diumenge, 28 de febrer del 2010

EMIC i ETIC

L'any 1978 Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar al Camerun per portar a terme la seva primera experiència de treball de camp antropològic. I va estar a punt de ser l'última. Però va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seva estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure durant dos anys. Instal·lat en una cabana de fang per estudiar els costums i les creences d'aquesta societat, Barley sabia com s'havia de fer el treball de camp, però va descobrir de seguida que la teoria no tenia en compte la naturalesa el·lusiva de la societat dels dowayos, que es negaven a adaptarse a les normes. En aquest relat sincer, divertit i compulsiu del seu primer any d'estada a l'Africà, el doctor Barley —que va sobreviure a l'avorriment, al desastre, a la malaltia i a l'hostilitat— fa una introducció decididament irreverent a la vida d'un antropòleg social amb un gran enginy i destresa (Descripció de l'editorial). Un llibre que passa xuclant (Opinió personal).

Introducció en l’antropologia
Els conceptes emic i etic foren introduïts a l’antropologia a partir dels anys seixantes per Marvin Harris (1927-2001), antropòleg estatunidenc que va crear una nova estratègia antropològica anomenada materialisme cultural.

Antecedent en la lingüística
L’antecedent, però, dels dos conceptes cal buscar-lo en la lingüística, ciència en la qual Kenneth Lee Pike (1912-2000) proposà, l’any 1854, la distinció entre fonèmica (o fonologia), l'estudi dels fonemes d’una llengua: les unitats funcionals mínimes i distintives per als parlants de qualsevol llengua _que, per exemple, permet de copsar a qualsevol la diferència oral entre casa i caça_, i fonètica, l'estudi dels sons de la parla: les realitzacions concretes dels fonemes pels parlants de qualsevol llengua _amb diferències, per exemple la que trobaríem en la realització de la d en dau i radar, només distingibles per persones entrenades.

Explicació dels dos conceptes
Marvin aplicà els dos conceptes en l’antropologia com les dues mirades, visions o interpretacions que poden tenir els fets o les conductes culturals segons provingui des de l’interior o des de l’exterior de la cultura, és a dir, segons si els subjectes o agents formen part o no de la cultura concreta. D’una banda, ens trobem amb la interpretació o explicació que la pròpia cultura ens ofereix a través dels seus subjectes participants: la visió emic, a partir dels conceptes i les distincions que la pròpia cultura considera significatius i apropiats. De l’altra, la descripció que des de fora de la cultura ofereix l’observació de l’antropòleg o qualsevol observador extern: la visió etic, a partir dels conceptes significatius de la realitat vista des de l’exterior.

Utilitat dels dos conceptes
D’acord a la seva mateixa estratègia de materialisme cultural, que proposa una ordenació i jerarquització de les explicacions causals en la cultura d’acord a infraestructura, estructura i superestructura, la perspectiva emic seria, com a visió de la persona copartícip o nadiua de la mateixa cultura, un element més de la superestructura, amb les idees, les il·lusions, els pensaments, etc, dels subjectes de la cultura en qüestió. És la perspectiva més idònia per a la comparació de les diverses cultures entre elles.
La perspectiva etic, que des del materialisme cultural partiria de la infraestructura, permet determinar les causes dels processos culturals amb les seves semblances i les seves diferències.

Exemples
De manera il·lustrativa, ens poden servir els viatges de Cristòfor Colom. Arran del desembarcament a Amèrica, Colom, els Reis Catòlics i d’altres col·laboradors en la iniciativa no s’estaven d’afirmar, des de la societat i l’època pròpies (perspectiva emic), que Colom havia aconseguit d’arribar a les Índies per la ruta occidental. Per a nosaltres, observadors externs (perspectiva etic), privilegiats per la geografia i la història, podem afirmar que Colom va descobrir el nou continent americà.
Un altre exemple podria ser la qüestió de les vaques sagrades en l’hinduisme. Des de l’explicació emic, hi ha motius de caràcter religiós que no permeten el sacrifici d’aquests animals. La visió etic, en canvi, troba l’explicació de la salvaguarda de les vaques en el seu paper econòmic i ecològic en la relació entre home i natura: els fems de les vaques són utilitzats com a combustible i com a adob, les vaques no competeixen alimentàriament amb els homes i proporcionen aliments com la llet i el formatge.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Adorno V: A propòsit del seu assaig sobre l’assaig

