Aturada provisional gairebé obligada

Prou, prou per una breu, o llarga, temporada. I no només perquè ja em convé, que també i molt, sinó perquè se m'ha fos, gairebé a les mans, l'Antaviana. Des de l'abril de l'any 2002 que m'acompanyava, a les nits sobretot. Ara fa uns dos o tres anys ja vaig aconseguir de salvar-la refent-la quasi bé del tot. Ha aguantat fins ahir. Fa escasses hores que ha finat, en els meus braços com aquell qui diu. Encara la tinc connectada, a veure si obre un ull. Però no, ja porta més d'un parell d'hores així, i no sento cap dels seus bips amb els quals se m'insinuava i em deia que ja estava a punt. L'Antaviana va començar a fer la perla fa uns cinc dies: s'encenia, però no s'engegava fins al cap d'una bona estona. Tot i que la vaig dur d'urgències de seguit, el diagnòstic no prometia esperances: no s'hi podia fer gaire res. He fet els possibles perquè aguantés fins al setembre. No ha estat possible i ahir cap a les vuit de la tarda va decidir deixar-me per sempre més. Per això el parèntesi: la xafogor i la mandra de l'estiu, la recerca d'una nova companyia amb les prestacions de l'Antaviana i la seva adaptació posterior a les meves especials i específiques necessitats són tres ossos de mal rosegar en poc temps. I aquest portàtil, vell i carrincló, m'ha servit per sortir del pas avui, però seria insuficient per al programari amb el qual estic acostumat a treballar. Però tornaré, al menys confio a tornar.

Mentre duri la meva absència però, podeu provar d'arrossegar i rebregar el terrorista d'aquesta web amb el vostre ratolí: http://www.planetdan.net/pics/misc/georgie.htm. Una manera com una altra de descansar, oblidar, canviar de xip, relaxar-se, etc, que és, en definitiva, el que pretenen aquests xiuxiuejos plens de petons de les onades, moixaines del vent, pensaments de sal i pessics de pebre. Això sí, només per a qui els sàpiga gaudir.