Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris España. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris España. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’abril del 2009

Tibant la corda peten els fils


Pel que sembla, hi ha costums que, malgrat els antecedents desastrosos que hom en troba al llarg de la història, es mantenen prou arrelats i plenament vigents en la pràctica quotidiana d’aquells polítics que haurien de mantenir, en canvi, els ulls més oberts i més desperts al curs, imperible, de la història i defensar els seus interessos d’acord amb la llei de la conservació intel·ligent: perdre ordenadament una mica per no perdre-ho tot de cop i de qualsevol manera.
Ara farà uns dos-cents vint anys de l’inici de la Revolució francesa (1789-1799), aquella transformació políticosocial que, amb el trencament dels marges estrets de la societat estamental i l’enderrocament de l’Antic règim, és a l‘origen del món contemporani d’avui fonamentat, sobretot, en drets i llibertats formals. Són molts els factors i moltes les causes que els historiadors han reportat i estudiat com a desencadenants d’aquell gran esdeveniment. Més enllà, però, de totes les determinacions, acostuma a haver-hi, a l’inici dels grans esdeveniments històrics, un fet puntual o un conjunt de fets puntuals com a excusa, una guspira que encén, en el cor i el cap dels homes i de les dones que n’han de ser protagonistes, tots aquells condicionants que els contradiuen i els contrarien. A la França prerevolucionària hom ha trobat l’espurna d’aquell descabdellament en el tancament dels instal·lats (noblesa i alt clergat) a fer concessions moderades –consensuades i pactades– en els seus privilegis davant dels diversos intents de reforma fiscal impulsats per una monarquia absoluta amb un país i una hisenda en fallida. Es tracta d’allò que la historiografia anomena la Revolta dels privilegiats (1787-1788), una negativa o oposició, més que no pas una rebel·lió, de les classes aristocràtiques feudals exemptes de pagar impostos a acceptar alguna mena d’imposició fiscal, conseqüència de la qual foren la desafecció de la majoria social que sostenia un règim fet a mida d’una minoria privilegiada que se’n servia i el moviment revolucionari. A grans trets cronològics, l’egoisme i la gasiveria de l’Assemblea dels notables (22 de febrer-25 de maig de 1787 i 5 d’octubre-12 de desembre de 1788) comportaren la convocatòria d’uns Estats generals (5 de maig de 1789), els quals, sota l’impuls d’un tercer estat (burgesia i poble) en ascens i amb voluntat de no desaprofitar l’ocasió per a la llibertat i la igualtat, es convertiren, per la força d’aquesta voluntat popular i a desgrat del mateix monarca inicialment reformador, en Assemblea nacional primer (17 de juny) i, tot seguit del Jurament del Trinquet –Jeu de Paume– (20 de juny), en Assemblea nacional constituent (9 juliol). I tots aquests fets són a la base de la derogació radical, ara sense consens ni pacte, de tots els privilegis d’origen “natural” o d’origen “diví” (4 d’agost), i de tot els esdeveniments posteriors que havien de segellar definitivament l’Antic règim i l’edat moderna.
A Espanya, aquell tipus de tossuderia al marge o a contracorrent de la lògica de la realitat i ignorant de la història, campa actualment més que mai. I si aquest numantinisme és comprensible quan prové dels predicadors apocalíptics, malintencionats i tergiversadors d’alguns mitjans i institucions seculars interessats a marcar el pas d’una dreta que, segons ells, hauria de tesar la llinya afluixada, de poc grat i per força, durant la transició, en el cas de polítics com Rajoy, ZP, Guerra, etc, l’enroc no és comprensible ni tolerable ni respectable. Perquè les opinions d’uns sobre les llengües minoritzades i els estatuts d’autonomia o les actituds d’altres en el finançament, els traspassos competencials i el compliment de l’Estatut, a menys que no hi volem veure la mateixa mala fe que en aquells manipuladors sota pal·li, només poden ser atribuïdes a miopia, ignorància, desconeixement, incapacitat o irresponsabilitat. I si les vicissituds de la història casolana no són prou significatives dels perills consubstancials de l’immobilisme impertèrrit, l’origen puntual de la Revolució francesa podria ser un bon exemple a retenir. No pas per témer cap revolta des de Catalunya, que, d’altra banda, ha perdut en totes les rebel·lions en què ha participat, sinó per pensar que una Catalunya excessivament baquetejada i frustrada, a causa de la llengua, la cultura, l’esport, l’ensenyament, l’Estatut, el finançament, els Papers de Salamanca, la TV3 al País Valencià, l’aeroport del Prat de Llobregat, els trens de rodalies, la sanitat, l’educació, les obres d’art del Museu de Lleida, els boicots comercials, etc, pot ser un bon motiu per a grans desafeccions polítiques i electorals. Difícilment hom pot esperar grans canvis sociopolítics, inclosa la independència del país, sense una majoria nacional important i, encara menys en un país on l’exèrcit és el garant constitucional i tradicional de la unitat, sense la complicitat dels sectors més democràtics de l’estat. I, ara per ara, declaracions i actituds desafortunades de determinats polítics nostrats i el mimetisme eixorc respecte d’altres indrets palesen, ans al contrari, ben poca voluntat i capacitat de seducció en aquest sentit democratitzador de l’estat.
Tot i que ningú ha superat el ridícul dels estoics a l’hora d’atribuir finalitats externes als éssers, fins al punt que arribaren, per exemple, a atribuir als ratolins la funció d’obligar els humans al bon ordre domèstic o a les puces la de despertar-nos d’un son massa llarg, hom pot pensar que a molts polítics espanyols, vistos els anfractuosos i infructuosos trenta anys d’absència de pedagogia per a la comprensió i la convivència de la pluralitat des de l’estat i les seves polítiques educatives, informatives, culturals, lingüístiques, etc, ja els va bé de mantenir Catalunya com el ninot de cops de tómboles i fires, a major glòria i benefici dels rèdits electorals Espanyes enllà, cada cop més, vistes les circumstàncies, l’única España possible. Si més no, l’habilitat amb què polítics espanyols de totes les tendències han sabut passar de l’estat unitari espanyol com a problema a la Catalunya com a nosa i destorb permanentment en discussió així ho palesa. En fi, quan algú s’acostuma a voler veure un problema allà on no n’hi hauria d’haver cap, té dues alternatives: o crear-lo o pensar que el problema és ell. I la darrera no és pas la més fàcil!
Qui ho sap, potser ha arribat el moment que la premsa del país comenci d’anomenar les coses pel seu nom _com, altrament, fa la premsa d’allà_ i cercar els veritables nacionalistes més entre aquells polítics o no de l’estat que es valen de tot _política, esport, educació, economia, premsa, religió, etc_ per mantenir i privilegiar la construcció de la seva nació en detriment de totes les altres, que no pas entre els qui s’han servit del nacionalisme per fer passar interessos particulars com a interès general o els qui aspiren a la igualtat entre les nacions de l’estat espanyol. I no es tracta pas d’una simple qüestió de noms. Potser no trobem, sovint, més nacionalisme en molts anacionalistes de saló amb un estat uninacional a l’avantsala i a la reraguarda que no pas en molts nacionalistes accidentals de qualsevol nació “secreta”, com anomenava les nacions europees no reconegudes l’Ulisses (1976) dirigit pel matemàtic i pedagog italià Lucio Lombardo Radice? En fi, ens convé, des d'aquí, dir la realitat, ni que sigui per esmorteir el fracàs, no pas del tripartit, sinó de tota la classe política catalana, segons com es descabdelli el nou finançament!

