mode de producció, relació entre base i superestructura, forces productives, relacions de producció, ideologia, etc, són alguns dels nous conceptes _noves eines_ que els permeten d’analitzar i explicar la societat, que fins llavors només havia pogut ser denunciada des de punts de vista morals. Perquè “Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Marx: tesi XI, de Tesis sobre Feuerbach, 1845, publicat _amb algun retoc_ per primer cop per Engels el 1888 com a Apèndix de la seva obra Ludwig Feuerbach i la fi de la fiolosofia clàssica alemanya, 1886).
En el fragment sobre les representacions ideològiques, ens proposa la relació o la connexió directa i íntima entre infraestructura (producció material) i superestructura (estructures social, jurídico-política i ideològica), en el sentit que les estructures socials i estatals sorgeixen dels processos vitals dels individus en una societat concreta: de la producció material en unes condicions determinades i al marge de la seva voluntat. Els elements superestructurals (idees, pensaments, art, religions, política, dret, moral, filosofia, etc), malgrat la seva pròpia autonomia, conserven aquesta relació directa amb la vida real, raó per la qual Marx proposa partir de la vida material dels homes d’una societat per tal d’arribar a descobrir l’origen i l’explicació del desenvolupament de la superestructura sense la influència de les imaginacions o il·lusions que se’n fan les mateixes persones. Per exemple, malgrat la relativa autonomia amb què en algun aspecte formal segurament s’ha pogut desenvolupar el dret mercantil, aquest només pot sorgir a partir del comerç i del seu desenvolupament i de la seva universalització, raó per la qual cal partir d’aquesta activitat humana concreta per explicar les formulacions actuals del dret mercantil amb les seves limitacions o les seves mancances.
Es tracta d’un d’aquells textos clàssics que, a causa de l’èmfasi amb què els autors pretenien desmarcar-se de l’idealisme hegelià hegemònic, per al qual el progrés humà era fruit dels desenvolupament de la idea i de l’estat que representava la idea, potser més s’ha utilitzat per simplificar el determinisme marxià. En aquest sentit, però, tant Marx com Engels no s’estan de recordar, en més d’alguna ocasió, la relativa autonomia de la superestructura (política, filosofia, art), amb lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament, en relació a la infrastructura (forces productives, relacions de producció), sobre la qual, a més, pot exercir alguna influència: el mateix Marx diferencià el seu materialisme del materialisme mecanicista en les Tesis sobre Feuerbach de 1845 i Friedrich Engels hagué de precisar la relació dialèctica entre estructura i superestructura en una Carta a Joseph Bloch (21 de setembre de 1890).

Cal remarcar que ens trobem davant de les primeres formulacions del que s’anomenaria força més endavant materialisme històric, i que la voluntat de trencar amb l’idealisme de Hegel _no així amb la seva dialèctica que explica el procés i el canvi_ i amb l’esquerra hegeliana representada per David F. Strauss, Bruno Bauer, Ludwig Feuerbach i Max Stirner, potser va comportar en aquestes formulacions inicials un accent excessiu i mecànic en sentit contrari. Obres posteriors del mateix Marx, com El divuit brumari de Lluís Bonaparte o La guerra civil a França, representarien una aplicació pràctica força més suggestiva d’aquesta formulació primerenca. D’altra banda, un determinisme absolut i unidireccional de la base econòmica faria ben poc comprensible la seva aposta per l’activisme i la transformació del món, objectes de la seva recerca teòrica, de la seva de denúncia del capitalisme i del seu compromís amb la classe obrera, palesats en la seva obra magna, El Capital.
Si bé no podem llegir cap filòsof o pensador sense tenir presents el temps i l’època en què van sorgir les seves reflexions, la complexitat de Marx, filòsof i activista polític alhora, per tant amb un pensament fruit d’una època i amb una proposta política, ha fet, i fa encara, que sovint es caigui en l’error de llegir-lo només en clau de present i futur. Al marge, però, dels aspectes de la seva obra que poden portar a més d’un lector, ingènuament o intencionadament, a entretenir-se sobre el fracàs o l’èxit de la seva “futurologia” o sobre allò que hom podria transposar directament al present o futur, hi ha un fet per a mi remarcable. Per sota d’aquest pragmatisme o utilitarisme, en tota l’obra de Marx, i per tant també en La ideologia alemanya, despunten elements d’un pensament universal, en el sentit de la seva vigència més enllà de la realitat de la qual va brollar. En destacaria cinc: la centralitat de la persona i el seu caràcter social i històric, com a subjectes i objectes en qualsevol camp d’investigació i en qualsevol àmbit d’activitat; la importància de l’activitat per al coneixement i transformació de la realitat, que ha tingut traducció, per exemple en el camp de la pedagogia, en molts mètodes de la recerca i la descoberta; la complexitat del real, amb la distinció entre el món de l’aparença amb què ens trobem com a observadors passius i el món del concret que podem trobar com a recercadors intencionats; l’absència de realitats, materials i intel·lectuals, estructurals i superestructurals, com a veritats absolutes, eternes i universals, és a dir, anhistòriques, i el compromís polític a favor dels més febles. Són potser aquests mateixos elements (persona social, praxis, dubte, historicitat, política) els que han permès al pensament de Marx de sobreviure després de l’esclerosi doctrinària causada per diversos “marxismes” posteriors i de l’artilleria intel·lectual i material amb què Marx i aquests marxismes han estat presentats com una correspondència necessària, finalista i predeterminada. Perquè, tant com es pot afirmar des d’alguns sectors que els marxismes posteriors es troben ja en Marx, també es pot afirmar que la crítica, i per tant la superació, d’aquests mateixos marxismes també s’hi troba.

Posats a analitzar, dubtar, separar aparença i realitat, historitzar societats i pensaments, i a lluitar políticament al costat dels exclosos i dels desheretats, des d’algun marxisme, potser més marxià, no sols s’ha pogut explicar i qüestionar d’altres marxismes, potser menys marxians, sinó que s’ha permès també posar en relleu allò que universalitza encara avui Marx i que el fa útil, per tant, per al present i el futur. Perquè el marxisme també ens apareix com una superestructura que neix, viu i es desenvolupa en funció de les condicions històriques de les quals forma part.

Aquesta vigència explica perquè els cartells que en Pere de Lluena engomava pels barris barcelonins eren tot seguit desclavats curosament, i, amb tota seguretat, no pas per valedors de l'ordre burgès.

PD: Entre nosaltres, jo també conservo un cartell (100x70 aprox) d'aquests, un magnífic regal de la Maite de Lluena.

