Cap a una economia sostenible

Temps enrere (post Un nou model energètic cada cop més necessari), parlava de la necessitat d’”un programa per avançar cap a una economia sostenible”, un primer element del qual era “el canvi de base energètica de la nostra civilització industrial”.

Avui d’altres elements:
2. línies de producció neta com a estructures del sistema productiu: per a això cal acabar amb la concepció irresponsable del medi ambient com a dipòsit inesgotable de matèries primeres i com a abocador de capacitat il·limitada per als nostres rebuigs i contaminacions, amb el tancament dels cicles, és a dir, establint línies de producció neta que minimitzin el consum de recursos naturals, especialment els no renovables, minimitzin l'expulsió de contaminants i s'encadenin de manera que els residus d'un procés siguin matèria primera d'un altre procés. Avui és possible produir el suficient per satisfer les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell raonable de benestar per a tots, amb un impacte mínim sobre el medi ambient.
Una estratègia domèstica és impulsar, en la recollida selectiva de residus sòlids urbans, l’aprofitament dels residus orgànics amb l’aplicació de les tres R (reducció, reciclatge, reutilització).
3. revolució de l’eficiència: amb l’ús de les millors tècniques avui disponibles podem produir ja avui el mateix amb un consum d'energia i matèries primeres inferior a l'actual en més del 50 %. Els progressos tècnics i canvis culturals possibilitarien reduccions encara més grans, per exemple en l’ús agrícola de l’aigua, l’energia, l’aprofitament de la fusta.
4. canvis en l'agricultura, el transport i la indústria química: substitució de l'agricultura industrial per l'agricultura sostenible, molt menys intensiva en energies no renovables i agroquímics, que asseguri la producció d'aliments, respecti la biodiversitat, creï noves relacions entre el camp i la ciutat; substitució dels sistemes de transport basats en automòbils i avions prioritzant de manera absoluta el transport sobre carrils i en bicicleta; pas de la indústria química a la desquimització selectiva i avanç cap a una química tova que operi només amb substàncies no tòxiques i fàcilment biodegradables.
5. economia autocentrada: productora més per a la demanda interna i els mercats locals que per al mercat mundial, buscant els màxims graus d’autosuficiència possible, sobretot en el que es refereix a la satisfacció de les necessitats bàsiques, sense pretendre la impossible autarquia. L’estratègia d'autonomia econòmica local exigeix una desconnexió parcial dels mercats mundials.
6. introducció en múltiples nivells de mecanismes de selectivitat tecnològica atenent a criteris ecològics i socials: sense governar el procés de canvi tècnic, en general resulta impossible regular el metabolisme global entre humanitat i natura.

Tot i que molts d’aquests elements estan ja sobre moltes taules de governs, polítics, industrials, consumidors, agricultors, etc, encara algú els titlla d’”utopistes”. Potser sí, en qualsevol cas, aquest suposat utopisme només té al davant l’irrealisme, la irracionalitat i la irresponsabilitat d’aquells que pensen que la millor opció és el manteniment d’un sistema econòmic que s’autodestrueix amb la destrucció de la insubstituïble biosfera que el manté i en la qual vivim. Per tant, de la mateixa manera que l’ideal impossible, imaginari o irrealitzable en el temps (ucronia) va esdevenint, cada cop més i amb més força, l’ideal possible, necessari i encara no realitzat a cap lloc (utopia), aquest s’haurà de convertir, de grat o per força, en realitat.

Un nou model energètic cada cop més necessari

La sostenibilitat no s’improvisa. Cal un programa per avençar cap a una economia sostenible. La reconciliació de la societat industrial amb la natura, sense sortir de la societat industrial, necessita d’un programa d’ecologització estructural de l’economia i de la societat, amb dues vessants: la reconstrucció ecològica de la societat industrial en el N i la construcció d'una societat industrial ecologitzada en el S.
Un primer element a tenir present és el canvi de base energètica de la nostra civilització industrial: les energies fòssils (carbó, petroli, gas natural) s'esgoten i desequilibren el clima del planeta, la qual cosa obliga a una inexorable transició cap a les energies renovables, ja que l’única economia reproduïble a llarg termini és aquella basada en les energies renovables, és a dir, en l’aprofitament diversificat del flux inesgotable d'energia solar.

