diumenge, 30 de desembre de 2007

Adéu 2007, benvingut 2008!


Cadascú de nosaltres pot arribar a decidir el record que els altres conservaran de nosaltres mateixos, perquè generalment acostumem a recordar d'altri a partir del passat més recent o proper: els saluts del comiat o l'acomiadament. Segons com són les maneres i formes de l'adéu, el record pot quedar-s'hi encallat i difícilment podrà retrocedir més enrere. De vegades és una gran sort, d'altres una veritable llàstima.

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

(Lluís Llach: Que tinguem sort)

Bon Any nou a tothom!

dissabte, 29 de desembre de 2007

Perquè demà la gran família episcopal española no continuï pixant fora de test


Als apologetes de la penitència, del conformisme i de la passivitat; als menyspreadors dels sentits, dels desitjos, del plaer i de la sexualitat; als prometedors d'un món ultraterrenal al qual cal condicionar i sacrificar la vida terrenal; als obsedits a potinejar activitats racionals de l'àmbit públic com la ciència, la història, la política, l'ensenyament o la sanitat amb la introducció d'irracionalitats de l'esfera privada com la creença, la fe, la teologia o la moral; als promotors de la religió del no viure amb el foment de la por, el remordiment, l’abstinència sexual o la culpa; als manipuladors, pervertidors i podridors de les qüestions exclusivament humanes: "Guerra als palaus, pau a les cabanes" (Georg Büchner: El missatger rural de Hessen).

divendres, 28 de desembre de 2007

Teixim, teixim!


Sense cap llàgrima als ulls enfosquits,
seuen al teler i estrenyen les dents:
“Alemanya, et teixim la mortalla,
t’hi teixim la triple maledicció...
Teixim, teixim!

Maleït sigui el Déu a qui hem pregat
en els freds hivernals, i durant les caresties;
fou vana l’esperança i l’espera anhelant,
Ell ens ha entabanat, i burlat, i escarnit...
Teixim, teixim!

Maleït sigui el rei, el rei dels rics,
que no ha pogut calmar-nos la misèria,
que fins el darrer sou ens ha arrencat
i ens fa matar com a gossos...
Teixim, teixim!

Maleïda sigui la pàtria falsa,
on sols prosperen l’oprobi i la vergonya,
on les flors són tallades massa d’hora
i la podridura engreixa el cuc...
Teixim, teixim!

La llançadora vola, espetega el teler,
teixim amb diligència nit i dia,
vella Alemanya, et teixim la mortalla,
t’hi teixim la triple maledicció,
teixim, teixim!

(Heinrich Heine, 1797–1856: Els teixidors de Silèsia)


Creix sobre la terra pa suficient
per a tots els fills dels homes
i roses i murtres i bellesa i plaer
i pèsols no menys dolços.

(Heinrich Heine, 1797-1856: Alemanya, un conte d’hivern, 1844)

dijous, 27 de desembre de 2007

Glups! sense comentaris


27/12/2007
Se manifiestan a favor de "la familia cristiana", pero no condenan que se justifiquen los abusos sexuales a menores
Escandaloso silencio de los obispos españoles frente a las palabras del obispo de Tenerife
JOSÉ MARÍA GARRIDO
Las palabras del Obispo de Tenerife no dejan lugar a duda. "Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece", afirmó Bernardo Álvarez.
Noticias relacionadas
El obispo de Tenerife arremete contra los homosexuales, pero justifica los abusos sexuales...
Sin embargo, en el día de hoy, el obispado de Tenerife asegura que Bernardo Álvarez, con sus lamentables declaraciones, no ha querido justificar “en ningún caso, un hecho tan rechazable como es el abuso a menores”.
Mala interpretación
Desde la vicaría de Tenerife aseguran que todo se debe a una mala interpretación de las palabras del obispo de Tenerife. Pero el fragmento literal extraído de la entrevista que Bernardo Álvarez concedió al periódico local, La Opinión de Tenerife, demuestra que el obispo fue mucho más comprensivo con los violadores que con los homosexuales.
- Pregunta: “La diferencia entre una relación homosexual y un abuso está clara”.
- Respuesta: “Por supuesto. Pero, ¿por qué el abusador de menores es enfermo?”
- Pregunta: “Para empezar, un abuso es una relación no consentida”.
- Respuesta: “Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece”.
¿Vicio?
Además de comentar su opinión sobre los abusos sexuales a menores de edad, Bernardo Álvarez también decidió analizar el tema de la homosexualidad. Para el jerarca católico, frente al 94% que lo son por vicio, “sólo un 6% de los homosexuales se deben a cuestiones biológicas”.
"Una deformación de la naturaleza"
Álvarez también lamentó que ya no fuera “políticamente correcto” decir que la homosexualidad es una “enfermedad, una carencia, una deformación de la naturaleza propia del ser humano”. “Eso que decía cualquier diccionario de Psiquiatría diez años atrás, hoy no se puede decir”, declaró entristecido uno de los jefes de la Iglesia Católica.
Defensor del Menor
Frente a las lamentables palabras pronunciadas por Bernardo Álvarez, son muchos los que empiezan a preguntarse sí el Defensor del Menor debería intervenir en esta polémica. De igual modo, resulta incomprensible el silencio que la jerarquía de la Iglesia católica mantiene respecto a estas declaraciones.
"Familia cristiana"
Los obispos españoles, que el próximo domingo se manifestarán en Madrid a favor “de la familia cristiana”, guardan un escandaloso silencio respecto a las declaraciones efectuadas por uno de los suyos.
Silencio
Hasta el momento, ningún representante de la Conferencia Episcopal ha condenado que el obispo de Tenerife afirmara la pasada Nochebuena que hay adolescentes de 13 años que están desando que se abuse sexualmente de ellos. Asimismo, la emisora propiedad de los obispos, la cadena COPE, tampoco ha decidido informar sobre las palabras pronunciadas por Bernardo Álvarez. Este silencio informativo quizás se debe a que, mientras mostraba comprensión hacía los violadores y criticaba duramente a los homosexuales, el obispo de Tenerife defendió a capa y espada a Federico Jiménez Losantos.
Protagonista del día
“Si no existiera la COPE habría que inventarla, porque si no estaríamos todos cortados por la misma línea informativa”, recalcó Álvarez, quien, con sus declaraciones a La Opinión recogidas anoche por elplural.com, se ha convertido en un desafortunado protagonista de la actualidad.