Sens dubte que l’assaig, per la seva estreta relació amb el mateix pensar o filosofar, és una important eina crítica, de desvetllament i coneixement de la realitat, sigui en el camp polític com en els àmbits culturals i filosòfics. Els àmbits de la filosofia, la política o la cultura són, potser, els més apropiats i propicis per a la interpretació, la meditació, la reflexió i per a la crítica. Tanmateix, però, per a qualsevol filosofia crítica, que pretén, doncs, transformar la realitat i canviar el sistema, és bo no oblidar que els canvis només poden ser fruit de grans majories, les quals acostumen a ser presoneres dels models expressivo-culturals vigents més fàcilment entenedors, més accessibles intel·lectualment. És a dir, tot i reconeixent, amb Adorno (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004), la importància de l’assaig com a element de conscienciació, reflexió, transformació, descoberta, etc, un pensament crític i transformador no pot estar-se de reconèixer que, tot i la bona voluntat d’una universitat que acostuma a recomanar la lectura de textos originals o d’assaigs importants, la majoria dels alumnes acostumen a recórrer a l’actitud fàcil i còmode de buscar el llibre més complet i accessible que permeti una comprensió ràpida i pràctica. En conclusió, reconèixer la importància de l’assaig en l’àmbit de la indagació, l’exploració i la crítica del coneixement, no hauria de significar, per part del pensament crític, l’abandó, en mans de l’ordre acrític establert contra el qual aixeca la seva veu i el seu discurs, d’altres formes d’ús molt més corrents _diccionaris, manuals, enciclopèdies, síntesis, etc_ i des de les quals la reflexió, acrítica i panxacontent, s’acompanya de propagació i socialització de l’status quo vigent.
Si al costat d’aquestes múltiples formes textuals amb què s’expressava el pensament ja en la mateixa època d’Adorno, tenim presents els moderns i grans mitjans de comunicació de masses, és a dir, sense eufemismes, per a les masses, és fàcil d’entendre que difícilment es poden fer pessigolles a un elefant amb una ploma de gallina ni que sigui de la gallina dels ous d’or. N’hi ha prou de recordar com la rebel·lia franciscana fou desactivada estatuint-la com a orde monàstic. No, l’aposta única i exclusiva per l’assaig, amb tot el seu caràcter d’autocrítica i de crítica, serviria actualment de ben poc per qüestionar l’establert.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Aristòfanes, la complicitat del públic i un fragment de Lisístrata


D’Aristòfanes es conserven onze comèdies: Els acarnesos (425 ane), antibèl·lica; Els cavallers (424 ane), contra els demagogs; Els núvols (423 ane), on desfigura sarcàsticament Sòcrates; Les vespes (422 ane), contra el cos legislatiu; La pau (421 ane), contra la guerra, la qual és presentada en forma d'un morter que es disposa a moldre totes les ciutats de Grècia; Els ocells (414 ane), fantasia escapista i utòpica; Lisístrata (411 ane), en la qual les dones acorden d'abstenir-se de qualsevol relació sexual amb llurs marits mentre aquests no acabin la guerra; Les festes de Demèter o Les tesmoforiazuses (411 ane), contra Eurípides; Les granotes (405 ane), un nou atac contra Eurípides; L'assemblea de les dones o Les ecclesiazuses (390 ane), on l'autor satiritza un suposat estat regit per les dones en el qual la propietat pertany a tothom i les velles tenen prioritat a l'hora de reclamar l'amor dels joves, i Plutos (382 ane), una faula mitològica imbuïda d'esperit religiós.
Són diversos els recursos d’Aristòfanes per aconseguir la complicitat del públic durant la representació de les seves comèdies. La majoria es basen en al·lusions o senyals al públic o es relacionen amb la comicitat.
Entre les primeres cal esmentar la paràbasi, moment de l’obra en què el cor, sense els actors en escena, es dirigeix directament al públic per parlar sobre algun tema de l’obra o d’actualitat en la polis o d’algun personatge públic, afavorint i reclamant la intervenció dels mateixos espectadors. Es tracta d’una demanda directa d’opinió, debat i intervenció.
Entre els recursos per provocar la comicitat, els més utilitzats són: la sàtira amb què ridiculitza idees, polítiques, figures, personatges públics...; les facècies i els jocs verbals amb què provoca el riure; la descontextualització i la paròdia de la dicció literària d’altres gèneres; l’ús d’elements o de situacions considerats inconvenients per la seva relació amb les necessitats humanes primàries (sexe, escatologia, gastronomia, etc), i el món de la fantasia i la utopia amb les seves exageracions fora mida (la dona com a propietat comuna en una societat comunista).

