Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (III Sobre los reyes)

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _España ha tenido reyes desde hace muchos siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, como mínimo. En Cataluña hubo condes: los Condes de Barcelona, los Condes de Ampurias, etc, pero no de Cataluña. ¿Cuándo ha tenido reyes, o condes, Cataluña?

Catequista: _En primer lugar, España no es fruto de matrimonios de reyes supuestamente católicos. España fue un concepto geográfico utilizado en plural _Españas_, el cual abarcaba toda la península Ibérica. Incluso después de la independencia de Portugal (1668), cuando los Habsburgo o Austrias empezaron a abandonar la fórmula clásica: “coronas de Castilla y de Aragón”, por “corona de España”, Portugal expresó sus protestas porque se consideraba una de las Españas, y manifestó que si el uso exclusivista del nombre persistía dejaría de considerarse una de ellas.
Por otra parte, no ha habido rey de España, mejor dicho, de las Españas, hasta el año 1808. Efectivamente, el 1714 no comportó cambios en las titulaciones de los monarcas ibéricos. Y fue la Constitución de Bayona (1808) la que otorgó el título de rey de las Españas, y aún a un borrachín francés, al hermano del emperador Napoleón I Bonaparte, José I Rey de las Españas, más conocido por Pepe Botella: "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".

Esta fórmula plural perdurará en la Constitución de Cadiz (1812) o la Pepa, en la cual Fernado VII el Deseado (1813-1833) es nombrado "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", y en la Constitución del 1837 y en la Constitución del 1845, en las cuales Isabel II (1833-1868) es "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singulariza es otro rey de origen extranjero, un italiano de la Casa de Savoya: Amadeo I (1870-1873), nombrado "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".

A partir de aquí, la Constitución del 1876 establece la fórmula que será para siempre jamás, con Alfonso XII (1874-1885), que reinará como "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".

Ya lo ves, si los condes de la Casa de Barcelona no pueden ser considerados reyes de Cataluña porque les faltaba el título oficial, a pesar que ejercieron como tales, los reyes de España sólo existen oficialmente des de 1870! Si somos formalistas para una cosa, debemos serlo para todas, ¿no te parece?

Y por último, ¿por qué das tanta importancia a los reyes en la historia de un país? A ver si con un poema te ilustras mejor:

¿Quién construyó Tebas, la de las siete puertas?

En los libros se mencionan los nombres de los reyes.

¿Acaso los reyes acarrearon las piedras?

Y Babilonia, tantas veces destruida,

¿Quién la construyó otras tantas? ¿En que casas

de Lima, la resplandeciente de oro, vivían los albañiles?

¿Adónde fueron sus constructores la noche que terminaron

la Muralla China?

Roma la magna está llena de arcos de triunfo.

¿Quién los construyó?

¿A quienes vencieron los Césares? Bizancio, tan loada,

¿Acaso sólo tenía palacios para sus habitantes?

Hasta en la legendaria Atlántica, la noche que fue devorada

por el mar,

los que se ahogaban clamaban llamando a sus esclavos.

El joven Alejandro conquistó la India.

¿Él sólo?

César venció a los galos;

¿no lo acompañaba siquiera un cocinero?

Felipe de España lloró cuando se hundió su flota,

¿Nadie más lloraría?

Federico Segundo venció en la Guerra de Siete Años, ¿Quién

más venció?

Cada página una victoria

¿Quién guisó el banquete del triunfo?

Cada década un gran personaje.

¿Quién pagaba los gastos?

A tantas historias,

tantas preguntas.

(Bertolt Bretch: Preguntas de un obrero que lee)

"D'un roig encès" (Raimon)

És curiós això del record i la memòria. Ahir vaig visitar Ca l'Elur, una nòmada del vent que ens descriu les seves anades i vingudes amb la poesia i la fotografia, i el seu post roig... em va portar al record una antiga cançó de Raimon: A Joan Miró (1968). Estranya associació d'idees, podeu pensar, però és igual, us la penjo aquí.

D'un roig encès

voldria les cançons.

D'un roig encès

voldria la vida.

D'un roig encès

tots els amors.

D'un roig encès

aquest racó tan perillós;

la gent d'ací i la de fora

que fossen tots

d'un roig encès.

D'un roig encès

voldria el món,

i dir les coses

tal com són.

