Per la derogació de la Ley 15/1959, de 11 de mayo, un transvasament!

Epíleg dedicat al riu Ter

Extret d'Alguns elements per a una cultura –nova– de l’aigua i un epíleg dedicat al riu Ter.
Manel Serra i Pardàs
Consorci de la Costa Brava. Plaça Josep Pla, 4, 3er. 1a. 17001 Girona
E-mail: mserra@ccbgi.org

http://www.ccbgi.org/docs/llibre_aigua_a_catalunya/Llibre_Agbar_%20Serra.pdf

“Pensar globalment i actuar localment”

Les xifres, arrodonides i expressades en hm³, seran més eloqüents que les paraules:

Quadre 1: Dotacions teòriques segons la Ley 15/1959, de 11 de mayo i el Pla de Cabals de Manteniment de 2004.
Dotacions abastament Girona (a.m.) i Costa Brava centre 30 hm³/any
Dotacions regadiu agrícola (principalment Baix Ter) 100 hm³/any
Cabal bàsic (Pla Cabals Manteniment 2004) 170 hm³/any
Transvasament a comarques barcelonines 250 hm³/any

Quadre 2: Dotacions teòriques segons Decret 93/2005, de 17 de maig.
Dotacions abastament Girona (a.m.) i Costa Brava centre 20 hm³/any
Dotacions regadiu 60 hm³/any
Cabal circulant a Torroella Montgrí 10 hm³/any
Transvasament a comarques barcelonines 240 hm³/any

A la vista d’aquestes dades, podem donar la raó a aquells que afirmen que el Ter desemboca entre el Besòs i el Llobregat i no a Torroella de Montgrí com venia fent des de fa centenars d’anys.

La gravetat d’aquesta situació –crítica pel riu Ter– deriva de la relativa normalitat estadística amb què es produeixen episodis que obliguen a limitar, i a disminuir, els cabals de manteniment del riu, així com els cabals destinats al reg agrícola (vuit vegades en els darrers trenta anys segons dades d’Aigües Ter Llobregat). Ni la supervivència del riu Ter, ni la zona agrícola regable, ni l’abastament amb garanties raonables poden suportar gaire temps més aquest autèntic stress hídric. I si, fins ara, ha estat possible aquest stress, deu ser gràcies a la generositat dels regants i al tarannà pacífic de les persones, i de les institucions, de Girona.

Sembla obvi constatar que el major problema d’abastament a Catalunya és l’abastament a la regió de Barcelona. L’abastament a més de 100 municipis de vuit comarques diferents de l’entorn metropolità, on es concentren quasi 5 milions de persones, supera els 500 hm³/any. D’aquests 500 hm³/any, més del 40% provenen del transvasament del Ter: 210-240 hm³/any; el Llobregat aporta de l’ordre de 125 hm³/any; i la resta –uns 175 hm³/any– provenen de recursos locals que en la seva major part són captacions d’aigües subterrànies.

Aquesta realitat objectiva no accepta cap argumentació a favor. Ni amb els principis de la nova cultura de l’aigua, ni amb els axiomes de la “vella” cultura de l’aigua –si n’hi haguessin.

I allò que no es considera correcte pel riu Ebre (10 vegades més “gran” que el Ter), ni pel Roine (60 vegades més “gran” que el Ter), no pot ser-ho de cap de les maneres per un vell i esgotat riu Ter que “ja no és” riu. Desitgem i necessitem amb urgència les declaracions solemnes, els projectes concrets, les realitzacions d’obres adequades en el temps, i les modificacions legislatives necessàries que permetin retornar en un termini raonable de temps la condició de viu al riu Ter.

Tothom ho agrairà!

"Sapere aude" (Horaci i Kant)

"La Il·lustració és la sortida de l'ésser humà de la seva minoria d'edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d'edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d'un altre..." (Kant: Què és la Il·lustració?)

“Però la "cosa mateixa" no es manifesta immediatament a l'home. Per arribar a comprendre-la, no solament cal fer un cert esforç sinó també un détour, una marrada. (...)

Però "l’existència real" i les formes fenomèniques de la realitat —que es reprodueixen immediatament a la ment dels qui realitzen una pràctica històrica determinada, com un complex de representacions o categories del "pensament comú" (que només per una "habitud bàrbara" són considerades conceptes)— són diferents i sovint absolutament contradictòries amb la “llei” del fenomen, amb l'”estructura” de la cosa, o amb el seu nucli intern “essencial” i amb el concepte corresponent. Els homes utilitzen el diner i amb ell executen les transaccions més complicades sense ni tan solament saber, ni estar obligats a saber, què és el diner. Heus ací que la pràctica utilitària immediata i el sentit comú que li correspon posen els homes en condicions d'orientar-se en el món, de familiaritzar-se amb les coses i de manejar-les, però no els forneixen la comprensió de les coses i de la realitat.” (Karel Kosík: Dialèctica del concret)

Provisionalitat

Com tota flor es marceix i tota joventut
abaixa el cap davant els anys, cada etapa
de la vida floreix, floreixen també saviesa
i virtut al moment just, i eternament no duren.
Cal que estigui prompte a acomiadar-se el cor
i a començar de nou a cada nova crida,
per poder lliurar-se a lligams nous,
valent i sense pena.
I en tot inici hi ha sempre un encís
que ens empara i ens ajuda a viure.

