“La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos” (Miquel Martí i Pol)

A Sant Feliu de Torelló, pescallunes.

Anant de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera. Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida. Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués estat pel seu esforç.

Qui sabia de la impossibilitat d'agafar la lluna amb un cove, va provar d'aconseguir-la amb les seves mans. Esmunyadissa com era, tampoc se'n va sortir. Diferentment als pescallunes, però, després de cremar-se les mans, no n'ha sabut mai més res. És clar que als pescallunes els movia el noble objectiu de salvar-la, i no pas de domesticar-la.