Per això cal una estratègia solar, per sortir dels combustibles fòssils i l'energia nuclear, construir un sistema energètic basat en les energies renovables: solar tèrmica, solar fotovoltaica, eòlica, hidràulica, biomassa, etc, i mantenir els dipòsits d'energia fòssils com a xarxa de seguretat mentre duri la transició.
I tot i que no formi part dels debats electorals, això no és d’ara. Ja l’any 1988, ara farà vint anys!, a partir d’un estudi anomenat Energia per a un món sostenible, naixia l’estratègia DEFENDUS (Development-focused End-use-oriented Service-directed), amb els següents objectius: reequilibri N-S, satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom, revolució de l’eficiència (obtenir més amb menys), millors serveis energètics amb menor despesa d'energia, descentralització dels sistemes energètics, substitució dels models d'oferta per models de gestió de la demanda (la gent precisa certs serveis energètics per cobrir les seves necessitats i no una oferta sobreabundant d'energia comercial) i generació d'energia tant a prop del punt de consum com sigui possible per minimitzar els costos de transmissió i distribució.

"Han de florir les flors a tots els cors" (Vicent Andrés Estellés)

És compatible la sostenibilitat amb el benestar? O amb allò que entenem per benestar als nostres països? Les dues preguntes, malgrat la semblança, són capcioses.
La sostenibilitat ens proposa el concepte d’espai ambiental per càpita (individual o col·lectiu) suposant l’accés igualitari i universal als recursos, i amb la definició següent: la quantitat de recursos naturals que individus o col·lectivitats poden consumir sosteniblement. Tenint present que l’actual accés o consum de recursos naturals és extremadament desigual: un ciutadà estatunidenc, per exemple, consumeix o destrueix cinc-cents cops els recursos naturals que consumeix un hindú, evidentment que el seu càlcul implica reduccions en el consum de recursos naturals (energia, aigua, recursos no renovables, fusta i sòl fèrtil) per aconseguir la sostenibilitat amb equitat universal en un temps determinat.
I el benestar? Aquestes reduccions no han de comportar necessàriament considerables disminucions de benestar i d’opcions vitals, perquè és factible la modificació de les nostres pautes insostenibles de producció i consum per reduir dràsticament el nostre impacte ambiental, garantint al mateix temps la satisfacció igualitària de les necessitats bàsiques i de molts desitjos de les persones, i de vegades amb millora i tot de la qualitat de vida.
Com? Mitjançant la millora de l’eficiència ambiental de la nostra tecnosfera (món d'objectes i instal·lacions construïts per l'home dins el qual i gràcies al qual vivim, treballem, produïm i consumim), avui en general espectacularment dilapidadora i ineficient, i amb la revolució de l’eficiència: fer més amb menys.
Per això la sostenibilitat ens proposa distingir entre les necessitats i els satisfactors (mitjans per satisfer-les), millorar l'eficiència amb què usem els recursos naturals, augmentar la reutilització dels béns, augmentar el reciclatge dels materials, millorar el disseny dels productes per fer-los més duradors i fàcilment reparables, i la substitució de la cultura del malbaratament per la cultura de la suficiència.
I ha dissenyat una estratègia a aplicar a gairebé totes les necessitats en les societats industrialitzades per a la reducció (ajustament al nostre espai ambiental) de l’impacte ambiental a una petita fracció de l'actual, sense pèrdua substancial del benestar ni les opcions vitals, i de vegades amb millora de la qualitat de vida, de dues fases:
1ª fase: substitució de satisfactors, que només comporta canvis tècnics relativament senzills i quasi cap canvi de valors, i que significa una reducció enorme de l'impacte ambiental global;
2a fase: canvis més infrastructurals, en els quals també intervenen qüestions de valors i hàbits de vida, i que signifiquen una reducció dràstica de l'impacte ambiental global.
Vegem-ne l’aplicació, encara que resumida i molt simplificada, a dues necessitats. En la il·luminació, les dues fases es resoldrien d’aquesta manera:
1ª: substitució de les bombetes de filament incandescent per bombetes fluorescents compactes, les quals, per a una satisfacció igual de la necessitat (un nivell igual de lluminositat), només usen una cinquena part d'electricitat i són deu vegades més duradores;
2ª: millor disseny dels edificis per captar la mateixa quantitat possible de llum natural i disminuir la nostra dependència de la il·luminació elèctrica.
I en la mobilitat així:
1ª: canvi del model de transport amb la substitució de l’automòbil privat, que a igualtat de prestació (transport d’una persona al llarg d’una unitat de trajecte) consumeix de mitjana dues vegades més energia que el tren, i l’avió, que consumeix tres vegades més energia que el tren, pel tren en recorreguts llargs i la bicicleta i el tramvia en recorreguts curts, i mantenint només l’ús de vehicles privats, i encara impulsats per biogàs o hidrogen solar, per a ús de vells i discapacitats;
2ª: reducció del número i de la longitud dels desplaçaments necessaris per viure, treballar i divertir-nos, apropant els centres residencials, laborals i de lleure mitjançant un urbanisme ecològic, desenvolupant economies locals autocentrades, etc, que comporta, d’altra banda, una millora de la qualitat de vida: conservació de l'accessibilitat, fi dels desplaçaments llargs, fi del retard causat pels embussos.
En resum, hi ha propostes i estratègies que permeten fer possible una altra societat industrial, ecologitzada i reconciliada amb la natura, sense pèrdua de benestar, ans al contrari, amb guanys en la qualitat de la nostra vida.

