La fanfarroneria o l'astúcia? L'Aquil·les de la Ilíada i l'Ulisses de l'Odissea

Ulisses estacat per escoltar el cant de les sirenes, en una ceràmica àtica

Tot i que la Ilíada i l’Odissea són poemes homèrics mitogràfics, amb herois com a protagonistes, hi ha força diferències entre la concepció dels herois en un cas i en l’altre.
Així, en la Ilíada, els herois, que són múltiples, lluiten per l’honor, el qual s’expressa amb la riquesa o la glòria que aconsegueixen en el camp de batalla, com és el cas d’Aquil·les, o amb el compromís i la solidaritat amb els altres durant el combat, com és el cas d’Hèctor. I aquesta lluita els emmena a una fidelitat vers ells mateixos que els fa monolítics i immutables al llarg de tot el poema, on sobresurt la seva força i la seva valentia com les grans i les úniques companyes dels seu destí tràgic. Aquil·les, per exemple, apareix com l’aqueu més valent, més ràpid i millor guerrer, gràcies al qual canvia significativament el curs de la batalla contra els troians.
A l’Odissea, en canvi, trobem un sol heroi, Ulisses, l’únic objectiu del qual és la supervivència i el retorn a la seva llar, per la qual cosa ens trobem davant d’un heroi polifacètic, de mil i una cares o veritats, sempre dependent de l’escena o de la interlocució del moment per tal de teixir ardits o mentides o enganys a través de la intel·ligència, l’enginy o l’astúcia, que l’han de rescatar dels entrebancs que el frenen durant el seu camí cap a Ítaca.

Així, el personatge que en la Ilíada va ser l’artífex de la victòria aquea amb la genialitat i l’astúcia del cavall de Troia, en l’Odissea sobresurt sortejant viatges i perills i aventures amb múltiples personalitats o màscares: els plors davant d’Alcínou (cant VIII), l’emborratxament de Polifem amb vi i la sortida de la cova del ciclop embolicats amb pell d’ovella (cant IX), entre molts d’altres exemples guiats més per la destresa que no pas per la força!

El millor és el més fanfarró? L'Aquil·les de la Ilíada

Aquil·les matant Pentasilea, en una àmfora àtica de figures negres del segle VI ane

Aquil·les és l’heroi que Gregory Nagy (The best of the Achaeans: concepts of the hero in Archaic Greek poetry) considera com el millor dels aqueus, expressió, d’altra banda, que apareix en diverses ocasions de la Ilíada per referir-se a aquest heroi grec, juntament amb d’altres epítets més o menys semblants: el més valent dels aqueus, el millor dels guerrers, el diví, el de peus àgils, el de peus lleugers, etc.
És, sens dubte, el protagonista de la Ilíada, poema que narra la seva intervenció en la guerra de Troia, a cavall de dues grans còleres: una primera que el porta a abandonar el combat perquè el cap grec Agamèmnon li ha pres la seva esclava Briseida i una altra segona que el fa retornar a la lluita contra els troians perquè el troià Hèctor ha mort el seu amic Pàtrocle.
El desenllaç final de la ira d’Aquil·les és d’una heroïcitat _dóna mort a Hèctor amb l’ajuda d’Atena_ i d’una sensibilitat _autoritza Príam, rei de Troia, a recollir el cos del seu fill Hèctor_ extraordinàries, sense parió en d’altres cabdills grecs o aqueus que intervenen en la batalla definitiva contra Troia.
Sens dubte, fou el millor dels aqueus, d’acord a la mentalitat grega del moment, per a la qual millor era sinònim de força, impetuositat i coratge! Ara, si bé és cert que la seva valentia capgirà el sentit d'una batalla que la seva absència convertia en perduda, la guerra només fou guanyada amb l'enginy d'un altre tipus d'heroi: l'Ulisses de les mil i una cares i el seu cavall de Troia. I és que més val enginy que força!

El cant de les sirenes: "Ens afiliem junts, president Pujol?" (Montserrat Nebrera)

La invenció col·lectiva (1934), de René Magritte

SENYORA, EL SEU CANVI!

A sirenes com la Montserrat, la Maria de la Pau o la Rosa

Ai las! Magritte.

De les sirenes,
no fou de la bellesa
que Circe la deessa
donà a Ulisses l'avís.

Ans en la veu i el cant
és el fatal encís
on dissimulen llur fat.

Les sirenes recòndites
sempre baten moneda falsa.

És aquest el seu art.