1938-2007: Iniquitat eclesiàstica

"Se ha dicho que las bocas de todos los que han sido muertos por Franco se abrirán para morder al vencedor. No: son las bocas de los sacerdotes asesinados las que se abrirán para morder a sus asesinos" (Isidro Gomá Tomás, 1869-1940, Cardenal de l'Església de Roma des del desembre de 1935: paraules pronunciades el 28 de maig en una reunió de la delegació española en el marc del Congrés Eucarístic de Budapest de 1938, un any abans de l'acabament de la guerra).

inic -iqua

1 adj. [LC] [DR] Mancat en absolut d’equitat, de justícia. Una sentència iniqua. La iniqua sort.

2 adj. [LC] [DR] Que no detura la consideració del mal que fa.

3 adj. [LC] [DR] Malvat, odiós. Detureu la iniqua guerra!

(Diec2)

Per a més informació: Cap. IV: La carta pastoral de 1937 y el Congreso Eucarístico de Budapest

L’esquerra tébia

Defensor de Franco y de Losantos

El abad del Valle de los Caídos cree que lo español y lo católico van unidos

"Con las bodas homosexuales se ha roto lo básico para España: el respeto a la ley de Dios”

“Los inmigrantes musulmanes vienen con espíritu de conquista”

“Que Losantos se extralimite en sus expresiones no es pecado"

Una asociación de Memoria Histórica recuerda que la Iglesia también “fue verdugo”

Gestos conciliadores desde el PSOE ante la beatificación
Este domingo se celebrará en El Vaticano el acto de beatificación...

Entre adversaris irreconciliables, l’autoestima d’un va en alça en la mesura que l’autoestima de l’altre es cohibeix. Ho he dit en algun altre post: Espanya com a proposta de futur té un únic problema que la fa inviable, España, un antic projecte imposat i excloent que l’actual extrema dreta il·lustrada fa seu des de la COPPE, El Mundo i la Conferencia episcopal, entre d'altres aparells ideològics dretans una de les finalitats dels quals és mantenir analfabets la majoria dels ciutadans de l'estat espanyol.

Valgui l’exemple d’aquest opusdeista confés del PSOE que, davant d'una església que prefereix posicionar-se en política que centrar-se en la tasca pastoral de Jesús per al perdó i la reconciliació, s’estima més contemporitzar que recordar-los la participació de la jerarquia eclesiàstica ens els piquets d’afusellament.
I contemporitzant l'esquerra és com ha crescut el monstre. Com s'ha envalentit aquesta gent! No anem bé!

“avui dos carques són tres fills de puta” (Joan Brossa): compte, són dades del 1997

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que ell és d’aquells que es pensa que no és correcte amb ç, aquest diumenge s'estarà a fires. Tot i així, no pot estar-se de reflexionar sobre la iniquitat que s'esdevindrà aquest últim diumenge d'octubre: “He estat repassant tota la llista de “màrtirs”, injustament assassinats, i entre els 498 que beatificaran diumenge no he trobat cap dels clergues assassinats pel bàndol que s’alçà en armes contra la democràcia. I jo sé del cert (La memòria selectiva i L'Església unilateralment compassiva) que n’hi ha una trentena que pagaren la seva fidelitat a la República democràtica amb la seva vida. Aquests individus –Rajoy, Aguirre, Losantos, Cañizares, Rouco, Acebes, Mayor Oreja, Aznar, Zaplana, Ramírez, Díez...– poden ser qualsevol cosa, ara, seguidors de Jesús o de l'església del perdó? Nassos de la Xina!”
El quatre d’octubre de l’any que ve en farà deu de la mort de Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic. La seva visió interdisciplinar de la cultura, les arts i l’espectacle el portà a participar creativament en totes les facetes artístiques: la poesia, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. La seva obra poètica, innovadora i experimental: poesia literària, poesia visual, poesia escènica, poemes objecte, poemes corporis, instal·lacions, etc, és, com el conjunt de la seva obra, satírica, punyent, irònica, crítica, irreverent, lúdica, etc, sempre, però, atenent a la realitat del moment: els entorns polític, social i civil ens els quals va haver de crear.
Amb tot el respecte a les creences personals de cadascú, i de manera especial a aquelles dels catòlics, per la facilitat i comoditat amb què algú, malèvolament, podria confondre amb el catolocinisme dels màxims dirigents de la seva església, reproduïm dos poemes seus, on denuncia, amb una virulència extrema, la connivència dels dirigents eclesiàstics españoles amb el poder polític, militar i econòmic del franquisme. Ves, quines coses!