dimarts, 27 de gener del 2009

Barra o provocació?


La revista Alfa y Omega endurece su campaña contra el condón
Rouco acusa al ministro Bernat Soria de "corrupción de menores"

És possible tanta poca vergonya després que Karlheinz Deschner ens il·lustrés sobre la història sexual de l'església?: http://www.esnips.com/doc/a8a7b754-8173-45fe-a2df-6b7ede0262cf/Karlheinz-Deschner---Historia-Sexual-Del-Cristianismo i Download qui se'l vulgui baixar sencer.


I no podríem tenir aquest doble cop de sort?

dimarts, 9 de desembre del 2008

Dia de la Constitución


Palacio de las Cortes Constituyentes a 9 de Diciembre de 1931.

Artículo 1º.
España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.
Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.
La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.
La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Els instal·lats, l'Església catòlica i l'exèrcit, i totes les seves víctimes poden mostrar-ne el camí.

dimarts, 8 de juliol del 2008

“Veritablement, l'home és el rei dels animals, doncs la seva brutalitat supera a la d'aquests” (Leonardo Da Vinci)


Ve el "Proyecto Gran Simio" como "una negación radical del concepto de persona"
El obispo de Palencia dice que los monos están más protegidos que las personas en España

"Les religions, com les cuques de llum, necessiten de foscor per brillar” (Arthur Schopenhauer). Després de veure de què sou capaços algunes malnomenades persones per a les quals qualsevol concepte (España, església, democràcia, ensenyament, sanitat, família, etc) només pot ser definit amb termes d’exclusió de qualsevol diferència o pluralitat, estic completament segur que hi ha un munt de mones que es mereixen molt més respecte que tota la caterva de nacionalcatolicistes que voleu portar el PAÍS i els països trenta anys enrere. Ni de les mones, us mereixeu de descendir! A cagar a la via de dos en dos, així us fareu companyia! En la lengua comunA que defiende vuestro Manifiesto: ¡A parir panteras, que la biodiversidad es un placer apto para célibes! Ah, y contra el Manifiesto, ¡Igualdad de todas las lenguas ibéricas!

diumenge, 30 de març del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (V Sobre izquierda y nacionalismo)

La peor incoherencia y contradición está en vuestros propios mapas: Mapa político de España (Jorge Torres Villegas, 1852), hoy en la Biblioteca Nacional de Madrid, con la '“España uniforme o puramente constitucional”, la “España incorporada o asimilada”, la “España foral” y la “España colonial”

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente (Félix Ovejero por ejemplo): _Qué coñazo tener que repetir algunas cosas: por definición, siendo de izquierdas no se puede ser nacionalista.

