El pitjor pecat capital: creure en l'irracional i a sobre flagel·lar-se per ell!

JA Montoya: El último deseo

L'Església no permet a un nen celíac d'Osca combregar amb una hòstia sense gluten
Els pares es neguen que el menor faci la primera comunió amb vi, com ofereix d'alternativa el vicari

L'Església és ben ximple, però si ella i la seva ximpleria es mantenen és per la colla de ximplets que, contràriament al que fan en la vida quotidiana _que canvien de botiga davant d'un mal servei_, encara pretenen de canviar-la. Els cerimonials, els ritus, les formes del culte, etc, són els elements superstructurals _de cohesió i manipulació_ d'un poder econòmic _l'església d'una religió_ el qual, aquesta, no està disposada a deixar trontollar de cap de les maneres, per això no els canviaran mai.

Bones festes d'HIVERN!

Em sembla que cada any s’avancen més. La comercialització ho avança tot, no pas els sentiments però. “El capitalismo de consumo nos despoja _regularizándolas_ de nuestras actividades de ocio y consumo: crea necesidades que se acoplen a los productos que está interesado en vender, transformando _mediante la pedagogía y la demagogia_ nuestras actividades de ocio y consumo para que se acoplen a sus productos" (Jesús Ibáñez: Por una sociología de la vida cotidiana, 1994).

D’altra banda, el cristianisme, d'ençà que els emperadors Constantí I el Gran i Licini decretessin (edicte de Milà, 313) la tolerància religiosa, es convertí en religió oficial de l'Imperi Romà, la qual cosa possibilità la organització i institucionalització d'una Església que, amb la consecució del poder polític i econòmic, en féu una ideologia pública en competència, molt avantatjosa, amb d'altres ideologies.

I irreverent i iconoclasta davant totes les creences que surten del clos privat i individual _l’únic lloc on les respecto_, d’on no haurien de sortir mai si no volen ser tractades com una ideologia nefasta _per la seva reiterada prèdica en favor de la resignació de la majoria com a millor garantia del manteniment de l'opulència d'una minoria_ en competència amb d'altres ideologies molt més alliberadores pel paper que atorguen a l'actuació humana _encara que de vegades comporti errors o equivocacions_, m’he començat a sentir atabalat, aclaparat i perseguit per déus, àngels i dimonis, per cançonetes de veus horripilants i lluminàries d'escassa sostenibilitat, i he preparat, com cada any, les meves particulars felicitacions de les festes d’hivern, que, sense vocació de copyright, podeu utilitzar lliurement.

Així que, en plena tardor encara, Bones festes d’hivern a tots els mortals!

“avui dos carques són tres fills de puta” (Joan Brossa): compte, són dades del 1997

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que ell és d’aquells que es pensa que no és correcte amb ç, aquest diumenge s'estarà a fires. Tot i així, no pot estar-se de reflexionar sobre la iniquitat que s'esdevindrà aquest últim diumenge d'octubre: “He estat repassant tota la llista de “màrtirs”, injustament assassinats, i entre els 498 que beatificaran diumenge no he trobat cap dels clergues assassinats pel bàndol que s’alçà en armes contra la democràcia. I jo sé del cert (La memòria selectiva i L'Església unilateralment compassiva) que n’hi ha una trentena que pagaren la seva fidelitat a la República democràtica amb la seva vida. Aquests individus –Rajoy, Aguirre, Losantos, Cañizares, Rouco, Acebes, Mayor Oreja, Aznar, Zaplana, Ramírez, Díez...– poden ser qualsevol cosa, ara, seguidors de Jesús o de l'església del perdó? Nassos de la Xina!”
El quatre d’octubre de l’any que ve en farà deu de la mort de Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic. La seva visió interdisciplinar de la cultura, les arts i l’espectacle el portà a participar creativament en totes les facetes artístiques: la poesia, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. La seva obra poètica, innovadora i experimental: poesia literària, poesia visual, poesia escènica, poemes objecte, poemes corporis, instal·lacions, etc, és, com el conjunt de la seva obra, satírica, punyent, irònica, crítica, irreverent, lúdica, etc, sempre, però, atenent a la realitat del moment: els entorns polític, social i civil ens els quals va haver de crear.
Amb tot el respecte a les creences personals de cadascú, i de manera especial a aquelles dels catòlics, per la facilitat i comoditat amb què algú, malèvolament, podria confondre amb el catolocinisme dels màxims dirigents de la seva església, reproduïm dos poemes seus, on denuncia, amb una virulència extrema, la connivència dels dirigents eclesiàstics españoles amb el poder polític, militar i econòmic del franquisme. Ves, quines coses!

