Confusió de pomes

L'escassa pecaminositat i l'escassa originalitat del pecat original: on estava escrit que pecar era pecat?

"La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de mirar-se’l i era temptador per a adquirir el coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar. En donà també al seu home, i en van menjar tots dos; i a tots dos se’ls obriren els ulls (Bíblia, Gn 3: 6-8).
I l’autor, al servei de la nova cultura, en lloc d’acabar com la tradició: “i foren feliços i menjaren anissos”, ja sabeu per quins camins més envitricollats s'enfilà, i per salvar la humanitat, va reblar encara amb un atreviment gens vergonyant.

Una infelicitat còmoda i segura

L’any 1930, amb El malestar en la cultura, Sigmund Freud mostrava com la tècnica, la cultura, la civilització, el progrés, etc, havien aportat més aviat comoditat que no pas felicitat: “L'home civilitzat ha baratat una part possible de felicitat per una altra de seguretat.”
Segons Freud, la cultura comporta la substitució del principi del plaer pel principi de la realitat, el qual empeny l’home a reprimir, restringir, retardar, inhibir i substituir la satisfacció de les pulsions humanes, font del benestar i, per tant, de la felicitat:
“Si la cultura imposa sacrificis tan grans, no només a la sexualitat, sinó també a les tendències agressives, comprendrem millor perquè a l’home li és tan difícil de trobar-hi la felicitat. En efecte, l'home primitiu estava menys aclaparat en aquest sentit, perquè desconeixia qualsevol limitació dels seus instints. En canvi, les seves perspectives de poder fruir llarg temps d'aquesta felicitat eren molt escasses.”
Tot i reflectir el context pessimista (1929: Crac borsari, inici de la Gran depressió) en què va ser escrit, Freud no s’està d’acabar aquest llibre sobre el malviure amb un bri d’esperança:
“Segons el meu parer, el destí de l'espècie humana serà decidit per la circumstància de si _i fins a quin punt_ el desenvolupament cultural aconseguirà de fer front a les pertorbacions de la vida col·lectiva emanades de l’instint d'agressió i d'autodestrucció. En aquest sentit, l'època actual potser mereixi el nostre particular interès. Els nostres contemporanis han arribat a tal extrem en el domini de les forces elementals que amb la seva ajuda els seria fàcil d’exterminar-se mútuament fins l'últim home. Bé ho saben, i d'aquí bona part de la seva present agitació, de la seva infelicitat i la seva angoixa. Només ens queda esperar que l'altra de les dues “potències celestes”, l’etern Eros, desplegui les seves forces per vèncer en la lluita amb el seu adversari no menys immortal. Però, qui podria augurar el desenllaç final?”

Deu anys més endavant, però, la barbàrie de la Segona guerra mundial, amb els genocidis dels pobles jueu i gitano i el llançament de dues bombes atòmiques sobre dues ciutats populoses del Japó, contrapuntà _i de quina manera!_ qualsevol desenllaç optimista.