Doncs per mi no és collonut que no sigui constitucional, perquè em nego a formar part del “cuanto peor mejor”

2009-12-14T18:43:00.010+01:00

Aquí no és pas diferent d’enlloc, i els partits necessiten, després de llargs períodes d’entotsolament i d’autoflagel·lació, moments d’eufòria i d’enaltiment per tal de palesar la seva existència i, en alguns casos, la seva necessitat, i d’intentar una acumulació de forces que els permeti resituar-se millor en el mapa electoral més proper.
En èpoques difícils això es feia a redós dels moviments socials i dels sindicats, amb participació dels partits en les assemblees, les vagues i les protestes que pretenien de millorar la quotidianitat domèstica d’un sector social, sinó de tota la societat. Eren els llocs comuns on les esquerres _les dretes sempre s’han fet de manera diferent_ naixien, s’organitzaven i readaptaven les seves teories d’acord als ensenyaments de la pràctica, i ho feien perquè sí, sense necessitat de justificar la seva presència amb la voluntat de participació o de decisió de la gent anònima.
I el 13-D _com les diades que la seguiran fins a les properes eleccions_ no és gaire diferent d’això: una jornada de reagrupament de forces de determinats partits i de determinats personatges, més amb l’objectiu d’articular el canvi de majories al Parlament en les properes eleccions que no pas d’aconseguir realment els objectius sobre els quals una important majoria de gent pensa que va a votar. I atenent als partits i als personatges que pretenen de pescar en el riu d’aquestes jornades, sens dubte que són més apropiades consultes de caire més emotiu com la plantejada que no pas d’altres de molt més pràctiques _si més no per a la butxaca d’uns i altres_ com podrien ser les següents: “Esteu d’acord que s’abaixi la imposició directa (per la qual tothom contribueix en funció del que guanya) alhora que s’apugi la imposició indirecta (per la qual tothom contribueix igual)?“ o “Esteu d’acord que una part dels vostres impostos es destini a sufragar les despeses de la sanitat i les escoles privades en lloc de les públiques?”, entre moltes d’altres que provarien que allò d’esquerres i de dretes no està pas tan caducat com voldrien alguns acèrrims valedors de les consultes d’aquestes diades.
En democràcia, però, tot pot ser ben legítim i ben respectable, igualment com poder descriure-ho sense que ningú en surti esquitxat de menysprear països més imaginats que reals o causes alienes que aquests mateixos partits no s’atrevirien a portar, si més no de moment i a pit descobert, ni al Parlament del país ni en els seus programes electorals.
Res no es fa, però, sense intenció, ni tampoc sense conseqüències, encara que algunes d’aquestes puguin ser ben involuntàries. I entre les possibles conseqüències negatives _d’altres prou que formulen les positives_ de les anomenades consultes sobiranistes, cal retenir-ne sobretot dues: la munició que s’atorga continuadament als sectors més reaccionaris de l’estat per consolidar-se definitivament i per justificar la recollida de la llinya afluixada en el pacte constitucional de la transició, i el perill de trencar allò que, precisament, ens ha permès d’avançar en l’autogovern en tots els sentits, malgrat molts entrebancs, i que es troba reflectit en aquell vell eslògan d’encuny candelià de “Catalunya, un sol poble”.
Votant o passant de votar en aquestes jornades, que el seny que han perdut molts d’allà, no el perdem, ara, la gran majoria dels d’aquí, perquè ambdues conseqüències, si es donessin conjuntament, podrien convertir-se en irreversibles i fer de Catalunya una simple comunitat autònoma a cavall de les sortides de to d’un berlusconi casolà i d’una tutela exterior per sempre més! Aquí i allà, aquesta opció arreplegaria força consensos de seguit, molts més que els que han ensenyat les cartes.

TC

2009-11-26T11:31:00.004+01:00

Tenen edat per saber que estan jugant en foc. Però això no els preocupa. A ells, no els tocarà pas batallar-hi en contra.
Però mentre no sentencien, que és la raó del seu sou, podem començar a dissenyar respostes:
Possiblement el Tribunal Constitucional EspaÑol existeix. Preocupa-te’n, perquè som una nació! Passa-ho!/Posiblemente el Tribunal Constitucional Español existe. ¡Preocúpate, porque somos una nación! ¡Pásalo!

La independència "al loro"

2009-11-13T13:06:00.003+01:00

Els resultats esportius farien pensar en un bon president. Si tenim present, però, que ell no acostuma a xutar i que les darreres declaracions, més que retratar un president esportiu, bon o mal president esportiu, continuen retratant un possible líder populista i popularista de la dreta nacionalista, haurem de concloure que no, que és un president nefast, perquè mai cap president esportiu havia gosat portar la instrumentalització personal del càrrec i del club als nivells als quals està arribant aquest, sigui en interès polític, econòmic o professional. Si a tota aquesta barroeria, hi afegim que encara resta un any de mandat, hem de preveure encara més declaracions que no contradiran en res allò que ja sabíem: l’independentisme no és de dretes ni d’esquerres perquè sempre és de dretes _si més no perquè, mentre no ha guanyat, qui prova d’exercir d’esquerres corre el perill de ser titllat d’antipatriota.
Pels nivells d’irracionalisme i irracionalitat amb què s’expressa, pel caràcter taumatúrgic i catàrtic que dóna a elements com un tros de drap, uns colors, una llengua, un enemic imaginari, etc, però, sobretot, per l’intent de diluir els conflictes socials darrera la màscara d’una falsa unitat, el laportisme se’ns revela igual com d’altres irredemptismes occidentals: identitarisme al servei d’una dreta pura, dura i perillosa per a la cohesió del país i per a l’esquerra del país. No cal, fins i tot, que aquests líders suposadament neutrals caiguin en la barrabassada d’excusar, sense vergonya, l’honorabilitat dels seus connacionals acusats de delictes gens menors amb suposats processos d’humiliació ordits per l’imperialisme exterior, per mostrar-nos l’elitisme i el classisme que s’amaga darrera del seu patrioterisme exalçat i exaltat.
C’est à dire, que els culers s’encomanin a Sant Guardiola, veritable artífex de les victòries, les passades i les futures, perquè aquest any, sense mocions de censura a l’horitzó que el puguin fer emmudir, qui presideix el club en dirà, com sempre, de l’alçada d’un campanar!