Futuritat

Els principis o criteris operatius de sostenibilitat són els que garanteixen la no saturació de les capacitats necessàries per a la realització de les funcions ambientals que vèiem en el post anterior. Herman E. Daly ens en proposa sis:

1. principi d'irreversibilitat zero, que pretén la reducció a zero de les intervencions acumulatives: l'emissió persistent de tòxics no biodegradats i acumulables en les cadenes tròfiques, i dels danys irreversibles: l’extinció d'espècies animals i vegetals, i que comporta, en conseqüència, el tancament de la indústria nuclear: rebuigs radioactius ineliminables, i de molts processos corrents en la indústria química: rebuigs tòxics ineliminables.

2.1 els recursos perpetus són els únics recursos que en principi poden explotar-se il·limitadament, encara que no totes les maneres de fer-ho són sostenibles en qualsevol escala: per exemple els generadors eòlics, que, tot i utilitzar el vent, consumeixen energia en la seva fabricació, consumeixen materials valuosos en la seva fabricació, ocupen espai en la seva instal·lació, ocasionalment posen en perill la migració de les aus i de vegades maten aus en la seva utilització.

2.2 principi de la recol·lecció sostenible, que afirma que les taxes de recol·lecció dels recursos autorenovables han de ser iguals a les taxes de regeneració d'aquests recursos, per la qual cosa s'han d’aprofitar els excedents sense deteriorar els sistemes que produeixen els excedents: recollir llenya sense talar els arbres, consumir ous sense matar la gallina, perquè la sobreexplotació converteix els recursos renovables en recursos no renovables: sòl fèrtil, aigua dels aqüífers subterranis, espècies silvestres i domesticades, boscos, prats, terres cultivades, ecosistemes marins i d'aigua dolça (font de la pesca).

2.3 i 2.4 principi del buidatge sostenible, que afirma que les taxes de buidatge dels recursos no renovables han de ser iguals a les taxes de creació de substituts renovables, raó per la qual s'ha d'aprofitar la substituïbilitat parcial entre diferents tipus de recursos per mantenir constant un fons o munt que no disminueixi les opcions econòmiques de la generació següent a la nostra: extracció de petroli conjuntament amb la plantació d'arbres per obtenir alcohol a partir de la fusta, perquè la substitució converteix els recursos no renovables en renovables.

3. principi de l’emissió sostenible, que afirma que les taxes d’emissió de residus han de ser iguals a les capacitats naturals d'assimilació dels ecosistemes en els quals s'emeten aquests residus, la qual cosa implica emissió zero de residus no biodegradables.

4. principi de selecció sostenible de tecnologies, que afirma que s'han d'afavorir les tecnologies que augmenten la productivitat dels recursos (el volum de valor afegit extret per unitat de recurs) en lloc de les tecnologies que incrementen la quantitat extreta de recursos, i que comporta eficiència en lloc de creixement, eficiència en el consum final dels recursos: bombetes més eficients en lloc de més centrals elèctriques, disseny de productes i processos susceptible de facilitar el reciclatge de materials tant en la pròpia economia com en els cicles naturals dels ecosistemes (biodegradabilitat), etc, i canvi tecnològic: ha de promoure la substitució de recursos no renovables per renovables en la línia d'una estratègia energètica solar.

Aquests cinc principis es clouen en un darrer, el qual permet d’afrontar tot allò inesperat o imprevist que no s’ha recollit en cap dels principis anteriors: el principi de precaució, que ens reclama una actitud vigilant que anticipi els colls d'ampolla, eviti els atzucacs i tingui presents les anàlisis del cas pitjor, davant la complexitat, el dubte i la incertesa i davant la magnitud dels riscos als quals ens enfrontem.

