Ja convido jo

Les últimes paraules de Sòcrates, sota els efectes ja de la cicuta letal, les dirigí a Critó, deixeble seu: "Tenim el deute d'oferir un gall a Asclepi. Paga'l i no us n'oblideu", sembla que digué segons Plató (Fedó). Un deute raonable si tenim present que un gall era el present amb al qual s’agraïa a Esculapi, déu de la medecina, la recuperació de la salut. Ara, a banda de l'enigmàtic plural ("tenim"), estava agraint-li, Sòcrates, la seva mort imminent, considerant-la, per tant, com el guariment de la malaltia de viure i dels mals de la vida? Si fos així, i malgrat la injustícia del tribunal que el condemnà, es tractaria d'un deute excessiu, raonablement o racionalment excessiu, ja que parlem de Sòcrates. I davant d’excessos com aquest, un es conforma amb deure algun cafè a alguna persona amiga de tant en tant, perquè primum vivere, deinde philosophari, "primer viure, després filosofar", si no s'és capaç d’entendre que vida i filosofia no haurien d’anar desaparellades.