Com la dona va caure de l'escambell (i VI)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (i VI)

El primer efecte del poder exclusiu dels homes, des del moment en què va ser fundat, l’observem en la forma intermèdia de família patriarcal, que sorgí en aquest moment. Allò que la caracteritza, principalment, no és la poligàmia, que veurem després, sinó
“l'organització de cert nombre d’individus, lliures i no-lliures, en una família sotmesa al poder patern del cap de família. En la forma semítica, aquest cap de família viu en poligàmia, els esclaus tenen una dona i fills, i la finalitat de tota l'organització és la cura dels ramats en una zona determinada”.
Els trets essencials són la incorporació dels esclaus i la potestat paterna; per això, el tipus perfecte d'aquesta forma familiar és la família romana. El mot família no suposa, originalment, l'ideal, fet de sentimentalismes i discòrdies domèstiques, del filisteu actual; inicialment, entre els romans, ni tan sols es referia a la parella conjugal i als seus fills, sinó només als esclaus. Famulus significa esclau domèstic, i família és el conjunt dels esclaus que pertanyen a un mateix home. En l'època de Gai la família, id est patrimonium (és a dir, herència), era encara de disposició testamentària. L'expressió fou inventada pels romans per designar un nou organisme social, el cap del qual tenia sota el seu poder la dona, els fills i un cert nombre d'esclaus, amb la pàtria potestat romana i el dret de vida i mort sobre tots ells.
“El mot no és, per tant, més antic que el ferri sistema familiar de les tribus llatines, que aparegué amb la introducció de l'agricultura i de l'esclavatge legal, i després de la separació dels itàlics aris dels grecs”.
Marx hi afegeix: “La família moderna conté, en embrió, no tan sols l'esclavatge (servitus), sinó també la servitud, i ja des del començament mateix té relació amb les càrregues en l'agricultura. Conté, in miniature, tots els antagonismes que més endavant es desenvolupen en la societat i en el seu Estat”.
Aquesta forma familiar assenyala la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. Per garantir la fidelitat de la dona i, per consegüent, la paternitat dels fills, la dona és lliurada incondicionalment al poder de l'home: quan aquest la mata, no fa res més que exercir el seu dret.
Amb la família patriarcal entrem en l'àmbit de la història escrita...
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Com la dona va caure de l'escambell (V)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (V)

Com i quan es realitzà aquesta revolució en els pobles cultes és quelcom que no sabem, perquè tingué lloc del tot en temps prehistòrics. Que es realitzà, però, és més que palès d'acord amb les dades recollides, sobretot per Bachofen, sobre les nombroses restes de dret matern; i amb quina facilitat es produeix es veu en moltes tribus índies on acaba de realitzar-se o encara s’està realitzant, en part sota la influència de la riquesa creixent i el canvi de les formes de vida (trasllat dels boscos a les praderies), i en part per l'acció moral de la civilització i dels missioners. De vuit tribus del Missouri, en sis regeix la filiació i l’ordre d’herència masculins, i en altres dos, els femenins. Entre els shawnees, els miamis i els delawares s'ha difós el costum de donar a les criatures un nom pertanyent a la gens del pare, per tal de traspassar-los-hi i que així puguin heretar del pare. “Casuística innata dels humans, la de canviar les coses en canviar-los els noms! i trobar escletxes per on trencar la tradició, sense sortir-ne, quan un interès directe hi dona prou impuls!” (Marx). D'això en derivà una confusió espantosa que únicament podia remeiar, i en part també fou així, la transició cap al patriarcat. “Aquesta sembla la transició més natural de totes” (Marx)...
La caiguda del dret matern fou la gran derrota històrica del sexe femení en tot el món. L'home prengué també les regnes a casa; la dona fou degradada, subjugada, esclavitzada per la luxúria de l’home, convertida en un simple instrument de reproducció. Aquesta condició envilida de la dona, com apareix especialment entre els grecs de l'època heroica, i encara més de la clàssica, ha estat gradualment retocada, dissimulada i, en alguns llocs, àdhuc revestida de formes més suaus, però no, de cap manera, abolida.

