"¿Por qué no te callas?" (SM Juan Carlos I)

Los funerales de Atahualpa, de Luis Montero (1865-1867)

¡Ccollanan Pachacutec! ¡Ricuy
anceacunac yahuarniy richacaucuta!
TÚPAC AMARU I

(Pablo Neruda: Los conquistadores, amb les últimes paraules, en quítxua, de Túpac Amaru I, "Mare Terra, testimonia com els meus enemics vessen la meva sang")

A banda el gran saqueig dels recursos naturals, poc ens han pervingut les dissorts de la gent anònima als primers temps de la conquesta, si no és per fra Bartolomé de Las Casas. No obstant això, les morts tràgiques _decapitacions, trossejaments, escorxaments, empalaments, etc_ dels seus cabdills: asteques com Moctezuma II i Cuauhtémoc, inques com Atahualpa i Túpac Amaru I, quítxues com José Gabriel Condorcanqui Noguera (Túpac Amaru II), maputxes o araucans com Lautaro i Caupolicán, entre molts d’altres, permeten d’il·lustrar la mala llet que corre per les venes llatinoamericanes, i per què no callaran mai.

N’hi ha ben bé prou amb aquest exemple: Atahualpa (1497-1533), rei de Quito (1525-1533) i Emperador Inca (1532-1533).
L’any 1531, els castellans, comandats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, aprofitaren la guerra civil del Cusco (1527-1532) entre els germanastres Huàscar, proclamat inca per la noblesa, i Atahualpa, elegit sobirà per l’exèrcit i el poble, per dur a terme la destrucció de l’Imperi Inca i la conquesta del Perú.
Gràcies a l’engany, els castellans aconseguiren la confiança d’Atahualpa, el qual es presentà (16 de novembre de 1532) amb uns milers d’homes desarmats en un convit a Cajamarca, on, després de la seva negativa a reconèixer la religió catòlica i a sotmetre’s a l’autoritat del rei Carles I d’Espanya i del papa Climent VII a què el comminà el capellà fra Vicente de Valverde, fou capturat per només 180 homes, però armats amb armes de foc i a cavall, que estaven amagats.
Tot i que intentà d’alliberar-se amb un rescat consistent a omplir un cop d’or i dos cops de plata i pedres precioses, i fins on abastés la seva mà, la gran estança on era pres, el qual arribà a Cajamarca des de tots els racons de l’Imperi, fou sotmès a “judici”.

Jutjat per 12 càrrecs, alguns tan insòlits, segons els usos i costums d’un indi, com idolatria, fratricidi, poligàmia, usurpació del tron, incest i no cumpliment del rescat, fou condemnat a morir a la foguera.

El 26 de juliol de 1533 fou executat al garrot, graciosa commutació que obtingué en acceptar el bateig per tal de deslliurar-se d’una mort que, segons els inques, l'hauria privat de la vida ultraterrenal.

Pizarro, illetrat fins a la seva mort _però no pas pobre com havia vingut al món_, havia signat la sentència de mort amb una creu.