"Allò barat surt car" (dita popular)

Sigui quin sigui el terme _durabilitat o sostenibilitat_ utilitzat per expressar la possibilitat de continuïtat del nou sistema enfront de la finitud del vell, les seves característiques de compatibilitat i responsabilitat (estalvi i eficiència) posen en entredit el suposat caràcter barat de l’economia corrent, caracteritzada, sobretot, per no mirar prim en despesa d’energia i recursos naturals i en generació de residus, i per carregar els costos d'aquest malbaratament i de la reparació de les conseqüències pitjors del sistema: els danys mediambientals, sobre tota la societat i sobre les generacions futures.
És a dir, fins i tot mirat només des d’un punt de vista exclusivament crematístic o monetari, si l’economia convencional encara ens sembla més barata és perquè fa trampa: externalitza en tota la societat determinats costos que hauria d’assumir el procés productiu mateix. Per exemple, qui, si no tota la societat mitjançant els seus impostos, està pagant i pagarà les noves captacions d’aigua en aquells municipis que han vist els seus aqüífers contaminats per un determinat sector productiu? D’altra banda, quant paguem als nostres municipis en concepte de taxa d’escombraries pel pes de molts residus _i molts ben innecessaris_ provinents dels sectors comercials i industrials que els incívics depositen als contenidors de residus domèstics o en qualsevol lloc?
L’economia sostenible o ecològica assumeix totes les responsabilitats, l’economia tradicional, en canvi, en descarrega una bona part en tota la societat a través de les finances públiques.
Si és que té algun sentit fer-se aquesta pregunta entre dos models tan diferents: un que porta al desastre i un altre que intenta d’evitar-lo, quin model és més barat?

Amb la qualitat de poder durar molt

Personalment més proper, culturalment, lingüísticament i físicament, a la cultura francesa, m'agrada més el terme “durabilitat”, en el sentit de “qualitat de poder durar molt”. A casa nostra, però, la cultura anglosaxona s’ha imposat i la paraula amb què s’ha batejat aquest nou model econòmic nascut a partir de les ciències naturals és “sostenibilitat”. La llengua espanyola n’utilitza, indiferentment, dues: “sostenibilidad” i “sustentabilidad”.
I què és la sostenibilitat o un desenvolupament sostenible? Breument, es tracta d’un model que reuneix tres condicions: viabilitat ecològica, compatibilitat amb la biosfera a llarg termini i extensibilitat en l'espai: universalitzable o generalitzable al conjunt dels habitants del planeta, i en el temps: perdurable, com a mínim, per a la generació següent a la nostra.
I per què aquestes condicions? Perquè els sistemes socioeconòmics han de ser indefinidament reproduïbles sense deterioració dels ecosistemes sobre els quals recolzen i perquè les activitats humanes no han de sobrecarregar les funcions ambientals de la biosfera, ni deteriorar la qualitat ambiental del nostre món; per això ens cal respectar els límits (medi ambient): allò que prenem de la biosfera (font d'energia i matèries primeres) ha d'estar dins del límits de regeneració dels ecosistemes i allò que tornem a la biosfera (abocador de calor i residus) ha d'estar dins els límits d'absorció dels ecosistemes, i pensar en el demà (futuritat): hem de deixar a la generació següent a la nostra (la dels nostres fills i néts) un món que sigui com a mínim tan habitable i faci possibles tantes opcions vitals com el que nosaltres hem rebut de la generació anterior.
Precisament perquè la qüestió dels límits del creixement i de la natura del desenvolupament ens posa davant d'una decisió moral en cada moment del procés econòmic, la sostenibilitat pretén d’englobar regles de gestió ecològicament responsable amb principis ètics: d’equitat sociopolítica, participació ciutadana, descentralització, pluralitat cultural, diversitat, solidaritat, etc.

I com que la sostenibilitat només pot ser efectiva si es té present en totes les activitats humanes, no són rars conceptes com els següents: turisme sostenible, mobilitat sostenible, arquitectura sostenible, etc.

Avui amb demà

Malgrat la seva aparent modernitat i la seva superficial popularització, la paraulota o, més ben dit, el seu origen té ja uns 35 anys!

