Un "Nihil obstat" poc convençut (i V)

Poema V

L'espòs

4 Ets bella, amiga meva, com Tirsà,
atractiva com Jerusalem,
terrible com els esquadrons amb estendards.
5 Aparta de mi els teus ulls, que em fascinen!
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per les muntanyes de Galaad.
6 Les teves dents són com un ramat d'ovelles
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d'estèril, no n'hi ha cap.
7 Les teves galtes són com grans de magrana,
darrera el teu vel!
8 Seixanta són les reines,
i vuitanta les concubines;
les donzelles, innombrables.
9 Però una sola és la meva coloma,
la perfecta meva.
L'única per a la seva mare,
la preferida d'aquella qui la va infantar.
Les donzelles, en veure-la, l'han complimentada;
les reines i les concubines l'han enaltida.
10 ¿Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora,
bella com la lluna, resplendent com el sol,
terrible com els esquadrons amb estendards?
11 He baixat al jardí de les nogueres,
per veure com rebrota la vall,
per observar si la vinya brotona,
si floreixen els magraners.
12 M'he desentès de mi mateix,
i ella em fa pujar al carruatge de la meva noble comitiva.
—1388→

El cor

7 1 Retorna, retorna, Sulamita;
retorna, retorna, que et puguem contemplar!
¿Què admireu en la Sulamita,
en la dansa de Mahanaim?
2 Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies
filla de príncep!
Els contorns dels teus flancs són com joies,
obra de mans d'artista.
3 El teu llombrígol és com una gerra rodona,
on no hi manca el vi.
El teu ventre és com un munt de blat,
envoltat de lliris.
4 Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela.
5 El teu coll, com una torre de vori.
Els teus ulls són com els estanys d'Hesebon,
prop de la porta de Bat-Rabim.
El teu nas, com la torre del Líban,
que mira vers Damasc.
6 El teu cap és altiu com el Carmel
i la teva cabellera té l'esclat de la porpra;
un rei és captiu dels teus rínxols.

L'espòs

7 Que n'ets, de bella i d'encisadora,
o amor, font de delícies!
8 La teva arada és com una palmera,
els teus dos pits en són els raïms.
9 Jo he dit: «M'enfilaré a la palmera
i n'agafaré els raïms!»
Que els teus pits siguin com raïms de vinya;
el perfum del teu alè, com el de pomes.
—1389→
10 El teu parlar és com vi bo,
flueix dolçament damunt les meves carícies,
i regalima d'entre els llavis d'un que somnia.

L'esposa

11 Jo sóc per al meu estimat,
i cap a mi ve el seu anhel.
12 Vine, estimat meu, sortim al camp!
Farem nit a les masies.
13 Anirem de bon matí cap a les vinyes.
Veurem si brotonen els ceps,
si esclaten les gemes,
si els magraners floreixen.
Allí et faré el do del meu amor!
14 Les mandràgores exhalen perfum,
i a les nostres portes tenim tots els fruits saborosos:
de novells i de vells encara;
els he reservats per a tu, estimat meu!
8 1 Tant de bo que em fossis germà,
alletat als pits de la meva mare!
Quan et trobaria per fora, et podria besar
sense que ningú me'n fes retret.
2 Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí,
i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes.
3 Em posa l'esquerra sota el cap,
i amb la dreta m'abraça!
4 Us conjuro, filles de Jerusalem:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!

El cor

5 ¿Qui és aquesta que puja de l'estepa,
recolzada en el seu estimat?
—1390→

L'esposa

Sota la pomera jo et vaig deixondir,
a l'indret on la mare et va infantar,
allà on et va infantar la qui et va concebre.
6 Posa'm com un segell sobre el teu braç;
perquè l'amor és fort com la mort,
és dura com el país dels morts, la gelosia.
El seus dards són dards de foc,
una flama de Jahvè.
7 Ni una immensitat d'aigua
no podria extingir l'amor,
ni l'ofegarien les riuades. 1264

Reflexió sapiencial

Si algú oferís tota la riquesa de casa seva
per obtenir l'amor, el menysprearien!

Cant de la germana petita 1265

8 Tenim una germana petita,
no té encara els pits formats.
¿Què en farem de la nostra germana,
el dia que es parlarà d'ella?
9 Si ella fos una muralla, la coronaríem
amb merlets de plata;
si ella fos una porta, la recobriríem
amb plaques de cedre.
10 Jo sóc una muralla,
i els meus pits són com torres;
així esdevinc als seus ulls com la qui troba la pau.
—1391→

Cant de les dues vinyes

11 Salomó tenia una vinya a Baal-Hamon,
la confià als guardians.
Li pagaven pel seu fruit
mil sicles de plata.
12 La meva vinya és per a mi;
els mil sicles per a tu, Salomó,
i dos-cents per als guardians del fruit.

