dimarts, 25 de març del 2008

"L'home que desitgi de convèncer sobre la veritat de la seva religió...ho ha de fer amb moderació i amb insinuant suavitat" (Voltaire)



"Si la religió que ensenya és verdadera, no aconseguiran que ho sigui més la còlera i la insolència. Hi ha potser necessitat de posar-se iracunds i furiosos per predicar que l'home ha de ser benigne, benèfic i just, i que ha de complir tots els deures socials? No n'hi ha cap necessitat, perquè tot el món professa aquesta religió. Per què, doncs, heu d'injuriar el nostre germà quan li prediqueu una metafísica misteriosa? Sens dubte perquè el seu bon sentit irrita el vostre amor propi; sou tan orgullosos, que exigiu al nostre germà que sotmeti la seva intel·ligència a la vostra; i l'orgull humiliat produeix la còlera; no dóna cap altre resultat." (Voltaire, 1694-1778: Diccionari filosòfic, 1764)

diumenge, 23 de març del 2008

Em penso que no “nem” bé


La Generalitat dóna 125.000 e a una entitat per impulsar la independència de Catalunya
La Generalitat ha concedit, a través de la Vicepresidència del Govern que dirigeix Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) una subvenció de 125.000 euros (quasi 21 milions de pessetes) a l´entitat Sobirania i Progrés per impulsar la independència de Catalunya. Aquest ajut figura en el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) de dimarts passat en en un llarg llistat de subvencions concedides per la Vicepresidència del Govern durant el quart trimestre de l´any passat. Enmig d´ajuts a entitats catalanes per al foment de la cultura i a associacions religioses, s´observa un partidisme subvencionador a nombroses entitats properes a ERC.

“En la nostra època, tan rica de reflexions i raonaments, no anirà gaire lluny aquell que no sàpiga donar una bona raó de tot, àdhuc d’allò més dolent i més fals. Tot el que s’ha corromput al món, s’ha corromput per bones raons” (Hegel: Lògica, de l’Enciclopèdia)

Aquest bordegàs es tornarà a fer mal. Confio, desitjo, espero… que aquest cop se la foti tot solet, i que no hi barregi tot el país altre cop.
És clar que per a això cal treure’s les clucales i esguardar el país, sense prejudicis (en el sentit de judicis previs) ni sectarisme (en el sentit de partidisme), tal com és. És a dir, madurar, a poc a poc, però sobretot madurar.

divendres, 21 de març del 2008

Setmana d'espantaocells


L’home fa la religió, la religió no fa pas l’home. En realitat, la religió és la consciència de si mateix, o el sentiment de si mateix de l’home que encara no s’ha conquerit o que ja s’ha tornat a perdre. Però l’home no és un ésser abstracte, al marge del món. L’home és el món de l’home, l’Estat, la societat. Aquest Estat, aquesta societat, produeixen la religió, una consciència del món capgirada, perquè ells són un món capgirat. La religió és la teoria general d’aquest món, el seu compendi enciclopèdic, la seva lògica en forma popular, el seu point d’honneur espiritualista, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu complement solemne, la seva raó general de consolació i de justificació. És la realització fantàstica de l’essència humana, perquè l’essència humana no posseeix una veritable realitat. La lluita contra la religió és, així, indirectament la lluita contra aquest món, l’aroma espiritual del qual és la religió.
La misèria religiosa és, alhora, l’expressió de la misèria real i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món sense cor i l’ànima d’una època sense ànima. És l’opi del poble.
L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real. L’exigència de renunciar a les il·lusions sobre la seva condició és l’exigència de renunciar a una condició que té necessitat d’il·lusions.
...La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l’alienació sota les seves formes seculars, un cop revelada sota les seves formes sagrades. La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica de la teologia en crítica de la política.
(Karl Marx: Introducció a la Crítica
a la filosofia del dret de Hegel, 1844)

dimecres, 19 de març del 2008

Per què Epicur? (IX)


La canònica i la física d’Epicur, però, estaven en funció de la darrera part de la seva filosofia: l’ètica, en la qual defensa l’hedonisme, perquè l’objectiu últim de la vida humana, aquell que més acostat es troba de la conquesta de la felicitat, és el plaer. Tanmateix, en descrèdit dels agressius bescantadors, calumniadors, caricaturitzadors, deformadors i manipuladors sobre el llibertinatge dels “porcs de la trujada d’Epicur”, per aquests el plaer no es redueix a la seva materialitat o sensualitat, sinó que és espiritual i afectiu i, doncs, tranquil i durable, sostenible diríem avui.

"Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé." (Epicur: Carta a Meneceu)

dimarts, 18 de març del 2008

Segones parts

Escala impossible, de Roger Penrose


Els resultats electorals darrers obren un ventall de segones parts amb les quals, potser, ben pocs comptaven.
Segona part de Zapatero: gràcies a vots provinents de partits de la seva esquerra i de Catalunya i d’Euskadi, en disposició de governar, sense suports ni condicionants més esquerrosos, amb acords puntuals o acords estables amb alguna dreta perifèrica. REfundació d'aliances amb les dretes moderades o del govern-roleu en solitari?
Segona part de Duran: gràcies al manteniment del suport electoral, amb capacitat d’incidir i influir en el govern i, per tant, de frenar les polítiques socials i mediambientals tot just embastades. REfundació de l'aliança Zapatero-dreta catalana de Duran a canvi de la REfundació del "pal de paller" de les polítiques conservadores sota el nom-paraigua de "catalanisme" de Mas?
Segona part de Rajoy: malgrat la dolça derrota, penso que té els dies comptats, perquè les dolces derrotes acostumen a ser els pitjors miratges o duren pocs dies. REfundació del PP "català" i del PP español lliures/presoners de la dreta ideològica dels mitjans de comunicació i de la Conferència episcopal i de l'estratègia anticatalana cohesionadora del vot a España?
Segona part de Carod-Puigcercós: en aquest segon? duel, hi haurà tercers, dins i fora del partit, que esperen veure passar el cadàver de l'un o de l'altre, sinó d'ambdós alhora. REfundació de l'"independentisme" centrista i equidistant lliure/presoner dels vots intercanviables entre CiU i ERC (ni d'esquerres ni de dretes: Catalunya)?
Segona part d’ICV: quan penses que ja s’acaba, torna a començar. REfundació de l'ecosocialisme, de l'esquerra verda o de l'ecologisme social, amb/sense IU?
Segona part d’IU: potser l’última? REfundació de què, amb/sense qui?

"Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història universal sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir, però: la primera vegada com a tragèdia i la segona vegada com a farsa. Caussidière per Danton, Louis Blanc per Robespierre, la Muntanya del 1848-1851 per la Muntanya del 1793-1795, el nebot per l'oncle. I la mateixa caricatura en les circumstàncies que acompanyen la segona edició del Divuit brumari!" (Karl Marx: El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852)

dilluns, 17 de març del 2008

"...com un transeünt, però un transeünt que no va cap a un punt de destí ja que no n'hi ha" (Friedrich Nietzsche)


No tinc res a veure amb el vell déu,
l’aliè a la terra, el pare
creat per la por dels homes
que vaig rebre com tèrbola herència,
ni amb els nous déus, de lleu bellesa,
vinguts d’altres indrets
amb els seus perfums, amb els seus himnes prodigiosos
per conspirar contra aquell solitari definitiu.
No tinc res a veure amb cap d’aquests grans déus
ni amb els seus aduladors, els creients,
i encara menys amb els qui sense creure
els ofereixen, cauts, les falses oracions.
Un petit déu, no obstant, m’acompanya,
l’únic que he sentit al meu voltant:
el déu efímer, lliure de sacrifici i de doctrina,
que sap fer llum de l’ombra.
Un déu modest, burleta, imprevisible,
sorgit del precipici per traspassar
el pont que cos, capvespre i albada
ens fan construir sobre l’avenc.
Un déu fugaç, és cert, però suficient
ja que és el solitari Passatger que viatja
entre les dues ribes de mi mateix.

(Rafael Argullol: El passatger, de L’esmolador de ganivets. Un poema)

dijous, 13 de març del 2008

El pitjor pecat capital: creure en l'irracional i a sobre flagel·lar-se per ell!

JA Montoya: El último deseo

L'Església no permet a un nen celíac d'Osca combregar amb una hòstia sense gluten
Els pares es neguen que el menor faci la primera comunió amb vi, com ofereix d'alternativa el vicari

L'Església és ben ximple, però si ella i la seva ximpleria es mantenen és per la colla de ximplets que, contràriament al que fan en la vida quotidiana _que canvien de botiga davant d'un mal servei_, encara pretenen de canviar-la. Els cerimonials, els ritus, les formes del culte, etc, són els elements superstructurals _de cohesió i manipulació_ d'un poder econòmic _l'església d'una religió_ el qual, aquesta, no està disposada a deixar trontollar de cap de les maneres, per això no els canviaran mai.

En Marcial, com les fotia (IV)

Kamasutra nacional o nacionalista?


LLIBRE SETÈ

81
“Hi ha trenta epigrames dolents en tot el llibre.”
Si n’hi ha tants de bons, Lausus, el llibre és bo.

LLIBRE NOVÈ

41
Per què no folles mai, Pòntic, sinó que com a fulana
l'esquerra fas servir i amiga es consagra a Venus
la mà ¿tu no hi veus cap mal? És un crim, creu-me, tan gros
que amb prou feines no pots ni tan sols imaginar.
Cert, un clau va fotre Horaci, i, té, tres en va engendrar;
Mart igual, i bessons la casta Ília va donar.
Tot perdut, si l'un i l'altre haguessin encomanat
a les mans l'indecent gaudi de fer-se una palla.
Creu que és la naturalesa mateixa qui et diu això:
"El que perds amb els dits, Pòntic, pensa que és un home."

