"i feia una tardor benigna" (Miquel Martí i Pol)

Giuseppe Arcimboldo (1527-1593): La tardor (1573)

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca
el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
resplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

(Friedrich W. Nietzsche, 1844-1900: La tardor)

No hi ha cap déu ni cap pàtria per als quals els humans lliures hagin de matar o de morir

Losantos silencia otra vez a monseñor Blázquez

La petición de perdón sobre la guerra civil del presidente de los obispos, censurada en la radio de los obispos

La mano derecha del cardenal Tarancón considera que Blázquez se ha quedado corto

Padre Martín Patino: "La Iglesia comulgó con las mentiras del régimen franquista"

"Salvó a España de un sistema de opresión, tiranía, marxismo y estalinismo”

La Iglesia Católica oficia varias misas para homenajear a Franco

El presidente de la Conferencia Episcopal Española se desmarca de Rouco y sus colegas más conservadores
El testamento de Blázquez: "Pido perdón por 'actuaciones' de la Iglesia durante la República y la guerra civil"

Ja poden anar fent. Per més equilibris que els seus dirigents facin ara entre la mamella que van beneir i que els va engreixar i la doctrina que ens vendran com més ens acostem a la Declaración de la Renda 2007, l’església institucional española ja fa temps que s’ha retratat. No cal ni recordar el seu trist paper durant el cop d’estat del 23-F (Si estalvies el plor, no estalviïs el bes), per més llustre _d’altra banda, molt allunyat encara de la democràcia cristiana que va reconstruir l’Europa postfeixista amb les esquerres_ que es posi a les sabates, la seva presa de posició política d’aquests darrers anys ens obliga a considerar-la i a tractar-la d’acord al paper que ha assumit voluntàriament i lliurement: l'aparell ideològic _amb la COPPE_ d'un simple partit polític que, per a més inri, està ubicat a l’extrema dreta. Ecs, quin fàstic!
Se me’n refot, que demanin perdó o no _són ells els que s'han arrogat el poder de perdonar i no pas jo_, i encara menys si no el demanen per la seva col·laboració i complicitat amb la pau franquista, perquè en la guerra, ja se sap, tots els contendents, lleials o revoltats, han comès excessos. Allò que em fot, és que a l’any 2007 estiguin encara en la mateixa trinxera ideològica i política que el 1936!
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, així amb Ç (com Flaçà, Corçà, entre d’altres) encara que no li agradi, es pregunta: “Aquesta demanda de perdó pel seu comportament durant la guerra civil i la República inclourà la beatificació d’algun dels 50 clergues afusellats pels nacionales, durant la guerra o després de la guerra, encara que no siguin caídos ni por dios ni por la patria? Inclou la seva actitud de connivència i complicitat amb el bàndol franquista en la defenestració i l’exili obligat del Cardenal Vidal i Barraquer? Aquesta demanda de perdó per "actuaciones" durant allò que ells batejaren com a Cruzada és extensible a la seva actitud durant el franquisme, en què donaven la seva benedicció als piquets d’afusellament o perseguien les celebracions religioses en llengua catalana o dirigien l’educació repressora i culpabilitzadora de la nostre joventut? En fi, aquesta estranya i tardana demanda de perdó els surt del cor o és una estratègia de màrqueting davant la propera declaració de la renda?”

Qui té una cort, és el rei!

Hi ha molta gent, sobretot a l’Empordà, que ha sentit parlar de Lo rei Micomicó. Alguns fins i tot han tingut potser la sort de llegir-lo o de gaudir-ne d’alguna representació. Sota l’aparença de comèdia, Abdó Terrades (1812-1856), socialista cabetià figuerenc, hi fa una paròdia cruel i sagnat del règim monàrquic.
Poca gent sap, però, del possible origen real de la farsa. Tot i la manca de certesa, Àngel Carmona, a Dues Catalunyes (1967), ens recorda que devem a Conrad Roure l’explicació de l’origen real del "rei Micomicó" d'Abdó Terrades. Així, a Recuerdos de mi larga vida, ens fa cinc cèntims de la història del figuerenc Vicent Perxas, el qual, l’any 1836, després d’una lectura d’El Quixot, va perdre la raó i començà a titular-se “el rey Micomicón”.

Segons Roure, l’atent Abdó Terrades no sols li seguí el corrent, sinó que li organitzà una cort de joves disposats a divertir-se, es nomenà camarlenc d’aquell regne de la demència i durant dos anys l’acompanyà en el repartiment d’ordres reials i en la signatura de reials decrets, amb gran diversió per part de la gent de Figueres.
Molt pillo, aquest en Terrades, ell mateix ajudava a crear l’argument, ple de vivacitat i diversió, de la comèdia antimonàrquica que publicaria i estrenaria l’any 1838. Un fart de riure, com qualsevol monarquia que hagi sobreviscut al segle XIX.