L’any 1972, dos informes, Els límits del creixement ("Informe Meadows", del Club de Roma) i Informe de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà (Conferència d’Estocolm), posaven en qüestió la identitat entre creixement econòmic i desenvolupament social.
A partir de llavors, les societats industrialitzades han anat prenent consciència que l’estil de vida té importants incidències en el medi ambient, fins al punt d’alterar-lo profundament. Avui gairebé tothom és conscient de l’estreta relació que hi ha entre conservació del medi, supervivència de les espècies i benestar de la humanitat, i reconeix la necessitat de fer camí cap a un model de desenvolupament extensible en l’espai i durable en el temps. I l’actual model de producció i de consum no es pot mantenir al primer món ni es pot estendre als països empobrits sense posar en perill la satisfacció de les necessitats actuals i les necessitats de la generació següent a la nostra: la dels nostres fills i filles i néts i nétes.

Podrà soportar el planeta una industrialització semblant a la del primer món en països com la Xina i l'Índia, que reuneixen la meitat de la població mundial? I si l'Àfrica no fos un continent permanentment condemnat a la pobresa pel primer món i tingués alguna opció a una industrialització semblant a la dels països del nord? D'acord, el desenvolupament de l'Àfrica és una utopia, una justa utopia, però no és una realitat el creixement a l'estil occidental de tot el sud-est asiàtic?
En aquest context, l’any 1980, el document Estratègia Mundial per a la Conservació, publicat conjuntament per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i el Fons Mundial per a la Natura (WWF), encunyava per primer cop el terme “desenvolupament sostenible”.
L’any 1987, la Comissió Mundial del Medi Ambient i del Desenvolupament de les Nacions Unides donava a conèixer El nostre futur comú ("Informe Brundtland"). La primera ministra noruega hi donava una definició de “sostenibilitat” que ha fet fortuna: “Desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”.
L’any 1991, en el marc del Segon Projecte d’Estratègia Mundial per a la Conservació, UICN, PNUMA i WWF publicaven Cuidem la Terra. Una estratègia per viure de manera sostenible, el qual, alhora que enumera 132 accions específiques destinades a crear una societat perdurable, utilitza l’expressió “desenvolupament sostenible” amb el significat de “millorar la qualitat de la vida humana sense ultrapassar la capacitat de càrrega dels ecosistemes que la sustenten”.

De llavors ençà, la paraula ha fet més o menys fortuna, potser menys que els continguts significatius que ha anat prenent i que començarem a veure en els posts següents.

“perquè darrera d’aquesta nit fosca de la crisis d’una civilització despuntés una humanitat més justa en una terra habitable” (Manuel Sacristán)

Nicholas Georgescu-Roegen, Kenneth Boulding i Herman E. Daly són alguns dels autors d’aquest viatge per a una economia sostenible. Amb d’altres, han estat capdavanters (1972) a posar el dit a la nafra:
1. la producció ha estat considerada un benefici en ella mateixa, sense tenir presents els seus costos: necessàriament fa minvar les nostres reserves finites de matèries primeres i energia, i satura la capacitat igualment finita dels ecosistemes amb els rebuigs que resulten dels processos productius;
2. el creixement ha estat considerat la mesura tradicional de la salut nacional i social, quan és un valor només a curt termini: la producció present creix en perjudici de la producció futura i d’un medi ambient fràgil i cada cop més amenaçat.
I és que els sistemes socioeconòmics humans han crescut massa en relació amb la biosfera que els conté: alterant fins i tot els grans cicles biogeoquímics de la biosfera, degradant o destruint molts ecosistemes i causant gran mortalitat animal i vegetal i també humana. I la responsabilitat de tot plegat no està pas distribuïda uniformement. La major responsabilitat recau en els països de capitalisme industrial del nord o primer món, els nivells de benestar i riquesa dels quals no haurien estat possibles sense els exclosos d'avui: pobres del sud, generacions futures, altres espècies vives amb les quals compartim, o compartíem, el planeta.
El fet que la biosfera que habitem sigui un sistema finit, limitat, comporta, per a l’economia ecològica, dues obvietats:
1. és impossible una expansió material indefinida;
2. cal la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental de les activitats humanes, millorant l’eficiència ambiental de les nostres economies: amb la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental per unitat de producte [produir de forma ecològicament eficient vol dir: minimitzar el flux d'energia i materials que recorre els nostres sistemes productius, maximitzant el benestar que n'obtenim; fer més amb menys, establir la cultura de l'“és suficient” o “n’hi ha prou” en lloc de “quant més millor”], i disminuint el volum global d'activitat quan no hi hagi més remei: l’anomenada cultura de l’autolimitació, la sobrietat o mesura, la frugalitat, l’austeritat autodeterminada.
Si l'economia convencional s'ocupa de valors de canvi i està orientada a l'acumulació il·limitada de diner, l’economia ecològica s'ocupa de valors d'ús i està orientada a la satisfacció de les necessitats humanes. En qualsevol cas, tot acte econòmic té sempre, simultàniament, una dimensió ecològica i una dimensió sociocultural, les quals, per a l’economia ecològica, no han de ser menystingudes, o anul·lades, en benefici exclusiu de la unidimensionalitat crematística.
“La realitat que el nostre sistema és finit i que cap despesa d’energia és gratuïta ens posa davant d’una decisió moral en cada moment del procés econòmic” (N. Georgescu-Roegen, K. Boulding i H. E. Daly, 1972).