Hem d’avançar alegres de regió en regió,
no aferrar-nos a cap com si fos la nadiua,
l’esperit del món no ens vol grillons ni setges,
vol engrandir-nos, impulsar-nos d’edat en edat.
A penes avesats a un àmbit de la vida
com si fos la nostra llar, la flaquesa amenaça;
només aquell que és prompte a partir, a viatjar,
pot escapar de l’habitud anquilosant.

Potser a l’hora de la mort també
ens enviarà a noves regions,
mai finirà el crit que ens fa la vida...
Au, doncs, cor, pren comiat i guareix-te.

(Hermann Hesse, 1877-1962: Etapes)

Primer de Maig

Il quarto stato (1901), “El quart estat”, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1868-1907)

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.

(Josep Carner)

"TVC: La nostra, la de tots" (TV3)

Endogàmia: Regla que estableix l'obligació de contreure matrimoni amb persones del propi grup, clan, etc. Oposada a l’exogàmia, és una estratègia bàsica dels grups socials per mantenir la seva identitat sociocultural, les seves característiques i privilegis i la seva posició.

Les nacions petites no sols s’emmirallen en les grans, sinó que fins i tot acostumen a fer aportacions al fet identitari, si més no a l’hora de crear nous vicis. Ve d’antic el vici endogàmic de TV3: potser per això és la nostra, perquè tots els presentadors i totes les presentadores, i tots els tertulians i totes les tertulianes, acostumen a ser convidats i convidades de tots els presentadors i de totes les presentadores. Tots per a un i un per a tots o Avui per tu i demà per mi semblen els lemes d’aquesta TV on l’endogàmia porta gairebé a tothom a intercanviar els papers pels diversos platós amb la mateixa rapidesa i facilitat que el transformista Fregoli canviava d'aspecte, de veu i de registre. Tant li fot el tema, sia per parlar de les fulles, sia per parlar del rave, a tots els programets la mateixa gent: els mateixos cantants, els mateixos actors, les mateixes veus... Quina gent més sàvia la del meu petit país: quatre pontífexs que són, o han estat _en el cas dels prejubilats_, poqueta cosa en el seu ofici, ho saben tot de tot.
Però hi ha un altre vici cada cop més arrelat, i ben visible pels volts de Sant Jordi. Potser no us heu adonat de la quantitat de presentadors i presentadores, i de tertulians i tertulianes, de TV3 que no sols escriuen llibres: insubstancials, superficials, sintètics, oportunistes, brevíssims, etc, sinó que fins i tot, aprofitant-se de la feina mediàtica per la qual els paguem, els venen? Us estalvio la llista de la “fornada literària sorgida dels focus de TVC” i dels seus títols respectius: no voldria fer-los més propaganda i contribuir, encara més, a l’estupidament del país.
Cada cop més, però, el meu petit país sembla la gran mamella de tres mosqueters i alguna mosquetera, i a sobre per competir amb la mateixa porqueria que fan als altres canals. Quins temps aquells que només hi havia dos canals, i un encara no es veia o només emetia a determinades hores Momentos musicales!

"Diccionari per a ociosos" (Joan Fuster)

Joan Brossa: Poema visual

Gòrgies (#483-380 ane), filòsof grec, afirmava, com a bon sofista, que Qui té la paraula, té l’espasa: la paraula és l'única capaç de transformar la realitat perquè la inventa, la modifica i la comunica. No cal dir que féu un gran ús, professional, d’aquesta màxima ja que no és fàcil, tampoc avui, explicar que No existeix res. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, és a dir, defensar la inexistència de qualsevol veritat objectiva, l’ésser inclòs, sense una oratòria gran i convincent, i a sobre guanyar-se la vida, i força bé.
Lewis Carroll (1832-1898), en la continuació d’Alícia en Terra de Meravelles (1865), Alícia a través del mirall (1872), escriu aquest interessant diàleg.
- Quan jo faig servir una paraula -va insistir Humpty Dumpty amb un to de veu més aviat desdenyós- vol dir allò que jo vull que digui... ni més ni menys.
- La qüestió -va insistir Alícia- és si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents alhora.
- La qüestió -resolgué Humpty Dumpty- és saber qui mana... això ho és tot.

