La pregunta que la Iglesia nunca respondió

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: L’alta jerarquia eclesiàstica nacionalnacionalista española s’ha revoltat contra el govern legítim que els españolets van votar perquè, segons diuen, tractar amb terroristes és pecat i no s’han de votar, que cal votar, diuen indirectament, el PP. Veiam. Les forces de seguretat han de disposar de les mes avançades eines per lluitar contra aquesta nafra amb l’esperança de tenir bons i millors èxits, que per això hi són i cobren. Els polítics triats democràticament han de fer la feina política des de tots els angles, que per això hi són i cobren. Els eclesiàstics poden fer d’interlocutors, com van fer en èpoques de l’individu Aznar, per buscar la pau amb ETA i tornar l’ovella descarrilada a la cleda.
Un individu arquebisbe, no sé si cardenal, penso que de Granada, va dir en una declaració: el laïcisme acabarà amb la democràcia. ¿Què vol dir això, que l’Església tornarà a beneir un aixecament armat com el de Franco? D’altra banda, si els governants ho fan malament, el mateix poble que els ha votat ja farà la feina de canviar-los, però qui pot votar i canviar els bisbes i els arquebisbes si ho fan malament? Que jo sàpiga, no sé de cap moment en què les comunitats cristianes hagin elegit democràticament els seus més alts representats.

Davant d’aquest il·lustratiu missatge d’en Jordi gironí-caçanenc, a mi només em queda això:
Pocs dies després del 23-F de 1981, en una entrevista a un membre de la jerarquia eclesiàstica española:
Periodista: -¿Qué hizo la Iglesia durante las horas del intento de golpe de estado de Tejero, que estuvo tan callada?
Obispo: -Estuvimos todo el día reunidos, rezando por España.
Manuel Vázquez Montalbán en una revista: ¿Por qué España rezaban los obispos, por la España uniformada que se levantaba violentamente y secuestraba, armas en mano, el Congreso de los Diputados o por la España representada por los diputados apuntados por los pistolones de los uniformados?
La societat española, i la catalana, encara desconeix quin era el sentit de les seves pregàries aquell fatídic dimecres 23 de febrer de 1981 en què forces de la guàrdia civil conxorxades amb comandaments militars i civils ultradretans, i amb la “inoperància” dels serveis d’espionatge, casolans i CIA, van posar greument en perill la continuïtat de la recent democràcia española.

Y rezando, su España no ganó, porque diós es el hombre que nunca existió. Por eso ahora prueban la vía democrática, aunque con tanta sinrazón y tanta mentira que se nota que el sistema democrático les va un poco grande.

"Señores" obispos, no os preocupéis: no pienso votar al PSOE

LA GÀBIA FELIÇ

La resignació cristiana és
la forma d'espiritualisme
de què més es valen
els qui frueixen de béns
materials i tot ho redueixen
a simples relacions de diner.

NOCTURN

La gent que en teoria
s'abandona a mans d'un
poder transcendent, a la pràctica
cau a mans dels funcionaris
d'una Església.


L'ESTRUCTURA

Sigues pietós quan seràs poderós.

La sotana i el manteu són la disfressa
junt amb el capell de teula.

(Joan Brossa: El Saltamatí, 1963)


I votaré l'opció més acostada a aquests principis: la denúncia del Concordat, la plena separació de l'Estat i de l'Església, la fi del finançament de l'Església per l'Estat, la supressió de l'assignatura de religió del currículum i l'horari escolars, el dret al matrimoni sense distincions per l'orientació sexual, el dret a l'adopció de tots els matrimonis, l'avortament lliure i gratuït, el dret a una mort digna, la supressió de cerimònies religioses en actes institucionals, l'empar legal del dret d'apostasia, l'educació per al gaudi d'una sexualitat responsable, el foment públic dels preservatius, la penalització del foment del sexisme i, de manera especial, de la misogínia, etc.