Catequista: _El mejor ejemplo que podrían dar los internacionalistas que ven incompatibilidad entre izquierda y nacionalismo sería el de apostar por la disolución rápida, inmediata y definitiva de sus estados en unidades más amplias (Europa por ejemplo), porque acostumbra a ser el mismo estado con su imposible pretensión a la uninacionalidad quien genera nacionalismo de estado-nación y nacionalismos en las naciones que, ante la imposibilidad de un estado compartido, aspiran a un estado propio.
I pensem, encara, en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d’avui, procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l’hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu nacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat al dels nacionalismes que li són adversos interns, veïns o colonials... ...Perquè jo no comprenc com hauria d’esperar-se que un nacionalisme _gran o petit_ deixi de ser nacionalisme, si els nacionalismes que el rodegen, i que per impuls espontani _per ser nacionalismes_ li són hostils, no deixen de ser nacionalismes simultàniament… En realitat, un nacionalista només es crispa i arbora enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat _de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació_ d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món _i, ai!, a la mateixa Europa i tot_ que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho… (Joan Fuster). "
Y pensamos, todavía, en un detalle revelador: los antinacionalistas, los típicos antinacionalistas de hoy, proceden de las naciones potentes, de las naciones que tienen el nacionalismo más arraigado porque lo incitan y trabajan las enormes maquinarias estatales. Y su nacionalismo, nacionalmente, no exhorta al desarme del nacionalismo de sus compatriotas, sino más bien al de los nacionalismos que le son adversos internos, vecinos o coloniales... ...Porque yo no comprendo cómo tendría que esperarse que un nacionalismo _grande o pequeño_ deje de ser nacionalismo, si los nacionalismos que lo rodean, y que por impulso espontáneo _por ser nacionalismos_ le son hostiles, no dejan de ser nacionalismos simultáneamente… En realidad, un nacionalista sólo se crispa y arbola frente a otro nacionalismo que lo amenaza. Mejor aún: una nación sólo tiene necesidad _a veces necesidad biológica, de instinto de conservación_ de exaltarse en nacionalismo, cuando se ve en peligro ante las ambiciones de otra nación. Somos muchos los hombres del mundo _y ¡ay!, incluso en la misma Europa_ que nos sentimos nacionalistas porque los otros no nos permiten dejar de serlo…"

Y cada definición tiene múltiples acepciones, incluso “izquierda”. Sí, sí, ya sé que Marx dijo: “Los trabajadores no tienen patria. No se les puede privar de lo que no tienen”, pero que els obrers no tinguin pàtria no vol dir en cap manera que no n’hagin de tenir (Manuel Serra i Moret), "que los obreros no tengan patria no quiere decir de ninguna manera que no deban de tener". En cualquier caso, ni Marx ni nadie puede arrogarse en exclusividad el derecho de interpretación de la izquierda. Es del mismo Marx la frase: “No soy marxista”.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (IV Sobre la inmutabilidad)

¿Nación española de origen visigótico?: Mapa polític d’España (Jorge Torres Villegas, 1852), avui a la Biblioteca Nacional de Madrid, amb l'“España uniforme o puramente constitucional”, l'“España incorporada o asimilada”, l'“España foral” i l'“España colonial”

Cañizares: "La cultura dominante relega la historia al olvido"
El arzobispo de Toledo ha ingresado en la Academia de Historia reclama el papel clave del cristianismo en la creación de España.

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente (por ejemplo el individuo Cañizares): _Cataluña nunca ha sido independiente, ya que antes de formar parte de España, formó parte de la Corona de Aragón, y anteriormente de Francia. ¿Cómo iba a ser independiente ahora?

Catequista: _Vuelves a caer en el formalismo. Si los nacionalistas españoles no hubieran pervertido tu educación sabrías que eso no es cierto, Catalunya ha sido muchas más cosas. En lugar de barruntar sobre los supuestos orígenes visigóticos y cristianos de una nación que no existió hasta el siglo XIX, aprovecharías mejor el tiempo leyendo a historiadores, por ejemplo a Pierre Vilar: "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o "estat nació". Estat nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval." (Catalunya dins l’Espanya moderna, vol II, pàg 131, Ed. 62, 1968), "Quizás, entre 1250 y 1350, el Principado catalán es el país de Europa a propósito del cual sería menos inexacto, menos peligroso, pronunciar unos términos aparentemente anacrónicos: imperialismo político-económico o "estado-nación". ¿Estado-nación tan pronto? En cualquier caso, encontramos bastantes rasgos chocantes de ello en la estructura de la Cataluña medieval".
¿Pero qué importa lo que fueran España o Catalunya? Y aún suponiéndote en razón, si Catalunya fue francesa ayer y es hoy española, ¿acaso no significa eso que mañana puede ser cualquier otra cosa? Mira si es dinámica y cambiante la historia, que lo que ayer fue una marca defensiva de frontera, pero sin ningún sentido político-administrativo, y lo que hoy es una nación "secreta" en un estado que ejerce de uninacional español, en lugar de ser compartido, mañana puede no ser, y con una ventaja respecto a las situaciones anteriores que se deben a pactos entre nobles feudales, matrimonios entre miembros de casas reales, guerras, etc: con el respeto a la libre decisión de la voluntad mayoritaria de la ciudadanía.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Kosovo i "España, la nación más antigua de Europa"

Mapa polític d’España (Jorge Torres Villegas, 1852), avui a la Biblioteca Nacional de Madrid, amb l'“España uniforme o puramente constitucional”, l'“España incorporada o asimilada”, l'“España foral” i l'“España colonial”