La Catalunya d'avui poc s'entendria sense el significat d'aquesta cançó

Gregori López Raimundo (1914-2007)

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure,
d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

(Raimon: T'he conegut sempre igual, 1973, a Gregori)

Bones festes d'HIVERN!

Em sembla que cada any s’avancen més. La comercialització ho avança tot, no pas els sentiments però. “El capitalismo de consumo nos despoja _regularizándolas_ de nuestras actividades de ocio y consumo: crea necesidades que se acoplen a los productos que está interesado en vender, transformando _mediante la pedagogía y la demagogia_ nuestras actividades de ocio y consumo para que se acoplen a sus productos" (Jesús Ibáñez: Por una sociología de la vida cotidiana, 1994).

D’altra banda, el cristianisme, d'ençà que els emperadors Constantí I el Gran i Licini decretessin (edicte de Milà, 313) la tolerància religiosa, es convertí en religió oficial de l'Imperi Romà, la qual cosa possibilità la organització i institucionalització d'una Església que, amb la consecució del poder polític i econòmic, en féu una ideologia pública en competència, molt avantatjosa, amb d'altres ideologies.

I irreverent i iconoclasta davant totes les creences que surten del clos privat i individual _l’únic lloc on les respecto_, d’on no haurien de sortir mai si no volen ser tractades com una ideologia nefasta _per la seva reiterada prèdica en favor de la resignació de la majoria com a millor garantia del manteniment de l'opulència d'una minoria_ en competència amb d'altres ideologies molt més alliberadores pel paper que atorguen a l'actuació humana _encara que de vegades comporti errors o equivocacions_, m’he començat a sentir atabalat, aclaparat i perseguit per déus, àngels i dimonis, per cançonetes de veus horripilants i lluminàries d'escassa sostenibilitat, i he preparat, com cada any, les meves particulars felicitacions de les festes d’hivern, que, sense vocació de copyright, podeu utilitzar lliurement.

Així que, en plena tardor encara, Bones festes d’hivern a tots els mortals!

I tu, de pas, al món, hi fas alguna cosa?

No és una cita cèlebre, en el sentit que el seu autor, històric tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es feia tot sovint. Però, ho sento, la tramuntana d'avui m'ha xiulat a les orelles i me l’ha portat al cap.

Segons Carles Fages de Climent (1902-1968) en la seva Balada del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i molt sovint, Anton Esglésies, sabater d’Ordis, en la primera etapa de la seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"
Aquesta fou la gran pregunta que es formulà de manera persistent, fins que conegué l’adversitat: escassetat de la feina, mort del fill, abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies no venen mai soles, i abans encara menys. En aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que havia portat i quedà sense records, regirà la seva vida com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble, i es convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu.

Sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom fou la seva gran resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre. I davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, no penseu que aquest determini de voler portar la tramuntana a raons amb una canya del Manol era una gesta molt i molt lloable?

No siguis maleducat, rei, que un colpista és un fill de puta, aquí i allà

Ens poden entretenir amb l'anècdota, dels gestos o de les paraules. Ens poden distreure sobre les qüestions importants amb titulars o tertulians que, de grat o per força, tenen amo. Però si alguna cosa hi ha d'interessant en la cimera iberoamericana és aquesta: l'entrada en escena de la plurimodelitat en el discurs alliberador del continent sud-americà, això que volen desqualificar amb la paraula populisme.

Sense prejutjar-ne cap _cal conèixer la història, la realitat, els greuges, les pressions, les intromissions, les conquestes, els avenços, etc, per poder apostar més per un model que per un altre_, la cimera ha posat de manifest el creixement del crit de justícia. Cuba no està sola: Veneçuela, Nicaragua, Bolívia, etc, amb models diferents i en evolució, han posat sobre la taula dels senyors aquell preciós vers de Georg Herwegh (1817-1875): "Pa és llibertat, llibertat pa!" (Himne per a l’Associació General Alemanya de Treballadors).

I aquesta pluralitat de models per començar a caminar lliures del paternalisme trampós de la caritat dels països rics és el que trobo més interessant de tot plegat, conscient, d'altra banda, del cordó sanitari que intenten els Estat Muñits d'Amèrica i els seus socis.