A casa nostra, a la pastanaga, li vam posar el nom de "sis-cents"

2009-11-11T19:45:00.003+01:00

A casa nostra l’estat del benestar és molt recent. Podem visualitzar el procés de creació de l’estat-providència, encara que no amb el grau de desenvolupament que ha tingut en d’altres llocs d’Europa, en la transició democràtica espanyola, gràcies a la qual Espanya i Catalunya han tingut l’oportunitat de destinar despesa pública amb finalitats socials. Així ens ho recorda un dels protagonistes de la transició com Santiago Carrillo, aleshores dirigent del PCE: “el Estado de bienestar ha creado en Europa condiciones de seguridad a las que los españoles vamos accediendo después de que en nuestro país hay democracia. De seguridad, en la educación, en la sanidad, en el caso del paro, en la vejez,... que eran inexistentes, en otra época.”
Efectivament, deixant de banda la gestació del model durant les darreries del franquisme a causa de l’oposició democràtica: seguretat social, llei general d’educació, lleu creixement del sector públic, tolerància a la interlocució social, etc, podem afirmar que és a partir del 1977 quan s’estableixen paral·lelament les bases del règim democràtic i del minso estat de benestar espanyol, precisament en uns moments en què la dreta neoliberal estava qüestionant la intervenció de l’estat arreu d’Europa.
Vicenç Navarro, un dels més crítics amb la migradesa de l’estat de benestar espanyol, no s’està de recordar les funcions de l’estat de benestar en la cohesió social: “¿Qué es el Estado de bienestar? La respuesta a esta pregunta es sencilla: es la intervención del Estado encaminada explícitamente a mejorar el bienestar de la población e incluye primordialmente (aunque no exclusivamente) cuatro tipos de intervenciones, que son:
“Las transferencias sociales, que, cómo su nombre indica, son las transferencias de fondos públicos de un grupo social a otro, de las cuales las pensiones son el capítulo más importante y que transfieren fondos de los trabajadores y empresarios a los beneficiarios o pensionistas en aquellos sistemas de la seguridad social en que las pensiones se financian sobretodo a través de cotizaciones sociales, tal como es el caso en España. Sin las pensiones de vejez, el 68% de ancianos en Catalunya serían pobres, siendo las pensiones el programa antipobreza más importante en Catalunya.
“Los servicios públicos, tales como sanidad, educación, servicios de ayuda a la familia (tales como escuelas de infancia, servicios domiciliarios para las personas ancianas y personas con discapacidades, viviendas asistidas, residencias de ancianos, centros de día y otros servicios que ayudan a las familias), vivienda social y otros que proveen servicios a las personas. Estos servicios tienen una enorme importancia en configurar la calidad de vida de la ciudadanía...
“Las intervenciones normativas, en las que el Estado no financia ni provee servicios, sino que establece normas que deben seguirse para proteger a los trabajadores, consumidores y residentes. Son las políticas públicas de tipo ocupacional y ambiental así como de defensa del consumidor. Para que tal función tenga impacto en el bienestar de los trabajadores, consumidores y residentes, la responsabilidad normativa debe acompañarse con una responsabilidad sancionadora que penalice las violaciones de tales normas, una faceta del Estado de bienestar de Catalunya muy poco desarrollada...
“Y, las intervenciones públicas, encaminadas a producir buenos puestos de trabajo, estableciendo las condiciones favorables para que el sector privado las produzca y cuando tal sector no cree suficientes buenos puestos de trabajo, estimule y facilite la producción de puestos de trabajo en el sector público, una responsabilidad del estado poco desarrollada en Catalunya y en España.”
En resum, a casa, recent i minso, tot i que la cohesió social és necessària per a la consolidació de la democràcia i que els mecanismes de control i de participació democràtics són imprescindibles per a la supervivència, el manteniment i per l’enfortiment d’un estat del benestar que sigui digne d'aquest nom.

Però, a partir de la caiguda del mur de Berlín, hem ensopegat amb el rearmament de la dreta, i del neoliberalisme.

La pastanaga com a garrot democràtic

2009-11-07T22:30:00.006+01:00

L’origen i l’evolució de l’estat del benestar, així com la seva actualitat contemporània, palesen una estreta relació amb el desenvolupament de dues importants mediacions: la democràcia pel que fa al règim polític i el capitalisme o el lliure mercat en quant al sistema econòmic.
En un cas, per raó de les conseqüències pròpies d’un sistema que es justifica pel creixement econòmic, és a dir, per la creació de riquesa; en l’altre, per les possibilitats de participació i interacció dels ciutadans, sigui directament o per la mediació de partits polítics i sindicats, en l’extensió i ampliació de drets: polítics, socials i econòmics, que afavoreixen la igualtat d’oportunitats i afronten, per tant, la desigualtat social.
Podem afirmar que l’estat del benestar neix de la necessitat de donar resposta políticament i socialment a allò que el mercat genera, o deixa sense solució, al costat de l’acumulació privada: pobresa, malaltia, sinistralitat, injustícia social, etc.
Gösta Esping-Andersen ens recorda aquesta característica de la següent manera: “Según George Marshall, gran teórico del Estado de bienestar y uno de los grandes pensadores ingleses, nuestro siglo es el del momento social. Ve la historia como una extensión de la democracia: el siglo XVIII fue el siglo de los derechos civiles; el siglo XIX el de los derechos políticos; y la culminación del proceso de democratización es este siglo con el Estado de bienestar, la parte culminante del proceso democrático y no simplemente una política.”
El desenvolupament de l’estat del benestar després de les conseqüències de la Revolució soviètica de 1917 i de l’establiment de règims nazifeixistes a Alemanya i Itàlia a la dècada dels 30 corrobora el sentit de “pacto de coexistencia entre la acumulación privada y la intervención pública” (Josep Lluís López Bulla) que ha adquirit l’estat del benestar contemporani: garantia per al capital de la supervivència d’un sistema econòmic que permet l’acumulació i l’apropiació privades, i garantia per al treball de la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població, amb la supervivència d’un estat democràtic amb capacitat i legitimitat per bastir les polítiques econòmiques i socials necessàries a aquest dos grans objectius, és a dir, amb intervenció pública en la distribució de la riquesa.
Josep Ramoneda ens recorda aquest origen de la següent manera: “El Estado de bienestar fue posible, en la Europa de la posguerra, por una decisión política, por un pacto que establecieron, “grosso modo”, las democracias cristianas y los países socialdemócratas después de la Segunda Guerra Mundial. Este pacto, que era un pacto político, que tenía como objetivo frenar la posible seducción de la clase obrera por el comunismo y contrarrestar la presión de la ideología y utopía comunista en un momento determinado, fue un pacto político. A partir de un pacto político se construyó el Estado de bienestar y porque había las condiciones políticas (el clima de la posguerra), la voluntad política de los distintos actores hizo posible el pacto del Estado de bienestar.”
Es tractava, doncs, d’obtenir despesa pública “en situación de afrontar el conjunto de peticiones, a veces contradictorias entre sí, de satisfacer simultáneamente los imperativos de la acumulación y la legitimación” (López Bulla).
El nou sistema havia de fonamentar la seva intervenció en la distribució, en la redistribució de la riquesa, però no pas en la producció, “Lo que comportó que, en gran medida, una parte importante de la política de Estado de bienestar fuera ideada en clave de “resarcimiento”. Resarcir la falta de empleo con subsidios, resarcir los trabajos penosos con pluses y resarcir los accidentes de trabajo. Desde luego, mejor que nada, los resarcimientos. Pero éstos son la consecuencia del abandono, teórico y práctico, de intervenir en la producción, esto es, en qué y en cómo se produce” (López Bulla).
L’estat del benestar apareix, per tant, amb els seus encerts i les seves mancances, com a causa i conseqüència alhora del desenvolupament de la democràcia que comportava aquest pacte políticosocial. “El Estado de bienestar es un sistema de redistribución de los recursos, por un estado que tiene una función aparentemente neutral, entre los agentes sociales. Pero es mucho más que esto, es una manera de entender la democracia, es una cultura política…” (Josep Ramoneda).
Certament, l’estat del benestar no es pot sostreure al desenvolupament capitalista ni a l’extensió democràtica, com a construcció de la política i des de la política per part de la ciutadania: “Hablar del Estado de bienestar no es lo mismo que hablar del menú de políticas sociales que tenemos en uno u otro país. Incluso es posible que haya una serie de programas de política social avanzados sin que exista un Estado de bienestar. Bienestar es un concepto muy difícil de definir. Es un contrato tácito entre el pueblo y el Estado que garantiza algo más que un nivel mínimo de subsistencia, garantiza un nivel suficiente de recursos para vivir en nuestra sociedad. En muchos casos es un edificio autoconstruido, basado en una autodeclaración. Su origen está en la política, como parte de una campaña ideológica, y de una movilización ciudadana” (Esping-Andersen).
Ramoneda, de la seva banda, ens recorda l’estreta relació entre estat de benestar i democracia de la següent manera: “Otra cuestión que me parece importante es que el Estado de bienestar (supongo que técnicamente se puede pensar un Estado de bienestar que no sea democrático y se pueden aportar experiencias históricas en este sentido) es inseparable, en cierto modo, de la idea de democracia. Y, en cualquier caso, estimula y potencia la cultura democrática. Vivimos sobre un equilibrio relativamente inestable, que es el equilibrio entre capitalismo y democracia. Capitalismo y democracia han funcionado más o menos conjuntamente, por unos equilibrios sociales que tienen algo de milagrosos, pero no podemos olvidar nunca que se fundan sobre dos principios elementales rotundamente contradictorios. El principio de la democracia es la igualdad, el principio del capitalismo es que “el que gana se queda con todo”, es la desigualdad. Y esta contradicción existe y está allí y es real. Y por esto el Estado de bienestar es un elemento básico para la consolidación de la democracia y la cultura. Es el gran parachoques que evita el conflicto frontal entre la democracia y el capitalismo, entre estas dos instituciones que conviven en un equilibrio difícil, pero que en el fondo tienen unas bases conceptualmente contradictorias. Me parece fundamental el Estado de bienestar para reforzar el sentido de la democracia y por tanto para atenuar la contradicción entre capitalismo y democracia.”