dimecres, 26 de desembre de 2007

El noble origen dels menjacapellans




Ha format part de totes les conspiracions i de tots els alçaments contra la voluntat popular que qüestionava el seu domini polític, social i econòmic, i la seva intromissió en la vida pública.
Des del trontollament de l’antic règim absolutista, ha pres opció política descaradament, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, contra qualsevol avenç que signifiqués pèrdua de poder polític, econòmic i social. I a favor de què? Potser en defensa de la religió? De les partides reialistes (1820-1823), la Guerra dels Malcontents (1827), la Primera guerra carlina o Guerra dels Set anys (1833-1839), la Segona guerra carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849), la Tercera guerra carlina (1872-1876), la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), la Dictadura de Franco (1939-1975), l’intent de cop d’estat de Tejero (23F, 1981), etc, trinxeres des d'on es lluitava contra la majoria, el liberalisme, el constitucionalisme, el progressisme, el republicanisme, el federalisme, les esquerres, la democràcia.
Això sí, les víctimes de les seves files tenen, segons aquest individu i la seva església, una pàtina que no tenen les altres víctimes: ho són per raó de la seva religió, no pas per raó de la seva política.
I si fos així com dius, per què et queixes, individu Vázquez?: cel guanyat, i a callar! Però no, aquest individu sap prou bé que no és així, que l'anticlericalisme no és fruit de la religiositat de l'església o dels seus feligresos sinó de les preses de posició política de la institució i els seus prelats, per això, opusdeista convençut i confés, forma part de l’esquerra tova, per tenir tots els trumfos en una mà, com ha fet sempre l’església catòlica española.

dimarts, 25 de desembre de 2007

“forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà)


Por Dios, por la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres
Por Dios, por la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también

(Oriamendi, himne carlísta)

Me temo que sí, pero me esforzaré, como cada año, para que no. “No és la meva pàtria una torre o una casa; sí que tots els pobles de la terra em serveixen de mansió i de triclini” (Crates de Tebes).
La història és plena d’exemples. L’emancipació no ha esta mai possible sense posar fi a la inconsciència invertida del món i llençar, conseqüentment i consegüentment, a les escombraries de la història tots aquells paranys que han servit per despullar la majoria dels humans de les prerrogatives amb què van néixer. Ni els déus que ens volen conformistes en atenció a un món millor ultraterrenal, ni les pàtries que ens pretenen enemistats en atenció al divide et vinceras, ni els reis que ens desitgen súbdits en atenció a les riqueses dels poderosos han servit per al creixement de la solidaritat i, doncs, dels ideals i esperances alliberadors. Ans al contrari, han domesticat la fera, han adormit els nostres instints, han distret la nostre humanitat, fins al punt que ens hem de plantejar objectius que només el llast d’aquestes quimeres ens ha fet pensar que no ens eren consubstancials com a subjectes.
Ni déu ni pàtria ni rei! Com fa el ferrer, “forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà), perquè no farem un nou món millor amb les bagatel·les del vell.

dilluns, 24 de desembre de 2007

I això que corre davant nostre és el temps


Ja ha passat un altre any, i Cronos, el temps, devora els seus propis fills. De manera impertèrrita, impassible, indiferent o inexplicable, hom pot arribar a donar un cop de porta, rebutjar una trucada, llençar unes flors pel balcó, menysprear un amor o una amistat, estripar unes cartes o deixar missatges sense resposta, etc, però mai no podria interposar temps a favor o en contra de res, perquè el temps només transcorre, per a tothom o per a ningú. I si mai la seva por o covardia el portessin, d'aquesta manera, a convertir el temps en un gest tan vulgar, només també la seva valentia l'en podria deslliurar, perquè els gestos, com les paraules, tenen amo o origen, i destí o finalitat. Cronos és el tren que no para mai, però un encara pot romandre a l'estació esperant d'altres gestos, perquè l'espera o l'esperança és el que diferencia els humans dels déus que aquests s'han representat.

Transcorre el temps;
ningú no el perd ni el guanya.
Transcorre el temps i transcorrem nosaltres.

(Miquel Martí i Pol: Temps perdut)

divendres, 21 de desembre de 2007

A Francesc Ferrer i Guàrdia


Rouco defiende a la familia tradicional, "la institución más querida por todos"
Continúan los preparativos para el gran encuentro en defensa de la familia cristiana fechado para el próximo día 30 en Madrid y que reunirá a cientos de miles de personas. El Cardenal Arzobispo de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha destacado que la imagen del difunto Santo Padre, Juan Pablo II, estará "muy presente" ya que coincide con el 25 aniversario de su primera visita a la capital de España. "Estará su enseñanza, calor y gran fuerza" ha recalcado Monseñor en declaraciones a "La Mañana" de la Cadena Cope. A las doce del medio día, Benedicto XVI conectará en directo desde el Vaticano para saludar a los congregados.

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, així amb una Ç, pregunta a tot el món: "Què poden saber sobre la família, l’educació, l’amor, etc, aquestes persones que han decidit fundar una “família” sense fills i amb cònjuges tan eteris com un déu o una mare de déu, que, a més de no portar-los mai la contrària, sempre aplaudeixen els seus actes per silenci administratiu? Per què la humanitat sencera consentim que les esglésies i els seus representants s’erigeixin en pontífexs de temes que no tenen res a veure amb l’espiritualitat o amb allò que en diuen el seu ministeri? Ens cardem els laics i els ateus en temes que són de la seva incumbència i que tan se’ns en fot? Què ens importa a nosaltres si donen l’hòstia reconsagrada del dret o del revés o si el rosari el resen drets, agenollats, asseguts o ajaguts? Doncs que ells deixen en pau les coses que no són del seu món!"

