Des del mirall també et mires

"Jo desconfio de tots els sistemàtics i m'aparto del seu camí. La voluntat de sistema és una falta d'honestedat" (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888). Qui no ha fet mai la rateta amb un mirall? No n'hi ha ben bé prou, però un mirall, si s'evita l'extrem de caure en el narcisisme, pot ser un bon recurs terapèutic, un punt de partida per alliberar-se de representacions, creacions, quimeres, dogmes, monstres imaginaris, fantasmes, il·lusions i idees falses que ens hàgim pogut fer sobre el món, els humans, els productes humans i el paper de cadascun. Tot o res, blanc o negre, i altres esquematismes, simplificacions i receptes assumits acríticament palesen una vida excessivament empobrida en relació als llums i a les ombres, i als clarobscurs, que pot reflectir un mirall ben enfocat. Llàstima que, molt sovint, no ens n'adonem fins que l'hem trencat.

Excés de zel

Espelma II, d'Eulàlia Valldosera

L'obra de Valldosera "s’emmarca en una activitat artística... de rebuig de la sobreproducció que caracteritza les societats capitalistes, en benefici d’una actitud "ecològica" que valora els materials pobres, l’experiència del que és quotidià, l’estudi dels conceptes de temps i de procés i l’ús de la performance." Els seus treballs "adopten el cos com a mesura i receptacle de la realitat exterior per desenvolupar una reflexió sobre la identitat de la dona en tant que subjecte intel·lectual i se centren en les nocions d’identitat sexual, amor, malaltia i maternitat."

Encara recordo la polèmica que va generar, en algun sector feminista, aquesta obra, Premi Nacional de Catalunya en l’especialitat d'Arts Visuals, en ser utilitzada com a cartell del Dia mundial del llibre (Sant Jordi de 2003) pel Govern de Catalunya, i en la qual l'artista vilafranquina, amb la projecció d'un text que neix al ventre nu d'una dona i en el qual cau l'ombra d'una espelma encesa, és a dir, sense l'ombra impossible de la flama, ens recorda que el coneixement és fet de clarobscurs, de llums i ombres. Un excessiu excés de zel, per tant, davant d'una obra que ens recorda els límits, encara que puguin ser temporals, de la racionalitat.