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

Com la dona va caure de l'escambell (IV)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (IV)

D’aquesta manera, doncs, les riqueses, a mesura que augmentaven, donaven, d’una banda, una posició més important a l’home que a la dona en la família i, d’una altra, li estimulaven la idea d’aprofitar-se d’aquest avantatge per canviar en profit dels seus fills l'ordre d’herència establert. Això, però, no era possible mentre es mantingués vigent la filiació d'acord amb el dret matern. S’havia d’abolir aquell, i ho fou. I això no fou pas tan difícil com ens sembla avui. Aquella revolució —una de les més profundes que la humanitat ha conegut— no hagué de tocar ni un sol dels membres vius de la gens. Tots els seus membres pogueren continuar essent allò que havien estat fins llavors. N'hi hagué prou amb el simple acord que en endavant els descendents d’un membre masculí restarien a la gens, mentre que els d’un membre femení en sortirien, i passarien a la gens del seu pare. Així quedaren abolits la filiació femenina i dret hereditari matern, i s'establia la filiació masculina i el dret hereditari patern.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

Com la dona va caure de l'escambell (III)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (III)

D’acord al dret matern, és a dir, mentre la descendència només es tenia en compte per línia femenina, i segons la primitiva llei d’herència imperant a la gens, els seus membres heretaven al principi del seu parent gentil difunt. Els seus béns havien de romandre, per tant, en la gens. En mig de la insignificança, aquests béns passaven en la pràctica, des de temps ben remots, als parents més propers, és a dir, als parents consanguinis per línia materna. Però els fills de l'home difunt no pertanyien a la seva gens, sinó a la de la mare; al principi heretaven d'ella, amb els consanguinis de la mare; després, potser van ser els seus primers hereters, però no podien heretar del seu pare, perquè no pertanyien a la seva gens, en la qual havien de romandre els seus béns. Així, amb la mort del propietari dels ramats, els seus ramats passarien primer als seus germans i germanes i als fills d’aquests darrers o als descendents de les germanes de la seva mare; pel que fa als seus propis fills, es trobaven desheretats.

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

Com la dona va caure de l'escambell (II)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (II)

Però, a qui pertanyia aquesta nova riquesa? Indubtablement, en el seu origen, a la gens. Però molt aviat s'hi deu haver desenvolupat la propietat privada dels ramats. És difícil de dir si, per l'autor de l’anomenat primer Llibre de Moisès, el patriarca Abraham era propietari dels seus ramats per dret propi, com a cap d'una comunitat familiar, o per raó de la seva condició de cap hereditari efectiu d'una gens. Comsevulla, el cert és que no hem d’afigurar-nos-el com a propietari, en el sentit modern de la paraula. I és segur a més que en el llindar de la història fidedigna trobem ja arreu els ramats com a propietat particular dels caps de família, amb el mateix títol que els productes artesanals de la barbàrie, els estris de metall, els articles de luxe i, finalment, el bestiar humà, els esclaus.
Ja que ara també es descobreix l'esclavatge. Pels bàrbars de l'estadi inferior, l'esclau no tenia cap valor. Per això també els indis americans es comportaven amb els seus enemics vençuts d'una forma del tot diferent de com es fa en l'estadi superior. Els homes eren morts o adoptats a la tribu dels vencedors com a germans; les dones eren preses com a mullers o adoptades, amb els seus fills supervivents, de qualsevol altre forma. La força de treball humana, en aquest estadi, no produeix encara cap excedent apreciable per sobre dels seus costos de manteniment. Però amb la introducció de la ramaderia, el treball dels metalls, el teixit i, finalment, l’agricultura, tot canvià. Especialment després que els ramats esdevinguessin definitivament una propietat familiar, amb la força de treball passà el mateix que havia passat amb les mullers, tan fàcils d'obtenir abans i que ara tenien ja el seu valor de canvi i eren comprades. La família no augmentava tan ràpidament com el bestiar. Ara calia més gent per tindre'n cura; per això podia emprar-se el presoner de guerra, que a més es podia reproduir, tan bé com el ramat.
Totes aquestes riqueses, tan bon punt convertides en propietat particular de les famílies i augmentades després ràpidament, suposaren un cop ben fort a la societat fundada en el matrimoni de parella i en la gens basada en el matriarcat. El matrimoni de parella havia introduït un nou element a la família. Al costat de la mare vertadera havia posat el pare vertader, probablement més autèntic que molts “pares” actuals. Segons la divisió del treball en la família d'aleshores, pertocava a l'home el proveïment d'aliments i dels instruments de treball necessaris per això; consegüentment, era, per dret, el propietari d’aquests instruments i en cas de separació se’ls emportava, igual com la dona es quedava amb el seus estris domèstics. Per tant, d'acord amb els costums de la societat d'aleshores, l'home també era propietari de la nova font d'alimentació, el bestiar, i, més endavant, del nou instrument de treball, l’esclau. Però segons el costum d’aquella mateixa societat, els seus fills no el podien heretar, ja que, en això, les coses anaven de la següent forma.

