“perquè darrera d’aquesta nit fosca de la crisis d’una civilització despuntés una humanitat més justa en una terra habitable” (Manuel Sacristán)

Nicholas Georgescu-Roegen, Kenneth Boulding i Herman E. Daly són alguns dels autors d’aquest viatge per a una economia sostenible. Amb d’altres, han estat capdavanters (1972) a posar el dit a la nafra:
1. la producció ha estat considerada un benefici en ella mateixa, sense tenir presents els seus costos: necessàriament fa minvar les nostres reserves finites de matèries primeres i energia, i satura la capacitat igualment finita dels ecosistemes amb els rebuigs que resulten dels processos productius;
2. el creixement ha estat considerat la mesura tradicional de la salut nacional i social, quan és un valor només a curt termini: la producció present creix en perjudici de la producció futura i d’un medi ambient fràgil i cada cop més amenaçat.
I és que els sistemes socioeconòmics humans han crescut massa en relació amb la biosfera que els conté: alterant fins i tot els grans cicles biogeoquímics de la biosfera, degradant o destruint molts ecosistemes i causant gran mortalitat animal i vegetal i també humana. I la responsabilitat de tot plegat no està pas distribuïda uniformement. La major responsabilitat recau en els països de capitalisme industrial del nord o primer món, els nivells de benestar i riquesa dels quals no haurien estat possibles sense els exclosos d'avui: pobres del sud, generacions futures, altres espècies vives amb les quals compartim, o compartíem, el planeta.
El fet que la biosfera que habitem sigui un sistema finit, limitat, comporta, per a l’economia ecològica, dues obvietats:
1. és impossible una expansió material indefinida;
2. cal la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental de les activitats humanes, millorant l’eficiència ambiental de les nostres economies: amb la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental per unitat de producte [produir de forma ecològicament eficient vol dir: minimitzar el flux d'energia i materials que recorre els nostres sistemes productius, maximitzant el benestar que n'obtenim; fer més amb menys, establir la cultura de l'“és suficient” o “n’hi ha prou” en lloc de “quant més millor”], i disminuint el volum global d'activitat quan no hi hagi més remei: l’anomenada cultura de l’autolimitació, la sobrietat o mesura, la frugalitat, l’austeritat autodeterminada.
Si l'economia convencional s'ocupa de valors de canvi i està orientada a l'acumulació il·limitada de diner, l’economia ecològica s'ocupa de valors d'ús i està orientada a la satisfacció de les necessitats humanes. En qualsevol cas, tot acte econòmic té sempre, simultàniament, una dimensió ecològica i una dimensió sociocultural, les quals, per a l’economia ecològica, no han de ser menystingudes, o anul·lades, en benefici exclusiu de la unidimensionalitat crematística.
“La realitat que el nostre sistema és finit i que cap despesa d’energia és gratuïta ens posa davant d’una decisió moral en cada moment del procés econòmic” (N. Georgescu-Roegen, K. Boulding i H. E. Daly, 1972).

"També hem de tenir presents els drets de les generacions futures" (Petra K. Kelly)

La crisis ecològica actual té el seu origen en l’activitat humana desenvolupada d’ençà de la Revolució industrial, quan de l’explotació de la superfície de la terra (agricultura i ramaderia), abundant en energia provinent del sol en tot moment i, per tant, inesgotable, es va passar a la l’explotació del subsòl de la terra (indústries extractives: mineria, petroli i gas), amb molta energia emmagatzemada i diversa, però esgotable.
La superació de la crisis ecològica i la reconstrucció de les societats industrials _si no és per força, a causa d’una crisi irreversible, ningú no té ganes de tornar a viure com el paleolític, encara que respirem com llavors, segons Joan Fuster_ perquè resultin sostenibles, és a dir, compatibles amb la biosfera a llarg termini i, per tant, durables perquè la generació dels nostres fills pugui conèixer el planeta al menys en el mateix estat en què l’hem conegut nosaltres, si no en condicions millors _cosa cada cop més difícil_, exigeix tornar als orígens i aprofitar l’energia llumínica del sol, per reduir el malbaratament actual de biosfera provocat per l'ús de les altres fonts energètiques: conservant o regenerant la productivitat natural de la biosfera basada en la fotosíntesis de les plantes verdes, la preservació de la biodiversitat (vegetal i animal) i el correcte funcionament dels cicles biogeoquímics del planeta; fent la transició des del sistema energètic actual, basat en els combustibles fòssils i l’energia nuclear, a un sistema energètic basat en les energies renovables, i tancant els cicles de la producció industrial i agrícola, alimentant-la amb energies renovables.
C’est a dire, a més de l’ecologització de la ciència econòmica, com ens proposen des de les ciències naturals, potser el que cal és l’ecologització de la política, que és l’àmbit en el qual es prenen les decisions de futur.

"Somos los hijos del sol" (Los Nocheros)

Somos los que aman la flor
Los más sencillos, los que por amor
Estamos pidiendo que el pan
Reine en la mesa del trabajador
Somos los hijos del sol
Del cuenco antiguo de un viejo dolor
Los que por América van
Borrando fronteras con este clamor
Canción, somos canción
Que anda en el viento queriendo volar
País del nunca más
Ya no queremos echarnos atrás
Somos los indios de hoy
Esos que nunca pudieron matar
Y los que se atreven aún
A defender su derecho a soñar
Somos la vida que sigue
La vida que vuelve de la eternidad
Los habitantes de un sueño que no se termina
Y somos los últimos y los primeros
Venciendo al olvido que no pasará
Somos los hijos del sol
Los herederos de la libertad.