Que en té, de raó, aquest en Jordi, i això que no ens ha recordat que l'església com a institució, avui tan pancartera, mai no es va manifestar contra el franquisme, però deixem-m'ho estar, em sembla més oportú donar-vos a conèixer aquest article del president d'una institució que porta el nom d'un mestre i lliurepensador executat per la intransigència religiosa, i que avui publica el Diari de Girona:


Cultura religiosa

JORDI SERRANO I BLANQUER Escolto una tertúlia de la ràdio sobre la cultura religiosa, resulta que tot de gent que no s'apropa a una església des de fa dècades, tot d'una, quan ve Nadal, els agafa una mena d'enyorança malaltissa del que no han tingut mai. La gent gran, atacada pel síndrome d'Estocolm, creu que té cultura religiosa i diuen que els joves no en tenen. A més pensen que això és un problema. Anem a pams. Algú pot creure que a les escoles franquistes s'estudiava cultura religiosa? És més, algú creu que a l'escola franquista s'adquiria cultura? No, abans el que hi havia era adoctrinament religiós i prou. Anem a veure un bocí d'un manual de l'època: «Las mujeres íberas llevaban sobre la cabeza un aro de hierro que servía para echar sobre él un velo con el que a menudo se cubrían la cara. La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más que esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con sus tocas para asistir a la primera misa...». Quan es parla de cultura religiosa, en realitat de què es parla? De tenir coneixements d'història sagrada? La pregunta que ens podem fer és: la religió és cultura? Una persona que no sigui religiosa, li falta cultura? Anem més enllà, es pot educar en la religió? Crec sincerament que no, la religió no és una matèria científica que es pugui ensenyar, creus o no creus. Alguns més lights, no més laics, diuen que cal història de les religions, com si es pogués explicar història a Catalunya o Espanya sense explicar la inquisició, la lluita de l'església catòlica contra els drets humans, contra la democràcia, contra la llibertat, contra el sufragi universal, contra els drets de les dones, contra la regulació del treball infantil, etc. Els lliurepensadors potser el que hem de començar a exigir és que a l'escola es proposi la lectura als pares de L'Anticrist: maledicció sobre el cristianisme de Friedrich Nietzsche a veure si així se'ls obre la ment a altres possibilitats filosòfiques que mai havien tingut en compte i així entendran més a llurs fills.* Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia

dijous, 20 de desembre de 2007

Un "Nihil obstat" poc convençut (i V)


Poema V

L'espòs

4 Ets bella, amiga meva, com Tirsà,
atractiva com Jerusalem,
terrible com els esquadrons amb estendards.
5 Aparta de mi els teus ulls, que em fascinen!
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per les muntanyes de Galaad.
6 Les teves dents són com un ramat d'ovelles
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d'estèril, no n'hi ha cap.
7 Les teves galtes són com grans de magrana,
darrera el teu vel!
8 Seixanta són les reines,
i vuitanta les concubines;
les donzelles, innombrables.
9 Però una sola és la meva coloma,
la perfecta meva.
L'única per a la seva mare,
la preferida d'aquella qui la va infantar.
Les donzelles, en veure-la, l'han complimentada;
les reines i les concubines l'han enaltida.
10 ¿Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora,
bella com la lluna, resplendent com el sol,
terrible com els esquadrons amb estendards?
11 He baixat al jardí de les nogueres,
per veure com rebrota la vall,
per observar si la vinya brotona,
si floreixen els magraners.
12 M'he desentès de mi mateix,
i ella em fa pujar al carruatge de la meva noble comitiva.
—1388→

El cor

7 1 Retorna, retorna, Sulamita;
retorna, retorna, que et puguem contemplar!
¿Què admireu en la Sulamita,
en la dansa de Mahanaim?
2 Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies
filla de príncep!
Els contorns dels teus flancs són com joies,
obra de mans d'artista.
3 El teu llombrígol és com una gerra rodona,
on no hi manca el vi.
El teu ventre és com un munt de blat,
envoltat de lliris.
4 Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela.
5 El teu coll, com una torre de vori.
Els teus ulls són com els estanys d'Hesebon,
prop de la porta de Bat-Rabim.
El teu nas, com la torre del Líban,
que mira vers Damasc.
6 El teu cap és altiu com el Carmel
i la teva cabellera té l'esclat de la porpra;
un rei és captiu dels teus rínxols.

L'espòs

7 Que n'ets, de bella i d'encisadora,
o amor, font de delícies!
8 La teva arada és com una palmera,
els teus dos pits en són els raïms.
9 Jo he dit: «M'enfilaré a la palmera
i n'agafaré els raïms!»
Que els teus pits siguin com raïms de vinya;
el perfum del teu alè, com el de pomes.
—1389→
10 El teu parlar és com vi bo,
flueix dolçament damunt les meves carícies,
i regalima d'entre els llavis d'un que somnia.

L'esposa

11 Jo sóc per al meu estimat,
i cap a mi ve el seu anhel.
12 Vine, estimat meu, sortim al camp!
Farem nit a les masies.
13 Anirem de bon matí cap a les vinyes.
Veurem si brotonen els ceps,
si esclaten les gemes,
si els magraners floreixen.
Allí et faré el do del meu amor!
14 Les mandràgores exhalen perfum,
i a les nostres portes tenim tots els fruits saborosos:
de novells i de vells encara;
els he reservats per a tu, estimat meu!
8 1 Tant de bo que em fossis germà,
alletat als pits de la meva mare!
Quan et trobaria per fora, et podria besar
sense que ningú me'n fes retret.
2 Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí,
i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes.
3 Em posa l'esquerra sota el cap,
i amb la dreta m'abraça!
4 Us conjuro, filles de Jerusalem:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!

El cor

5 ¿Qui és aquesta que puja de l'estepa,
recolzada en el seu estimat?
—1390→

L'esposa

Sota la pomera jo et vaig deixondir,
a l'indret on la mare et va infantar,
allà on et va infantar la qui et va concebre.
6 Posa'm com un segell sobre el teu braç;
perquè l'amor és fort com la mort,
és dura com el país dels morts, la gelosia.
El seus dards són dards de foc,
una flama de Jahvè.
7 Ni una immensitat d'aigua
no podria extingir l'amor,
ni l'ofegarien les riuades
. 1264

Reflexió sapiencial

Si algú oferís tota la riquesa de casa seva
per obtenir l'amor, el menysprearien!

Cant de la germana petita 1265

8 Tenim una germana petita,
no té encara els pits formats.
¿Què en farem de la nostra germana,
el dia que es parlarà d'ella?
9 Si ella fos una muralla, la coronaríem
amb merlets de plata;
si ella fos una porta, la recobriríem
amb plaques de cedre.
10 Jo sóc una muralla,
i els meus pits són com torres;
així esdevinc als seus ulls com la qui troba la pau.
—1391→

Cant de les dues vinyes

11 Salomó tenia una vinya a Baal-Hamon,
la confià als guardians.
Li pagaven pel seu fruit
mil sicles de plata.
12 La meva vinya és per a mi;
els mil sicles per a tu, Salomó,
i dos-cents per als guardians del fruit.