En resum, com que aquest blog també té amo, avui faig una breu definició de termes que tot sovint hi apareixen i que poden portar a confusió a més d’un lector:

Español: nacionalista que, en confondre estat i nació, professa una exacerbada admiració pel propi país, desfigura la realitat nacional pròpia i menysprea el caràcter igualitari de totes les cultures, llengües i nacions del mateix estat en favor únic i uninacional de la seva, que acostuma a aclamar amb el crit ¡Epaña!

Espanyol: nacionalista o no que, amb molt d’esforç propi i una gran paciència dels que no ho són, ha après que els sentiments no es poden imposar i que diversos són els homes i diverses les parles, per la qual cosa és capaç de tolerar fins i tot que el nom de la seva nació pugui ser escrit amb d’altres lletres, per exemple amb NY, encara que no hagi arribat a interioritzar la necessària convivència igualitària, i democràtica, de totes les cultures, llengües i nacions del mateix estat.

Catalunyès: nacionalista que, en enaltir interessos particulars de grup com a interessos generals i comuns, professa una admiració excessiva pel propi país, desfigura la nació pròpia amb una definició exclusivista (bons nacionals escollits contra mals nacionals a convertir) i excloent (socialment, lingüísticament, culturalment o territorialment), fins al punt d’escurçar, per apassionament, el mot d’ordre propi, Visca Catunya!, i que estima totes les cultures, llengües i nacions del mateix estat a excepció d'una la qual menysprea del tot.

Català: nacionalista o no que...

Francesc Pujols i Morgades (1882-1962): Profecia sobre els catalans, de Concepte general de la Ciència catalana (1918)

Esperant l'aigua

L’ànima de l’home
s’assembla a l’aigua:
del cel ve,
al cel s’enlaira i altra vegada li cal
baixar a la terra en etern canvi.

Cau des de l’alt
abrupte cingle
aquell raig nítid.
I es desfà amb gràcia
en onades de núvols
damunt la roca llisa,
i rebut amb lleugeresa
bull misteriós
amb un mormol tènue
vers la fondària.

Sorgeixen esculls
contra el corrent,
escumeja amb enuig,
graó rera graó,
cap a l’abisme.

En el llit planer
serpeja prades enllà
i damunt el llac lluent
la faç brunyeixen
tots els estels.

El vent de l’ona
és tendre amant:
el vent somou i mescla
escumejants onades.

Ànima de l’home,
com t’assembles a l’aigua,
destí de l’home, com t’assembles al vent.

(Goethe: Cant dels esperits sobre les aigües)

Lluita ideològica contra els fetillers entabanadors

El arzobispo de Pamplona declara la guerra a los socialistas
El obispo Sebastián llama a luchar contra la "revolución cultural" de Zapatero
El obispo que definió a “Franco como un liberador” en Libertad Digital y que arremetió recientemente contra la eutanasia vuelve a la carga...

La Iglesia católica, obsesionada con el presidente español

Los obispos italianos, aliviados por la derrota del "zapaterismo"
Los obispos italianos se han felicitado por lo que ellos consideran una derrota del "zapaterismo a la italiana" en las elecciones legislativas...

Homofobia en la cadena de los obispos
La COPE despide a una periodista por ser homosexual
· Schlichting asegura que la homosexualidad ¡se puede curar!
· La homosexualidad, según una oyente de la COPE

Fa dos dies tocava el rebre a tots aquells talibans que feixistigeixen. I en aquesta qüestió no he fet ni penso fer mai distincions: si no tolero el feixisme d'españols, molt menys tolero el d'espanyols, encara menys el de catalunyesos i encara molt menys el de catalans. Avui, en canvi, toca el rebre als feixistes de sotana: tossuts ells!, perquè la lluita s'ha de portar allà on més es pot perdre.

Ja té collons la vaca, si alguna cosa està fent mitjanament bé, malgrat la seva tebior i la seva voluntat contemporitzadora (per exemple la presa de possessió dels nous ministres es va fer amb el sant cristu gros i la Bíblia com a llibre de contes de la vora del foc sobre la taula), aquest govern social-liberal és precisament això que aquest bocamoll en diu “revolució cultural”. Tant de bo fos així: una revolució ideològicocultural que acabés amb tots els pressupòsits i prejudicis falsos que us permeten de remenar encara les cireres: econòmiques, sanitàries, educatives, polítiques, etc. Ja té collons la vaca, ja. Així com s’ha fet amb el fumar, espero amb candeletes la supressió de totes les icones i de totes les celebracions i de totes les religions de tots els espais públics.
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, quan llegeix aquests bandarres, es posa les mans al cap per la seva hipocresia i el seu cinisme, i diu: “Mentre l’individu conegut com a papa demanava perdó pels abusos sexuals dels seus capellans i bisbes als Estats Muñits d’Amèrica, la BBC ens donava a conèixer que era aquest mateix individu, quan només era cardenal, qui donava, davant d’aquests fets, les instruccions de “pagar, callar i fer callar”: compensar econòmicament (uns 2.000.000.000 de dòlars) les víctimes, els familiars i els testimonis; allunyar els agressors mantenint-los sou i feina, i rebatejar aquests pecats mortals amb el bonic nom de “sol·licitacions”, com si la víctima hagués estat la provocadora.”