Fent números me n'he adonat que han passat quaranta anys des d'aquell Maig del 68 ple d'il·lusions i esperances en un futur diferent i aquest estrany 2008 en què les forces conservadores españoles assagen per primer cop en una democràcia la derrota de les esquerres amb la mateixa estratègia amb què Reagan i Woytila van fer caure el règim comunista de Polònia i, de retruc, tots els règims d'allò que s'anomenava l'Europa de l'Est, és a dir, amb la connivència i la beligerància de l'Església catòlica española i el mateix Vaticà, i dels seus mitjans: ràdios, trones, manifestacions, etc.

He expressat en més d'una ocasió els meus dubtes que amb aquesta estratègia els surti bé. Oi més, quan estan confonent democràcies, si voleu incomplertes, amb règims molt diferents: aquí no està en qüestió cap tipus de llibertat, sinó l'extensió i la universalització de drets que conformin allò que se'n diu l'estat del benestar.

Amb tot, però, la cançó m'ha recordat que ni la claudicació, ni la pusil·lanimitat, ni la tebior han estat les millors maneres per domesticar una fera ni per avançar en la conquesta de drets socials. D'un roig encès, voldria aquest proper 9 de març!

Llibertat religiosa o de castració

JA Montoya: La piedad

En su libro "Historia de los Castrati", Patrick Barbier inicia el primer capítulo con las siguientes palabras: "Al bajar su cuchillo el docto cirujano o el simple barbero del pueblo, tenían conciencia de estar decidiendo irrevocablemente la gloria o la vergüenza de un hombre?" (Mario Solomonoff: Las Voces de los Ángeles: "Los Castrados")

Al solstici d’hivern hem suportat estoicament les expressions i manifestacions públiques d’una festa de caire religiós: estúpides cançonetes amb veus horripilants semblants a la dels castrati _una abominable pràctica de què l'església no n'ha estat absent a partir de la prohibició papal que les dones cantessin al Vaticà_ als carrers i als grans magatzems, ridícules figuretes entre rius de paper de plata i muntanyes enfarinades, múltiples “cavalcades” _en tren, en vaixell..._ de tres reis un dels quals acostuma a ser pintat de negre malgrat l’assortiment de negres naturals al país, arbres vint dies enllefardats de bombetes multicolors i intermitents abans de ser llençats a les escombraries, etc.

Ara, a l’equinocci de primavera, la religió i les creences particulars del catolicinisme tornaran a sortir a la plaça pública per tallar i ocupar els carrers amb caducades processons medievals en què els participants acostumen a vestir llargues i dretes cogulles i a passejar un llarg ciri encès.
I això, any rere any, sense gaires canvis d'atrezzo ni de guió. Mentrestant, tots els laics, es tracti d’ateus, agnòstics, aconfessionals, indiferents, maçons, irreligiosos, irreverents, areligiosos, anticlericals, creients de caràcter privat, laïcistes, etc, hem de realitzar els nostres rituals i les nostres cerimònies de cohesió interna en el clos privat o allunyats de la vista de la gran urbs: així no molestem i no ferim sensibilitats.
Semblaria lògic que els creients fessin el mateix, oi més quan la seva església disposa d’importants espais expressament habilitats per a la realització dels seus rituals i pràctiques, gràcies sobretot a la generositat testamentària que ha rebut al llarg dels segles pel seu paper d’immobiliària del cel.
Per què les sensibilitats no religioses s’han d’expressar i manifestar privadament per no molestar i no ferir d’altres sensibilitats i en canvi les creences religioses es poden expressar i manifestar públicament per carrers i places sense tenir presents ni la seva possible molèstia ni la sensibilitat dels no creients?

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (II Sobre la nación)

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: España es una nación desde hace muchos siglos, al menos desde la unión de las Coronas de Castilla y Aragón. Cataluña fue una marca francesa primero, una región de la Corona de Aragón después y de la Monarquía española más adelante. ¿Cómo va a ser Cataluña una nación?