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: “El govern español no vol reconèixer la independència de Kosovo pels efectes col·laterals que podria tenir en el seu pati domèstic, on d’altres nacions, fins fa ben poc secretitzades, com Catalunya, Euskadi o Galiza, podrien intentar de seguir l’exemple. El més curiós, però, no és tant l’actitud del govern español com la d’algun nacionalista català, que sembla més preocupat pel mercat español que per les coses domèstiques. I és que els botiflers sempre han amagat els seus interessos econòmicocomercials darrera la bandera del nacionalisme.”
Jo mateix continuo pensant que com més i més unitats estatals, i encara sempre més petites que les existents, en un món on la globalització econòmica és ja un fet, més bluf és la suposada independència de qualsevol nació: Kosovo, Eslovènia, Catalunya, etc. És més, fins i tot la independència d’estats suposadament grandets: França, España, Itàlia, etc, és més fictícia que real, ja que les grans decisions, com els grans pressupostos, estan en mans de les transnacionals, que són qui posen governs titelles allí i fan caure governs democràtics allà.
Si a això afegim com les fronteres, les banderes i els estats han servit més per a la divisió de la humanitat que per a la solidaritat humana, entendreu perquè prefereixo ser fidel a Diògenes d’Oenoanda, un deixeble d’Epicur que, l’any 120 _molt abans, per tant, de l'internacionalisme modern_, va deixar escrites, en pedra picada, aquestes belles paraules sobre la vertadera pàtria humana:
"EM TROBO A L’OCÀS DE LA VIDA I NO VULL ANAR-ME’N SENSE HAVER ABANS ELEVAT UN HIMNE A EPICUR PER LA FELICITAT QUE M’HA DONAT AMB ELS SEUS ENSENYAMENTS. DESITJO TRANSMETRE A LA POSTERIORITAT AQUEST CONCEPTE: LES DIVERSES DIVISIONS DE LA TERRA DONEN A CADA POBLE UNA PÀTRIA DISTINTA. PERÒ EL MÓN HABITAT OFEREIX A TOTS ELS HOMES CAPAÇOS D’AMISTAT UNA SOLA CASA COMUNA: LA TERRA."
A partir del reconeixement del dret de totes les nacions a la seva independència, des del dret d’igualtat, i no pas en virtut de cap nacionalisme, la meva opció és tota una altra: la construcció d’un gran estat europeu, amb capacitat d’interlocució i contradicció amb els grans monstres econòmics i estatals, com USA, Xina, etc. I encara com a primer pas cap al gran estat mundial, l’únic capaç de governar per a tota l’espècie humana.

divendres, 1 de febrer del 2008

La pregunta que la Iglesia nunca respondió


En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: L’alta jerarquia eclesiàstica nacionalnacionalista española s’ha revoltat contra el govern legítim que els españolets van votar perquè, segons diuen, tractar amb terroristes és pecat i no s’han de votar, que cal votar, diuen indirectament, el PP. Veiam. Les forces de seguretat han de disposar de les mes avançades eines per lluitar contra aquesta nafra amb l’esperança de tenir bons i millors èxits, que per això hi són i cobren. Els polítics triats democràticament han de fer la feina política des de tots els angles, que per això hi són i cobren. Els eclesiàstics poden fer d’interlocutors, com van fer en èpoques de l’individu Aznar, per buscar la pau amb ETA i tornar l’ovella descarrilada a la cleda.
Un individu arquebisbe, no sé si cardenal, penso que de Granada, va dir en una declaració: el laïcisme acabarà amb la democràcia. ¿Què vol dir això, que l’Església tornarà a beneir un aixecament armat com el de Franco? D’altra banda, si els governants ho fan malament, el mateix poble que els ha votat ja farà la feina de canviar-los, però qui pot votar i canviar els bisbes i els arquebisbes si ho fan malament? Que jo sàpiga, no sé de cap moment en què les comunitats cristianes hagin elegit democràticament els seus més alts representats.

Davant d’aquest il·lustratiu missatge d’en Jordi gironí-caçanenc, a mi només em queda això:
Pocs dies després del 23-F de 1981, en una entrevista a un membre de la jerarquia eclesiàstica española:
Periodista: -¿Qué hizo la Iglesia durante las horas del intento de golpe de estado de Tejero, que estuvo tan callada?
Obispo: -Estuvimos todo el día reunidos, rezando por España.
Manuel Vázquez Montalbán en una revista: ¿Por qué España rezaban los obispos, por la España uniformada que se levantaba violentamente y secuestraba, armas en mano, el Congreso de los Diputados o por la España representada por los diputados apuntados por los pistolones de los uniformados?
La societat española, i la catalana, encara desconeix quin era el sentit de les seves pregàries aquell fatídic dimecres 23 de febrer de 1981 en què forces de la guàrdia civil conxorxades amb comandaments militars i civils ultradretans, i amb la “inoperància” dels serveis d’espionatge, casolans i CIA, van posar greument en perill la continuïtat de la recent democràcia española.


Y rezando, su España no ganó, porque diós es el hombre que nunca existió. Por eso ahora prueban la vía democrática, aunque con tanta sinrazón y tanta mentira que se nota que el sistema democrático les va un poco grande.

dilluns, 21 de gener del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (III Sobre los reyes)


Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _España ha tenido reyes desde hace muchos siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, como mínimo. En Cataluña hubo condes: los Condes de Barcelona, los Condes de Ampurias, etc, pero no de Cataluña. ¿Cuándo ha tenido reyes, o condes, Cataluña?