La cotització de déu encara reparteix dividends

Durant molt de temps, la religió ha fet d’ideologia per als privilegiats; l’home, pervertit pel pecat original, orb, culpable, apareix a la llum del cristianisme com un antivalor; només té una salvació: sotmetre’s a les voluntats divines; i aquestes es manifesten a través del món, tal com és. El privilegiat hi accepta, humilment, el lloc que li és assignat: ha estat escollit per Déu i amb això n’hi ha prou per a fonamentar el seu dret. Quant als desheretats, només la resignació els permetrà de merèixer les compensacions celestials que restableixen la justícia a través de l’eternitat. «Tot el poder ve de Déu —escrivia cap a l’any 1000 un monjo de Saint-Laud—. Déu mateix ha volgut que entre els homes els uns siguin senyors i els altres serfs, de tal manera que els senyors hagin de venerar i estimar Déu i que els serfs hagin de venerar i estimar llurs senyors.» Al seu torn, la burgesia capitalista posà de seguida Déu al seu servei. L’any 1761, parlant als qui anomenava «els ecònoms de la Providència», el pare Hyacinthe de Gasquet declarava: «Jesucrist és la vostra garantia; és entre les seves mans divines i sobre el seu cap adorable que col·loqueu el capital.» Els filòsofs lluitaren durant el segle XVIII per la llibertat de pensament; però un cop arribada al poder, la burgesia comprengué la necessitat de mantenir en el poble «esperances religioses»; alhora, s’assegurava una bona consciència. Encara avui hi ha tot un pensament cristià que recorre a l’autoritat de Déu per justificar l’explotació de l’home per l’home. «L’home —escriu Claudel a les seves Mémoires improvisés— és una matèria primera a la qual cal fer les preguntes necessàries per a extreure’n tot el que pot donar. Per consegüent, és una inèpcia de condemnar l’explotació de l’home per l’home. Al contrari, l’home és una cosa que demana ésser explotada.» (Simone de Beauvoir: El pensament polític de la dreta, 1955)

"Déu no juga als daus!" (Albert Einstein): reflexions sobre l'atzar, la necessitat i la llibertat

Demòcrit: “Tot el que existeix al món és fruit de l’atzar i de la necessitat.”

Epicur (Carta a Meneceu): “Perquè, qui podries considerar superior a aquell que té opinions piadoses envers els déus i es mostra impàvid en relació a la mort, que coneix què és el bé segons la naturalesa i té clara consciència que el límit dels béns és fàcil d’assolir i el límit dels mals, al contrari, és de poca durada o bé comporta penes lleugeres, que es burla del destí que alguns consideren senyor absolut de totes les coses, afirmant que algunes es produeixen per necessitat, altres casualment, altres, en fi, depenen de nosaltres, ja que veu que la necessitat és irresponsable, l’atzar inestable, en canvi la nostra voluntat és lliure i per aquest motiu digna de merèixer retrets o lloances? Gairebé era millor creure en els mites sobre els déus que ser esclau de la predestinació dels físics; ja que aquells ens donaven l’esperança de poder commoure els déus mitjançant les ofrenes; el destí, en canvi, és implacable. El savi no considera l’atzar com una divinitat, tal com creu la majoria de la gent, ja que cap acte dels déus no es troba mancat d’harmonia, ni considera l’atzar com una causa no fonamentada en la realitat, ni creu tampoc que doni als humans cap bé o cap mal respecte a la seva vida feliç, sinó tan sols que l’atzar és l’origen de grans béns i de grans desgràcies. El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç; però és d’altra banda millor que en les nostres accions el bon judici sigui coronat per la fortuna.”

Hegel: “La llibertat és la necessitat compresa.” “La història és el progrés de la consciència de la llibertat.”

Friedrich Engels (L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat): “Però l'atzar només és un dels pols d'una interdependència, l'altre pol de la qual es diu necessitat. En la natura, on també sembla dominar l'atzar, fa molt temps que hem demostrat en cada domini particular la necessitat immanent i les lleis internes que s'afirmen en aquell atzar. I el que és cert per a la natura, també ho és per a la societat. Com més escapa del control conscient de l'home i se sobreposa a ell una activitat social, una sèrie de processos socials, quan més abandonada sembla aquesta activitat al pur atzar, tant més les lleis pròpies, immanents, d’aquest atzar es manifesten com una necessitat natural.”

Jo mateix: “Mentre atribuïm les bonances o les inclemències a l’atzar, mentre no comprenem que dins d'aquest atzar hi ha lleis o necessitats que el converteixen en inevitable, mentre la llibertat només sigui una acomodació a les necessitats existents, les coses només poden ser com són: fruit de l’atzar, la predestinació, els déus, el pecat original, la culpa eterna, el destí, etc. Tot i que fins i tot els creients han deixat de fer vots o rogatives per la pluja ja fa una colla d'anys, qui s’alça o es rebel·la, però, contra tantes quimeres i il·lusions enervants? I tant que convé! si més no pels que pensem que un altre món és necessari i possible."