Ara, si els mitjans o la Pilar Rahola em proposen de triar entre maleducacions, no em costa gens i em poso al costat de la maleducació que prové de l'empobriment (no de la pobresa), de la servitud i de l'ofensa i no pas de la que prové del prejudici o de la prepotència.

El conflicto entre el Rey y Chávez tuvo, pues, un precedente en 1996
Aznar y Castro protagonizaron también momentos de tensión en la VI Cumbre Iberoamericana

La corbata

Tras este momento de tensión, Aznar se quitó su corbata azul y se la tendió a Castro, quien a su vez se desprendió de la suya, de color naranja. Intercambiadas las corbatas, Aznar analizó la que había recibido del líder cubano y le dijo: “Sales ganando con el cambio” y “es sólo una corbata, no una soga”.

El papel del PP en el golpe venezolano de 2002, al descubierto

Aznar, EE.UU. y ciertos medios legitimaron la conjura contra Chávez

Després de la seva lectura encara entenc menys que la notícia sigui la maleducació d'uns o altres. Ara els qualificatius de "feixista" i "racista" em semblen moderats i benevolents, i fruit d'una terrible bona educació.

Futuritat

Els principis o criteris operatius de sostenibilitat són els que garanteixen la no saturació de les capacitats necessàries per a la realització de les funcions ambientals que vèiem en el post anterior. Herman E. Daly ens en proposa sis:

1. principi d'irreversibilitat zero, que pretén la reducció a zero de les intervencions acumulatives: l'emissió persistent de tòxics no biodegradats i acumulables en les cadenes tròfiques, i dels danys irreversibles: l’extinció d'espècies animals i vegetals, i que comporta, en conseqüència, el tancament de la indústria nuclear: rebuigs radioactius ineliminables, i de molts processos corrents en la indústria química: rebuigs tòxics ineliminables.

2.1 els recursos perpetus són els únics recursos que en principi poden explotar-se il·limitadament, encara que no totes les maneres de fer-ho són sostenibles en qualsevol escala: per exemple els generadors eòlics, que, tot i utilitzar el vent, consumeixen energia en la seva fabricació, consumeixen materials valuosos en la seva fabricació, ocupen espai en la seva instal·lació, ocasionalment posen en perill la migració de les aus i de vegades maten aus en la seva utilització.

2.2 principi de la recol·lecció sostenible, que afirma que les taxes de recol·lecció dels recursos autorenovables han de ser iguals a les taxes de regeneració d'aquests recursos, per la qual cosa s'han d’aprofitar els excedents sense deteriorar els sistemes que produeixen els excedents: recollir llenya sense talar els arbres, consumir ous sense matar la gallina, perquè la sobreexplotació converteix els recursos renovables en recursos no renovables: sòl fèrtil, aigua dels aqüífers subterranis, espècies silvestres i domesticades, boscos, prats, terres cultivades, ecosistemes marins i d'aigua dolça (font de la pesca).

2.3 i 2.4 principi del buidatge sostenible, que afirma que les taxes de buidatge dels recursos no renovables han de ser iguals a les taxes de creació de substituts renovables, raó per la qual s'ha d'aprofitar la substituïbilitat parcial entre diferents tipus de recursos per mantenir constant un fons o munt que no disminueixi les opcions econòmiques de la generació següent a la nostra: extracció de petroli conjuntament amb la plantació d'arbres per obtenir alcohol a partir de la fusta, perquè la substitució converteix els recursos no renovables en renovables.

3. principi de l’emissió sostenible, que afirma que les taxes d’emissió de residus han de ser iguals a les capacitats naturals d'assimilació dels ecosistemes en els quals s'emeten aquests residus, la qual cosa implica emissió zero de residus no biodegradables.

4. principi de selecció sostenible de tecnologies, que afirma que s'han d'afavorir les tecnologies que augmenten la productivitat dels recursos (el volum de valor afegit extret per unitat de recurs) en lloc de les tecnologies que incrementen la quantitat extreta de recursos, i que comporta eficiència en lloc de creixement, eficiència en el consum final dels recursos: bombetes més eficients en lloc de més centrals elèctriques, disseny de productes i processos susceptible de facilitar el reciclatge de materials tant en la pròpia economia com en els cicles naturals dels ecosistemes (biodegradabilitat), etc, i canvi tecnològic: ha de promoure la substitució de recursos no renovables per renovables en la línia d'una estratègia energètica solar.

Aquests cinc principis es clouen en un darrer, el qual permet d’afrontar tot allò inesperat o imprevist que no s’ha recollit en cap dels principis anteriors: el principi de precaució, que ens reclama una actitud vigilant que anticipi els colls d'ampolla, eviti els atzucacs i tingui presents les anàlisis del cas pitjor, davant la complexitat, el dubte i la incertesa i davant la magnitud dels riscos als quals ens enfrontem.