L'espòs 1266

13 Oh tu, que sojornes als jardins,
els companys estan atents per escoltar la teva veu,
fes-nos-la sentir!

L'esposa

14 Corre, estimat meu,
fes-te semblant a una gasela,
a un cérvol jove

per les muntanyes dels bàlsams!

I així acaba aquest cant a l'amor humà a través del diàleg alternat entre un estimat i una estimada que aspiren a la mútua possessió i, doncs, a la plenitud del seu amor. Perquè penso que cap lector haurà trobat en el Càntic dels Càntics el més mínim indici d'un contingut directament religiós. Però les diverses esglésies que l'han incorporat al seu corpus bíblic han interpretat els diversos poemes com una al·legoria de l'amor de déu per Israel, de Crist per la seva església o entre Crist i l'ànima, però mai com un cant a l'amor més antic i universal de tots: l'existent entre dos éssers humans.

Si el personatge central de la literatura del cristianisme féu de l'amor entre/cap a les persones l'objectiu de la seva existència, l'església actual, que se'n declara successora, s'ha convertit, paradoxalment, en la institució més allunyada de l'amor humà i més incapacitada per entendre'l, malgrat el seu interès a pontificar sobre l'amor, la família, l'educació i un llarg etcètera d'institucions que han esdevingut massa humanes per a qui ha triat com a objecte de la seva necessitat d'estimar elements tan metafísics com un crist o una mare de déu.

S'entén ara per què aquests poemes són tan poc llegits en les esglésies i evitats subreptíciament en les núpcies eclesiàstiques?

Un "Nihil obstat" poc convençut (IV)

Poema IV

L'esposa

2 Jo dormia, però el meu cor vetllava...
Una remor! El meu estimat que truca:
«Obre'm, germana meva, amiga meva,
coloma meva, perfecta meva;
que el meu cap és ple de rosada,
i els meus rulls, de la serena de la nit».
3 «M'he tret la túnica,
com me la posaria?
M'he rentat els peus,
—1385→
com me'ls embrutaria?»
4 L'estimat passa la mà pel forat de la porta,
i les entranyes se'm commovien per ell.
5 M'alço per obrir al meu estimat,
i les meves mans regalimaven mirra,
mirra exquisida els meus dits,
sobre l'agafador del forrellat.
6 Obro al meu estimat,
però el meu estimat se n'havia tornat i ja era fora.
L'alè m'ha faltat en adonar-me de la seva partença.
L'he cercat i no l'he trobat;
l'he cridat, i no m'ha respost.
7 M'han trobat els guardes que ronden la vila,
m'han donat cops i m'han fet mal;
m'han pres de sobre el mantell,
els qui guarden les muralles.
8 I jo us conjuro, filles de Jerusalem,
si trobeu el meu estimat,
què li fareu saber?:
«Que estic malalta d'amor!»

Les filles de Jerusalem

9 ¿Què distingeix el teu estimat dels altres,
la més bella entre les dones?
¿Què distingeix el teu estimat dels altres,
que així ens conjuris?

L'esposa

10 El meu estimat és blanc i vermell,
sobresurt entre deu mil:
11 el seu cap és or fi;
els seus rulls són tanys de palmera,
negres com el corb.
12 Els seus ulls són com coloms
—1386→
prop dels rierols,
banyant-se amb llet,
reposant a la vorada.
13 Les seves galtes són un erol de bàlsam,
bancals d'herbes d'olor.
Els seus llavis són com lliris,
regalimen mirra verge.
14 Els seus braços són cilindres d'or
ornats amb pedres de Tarsís.
El seu ventre és una obra de vori
coberta de lapislàtzulis.
15 Les seves cames, columnes d'alabastre
assentades sobre sòcols d'or fi.
El seu aspecte és com el Líban,
majestuós com els cedres.
16 El seu parlar és dolcíssim,
i tot ell és deliciós.
Aquest és el meu estimat, aquest és el meu espòs,
filles de Jerusalem!

El cor

6 1 ¿On ha anat el teu estimat,
la més bella de les dones?
¿Cap on s'ha dirigit el teu estimat,
que el cercarem amb tu?

