Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris evolucionisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris evolucionisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de setembre del 2010

L'evolucionisme iIII


El segle XX
Després d’una llarga etapa antievolucionista, orfe de generalitzacions i d’explicacions causals, apareixen, en la segona meitat del segle XX, els corrents neoevolucionistes. A diferència del primer evolucionisme historicista, unilineal i teorètic, aquells contemplen el multilinealisme i els salts culturals: l’evolucionisme cultural de Leslie A. White (1900-1975), basat en la relació entre cultura i disponibilitat energètica; l’ecologia cultural de Julian Steward (1902-1972), amb la relació entre cultura i entorn mediambiental; el materialisme dialèctic del marxisme posterior a Marx, amb la contradicció interna com a motor dels canvis socioculturals, representat per Vere Gordon Childe (1892-1957), autor de termes com revolució neolítica i revolució urbana, i el materialisme cultural de Marvin Harris (1927-2001), amb la interacció de la infraestructura (modes de producció i de reproducció), l’estructura (economies domèstica i política) i la superestructura (conductual, i mental i èmica).
Actualment, gairebé totes les tipologies evolucionistes estan d’acord en una base fonamentada en el mode de subsistència (influït per factors ecològics, demogràfics, econòmics i tecnològics) i amb els estadis bàsics següents: la caça i la recol·lecció, l’agricultura i la industria, amb el benentès, però, que cada mode pot gaudir d’una diversitat de formes socials, polítiques i ideològiques (amb capacitat de vida i causalitat pròpies); que en la història s’han donat diverses revolucions amb els corresponents períodes de transició: revolució neolítica, revolució urbana i revolució industrial, i que hi ha models productius molt especialitzats el desenvolupament dels quals es considera paral·lel o contemporani del temps de l’agricultura: pastura i horticultura. Gerhard Lenski (1924), per exemple, proposa una tipologia basada en el mode de subsistència i amb els estadis següents: les societats caçadores recol·lectores, les societats horticultores simples, les societats horticultores avançades, les societats agrícoles i les societats industrials, i amb mecanismes de canvi i de transició basats en l’augment de l’índex de creixement demogràfic, l’explotació de nou espai vital, l’avenç tecnològic i el creixement productiu en béns i serveis.
D’acord als nivells d’integració sociocultural, això és, atenent al creixement i a la complexitat organitzatius, Elman Service (1915-1996) fa una proposta fonamentada en l’organització social: la banda del nivell familiar, la tribu del nivell local i el cacicat i l’estat com a sistemes polítics regionals, que és refosa per Allen W. Johnson i Timothy K. Earle l’any 1987 amb una divisió com la següent: el grup de nivell familiar, amb famílies de campament i famílies de vilatge, el grup local de la tribu i el govern regional, de cacicats i estats. Morton Fried (1923-1986), de la seva banda, construeix una proposta que té present el grau de control social: les societats igualitàries, les societats jeràrquiques, les societats estratificades i les societats de base estatal.
Per acabar, atenent a la dependència entre societats, cal esmentar la teoria dels sistemes mundials, d’Immanuel Wallerstein (1930), que, d’acord a la relació explotadora de centre-perifèria pel que fa a la divisió del treball i al diferencial de l’acumulació de riquesa, proposa la classificació següent: els minisistemes i els sistemes mundials amb els imperis mundials i les economies mundials. La seva inadequació a les societats precapitalistes ha portat Christopher Chase-Dunn (1944) a matisar el dualisme centre-perifèria de Wallerstein amb diferenciació i jerarquia, segons la no existència o l’existència d’una relació explotadora (explotació econòmica, dominació política i control ideològic), i a proposar la següent tipologia: els sistemes mundials sense estat, les economies mundials primàries, els imperis mundials primerencs, els sistemes mundials secundaris complexos, els sistemes mundials de comercialització i l’economia mundial capitalista.