Catequista: _En primer lugar, España no es fruto de matrimonios de reyes supuestamente católicos. España fue un concepto geográfico utilizado en plural _Españas_, el cual abarcaba toda la península Ibérica. Incluso después de la independencia de Portugal (1668), cuando los Habsburgo o Austrias empezaron a abandonar la fórmula clásica: “coronas de Castilla y de Aragón”, por “corona de España”, Portugal expresó sus protestas porque se consideraba una de las Españas, y manifestó que si el uso exclusivista del nombre persistía dejaría de considerarse una de ellas.
Por otra parte, no ha habido rey de España, mejor dicho, de las Españas, hasta el año 1808. Efectivamente, el 1714 no comportó cambios en las titulaciones de los monarcas ibéricos. Y fue la Constitución de Bayona (1808) la que otorgó el título de rey de las Españas, y aún a un borrachín francés, al hermano del emperador Napoleón I Bonaparte, José I Rey de las Españas, más conocido por Pepe Botella: "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".
Esta fórmula plural perdurará en la Constitución de Cadiz (1812) o la Pepa, en la cual Fernado VII el Deseado (1813-1833) es nombrado "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", y en la Constitución del 1837 y en la Constitución del 1845, en las cuales Isabel II (1833-1868) es "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singulariza es otro rey de origen extranjero, un italiano de la Casa de Savoya: Amadeo I (1870-1873), nombrado "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".
A partir de aquí, la Constitución del 1876 establece la fórmula que será para siempre jamás, con Alfonso XII (1874-1885), que reinará como "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".
Ya lo ves, si los condes de la Casa de Barcelona no pueden ser considerados reyes de Cataluña porque les faltaba el título oficial, a pesar que ejercieron como tales, los reyes de España sólo existen oficialmente des de 1870! Si somos formalistas para una cosa, debemos serlo para todas, ¿no te parece?
Y por último, ¿por qué das tanta importancia a los reyes en la historia de un país? A ver si con un poema te ilustras mejor:

¿Quién construyó Tebas, la de las siete puertas?
En los libros se mencionan los nombres de los reyes.
¿Acaso los reyes acarrearon las piedras?
Y Babilonia, tantas veces destruida,
¿Quién la construyó otras tantas? ¿En que casas
de Lima, la resplandeciente de oro, vivían los albañiles?
¿Adónde fueron sus constructores la noche que terminaron
la Muralla China?
Roma la magna está llena de arcos de triunfo.
¿Quién los construyó?
¿A quienes vencieron los Césares? Bizancio, tan loada,
¿Acaso sólo tenía palacios para sus habitantes?
Hasta en la legendaria Atlántica, la noche que fue devorada
por el mar,
los que se ahogaban clamaban llamando a sus esclavos.
El joven Alejandro conquistó la India.
¿Él sólo?
César venció a los galos;
¿no lo acompañaba siquiera un cocinero?
Felipe de España lloró cuando se hundió su flota,
¿Nadie más lloraría?
Federico Segundo venció en la Guerra de Siete Años, ¿Quién
más venció?

Cada página una victoria
¿Quién guisó el banquete del triunfo?

Cada década un gran personaje.
¿Quién pagaba los gastos?

A tantas historias,
tantas preguntas.

(Bertolt Bretch: Preguntas de un obrero que lee)

dimecres, 16 de gener del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (II Sobre la nación)


Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: España es una nación desde hace muchos siglos, al menos desde la unión de las Coronas de Castilla y Aragón. Cataluña fue una marca francesa primero, una región de la Corona de Aragón después y de la Monarquía española más adelante. ¿Cómo va a ser Cataluña una nación?

Catequista: _Bueno, al menos hemos avanzado: aún hay españoles más corrompidos que tú que hacen recular la nación española a los tiempos de los reyes godos. ¿Tú crees que una nación hecha y derecha y con tanta antiguedad y solera llegaría al año 2008 con la ridiculez de hacer un concurso para poner letra a su himno? Sucede que España es una de las naciones más modernas de Europa, y hecha a sangre y fuego contra otras naciones del territorio peninsular. Puedes reflexionar sobre estas palabras de un político y escritor español del 1835, sí, no hace ni dos siglos. Antonio Alcalá Galiano, ante las Cortes del Estatuto Real, dijo: “uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, QUE NO LO ES NI HA SIDO HASTA AHORA." Porque, en efecto, las naciones no las hacen ni la historia ni los reyes. Una nación es un sentimiento de pertenencia, y los sentimientos son libres. Sí, hoy hay nación española, pero sólo porque ciudadanos españoles lo sienten así, del mismo modo que otros ciudadanos sienten que su nación es Catalunya o Euskalherria o Galiza o... ¿Quien puede prohibir los sentimientos? Lo que el liberal español Alcalá Galiano nunca llegó a saber es que ese estado al que reconocía sin nación (en 1835!) se iba a convertir en el estado-nación más carcelero de las naciones "secretizadas" a la fuerza, hasta el punto que aun hoy hay españoles que piensan que la nación es un estatuto de otorgación divina, histórica o monárquica, y sólo en favor de España. Es al revés, a las naciones las hacen las personas, como a los dioses, a la historia o a los reyes. Sucede que unas personas, con más ventaja, la construyen con la ayuda de un estado que debería haber sido compartido con otras naciones, y otras, menos afortunadas _es una manera de decir: por la claudicación de sus clases dirigentes_, no sólo la construyen sin un estado que les ayude, sino que la mayoría de las veces lo hacen con un estado en contra. Sí, Catalunya también es una nación: porque hay una mayoría de ciudadanos que así lo piensan y así lo desean. ¡Ah, pero con un himno cuyos orígenes se pierden en 1640 y cuyas música y letra actuales se remontan a la década de los 90 del siglo XIX! Pero ni más ni menos que la nación española, pero como la española, a pesar que el estado sólo ejerza para ella, sin contar para nada las demás.

divendres, 11 de gener del 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (I Sobre la lengua)


Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _A ver, ¿por qué mi hijo no puede recibir la enseñanza en español en cualquier lugar de mi país que es España?

