dilluns, 10 de març del 2008

"s'ha llençat el dau" (Juli Cèsar)


En aquestes eleccions no m'he pas equivocat del tot: Reflexions des del nas.
Cap sociòleg ens podrà explicar en quin percentatge aquests resultats són fruit dels valors i de les propostes que defensava cadascú o dels elements irracionals hàbilment introduïts en campanya per uns i altres: la por al llop ferotge (de la dreta i de l’esquerra i de la immigració i del terrorisme), les mentides (sobre quasi bé tot), els sentimentalismes i la fi de les nacions (de l’española i de la catalana i de la familiar) i de les llengües (de l’española i de la catalana), les creences, el darrer assassinat (amb opinions sobre les declaracions d'una filla que ha perdut el seu pare que ultrapassen els límits del fàstic i la repugnància en els blogs de tots els fills de puta que aixopluga la Conferència episcopal española i la coPPe i El Mundo), el fals empat tècnic amb què han jugat els grans partits i els seus mitjans de comunicació afins, el vot "útil", el vot "en contra de...", etc.
En qualsevol cas, no en són pas responsables principals els votants, amb aquests polítics que prefereixen utilitzar la manipulació irracional de les baixes passions en lloc de fer la funció que els pertoca: elevar pedagògicament el nivell intel·lectual de la gent amb propostes adreçades a la raó i no a les vísceres. I total per aconseguir, amb la bipolarització i el bipartidisme, només cinc diputats propis més i disminuir d'uns deu l'esquerra plural.
I una darrera reflexió: la confrontació nacionalitària en clau antiespañola ha fet figa estrepitosament, el debat nacionalitari no rupturista s'ha mantingut i la confrontació nacionalitària en clau anticatalana ha triomfat. I és que quan l'esquerra "col·loca el centre de gravetat de la vida no en la vida, sinó en el “més enllà” -en el no res –hom li ha tret a la vida com a vida el centre de gravetat" (Nietzsche) i dóna tots els trumfos a les dretes, que de les qüestions nacionalitàries, allunyades de la vida real, sempre n'han sabut treure més profit.
En darrer terme, però, ha guanyat la “democràcia”, vull dir l’aspecte formal de la democràcia: i això, venint d’on venim, ja és una gran cosa.

diumenge, 9 de març del 2008

I ara, a votar!


Ernesto de la Cárcova (1866-1927): Sin pan y sin trabajo (1894)

"Quan hom col·loca el centre de gravetat de la vida no en la vida, sinó en el “més enllà” -en el no res –hom li ha tret a la vida com a vida el centre de gravetat" (Friedrich Nietzsche: L'Anticrist).

dissabte, 8 de març del 2008

Sense títol

Sense foto

No hi ha cap ideal pel qual valgui la pena morir, no hi ha cap ideal pel qual valgui la pena matar. I si algun dia fos així, aquests ideals no serien mai els meus ideals.

divendres, 7 de març del 2008

Reflexions des del nas


No crec en els averanys ni en les premonicions, millor dit, no crec en res: em limito a pensar i prou, i encara de vegades no me’n surto.
I tot i que la tramuntanada hagi estripat i malmès les banderoles de CiU i ERC, i hagi deixat en bon estat les del PSC i d’ICV _no he vist les del PP_, el nas m’hipotitza un diumenge agredolç.
La dolçor: el PP, això sí, amb un nombre superior, escassament superior, als que tenia _podria fregar els deu milions_, en sortirà derrotat, ell i tots els seus: Conferència episcopal española, coPPe, Mundo, Abc, Razón, E-repugnants, Caps de Víctimes del terrorisme, Vaticà, Rosa Díez, Ciudadanos, etc.
L’agror: el PSOE, amb un important augment de vots, fregant, si no l’obté, la majoria absoluta, en sortirà victoriós, i amb possibilitats de governar, si no sol, amb PNB, CC o CiU, o tots tres alhora.
Els altres, gairebé cantats: baixada de CiU conservant grup parlamentari, baixada d’ERC conservant grup parlamentari, pujada d’ICV perdent o fregant grup parlamentari.
Blancs, nuls i abstenció: menys, menys, menys; aquesta darrera, inútil per canviar l'statu quo en qualsevol sentit, falsament i hipòcritament bescantada per quasi tothom.
Tan de bo m’equivoqués en alguns sentits, encara que no en tots, però les estratègies dels dos grans i dels seus mitjans de comunicació afins em diuen que el nas podria encertar-la. I si no l’encerta, l’endevina!
Que hi hagi sort, però en les qüestions de menjar cadascú la seva, perquè no tothom s’alimenta del mateix!

dijous, 6 de març del 2008

Si no voteu el partit XYZ, us repassarà la cigala de Rasputin!


