Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 de setembre del 2010

Pensament religiós i pensament racional


Tot i que el pensament mitològic i el pensament racional pretenen de respondre als mateixos interrogants sobre la realitat del món i la vida humana, difereixen en múltiples aspectes: en el caràcter de les respostes mateixes, en les actituds o modes de comprensió de la realitat mateixa i en l’objectiu o finalitat d’aquesta mateixa comprensió.
A grans trets, el pensament màgico-religiós hi respon amb relats fabulosos i fantàstics, fonamentats en una autoritat divina o tradicional, adreçats a l’emotivitat de la gent, que tenen alhora una voluntat explicativa, sense cap justificació, d’un món caòtic sotmès a l’arbitrarietat i voluntat exemplificadora o modeladora del comportament humà.
El pensament filosòfic, de la seva banda, es caracteritza per la curiositat i la desconfiança, necessàries i imprescindibles per a la crítica de les interpretacions sense fonamentació ni justificació i el descobriment de les explicacions raonades i raonables d’un món on impera l’ordre i la regularitat d’acord a unes lleis estables.
Mentre el pensament mític i religiós es basa en la faula, la superstició, la creença o el dogma, el pensament racional es fonamenta en la teoria, l’argumentació, la raó o la prova. En el primer predomina l’autoritat d’una tradició, l’emoció que crea en els individus, la moral de conducta que imposa als subjectes: interpretació i exemplificació acostumen a anar lligats a un pensament basat sempre en els mateixos déus. En el segon predomina la lliure descoberta, la sorpresa de l’observació, el dubte i la interrogació, que han de portar a la hipòtesi i l’explicació justificada d’un pensament basat en conceptes que es renoven constantment, tant de significants com de significats.
La religió, amb molts déus quasi humans, divinitats menors, misteris i herois, imposa el fat o la fatalitat del destí en les actuacions humanes: els principis mítics, el poder personal dels déus, un poder extern concret, etc, són a la base d’un món conegut que és interpretat des de fora. Des del mite, la cosmogonia que interpreta el món és filla d’una teogonia, de l’arbitrarietat d’una tradició.
El pensament racional, en canvi, es basa en la sorpresa, l’anàlisi i la crítica: els principis físics o naturals, els principis comuns a les coses, les lleis internes de caràcter universal, etc, són a la base dels fenòmens d’un món conegut que és explicat des de dins. Des de la filosofia, la cosmogonia que explica el món és filla d’una física sobre el món, de la lògica de la raó.
Amb Homer (Ilíada i Odissea), coneixem com els déus formaven una societat divina a imatge de la humana. Amb Hesíode (Teogonia i Treballs i dies), descobrim les forces misterioses que hi ha darrera del destí humà. La religió popular ens il·lustra sobre les forces naturals antropomorfitzades que l’home ha de respectar. En els himnes religiosos, els poemes homèrics, les cosmogonies, les teogonies, en la tradició definitivament establerta, podem entreveure, més enllà de la interpretació ingènua del món i dels seus orígens, el paper de cohesió social, de justificació política, d’explicació necessària i imprescindible del desconegut, d’alliberament de responsabilitats o culpes, etc.
Hom diria que la filosofia pretén superar ambdues coses: el caràcter ingenu i infantívol de les raons del món i el caràcter ideològic i falsejador de la realitat. També per això són explicables, potser, els seus inicis gairebé exclusivament físics: la natura física pot ser tant allunyada dels déus com de la moral, si se la aprehèn des d’ella mateixa, sense déus externs intervencionistes i sense subjectes amb la vida reglamentada.