I

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

(L'Església catòlica espanyola, de Catalunya i selva, 1953-54)

II

¿A quin traspàs de fase de la lluna
Aquests mussols es gasten el teu oli?
No tinguis por de pluja, Catalunya,
I treu-te la sotana

Per fer bon foc i cendra. Catalunya,
Papessa ensotanada! El mussol canta:
La bona sopa, el vi calent pels pares
Sants de la carbonera.

Jo veig el carnaval vaticanista.
Al monestir hi ha porcs i, al temple, s'alça
L'ídol que tira els peixos al foc. L'Ídol
Del tant per cent o rèdit.

Censuren el solstici de la terra.
Mata aquests porcs, pàtria, que la lluna
Fa més claror que tots els ciris. Pàtria,
No esdevinguis la truja.

El temps és ple de boira i carnestoltes,
Les monges petonegen la mainada:
Planeta de catòlica carbassa
Projecta una ombra trista.

Quin morro horrible! Quines fesomies!
Un temple era el local de les muntanyes.
La llufa més grotesca de la Història,
La duu el Crist del mite.

Engeguen trets amb bales beneïdes;
No poden fer fogueres i teixeixen
Xarxes. Ells són els elegits. Les cabres
Parlen de déu i els àngels.

Ells tiren les sabates contra els núvols;
amb canyes formen creus, després les claven;
Però l'aiguat els xucla les sabates
I esquila la cabrada.

Santa Església, sogra de la terra!
Ah bruixa creadora de sotanes!
El temple és un corral d'hòsties negres
I gerres de moneda.

Espanya té el patró d'aigües de bassa.
Esquiladors i bisbes beneeixen
Rodanxes de medalla i fan almoines
Amb l'or malvat dels altres.

Eminentíssims i Reverendíssims,
Eminentíssims Senyors o Il·lustríssimes
Senyories o Vostres Eminències
O Vostres Il·lustríssimes...

Quiets a terra, estaquirots de dones!
Jo prenc les eines de ferrar i us poso
Les ferradures. -Quatre ferradures,
Amor, a cada mula.

(Els mussols del Vaticà, d’Els entrebancs de l'univers, 1956)

Nazis i necis

Rajoy pone en duda la amenaza de un cambio climático global (22/10/07)

Se me'n refot, individu Rajoy -com diu en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que no s'acostuma a la ç: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena-, dels seus dubtes o de les seves creences. Ha pervertit massa coses a partir del seu únic objectiu: aconseguir el poder a qualsevol preu, encara que sigui sobre una estesa de runam, com perquè hàgim de perdre el temps a fer-lo creure en res. Ja pots xiular si l'ase no vol beure. Les creences, en la intimitat!, com l'Aznar quan parla català.
Faci una altra cosa. En la propera contesa electoral presenti el seu model de desenvolupament (economia, societat, energia, aigua, mobilitat, etc) per a España -no ha pas fet prou mèrits com perquè pugui escriure "Espanya", és a dir, en la meva llengua espanyola, francesa, italiana i andorrana- i digui'ns si aquest model és exportable i universalitzable (a la Xina, la Índia, l'Àfrica, etc) sense conseqüències nefastes, i sense retorn, per al planeta i, per tant, per a la humanitat.
Amb la COPPE, El Mundo i la Conferencia episcopal ESPAÑOLA, ja ha potinejat massa paraules: llibertat, democràcia, CONSTITUCIÓN, estatuto, monarquia, pau, igualtat, terrorisme, víctimes del terrorisme, memòria històrica, NACIÓN, etc, com per deixar un concepte tan ple de cientificitat com "canvi climàtic" en les seves mans.
Una amiga meva, quan era més joveneta, acostumava a dir, davant d'una impertinència: A cagar a la via! Es lo mismo, individu Rajoy, que: A pastar fang!