Lisístrata: Ho diré perquè no cal ocultar-la, la paraula. Dones! Si hem de forçar els nostres homes a fer la pau, hem d’abstenir-nos…
Cleonica: ¿De què? digues!
Lisístrata: ¿És que ho fareu?
Cleonica: Ho farem, ni que calgués morir.
Lisístrata: Doncs bé, cal abstenir-nos del… coit. ¿Per què us gireu? ¿Cap on aneu? Ei, vosaltres, ¿per què serreu els llavis i brandeu el cap? ¿Per què us cau una llàgrima? ¿Ho fareu o no ho fareu? ¿O és que vacil·leu?
Cleonica: Jo no en sóc capaç; que s’arrossegui, la guerra.
Mirrina: I jo tampoc, per Zeus; que s’arrossegui, la guerra.
Lisístrata: (A Mirrina) ¿Això ho dius tu, oh llenguado? Suara afirmaves, certament, que ni que t’haguessin de tallar pel mig.
Cleonica: D’altres coses, el que vulguis. Si em cal, em presto fins i tot a caminar pel foc. Això encara més que el coit. Perquè no hi ha res com ell, estimada Lisístrata.
Lisístrata: (A Mirrina) ¿I tu, què?
Mirrina: Jo també prefereixo caminar pel foc.
Lisístrata: Oh, el nostre sexe! Impúdic de dalt a baix! No és pas sense motiu que les tragèdies tracten de nosaltres: no som res més que “Posidó i barca”. (A Làmpito) Però, benvolguda espartana! Encara que fossis l’única que et posessis al meu cantó, salvaríem l’empresa. Posa’t d’acord amb mi!
Làmpito: Pels dos déus! És ben terrible per a les dones de dormir soles, sense un home. Tanmateix sí, sigui com sigui, ens fa tanta falta, la pau!
Lisístrata: Estimadíssima! Ets l’única d’aquestes que ets uns dona autèntica!.
Cleonica: I si, fent tots els possibles, ens abstinguéssim d’això que tu dius -que mai per mai no em passi!- ¿es faria la pau?
Lisístrata: Íntegrament, per les dues deesses! Perquè si nosaltres sèiem a casa nostra embellides amb afaits, i, després amb les túniques d’Amorgos, ens acostéssim a ells nues, amb l’engonal depilat, els homes en erecció, tindrien pruïja per desfogar-se. Si llavors nosaltres no cedim, sinó que els rebutjàvem, sé molt bé que farien la pau a l’instant.

divendres, 12 de febrer del 2010

Podem conèixer l’inconegut sense prejudicis, si el fet de poder-ne parlar ja en palesa cert coneixement?


Des de la filosofia de la ciència, el constructivisme no permet parlar del que no coneixem i molt menys del que no existeix. No hi fa res que l'experiència científica ens remeti a l'inconegut que aspira a conèixer i l'existència del qual és en primer lloc només conjuntural _com ens recorda la història de la ciència amb el flogist, el calòric, el planeta Vulcà o les bruixes_, el constructivisme, en confondre la separació entre pensament i realitat amb la separació entre subjecte pensant i realitat, només pot enfangar-se en les tèrboles i contradictòries aigües de l’idealisme.
En efecte, el plantejament constructivista parteix d’un subjectivisme extrem: enlloc de pensar, com el realisme, una realitat que existeix independentment del pensament però que inclou el subjecte cognoscent, interpreta, inicialment, aquesta independència com una separació radical del subjecte cognoscent de la realitat, fins al punt que, negada l’existència d’un taumaturg, una providència o d’un deux et machina que coneix el món extern per endavant, el subjecte existent no pot conèixer, sense prejudicis, una realitat anterior o que preexisteix al mateix procés de coneixement.
Amb aquest aïllament del subjecte de la realitat objectiva, el constructivisme, que no vol ser ni escèptic ni relativista, només pot reeixir a salvar la cognoscibilitat de la realitat, és a dir, la seva racionalitat, si la insereix en el mateix procés de creació de la realitat, per la qual cosa uneix, de nou, en el pla de les idees allò que abans havia separat en el pla del real: per coherència i asserviment idealista, aquest constructivisme no té altre remei que afirmar, corol·làriament, que la realitat no és pressupòsit sinó fruit o producte del coneixement.
El realisme, en canvi, a l’hora que reconeix el caràcter independent del món objectiu, no s’està de recordar que l’home forma part de la mateixa realitat, com a objecte però també com a subjecte cognoscent, essent aquesta interacció de l’home en la realitat la que fa possible la seva cognoscibilitat, això és, la seva representació més acurada possible.
Així, si per a aquell constructivisme el coneixement humà crea la realitat i la multiplicitat de cognoscents avala l’existència parcel·lària de coneixements individuals difícilment transmissibles, per al realisme la realitat que inclou l’home possibilita el coneixement humà i la unicitat comuna de la realitat avala un coneixement universal que pot esdevenir llegat per a les generacions futures.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Marx i Engels, una parella ben contemporània

