dimarts, 2 de febrer de 2010

Soló, el polític-poeta


Atena amb les Muses, del pintor flamenc Frans Floris de Vriendt (1516-1570)

Mentre la poesia iàmbica és la poesia de l’excés verbal i de la irreverència, i per tant crítica amb les tradicions de l’antiga aristocràcia, com el cas d’Arquíloc de Paros, Soló manté una equidistància entre els extrems aristocràtics i populars que el porta a una reivindicació de les divinitats en el seu paper de justícia i de mesura, imprescindibles per a la refundació i reorganització d’Atenes.

1 Muses Pièrides, de Mnemòsine esplèndides filles
2 i de l'Olímpic Zeus, ara escolteu el meu prec:
3 feu-me puixant de part dels feliços déus, i entre tota
4 mena de gent que jo tingui l'honor d'un bon nom;
5 dolç als amics, que sigui amarg per als meus desafectes,
6 vist amb respecte pels uns i per la resta amb temor.
(Jordi Cornudella: Soló d'Atenes, dins Sis elegies gregues arcaiques; Reduccions, núm 31, octubre 1983)

Per al reformador polític Soló, són els déus els que guien els humans en justa mesura i els que els castiguen quan s’aparten dels camins de la moderació i l’equilibri. Per això, en l’Elegia a les Muses, la justícia impartida per Zeus és el principi rector de la vida humana contra el tancament dels nobles i contra el radicalisme de les classes populars.

71 Terme palès de riquesa, els homes cap no en coneixen,
72 car aquells que avui tenen cabals més puixants
73 doblement s'afanyen: tots ells, ¿qui podrà satisfer-los?
74 Han concedit el guany els immortals als mortals,
75 i de resultes esclata el desastre: quan com a càstig
76 Zeus l'envia, ara l'un, l'altre més tard el sofreix.


D’aquesta manera, Soló no s’està de la utilització política de la poesia i de la religió amb els déus mateixos en l’objectiu d’establir un règim polític allunyat alhora tant de l’oligarquia com de la democràcia. Ni els millors ni el poble! Els déus són, per a Soló, els qui han d’atorgar l’harmonia i la cohesió a la nova societat.