"Qui menja una fruita hauria com a mínim de plantar-ne la llavor; i, si pot ser, una llavor millor que la de la fruita que ha assaborit" (H.D.Thoreau)

"E importa mucho la conservación de los montes, ya que no hay lugar bueno sin ellos y también porque debemos conservarlos a los venideros, como los pasados conservaron los presentes" (Toribio Pérez de Bustamante, 1656).
La pregunta, com quasi sempre, és: i per què nosaltres? Per què hem de conscienciar-nos de la situació i sensibilitzar-nos per millorar-la i corregir-la, si els governs i les empreses...?
Només conec una resposta: per responsabilitat humana, encara que aquesta pot tenir dues motivacions ben diferents.
Responsabilitat humana per egoisme: la present crisi ecològica global amenaça milions de sers vius pertanyents a cents de milers d’espècies animals i vegetals, però sobretot l’espècie humana mateixa, ja que, per més catàstrofes que causem, la vida continuarà en aquest planeta, encara que sigui en les seves formes més senzilles: bacteris, fongs, algues, formes de vida noves i desconegudes per nosaltres, etc, i l’evolució no es deturarà, però en canvi la continuïtat de la civilització humana no està assegurada. És més, potser la gran sort de la terra seria la desaparició de la vida humana, vist que l’home s’ha convertit en un llogater excessivament exigent i perillós per a totes les espècies, inclosa la humana, i per al mateix planeta.
Responsabilitat humana per nivell evolutiu: som l’única espècie pensant, per mal i per bé, l’única espècie capaç de discernir solucions davant de problemes, siguin aquests d’origen humà o d’origen natural.
Amb tot, de vegades n’hi ha prou intentant _perquè és difícil_ de posar en primer terme el compromís ètic de la solidaritat: amb la gent del present i amb la gent del futur, perquè van juntes. Els desitjos, ànsies i voluntats amb què d’una manera o altra expressem que la generació dels nostres fills i néts té dret a conèixer el planeta tal com l’hem conegut _i un ja és d’una generació que l’ha conegut molt diferent per mal a la dels seus avis_ són els mateixos amb què discrepem de moltes injustícies del present. El cantant (Víctor Manuel), encara que referit a un àmbit més petit, deia més o menys: “Aquí cabemos todos, o no cabe ni dios”. Doncs, potser, es tracta només d’això: de fer-nos lloc, als exclosos d’avui i als exclosos de demà, perquè ho són pel mateix sistema.