L'espòs 1266

13 Oh tu, que sojornes als jardins,
els companys estan atents per escoltar la teva veu,
fes-nos-la sentir!

L'esposa

14 Corre, estimat meu,
fes-te semblant a una gasela,
a un cérvol jove
per les muntanyes dels bàlsams!

I així acaba aquest cant a l'amor humà a través del diàleg alternat entre un estimat i una estimada que aspiren a la mútua possessió i, doncs, a la plenitud del seu amor. Perquè penso que cap lector haurà trobat en el Càntic dels Càntics el més mínim indici d'un contingut directament religiós. Però les diverses esglésies que l'han incorporat al seu corpus bíblic han interpretat els diversos poemes com una al·legoria de l'amor de déu per Israel, de Crist per la seva església o entre Crist i l'ànima, però mai com un cant a l'amor més antic i universal de tots: l'existent entre dos éssers humans.
Si el personatge central de la literatura del cristianisme féu de l'amor entre/cap a les persones l'objectiu de la seva existència, l'església actual, que se'n declara successora, s'ha convertit, paradoxalment, en la institució més allunyada de l'amor humà i més incapacitada per entendre'l, malgrat el seu interès a pontificar sobre l'amor, la família, l'educació i un llarg etcètera d'institucions que han esdevingut massa humanes per a qui ha triat com a objecte de la seva necessitat d'estimar elements tan metafísics com un crist o una mare de déu.
S'entén ara per què aquests poemes són tan poc llegits en les esglésies i evitats subreptíciament en les núpcies eclesiàstiques?

dimecres, 19 de desembre de 2007

Un "Nihil obstat" poc convençut (IV)


Poema IV

L'esposa

2 Jo dormia, p
erò el meu cor vetllava...
Una remor! El meu estimat que truca:
«Obre'm, germana meva, amiga meva,
coloma meva, perfecta meva;
que el meu cap és ple de rosada,
i els meus rulls, de la serena de la nit».
3 «M'he tret la túnica,
com me la posaria?
M'he rentat els peus,
—1385→
com me'ls embrutaria?»
4 L'estimat passa la mà pel forat de la porta,
i les entranyes se'm commovien per ell.
5 M'alço per obrir al meu estimat,
i les meves mans regalimaven mirra,
mirra exquisida els meus dits,
sobre l'agafador del forrellat.
6 Obro al meu estimat,
però el meu estimat se n'havia tornat i ja era fora.
L'alè m'ha faltat en adonar-me de la seva partença.
L'he cercat i no l'he trobat;
l'he cridat, i no m'ha respost.
7 M'han trobat els guardes que ronden la vila,
m'han donat cops i m'han fet mal;
m'han pres de sobre el mantell,
els qui guarden les muralles.
8 I jo us conjuro, filles de Jerusalem,
si trobeu el meu estimat,
què li fareu saber?:
«Que estic malalta d'amor!»

Les filles de Jerusalem

9 ¿Què distingeix el teu estimat dels altres,
la més bella entre les dones?
¿Què distingeix el teu estimat dels altres,
que així ens conjuris?

L'esposa

10 El meu estimat és blanc i vermell,
sobresurt entre deu mil:
11 el seu cap és or fi;
els seus rulls són tanys de palmera,
negres com el corb.
12 Els seus ulls són com coloms
—1386→
prop dels rierols,
banyant-se amb llet,
reposant a la vorada.
13 Les seves galtes són un erol de bàlsam,
bancals d'herbes d'olor.
Els seus llavis són com lliris,
regalimen mirra verge.
14 Els seus braços són cilindres d'or
ornats amb pedres de Tarsís.
El seu ventre és una obra de vori
coberta de lapislàtzulis.
15 Les seves cames, columnes d'alabastre
assentades sobre sòcols d'or fi.
El seu aspecte és com el Líban,
majestuós com els cedres.
16 El seu parlar és dolcíssim,
i tot ell és deliciós.
Aquest és el meu estimat, aquest és el meu espòs,
filles de Jerusalem!

El cor

6 1 ¿On ha anat el teu estimat,
la més bella de les dones?
¿Cap on s'ha dirigit el teu estimat,
que el cercarem amb tu?

L'esposa

2 El meu estimat ha baixat al seu jardí,
als erols del bàlsam,
per pasturar en els jardins
i per collir lliris.
3 Jo sóc per al meu estimat, i el meu estimat és per a mi;
ell, que pastura entre els lliris.
—1387→

Continuarà

dimarts, 18 de desembre de 2007

Un "Nihil obstat" poc convençut (III)


Poema III

El cor

6 ¿Què és això que puja de l'estepa
com una espiral de fum,
que exhala olor de mirra i d'encens
i de totes les espècies exòtiques?
—1382→
7 Mireu, és la llitera de Salomó!
Seixanta valents l'envolten,
d'entre els valents d'Israel.
8 Tots són experts a manejar l'espasa,
hàbils en els combats;
cadascú porta l'espasa al flanc,
per les alarmes de la nit.
9 El rei Salomó s'ha construït una llitera
de fusta del Líban;
10 n'ha fet les columnes de plata,
el respatller d'or,
el setial de porpra;
per dintre és de marqueteria d'eben.
11 Filles de Jerusalem,
sortiu i contempleu, filles de Sió,
el rei Salomó portant la corona
amb què el coronà la seva mare,
el dia de les seves noces,
i el dia de la joia del seu cor.

L'espòs

4 1 Que n'ets, de bella, amiga meva,
que n'ets, de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrera el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per les muntanyes de Galaad.
2 Les teves dents, com un ramat d'ovelles toses
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d'estèril, no n'hi ha cap.
3 Com un fil d'escarlata, els teus llavis;
la teva boca és un encís.
Les teves galtes són com grans de magrana,
darrera el teu vel.
4 El teu coll és com la torre de David,
—1383→
construïda com les fortaleses.
Hi ha penjats els mil escuts,
totes les rodelles dels guerrers.
5 Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela,
que pasturen entre els lliris.
6 Abans que aleni el ventijol del capvespre
i s'estenguin les ombres,
pujaré a la muntanya de la mirra,
a la collada de l'encens.
7 Tota tu ets bonica, amiga meva,
no tens cap defecte!
8 Em fas venir del Líban, esposa,
em fas baixar del Líban,
dels cims de l'Amanà,
de les muntanyes del Senir i de l'Hermon,
dels refugis dels lleons,
dels cims dels lleopards.
9 M'has robat el cor, germana meva, esposa,
m'has robat el cor amb una sola mirada teva,
amb una sola perla dels teus collarets.
10 Que en són, de delicioses, les teves carícies,
germana meva, esposa;
que en són, de delicioses, les teves carícies,
més que el vi!
I l'olor dels teus perfums,
millor que la de tots els bàlsams!
11 Els teus llavis, esposa, regalimen mel verge,
mel i llet tens a la llengua;
i l'olor dels teus vestits
és com l'olor del Líban.
12 Ets un jardí reclòs, germana meva, esposa,
un jardí reclòs, una font segellada.
13 Els teus recs formen un verger de magraners
i de fruits exquisits.
Cipres i nards,
14 nard i safrà;
canya aromàtica i cinamom,
—1384→
amb tots els arbres d'encens;
mirra i àloes,
amb tots els bàlsams més fins.
15 Font dels jardins, pou d'aigua viva,
rierols que davallen del Líban.
16 Desperta, tramuntana, vine, migjorn,
venteja el meu jardí,
que s'escampi el seu perfum!