I

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

(L'Església catòlica espanyola, de Catalunya i selva, 1953-54)

II

¿A quin traspàs de fase de la lluna
Aquests mussols es gasten el teu oli?
No tinguis por de pluja, Catalunya,
I treu-te la sotana

Per fer bon foc i cendra. Catalunya,
Papessa ensotanada! El mussol canta:
La bona sopa, el vi calent pels pares
Sants de la carbonera.

Jo veig el carnaval vaticanista.
Al monestir hi ha porcs i, al temple, s'alça
L'ídol que tira els peixos al foc. L'Ídol
Del tant per cent o rèdit.

Censuren el solstici de la terra.
Mata aquests porcs, pàtria, que la lluna
Fa més claror que tots els ciris. Pàtria,
No esdevinguis la truja.

El temps és ple de boira i carnestoltes,
Les monges petonegen la mainada:
Planeta de catòlica carbassa
Projecta una ombra trista.

Quin morro horrible! Quines fesomies!
Un temple era el local de les muntanyes.
La llufa més grotesca de la Història,
La duu el Crist del mite.

Engeguen trets amb bales beneïdes;
No poden fer fogueres i teixeixen
Xarxes. Ells són els elegits. Les cabres
Parlen de déu i els àngels.

Ells tiren les sabates contra els núvols;
amb canyes formen creus, després les claven;
Però l'aiguat els xucla les sabates
I esquila la cabrada.

Santa Església, sogra de la terra!
Ah bruixa creadora de sotanes!
El temple és un corral d'hòsties negres
I gerres de moneda.

Espanya té el patró d'aigües de bassa.
Esquiladors i bisbes beneeixen
Rodanxes de medalla i fan almoines
Amb l'or malvat dels altres.

Eminentíssims i Reverendíssims,
Eminentíssims Senyors o Il·lustríssimes
Senyories o Vostres Eminències
O Vostres Il·lustríssimes...

Quiets a terra, estaquirots de dones!
Jo prenc les eines de ferrar i us poso
Les ferradures. -Quatre ferradures,
Amor, a cada mula.

(Els mussols del Vaticà, d’Els entrebancs de l'univers, 1956)

Si estalvies el bes, no estalviïs el plor

L’església com a institució, com a jerarquia, sempre ha donat cobertura ideològica a l’ordre establert, a benefici dels poderosos de torn. Això no és nou, i si les persones respirem com en el paleolític i, per tant, hem evolucionat poc per aquesta banda (Joan Fuster), els governants de l’església catòlica actual també continuen respirant com a l’edat mitjana: aquí i a Roma.

Ja fa temps, però, que hi ha hagut un salt qualitatiu important. Durant el cop d’estat de Tejero, que no va triomfar militarment però sí ideològicament, l’església institucional va romandre callada, silenciosa: estava resant per España, van dir els bisbes d’aleshores. Per quina Espanya, preguntava el sempre lúcid Manolo Vázquez Montalbán, per l’España que s’aixecava en armes o per l’Espanya que era apuntada per aquestes mateixes armes?

Avui, no sols no roman callada, sinó que s’ha convertit en la complicitat política, econòmica i comunicativa més activa i postulant no de la dreta democràtica, sempre perdonable en atenció als orígens classistes de la institució eclesiàstica, sinó de la mateixa extrema dreta, que campa per la COPPE i per can PP com si fossin ca seua, predicant odi, discriminació o ira, que és el darrer dels set pecats capitals.

Això té riscos importants: són cada cop més els fidels que apostaten o que opten per destinar, mitjançant la declaració de la renda, els seus impostos a fins socials. I aquestes defeccions, aquests riscos, en fi, el catolicinisme, alguna contrapartida han de tenir. Quin preu ha pactat el PP amb l’actual aparell de propaganda de l’extrema dreta si algun dia arriba a governar gràcies a favors tan desinteressats i caritatius?

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

(Joan Salvat-Papasseit: Nadal, de L'irradiador del port i les gavines, 1921)

L'Església unilateralment compassiva

Església per a ‘els màrtirs del 36′. L’Arquebisbe de València promou la construcció d’un temple en honor als morts del bàndol franquista
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, a uns nou-cents metres de la plaça de la Coma, però que no li agrada escrit amb "ç", diu: "Viam si en aquesta "església tan universal" hi constaran també els noms dels setze capellans bascos afusellats per Franco pel seu suport al règim democràtic legítim de la República, afusellaments que van ser lamentats fins i tot pel Vaticà."

Ja té raó, ja, en Jordi que viu a Caçà. Però si l'església oficial española sempre ha combatut al mateix bàndol, és lògic que mostri una compassió tan poc compassiva.