Amb aquest post d’avui, els números del qual tenen relació amb els d'ahir, tanco, provisionalment, el tema de la sostenibilitat. Se’n podria parlar molt més: sobre la compatibilitat entre sostenibilitat i benestar, sobre mesures concretes per a una actuació mínima i immediata, sobre la diferenciació entre desenvolupament i creixement, sobre els papers de la planificació i el mercat, etc. Per a més endavant! El monotematisme avorreix, fins i tot a qui el practica. Per tant, el blog recupera avui el caràcter sincrètic, irreverent, eclèctic i pluritemàtic amb què va néixer.

"La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia" (Pere Quart)

El proper post (principis de sostenibilitat), que serà, provisionalment, l’últim sobre aquest llarg monogràfic sobre el tema de la sostenibilitat, poc s’entendria sense el d’avui, perquè els principis venen determinats en part per allò en què volen incidir. Per aquest motiu, el post d’avui va destinat nomes a resumir, gairebé a ressenyar, les funcions ambientals.
Cal entendre per funcions mediambientals les funcions de la biosfera o del medi ambient en la seva interacció amb l'economia humana. I Alfons Barceló considera que el medi ambient té quatre funcions molt concretes:

1. Font essencial de la vida i la biodiversitat:
a) Hàbitat per a les espècies vives;
b) Proveïdor de serveis ambientals globals: regulació del clima, creació de sòl fèrtil, regulació del cicle hidrològic, regulació dels cicles biogeoquímics, biodegradació dels contaminants, etc;
c) Capacitat de provisió de serveis ambientals globals dependent de la conservació de la biodiversitat: participació de plantes, animals i microorganismes en processos essencials.

2. Font de recursos naturals, això és, magatzem d'energia i matèries primeres:
a) Recursos naturals renovables:
2.1 recursos perpetus: llum solar, vents, marees, pluja periòdica;
2.2 recursos autorenovables: pesca moderada, explotació forestal moderada;
b) Recursos naturals no renovables:
2.3 recursos esgotables reciclables: metalls;
2.4 recursos esgotables irreversiblement: combustibles fòssils.

3. Abocador de rebuigs i calor, és a dir, com a destinació de residus i emissions.

4. Font de tecnologia humana, amb un paper essencial com a mitjancera en el metabolisme entre espècie humana i natura.

Els números que conté el post d’avui estan estretament relacionats amb els números del post de demà, en el qual, a més dels principis de sostenibilitat, veurem com aquests es corresponen amb les funcions ambientals d’avui.

Una rata és una rata!

Sóc xafarder de mena i, en sentir la notícia, no n'he fet prou i he buscat la informació que no han donat les TV's. I, efectivament, per a mi la notícia és la confirmació del caràcter feixista i racista de la dreta española i no pas la bona educació d'una esquerra tèbia que ni tan sols sap disculpar-se per la intromissió imperial i imperialista del govern de l'individu Aznar. Una rata és una rata!

Allò important és conèixer la dreta:

Tienes que “unirte a nuestro club”

En su ataque a Aznar, Chávez reveló datos sobre una conversación que mantuvo con el entonces presidente del Gobierno español en julio de 1999. Según Chávez, Aznar le dijo: "Vengo a invitarte a que te unas a nuestro club, tienes petróleo, tienes que incorporarte al primer mundo, basta que tú lo decidas, ya que tienes un fuerte apoyo popular y político". "Pero yo tenía que dejar las relaciones con Cuba, Aznar me dijo que no me convenía la amistad con Castro, Fidel Castro, que para mi es como un padre, un padre revolucionario, un ejemplo de dignidad, de lucha, de resistencia a un imperio", contó Chávez.

“Una preguntita”

"Entonces, yo le hice una preguntita” prosiguió Chávez, “¿Mira, Aznar, tú que opinas de Haití, de Centroamérica y de Africa. Pido perdón por lo que voy a a decir, Aznar me respondió: "Esos se jodieron"(sic). Ahí mostró todo el rostro horrible del fascismo y del racismo". "Una serpiente es más humana que un fascista o un racista; un tigre es más humano que un fascista o un racista", agregó el presidente venezolano.

Allò que sobresurt és

la bona educació de l'esquerra tèbia:

Zapatero pide “respeto” para Aznar ante los insultos del presidente venezolano

i el més secundari de tot:

Juan Carlos I a Chávez: “¿Por qué no te callas?”