"l'ombra corba incitant de l'esguard" (Joan Salvat-Papasseit)

Cada cop que llegeixo la presentació del blog de la Carme Fortià, que acostuma a esporgar les belles riqueses que fluctuen entre la vall i la cresta de les onades, entre els somnis i les realitats, penso en l’historiador Josep Fontana i la seva invitació a pensar "el passat en termes d’encreuaments a partir dels quals diverses opcions eren possibles, evitant d’admetre sense discussió que la fórmula que va imposar-se fos l’única possible (o la millor)" (Josep Fontana: La història després de la fi de la història, 1992) i a tenir presents els "caminos cortados _programas fracasados, derrotas y utopías_, porque nada nos garantiza que lo que triunfó fue siempre lo mejor, lo que conducía en la dirección del futuro deseable" (Josep Fontana: Historia. Análisis del pasado y proyecto social, 1982).

Aquest cop el seu post Un dia gris m’ha provocat l’associació d’idees d’avui: on rau la bellesa, en l’objecte o subjecte contemplats, en l’esguard dels ulls que els contemplen o en ambdós alhora? I aquest és el record que m’ha reportat:

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

(Joan Salvat-Papasseit: I el seu esguard, de La rosa als llavis, 1923)

Veu aclucada

"De l'home mire sempre les mans" (Cançó de les mans, Raimon, 1964). Però de les persones escolta'n els ulls, que parlen amb l'esguard o la mirada, sense necessitat de paraules.