"Yo soñaba con tu nombre, esperaba conocerte. Y la tómbola del mundo, me premió con tu querer. Porque la vida es una tómbola tom tom tómbola" (Marisol)

En pocs dies, dos manuscrits ben especials. El paperet groc em costà l'ingrés de 60 euros a la Caixa; els paperets blancs, juntament amb un fregall d'alumini, 5 euros llançats des de la finestra de casa en una capseta.

Doncs això, "la vida és una tómbola". O, molt millor encara: “La vida és bella. Que les futures generacions l’alliberin de qualsevol mal, opressió i violència, i la frueixin plenament.” (Lev Trotski, Testament, febrer de 1940, poc abans de ser assassinat ara fa setanta anys, el 21 d’agost).

"Sols sóc absència" (Maria Mercè Marçal)

La carta blanca (1965), de René Magritte

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes.

Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc del repòs etern on es fon la xafogor del migdia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Ser u amb tota cosa viva! Amb aquests mots, la virtut es desprèn de la seva feixuga armadura i l’esperit de l’home del seu ceptre, i tots els pensaments es fonen davant la imatge del món eternament u, com les regles de l’artista esforçat davant la seva Urània; i el destí ferreny rebutja la sobirania, i de la lliga dels éssers desapareix la mort, tot trencament es torna impossible i una joventut eterna fa el món més bell i benaurat.

Assoleixo sovint aquest cim, Bel·larmí, però basta un moment de reflexió perquè en caigui. Medito, i llavors em trobo tot sol, com ja ho estava, enmig dels turments de la meva condició mortal; i l’asil del meu cor, el món eternament u, desapareix; la natura em nega l’abraçada i em troba plantat al davant seu com un foraster, i no en sé res.

No hagués posat mai els peus a la vostra escola! La ciència que vaig seguir fins a les deus més profundes i de la qual esperava, en la meva joventut eixelebrada, la confirmació de les alegries més pures, aquesta ciència m’ho ha esguerrat tot.

M’he tornat, al costat vostre, una persona enraonada; he après a distingir-me de debò de tot el que m’envolta; heus-me aquí, aïllat enmig de la bellesa del món, expulsat del jardí de la natura on vaig créixer i on vaig florir, i el sol del migdia em corseca.

Sí: l’home és un déu quan somnia, i un captaire quan pensa; i quan l’entusiasme l’abandona queda plantat com el fill pròdig que el pare ha tret de casa, i contempla, miserable, els quatre rals que la compassió li ha ofert pel camí.

(Friedrich Hölderlin, 1770-1843: Hiperió o l’eremita a Grècia, 1797-1799, traducció de Jordi Llovet)

"U no és ningú" (Joan Brossa)

Potser la vida no és sinó la voluntat adreçada inevitablement a la recerca ineludible d'altri. Si no, és l’abisme, és la mort, és el buit, és el no-res, és la pèrdua.

Els psicòlegs i psicoanalistes en diuen la necessitat bàsica de donar i rebre calidesa humana i afecte autèntics. En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que no li agrada escrit C-A-Ç-À així amb ce trencada, en diu “la necessitat d'amor i carinyo, que fa que els humans es deixin d’hòsties i es busquin, perquè si dos es busquen segur que dos es troben, ara, si només busca un, hi ha un % molt alt de probabilitats que es trobi sol o ni això, perquè allò de “val més estar sol que mal acompanyat” és un esnobisme de nens de casa bona que sempre ho han tingut tot mamat. Ei, que tan important com rebre és donar, i només un amic de debò et dirà sempre la veritat, encara que no t'agradi. Per tant, si en tens un, no el llencis!”.

Que en deu tenir de raó aquest en Jordi de Caçà; ara, amb els cafès emparaulats que deu haver hagut de fer tot sol, qui no l’encerta l’endevina.

“Sempre ens estranya el temps que fuig. Però és el temps que fuig? O som nosaltres?” (Tomàs Garcés)

"Cull, jove, les roses mentre existeix la flor fresca i la nova joventut i recorda que així corre el teu temps" (Ausoni, Epigrammata: Rosae o De rosis nascentibus).

Josep Pla, a Les Hores, escrivia: "L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles." Potser sí, però no s'hi val a treure espines a les roses: o es cullen com són o es deixen per altres com són, sense potinejar-les, perquè no hi ha roses sense espines.

"A colps, a colps ens fa la vida" (Raimon)

Si els recursos intel·lectuals i materials de què han gaudit els apòstols de "hi ha vida després de la mort" haguessin estat esmerçats cap a una altra direcció, potser no ens caldria preguntar la contrària: "hi ha vida abans de la mort?"

D'esquenes a la vida

És difícil donar-se l'esquena. Fins i tot amb un mirall: l'única cosa que aconseguiràs és donar l'esquena a la teva pròpia esquena. I no és ben bé el mateix. Hi ha una manera, però, d’aconseguir-ho: amb els remordiments de consciència. Què és un remordiment sinó donar-te l'esquena a tu mateix: deixar a l'estacada els teus propis actes, desemparar les teves pròpies accions, separar, en fi, la teva actitud de tu mateix? "No cometem una covardia amb les nostres accions!, no les deixem a l'estacada un cop fetes! _El remordiment de consciència és indecorós." (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888)

Els nostres rius són les vides

Els cabals d'aigua sempre han estat salvatges, impetuosos, naturals, desbordants, imprevisibles. En part per això, tenim les canalitzacions que n'acondueixen les aigües i els embassaments que en frenen les revingudes. Quina mania, però, la dels moralistes, al menys d'ençà de Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir, d'utilitzar-ne la imatge per vendre'ns resignació. Sens dubte, contra la vida, no hi ha pitjor presa que la mental!

Com un cuc

Formem part de la vida d'un altre ésser, o de la vida ras i curt, fins que en marxem o ens en treuen. "Te fuiste, amigo, sin decir adiós, sin dar ninguna explicación." (Luis Eduardo Aute, Che que mal)