Més al nord d'Europa que al sud, i cada cop amb més dificultats de pervivència si no hi ha canvis importants en el seu finançament!

Hipàcia!

2009-11-02T22:18:00.006+01:00

Rectificar és de savis.
Si a:

http://safatadexiuxiueigs.blogspot.com/2007/07/sants-sic-contra-bruixes-sic-o-per-qu.html,

dèiem que no sortia a la GEC, avui podem dir que ja hi surt:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0265536&BATE=Hip%E0cia.

És a dir, la víctima ja té tantes ratlles a la GEC com el seu botxí, perquè Ciril fou el seu botxí ideològic, encara que la seva secta el santifiqués:

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017867&BATE=Ciril%20d'Alexandria.

La normativització segueix el mateix model d'Àctium, normativitzat Àccium: Hipàcia, millor que Hipàtia (no Hipatia), doncs.
El que no cal revisar és allò que la pel·lícula, que d'altra banda deu haver col·laborat en la modernització de la GEC amb la creació de la seva entrada, mostra suficientment: hi ha identitats que maten!

Ah, però hi ha alguna identitat que no comporti el perill de matar o de morir?

Maquiavèl·lics eren els altres!

2009-10-28T16:14:00.008+01:00

Davant del mirall, de René Magritte

Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça del teatre italià. Com a polític és conegut per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política.
A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder, el caràcter històric que els atorga i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.
Si pensem en el republicanisme dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (1512-1517), i que, amb El príncep (1513), no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, i, encara, que ambdues obres, després de la seva publicació (1531 i 1532 respectivament), acabaren a l’Índex de Llibres prohibits de l’Església catòlica, és ben pertinent l’afirmació següent d’Eugeni d’Ors: “Si Maquiavelo hubiese sido maquiavélico, ¿habría escrito el código del maquiavelismo? Evidentemente no. El verdadero maquiavélico empieza por no escribir”.
Ens trobem de ple en el Renaixement (ss XV-XVI), és a dir, a l’inici d’un marc caracteritzat per l’autonomia i la independència del poder temporal, que en el camp de la filosofia política comporta el desempallegament humanista de llasts espuris i modeladors com poden ser el providencialisme, la teologia, la moral o les autoritats clàssiques. Maquiavel, bon coneixedor de la realitat política florentina, des de la tràgica fi de Girolamo Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular de 1494-1498, passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà entre 1499-1512 per raó del seu càrrec a la república florentina, i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política florentina entre 1513-1520, fou el fundador del realisme polític, que parteix de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, amb l’objectiu de conèixer el desplegament de les coses per poder-les governar amb eficàcia. Reconeixent l’autonomia i la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen terrenal i humà, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6 d’El príncep).
El príncep acaba amb un capítol (26) titulat Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars. Tot i ser significativament utopista en contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, ens recorda que Maquiavel escriu els Discursos i El príncep a partir del 1510, en el marc d’una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó i el Papat, i en el marc de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir, doncs, de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat, Roma sobretot, i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible. Així, si els Discursos li permeten discórrer sobre les repúbliques a partir del paradigma republicà romà i El príncep li permet de fer el mateix amb els principats, és perquè ambdues obres se serveixen d’un passat més o menys reeixit per acarar un present complicat i difícil. És a dir, l’humanisme de Maquiavel esdevé una mediació entre història i política, en el sentit de treure profit de la política de l’antiguitat per a la història contemporània.
Es tractava, doncs, de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, és a dir, sense categorització moral dels mitjans, sinó atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, és a dir, a l’efectivitat dels resultats. Per això l’embadaliment amb Roma en els Discursos o l’admiració per Cèsar Borja en El príncep.
Efectivament, reiteradament al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, l’admiració per Cèsar Borja no és gens baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb els comerciants i els pagesos, això és, les classes productives, i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, que li permetia d’aparèixer, d’altra banda, com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual, en comparació a les monarquies consolidades d’Espanya i França, encara imperava l’anarquia dels barons. És a dir, el caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el caràcter ideològic del darrer es fonen míticament en un personatge, Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un altre ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no en necessitava, per tant, el record d’un escrit.
Perquè, tot i desconèixer la intencionalitat de l’obra, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència entre 1513-1519, no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, és a dir, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode veritable d'anar al paradís: aprendre el camí de l'infern per evitar-lo”. És en aquest sentit, doncs, que la contradicció entre els Discursos, l’obra en què mostra la seva predilecció pel poder democràtic i republicà, i El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, es mostra més en aparença que en realitat. O potser la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?
En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, els models oferts en els Discursos i en El príncep constitueixen la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat. Un Josep Fontana, clarivident, ens ho recorda de la següent manera: “Que quienes le aborrecían por estas ideas republicanas lograsen convencer al mundo de que este hombre era un defensor de la tiranía y que se haya identificado el adjetivo “maquiavélico” con conceptos que no tienen nada que ver con su pensar recto, claro y libre, es algo que debe hacernos meditar acerca de la mentira del saber académico que propicia tales engaños”.
Amb un desig tan elevat menat per la necessitat peremptòria de constitució, estabilització i continuïtat d’un estat italià modern, no és estrany, tot i el seu realisme, que els seus Discursos anàlitics sobre l’antiguitat, amb l’Esparta de Licurg o l’Atenes de Soló entre d’altres models, comportin la descoberta, recreadora si cal, de la Roma republicana del Senat i el Poble Romà com el millor estat històric i, per tant, el millor model polític, en base a un sistema ben organitzat, plural i equilibrat econòmicament i políticament, amb un poder governamental mixt amb representació institucional de tots els estaments socials, i amb uns drets i uns deures per a tothom en el marc de les lleis i de la llibertat interna i d’independència externa.