Alguns els hem sentit i intentat d’aprendre a escola: formen part del currículum escolar, d’altres els hem conegut a través d’algun telenotícies. Em refereixo a fenòmens i nocions biofísiques essencials que s'han proposat per ecologitzar l’economia: les lleis o principis de la termodinàmica (el primer i el segon, sobretot), perquè imposen constriccions sobre els processos econòmics i socials, la fotosíntesi, el creixement exponencial dins dels sistemes tancats (“informes Meadows”: Els límits del creixement, 1972, i Més enllà dels límits del creixement, 1992, documents vastament referenciats a internet, i el primer del quals va ser pioner com a toc d'atenció), amb les seves típiques pautes d’extralimitació seguida de col·lapse, i els principis de sostenibilitat ecològica (que seran objecte d’un altre post).
El primer principi de la termodinàmica és el principi de conservació de l’energia (Antoine Lavoisier). Ens recorda que la quantitat d’energia roman constant: l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma d’unes formes a altres, perquè no hi ha producció ni consum energètics, sinó aprofitament i ús energètics. Per extensió: no es perd res en el procés productiu, senzillament adquireix una altra forma, perquè cada ús d’una unitat de recursos naturals produeix una unitat de deixalles i residus; no es pot obtenir alguna cosa a canvi de res; no podem produir sense generar residus, perquè la generació de residus és quelcom inherent als processos de producció i consum.
El segon principi de la termodinàmica, conegut com a principi d’entropia (Carnot i Clausius), ens ve a dir que la qualitat d’energia es degrada constantment: l’energia es degrada i no pot usar-se dues vegades; en un sistema tancat tots els processos físics, naturals i tecnològics succeeixen de tal manera que la disponibilitat de l’energia (grau de convertibilitat de l’energia o conversió de treball emmagatzemat en treball útil) implicada decreix. Per extensió: els diversos tipus d’energia (treball emmagatzemat) no són igualment convertibles en treball útil, perquè existeixen formes d’energia de bona i mala qualitat; malbaratar de forma irresponsable la riquesa natural que constitueixen les reserves de combustibles fòssils, els jaciments minerals, etc, restringeix cada vegada més les opcions vitals de la generació següent a la nostra, que és la dels nostres fills; el nostre deure per a la generació dels nostres fills és la conservació de la qualitat de l’energia.
I la fotosíntesi és una activitat bioquímica de les plantes verdes que usen l’energia solar per transformar aigua i diòxid de carboni en hidrats de carboni, un procés que constitueix la base de tota la productivitat dels sistemes naturals i en última instància sustenta tota la vida del nostre planeta. Efectivament, l’energia solar és, en última instància, la responsable d’organitzar la vida en l’espai i de fer-la evolucionar a través del temps. Indubtablement, som els fills del sol!

"Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?" (Raimon)

Mar d'Aral

La ciència no només ha donat a conèixer diagnosis, més o menys apocalíptiques o catastrofistes _sense discussió sobre la qualitat, la quantitat depèn sovint de l’estat d’ànim del subjecte_, sinó que també ha fet aportacions i propostes, amb l’objectiu d’intentar frenar o aturar el desastre i el col·lapse que alguns polítics ineptes _segueixo els bons consells i m’estalvio el nom de la fera_ s’entesten a menystenir, si no a negar, malgrat les evidències.
És gràcies a les ciències naturals (física, biologia, etc) que la ciència econòmica ha pogut adquirir coneixements sobre els límits (que seran motiu d'un altre post) amb què topen tots els sistemes econòmics a causa de la seva inserció en sistemes biofísics que els contenen i que formen una biosfera altament complexa, i a causa de la seva dependència, necessària per al seu funcionament, de fonts de materials rics energèticament i d’abocadors per als rebuigs generats i, d’altra banda, pobres energèticament.
No és estrany, doncs, que les ciències naturals hagin estat les primeres a proposar dotar l’economia corrent d’elements ecològics: ecologització de la ciència econòmica, se n’ha dit (Wendell Berry). Això, a grans trets, voldria dir reformular la teoria econòmica convencional en el sentit que tingui en compte l’economia de la biosfera: l’economia que sosté la xarxa total de la vida i tot el que depèn de la bona salut de la terra i els seus ecosistemes, i les externalitats: costos mediambientals i socials de les activitats econòmiques _avui, encara lluny del principi “qui contamina paga”, carregats injustament sobre tota la societat_, perquè les activitats econòmiques: d’extracció, producció, consum i generació de residus, afecten els béns considerats universals, comuns i lliures: terra, aire i aigua, encara que alguns, o alguna part d’alguns, estiguin, provisionalment o momentàniament, en mans privades.

Nota: Per sistema, acostumo a intentar de distingir entre corrent i normal, malgrat la confusió corrent i gens normal sobre el significat d'ambdós termes, o precisament per això. Ni tot el corrent és normal, ni tot el normal és corrent. Ara, en algun lloc, més o menys recòndit, hi ha d'haver alguna cosa corrent i normal alhora.