L'esposa

Que entri el meu estimat al seu jardí,
i que en gusti els fruits exquisits

L'espòs

5 1 He entrat al meu jardí, germana meva, esposa.
He collit la meva mirra amb el meu bàlsam,
he menjat la meva bresca amb la meva mel,
he begut el meu vi amb la meva llet!
Mengeu, amics, beveu, embriagueu-vos, estimats!

Continuarà

dilluns, 17 de desembre de 2007

Un "Nihil obstat" poc convençut (II)


Poema II

L'esposa

8 La remor del meu estimat!
Mireu-lo com ve
trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.
9 El meu estimat és semblant a una gasela,
o a un cérvol jove.
Mireu-lo, està darrera la nostra paret,
aguaitant per la finestra,
espiant per les gelosies.
10 El meu estimat parla i em diu:
«Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
11 Perquè l'hivern, ho veus?, ja ha passat,
la pluja s'ha esvaït i se n'ha anat;
12 esclaten les flors per la contrada,
el temps d'esbrotar és arribat,
el cant de la tórtora s'ha fet sentir pels nostres camps.
13 La figuera dóna els seus primers fruits,
i les vinyes florides escampen perfum.
Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
14 Coloma meva, dins les escletxes de la roca,
en els amagatalls dels espadats:
mostra'm el teu rostre,
fes-me sentir la teva veu;
que la teva veu és dolça,
i el teu rostre, bonic».
15 Caceu-nos les guineus,
les guineus menudes
que fan malbé les vinyes;
ja que el nostre vinyar és florit.
16 El meu estimat és per a mi, i jo, per a ell,
—1381→
que pastura entre els lliris.
17 Abans que aleni el ventijol del capvespre
i s'estenguin les ombres,
retorna! Fes-te semblant, estimat meu,
a una gasela, a un cérvol jove
a les muntanyes de Béter.
3 1 En el meu llit he cercat, durant la nit,
el qui estima la meva ànima;
l'he cercat i no l'he trobat.
2 M'alço i faig un tomb per la ciutat;
pels carrers i per les places
cerco el qui estima la meva ànima!
L'he cercat i no l'he trobat.
3 M'han trobat els guardes que ronden la ciutat:
«No heu vist el qui estima la meva ànima?»
4 Tot just els havia deixats,
trobo el qui estima la meva ànima.
L'he agafat i no el deixaré,
fins que l'hagi introduït a la casa de la meva mare,
a la cambra de la qui m'ha concebut.

Tornada

5 Us conjuro, filles de Jerusalem,
per les gaseles i les cérvoles del camp:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!

Continuarà

diumenge, 16 de desembre de 2007

Un "Nihil obstat" poc convençut, per torna d'un regal (I)

Quan estava enllestint aquest post d'avui (el primer d'una sèrie de cinc), m'ha arribat un regal de la Carme Fortià.


Un bonic regal que comparteixo amb molta gent de la blogosfera, i que retorno, a tothom qui fa possible aquest blog, amb un bell poema.



Per les esglésies jueva i catòlica es tracta d’una al·legoria: l’espòs i l’esposa representen un déu i el seu poble, respectivament. Penso, però, que les coses són molt més senzilles. Només així s’explicaria per què el Càntic dels Càntics, tot i formar part dels llibres de l’Antic Testament de la Bíblia, és un dels més pocs llegits, a les esglésies és clar. Fins i tot en les celebracions matrimonials eclesiàstiques sembla rebutjat o vetat sovint com a proposta de lectura. Per sort, no forma part de l'Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum.
Una lectura és suficient per treure'n l'entrallat. Tot i així, després del regal de la Carme, us el deixo més aviat com a torna, perquè gaudiu d'un dels poemes més bells de la titeratura antiga, en el qual hom ha volgut veure el diàleg entre dos amants: Salomó i Sulamita.

Càntic dels càntics (Ct. 1,1 - 8,14) 1261

1 1 El Càntic dels Càntics de Salomó

L'esposa

2 Que ell em besi amb els besos de la seva boca!
Perquè les teves carícies son més delicioses que el vi;
3 l'olor dels teus perfums és exquisida,
el teu nom és ungüent que s'escampa;
per això, les donzelles t'estimen.
4 Atreu-me darrera teu! Correm-hi!
El rei m'ha introduït a les seves estances,
per tu farem festa amb alegria;
celebrarem les teves carícies, millors que el vi.
És amb raó que t'estimen!

Poema I

5 Sóc negra, però bonica, filles de Jerusalem
; 1262
com les tendes de Quedar,
com els cortinatges de Salomó.
6 No mireu la meva morenor;
és el sol que m'ha colrat.
Els fills de la meva mare s'aïraren contra mi,
em posaren a guardar les vinyes
. 1263
La pròpia vinya, no l'he pas guardada.
7 Indica'm, tu que la meva ànima estima,
a quin lloc pastures el ramat,
on el fas reposar quan és migdia?
Perquè no vagi perduda
entre els ramats dels teus companys.
—1378→

El cor de donzelles

8 Si ho ignores, la més bella de les dones,
segueix les petjades dels ramats,
i pastura els teus cabrits
vora les tendes dels pastors.

L'espòs

9 A la meva egua, junyida als carros del Faraó,
jo et comparo, amiga meva.
10 Que en són, de belles, les teves galtes
entre els penjolls de perles!
Tens el coll voltat de collarets!
11 Et farem arracades d'or,
amb filigranes de plata.

L'esposa

12 Mentre el rei és a la seva estança,
el meu nard exhala el seu perfum.
13 El meu estimat m'és un saquet de mirra,
que reposa entre els meus pits.
14 El meu estimat m'és un raïm de cipre
a les vinyes d'En-Gadi.