Contra la violència quotidiana en trams i trens

ENCARA EL TRAM

A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

(Joan Salvat-Papasseit: L'irradiador del port i les gavines, 1921)

Si estalvies el bes, no estalviïs el plor

L’església com a institució, com a jerarquia, sempre ha donat cobertura ideològica a l’ordre establert, a benefici dels poderosos de torn. Això no és nou, i si les persones respirem com en el paleolític i, per tant, hem evolucionat poc per aquesta banda (Joan Fuster), els governants de l’església catòlica actual també continuen respirant com a l’edat mitjana: aquí i a Roma.

Ja fa temps, però, que hi ha hagut un salt qualitatiu important. Durant el cop d’estat de Tejero, que no va triomfar militarment però sí ideològicament, l’església institucional va romandre callada, silenciosa: estava resant per España, van dir els bisbes d’aleshores. Per quina Espanya, preguntava el sempre lúcid Manolo Vázquez Montalbán, per l’España que s’aixecava en armes o per l’Espanya que era apuntada per aquestes mateixes armes?

Avui, no sols no roman callada, sinó que s’ha convertit en la complicitat política, econòmica i comunicativa més activa i postulant no de la dreta democràtica, sempre perdonable en atenció als orígens classistes de la institució eclesiàstica, sinó de la mateixa extrema dreta, que campa per la COPPE i per can PP com si fossin ca seua, predicant odi, discriminació o ira, que és el darrer dels set pecats capitals.

Això té riscos importants: són cada cop més els fidels que apostaten o que opten per destinar, mitjançant la declaració de la renda, els seus impostos a fins socials. I aquestes defeccions, aquests riscos, en fi, el catolicinisme, alguna contrapartida han de tenir. Quin preu ha pactat el PP amb l’actual aparell de propaganda de l’extrema dreta si algun dia arriba a governar gràcies a favors tan desinteressats i caritatius?

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

(Joan Salvat-Papasseit: Nadal, de L'irradiador del port i les gavines, 1921)

“Els nostres remots avantpassats primats van aparèixer i evolucionaren junt amb les primeres flors!” (Llorenç Vallmajó Riera)

Per a Gramsci “és preferible elaborar la pròpia concepció del món conscientment i críticament i, en connexió amb aquesta tasca del propi cervell, elegir la pròpia esfera d’activitat, participar activament en la producció de la història del món, ser guia d’un mateix i no acceptar passivament i supinament que la nostra personalitat sigui formada des de fora.”

Reconeix, tanmateix, que la pròpia concepció del món no està sola, sinó que té companyia: ”Sempre s’és conformista d’algun tipus de conformisme, sempre s’és home-massa o home-col·lectiu.“ Per això ens proposarà de conèixer la companyia del nostre pensament: “La qüestió és aquesta: de quin tipus històric és el conformisme, l’home-massa al qual es pertany?”

La persona que no sap que és un filòsof és un filòsof barrija-barreja, sincretista, heterogeni: “Quan la concepció del món no és crítica i coherent sinó ocasional i disgregada, es pertany simultàniament a una multiplicitat d’homes-massa; la pròpia personalitat es composa d’elements estranys i heterogenis: s’hi troben elements de l’home de les cavernes i principis de la ciència més moderna i avançada, prejudicis de totes les fases històriques anteriors mesquinament localistes i intuïcions d’una filosofia futura, com la que tindrà el gènere humà unificat mundialment.“

Contra el sentit comú o a partir de la crítica del senti comú, Gramsci pretendrà l’elaboració d’una filosofia homogènia, és a dir, coherent i sistemàtica, que posi fi a la barrija-barreja: “Criticar la pròpia concepció del món significa, per consegüent, fer-la unitària i coherent, elevar-la fins al punt a què ha arribat el pensament mundial més avançat. Significa també criticar tota la filosofia que ha existit fins ara, en la mesura que ha deixat estratificacions consolidades en la filosofia popular.“

Per això ens cal reconèixer que som com una esponja, i que ens cal fer l’inventari dels líquids dels quals s’ha empapat aquesta esponja: “El començament de l’elaboració crítica és la consciència del que s’és realment, és a dir, un “coneix-te a tu mateix” com a producte del procés històric desenvolupat anteriorment i que ha deixat en tu una infinitat d’empremtes acollides sense benefici d’inventari.”