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

Com la dona va caure de l’escambell (I)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (I)

La família sindiàsmica [o de parella] aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l'estadi superior del salvatgisme, i només en alguns llocs en l'estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia estable, li calien unes causes diferents d’aquelles l’acció de les quals hem trobat fins ara. En la família de parella, el grup havia quedat ja reduït a la seva unitat darrera, a la seva molècula biatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seva tasca amb la reducció progressiva de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant, si no haguessin entrat en joc unes noves forces impulsores d'ordre social, no hi hauria hagut cap base perquè de l'aparellament sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.
Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permeti concloure que s'hi desenvolupés una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia estable. A diferència del Vell món.
Ací, la cria d'animals domèstics i la cura de ramats havien obert fonts de riquesa fins ara insospitades i creat relacions socials del tot noves. Fins a l'estadi inferior de la barbàrie, la riquesa duradora es limitava si fa no fa a l'habitatge, els vestits, ornaments primitius i les eines per a l'obtenció i preparació dels aliments: la barca, les armes, els estris casolans més senzills. Els aliments s'havien de guanyar novament de dia en dia. Ara, amb els seus ramats de cavalls, camells, ases, bous, xais, cabres i porcs, els pobles de pastors, en contínua expansió —els aris al País dels cinc rius [el Panjab] i a la vall del Ganges, com també a les estepes, encara riques en aigua, de l'Oxus [Amu-Darja] i el Jaxartes [Syrdarja], i els semites de l'Eufrates i el Tigris—, havien aconseguit riqueses que només exigien vigilància i una cura del tot elemental per reproduir-los en nombre cada cop major i obtenir-ne una alimentació abundant en carn i llet. De llavors ençà, tots els mitjans anteriors d'obtenció d'aliments passaven a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà

Per desfogar-se, amb una dona o amb un home, i el ratolí.

A cagar a la via!

El Papa lanza un guiño a los obispos españoles y el PP defiende su “legítimo derecho de expresión”

Benedicto XVI: “Existen ataques preocupantes contra la familia”

Contra quina família, individu Benet XVI? Potser contra una família jueva que volgué amagar el que per a ells era la vergonyosa relació, consentida o forçada, d'una de les filles amb un soldat ocupant romà fent passar el seu jove per ximple, la seva filla per verge i el seu nét per salvador de la humanitat? Contra una família que ha estat utilitzada pel clergat per a la seva acumulació particular de riqueses aquí en la terra? Clergat, d'altra banda, que, amb l'obligat compliment del celibat, és a dir, la prohibició de formar una FAMÍLIA de veritat, ha evitat el repartiment d'aquesta riquesa aconseguida amb tanta mentida?

D'això t'exclames? No, individu Benet, no, el caganer dels pessebres de Catalunya no és cap figureta simpàtica per humanitzar el diví, sinó que és l'expressió més clara i contundent del rebuig als contes de fades de la puta de Babilònia, aquella que va començar a cremar FAMÍLIES de veritat a les fogueres de la Inquisició i va acabar beneint tots els piquets d'execució d'altres FAMÍLIES en totes les dictadures de dretes del món terrenal.