"També hem de tenir presents els drets de les generacions futures" (Petra K. Kelly)

La crisis ecològica actual té el seu origen en l’activitat humana desenvolupada d’ençà de la Revolució industrial, quan de l’explotació de la superfície de la terra (agricultura i ramaderia), abundant en energia provinent del sol en tot moment i, per tant, inesgotable, es va passar a la l’explotació del subsòl de la terra (indústries extractives: mineria, petroli i gas), amb molta energia emmagatzemada i diversa, però esgotable.
La superació de la crisis ecològica i la reconstrucció de les societats industrials _si no és per força, a causa d’una crisi irreversible, ningú no té ganes de tornar a viure com el paleolític, encara que respirem com llavors, segons Joan Fuster_ perquè resultin sostenibles, és a dir, compatibles amb la biosfera a llarg termini i, per tant, durables perquè la generació dels nostres fills pugui conèixer el planeta al menys en el mateix estat en què l’hem conegut nosaltres, si no en condicions millors _cosa cada cop més difícil_, exigeix tornar als orígens i aprofitar l’energia llumínica del sol, per reduir el malbaratament actual de biosfera provocat per l'ús de les altres fonts energètiques: conservant o regenerant la productivitat natural de la biosfera basada en la fotosíntesis de les plantes verdes, la preservació de la biodiversitat (vegetal i animal) i el correcte funcionament dels cicles biogeoquímics del planeta; fent la transició des del sistema energètic actual, basat en els combustibles fòssils i l’energia nuclear, a un sistema energètic basat en les energies renovables, i tancant els cicles de la producció industrial i agrícola, alimentant-la amb energies renovables.
C’est a dire, a més de l’ecologització de la ciència econòmica, com ens proposen des de les ciències naturals, potser el que cal és l’ecologització de la política, que és l’àmbit en el qual es prenen les decisions de futur.

I si quan vessa és que plora?

De grat o per força, l’activitat humano-econòmica està constrenyida per certs límits insuperables:

1. límits al reciclatge: el reciclatge perfecte és impossible, perquè només es pot recuperar una part, una altra part es perd irrecuperablement; d’altra banda, el reciclatge mateix suposa haver d’utilitzar més energia encara; el tancament total dels cicles és impossible; les pèrdues de matèria són inevitables. Per això son necessaris els abocadors o dipòsits controlats de residus.

2. límits a l’aprofitament dels recursos naturals: diferents lleis de rendiments decreixents ens recorden que un cop esgotats els dipòsits de recursos naturals millors, més accessibles, etc, resten els dipòsits de matèria-energia menys disponibles, menys útils, menys aprofitables i cada cop més cars d’explotar. Per això s’abandonen les mines, i no pas perquè s’hagi esgotat el mineral que s’hi extreia.

3. límits al creixement. Mentre el productivisme o desenvolupisme afirma que tots els efectes perniciosos del creixement són reversibles i és capaç de justificar la necessitat de creixement econòmic des d’una preocupació, molt sui generis, per al medi ambient: la protecció i la restauració _reparació del dany causat_ del medi ambient exigeixen recursos econòmics que prèviament s’han d’aconseguir a través de més creixement, l’ecologia afirma que hi ha efectes del creixement irreversibles i, en conseqüència, justifica la necessitat de conservació del medi ambient: reparant el dany causat, però també evitant les activitats que ocasionen el dany. Per exemple, la descontaminació és cara i impossible en la seva totalitat. Per això tindrem aqüífers contaminats per nitrats durant molts i molts anys.

4. límits al progrés tècnic: hi ha límits inflexibles a l’eficiència de la tecnologia.

Que ningú no pensi, però, que el fet de la insuperabilitat d'aquests límits hagi evitat que els humans no hàgim intentat, i de fet aconseguit, de superar-los. Insuperabilitat només fa referència a un moment límit o màxim a partir del qual la superació provoca el vessament, el plor i l’escampament d’allò sobrer perquè hi és de més. En resum, tot allò que trobem de més, o fora de lloc, a les cunetes de les carreteres, en mars, rius i rieres, en antics paisatges avui convertits en dipòsits controlats de residus, etc, és, alhora que fruit de la mala educació, conseqüència del trencament dels límits naturals del planeta.