Què sap l'amor de llengua!

2009-09-26T18:36:00.004+02:00

La carta va ser escrita a principis del segle XX per una jove yukaghir o jukagir, tribu de la Sibèria nord-oriental que compta amb uns 100.000 parlanst, alguns dels quals encara es comunicaven així fins fa ben poc.
Les figures umbel·liformes són persones: les dones tenen cues i les anques més amples; els rectangles oberts, cases; les ratlles encreuades, sentiments; les línies ondulades, pensaments.
La jove s'ha representat a ella mateixa (A) vestida amb una faldilla i amb un pentinat amb una cua (la sèrie de punts en la part superior de la faldilla), sola a casa (B-C) i fidel al seu compromís amb ell, com ho indiquen les barres creuades (D) sobre ella. El seu antic amant (E) viurà a l'esquerra en una casa (F-G) encara no acabada (les línies no cauen fina a baix) amb una altra dona (H), també vestida amb una faldilla i pentinada amb una cua, que ha guanyat el seu afecte. Encara que ella reconeix els estrets llaços que els uneixen, simbolitzats per la creu inscrita al quadrat (I) que hi ha entre ells, i fins i tot encara que presagia que aquests lligams es veuran recompensats amb el naixement de dos nens (J i K), sent l'amargor de la separació, expressada per una línia gruixuda (L) que va del cap del seu rival i baixa pel centre del pictograma. No obstant això, ella persevera en la seva passió, declarada mitjançant el gargot (M) que flota sobre el seu cap, encara que un altre jove (N) està enamorat d'ella.
Aquesta és la traducció lliure de la commovedora carta d’escriptura pictogràfica d'aquesta jove abandonada:

"Estimat meu (E),

Segueixo fidel (D) al meu compromís amb tu, sola (A) a casa meva (B-C).
Reconec els estrets llaços (I) que t’uneixen a la teva actual companya (H) i que aviat poden donar el fruit de dos nens (J i K) a la teva nova llar (F-G), però segueixo sentint l'amargor de la nostra separació (L) per culpa seva.
No obstant això, persevero en la meva passió (M) per tu, encara que tingui un altre pretendent (N) que em desitja."

Ús de raó?

2009-09-03T16:37:00.004+02:00

Ban Ki-moon afirma que l'Àrtic es podria quedar sense gel el 2030
El secretari general de l'ONU reclama més retallades de gasos
Catalunya pateix l'agost més càlid des del 2003

En l’estadi actual de la història de la humanitat potser no sigui gens agosarat ni gens desencaminat afirmar que potser no és prou representatiu de l’espècie humana aquell animal racional que es mostra tossudament incapaç de reconèixer que posar en perill el propi espai vital és posar en perill la mateixa existència de la vida humana sobre la terra.

¿Nacionalistas? Que va, solo ESPAÑOLES!!!!!!!!

2009-08-14T20:22:00.004+02:00

"Als nacionalistes, ni aigua"
Vidal Quadras, contrari a pactes de govern entre PP i CiU
Els PSC destapa reunions secretes entre CiU i PP
Conxu, i sobreviurà Vidal Quadras sense aigua?

Fetilleria

2009-08-05T16:00:00.005+02:00

Una joven que acudió a Francia para abortar planta cara a los grupos más ultraconservadores
"A mí que me excomulguen si quieren, pero estoy tranquila. Hice lo que me dictó mi conciencia"

En l’estadi actual de la història de la humanitat potser no sigui gens agosarat ni gens desencaminat afirmar que potser no és prou representatiu de l’espècie humana aquell animal racional que es mostra tossudament incapaç de reconèixer déu en cada ésser humà i deixar de tocar els collons als que no volen creure.

PIBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBB!

2009-08-03T12:16:00.008+02:00

Per descomptat que sóc contrari a qualsevol mètode violent o terrorista per a la resolució dels conflictes. Però el PIB no sap d'ètica, moral o de sentiments. Números i només números són els que recull aquesta magnitud econòmica anomenada Producte interior brut que només mesura transaccions monetàries. Paradoxes de la civilització: els accidents, els crims i les catàstrofes el fan augmentar per raó del gran nombre de diners que es mouen en direcció a hospitals, advocats, mecànics, etc; l'autoconsum de l'hort, en canvi, el fa dismunuir perquè qui menja patates o tomates del seu hort s'espavila sense desembutxacar diners.

En resum, els atemptats i els focs d'aquests dies han fet augmentar més el PIB que no pas l'autoconsum responsable dels que disposen d'un petit hort.

Ara digueu-me, el PIB és un bon criteri per mesurar la riquesa i la felicitat de la gent?

Oju, peligru!