Catequista: _En primer lugar, eso no es cierto. Pero aunque lo fuera, que a lo mejor debería serlo. Pues porque, a lo mejor, tu país llamado España ni es sólo tuyo ni es un único país. A ver si reflexionando sobre esta pregunta lo entiendes: Si el catalán no se aprende ni habla en Catalunya, así como el gallego en Galiza o el euskera en Euskalherria, ¿dónde considerarías normal que se pudieran enseñar, aprender y hablar estas otras lenguas que hay en tu país que es España?

dimecres, 12 de desembre del 2007

“la nación más antigua de Europa” (Mariano Rajoy)


No hi ha cap nació que s’hagi construït _inventat, segons el nacionalista español José Bono_ al marge dels mites, les llegendes, les tradicions i de les mistificacions que les havien de justificar, i, les més afortunades, sense l’empara d’un estat que les havia de beneir i cohesionar.
Podeu resseguir la construcció de la nació catalana a Joan-Lluís Marfany: La cultura del catalanisme, Edit Empúries.
El cas de la nació española, la més antiga d’Europa pels seus nacionalistes extrems, no és cap excepció. La història, però, no beneeix ni perdona, i alhora que ens ha donat a conèixer les nacions secretes _aquelles que sense estat propi han estat minoritzades i prohibides per estats que han exercit de propis d’altres nacions_, és una bona font per temperar els ànims d’alguns exacerbats nacionalistes españoles. Perquè totes les nacions, l’española i la catalana incloses, tenen els seus caps escalfats que pensen que la seva és la millor.
Però l’origen de la institucionalització del terme España com a concepte polític ens pot ben il·lustrar sobre les bertranades d’aquells que encara atribueixen l’origen d’España als reis gots. Espanya fou un concepte geogràfic utilitzat en plural _Espanyes_ i que abraçava tota la península Ibèrica. Fins al punt que després de la independència de Portugal (1668), en què els Habsburg hispànics començaren a menystenir la fórmula clàssica: corones de Castella i de Catalunya-Aragó, en favor de “corona d’Espanya”, Portugal expressà les seves protestes perquè es considerava una de les Espanyes, i si l’ús exclusivista del nom persistia deixaria de considerar-se’n.
Perquè no hi ha hagut rei d’España, millor dit, de les Espanyes, fins l’any 1808: ni la desfeta de 1714 comportà canvis en les titulacions dels monarques ibèrics. Efectivament, no és fins la Constitució de Baiona (1808) que s’atorga el títol de rei de les Espanyes, i encara en la persona d’un francès: Josep Bonaparte (1808-1813), germà de l’emperador Napoleó I, i més conegut per Pepe Botella, que prendrà el títol de "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".
Aquesta fórmula plural prevaldrà en la Constitució de Cadis (1812) o la Pepa: Ferran VII el Desitjat (1813-1833) és anomenat "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", i en la Constitució del 1837 i en la Constitució del 1845, en les quals Isabel II (1833-1868) és "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singularitza és un altre rei ben allunyat del terrer, un italià de la Casa de Savoia: Amadeu I (1870-1873), anomenat "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".
A partir d’aquí, la Constitució del 1876 estableix el que serà per sempre més: Alfons XII (1874-1885) regnarà com a "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".
Ja ho veieu, n'hi ha prou amb resseguir les seves constituciones _tan constitucionalistes ells!_ per adonar-se'n.
Perquè la nació més antiga de totes és la representada per la bandera de la foto: només ella, disfressada de draps multicolors, regeix els destins del món, en la guerra i en la pau. I per fer-hi front, poc valen d'altres banderes i banderetes de nacions excessivament petites per a un combat que necessita un gran estat europeu o mundial.

dijous, 6 de desembre del 2007

Dia de la Constitución española


Un nou sis de desembre i, tot i el temps escolat i els canvis esdevinguts, per ella continuem allà mateix on érem: sense reconeixement real, sense cap voluntat de reconeixement concret a les envistes, que pugui fer pensar en algun canvi de la situació actual, desigual i, per tant, injusta. No es tracta pas de cremar-la però, perquè, encara que no sigui ben bé la nostra, és la seva, amb errors sobre nosaltres si voleu, però sentida com a seva al cap i a la fi.
Encara avui, al museu de l'Almodí de Xàtiva, es pot visitar el famós retrat de Felipe V cap per avall. D'aquesta manera els xativins castiguen el rei Borbón per haver ordenat, durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola (1700-1714), l'incendi de Xàtiva i haver-li imposat el nom de San Felipe. El retrat cap per avall simbolitza el rebuig dels xativins o socarrats i del poble valencià en general cap al primer rei de la dinastia que avui representa Joan Carles I ¿Por qué no te callas? per haver abolit els furs valencians.
I si al nostre país de la cremà de falles, fogueres i arbres ho hem resolt així amb el retrat de Felipe V, per què no hem de fer el mateix amb la Constitución, mentre només sigui la seva, és clar, i ens continuï tractant injustament, com uns simples coneguts en quant a drets i uns grans amics en quant a deures?
Al cap i a la fi, els españoles i les españolas són fills i filles de l'educació i la manipulació que han rebut, les quals, durant segles, els han ensinistrat sobre España mentre que els estafava Espanya. És a dir, víctimes a pesar de tot, i sense saber-ho!