"IGUALDÁ" CONTRA EL NACIONALISMO

ELLOS donen el nom de NACIONALISMO als desitjos, aspiracions o lluites en favor de la IGUALTAT de totes les nacions que la reclamen; en canvi, al seu NACIONALISMO, l’anomenen CONSTITUCIÓN, ESTADO DE DERECHO, LEY DEL DEPORTE, LEY DE BANDERAS, LENGUA COMÚN, etc.
ELLOS anomenen NACIONALISTA i condemnen un polític com Atutxa, que aspira a la IGUALTAT de la seva nació, perquè es va limitar a complir amb el Reglament del seu Parlament, alhora que passegen alegrament a tocs de trompeta i timbals un cretí NACIONALISTA com Aznar, que va donar a ETA el nom de part del moviment d’alliberament nacional basc, va negociar amb ETA després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, va portar el país a una guerra injusta a cops de mentides de les quals no s’ha retractat, va col·laborar en l'intent de cop d'estat a Venezuela, va amagar l'autoria de l'atemptat de l'11-M per interès electoral, etc, això sí, amb el seu NACIONALISMO amagat darrera noms tan estrafolaris com: RAZONES DE ESTADO, UNIDAD DE ESPAÑA, etc.

ELLOS tenen un Rajoy que s’ha convertir en una titella de l’Aznar, i una esquerra tova que amb NO MÁS REFORMAS DE ESTATUTOS, NO HAY EXPECTATIVA DE MÁS DIÁLOGOS CON ETA, IGUALDAD DE TODOS LOS CIUDADANOS, RESPETO PARA UN EXPRESIDENTE ELEGIDO DEMOCRÁTICAMENE, etc, ha esdevingut presonera de l’estratègia de la dreta més cavernícola del món mundial: coPPe (IGLESIA + PP).

Potser l'hivern no és ni el fred ni la neu

Aquest hivern és, ara per ara, massa sec i moderat [ai, detractors del canvi climàtic!] per atribuir l'origen de qualsevol glaçada a les inclemències de la meteorologia. És clar que, sense esma ni virior ni deler, pot glaçar fins i tot sota el sol roent d'estiu.

No hago caso y te espero

cerquita del fuego

por si quieres calentar

tu corazón de hielo,

que tanto frío no es bueno...

Cuando llego tú te vas.

(Despistaos: Corazón de hielo, de l'àlbum Y a tí qué te importa?)

"l'ombra corba incitant de l'esguard" (Joan Salvat-Papasseit)

Cada cop que llegeixo la presentació del blog de la Carme Fortià, que acostuma a esporgar les belles riqueses que fluctuen entre la vall i la cresta de les onades, entre els somnis i les realitats, penso en l’historiador Josep Fontana i la seva invitació a pensar "el passat en termes d’encreuaments a partir dels quals diverses opcions eren possibles, evitant d’admetre sense discussió que la fórmula que va imposar-se fos l’única possible (o la millor)" (Josep Fontana: La història després de la fi de la història, 1992) i a tenir presents els "caminos cortados _programas fracasados, derrotas y utopías_, porque nada nos garantiza que lo que triunfó fue siempre lo mejor, lo que conducía en la dirección del futuro deseable" (Josep Fontana: Historia. Análisis del pasado y proyecto social, 1982).

Aquest cop el seu post Un dia gris m’ha provocat l’associació d’idees d’avui: on rau la bellesa, en l’objecte o subjecte contemplats, en l’esguard dels ulls que els contemplen o en ambdós alhora? I aquest és el record que m’ha reportat:

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

(Joan Salvat-Papasseit: I el seu esguard, de La rosa als llavis, 1923)

Algú encara en diu luxúria

La carn vol carn
AUSIÀS MARCH

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

(Vicent Andrés Estellés: Els amants)

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (III Sobre los reyes)

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente: _España ha tenido reyes desde hace muchos siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, como mínimo. En Cataluña hubo condes: los Condes de Barcelona, los Condes de Ampurias, etc, pero no de Cataluña. ¿Cuándo ha tenido reyes, o condes, Cataluña?

Catequista: _En primer lugar, España no es fruto de matrimonios de reyes supuestamente católicos. España fue un concepto geográfico utilizado en plural _Españas_, el cual abarcaba toda la península Ibérica. Incluso después de la independencia de Portugal (1668), cuando los Habsburgo o Austrias empezaron a abandonar la fórmula clásica: “coronas de Castilla y de Aragón”, por “corona de España”, Portugal expresó sus protestas porque se consideraba una de las Españas, y manifestó que si el uso exclusivista del nombre persistía dejaría de considerarse una de ellas.
Por otra parte, no ha habido rey de España, mejor dicho, de las Españas, hasta el año 1808. Efectivamente, el 1714 no comportó cambios en las titulaciones de los monarcas ibéricos. Y fue la Constitución de Bayona (1808) la que otorgó el título de rey de las Españas, y aún a un borrachín francés, al hermano del emperador Napoleón I Bonaparte, José I Rey de las Españas, más conocido por Pepe Botella: "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".