Catequista: _Bueno, al menos hemos avanzado: aún hay españoles más corrompidos que tú que hacen recular la nación española a los tiempos de los reyes godos. ¿Tú crees que una nación hecha y derecha y con tanta antiguedad y solera llegaría al año 2008 con la ridiculez de hacer un concurso para poner letra a su himno? Sucede que España es una de las naciones más modernas de Europa, y hecha a sangre y fuego contra otras naciones del territorio peninsular. Puedes reflexionar sobre estas palabras de un político y escritor español del 1835, sí, no hace ni dos siglos. Antonio Alcalá Galiano, ante las Cortes del Estatuto Real, dijo: “uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, QUE NO LO ES NI HA SIDO HASTA AHORA." Porque, en efecto, las naciones no las hacen ni la historia ni los reyes. Una nación es un sentimiento de pertenencia, y los sentimientos son libres. Sí, hoy hay nación española, pero sólo porque ciudadanos españoles lo sienten así, del mismo modo que otros ciudadanos sienten que su nación es Catalunya o Euskalherria o Galiza o... ¿Quien puede prohibir los sentimientos? Lo que el liberal español Alcalá Galiano nunca llegó a saber es que ese estado al que reconocía sin nación (en 1835!) se iba a convertir en el estado-nación más carcelero de las naciones "secretizadas" a la fuerza, hasta el punto que aun hoy hay españoles que piensan que la nación es un estatuto de otorgación divina, histórica o monárquica, y sólo en favor de España. Es al revés, a las naciones las hacen las personas, como a los dioses, a la historia o a los reyes. Sucede que unas personas, con más ventaja, la construyen con la ayuda de un estado que debería haber sido compartido con otras naciones, y otras, menos afortunadas _es una manera de decir: por la claudicación de sus clases dirigentes_, no sólo la construyen sin un estado que les ayude, sino que la mayoría de las veces lo hacen con un estado en contra. Sí, Catalunya también es una nación: porque hay una mayoría de ciudadanos que así lo piensan y así lo desean. ¡Ah, pero con un himno cuyos orígenes se pierden en 1640 y cuyas música y letra actuales se remontan a la década de los 90 del siglo XIX! Pero ni más ni menos que la nación española, pero como la española, a pesar que el estado sólo ejerza para ella, sin contar para nada las demás.

"Per què millor la música que el soroll?" (Hubert Reeves)

Potser amb una partitura com la de la imatge, les meves formació i sensibilitat musicals haurien estat una altra cosa, però qui fa el que pot no està obligat a més. Ara, un cop vista la partitura, i assajades algunes de les seves notes, un no pot estar-se de pensar que potser sí que tothom hauria de viure amb música, fins i tot aquells persones que a través del soroll intenten fer-nos passar bou per bèstia grossa, fins i tot en qüestions musicals, o gairebé. Perquè, a menys que, distrets en les coses espirituals, no ens hàgim perdut alguna cosa, és difícil d’entendre com els jerarques eclesiàstics poden ser doctes doctors en tantes i tantes coses: sexe, família, educació i altres músiques força allunyades de la seva pròpia vida, i d’allò que pensàvem que era la seva missió pastoral terrenal.

"Davant de la meva finestra plana, graciosa, una oreneta. Porta menjar als seus petits. Les ciències biològiques ens han revelat el sorprenent grau d’arranjament i d’organització material, la fantàstica quantitat de reaccions químiques perfectament sincronitzades que s’amaguen darrera d’aquest senzill esdeveniment de la vida quotidiana. És, per analogia, la música de la natura que es manifesta." (Hubert Reeves: Paciència dins l’atzur. L’evolució del cosmos, 1981)

2008?

Al seu moment vaig trobar sorprenent aquesta notícia sobre l’expulsió de Josep Tero del mont Athos per català: Scala Hanníbalis: • Catalans al mont Athos o Diari de l'Absurd: Athos, una herència enverinada. Però bé, la història ja ho té això: els néts acostumen a pagar les culpes dels avis, vaig pensar.

Però la d’avui no sols em sorprèn, sinó que m’indigna, perquè aquí ja no hi ha cap llast històric que serveixi d’atenuant o d’explicació, sinó que és per raó de naturalesa humana, perdó divina, pel fet de ser dona: Deu dones violen el veto femení del mont Athos o ¡Dones a l'Athos!.

Ai, aquesta religió misògina nascuda a partir de la vergonya d'una família jueva que no assumí la relació, consentida o forçada, de la filla amb un soldat ocupant romà! quanta malvestat no han comportat els sentiments de culpa i de pecat amb què l'Església ha volgut regir els destins de tota la humanitat per a benefici propi?

Ah, justificació en cap dels dos casos. Qui més en sàpiga, que més hi digui!

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (I Sobre la lengua)

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _A ver, ¿por qué mi hijo no puede recibir la enseñanza en español en cualquier lugar de mi país que es España?