Amb aquest post d’avui, els números del qual tenen relació amb els d'ahir, tanco, provisionalment, el tema de la sostenibilitat. Se’n podria parlar molt més: sobre la compatibilitat entre sostenibilitat i benestar, sobre mesures concretes per a una actuació mínima i immediata, sobre la diferenciació entre desenvolupament i creixement, sobre els papers de la planificació i el mercat, etc. Per a més endavant! El monotematisme avorreix, fins i tot a qui el practica. Per tant, el blog recupera avui el caràcter sincrètic, irreverent, eclèctic i pluritemàtic amb què va néixer.

"La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia" (Pere Quart)

El proper post (principis de sostenibilitat), que serà, provisionalment, l’últim sobre aquest llarg monogràfic sobre el tema de la sostenibilitat, poc s’entendria sense el d’avui, perquè els principis venen determinats en part per allò en què volen incidir. Per aquest motiu, el post d’avui va destinat nomes a resumir, gairebé a ressenyar, les funcions ambientals.
Cal entendre per funcions mediambientals les funcions de la biosfera o del medi ambient en la seva interacció amb l'economia humana. I Alfons Barceló considera que el medi ambient té quatre funcions molt concretes:

1. Font essencial de la vida i la biodiversitat:
a) Hàbitat per a les espècies vives;
b) Proveïdor de serveis ambientals globals: regulació del clima, creació de sòl fèrtil, regulació del cicle hidrològic, regulació dels cicles biogeoquímics, biodegradació dels contaminants, etc;
c) Capacitat de provisió de serveis ambientals globals dependent de la conservació de la biodiversitat: participació de plantes, animals i microorganismes en processos essencials.

2. Font de recursos naturals, això és, magatzem d'energia i matèries primeres:
a) Recursos naturals renovables:
2.1 recursos perpetus: llum solar, vents, marees, pluja periòdica;
2.2 recursos autorenovables: pesca moderada, explotació forestal moderada;
b) Recursos naturals no renovables:
2.3 recursos esgotables reciclables: metalls;
2.4 recursos esgotables irreversiblement: combustibles fòssils.

3. Abocador de rebuigs i calor, és a dir, com a destinació de residus i emissions.

4. Font de tecnologia humana, amb un paper essencial com a mitjancera en el metabolisme entre espècie humana i natura.

Els números que conté el post d’avui estan estretament relacionats amb els números del post de demà, en el qual, a més dels principis de sostenibilitat, veurem com aquests es corresponen amb les funcions ambientals d’avui.

"Allò barat surt car" (dita popular)

Sigui quin sigui el terme _durabilitat o sostenibilitat_ utilitzat per expressar la possibilitat de continuïtat del nou sistema enfront de la finitud del vell, les seves característiques de compatibilitat i responsabilitat (estalvi i eficiència) posen en entredit el suposat caràcter barat de l’economia corrent, caracteritzada, sobretot, per no mirar prim en despesa d’energia i recursos naturals i en generació de residus, i per carregar els costos d'aquest malbaratament i de la reparació de les conseqüències pitjors del sistema: els danys mediambientals, sobre tota la societat i sobre les generacions futures.
És a dir, fins i tot mirat només des d’un punt de vista exclusivament crematístic o monetari, si l’economia convencional encara ens sembla més barata és perquè fa trampa: externalitza en tota la societat determinats costos que hauria d’assumir el procés productiu mateix. Per exemple, qui, si no tota la societat mitjançant els seus impostos, està pagant i pagarà les noves captacions d’aigua en aquells municipis que han vist els seus aqüífers contaminats per un determinat sector productiu? D’altra banda, quant paguem als nostres municipis en concepte de taxa d’escombraries pel pes de molts residus _i molts ben innecessaris_ provinents dels sectors comercials i industrials que els incívics depositen als contenidors de residus domèstics o en qualsevol lloc?
L’economia sostenible o ecològica assumeix totes les responsabilitats, l’economia tradicional, en canvi, en descarrega una bona part en tota la societat a través de les finances públiques.
Si és que té algun sentit fer-se aquesta pregunta entre dos models tan diferents: un que porta al desastre i un altre que intenta d’evitar-lo, quin model és més barat?