dissabte, 13 d’octubre del 2007

El pòsit comú del sentit comú, el menys comú dels sentits


Considerar la filosofia com una cosa difícil és, per a Gramsci, un prejudici, és a dir, un judici sense fonament, molt difós, interessadament i no pas per casualitat, i derivat del fet que la filosofia és una activitat intel·lectual pròpia d’una categoria de científics especialistes o de filòsofs professionals i sistemàtics. Gramsci es proposa desemmascarar i destruir aquest prejudici, perquè la filosofia no és molt difícil, i demostrar que totes les persones són filòsofs.
Per això, a banda els grans sistemes de les filosofies tradicionals i religió de l’alt clergat, que conformen una concepció del món dels intel·lectuals i de l’alta cultura, Gramsci distingeix la filosofia del sentit comú o filosofia dels “no filòsofs”: una concepció del món absorbida acríticament pels diversos ambients socials i culturals en què es desenvolupa la individualitat moral de l’home mitjà, com a filosofia espontània de les multituds o agregat caòtic de concepcions diverses i en el qual es pot trobar tot el que es vulgui.
El sentit comú no és una concepció única i idèntica en el temps i en l’espai, sinó el folklore de la filosofia, que es presenta en innombrables formes i constitueix una concepció disgregada, incoherent, inconseqüent, conforme a la posició social i cultural de les multituds de les quals constitueix la filosofia. Els elements principals del sentit comú, amb predomini d’elements “realistes”, materialistes, és a dir, el producte immediat de les sensacions elementals, amb molts elements “supersticiosos”, acrítics, són subministrats, segons Gramsci, per les religions: la religió entesa com a multiplicitat de religions distintes i sovint contradictòries, amb les formes més tosques i menys elaborades dels diversos catolicismes existents; les religions precedents i les formes anteriors de la religió actual; els moviments herètics populars; les supersticions científiques lligades a les religions del passat, etc.
“Per consegüent, cal començar demostrant que tots els homes són "filòsofs", definint els límits i les característiques d'aquesta "filosofia espontània", pròpia de "tot el món", és a dir, de la filosofia continguda: a) en el llenguatge mateix, que és un conjunt de nocions i de conceptes determinats i no només de paraules gramaticals buides de contingut; b) en el sentit comú i en el seny; c) en la religió popular i, per consegüent, en tot el sistema de creences, de supersticions, d'opinions, de maneres de veure i d'actuar que s'inclouen en el que s'anomena en general "folklore"” (Antonio Gramsci).

dimecres, 10 d’octubre del 2007

"Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes _i tu no ho saps_ són les que practiques" (Joan Fuster)


Filosofia, pedagogia, política, literatura, periodisme, etc, són alguns dels camps en els quals és conegut Antonio Gramsci (1891-1937), mort a les presons mussolinianes, on romangué entre 1926-1937. Els seus escrits de presó (Quaderni del carcere i Lettere del carcere) tracten qüestions molt diverses: origen i causes del feixisme, situació de la tècnica en el món contemporani, organització de la cultura, crítica literària, filosofia, etc, totes, però, amb un objectiu transversal o comú: elevar el nivell cultural de les classes populars de Sardenya i Itàlia.
El repte que es planteja Gramsci és la formació cultural del seu poble a través d’un ensenyament de la filosofia que prioritzi l’ajut a elaborar críticament el propi pensament de cadascú per participar en una comunitat ideològica i cultural, i que trenqui amb el model tradicional basat en la informació històrica sobre el desenvolupament de la filosofia del passat. I com a bon pedagog planteja una metodologia prou moderna a la seva època: partir de la demostració que tothom posseeix una experiència filosòfica, tothom és “filòsof” sense saber-ho i partir, per tant, del ja conegut, de l’experiència filosòfica de cadascú: el “sentit comú” en primer terme, la religió en segon lloc i, en fi, els sistemes filosòfics elaborats pels grups intel·lectuals tradicionals.

dimarts, 19 de juny del 2007

On rau la felicitat?

Hic habitat felicitas, "Aquí habita la felicitat"

Finalment, l'Estatut no va incorporar el dret a la felicitat, tot i algun precedent constitucionalista: la Declaració de Drets del poble de Virgínia (juny 1776) i la Declaració d'Independència dels EUA (juliol 1776) esmenten, entre els "drets innats" de les persones, "dels quals no se les pot privar ni postergar", el dret a "perseguir i obtenir la felicitat". Dret o no, aquest sentiment ha estat objecte de la filosofia, molt abans dels moderns receptaris per ser feliços. Hi ha un llibre excel·lent de Josep Muñoz Redon, Filosofia de la felicitat (1997), amb les veus de Demòcrit, Aristòtil, Epicur, Sèneca, Boeci, Sant Tomàs, Thomas More, Erasme, La Mettrie, Sade, Schopenhauer, Lafargue, Freud, Wittgenstein, Bertrand Russell, Maslow i Barthes sobre la felicitat. Un passeig pel costat assolellat del pensament de bon llegir i amb visions diferents d'un concepte que els pompeians simplificaven, o no, en les parets de Pompeia, com el flequer que adornava el forn amb el baixrelleu superior. Tots d’acord, però, en què la felicitat no és la lluna ni a la lluna!