L'esposa

2 El meu estimat ha baixat al seu jardí,
als erols del bàlsam,
per pasturar en els jardins
i per collir lliris.
3 Jo sóc per al meu estimat, i el meu estimat és per a mi;
ell, que pastura entre els lliris.
—1387→

Continuarà

Un "Nihil obstat" poc convençut (III)

Poema III

El cor

6 ¿Què és això que puja de l'estepa
com una espiral de fum,
que exhala olor de mirra i d'encens
i de totes les espècies exòtiques?
—1382→
7 Mireu, és la llitera de Salomó!
Seixanta valents l'envolten,
d'entre els valents d'Israel.
8 Tots són experts a manejar l'espasa,
hàbils en els combats;
cadascú porta l'espasa al flanc,
per les alarmes de la nit.
9 El rei Salomó s'ha construït una llitera
de fusta del Líban;
10 n'ha fet les columnes de plata,
el respatller d'or,
el setial de porpra;
per dintre és de marqueteria d'eben.
11 Filles de Jerusalem,
sortiu i contempleu, filles de Sió,
el rei Salomó portant la corona
amb què el coronà la seva mare,
el dia de les seves noces,
i el dia de la joia del seu cor.

L'espòs

4 1 Que n'ets, de bella, amiga meva,
que n'ets, de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrera el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per les muntanyes de Galaad.
2 Les teves dents, com un ramat d'ovelles toses
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d'estèril, no n'hi ha cap.
3 Com un fil d'escarlata, els teus llavis;
la teva boca és un encís.
Les teves galtes són com grans de magrana,
darrera el teu vel.
4 El teu coll és com la torre de David,
—1383→
construïda com les fortaleses.
Hi ha penjats els mil escuts,
totes les rodelles dels guerrers.
5 Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela,
que pasturen entre els lliris.
6 Abans que aleni el ventijol del capvespre
i s'estenguin les ombres,
pujaré a la muntanya de la mirra,
a la collada de l'encens.
7 Tota tu ets bonica, amiga meva,
no tens cap defecte!
8 Em fas venir del Líban, esposa,
em fas baixar del Líban,
dels cims de l'Amanà,
de les muntanyes del Senir i de l'Hermon,
dels refugis dels lleons,
dels cims dels lleopards.
9 M'has robat el cor, germana meva, esposa,
m'has robat el cor amb una sola mirada teva,
amb una sola perla dels teus collarets.
10 Que en són, de delicioses, les teves carícies,
germana meva, esposa;
que en són, de delicioses, les teves carícies,
més que el vi!
I l'olor dels teus perfums,
millor que la de tots els bàlsams!
11 Els teus llavis, esposa, regalimen mel verge,
mel i llet tens a la llengua;
i l'olor dels teus vestits
és com l'olor del Líban.
12 Ets un jardí reclòs, germana meva, esposa,
un jardí reclòs, una font segellada.
13 Els teus recs formen un verger de magraners
i de fruits exquisits.
Cipres i nards,
14 nard i safrà;
canya aromàtica i cinamom,
—1384→
amb tots els arbres d'encens;
mirra i àloes,
amb tots els bàlsams més fins.
15 Font dels jardins, pou d'aigua viva,
rierols que davallen del Líban.
16 Desperta, tramuntana, vine, migjorn,
venteja el meu jardí,
que s'escampi el seu perfum!

L'esposa

Que entri el meu estimat al seu jardí,
i que en gusti els fruits exquisits

L'espòs

5 1 He entrat al meu jardí, germana meva, esposa.
He collit la meva mirra amb el meu bàlsam,
he menjat la meva bresca amb la meva mel,
he begut el meu vi amb la meva llet!
Mengeu, amics, beveu, embriagueu-vos, estimats!

Continuarà

Un "Nihil obstat" poc convençut (II)