2009-06-24T13:35:00.005+02:00

Zapatero responde tajante al presidente del Banco Central Europeo
"No está en mi programa abaratar el despido ni restringir derechos laborales"

Quan aquest senyor acostuma a fer una promesa, ja sabeu com solen acabar les coses. I és tanta la pressió del capital financer, els tafurs de la taula, que ja veureu com aquest senyor liderarà una nova reforma laboral. I serà la número... Cagum l'olla el social-liberalisme d'aquells que es defineixen com a socialdemòcrates!

Quina tristesa!

2009-06-13T12:53:00.008+02:00

Quina tristesa! I pensar que encara hi ha qui els riu les gràcies participant o transmetent la seva ideologia amb l'excusa de la tradició o la cultura: matrimonis i batejos, nadales i quaresmes! Potser encara no ha arribat l'hora d'acabar amb les curses de braus?

PSOE-PP o Europa!

2009-06-06T16:08:00.002+02:00

I tant que aniré a votar! Sempre que puc hi vaig, si més no perquè sé que el dret de sufragi universal, lliure i gratuït no és cap concessió gratuïta d'un poder absolut i misteriós, sinó una conquesta popular aconseguida amb molta sang, molta suor i moltes llàgrimes. Però també perquè Europa, malgrat la ineficàcia i la ineficiència amb què la volen els estats, continua essent una possibilitat davant de qualsevol conflicte interior i exterior. Malgrat els desencerts i els errors, Europa encara segueix essent necessària i possible. Per això demà, ben lluny del falsari espectacle de PSOE-PP, que pretenen l'abstenció de qui no els vota, aniré a votar per una Europa que se sostregui del control dels estats, l'església catòlica, els voltors financers i la ultradreta. Més Europa o barbàrie!

Sempre que calgui!

2009-05-07T14:14:00.005+02:00

Per molt repetides, les mentides no es converteixen en veritat. Ni aquesta! I mira que no estaria gens malament que se'ls aparagués el crucificat i que els digués que ell és demòcrata i que no té cap interès a ser utilitzat per mantenir un estat teocràtic ni al Vaticà ni a Espanya. Cony de socialistes que ja tornen a contemporitzar amb aquesta secta!

Tibant la corda peten els fils

2009-04-19T00:10:00.005+02:00

Pel que sembla, hi ha costums que, malgrat els antecedents desastrosos que hom en troba al llarg de la història, es mantenen prou arrelats i plenament vigents en la pràctica quotidiana d’aquells polítics que haurien de mantenir, en canvi, els ulls més oberts i més desperts al curs, imperible, de la història i defensar els seus interessos d’acord amb la llei de la conservació intel·ligent: perdre ordenadament una mica per no perdre-ho tot de cop i de qualsevol manera.
Ara farà uns dos-cents vint anys de l’inici de la Revolució francesa (1789-1799), aquella transformació políticosocial que, amb el trencament dels marges estrets de la societat estamental i l’enderrocament de l’Antic règim, és a l‘origen del món contemporani d’avui fonamentat, sobretot, en drets i llibertats formals. Són molts els factors i moltes les causes que els historiadors han reportat i estudiat com a desencadenants d’aquell gran esdeveniment. Més enllà, però, de totes les determinacions, acostuma a haver-hi, a l’inici dels grans esdeveniments històrics, un fet puntual o un conjunt de fets puntuals com a excusa, una guspira que encén, en el cor i el cap dels homes i de les dones que n’han de ser protagonistes, tots aquells condicionants que els contradiuen i els contrarien. A la França prerevolucionària hom ha trobat l’espurna d’aquell descabdellament en el tancament dels instal·lats (noblesa i alt clergat) a fer concessions moderades –consensuades i pactades– en els seus privilegis davant dels diversos intents de reforma fiscal impulsats per una monarquia absoluta amb un país i una hisenda en fallida. Es tracta d’allò que la historiografia anomena la Revolta dels privilegiats (1787-1788), una negativa o oposició, més que no pas una rebel·lió, de les classes aristocràtiques feudals exemptes de pagar impostos a acceptar alguna mena d’imposició fiscal, conseqüència de la qual foren la desafecció de la majoria social que sostenia un règim fet a mida d’una minoria privilegiada que se’n servia i el moviment revolucionari. A grans trets cronològics, l’egoisme i la gasiveria de l’Assemblea dels notables (22 de febrer-25 de maig de 1787 i 5 d’octubre-12 de desembre de 1788) comportaren la convocatòria d’uns Estats generals (5 de maig de 1789), els quals, sota l’impuls d’un tercer estat (burgesia i poble) en ascens i amb voluntat de no desaprofitar l’ocasió per a la llibertat i la igualtat, es convertiren, per la força d’aquesta voluntat popular i a desgrat del mateix monarca inicialment reformador, en Assemblea nacional primer (17 de juny) i, tot seguit del Jurament del Trinquet –Jeu de Paume– (20 de juny), en Assemblea nacional constituent (9 juliol). I tots aquests fets són a la base de la derogació radical, ara sense consens ni pacte, de tots els privilegis d’origen “natural” o d’origen “diví” (4 d’agost), i de tot els esdeveniments posteriors que havien de segellar definitivament l’Antic règim i l’edat moderna.
A Espanya, aquell tipus de tossuderia al marge o a contracorrent de la lògica de la realitat i ignorant de la història, campa actualment més que mai. I si aquest numantinisme és comprensible quan prové dels predicadors apocalíptics, malintencionats i tergiversadors d’alguns mitjans i institucions seculars interessats a marcar el pas d’una dreta que, segons ells, hauria de tesar la llinya afluixada, de poc grat i per força, durant la transició, en el cas de polítics com Rajoy, ZP, Guerra, etc, l’enroc no és comprensible ni tolerable ni respectable. Perquè les opinions d’uns sobre les llengües minoritzades i els estatuts d’autonomia o les actituds d’altres en el finançament, els traspassos competencials i el compliment de l’Estatut, a menys que no hi volem veure la mateixa mala fe que en aquells manipuladors sota pal·li, només poden ser atribuïdes a miopia, ignorància, desconeixement, incapacitat o irresponsabilitat. I si les vicissituds de la història casolana no són prou significatives dels perills consubstancials de l’immobilisme impertèrrit, l’origen puntual de la Revolució francesa podria ser un bon exemple a retenir. No pas per témer cap revolta des de Catalunya, que, d’altra banda, ha perdut en totes les rebel·lions en què ha participat, sinó per pensar que una Catalunya excessivament baquetejada i frustrada, a causa de la llengua, la cultura, l’esport, l’ensenyament, l’Estatut, el finançament, els Papers de Salamanca, la TV3 al País Valencià, l’aeroport del Prat de Llobregat, els trens de rodalies, la sanitat, l’educació, les obres d’art del Museu de Lleida, els boicots comercials, etc, pot ser un bon motiu per a grans desafeccions polítiques i electorals. Difícilment hom pot esperar grans canvis sociopolítics, inclosa la independència del país, sense una majoria nacional important i, encara menys en un país on l’exèrcit és el garant constitucional i tradicional de la unitat, sense la complicitat dels sectors més democràtics de l’estat. I, ara per ara, declaracions i actituds desafortunades de determinats polítics nostrats i el mimetisme eixorc respecte d’altres indrets palesen, ans al contrari, ben poca voluntat i capacitat de seducció en aquest sentit democratitzador de l’estat.
Tot i que ningú ha superat el ridícul dels estoics a l’hora d’atribuir finalitats externes als éssers, fins al punt que arribaren, per exemple, a atribuir als ratolins la funció d’obligar els humans al bon ordre domèstic o a les puces la de despertar-nos d’un son massa llarg, hom pot pensar que a molts polítics espanyols, vistos els anfractuosos i infructuosos trenta anys d’absència de pedagogia per a la comprensió i la convivència de la pluralitat des de l’estat i les seves polítiques educatives, informatives, culturals, lingüístiques, etc, ja els va bé de mantenir Catalunya com el ninot de cops de tómboles i fires, a major glòria i benefici dels rèdits electorals Espanyes enllà, cada cop més, vistes les circumstàncies, l’única España possible. Si més no, l’habilitat amb què polítics espanyols de totes les tendències han sabut passar de l’estat unitari espanyol com a problema a la Catalunya com a nosa i destorb permanentment en discussió així ho palesa. En fi, quan algú s’acostuma a voler veure un problema allà on no n’hi hauria d’haver cap, té dues alternatives: o crear-lo o pensar que el problema és ell. I la darrera no és pas la més fàcil!
Qui ho sap, potser ha arribat el moment que la premsa del país comenci d’anomenar les coses pel seu nom _com, altrament, fa la premsa d’allà_ i cercar els veritables nacionalistes més entre aquells polítics o no de l’estat que es valen de tot _política, esport, educació, economia, premsa, religió, etc_ per mantenir i privilegiar la construcció de la seva nació en detriment de totes les altres, que no pas entre els qui s’han servit del nacionalisme per fer passar interessos particulars com a interès general o els qui aspiren a la igualtat entre les nacions de l’estat espanyol. I no es tracta pas d’una simple qüestió de noms. Potser no trobem, sovint, més nacionalisme en molts anacionalistes de saló amb un estat uninacional a l’avantsala i a la reraguarda que no pas en molts nacionalistes accidentals de qualsevol nació “secreta”, com anomenava les nacions europees no reconegudes l’Ulisses (1976) dirigit pel matemàtic i pedagog italià Lucio Lombardo Radice? En fi, ens convé, des d'aquí, dir la realitat, ni que sigui per esmorteir el fracàs, no pas del tripartit, sinó de tota la classe política catalana, segons com es descabdelli el nou finançament!