67
He gaudit tota la nit d'una xicota lasciva
el vici de la qual cap dona pot superar.
De mil postures fet pols, l'hi he demanat com un nou:
sense fer-se pregar al primer mot s'hi ha posat.
Vermell, rient li suplico una cosa més perversa:
luxuriosa hi consent, no s'hi ha pensat ni un instant.
Però amb mi era natural; no ho serà amb tu, Èsquil, si vols
rebre també aquest do en mesquines condicions.

LLIBRE DESÈ

40
Com que sempre em deien que la meva
Pol·la es veia en secret amb un marieta,
els vaig sorprendre, Lupus: no era marieta.

81
De bon matí en presentar-se dos calents a follar amb Fil·lis
i voler-la tenir conilla cada un primer,
Fil·lis ha promès donar-se a la vegada a tots dos,
dit i fet: un el peu li aixeca, l'altre la túnica.

(Marcial, 40-104: Epigrames)

dimecres, 12 de març del 2008

Per què Epicur? (VIII)




Fotografies de Jan Saudek


"El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som" (Epicur: Carta a Meneceu)

De la mateixa manera que el temor als déus, Epicur esbandeix el segon dels quatre temors, la por a la mort, de la manera següent: la mort és la disgregació dels àtoms dels quals estem compostos, i quan això succeeix, ja no tenim sensibilitat per adonar-nos-en: quan hi som, no hi ha la mort, i quan ella hi és, ja no hi som nosaltres.

“Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers, n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com al remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni considera tampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no escull els més abundants, sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens.
Aquell qui exhorta el jove a una bona vida i el vell a una bona mort no té seny, no solament per totes les coses agradables que té la vida, sinó també perquè la meditació i l’exercici de viure bé i el de morir bé són una mateixa cosa. I encara molt pitjor aquell qui diu que és bell no haver nascut,


però, ja que s’ha nascut, travessar les portes de l’Hades
com més aviat millor
.

Perquè, si això ho diu convençut, per què no plega de viure tot seguit? En té tot el dret, si s’ho ha pensat bé. Contràriament, si és que ho diu de broma, tracta amb banalitat afers que no ho permeten”
(Carta a Meneceu).

dimarts, 11 de març del 2008

"Paradoxes" electorals?

Qui ha guanyat? Qui ha perdut? On? Quant? Com? Per què?


Una persona, un vot vol dir que tots els vots valen igual?


Antecedents del bipartidisme español:

El Pacte del Pardo fou un pacte signat a la mort d'Alfons XII el 1885 al Palau del Pardo (Madrid) entre Antonio Cánovas del Castillo, cap del Partit Liberal Conservador, i Práxedes Mateo Sagasta, cap del Partit Liberal Fusionista, els dos dirigents més importants de la restauració borbònica, pel qual acordaven turnar-se en el poder pacíficament donant suport la regència de Maria Cristina d'Habsburg-Lorena, embarassada del futur Alfons XIII, per tal de garantir l'estabilitat de la monarquia davant la pressió del carlisme i dels republicans.
L'entrevista es va dur a terme gràcies a la mediació de
Martínez Campos. En aquest pacte es va sancionar el torn de govern entre ambdós partits (encara que estava ja implícit des de l'any 1881, data en la qual Sagasta va assumir el poder per primera vegada), pel qual Cánovas es va comprometre a cedir el poder als liberals de Sagasta en canvi de que aquests acatessin la Constitució espanyola de 1876. El 27 de novembre, Sagasta va formar un nou Govern, tal com s'havia acordat tres dies abans. El torn instaurat en el Pacte del Pardo es va portar a terme amb bastant correcció entre ambdues formacions i en la pràctica va funcionar acceptablement fins a l'any 1909.
En l'aplicació d'aquest pacte, Cánovas va presidir tres governs, amb breus parèntesis de Jovellar i Martínez Campos, fins al
6 de febrer de l'any 1881, data en la qual Sagasta va formar el seu primer gabinet liberal, en el qual es va mantenir fins al 13 d'octubre de l'any 1883. A Sagasta ho va substituir al capdavant de l'executiu un breu Govern de la llavors cridada Esquerra Dinàstica (José de Posada Herrera i López Domínguez), per a donar pas al quart Govern de Cánovas del Castillo, el 18 de gener de l'any 1884.
Obtingut de
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pacte_del_Pardo

Les bases del sistema de la Restauració ("canovista"):
1. Sistema de dos partits: el Partit Conservador, liderat per A. Cánovas del Castillo i el Partit Liberal, amb Mateo P. Sagasta. Exclussivisme polític de dos grans partits que garantien el manteniment de la dinastia i del sistema i que acaparaven el poder polític (els "partits dinàstics"), sense gaire diferències ideològiques entre si.
2. Torn pacífic de partits: l'Exèrcit es comprometia a no intervenir en la vida política (tradició de "pronunciamientos") i els dos partits dinàstics s'alternaven en el poder per un sistema de "torn pactat".
3. Alt grau de corrupció electoral. Es complia la màxima que les eleccions sempre eren guanyades pel partit que les havia convocades, mitjançant el falsejament dels resultats de les eleccions (la tupinada), la coerció exercida sobre els electors pels "cacics" i pel fenomen del "cunerisme" (candidats foranis al territori on es presentaven).