Talibanisme casolà

MIQUEL DE PALOL
Critiquen la presència d'autors en castellà a TV3

TERTÚLIA A L'E-TV
"Chacón ens enviaria els tancs immediatament"

ÈRIC BERTRAN DIU QUE "FAN MÉS POR"
"Els catalans que volen ser espanyols són els pitjors"

"ES FA EL 'PROGRE'"
"Zapatero juga a tensar les coses amb Carme Chacón"

Amb aquests talibans em sembla que sempre, sempre, serem españoles. Massa simpleries i ximpleries en poques paraules. No sé si aquests dos marrecs, l'Èric i en Joel, estan ben encarrilats. És cert que ambdós són creacions mediàtiques, subproductes espuris i provisionals dels mass media que els instrumentalitzen: tinc poques referències de l'Èric, tot i ser força coneguda la seva imaginació alambinada; reconec, en el segon, un excel·lentíssim histrió, és a dir, un actor que sempre sobreactua, o sigui, un pèssim actor, com si fos de la mateixa escola que l'Àngel Llàcer: el mitjà, l'actitud, la forma, etc, són més importants que el missatge, el qual cal matar per a major glòria de l'ego de l'histrió.

No penso pas, però, que puguin trobar lloc en la política, vull dir la política de veritat, diferent del populisme més barroer i oportunista. Personalment els recomanaria, d'acord a la seva vocació de pontificadors del catalanisme i de redemptors de la pàtria, fundar una COPC, és a dir, una Cadena d'Ones Populars de Catunya: desconec la seva religiositat, i ben mirat m'importa ben poc, però el seu catalanisme ranci no té res a envejar de l'españolisme més retrògrad i abjecte, o sigui, el de la COPPE.

Per què s'ha de respectar el vostre catalanisme, si aquest es mostra incapaç de respectar l'espanyolisme d'altres? Armes massa velles, malgrat la vostra tendra edat, per a un estat que, ens agradi o no, és un règim democràtic. El malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán ho deia així: Contra Franco luchábamos mejor, "Contra Franco lluitàvem millor". Au, deixeu la mamella de la "bona catalana" i feu-vos grandets! Segur que alguna cosa de profit _en profit de Catunya, s'entén, i no de les vostres butxaques_ sabreu fer, a banda de repartir DNI's de nacionalismes bons i nacionalismes dolents.

ZP(inotxo)

I distrets amb la flamant Ministra de Defensa Chacón i el flamant Ministeri d’Igualtat per a una flamenquista, pocs s'han adonat com ZP ens ha fotut altre cop:

1. La dissolució del Ministeri de Medi ambient en un Ministeri d’Agricultura i Medi ambient vol dir deixar les polítiques contra el canvi climàtic, de residus, de mobilitat sostenible, de medi marí i de l'aigua en mans d'Elena Espinosa, la ministra més insostenible _mediambientalment parlant_ del passat govern: gran avaladora i defensora de l’agricultura industrial i els cultius transgènics i dels grans lobis agropecuaris, contaminadors i dilapidadors de territori i d'aigua, què pot representar per al medi natural?.
2. La separació de les polítiques socials del Ministeri de Treball i Immigració i la seva inclusió en el Ministeri d’Educació, Assumptes socials i Família sembla una bona estratègia per dissimular l’escassa dotació de recursos amb què ha nascut la nova llei de dependència.
3, La separació d’Universitats del Ministeri d’educació i la seva inclusió en el Ministeri d’Investigació i Desenvolupament, alhora que suposa el trencament de la continuïtat del sistema educatiu, sembla el primer pas per a un retorn a una universitat feta a mida de les elits.
4. Magdalena Álvarez conserva el Ministeri de Foment, la qual cosa no deixa de ser un mal símptoma de l’escassa disposició de ZP als traspassos de rodalies, ports i aeroports.
5. César Antonio Molina conserva el Ministeri de Cultura, i els papers de Salamanca, és clar.

Sens dubte que la fama de superficial, fals i astut amb què és conegut ZP sembla ben fonamentada, i encara més després d’aquest futur ple de retorns al passat. És clar que el noi s’ha desempallegat dels companys de viatge incòmodes _ERC, ICV, IU_ que el marcaven i vol Duran de ministre. Aviat, aviat...