dilluns, 30 d’agost del 2010

L'evolucionisme II


El segle XIX
Al segle XIX, sota la influència del mite del progrés de la Il·lustració, la filosofia de la història de Wilhelm F. Hegel (1770-1831) amb els seus tres moments de llibertat (les tiranies asiàtiques, les ciutats-estat gregues i les monarquies constitucionals europees), la llei d’Auguste Comte (1798-1847) dels tres estadis de desenvolupament (l’estadi teològic, l’estadi metafísic i l’estadi científic o positiu) i, sobretot, la influència de l’evolucionisme natural o biològic de Charles Darwin (1809-1882), l’evolucionisme unilineal és representat pels etnòlegs Tylor i Morgan i per l’antropòleg Frazer.
Edward B. Tylor (1832-1917), a La cultura primitiva, formula una evolució unilineal, en direcció a la cultura europea del moment, que reprèn l’evolució de Ferguson: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, etapes que diferencia pel mode de subsistència: la caça, l’agricultura i la indústria. Lewis Henry Morgan (1818-1881), autor de La societat antiga, completa les dues primeres etapes de l’evolució proposada per Tylor amb d’altres tres subetapes diferenciades pel progrés tecnològic, alhora que les fa correspondre amb cinc etapes diferents d’evolució de la família: la família consanguínia, la família punalúa, la família per parelles, la família patriarcal i la monogàmia, i d’evolució de l’organització sociopolítica: la banda, la sippe o gens, la fratria, la tribu i la confederació. James G. Frazer (1854-1941), autor de La branca daurada, ens proposa una evolució cultural que va de la màgia, passa per la religió i arriba a la ciència.
La transposició directa i mecànica de Darwin a la cultura i a la societat rep el nom de darwinisme social, pel qual l’evolució cultural, i les diferències i semblances entre les cultures, són fruït d’una correspondència unívoca entre evolució biològica i evolució cultural. Amb antecedents en l’economista i demògraf Thomas R. Malthus (1766-1834), que havia influït Darwin mateix (llei de la selecció natural), i pel qual el creixement de la població estava a l’origen de la lluita per l’existència, el màxim exponent del darwinisme social és el filòsof Herbert Spencer (1820-1903), pel qual les lleis de l’evolució del món natural (supervivència del més apte) regeixen també en els dominis social i cultural.
Corrents més radicals sorgits a redós de la càrrega ideològica del darwinisme social, i amb la intenció de justificar les polítiques que permeten el manteniment de desigualtats, són la raciologia científica, amb la determinació de la raça, la sociobiologia, amb la determinació de l’herència genètica, o l’evolucionisme psicologista, amb la determinació de la intel·ligència.
Influïts per Morgan, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) _que en L’origen de la família, la propietat privada i de l’estat reprèn les etapes de Morgan_ són els autors de l’evolucionisme marxista, fonamentat en la lluita entre les classes socials i en els canvis en els modes de producció com a factors de canvi i de desenvolupament culturals. Junt a les etapes clàssiques del comunisme primitiu, l’esclavisme, el feudalisme, el capitalisme i el comunisme, estretament relacionades amb les relacions de producció, els seus dubtes i les seves vacil·lacions sobre un mode de producció asiàtic palesen la crisi de l’evolucionisme de caràcter unilineal.
Des del camp de la sociologia, cal esmentar també l’aportació del francès Émile Durkheim (1858-1917), amb la seva proposta de diferenciació cap a la complexitat com a força motora del canvi social: des de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica.

dilluns, 16 d’agost del 2010

L'evolucionisme I


L’evolucionisme és una teoria de l’antropologia cultural, però també d’altres ciències socials, caracteritzada per la proposició i la descripció de l’adaptació i el canvi culturals estretament relacionats amb les condicions concretes d’un espai i un temps determinats, és a dir, basada en un materialisme que considera la prioritat causal de la producció i la reproducció de la vida humanes en els factors ambientals, demogràfics, tecnològics i econòmics _que determinen o condicionen d’altres àmbits (legislació, política, idees, etc)_, i que permet, d’aquesta manera, l’establiment d’una successió d’etapes o d’uns estadis de desenvolupament o evolució.
Contràriament al primer evolucionisme, de caràcter força teòric (amb escassa base empírica), unilineal (en direcció a la cultura europea del moment), historicista (amb un sentit determinat), teleològic (amb una finalitat concreta), desenvolupista (com avenç o progrés) i determinista mecanicista (amb elements de base com a factors o causes, i elements de superestructura: societat, política i ideologia, exclusivament com a conseqüències o efectes), l’evolucionisme actual té en compte l’etnografia (amb treballs de camp), el multilinealisme (amb convergències i divergències, i unicitats i paral·lelismes), la universalització de l’evolució en tots els nivells (micronivells i macronivells), la necessitat com a origen de l’adaptabilitat individual, la multiplicitat d’accions individuals com a origen de l’evolució, els factors de base amb el condicionament i l’autonomia dels factors superestructurals, els factors endògens amb la mediació i el condicionament dels factors exògens, i un dinamisme múltiple i divers (des del puntuacionalisme al gradualisme).

El segle XVIII
El primer evolucionisme neix a redós de la idea il·lustrada de progrés, en sentit unidireccional cap a la moderna cultura europea del segle XVIII. Els seus exponents principals es troben entre els il·lustrats escocesos de la segona meitat del segle XVIII: Smith, Robertson i Ferguson.
Adam Smith (1723-1790) proposa quatre estadis fonamentats en el mode de subsistència: la caça, la pastura, l’agricultura i el comerç, els quals troba, juntament amb William Robertson (1721-1793), a la base d’altres àmbits socials (legislació, política, organització social). Devem a Adam Ferguson (1723-1816) la divisió en tres estadis: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, que reprendran Tylor, a la Gran Bretanya, i Morgan, als Estats Units, i que popularitzarà Engels.
Trobem també exponents d’aquest mateix tipus d’evolucionisme basat en la idea de progrés en la Il·lustració francesa: Denis Diderot (1713-1784), que vincula la idea de progrés a la tecnologia i a la ciència, i Jacques Turgot (1727-1781), que proposa una evolució amb les següents etapes: la caça, la pastura i el conreu.