Irreverència a la mort!

2009-04-04T21:08:00.005+02:00

Contra la mort, la força d'existir

Vénen dies en què els fetillers de la mort, amb les seves disfresses esperpèntiques, les seves imatges purulentes de sang i amb ciris fàl·lics encesos a prop d’una verge paridora, ocuparan de nou els espais públics per practicar els seus rituals i els seus exorcismes contra el cos i contra la vida, a la vista i a l’oïda de tothom.
Ningú, però, s’atrevirà a condemnar el seu espiritisme ni la seva bruixeria, com féu, en canvi, el seu Gran Fetiller Benet XVI en terres d’Àfrica.

I tot per raó d’un respecte i una tolerància tan malentesos que porten a oblidar que “Els tres monoteismes, animats per una mateixa pulsió de mort genealògica, comparteixen un conjunt de menyspreus idèntics: odi a la raó i a la intel·ligència, odi a la llibertat, odi a tots els llibres en nom d’un de sol, odi a la vida; odi a la sexualitat, a les dones i al plaer; odi al femení, odi al cos, als desitjos, als impulsos. A la vegada, el judaisme, el cristianisme i l’islam defensen la fe i la creença, l’obediència i la submissió, el gust per la mort i la passió pel més enllà, l’àngel asexuat i la castedat, la virginitat i la fidelitat monogàmica, l’esposa i la mare, l’ànima i l’esperit. Que és tant com dir crucificar la vida i celebrar el no-res...” (Michel Onfray: Tractat d’ateologia).

"Són malabars metafísics a un cost monstruós" (Michel Onfray)

2009-03-27T20:00:00.005+01:00

En quin cap cap que des de la superstició, la fetilleria, l'autorepressió, la moral o la manipulació es puguin qüestionar els condons, la promiscuïtat o l'avortament? Infeliços gestors de la felicitat dels altres!

"la humanitat només aconseguirà la felicitat el dia que l'últim dels tirans hagi estat penjat amb els budells de l'últim capellà" (Mossèn Jean Meslier, 1664-1729).

Poder i riquesa "celestials" repartint òsties ben terrenals

2009-02-20T15:51:00.007+01:00

Para “poner de relieve la gravedad de un pecado que puede pasar desapercibido”
Los obispos recuerdan que abortar supone la “excomunión automática”

Bisbes fetillers, els recordo que el papa fetiller Pius XII ja em té excomunicat des de l'1 de juliol de 1949. Però per si la cosa no ha funcionat, els comunico que: "No podent, a causa de la pròpia natura, avortar, aprovo la lliure decisió de totes aquelles persones que, en situació de poder avortar, així desitgin de fer-ho".

Ja em podeu excomunicar "tomàticament". M'estalviaré d'apostatar almenys? I amb l'excomunió "tomàtica" feu esborrar les meves dades que la secta mormona conserva soterrades al desert d'Utah, arran de la venda que en féu el mateix bisbat de Girona.

Au va, vinga, que no recordeu com vau obligar els capellans fetillers a abandonar les seves dones i la seva mainada quan vau imposar el celibat per tal d'evitar la disgregació de la riquesa "celestial" de l'església?

http://esglesiaplural.cat/blogs/francesc/2008/03/19/breu-historia-del-celibat-a-lesglesia-catolica/

http://www.pepe-rodriguez.com/Sexo_clero/Sexo_clero_celibato.htm

Cognoms nostrats soterrats a Utah: http://www.familysearch.org/eng/default.asp

Sense papers

2009-02-11T21:50:00.006+01:00

Camino

La secta religiosa catòlica encara no ha perdut el poder que li va atorgar l'emperador Constantí I, però la budellada que ha regirat la seva actuació en el cas italià palesa que ha perdut alguna cosa més que els papers.