Cada cop que hi ha eleccions és més palesa la migradesa democràtica d’España i de Catalunya: als clàssics i tradicionals menysteniments del pluripartidisme en els debats, del dret d’autodeterminació dels pobles i de la proporcionalitat estricta i justa en el repartiment dels escons d’acord al nombre dels vots, cal afegir, cada cop més, l’escàs pedigrí democràtic d'alguns dels seus suposats demòcrates, entre ells, paradoxalment, alguns esquerrans i catalunyesos, que reclamen, com a millor argument [sic] de campanya, el "vot útil contra la por".
No cal estendre’s gaire sobre el caràcter democràtic del dret de decisió dels pobles ni sobre el caràcter antidemocràtic del bipartidisme o d’una llei electoral que perverteix allò tan democràtic d’una persona un vot a benefici de dos partits d’àmbit estatal (i no pas dels de les perifèries, com des de l’españolisme més recalcitrant es vol vendre). A internet hi ha nombroses webs prou il·lustratives de tot plegat:
Ventaja y desventaja en el sistema electoral español o ¿SOBRERREPRESENTACIÓN NACIONALISTA? podrien servir d'exemple sobre la perversió dels resultats al moment de la traducció dels percentatges de vots en percentatges de diputats, i no pas per culpa de la llei d'Hondt.
El post d’avui, en canvi, vol fer referència només a l’escassa noblesa democràtica d’alguns dels seus suposats demòcrates, que, en el cas dels procedents d’opcions suposadament d’esquerres, no deixa de ser, com a mínim, sorprenent, almenys per a aquells que tenim presents com a valors principals, superiors i prioritaris de les esquerres els clàssics, en termes moderns, "llibertat, igualtat i solidaritat", i, per tant, la idea de progrés i perfectibilitat en la història humana.
Em refereixo a l'ús de la por i a la utilitat del vot com a estratègies electorals de "demòcrates d'esquerres", és a dir, d'aquells que reclamen el vot a la seva opció a partir d’una suposada utilitat del vot per derrotar a un suposat home del sac que tragina, amb uns ternals és clar, una enorme verga estil Rasputin. S’obliden, aquests bruixots de la democràcia, que la utilitat no és un concepte únic ni unívoc: hi ha vots útils per avançar en polítiques socials, hi ha vots útils per mantenir les coses com són, hi ha vots útils per entrar en una guerra, hi ha vots útils per escalfar l’ambient i fer enrenou, hi ha vots útils per pactar polítiques conservadores amb la dreta, etc, i que la por no és cap valor ètic, sinó el recurs dels febles i mancats de recursos. Quan s’apel·la a la utilitat de determinats vots contra segons quins adversaris, potser s’està posant sobre la taula del debat l’escassa solidesa o concretesa del propi programa o l’ambigüitat calculada i l’oportunisme de moltes propostes pròpies. En darrer terme, qui apel·la, amb un exercici ben poc democràtic, al vot útil a partir de la por està suposant la inutilitat d’altres vots, de vots que són fruit de l’exercici democràtic de ciutadans i ciutadanes lliures, conscients, iguals i valents. I sobre un exercici democràtic que és fruit de la conquesta popular (sufragi masculí de majors de 25 anys primer, sufragi censatari segons nivell de renda després, sufragi universal però sense partits en el franquisme, sufragi universal amb pluripartidisme finalment), amb les seves víctimes, les esquerres no haurien de frivolitzar ni menystenir cap vot.
Quins polítics més inútilment i covardament demòcrates per avançar en democràcia no han de ser aquells que tracten d'inútils i covards als vots d'aquells que entenen la utilitat i la valentia en sentit ben diferent!

