diumenge, 7 de novembre de 2010

Nou blog activat

Els xiuxiueigs s'han convertit en piuladissa en aquest enllaç: Piuladissa de merles
Fins aviat.

dissabte, 6 de novembre de 2010

La safata ja comença a vessar


Doncs sí, sembla que la Safata de xiuxiueigs comença a ser massa plena i caldrà canviar de blog. Tot fa preveure que encetaré un nou blog anomenat Piuladissa de merles un cop vagi una mica menys enfeinat.
De moment és un blog sense res:
piuladissademerles.blogspot.com
Fins aviat!

Ah. les merles fan així:
http://www.scricciolo.com/eurosongs/Turdus.merula.wav

divendres, 15 d’octubre de 2010

L'últim dinar


El 23 de setembre de 2010, feia l’últim dinar amb en Jordi de Girona que vivia, per força, a Caçà de la Selva, encara que fos un Caçà que mai veié escrit amb ç en la toponímia, símptoma d’un país que no havia pogut normalitzar-se.
Érem ell, en Rubèn i jo. Havia advertit tothom _a mi per telèfon, a la gent del Pati Blau un cop arribat i a en Rubèn i a mi altre cop en arribar-hi una mica més tard_ que volia dinar ràpid, que tenia intenció d’anar al cinema, a veure una pel·lícula relacionada amb el budisme, penso. “Si no hem acabat abans de les quatre, jo marxaré igualment”, havia aclarit. Tot i que mai l’havia vist tan resolutiu, vaig assentir.
Aquell dia, però, a tres quarts de quatre començàvem un sobretaula llarg, més llarg de l’habitual. Certament, ens aixecàvem de taula tocats dos quarts de cinc, després de reflexionar sobre la credibilitat dels partits d’esquerres, millor dit, sobre la credibilitat de “revolucionaris” més atents a l’espera d’una nova societat que no pas a imposar-la ja amb fets en la vida personal del present. Semblantment a aquells antics comunistes i anarquistes que vivien la nova societat justa i igualitària, encara que fos els caps de setmana amb festes campestres prop d’una font o als arenys d'un riu, o en les relacions fraternals amb familiars i amics, parlàvem d’una credibilitat relacionada més amb l’exemple de l’experiència vital diària, comuna i universal, que no pas en l’activisme polític, professionalitzat i tàctic, encara que fos exemplar.
Tots tres, cadascú a la seva manera i amb els seus exemples, reivindicàvem comunistes que comencessin a viure, encara que fos incipientment, en les seves relacions humanes diàries allò que fins i tot s’havia deixat de teoritzar i predicar en les misses o rituals dels partits laics d’esquerres. Tots tres estàvem convençuts que un sistema capitalista que no ha portat la humanitat al regne de la felicitat, de l’abundància ni de la fraternitat ofereix suficients escletxes com per acordar una mica més vida i discurs, i construir espais temporalment alliberats dels prejudicis propis d’un sistema injust en què jerarquia i moral imposen la desraó.
Tot i que ningú del restaurant ens apressà, ni en Jordi ens parlà més de cinema fins que fórem a fora, vam marxar sense acabar el debat ni establir cap conclusió. Ha estat després de la tràgica desaparició d’en Jordi i de reprendre aquelles reflexions que se m’ha acudit que potser és perquè han marxat prematurament els vius que moltes revolucions neixen per morir força o massa aviat i sense deixar cap llegat per a les noves generacions que hauran de resoldre definitivament la contradicció de sobreviure en un sistema que només permet la vida als responsables de la mort.
Com diria en Jordi: Visca el comunisme llibertari!