“Si vieran una foto de Eluana ahora, muchos se callarían”, responde su padre
Berlusconi y la Iglesia califican de “asesinato” la muerte de Eluana Englaro

Quin contrast amb l'exquisidesa i la sensibilitat amb què Camino tracta un cas més proper.

"EL VATICANO AMA A ADOLF HITLER"

2009-02-08T10:29:00.007+01:00

Pius XII i Hitler: la caritat catòlica

El bisbe lefebvrià diu que no es retractarà de la negació de l'Holocaust

EL VATICANO AMA A ADOLF HITLER
El matrimonio de amor entre la Iglesia católica y el nazismo es incuestionable: abundan los ejemplos y no son insignificantes. La complicidad no se estableció con silencios de aprobación, con no dichos explícitos o cálculos realizados a partir de hipótesis interesadas. Los hechos le demuestran a cualquiera que investigue el tema en la historia que no fue un matrimonio de conveniencia, impuesto por una necesidad de supervivencia de la Iglesia, sino una pasión común y compartida hacia los mismos enemigos irreductibles, los judíos y los comunistas, igualados, la mayor parte del tiempo, en el revoltijo conceptual de judeobolchevismo.
Desde los inicios del nacionalsocialismo hasta la protección de los criminales de guerra del Tercer Reich después de la caída del régimen, a quienes ayudaron a huir a otros países, aparte del silencio de la Iglesia sobre estos asuntos, desde entonces, y aún hoy -incluso la imposibilidad de consultar los archivos sobre este tema en el Vaticano-, el feudo de San Pedro, heredero de Cristo, fue también el de Adolf Hitler y sus secuaces: nazis, fascistas franceses, colaboracionistas, vichyistas, milicianos y otros criminales de guerra.
Los hechos: la Iglesia católica aprobó el rearme de Alemania, yendo en contra del Tratado de Versalles, desde luego, pero también en contra de las enseñanzas de Jesús, en especial, las que celebran la paz, la bondad y el amor al prójimo; la Iglesia católica firmó un acuerdo con Adolf Hitler desde su asunción como canciller en 1933; la Iglesia católica calló sobre el boicot de los comerciantes judíos, no protestó ante la proclamación de las leyes raciales de Nuremberg en 1935, guardó silencio en 1938 cuando ocurrió la Noche de los Cristales; la Iglesia católica entregó su archivo genealógico a los nazis que supieron desde ese momento quiénes eran cristianos, y por lo tanto no judíos; la Iglesia católica reivindicó, en cambio, «el secreto pastoral» para no dar a conocer los nombres de judíos convertidos a la religión de Cristo o casados con cristianos; la Iglesia católica, sostuvo, defendió y apoyó al régimen pro nazi de los ustachis de Ante Pavelic en Croacia; la Iglesia católica absolvió al régimen colaboracionista de Vichy en 1940; la Iglesia católica, aunque estaba al corriente de la política de exterminio iniciada en 1942, no la condenó, ni en privado ni en público, como tampoco dio órdenes a los curas u obispos de censurar ante los fieles al régimen criminal.
Las fuerzas aliadas liberaron Europa, llegaron a Berchtesgaden y descubrieron Auschwitz. ¿Qué hizo el Vaticano? Siguió apoyando al régimen derrotado: la Iglesia católica, a través del cardenal Bertram, mandó decir una misa de réquiem en memoria de Adolf Hitler; la Iglesia católica guardó silencio y no hizo ninguna declaración condenatoria cuando se descubrieron las pilas de cadáveres, las cámaras de gas y los campos de exterminio; la Iglesia católica, más bien, organizó para los nazis sin Führer lo que nunca hizo por ningún judío o víctima del nacionalsocialismo: coordinó la oficina de ubicación de los criminales de guerra fuera de Europa; la Iglesia católica utilizó al Vaticano, expidió papeles sellados con visas y creó una red de monasterios europeos como lugares de escondite para protección de los dignatarios del Reich derrotado; la Iglesia católica incluyó en su jerarquía a personas que habían ocupado cargos importantes en el régimen hitleriano; la Iglesia católica nunca se arrepentirá de nada, puesto que no reconoce oficialmente nada de esto.
De darse algún día el arrepentimiento, habrá que esperar, sin duda, unos cuatro siglos, el tiempo que se necesitó para que un papa reconociera el error de la Iglesia sobre el caso Galileo..., ya que el dogma de la infalibilidad del Papa, proclamado en el primer Concilio Vaticano en 1869-1870 -Pastor Aeternus-, prohíbe el cuestionamiemo de la Iglesia, puesto que el soberano pontífice, cuando se expresa o toma una decisión, no lo hace como hombre capaz de equivocarse, sino como representante de Dios en la Tierra, siempre inspirado por el Espíritu Santo, la famosa gracia de asistencia. ¿Debemos llegar a la conclusión, por lo tanto, de que el Espíritu Santo era profundamente nazi?
Mientras permanecía en silencio sobre la cuestión nazi durante y después de la guerra, la Iglesia no dejaba de tomar decisiones contra los comunistas. Con respecto al marxismo, el Vaticano dio muestras de un compromiso, de una militancia y de una fuerza que bien nos hubiera gustado verle utilizar para combatir y desacreditar el Reich nazi. Fiel a la tradición de la Iglesia que, por la gracia de Pío IX y Pío X, condenó los derechos del hombre como contrarios a la enseñanza católica, Pío XII, el famoso Papa, amigo del nacionalsocialismo, excomulgó en masa a los comunistas del mundo entero en 1949. Alegó la colusión de los judíos y el bolchevismo como una de las razones de su decisión.
A modo de información: ningún nacionalsocialista de las bases, ningún nazi del alto mando o miembro del estado mayor del Reich fue excomulgado y ningún grupo fue excluido de la Iglesia por haber enseñado y practicado el racismo, el antisemitismo o por haber hecho funcionar las cámaras de gas. Adolf Hitler no fue excomulgado, y su libro, Mi lucha, nunca formó parte del índice. Recordemos que después de 1924, fecha de publicación de ese libro, el famoso Index Librorum Pohibitorum agregó a su lista -junto a Fierre Larousse, culpable del Grand Dictionnaire universel (!)- a Henri Bergson, André Gide, Simone de Beauvoir y Jean-Paul Sartre. Adolf Hitler nunca figuró allí.

De Michel Onfray, Tratado de ateologia, descarregable aquí: http://www.esnips.com/doc/74997580-9104-4cee-bcc7-1f4830b1a56d/Michel-Onfray--Tratado-de-ateologia

Sense comentaris: no calen!

2009-02-04T00:25:00.006+01:00