dimecres, 5 de març del 2008

"Després d'haver reduït l'home al no-res, l'Elit se salva divinitzant-se" (Simone de Beauvoir)


Avui, un post amb missatge subliminar en un blog que tenia en bon concepte, per la claredat, la concreció i el rigor dels seus temes, m'ha portat a abdicar del meu dret al vot secret. I no pas pel missatge _per mi totes les opcions preses des de la llibertat són respectables_, sinó pel caràcter subliminar del post que hi acabo de llegir.
Per això, entre una esquerra socialdemòcrata caracteritzada per la seva tebior amb tantes coses i una esquerra liberal caracteritzada pels seus sotracs tan eixorcs, diumenge faré un vot lliure i sense secret, però almenys sense cap recomanació encoberta _els blogaires d'aquest blog són gent prou adulta_, per una esquerra verda i radical, pel seu programa de: fiscalitat progressiva perquè les grans fortunes no s’escaquegin del finançament de l’estat del benestar, renda bàsica universal per aconseguir la pobresa zero, laïcitat de l’estat i derogació del Concordat amb el Vaticà, nou model energètic basat en energies renovables i en el tancament gradual de les centrals nuclears, mobilitat sostenible fonamentada en el transport públic ferroviari, nova cultura de l’aigua basada en l’estalvi i l’eficiència, llei d’avortament lliure i gratuït, igualtat de drets i deures per a tothom, igualtat de les nacions en un estat compartit, etc.
Perquè encara que els "tres grans fonaments de la desigualtat (la classe, la raça i el sexe) són avui, com no ho havien estat mai abans, qüestionats", "no hi ha dubte que es donen nous fonaments de desigualtat, així com nous paràmetres per fonamentar posicions de dreta i d'esquerra", perquè "el binomi igualtat-desigualtat continua essent el fonament de la divisió entre l'esquerra i la dreta" (Joan Subirats: Pròleg al llibret Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, de Norberto Bobbio).

dimarts, 4 de març del 2008

Per què Epicur? (VII)


"no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses" (Epicur: Carta a Meneceu)

Els déus existeixen, afirma Epicur, però, com tot el que existeix, també estan fets d’àtoms i viuen en altres mons, desterrats, allunyats i, per tant, fora de l’abast dels humans, raó per la qual no són providents ni es preocupen dels nostres actes: són déus que no causen mals, ni vigilen els nostres actes, ni són venjatius, déus sense odi que no han d’inspirar cap classe de temor, diferents tant dels déus de la mitologia clàssica com dels elaborats per platònics, aristotèlics i estoics.

“Medita i practica els principis que sempre t’he recomanat, tot considerant-los com a elements necessaris per assolir una vida feliç. Considera abans de tot la divinitat com un ésser incorruptible i feliç, tal com ens suggereix la noció comuna d’allò diví, i no li atribueixis mai res de contrari a la seva immortalitat ni impropi de la felicitat. Pensa que li correspon tots aquells atributs que contribueixin a mantenir-li la felicitat plena juntament amb la immortalitat. Perquè sí que hi ha déus, el coneixement que en tenim és evident, però no són tal com la majoria de la gent creu. La gent els atribueix qualitats contradictòries amb la noció que en té. Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses. Segons aquestes falses suposicions, els majors mals i els beneficis més grans provenen dels déus. Els déus, lliurats contínuament a les seves pròpies virtuts, només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa mena” (Carta a Meneceu)

dilluns, 3 de març del 2008

"El diable és molt vell a totes les religions i sota molts noms" (Joan Brossa)

Movilización a favor de un cura que apoya el matrimonio entre homosexuales y el diálogo con ETA

"La religió i el sentit comú no poden constituir un ordre intel·lectual perquè no poden reduir-se a unitat i coherència ni tan sols en la consciència individual _per no parlar de la consciència col·lectiva. No poden reduir-se a unitat i coherència "lliurement", perquè "autoritàriament" sí que es pot, com de fet ha ocorregut en el passat, dins de certs límits. El problema de la religió entès no en el sentit confessional, sinó en el sentit laic d'unitat de fe entre una concepció del món i una norma de conducta conforme: però, per què anomenar a aquesta unitat de fe "religió", en comptes d'anomenar-la "ideologia" o, ras i curt, "política"?" (Antonio Gramsci)

diumenge, 2 de març del 2008

Com la dona va caure de l'escambell (i VI)