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Si estalvies el bes, no estalviïs el plor


L’església com a institució, com a jerarquia, sempre ha donat cobertura ideològica a l’ordre establert, a benefici dels poderosos de torn. Això no és nou, i si les persones respirem com en el paleolític i, per tant, hem evolucionat poc per aquesta banda (Joan Fuster), els governants de l’església catòlica actual també continuen respirant com a l’edat mitjana: aquí i a Roma.
Ja fa temps, però, que hi ha hagut un salt qualitatiu important. Durant el cop d’estat de Tejero, que no va triomfar militarment però sí ideològicament, l’església institucional va romandre callada, silenciosa: estava resant per España, van dir els bisbes d’aleshores. Per quina Espanya, preguntava el sempre lúcid Manolo Vázquez Montalbán, per l’España que s’aixecava en armes o per l’Espanya que era apuntada per aquestes mateixes armes?
Avui, no sols no roman callada, sinó que s’ha convertit en la complicitat política, econòmica i comunicativa més activa i postulant no de la dreta democràtica, sempre perdonable en atenció als orígens classistes de la institució eclesiàstica, sinó de la mateixa extrema dreta, que campa per la COPPE i per can PP com si fossin ca seua, predicant odi, discriminació o ira, que és el darrer dels set pecats capitals.
Això té riscos importants: són cada cop més els fidels que apostaten o que opten per destinar, mitjançant la declaració de la renda, els seus impostos a fins socials. I aquestes defeccions, aquests riscos, en fi, el catolicinisme, alguna contrapartida han de tenir. Quin preu ha pactat el PP amb l’actual aparell de propaganda de l’extrema dreta si algun dia arriba a governar gràcies a favors tan desinteressats i caritatius?

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

(Joan Salvat-Papasseit: Nadal, de L'irradiador del port i les gavines, 1921)

diumenge, 21 d’octubre del 2007

"Corazón roto"


Aguirre planta cara al Rey en defensa de Jiménez Losantos
Juan Carlos I: “Le he dicho a Rouco que recen menos por mí y se ocupen más de la COPE"

Ni Catalunya ni Euskadi ni ETA ni... Espanya té un problema: la seva dreta, és a dir, l'extrema dreta que l'ha engolit, España.

"Pensament de vençuts, pensament vençut; per a desxifrar les ideologies de dreta contemporànies cal recordar sempre que s'elaboren sota el signe de la derrota" (Simone de Beavoir: El pensament polític de la dreta, 1955).

No seré jo però qui plori per aquestes trencadisses, oi més quan ningú més important que no pas jo va aixecar la veu per aturar les vileses que s'han dit dels catalans o de Catalunya.

dimarts, 11 de setembre del 2007

Onze de Setembre: Per salut mental, separació!


El cinisme d'aquest nano, com el dels dirigents españoles, és de manicomi. El seu nacionalisme no s'amaga d'utilitzar tots els ressorts extraesportius _polítics, econòmics, institucionals, etc_ d'un estat _que hauria de ser comú_ per entrebancar tots els processos de seleccions nacionals no españolas, i encara té la barra de desbarrar sobre la ingerència de la política en l'esport! Fins quan hem de ser tractats de ximples per aquests ximplets?
Potser ha arribat l'hora de dir-los la veritat: ni identitats ni simbologies ni altres elements sentimentaloides de la vida privada de cadascú, volem separar-nos d'España per no acabar nacionalistes com ells, amb l'encefalograma pla!

divendres, 7 de setembre del 2007

Catuña-Estats Muñits de Nord-amèrica. Amb Ñ tampoc?


Això dels dirigents españoles és per pixar-s'hi. Encara no fa quatre dies, un jutge desenfeinat, monàrquic ell, en censurar la portada d'una revista dedicada a l'humor, va aconseguir més adeptes a la República que els mateixos republicans. Ara, el president de la Real Federación Española de Fútbol s'ha convertit en el pregoner d'un partit de costellada que havien de jugar dues federacions nacionals de segon o tercer ordre pel sol fet de... [agafeu-vos fort, lectors del món mundial] ...prohibir-lo. És que no n'aprenen. Potser sí que al final Catalunya se separà, ras i curt, d'España, i podrà federar-se lliurement amb d'altres nacions lliures. Però més determinant que la genuïna voluntat de catalunyesos i catalunyeses, serà el ridícul excés de zel que mostren alguns españoles en les collonades pàtries.
En fi, ja tenim un altre motiu per afegir a les raons per a la independencia nacional de Catuña, al costat de l'ase, és clar: deixar de viure en un estat amb tants de rídículs per metre quadrat. Però, i de què riurem llavors?