"Somos los hijos del sol" (Los Nocheros)

Somos los que aman la flor
Los más sencillos, los que por amor
Estamos pidiendo que el pan
Reine en la mesa del trabajador
Somos los hijos del sol
Del cuenco antiguo de un viejo dolor
Los que por América van
Borrando fronteras con este clamor
Canción, somos canción
Que anda en el viento queriendo volar
País del nunca más
Ya no queremos echarnos atrás
Somos los indios de hoy
Esos que nunca pudieron matar
Y los que se atreven aún
A defender su derecho a soñar
Somos la vida que sigue
La vida que vuelve de la eternidad
Los habitantes de un sueño que no se termina
Y somos los últimos y los primeros
Venciendo al olvido que no pasará
Somos los hijos del sol
Los herederos de la libertad.

Alguns els hem sentit i intentat d’aprendre a escola: formen part del currículum escolar, d’altres els hem conegut a través d’algun telenotícies. Em refereixo a fenòmens i nocions biofísiques essencials que s'han proposat per ecologitzar l’economia: les lleis o principis de la termodinàmica (el primer i el segon, sobretot), perquè imposen constriccions sobre els processos econòmics i socials, la fotosíntesi, el creixement exponencial dins dels sistemes tancats (“informes Meadows”: Els límits del creixement, 1972, i Més enllà dels límits del creixement, 1992, documents vastament referenciats a internet, i el primer del quals va ser pioner com a toc d'atenció), amb les seves típiques pautes d’extralimitació seguida de col·lapse, i els principis de sostenibilitat ecològica (que seran objecte d’un altre post).
El primer principi de la termodinàmica és el principi de conservació de l’energia (Antoine Lavoisier). Ens recorda que la quantitat d’energia roman constant: l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma d’unes formes a altres, perquè no hi ha producció ni consum energètics, sinó aprofitament i ús energètics. Per extensió: no es perd res en el procés productiu, senzillament adquireix una altra forma, perquè cada ús d’una unitat de recursos naturals produeix una unitat de deixalles i residus; no es pot obtenir alguna cosa a canvi de res; no podem produir sense generar residus, perquè la generació de residus és quelcom inherent als processos de producció i consum.
El segon principi de la termodinàmica, conegut com a principi d’entropia (Carnot i Clausius), ens ve a dir que la qualitat d’energia es degrada constantment: l’energia es degrada i no pot usar-se dues vegades; en un sistema tancat tots els processos físics, naturals i tecnològics succeeixen de tal manera que la disponibilitat de l’energia (grau de convertibilitat de l’energia o conversió de treball emmagatzemat en treball útil) implicada decreix. Per extensió: els diversos tipus d’energia (treball emmagatzemat) no són igualment convertibles en treball útil, perquè existeixen formes d’energia de bona i mala qualitat; malbaratar de forma irresponsable la riquesa natural que constitueixen les reserves de combustibles fòssils, els jaciments minerals, etc, restringeix cada vegada més les opcions vitals de la generació següent a la nostra, que és la dels nostres fills; el nostre deure per a la generació dels nostres fills és la conservació de la qualitat de l’energia.
I la fotosíntesi és una activitat bioquímica de les plantes verdes que usen l’energia solar per transformar aigua i diòxid de carboni en hidrats de carboni, un procés que constitueix la base de tota la productivitat dels sistemes naturals i en última instància sustenta tota la vida del nostre planeta. Efectivament, l’energia solar és, en última instància, la responsable d’organitzar la vida en l’espai i de fer-la evolucionar a través del temps. Indubtablement, som els fills del sol!

"Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?" (Raimon)