Poema II

L'esposa

8 La remor del meu estimat!
Mireu-lo com ve
trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.
9 El meu estimat és semblant a una gasela,
o a un cérvol jove.
Mireu-lo, està darrera la nostra paret,
aguaitant per la finestra,
espiant per les gelosies.
10 El meu estimat parla i em diu:
«Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
11 Perquè l'hivern, ho veus?, ja ha passat,
la pluja s'ha esvaït i se n'ha anat;
12 esclaten les flors per la contrada,
el temps d'esbrotar és arribat,
el cant de la tórtora s'ha fet sentir pels nostres camps.
13 La figuera dóna els seus primers fruits,
i les vinyes florides escampen perfum.
Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
14 Coloma meva, dins les escletxes de la roca,
en els amagatalls dels espadats:
mostra'm el teu rostre,
fes-me sentir la teva veu;
que la teva veu és dolça,
i el teu rostre, bonic».
15 Caceu-nos les guineus,
les guineus menudes
que fan malbé les vinyes;
ja que el nostre vinyar és florit.
16 El meu estimat és per a mi, i jo, per a ell,
—1381→
que pastura entre els lliris.
17 Abans que aleni el ventijol del capvespre
i s'estenguin les ombres,
retorna! Fes-te semblant, estimat meu,
a una gasela, a un cérvol jove
a les muntanyes de Béter.
3 1 En el meu llit he cercat, durant la nit,
el qui estima la meva ànima;
l'he cercat i no l'he trobat.
2 M'alço i faig un tomb per la ciutat;
pels carrers i per les places
cerco el qui estima la meva ànima!
L'he cercat i no l'he trobat.
3 M'han trobat els guardes que ronden la ciutat:
«No heu vist el qui estima la meva ànima?»
4 Tot just els havia deixats,
trobo el qui estima la meva ànima.
L'he agafat i no el deixaré,
fins que l'hagi introduït a la casa de la meva mare,
a la cambra de la qui m'ha concebut.

Tornada

5 Us conjuro, filles de Jerusalem,
per les gaseles i les cérvoles del camp:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!

Continuarà

Un "Nihil obstat" poc convençut, per torna d'un regal (I)

Quan estava enllestint aquest post d'avui (el primer d'una sèrie de cinc), m'ha arribat un regal de la Carme Fortià.

Un bonic regal que comparteixo amb molta gent de la blogosfera, i que retorno, a tothom qui fa possible aquest blog, amb un bell poema.

Per les esglésies jueva i catòlica es tracta d’una al·legoria: l’espòs i l’esposa representen un déu i el seu poble, respectivament. Penso, però, que les coses són molt més senzilles. Només així s’explicaria per què el Càntic dels Càntics, tot i formar part dels llibres de l’Antic Testament de la Bíblia, és un dels més pocs llegits, a les esglésies és clar. Fins i tot en les celebracions matrimonials eclesiàstiques sembla rebutjat o vetat sovint com a proposta de lectura. Per sort, no forma part de l'Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum.
Una lectura és suficient per treure'n l'entrallat. Tot i així, després del regal de la Carme, us el deixo més aviat com a torna, perquè gaudiu d'un dels poemes més bells de la titeratura antiga, en el qual hom ha volgut veure el diàleg entre dos amants: Salomó i Sulamita.

Càntic dels càntics (Ct. 1,1 - 8,14) 1261

1 1 El Càntic dels Càntics de Salomó

L'esposa

2 Que ell em besi amb els besos de la seva boca!
Perquè les teves carícies son més delicioses que el vi;
3 l'olor dels teus perfums és exquisida,
el teu nom és ungüent que s'escampa;
per això, les donzelles t'estimen.
4 Atreu-me darrera teu! Correm-hi!
El rei m'ha introduït a les seves estances,
per tu farem festa amb alegria;
celebrarem les teves carícies, millors que el vi.
És amb raó que t'estimen!

Poema I

5 Sóc negra, però bonica, filles de Jerusalem; 1262
com les tendes de Quedar,
com els cortinatges de Salomó.
6 No mireu la meva morenor;
és el sol que m'ha colrat.
Els fills de la meva mare s'aïraren contra mi,
em posaren a guardar les vinyes. 1263
La pròpia vinya, no l'he pas guardada.
7 Indica'm, tu que la meva ànima estima,
a quin lloc pastures el ramat,
on el fas reposar quan és migdia?
Perquè no vagi perduda
entre els ramats dels teus companys.
—1378→

El cor de donzelles

8 Si ho ignores, la més bella de les dones,
segueix les petjades dels ramats,
i pastura els teus cabrits
vora les tendes dels pastors.

L'espòs

9 A la meva egua, junyida als carros del Faraó,
jo et comparo, amiga meva.
10 Que en són, de belles, les teves galtes
entre els penjolls de perles!
Tens el coll voltat de collarets!
11 Et farem arracades d'or,
amb filigranes de plata.

L'esposa

12 Mentre el rei és a la seva estança,
el meu nard exhala el seu perfum.
13 El meu estimat m'és un saquet de mirra,
que reposa entre els meus pits.
14 El meu estimat m'és un raïm de cipre
a les vinyes d'En-Gadi.