Catequista: _En primer lugar, eso no es cierto. Pero aunque lo fuera, que a lo mejor debería serlo. Pues porque, a lo mejor, tu país llamado España ni es sólo tuyo ni es un único país. A ver si reflexionando sobre esta pregunta lo entiendes: Si el catalán no se aprende ni habla en Catalunya, así como el gallego en Galiza o el euskera en Euskalherria, ¿dónde considerarías normal que se pudieran enseñar, aprender y hablar estas otras lenguas que hay en tu país que es España?

El proper Ter

El Xúquer prop de Carcaixent

El cabal ecològic establert és de 3 m3/s. En realitat sembla que només hi passen 2 m3/s. Les notícies de la premsa d’avui són molt poc falagueres: s’ha aprovat anar reduint progressivament el seu cabal fins al mes de març a 0,3 m3/s! Si fóssim al mes de desembre no dubtaria que es tracta d’una innocentada pròpia del dia de penjar la llufa. Però no, la cosa sembla que va de veres, i el Ter està amenaçat d’una gran catàstrofe, a causa de la reducció dràstica d’un 85 % del seu cabal habitual, d’altra banda ben insuficient per garantir les funcions de qualsevol riu: manteniment de la biodiversitat, recàrrega d’aqüífers, regulador de microclimes, etc.
Sóc més aviat escèptic: penso que, malgrat la situació electoral, era cent vegades més fàcil, i eficient, d’educar els humans _els únics animals racionals del món mundial_ que li consumeixen la seva aigua _conurbacions de Barcelona i Girona_ que no pas deixar el Ter tot solet, amb només el 15 % del seu cabal actual _vessaments urbans i industrials inclosos_, perquè s’espavili i autoreguli per malviure, potser fins a desaparèixer més avall del Congost de Celrà!

I a sobre s’haurà de sentir a dir que la culpa és de la falta de pluja! Que injustos aquests animals malanomenats racionals!

A cagar a la via!

El Papa lanza un guiño a los obispos españoles y el PP defiende su “legítimo derecho de expresión”

Benedicto XVI: “Existen ataques preocupantes contra la familia”

Contra quina família, individu Benet XVI? Potser contra una família jueva que volgué amagar el que per a ells era la vergonyosa relació, consentida o forçada, d'una de les filles amb un soldat ocupant romà fent passar el seu jove per ximple, la seva filla per verge i el seu nét per salvador de la humanitat? Contra una família que ha estat utilitzada pel clergat per a la seva acumulació particular de riqueses aquí en la terra? Clergat, d'altra banda, que, amb l'obligat compliment del celibat, és a dir, la prohibició de formar una FAMÍLIA de veritat, ha evitat el repartiment d'aquesta riquesa aconseguida amb tanta mentida?

D'això t'exclames? No, individu Benet, no, el caganer dels pessebres de Catalunya no és cap figureta simpàtica per humanitzar el diví, sinó que és l'expressió més clara i contundent del rebuig als contes de fades de la puta de Babilònia, aquella que va començar a cremar FAMÍLIES de veritat a les fogueres de la Inquisició i va acabar beneint tots els piquets d'execució d'altres FAMÍLIES en totes les dictadures de dretes del món terrenal.

I de caps al Carnaval!

S'ha acabat el cicle de Nadal, i hem sobreviscut: religiosament, econòmicament, literàriament, musicalment, climàticament, gastronòmicament parlant, etc.

Potser alguna felicitació hagi quedat encallada en algun racó i encara no t'hagi arribat: no l'esperessis pas. Si més no perquè una felicitació sense arribar no deixa de ser, per esperada, tota una felicitació. Com un sms, un email, una carta, una postal o una trucada no arribats tampoc deixen de ser-ho, precisament perquè algú els espera. El fet determinant és l'espera del receptor i no pas la voluntat de l'emissor, i més sabent que una indelicadesa d'aquest estil en aquesta època de l'any no és mai fruit de la improvisació ni de l'atzar. Consola't pensant que aquests dies els diversos serveis de comunicació funcionen a tot drap i estesos, i que molts possibles remitents van atrafegats per a tothom, o per a quasi tothom. D'altra banda, ara ve el Carnaval, època d'arrauxament i disbauxa, i potser algun d'aquests possibles emissors podrà tornar-se més delicat i sensible, encara que sigui amb una altra màscara.

Perquè en totes les festes, paganes i religioses, els humans tenen per costum de posar-se una màscara. I si un clau en treu un altre, després d'una pallassada en ve una altra.