Mar d'Aral

La ciència no només ha donat a conèixer diagnosis, més o menys apocalíptiques o catastrofistes _sense discussió sobre la qualitat, la quantitat depèn sovint de l’estat d’ànim del subjecte_, sinó que també ha fet aportacions i propostes, amb l’objectiu d’intentar frenar o aturar el desastre i el col·lapse que alguns polítics ineptes _segueixo els bons consells i m’estalvio el nom de la fera_ s’entesten a menystenir, si no a negar, malgrat les evidències.
És gràcies a les ciències naturals (física, biologia, etc) que la ciència econòmica ha pogut adquirir coneixements sobre els límits (que seran motiu d'un altre post) amb què topen tots els sistemes econòmics a causa de la seva inserció en sistemes biofísics que els contenen i que formen una biosfera altament complexa, i a causa de la seva dependència, necessària per al seu funcionament, de fonts de materials rics energèticament i d’abocadors per als rebuigs generats i, d’altra banda, pobres energèticament.
No és estrany, doncs, que les ciències naturals hagin estat les primeres a proposar dotar l’economia corrent d’elements ecològics: ecologització de la ciència econòmica, se n’ha dit (Wendell Berry). Això, a grans trets, voldria dir reformular la teoria econòmica convencional en el sentit que tingui en compte l’economia de la biosfera: l’economia que sosté la xarxa total de la vida i tot el que depèn de la bona salut de la terra i els seus ecosistemes, i les externalitats: costos mediambientals i socials de les activitats econòmiques _avui, encara lluny del principi “qui contamina paga”, carregats injustament sobre tota la societat_, perquè les activitats econòmiques: d’extracció, producció, consum i generació de residus, afecten els béns considerats universals, comuns i lliures: terra, aire i aigua, encara que alguns, o alguna part d’alguns, estiguin, provisionalment o momentàniament, en mans privades.

Nota: Per sistema, acostumo a intentar de distingir entre corrent i normal, malgrat la confusió corrent i gens normal sobre el significat d'ambdós termes, o precisament per això. Ni tot el corrent és normal, ni tot el normal és corrent. Ara, en algun lloc, més o menys recòndit, hi ha d'haver alguna cosa corrent i normal alhora.

“Tot el que fem és irreparable” (Joan Fuster)

Sense ànim de convèncer ningú, i molt menys l’individu Rajoy, que té un cosí científic i la cadena episcopal que l’assessoren en matèria tan envitricollada, m’he permès d’hivernar per uns dies el meu particular homenatge a Gramsci al setantè aniversari de la seva tràgica mort i reproduir els apunts de diverses lectures sobre això que l’individu Rajoy bescanta amb la mateixa estupidesa _i no pas per pura mandra, com deia el mateix Fuster_ que bescanta tantes i tantes coses serioses i que Al Gore ens ven com si es tractés de la creença d’una nova secta religiosa: el canvi climàtic.

La teoria (de les ciències naturals)
"La creença en un progrés general es basa en el capritxós somni que és possible aconseguir alguna cosa a canvi de res. La suposició subjacent és que els guanys obtinguts en un camp no s’han de pagar amb pèrdues en d’altres" (Aldous Huxley).
C’est a dire, el progrés es basa en dos impossibles: no es pot aconseguir res a canvi de res i no es pot guanyar en un lloc sense perdre en un altre lloc.

La pràctica (de l’economia convencional)
"Cada cop que fabriquem un Cadillac destruïm de mode irrevocable una quantitat de baixa entropia que d’una altra manera es podria utilitzar per produir una arada o una pala. Amb altres paraules, cada cop que produïm un Cadillac ho fem a costa de reduir el nombre de vides humanes futures" (Nicholas Georgescu-Roegen).

Les polítiques econòmiques públiques i privades corrents i majoritàries, si no úniques, es caracteritzen per la despreocupació, cada cop més irresponsable, pel substrat material, biofísic, natural, etc, sobre el qual es construeixen les economies humanes _cert que no hi pot haver economia sense persones, però tampoc sense espai_ i per l’atenció, prioritària si no única, als fluxos monetaris i a l’intercanvi comercial _se'ls en refot la creació de valors d’ús, si no tenen valor de canvi, destinats a satisfer necessitats humanes bàsiques i reals_, i es fonamenten en una concepció dels recursos naturals basada en l’existència infinita: creença en l’existència d’una quantitat infinita de recursos naturals, i la substituïbilitat indefinida: creença en què els recursos naturals són indefinidament substituïbles entre ells, i amb el capital i el treball humans.

Les conseqüències (en la realitat)
El preu tràgic dels dubtes de Rajoy és, més o menys, el següent: devastació ambiental (pol·lució de l’aire, contaminació de l’aigua, producció de residus, malbaratament de recursos naturals), sofriment humà i anihilació de vida (vegetal, animal i humana).

Nota: Per sistema, acostumo a dubtar de tothom que s'estima més creure (jo crec) que no pas pensar (jo penso). Generalment sol tractar-se d'un mentider o un enganyat.