Diàleg dels esposos

15 Que n'ets, de bella, amiga meva,
que n'ets, de bella!
Els teus ulls són coloms.
16 Que n'ets, de bell, estimat meu, i d'encisador!
Com verdeja el nostre llit!
—1379→
17 Les bigues de casa nostra són cedres;
els nostres enteixinats són xiprers.

L'esposa

2 1 Jo sóc un narcís de Saron,
el lliri de les valls.

L'espòs

2 Com un lliri entre els cards,
és la meva amiga entre les donzelles.

L'esposa

3 Com un pomer entre els arbres del bosc,
és el meu estimat entre els joves.
Glatia per seure a la seva ombra,
i el seu fruit m'és dolç al paladar.
4 Ell m'ha fet entrar en el celler,
i el seu esquadró enfront meu és l'amor.
5 Retorneu-me amb panses,
conforteu-me amb pomes,
que estic malalta d'amor!
6 Posa l'esquerra sota el meu cap,
i amb la dreta m'abraça!

Tornada

7 Us conjuro, filles de Jerusalem,
per les gaseles i les cérvoles del camp:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!
—1380→

Continuarà

Un nou model energètic cada cop més necessari

La sostenibilitat no s’improvisa. Cal un programa per avençar cap a una economia sostenible. La reconciliació de la societat industrial amb la natura, sense sortir de la societat industrial, necessita d’un programa d’ecologització estructural de l’economia i de la societat, amb dues vessants: la reconstrucció ecològica de la societat industrial en el N i la construcció d'una societat industrial ecologitzada en el S.
Un primer element a tenir present és el canvi de base energètica de la nostra civilització industrial: les energies fòssils (carbó, petroli, gas natural) s'esgoten i desequilibren el clima del planeta, la qual cosa obliga a una inexorable transició cap a les energies renovables, ja que l’única economia reproduïble a llarg termini és aquella basada en les energies renovables, és a dir, en l’aprofitament diversificat del flux inesgotable d'energia solar.

Per això cal una estratègia solar, per sortir dels combustibles fòssils i l'energia nuclear, construir un sistema energètic basat en les energies renovables: solar tèrmica, solar fotovoltaica, eòlica, hidràulica, biomassa, etc, i mantenir els dipòsits d'energia fòssils com a xarxa de seguretat mentre duri la transició.
I tot i que no formi part dels debats electorals, això no és d’ara. Ja l’any 1988, ara farà vint anys!, a partir d’un estudi anomenat Energia per a un món sostenible, naixia l’estratègia DEFENDUS (Development-focused End-use-oriented Service-directed), amb els següents objectius: reequilibri N-S, satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom, revolució de l’eficiència (obtenir més amb menys), millors serveis energètics amb menor despesa d'energia, descentralització dels sistemes energètics, substitució dels models d'oferta per models de gestió de la demanda (la gent precisa certs serveis energètics per cobrir les seves necessitats i no una oferta sobreabundant d'energia comercial) i generació d'energia tant a prop del punt de consum com sigui possible per minimitzar els costos de transmissió i distribució.

Si...

El fill de l'home (1964), de René Magritte (1898-1967)

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd, fent que en siguis el responsable;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes;

si pots esperar i no cansar-te de l’espera,

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t’odiïn,

sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit,

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop

sense dir mai res del que has perdut;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons

a servir-te quan ja no són, com eren, forts,

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;

si pots omplir el minut que no perdona

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,

teva és la Terra i tot el que ella té

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

(Rudyard Kilping, 1865-1936: Si, 1895)

“la nación más antigua de Europa” (Mariano Rajoy)

No hi ha cap nació que s’hagi construït _inventat, segons el nacionalista español José Bono_ al marge dels mites, les llegendes, les tradicions i de les mistificacions que les havien de justificar, i, les més afortunades, sense l’empara d’un estat que les havia de beneir i cohesionar.

Podeu resseguir la construcció de la nació catalana a Joan-Lluís Marfany: La cultura del catalanisme, Edit Empúries.