dijous, 30 d’agost del 2007

La Rosa fa trampes


M'ha arribat que Rosa Díez abandona el PSOE. Diu que discrepa de Zapatero pel que fa a la política antiterrorista i el model d’estat. Res a dir-hi, si no fos perquè la qüestió del model d’estat m’ha deixat sorprès, astorat i irritat alhora. No sé veure la discrepància enlloc. El model d’estat del socialisme español ha partit sempre d’una premissa per a ells intocable: l’estat-nació español o l’estat uninacional español. No hi fa res que sigui precisament aquesta intocabilitat la raó que els obligui a viure en un estat-nació, en una nació única, en una pàtria única... españoles però permanentment problematitzats i qüestionats. I així serà, Rosa, pels segles dels segles, mentre les nacions perifèriques siguin considerades de segona divisió. Teniu sort, però, que allò que anomeneu nacionalismos s’ha convertit en una fraseologia més o menys atrevida per a caps de setmana o per a dates determinades: Universitat de Prada, Onze de Setembre, campanyes electorals, etc. Als separatistes federalistes, tant de riure ens fan els independentistes casolans com ens irriten els unionistes apocalíptics com tu, Rosa, que has format part del govern de la nació amb més autonomia de l'estat. Rosa, disposes d’Estado i de tot el que això vol dir, i saps molt bé que sempre serem d’España, encara que tinguem la gosadia, pel que sembla imperdonable, de no ser mai españoles. Rosa, ets una tramposa!

diumenge, 12 d’agost del 2007

El federalisme que no va existir mai


No calia l'abdicació psoista a Nafarroa per descobrir la veritable vocació d'aquest partit español. Durant els debats de l'estatut catalunyès es van fer un fart de vendre'ns la moto d’un PSOE acoquinat davant d'un PP que utilitzava l'estatut i el terrorisme com a armes de desgast electoral. I potser sí, però per què l’esquerra española es posa a la defensiva sempre que les qüestions territorials reapareixen en el debat polític? On és el seu model federal? Les declaracions dels Guerra, Bono, Ibarra, González, etc, així com els entrebancs dels ministerios españoles, ja fa dies que han aclarit les coses: no es tracta de cap tebior davant d'un PP ferotge, sinó que la uninacionalitat és l'única opció del PSOE realment existent. I el federalisme español? Una ullada als noms del malanomenat federalisme español ens adverteix de seguit que el federalisme español no ha existit mai, si no com a creació espúria d'una colla de catalans entossudits a regenerar un estat despòtic i caduc: partit federal español. Al cap de cent cinquanta anys encara som allà mateix, i sense federals a España i molt pocs a les Catalunyes i a d'altres nacions perifèriques. I eppur si muove!

divendres, 29 de juny del 2007

Bona nit, obscurantisme!


Amb Bonjour tristesse (1953), Françoise Sagan, amb 18 anys, va guanyar el Premi dels Crítics i va originar un gran escàndol a la societat puritana de l'època i gran admiració en els cercles culturals francesos i d'arreu d'Europa. L'obra, portada al cinema l'any 1958 per Otto Preminger, i amb picades d'ullet a Paul Éluard (el títol és pres dels dos primers versos: Adieu tristesse/Bonjour tristesse... del seu poema À peine défigurée) i a Marcel Proust (el pseudònim Sagan és manllevat d'una princesa de A la recerca del temps perdut), val la pena. “Dubto a posar el nom bonic i greu de tristesa a aquest sentiment desconegut del qual m’obsessionen l’avorriment i la dolçor. És un sentiment tan complet i tan egoista que em fa gairebé vergonya, quan la tristesa sempre m'ha semblat honorable. No la coneixia, mentre coneixia en canvi l'avorriment, la recança i fins i tot el remordiment. Avui, alguna cosa es replega sobre meu com una seda, irritant i dolça, i em separa dels altres.” "Només quan sóc al meu llit, a trenc d'alba, amb només el soroll dels cotxes a París, la meva memòria de vegades em traeix: l'estiu torna i tots aquests records. Anne, Anne! Repeteixo aquest nom molt baix i molt de temps a les fosques. Alguna cosa puja llavors en mi que acullo pel seu nom, amb els ulls tancats: Bon dia, tristesa.”
Després de la reacció visceral del bisbe Agustín García-Gasco i la Conferencia episcopal española contra l'assignatura neutral d'Educación para la Ciudadanía (any 2007), em costa d'imaginar quina hauria estat, l'any 1954, la reacció d'aquests controladors de moral tan immorals contra Bonjour tristessa. I més encara si pensem en el contrast següent: mentre la France del segle XVIII havia estat el país de la guillotina revolucionària, l'España nacionalcatòlica del segle XX encara beneïa els piquets d'afusellament o els botxins del garrote vil. I és que els llibres i l'educació han estat sempre objectes sota sospita per a l'obscurantisme i el fanatisme l'abjecta supervivència dels quals es fonamenta en el vil vassallatge de la ignorància.
Tot això arran d'aquesta fotografia, potser excessivament llagrimosa, sobre la tristesa, perquè de vegades n'hi ha prou amb un lleu tel d'humitat als ulls per expressar-la. Les llàgrimes vives, si no mullen els papers, corren el perill de ser mal interpretades i de ser titllades de cocodril. Quina dreta més hipòcritament trista que els ha tocat a España!