Diàleg dels esposos

15 Que n'ets, de bella, amiga meva,
que n'ets, de bella!
Els teus ulls són coloms.
16 Que n'ets, de bell, estimat meu, i d'encisador!
Com verdeja el nostre llit!
—1379→
17 Les bigues de casa nostra són cedres;
els nostres enteixinats són xiprers.

L'esposa

2 1 Jo sóc un narcís de Saron,
el lliri de les valls.

L'espòs

2 Com un lliri entre els cards,
és la meva amiga entre les donzelles.

L'esposa

3 Com un pomer entre els arbres del bosc,
és el meu estimat entre els joves.
Glatia per seure a la seva ombra,
i el seu fruit m'és dolç al paladar.
4 Ell m'ha fet entrar en el celler,
i el seu esquadró enfront meu és l'amor.
5 Retorneu-me amb panses,
conforteu-me amb pomes,
que estic malalta d'amor!
6 Posa l'esquerra sota el meu cap,
i amb la dreta m'abraça!

Tornada

7 Us conjuro, filles de Jerusalem,
per les gaseles i les cérvoles del camp:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!
—1380→


Continuarà

dissabte, 15 de desembre de 2007

Un nou model energètic cada cop més necessari


La sostenibilitat no s’improvisa. Cal un programa per avençar cap a una economia sostenible. La reconciliació de la societat industrial amb la natura, sense sortir de la societat industrial, necessita d’un programa d’ecologització estructural de l’economia i de la societat, amb dues vessants: la reconstrucció ecològica de la societat industrial en el N i la construcció d'una societat industrial ecologitzada en el S.
Un primer element a tenir present és el canvi de base energètica de la nostra civilització industrial: les energies fòssils (carbó, petroli, gas natural) s'esgoten i desequilibren el clima del planeta, la qual cosa obliga a una inexorable transició cap a les energies renovables, ja que l’única economia reproduïble a llarg termini és aquella basada en les energies renovables, és a dir, en l’aprofitament diversificat del flux inesgotable d'energia solar.
Per això cal una estratègia solar, per sortir dels combustibles fòssils i l'energia nuclear, construir un sistema energètic basat en les energies renovables: solar tèrmica, solar fotovoltaica, eòlica, hidràulica, biomassa, etc, i mantenir els dipòsits d'energia fòssils com a xarxa de seguretat mentre duri la transició.
I tot i que no formi part dels debats electorals, això no és d’ara. Ja l’any 1988, ara farà vint anys!, a partir d’un estudi anomenat Energia per a un món sostenible, naixia l’estratègia DEFENDUS (Development-focused End-use-oriented Service-directed), amb els següents objectius: reequilibri N-S, satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom, revolució de l’eficiència (obtenir més amb menys), millors serveis energètics amb menor despesa d'energia, descentralització dels sistemes energètics, substitució dels models d'oferta per models de gestió de la demanda (la gent precisa certs serveis energètics per cobrir les seves necessitats i no una oferta sobreabundant d'energia comercial) i generació d'energia tant a prop del punt de consum com sigui possible per minimitzar els costos de transmissió i distribució.

divendres, 14 de desembre de 2007

Si...

El fill de l'home (1964), de René Magritte (1898-1967)

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

(Rudyard Kilping, 1865-1936: Si, 1895)

dimecres, 12 de desembre de 2007

“la nación más antigua de Europa” (Mariano Rajoy)


No hi ha cap nació que s’hagi construït _inventat, segons el nacionalista español José Bono_ al marge dels mites, les llegendes, les tradicions i de les mistificacions que les havien de justificar, i, les més afortunades, sense l’empara d’un estat que les havia de beneir i cohesionar.
Podeu resseguir la construcció de la nació catalana a Joan-Lluís Marfany: La cultura del catalanisme, Edit Empúries.
El cas de la nació española, la més antiga d’Europa pels seus nacionalistes extrems, no és cap excepció. La història, però, no beneeix ni perdona, i alhora que ens ha donat a conèixer les nacions secretes _aquelles que sense estat propi han estat minoritzades i prohibides per estats que han exercit de propis d’altres nacions_, és una bona font per temperar els ànims d’alguns exacerbats nacionalistes españoles. Perquè totes les nacions, l’española i la catalana incloses, tenen els seus caps escalfats que pensen que la seva és la millor.
Però l’origen de la institucionalització del terme España com a concepte polític ens pot ben il·lustrar sobre les bertranades d’aquells que encara atribueixen l’origen d’España als reis gots. Espanya fou un concepte geogràfic utilitzat en plural _Espanyes_ i que abraçava tota la península Ibèrica. Fins al punt que després de la independència de Portugal (1668), en què els Habsburg hispànics començaren a menystenir la fórmula clàssica: corones de Castella i de Catalunya-Aragó, en favor de “corona d’Espanya”, Portugal expressà les seves protestes perquè es considerava una de les Espanyes, i si l’ús exclusivista del nom persistia deixaria de considerar-se’n.
Perquè no hi ha hagut rei d’España, millor dit, de les Espanyes, fins l’any 1808: ni la desfeta de 1714 comportà canvis en les titulacions dels monarques ibèrics. Efectivament, no és fins la Constitució de Baiona (1808) que s’atorga el títol de rei de les Espanyes, i encara en la persona d’un francès: Josep Bonaparte (1808-1813), germà de l’emperador Napoleó I, i més conegut per Pepe Botella, que prendrà el títol de "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".
Aquesta fórmula plural prevaldrà en la Constitució de Cadis (1812) o la Pepa: Ferran VII el Desitjat (1813-1833) és anomenat "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", i en la Constitució del 1837 i en la Constitució del 1845, en les quals Isabel II (1833-1868) és "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singularitza és un altre rei ben allunyat del terrer, un italià de la Casa de Savoia: Amadeu I (1870-1873), anomenat "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".
A partir d’aquí, la Constitució del 1876 estableix el que serà per sempre més: Alfons XII (1874-1885) regnarà com a "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".
Ja ho veieu, n'hi ha prou amb resseguir les seves constituciones _tan constitucionalistes ells!_ per adonar-se'n.
Perquè la nació més antiga de totes és la representada per la bandera de la foto: només ella, disfressada de draps multicolors, regeix els destins del món, en la guerra i en la pau. I per fer-hi front, poc valen d'altres banderes i banderetes de nacions excessivament petites per a un combat que necessita un gran estat europeu o mundial.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Bones festes a tothom!

