Si estalvies el bes, no estalviïs el plor

L’església com a institució, com a jerarquia, sempre ha donat cobertura ideològica a l’ordre establert, a benefici dels poderosos de torn. Això no és nou, i si les persones respirem com en el paleolític i, per tant, hem evolucionat poc per aquesta banda (Joan Fuster), els governants de l’església catòlica actual també continuen respirant com a l’edat mitjana: aquí i a Roma.

Ja fa temps, però, que hi ha hagut un salt qualitatiu important. Durant el cop d’estat de Tejero, que no va triomfar militarment però sí ideològicament, l’església institucional va romandre callada, silenciosa: estava resant per España, van dir els bisbes d’aleshores. Per quina Espanya, preguntava el sempre lúcid Manolo Vázquez Montalbán, per l’España que s’aixecava en armes o per l’Espanya que era apuntada per aquestes mateixes armes?

Avui, no sols no roman callada, sinó que s’ha convertit en la complicitat política, econòmica i comunicativa més activa i postulant no de la dreta democràtica, sempre perdonable en atenció als orígens classistes de la institució eclesiàstica, sinó de la mateixa extrema dreta, que campa per la COPPE i per can PP com si fossin ca seua, predicant odi, discriminació o ira, que és el darrer dels set pecats capitals.

Això té riscos importants: són cada cop més els fidels que apostaten o que opten per destinar, mitjançant la declaració de la renda, els seus impostos a fins socials. I aquestes defeccions, aquests riscos, en fi, el catolicinisme, alguna contrapartida han de tenir. Quin preu ha pactat el PP amb l’actual aparell de propaganda de l’extrema dreta si algun dia arriba a governar gràcies a favors tan desinteressats i caritatius?

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

(Joan Salvat-Papasseit: Nadal, de L'irradiador del port i les gavines, 1921)