Oda a Marx, de Joan Brossa, 1983

En moltes obres del marxisme fins a la mort de Karl Marx, cal parlar d’autors. En concret de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895), el quals, conjuntament o simultàniament, van trencar amb els hegelians d’esquerra, ja que per ells l’idealisme hegelià suposava una inversió de la realitat, van arribar a conclusions semblants sobre els processos històrics, que després estudiarien i teoritzarien, i van esdevenir importants activistes polítics al servei de la classe obrera, amb la participació en la Lliga dels Comunistes, la Primera Internacional o Associació Internacional dels Treballadors i en els primers partits obrers.
Podríem afirmar que ambdós són els creadors d’una totalitat formada per filosofia, ciència econòmica i praxis política amb l’objectiu d’explicar el desenvolupament històric del capitalisme i transformar la realitat injusta fruit d’aquest desenvolupament. No és estrany, doncs, que ambdós alemanys figurin a les enciclopèdies com a filòsofs, polítics, economistes, etc. Marxisme (com a teoria científico-filosòfica), materialisme històric o filosofia de la praxis (com a teoria de les ciències humanes), materialisme dialèctic (com a filosofia creada posteriorment a Marx), socialisme científic (com a doctrina política), socialisme i comunisme (com a organització social), etc, són alguns dels noms amb els quals hom ha batejat i divulgat la seva metodologia i la seva acció per tal d’interpretar la història i instaurar un nou règim polític, econòmic i social: el comunisme.
A grans trets, les seves recerques apareixen en un context en el qual s’imposen els principis de la Il·lustració i del liberalisme i es coneixen els efectes i les conseqüències del primer capitalisme i la Revolució industrial. A partir de la influència de la filosofia alemanya (l’idealisme de Hegel, el materialisme anhistòric de Feuerbach, etc), dels economistes clàssics anglesos (Adam Smith i David Ricardo) i dels polítics socialistes o anarquistes utopistes francesos (Proudhon, Louis Blanc, etc), naixerà el seu cos teòric destinat a comprendre, explicar i a denunciar aquest món nou: el seu caràcter material o origen econòmic, és a dir, la determinació econòmica de la història i la seva historicitat, la plusvàlua com causa de les injustícies, així com el constant desenvolupament i moviment per raó de les contradiccions internes en el cas de les realitats no humanes (Engels) o per la lluita entre classes en les realitats històriques. La lluita de classes és el concepte clau de la seva teoria històrica fonamentada en la contradicció interna a qualsevol àmbit, com el motoret del desenvolupament d’aquests mateixos àmbits. I tot: producció, intercanvi, reproducció, política, art, ideologia, etc, gira i es mou en funció del desenvolupament d’aquesta lluita, que neix de la contradicció entre el desenvolupament, il·limitat en teoria, de les forces productives i la limitació que imposen les relacions de producció, per mantenir l’apropiació privada de l’excedent o la plusvàlua, el sobrevalor que produeix el treball humà.
La seves teories, que, doncs, al costat de la determinació en última instància dels factors econòmics contemplen també el paper revolucionari dels subjectes històrics, han estat sovint simplificades i esclerotitzades des de sectors marxistes mateixos amb un determinisme economicista i mecanicista, i excloent, per això, del paper de la praxis humana, oblidant que tant com la història fa les persones, aquestes persones també fan o poden fer la història. En qualsevol cas, el marxisme, tant el més determinista com aquell original en el qual la superestructura conservava certa autonomia respecte de la infraestructura, ha penetrat, a part de la política, en tots els camps de la recerca i la investigació: sociologia, antropologia, economia, història, filosofia, etc. I si com a metodologia i interpretació podria semblar en recés, la vigència de les seves aportacions conceptuals novadores palesa encara la seva gran influència.
La producció intel·lectual de Marx i Engels és immensa: engloba des d’articles en diaris i revistes especialitzades, cartes a amics en les quals precisen la seva teoria o rebaten els seus crítics, pròlegs i prefacis extensos en obres d’ambdós, manifestos i discursos polítics ocasionals, esborranys manuscrits, fins a les grans obres. En una classificació que, atesa la transversalitat de la seva obra, no deixa de ser convencional, destacaria, d’entre tota la seva immensa producció, les següents obres:
a) Filosòfiques:

1844 (Marx): Manuscrits econòmico-filosòfics.
1844 (Marx i Engels): La Sagrada família.
1845 (Marx): Tesis sobre Feuerbach.
1845 (Marx i Engels): La ideologia alemanya.
1847 (Marx): La misèria de la filosofia.
1873 (Engels): Dialèctica de la natura.
1880 (Engels): Socialisme científic i socialisme utòpic.
1886 (Engels): Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya.
b) Econòmiques:

1845 (Engels): La situació de la classe obrera a Anglaterra.
1867-1894 (Marx, i el darrer volum d’Engels): El capital.
c) Polítiques:

1848 (Marx i Engels): El manifest del Partit comunista.
1875 (Marx): Crítica del Programa de Gotha.
d) Històriques:
1854 (Marx): El divuit de brumari de Louis Bonaparte.
1871 (Marx): La guerra civil a França.
1884 (Engels): L'origen de la família, la propietat i l'estat.


Valgui aquest escrit d'Immanuel Kant: fragment d'El conflicte de les facultats (1798), a propòsit de la Revolució francesa en plena fase reaccionaria, per comprendre la importància i la pervivència del pensament de Marx i Engels. Perquè, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà marxistes.

"Perquè un fenomen semblant en la història humana no s'oblida mai, en haver revelat en la naturalesa humana una disposició i una capacitat cap al millor que cap polític hauria pogut argüir a partir del curs de les coses esdevingudes fins aleshores, la qual cosa únicament pot augurar una conciliació de natura i llibertat en el gènere humà d'acord amb principis intrínsecs al dret, si bé només com un esdeveniment imprecís i atzarós pel que fa al temps.
Però, tot i que tampoc ara s'arribés amb aquest esdeveniment a la meta projectada, encara que la revolució o la reforma de la constitució d'un poble acabés fracassant, o si tot tornés després al seu antic llit després d'haver durat un temps (tal com profetitzen actualment els polítics), malgrat tot això, aquest pronòstic filosòfic no perdria gens de la seva força. Perquè aquest esdeveniment és massa grandiós, es troba tan estretament implicat amb l'interès de la humanitat i la seva influència sobre el món s'ha disseminat tant per tot arreu, com per no ser rememorat pels pobles en qualsevol ocasió on es donin circumstàncies propícies i no ser evocat per repetir noves temptatives d'aquesta índole!"

dimarts, 2 de febrer del 2010

Soló, el polític-poeta


Atena amb les Muses, del pintor flamenc Frans Floris de Vriendt (1516-1570)

Mentre la poesia iàmbica és la poesia de l’excés verbal i de la irreverència, i per tant crítica amb les tradicions de l’antiga aristocràcia, com el cas d’Arquíloc de Paros, Soló manté una equidistància entre els extrems aristocràtics i populars que el porta a una reivindicació de les divinitats en el seu paper de justícia i de mesura, imprescindibles per a la refundació i reorganització d’Atenes.

1 Muses Pièrides, de Mnemòsine esplèndides filles
2 i de l'Olímpic Zeus, ara escolteu el meu prec:
3 feu-me puixant de part dels feliços déus, i entre tota
4 mena de gent que jo tingui l'honor d'un bon nom;
5 dolç als amics, que sigui amarg per als meus desafectes,
6 vist amb respecte pels uns i per la resta amb temor.
(Jordi Cornudella: Soló d'Atenes, dins Sis elegies gregues arcaiques; Reduccions, núm 31, octubre 1983)

Per al reformador polític Soló, són els déus els que guien els humans en justa mesura i els que els castiguen quan s’aparten dels camins de la moderació i l’equilibri. Per això, en l’Elegia a les Muses, la justícia impartida per Zeus és el principi rector de la vida humana contra el tancament dels nobles i contra el radicalisme de les classes populars.

71 Terme palès de riquesa, els homes cap no en coneixen,
72 car aquells que avui tenen cabals més puixants
73 doblement s'afanyen: tots ells, ¿qui podrà satisfer-los?
74 Han concedit el guany els immortals als mortals,
75 i de resultes esclata el desastre: quan com a càstig
76 Zeus l'envia, ara l'un, l'altre més tard el sofreix.


D’aquesta manera, Soló no s’està de la utilització política de la poesia i de la religió amb els déus mateixos en l’objectiu d’establir un règim polític allunyat alhora tant de l’oligarquia com de la democràcia. Ni els millors ni el poble! Els déus són, per a Soló, els qui han d’atorgar l’harmonia i la cohesió a la nova societat.