Esta fórmula plural perdurará en la Constitución de Cadiz (1812) o la Pepa, en la cual Fernado VII el Deseado (1813-1833) es nombrado "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", y en la Constitución del 1837 y en la Constitución del 1845, en las cuales Isabel II (1833-1868) es "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singulariza es otro rey de origen extranjero, un italiano de la Casa de Savoya: Amadeo I (1870-1873), nombrado "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".

A partir de aquí, la Constitución del 1876 establece la fórmula que será para siempre jamás, con Alfonso XII (1874-1885), que reinará como "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".

Ya lo ves, si los condes de la Casa de Barcelona no pueden ser considerados reyes de Cataluña porque les faltaba el título oficial, a pesar que ejercieron como tales, los reyes de España sólo existen oficialmente des de 1870! Si somos formalistas para una cosa, debemos serlo para todas, ¿no te parece?

Y por último, ¿por qué das tanta importancia a los reyes en la historia de un país? A ver si con un poema te ilustras mejor:

¿Quién construyó Tebas, la de las siete puertas?

En los libros se mencionan los nombres de los reyes.

¿Acaso los reyes acarrearon las piedras?

Y Babilonia, tantas veces destruida,

¿Quién la construyó otras tantas? ¿En que casas

de Lima, la resplandeciente de oro, vivían los albañiles?

¿Adónde fueron sus constructores la noche que terminaron

la Muralla China?

Roma la magna está llena de arcos de triunfo.

¿Quién los construyó?

¿A quienes vencieron los Césares? Bizancio, tan loada,

¿Acaso sólo tenía palacios para sus habitantes?

Hasta en la legendaria Atlántica, la noche que fue devorada

por el mar,

los que se ahogaban clamaban llamando a sus esclavos.

El joven Alejandro conquistó la India.

¿Él sólo?

César venció a los galos;

¿no lo acompañaba siquiera un cocinero?

Felipe de España lloró cuando se hundió su flota,

¿Nadie más lloraría?

Federico Segundo venció en la Guerra de Siete Años, ¿Quién

más venció?

Cada página una victoria

¿Quién guisó el banquete del triunfo?

Cada década un gran personaje.

¿Quién pagaba los gastos?

A tantas historias,

tantas preguntas.

(Bertolt Bretch: Preguntas de un obrero que lee)

"D'un roig encès" (Raimon)

És curiós això del record i la memòria. Ahir vaig visitar Ca l'Elur, una nòmada del vent que ens descriu les seves anades i vingudes amb la poesia i la fotografia, i el seu post roig... em va portar al record una antiga cançó de Raimon: A Joan Miró (1968). Estranya associació d'idees, podeu pensar, però és igual, us la penjo aquí.

D'un roig encès

voldria les cançons.

D'un roig encès

voldria la vida.

D'un roig encès

tots els amors.

D'un roig encès

aquest racó tan perillós;

la gent d'ací i la de fora

que fossen tots

d'un roig encès.

D'un roig encès

voldria el món,

i dir les coses

tal com són.

Fent números me n'he adonat que han passat quaranta anys des d'aquell Maig del 68 ple d'il·lusions i esperances en un futur diferent i aquest estrany 2008 en què les forces conservadores españoles assagen per primer cop en una democràcia la derrota de les esquerres amb la mateixa estratègia amb què Reagan i Woytila van fer caure el règim comunista de Polònia i, de retruc, tots els règims d'allò que s'anomenava l'Europa de l'Est, és a dir, amb la connivència i la beligerància de l'Església catòlica española i el mateix Vaticà, i dels seus mitjans: ràdios, trones, manifestacions, etc.

He expressat en més d'una ocasió els meus dubtes que amb aquesta estratègia els surti bé. Oi més, quan estan confonent democràcies, si voleu incomplertes, amb règims molt diferents: aquí no està en qüestió cap tipus de llibertat, sinó l'extensió i la universalització de drets que conformin allò que se'n diu l'estat del benestar.

Amb tot, però, la cançó m'ha recordat que ni la claudicació, ni la pusil·lanimitat, ni la tebior han estat les millors maneres per domesticar una fera ni per avançar en la conquesta de drets socials. D'un roig encès, voldria aquest proper 9 de març!