El cas de la nació española, la més antiga d’Europa pels seus nacionalistes extrems, no és cap excepció. La història, però, no beneeix ni perdona, i alhora que ens ha donat a conèixer les nacions secretes _aquelles que sense estat propi han estat minoritzades i prohibides per estats que han exercit de propis d’altres nacions_, és una bona font per temperar els ànims d’alguns exacerbats nacionalistes españoles. Perquè totes les nacions, l’española i la catalana incloses, tenen els seus caps escalfats que pensen que la seva és la millor.
Però l’origen de la institucionalització del terme España com a concepte polític ens pot ben il·lustrar sobre les bertranades d’aquells que encara atribueixen l’origen d’España als reis gots. Espanya fou un concepte geogràfic utilitzat en plural _Espanyes_ i que abraçava tota la península Ibèrica. Fins al punt que després de la independència de Portugal (1668), en què els Habsburg hispànics començaren a menystenir la fórmula clàssica: corones de Castella i de Catalunya-Aragó, en favor de “corona d’Espanya”, Portugal expressà les seves protestes perquè es considerava una de les Espanyes, i si l’ús exclusivista del nom persistia deixaria de considerar-se’n.
Perquè no hi ha hagut rei d’España, millor dit, de les Espanyes, fins l’any 1808: ni la desfeta de 1714 comportà canvis en les titulacions dels monarques ibèrics. Efectivament, no és fins la Constitució de Baiona (1808) que s’atorga el títol de rei de les Espanyes, i encara en la persona d’un francès: Josep Bonaparte (1808-1813), germà de l’emperador Napoleó I, i més conegut per Pepe Botella, que prendrà el títol de "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".
Aquesta fórmula plural prevaldrà en la Constitució de Cadis (1812) o la Pepa: Ferran VII el Desitjat (1813-1833) és anomenat "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", i en la Constitució del 1837 i en la Constitució del 1845, en les quals Isabel II (1833-1868) és "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singularitza és un altre rei ben allunyat del terrer, un italià de la Casa de Savoia: Amadeu I (1870-1873), anomenat "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".
A partir d’aquí, la Constitució del 1876 estableix el que serà per sempre més: Alfons XII (1874-1885) regnarà com a "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".

Ja ho veieu, n'hi ha prou amb resseguir les seves constituciones _tan constitucionalistes ells!_ per adonar-se'n.

Perquè la nació més antiga de totes és la representada per la bandera de la foto: només ella, disfressada de draps multicolors, regeix els destins del món, en la guerra i en la pau. I per fer-hi front, poc valen d'altres banderes i banderetes de nacions excessivament petites per a un combat que necessita un gran estat europeu o mundial.

Bones festes a tothom!

En Jordi de Girona, que viu a CaÇà de la Selva, encara que es pensa que no hauria d'anar amb Ç, és a dir, amb ce trencada, com Flaçà, Corçà, Llançà, entre d'altres, com que té por d'oblidar-se'n el dia que toca, perquè en qüestió de rellotges no hi entén gaire res, diu a tothom, que és la millor manera de dir tots i totes a la vegada: "Us desitjo unes bones festes del solstici d'hivern, i que l'any que ja tenim a tocar us porti un cúmul de felicitat, amor, salut i treball. A tothom sense exclusió!".

De la meva part, només felicitat, amor i salut, i que treballin les màquines!, que per això ens havien dit que s'havien inventat.

Dia de la Constitución española

Un nou sis de desembre i, tot i el temps escolat i els canvis esdevinguts, per ella continuem allà mateix on érem: sense reconeixement real, sense cap voluntat de reconeixement concret a les envistes, que pugui fer pensar en algun canvi de la situació actual, desigual i, per tant, injusta. No es tracta pas de cremar-la però, perquè, encara que no sigui ben bé la nostra, és la seva, amb errors sobre nosaltres si voleu, però sentida com a seva al cap i a la fi.

Encara avui, al museu de l'Almodí de Xàtiva, es pot visitar el famós retrat de Felipe V cap per avall. D'aquesta manera els xativins castiguen el rei Borbón per haver ordenat, durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola (1700-1714), l'incendi de Xàtiva i haver-li imposat el nom de San Felipe. El retrat cap per avall simbolitza el rebuig dels xativins o socarrats i del poble valencià en general cap al primer rei de la dinastia que avui representa Joan Carles I ¿Por qué no te callas? per haver abolit els furs valencians.

I si al nostre país de la cremà de falles, fogueres i arbres ho hem resolt així amb el retrat de Felipe V, per què no hem de fer el mateix amb la Constitución, mentre només sigui la seva, és clar, i ens continuï tractant injustament, com uns simples coneguts en quant a drets i uns grans amics en quant a deures?

Al cap i a la fi, els españoles i les españolas són fills i filles de l'educació i la manipulació que han rebut, les quals, durant segles, els han ensinistrat sobre España mentre que els estafava Espanya. És a dir, víctimes a pesar de tot, i sense saber-ho!