En Jordi de Girona, que viu a CaÇà de la Selva, encara que es pensa que no hauria d'anar amb Ç, és a dir, amb ce trencada, com Flaçà, Corçà, Llançà, entre d'altres, com que té por d'oblidar-se'n el dia que toca, perquè en qüestió de rellotges no hi entén gaire res, diu a tothom, que és la millor manera de dir tots i totes a la vegada: "Us desitjo unes bones festes del solstici d'hivern, i que l'any que ja tenim a tocar us porti un cúmul de felicitat, amor, salut i treball. A tothom sense exclusió!".
De la meva part, només felicitat, amor i salut, i que treballin les màquines!, que per això ens havien dit que s'havien inventat.

dijous, 6 de desembre de 2007

Dia de la Constitución española


Un nou sis de desembre i, tot i el temps escolat i els canvis esdevinguts, per ella continuem allà mateix on érem: sense reconeixement real, sense cap voluntat de reconeixement concret a les envistes, que pugui fer pensar en algun canvi de la situació actual, desigual i, per tant, injusta. No es tracta pas de cremar-la però, perquè, encara que no sigui ben bé la nostra, és la seva, amb errors sobre nosaltres si voleu, però sentida com a seva al cap i a la fi.
Encara avui, al museu de l'Almodí de Xàtiva, es pot visitar el famós retrat de Felipe V cap per avall. D'aquesta manera els xativins castiguen el rei Borbón per haver ordenat, durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola (1700-1714), l'incendi de Xàtiva i haver-li imposat el nom de San Felipe. El retrat cap per avall simbolitza el rebuig dels xativins o socarrats i del poble valencià en general cap al primer rei de la dinastia que avui representa Joan Carles I ¿Por qué no te callas? per haver abolit els furs valencians.
I si al nostre país de la cremà de falles, fogueres i arbres ho hem resolt així amb el retrat de Felipe V, per què no hem de fer el mateix amb la Constitución, mentre només sigui la seva, és clar, i ens continuï tractant injustament, com uns simples coneguts en quant a drets i uns grans amics en quant a deures?
Al cap i a la fi, els españoles i les españolas són fills i filles de l'educació i la manipulació que han rebut, les quals, durant segles, els han ensinistrat sobre España mentre que els estafava Espanya. És a dir, víctimes a pesar de tot, i sense saber-ho!

dimecres, 5 de desembre de 2007

"Hi ha monuments que perpetuen cafres" (Joan Brossa)


Al meu país, les serpents no són només d’estiu. Acostumen a durar tot l’any i els seus encantadors toquen la flauta precisa: autodeterminació, dret a decidir, independència, nosaltres sols, etc, per portar la màgia a la gent. Ara durant una costellada de cap de setmana, ara durant una missa vespertina d’acòlits, sempre hi ha ocasió o oportunitat perquè aparegui l’encantador de torn amb la funció de sacralitzar i banalitzar les paraules que han d’amagar la realitat freda: la Catalunya que sempre ha menjat del pastís i la Catalunya que sempre n’ha espiocat les engrunes, o, com deia el malaguanyat Àngel Carmona (Dues Catalunyes), la “Catalunya dels instal·lats” i la “Catalunya dels desheretats”.
I mira que hi ha hagut grans crisis d’estat, a España, al llarg de la seva història, amb possibilitats, doncs, de reformulacions i de separacions. Mai, però, cap d’aquestes ocasions ha estat aprofitada per les classes dirigents i hegemòniques _polítiques i econòmiques_ del meu país per fer el pas endavant que aquests encantadors ens ofereixen en diversos terminis, com els sortejos d’una tómbola. Ja se sap, a les tómboles s'acostuma més a perdre que a guanyar. Llàstima, però, que la gent més incauta corre el perill de caure en la ludopatia i esmerçar els millors anys de la seva vida en objectius més aviat estèrils en quant al repte de viure millor, que és el més corrent i el més normal que es planteja la gent de països que no són el meu, en educació, sanitat, habitatge, transport públic, etc.
I és que tots plegats formem part de la Catalunya que no es vol rentar la cara: uns perquè són hereus d’aquells que van sufragar les despeses del monument a Colom al port de Barcelona i d’altres perquè, més d’un cop, ens hem emocionat en passar per sota del monument a aquell senyor que, segons ens han dit, va “descobrir” Amèrica.
I si a més era, com ens diuen cada cop més, català, nova bandera feta, i fora qualsevol reflexió menys supèrflua!

dimarts, 4 de desembre de 2007

Totes les cantonades tomben


Si saps alimentar la intel·ligència,
no deixis que el teu ànim es corsequi,
car la suprema revelació
de la vida floreix sempre en el cor.

La salutació fresca d’un noi,
i encara més el balbuç d’un infant,
pot projectar més llum dins la teva ànima
que la saviesa de tots els savis.

Només sota besades, jocs, facècies,
sabràs del tot allò que vol dir viure;
oh, cal que aprenguis a pensar amb el cor
i aprenguis a sentir amb la intel·ligència.

(Theodor Fontane: Adagis)

diumenge, 2 de desembre de 2007

Anar-se'n és fugir?


Se m'ha enganxat com el vesc la Julieta Venegas. A l'origen d'un escrit sempre hi ha algú o alguna cosa que se t'ha enganxat. Avui és la seva cançoneta:

No voy a llorar y decir,
que no merezco esto porque,
es probable que lo merezco
pero no lo quiero, por eso...

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti.

(Julieta Venegas: Me voy, àlbum Limón y sal)

Amb el benentès que, en ocasions, qui se'n va ho fa quan ja fa temps que l'han fet fora: canviant-li el pany de la porta o desnonant-lo, deixant de trucar-li o d'agafar-li les trucades, o evitant-ne la companyia fins i tot a l'hora del cafè.
Encara que totes les cantonades tomben, el món és un mocador, ple de gent que se'n va, ple de gent que se'n torna, perquè l'han feta fora d'algun lloc, i sovint sense un perquè.