“La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos” (Miquel Martí i Pol)

A Sant Feliu de Torelló, pescallunes.

Anant de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera. Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida. Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués estat pel seu esforç.

Qui sabia de la impossibilitat d'agafar la lluna amb un cove, va provar d'aconseguir-la amb les seves mans. Esmunyadissa com era, tampoc se'n va sortir. Diferentment als pescallunes, però, després de cremar-se les mans, no n'ha sabut mai més res. És clar que als pescallunes els movia el noble objectiu de salvar-la, i no pas de domesticar-la.

"Corazón roto"

Aguirre planta cara al Rey en defensa de Jiménez Losantos
Juan Carlos I: “Le he dicho a Rouco que recen menos por mí y se ocupen más de la COPE"

Ni Catalunya ni Euskadi ni ETA ni... Espanya té un problema: la seva dreta, és a dir, l'extrema dreta que l'ha engolit, España.

"Pensament de vençuts, pensament vençut; per a desxifrar les ideologies de dreta contemporànies cal recordar sempre que s'elaboren sota el signe de la derrota" (Simone de Beavoir: El pensament polític de la dreta, 1955).

No seré jo però qui plori per aquestes trencadisses, oi més quan ningú més important que no pas jo va aixecar la veu per aturar les vileses que s'han dit dels catalans o de Catalunya.

“Cogidos de la mano” (Alejandro Sanz) o una aliança impia

¿Por qué le cuesta tanto al PP condenar al franquismo?
Tres días después de las palabras de Mayor Oreja favorables a la dictadura, Rajoy no se atreve a desmentirlas

Le preguntaron en La Voz de Galicia, el domingo pasado, a Jaime Mayor Oreja: “¿Por qué le cuesta tanto al PP condenar al franquismo?” Y la respuesta de Mayor Oreja fue: “Porque forma parte de la historia de España. Yo no lo he condenado, yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector amplio de españoles?”

Critica la Ley de Memoria Histórica, esta vez por "innecesaria"

Cañizares pide a los católicos que sean "coherentes" con su "conciencia cristiana" a la hora de votar

La Iglesia católica sigue arremetiendo contra la Ley de Memoria Historica mientras se afana en defender la próxima beatificación de los llamados 498 mártires de la guerra civil. La ceremonia de estos actos coincidirá en el tiempo con el debate y aprobación de la Ley, aunque en la Conferencia Episcopal reiteran que dicha coincidencia es casual. El arzobispo de Toledo, Antonio Cañizares, instó además a los católicos a ser “coherentes” con los principios cristianos a la hora de ir a votar.

Però quin pecat han comès els espanyols per merèixer una dreta i una església catòlica tan poc homologables amb allò que s’entén per dreta i església catòlica a d’altres indrets d’Europa? Potser el fet de tenir una esquerra majoritària excessivament tèbia i una esquerra radical excessivament minoritària? Per què, si no, el catolicinisme segueix portant l’agenda de la política española?

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que li desagradi escrit amb ce trencada, diu: “L’individu _de porc i de senyor se n’ha de venir de mena_ Mayor Oreja està fent apologia d’un règim terrorista, per tant allò pertinent seria l’aplicació de la llei antiterrorista. L’individu _de porc i senyor se n’ha de venir de mena_ Cañizares es mereix que tots els ciutadans de l’estat siguin coherents amb la seva condició de ciutadans i la seva consciència social i que recordin que en la declaració de la renda hi ha una casella que els permet destinar part dels seus impostos a fins de caire social i col·laborar, per tant, en la redistribució de la riquesa i la justícia social. Ni un euro més per a la COPPE!”