Amb la qualitat de poder durar molt

Personalment més proper, culturalment, lingüísticament i físicament, a la cultura francesa, m'agrada més el terme “durabilitat”, en el sentit de “qualitat de poder durar molt”. A casa nostra, però, la cultura anglosaxona s’ha imposat i la paraula amb què s’ha batejat aquest nou model econòmic nascut a partir de les ciències naturals és “sostenibilitat”. La llengua espanyola n’utilitza, indiferentment, dues: “sostenibilidad” i “sustentabilidad”.
I què és la sostenibilitat o un desenvolupament sostenible? Breument, es tracta d’un model que reuneix tres condicions: viabilitat ecològica, compatibilitat amb la biosfera a llarg termini i extensibilitat en l'espai: universalitzable o generalitzable al conjunt dels habitants del planeta, i en el temps: perdurable, com a mínim, per a la generació següent a la nostra.
I per què aquestes condicions? Perquè els sistemes socioeconòmics han de ser indefinidament reproduïbles sense deterioració dels ecosistemes sobre els quals recolzen i perquè les activitats humanes no han de sobrecarregar les funcions ambientals de la biosfera, ni deteriorar la qualitat ambiental del nostre món; per això ens cal respectar els límits (medi ambient): allò que prenem de la biosfera (font d'energia i matèries primeres) ha d'estar dins del límits de regeneració dels ecosistemes i allò que tornem a la biosfera (abocador de calor i residus) ha d'estar dins els límits d'absorció dels ecosistemes, i pensar en el demà (futuritat): hem de deixar a la generació següent a la nostra (la dels nostres fills i néts) un món que sigui com a mínim tan habitable i faci possibles tantes opcions vitals com el que nosaltres hem rebut de la generació anterior.
Precisament perquè la qüestió dels límits del creixement i de la natura del desenvolupament ens posa davant d'una decisió moral en cada moment del procés econòmic, la sostenibilitat pretén d’englobar regles de gestió ecològicament responsable amb principis ètics: d’equitat sociopolítica, participació ciutadana, descentralització, pluralitat cultural, diversitat, solidaritat, etc.

I com que la sostenibilitat només pot ser efectiva si es té present en totes les activitats humanes, no són rars conceptes com els següents: turisme sostenible, mobilitat sostenible, arquitectura sostenible, etc.

Avui amb demà

Malgrat la seva aparent modernitat i la seva superficial popularització, la paraulota o, més ben dit, el seu origen té ja uns 35 anys!

L’any 1972, dos informes, Els límits del creixement ("Informe Meadows", del Club de Roma) i Informe de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà (Conferència d’Estocolm), posaven en qüestió la identitat entre creixement econòmic i desenvolupament social.
A partir de llavors, les societats industrialitzades han anat prenent consciència que l’estil de vida té importants incidències en el medi ambient, fins al punt d’alterar-lo profundament. Avui gairebé tothom és conscient de l’estreta relació que hi ha entre conservació del medi, supervivència de les espècies i benestar de la humanitat, i reconeix la necessitat de fer camí cap a un model de desenvolupament extensible en l’espai i durable en el temps. I l’actual model de producció i de consum no es pot mantenir al primer món ni es pot estendre als països empobrits sense posar en perill la satisfacció de les necessitats actuals i les necessitats de la generació següent a la nostra: la dels nostres fills i filles i néts i nétes.

Podrà soportar el planeta una industrialització semblant a la del primer món en països com la Xina i l'Índia, que reuneixen la meitat de la població mundial? I si l'Àfrica no fos un continent permanentment condemnat a la pobresa pel primer món i tingués alguna opció a una industrialització semblant a la dels països del nord? D'acord, el desenvolupament de l'Àfrica és una utopia, una justa utopia, però no és una realitat el creixement a l'estil occidental de tot el sud-est asiàtic?
En aquest context, l’any 1980, el document Estratègia Mundial per a la Conservació, publicat conjuntament per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i el Fons Mundial per a la Natura (WWF), encunyava per primer cop el terme “desenvolupament sostenible”.
L’any 1987, la Comissió Mundial del Medi Ambient i del Desenvolupament de les Nacions Unides donava a conèixer El nostre futur comú ("Informe Brundtland"). La primera ministra noruega hi donava una definició de “sostenibilitat” que ha fet fortuna: “Desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”.
L’any 1991, en el marc del Segon Projecte d’Estratègia Mundial per a la Conservació, UICN, PNUMA i WWF publicaven Cuidem la Terra. Una estratègia per viure de manera sostenible, el qual, alhora que enumera 132 accions específiques destinades a crear una societat perdurable, utilitza l’expressió “desenvolupament sostenible” amb el significat de “millorar la qualitat de la vida humana sense ultrapassar la capacitat de càrrega dels ecosistemes que la sustenten”.

De llavors ençà, la paraula ha fet més o menys fortuna, potser menys que els continguts significatius que ha anat prenent i que començarem a veure en els posts següents.