dissabte, 1 de desembre de 2007

Veritats


La qüestió de saber si es pot reconèixer al pensament humà una veritat objectiva no és pas una qüestió teòrica, sinó pràctica. És en la pràctica on l’home ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i la força del seu pensament, en aquest món i per al nostre temps. La disputa sobre la realitat o la fantasia d’un pensament isolat de la pràctica és purament escolàstica.
(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, II)

dijous, 29 de novembre de 2007

Ulls que no llegeixen el que llegeixen


Com el reflex de la lluna en les aigües límpides i cristal·lines d'una platja rocallosa de tramuntana, entusiasmava a tothom amb la sinceritat i la claredat dels gestos i dels pensaments: aquells porus de la pell sempre oberts als trenta-dos vents de la rosa!
Un cop endreçada aquella valenta, fresca i jovial túnica, la foscor l'ha recobert i abrigat: paradoxalment, despullada d'aquella seda transparent, només se'n pot veure una lleu ombra.
I la lluna, ara somorta com una àncora sense mar, ja no ens dirà mai més quan tornarà a gronxar-se damunt de l'aigua clara. Encara més: no s'hi tornarà a emmirallar mai més, perquè no es veuria.
Però "Seguir mantenint la jovialitat en mig d'un assumpte ombrívol i excessivament responsable és una gesta gens petita: i, tanmateix, què seria més necessari que la jovialitat?" (F. Nietzsche, Pròleg al Crepuscle dels ídols, 1888)

dimecres, 28 de novembre de 2007

Eficiència i efectivitat


Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal [però] és transformar-lo.
(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, XI, amb un afegit de Friedrich Engels, 1888)

dimarts, 27 de novembre de 2007

Determinisme i llibertat


La doctrina materialista que pretén que els homes són producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per tant, els homes transformats són producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el propi educador té bona necessitat de ser educat. És així com sofreix una inevitable tendència a dividir la societat en dues parts una de les quals és superior a la societat [(cas de Robert Owen, per exemple)].
La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser racionalment considerada i compresa com a pràctica revolucionària.
(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, III, amb diversos afegits de Friedrich Engels, 1888)

diumenge, 25 de novembre de 2007

"¿Por qué no te callas?" (SM Juan Carlos I)


Los funerales de Atahualpa, de Luis Montero (1865-1867)

¡Ccollanan Pachacutec! ¡Ricuy
anceacunac yahuarniy richacaucuta!
TÚPAC AMARU I


(Pablo Neruda: Los conquistadores, amb les últimes paraules, en quítxua, de Túpac Amaru I, "Mare Terra, testimonia com els meus enemics vessen la meva sang")

A banda el gran saqueig dels recursos naturals, poc ens han pervingut les dissorts de la gent anònima als primers temps de la conquesta, si no és per fra Bartolomé de Las Casas. No obstant això, les morts tràgiques _decapitacions, trossejaments, escorxaments, empalaments, etc_ dels seus cabdills: asteques com Moctezuma II i Cuauhtémoc, inques com Atahualpa i Túpac Amaru I, quítxues com José Gabriel Condorcanqui Noguera (Túpac Amaru II), maputxes o araucans com Lautaro i Caupolicán, entre molts d’altres, permeten d’il·lustrar la mala llet que corre per les venes llatinoamericanes, i per què no callaran mai.

N’hi ha ben bé prou amb aquest exemple: Atahualpa (1497-1533), rei de Quito (1525-1533) i Emperador Inca (1532-1533).
L’any 1531, els castellans, comandats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, aprofitaren la guerra civil del Cusco (1527-1532) entre els germanastres Huàscar, proclamat inca per la noblesa, i Atahualpa, elegit sobirà per l’exèrcit i el poble, per dur a terme la destrucció de l’Imperi Inca i la conquesta del Perú.
Gràcies a l’engany, els castellans aconseguiren la confiança d’Atahualpa, el qual es presentà (16 de novembre de 1532) amb uns milers d’homes desarmats en un convit a Cajamarca, on, després de la seva negativa a reconèixer la religió catòlica i a sotmetre’s a l’autoritat del rei Carles I d’Espanya i del papa Climent VII a què el comminà el capellà fra Vicente de Valverde, fou capturat per només 180 homes, però armats amb armes de foc i a cavall, que estaven amagats.
Tot i que intentà d’alliberar-se amb un rescat consistent a omplir un cop d’or i dos cops de plata i pedres precioses, i fins on abastés la seva mà, la gran estança on era pres, el qual arribà a Cajamarca des de tots els racons de l’Imperi, fou sotmès a “judici”.
Jutjat per 12 càrrecs, alguns tan insòlits, segons els usos i costums d’un indi, com idolatria, fratricidi, poligàmia, usurpació del tron, incest i no cumpliment del rescat, fou condemnat a morir a la foguera.
El 26 de juliol de 1533 fou executat al garrot, graciosa commutació que obtingué en acceptar el bateig per tal de deslliurar-se d’una mort que, segons els inques, l'hauria privat de la vida ultraterrenal.

Pizarro, illetrat fins a la seva mort _però no pas pobre com havia vingut al món_, havia signat la sentència de mort amb una creu.

dissabte, 24 de novembre de 2007

"som la nació humana!" (Edward O. Wilson)


El biòleg Edward O. Wilson rep el Premi Internacional Catalunya
El president Montilla lliurarà avui al vespre el
XIX Premi Internacional Catalunya al prestigiós biòleg nord-americà Edward Osborne Wilson, considerat el pare de la sociobiologia i de qui l'editorial Empúries acaba de publicar la traducció al català del llibre 'La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra'. Wilson assegura que la meitat de la flora i la fauna del planeta podrien desaparèixer durant el pròxim segle, tot i que la catàstrofe encara es pot evitar. [+ article]

A "La Contra" _encara la millor pàgina de la premsa catalana_ de La Vanguardia d'avui, ens ofereix, entre d'altres, aquestes perles:
"Nuestro sistema hoy sólo nos concede a la mayoría la posibilidad de sobrevir. Deberíamos empezar a pensar en vivir de verdad, y eso será imposible si acabamos con la biodevisidad en nuestro entorno: las plantas, árboles, playas y especies diversas que extinguimos día a día són nuestra única posibilidad de disfrutar de esa vida grata de seres humanos."
"...y nosotros no somos robots: ¡somos la nación humana! Una nación llamada a buscar la felicidad en armonía con el ecosistema del que forma parte inseparable."
Amb aquest premi, però també amb la hibernació dels eixorcs discursos victimistes i identitaris, sembla que el govern del meu país comença a prendre'n consciència. Tan de bo el Departament d'Obres i Construccions del Ciment i el Departament d'Indústries i Energies Antigues comencin a posar fil a l'agulla i prioritzin un model de mobilitat basat en el transport públic i ferroviari i un model energètic basat en les energies renovables.
Sí, també vull un estat propi, però un gran estat europeu o universal amb capacitat d'influència a favor d'aquesta nació humana que tan bé ens defineix el fundador de la sociobiologia i la biodiversitat.