La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (i VI)

El primer efecte del poder exclusiu dels homes, des del moment en què va ser fundat, l’observem en la forma intermèdia de família patriarcal, que sorgí en aquest moment. Allò que la caracteritza, principalment, no és la poligàmia, que veurem després, sinó
“l'organització de cert nombre d’individus, lliures i no-lliures, en una família sotmesa al poder patern del cap de família. En la forma semítica, aquest cap de família viu en poligàmia, els esclaus tenen una dona i fills, i la finalitat de tota l'organització és la cura dels ramats en una zona determinada”.
Els trets essencials són la incorporació dels esclaus i la potestat paterna; per això, el tipus perfecte d'aquesta forma familiar és la família romana. El mot família no suposa, originalment, l'ideal, fet de sentimentalismes i discòrdies domèstiques, del filisteu actual; inicialment, entre els romans, ni tan sols es referia a la parella conjugal i als seus fills, sinó només als esclaus. Famulus significa esclau domèstic, i família és el conjunt dels esclaus que pertanyen a un mateix home. En l'època de Gai la família, id est patrimonium (és a dir, herència), era encara de disposició testamentària. L'expressió fou inventada pels romans per designar un nou organisme social, el cap del qual tenia sota el seu poder la dona, els fills i un cert nombre d'esclaus, amb la pàtria potestat romana i el dret de vida i mort sobre tots ells.
“El mot no és, per tant, més antic que el ferri sistema familiar de les tribus llatines, que aparegué amb la introducció de l'agricultura i de l'esclavatge legal, i després de la separació dels itàlics aris dels grecs”.
Marx hi afegeix: “La família moderna conté, en embrió, no tan sols l'esclavatge (servitus), sinó també la servitud, i ja des del començament mateix té relació amb les càrregues en l'agricultura. Conté, in miniature, tots els antagonismes que més endavant es desenvolupen en la societat i en el seu Estat”.
Aquesta forma familiar assenyala la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. Per garantir la fidelitat de la dona i, per consegüent, la paternitat dels fills, la dona és lliurada incondicionalment al poder de l'home: quan aquest la mata, no fa res més que exercir el seu dret.
Amb la família patriarcal entrem en l'àmbit de la història escrita...

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

dissabte, 1 de març del 2008

Per què Epicur? (VI)


"Totes aquestes coses i d'altres semblants, medita-les i exercita-les dia i nit en el teu interior i en companyia d'algú que se t'assembli, i mai, tan despert com en somnis, la teva ànima no patirà torbació, sinó ben al contrari, viuràs entre els humans com un déu. Perquè no s'assembla gens a un mortal l'ésser humà que viu entre béns que no moren" (Epicur: Carta a Meneceu)

La física (realitat) respon a la qüestió sobre què sabem del món pensat d’acord a la veritat de la canònica. Epicur adopta l’atomisme de Demòcrit i de Leucip: hi ha els àtoms i el buit. D'aquesta manera la mort no existeix; és un simple canvi o transformació dels àtoms. Però a l’atomisme democritià va afegir l’existència del clinamen, amb el qual va poder explicar el moviment de col·lisió dels àtoms en el buit. Mentre els àtoms de Demòcrit només cauen contínuament en el buit de manera vertical, els d’Epicur tenen la propietat de declinar espontàniament de la seva trajectòria: amb aquesta declinació es produeixen xocs a l’atzar i s’engendren els diferents cossos, alhora que, gràcies al seu aspecte d’indeterminació, li permet d’explicar la llibertat de l’ànima humana. L'atomisme té també una significació ètica i antropològica: significa que el tot no existeix; els àtoms no són totalitats i la vida és sempre quelcom fragmentari, mòbil, canviant, i permet d’eliminar els dos primers dels quatre temors que impedeixen la felicitat humana: la por a la mort i el temor als déus.