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Prometeu


Hom coneix sobretot tres versions gregues del mite de Prometeu (en grec “el que pensa per avançat”), divinitat de la mitologia grega relacionada amb tres grans esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis rituals als déus, la domesticació humana del foc i l’aparició de la dona.
Hesíode tracta el mite en les seves dues obres més conegudes: Teogonia i Treballs i dies, encara que sigui amb lleus diferències entre una i l’altra. Mentre la Teogonia se centra en els enganys de Prometeu a Zeus, els Treballs i dies ressalten la relació entre el mite de Prometeu i el mite de Pandora.
D’acord a la Teogonia, Prometeu, fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímenes, i germà d’Atlas, Epimeteu i Meneci, es rebel·la contra el poder legítim, ordenador i just de Zeus amb dos enganys.
Pel primer, Prometeu, després de sacrificar un bou a Mekone, a l’Argos, i esquarterar-lo, i fer-ne dos pilons, un per oferir als déus i un per oferir als homes, aconsegueix d’afavorir els homes ensarronant Zeus. Efectivament, Prometeu féu un piló petit i més aviat fastigós de carn i freixura coberta de pell i budells i un altre de més gran i atraient d’ossos coberts de greix. Davant l’objecció de Zeus a la diferent grandària dels dos pilons, Prometeu va fer triar al déu, el qual, enganyat per l’aparença externa, es quedà amb el piló d’ossos i greix. Així s’explica l’origen del sacrifici d’un animal als déus i el seu ritual de la crema d’ossos i greix fins que el fum els arribi, mentre els homes consumeixen la millor part.
Enfurismat amb Prometeu, Zeus va castigar els humans privant-los del foc i, per tant, de l’escalfor i de la cuina necessàries per al seu desenvolupament. Prometeu, amb la intenció d’ajudar-los de nou, va robar el foc als déus i el portà als humans amagat dins una canoca de fonoll. La nova còlera de Zeus va traduir-se en nous càstigs. Contra Prometeu, a qui va fer lligar a una columna amb cadenes alhora que li enviava una àguila que, de dia, li menjava, bequejant, el fetge que li creixia, de nit, en la mateixa quantitat, fins que Hèracles el va alliberar. I contra els humans, amb la creació de la dona, tema que es reprèn amb més detalls en l’altra obra, i de la irreflexió i la ineptitud humanes representats per Epimeteu (en grec “el que pensa després”). Efectivament, Zeus ordena a Hefest, el déu ferrer, el modelatge de la figura femenina, que, vestida per Atena i ornada amb una diadema per Hefest mateix, és oferta a Epimeteu, que l’accepta de grat.
Seguint els Treballs i dies, ens trobem amb una creació de la dona força més desenvolupada. La figura femenina té un nom, Pandora, i hom coneix la col·laboració diversa de les diferents divinitats: Hefest la fa amb terra i aigua, i li dona veu i força humana, i li fa un rostre de deessa; Atena l’ensenya a teixir; Afrodita la dota d’atractiu sexual; Hermes li proporciona intel·ligència cínica, caràcter voluble i sinceritat plena de mentides; les Gràcies i la Persuasió l’embelleixen amb collars, i les Hores, amb flors. En aquest versió, Epimeteu accepta el regal desatenent l’advertiment de Prometeu de no acceptar cap present provinent de Zeus, i Pandora, encuriosida, destapa una gerra o una capsa que Zeus li havia donat i que contenia els mals i les preocupacions de l’absència dels quals havien gaudit els humans fins llavors. Només l’esperança va quedar travada dins la gerra quan Pandora va tapar-la de nou.
Èsquil, a Prometeu encadenat, fa de Prometeu un tità fill d’Urà i Gea, és a dir, una divinitat de generació anterior a Zeus. I el caracteritza com un benfactor de la humanitat que s’oposa a la tirania, la injustícia i la violència de Zeus. D’aquesta manera, i d’acord a les festes en honor a Prometeu d’Atenes, en què era venerat com a patró de la industria, la ceràmica i l’artesania, Prometeu representa l’esperit d’iniciativa en favor dels humans i de desconfiança respecte dels déus, és a dir, símbol de cultura i de civilització. En aquest sentit, podem interpretar el foc com a símbol de la raó i de la llum, de la saviesa, de l’evolució tècnica i de la capacitat de transformació de la natura, i la desobediència als déus com a símbol de la desmesura i la imprudència que poden afectar negativament al mateix progrés en forma de guerres, desavinences, enveges i divisió social.
Èsquil utilitza un lloc desert en els confins del món al Caucas com a escenari de l’obra protagonitzada per un heroi cultural considerat un déu pels grecs. El mateix Prometeu, en els versos 115-122, ens resumeix l’origen de la tragèdia: Prometeu ha estat encadenat i sotmès al bequeig diürn del seu fetge per una àguila (versos 1177-1183) com a càstig per haver robat el foc olímpic i lliurar-lo als humans per afavorir el seu desenvolupament. Tanmateix, Prometeu sap, en secret, qui l’ha d’alliberar i ha de posar en perill el poder de Zeus (864-882), raó per la qual el déu, davant del fracàs d’Hermes per a obtenir la revelació del secret (1092-1095 i 1184-1188), descarrega una tempesta de llamps i trons damunt Prometeu (1169-1176, 1206-1217 i 1243-1254).
En Plató, el mite apareix en boca del filòsof presocràtic Protàgores d’Abdera al diàleg Protàgores, en el qual Prometeu esdevé símbol de la indústria i la tècnica humanes que afavoreixen el progrés al marge i amb independència dels déus.

dijous, 30 de setembre de 2010

Sense que ell ho sabés, vaig escriure aquest text el dia de Sant Jordi. Amb ell li dic adéu, avui que ell no ha pogut

Jordi Casellas i Vila, 2008, mort el 29 de setembre de 2010 en accident de trànsit

La primera rosa d'avui l'he enviat a en Jordi.
Que en feia de dies que en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva no apareixia en aquest blog! Perquè en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva és real, i les opinions que li atribueixo en diversos posts d’aquest blog també. Només una mentida, o llicència literària, m’he permès en parlar d’en Jordi. La seva suposada contrarietat a la meva insistent i persistent mania d’escriure Caçà de la Selva amb Ç, això és, c trencada, com Flaçà, Llançà, Corçà. En Jordi ja li sembla bé _és un dir, perquè més aviat se’n refot_ del que jo opini, en aquesta qüestió, és clar.
I fa dies de la seva absència perquè tots els canvis vitals, malgrat promeses i compromisos i determinacions, comporten petits canvis difícils de preveure de bon inici. I les distàncies allarguen el temps i el temps escurça les possibilitats, i tot plegat repercuteix en l’assiduïtat amb què solíem veure’ns i dinar. Avui ho hem fet junts després d’una bona colla de dies doncs, i sabedors, tots dos, que ens veiem en uns moments dolents per ell: la crisi laboral, els tràngols d’una salut que no és de ferro i menys en una edat elevada _vuitanta-dos anys!_, un desafortunat accident de trànsit, l’impasse _permanent i mal assumit_ amb la seva amiga, la dificultat de trobar-nos amb la resta del grup _dues jovenetes amb qui hem compartit més d’una alegria i més d’una pena_, etc, l’entaforen cada cop més al catau de Caçà de la Selva.
Deu fer uns trenta anys que vaig conèixer en Jordi. Aleshores vivia a Girona: per això Jordi de Girona, malgrat viure avui a Caçà, un lloc on va arribar a contracor _i en el cas d’en Jordi, a contracor té un munt de significats ben adients. Fins uns deu anys del meu retorn de Barcelona, potser fins l’any 1998, formà part d’aquella categoria de persones que un agrupa sota el paraigua genèric de coneguts i saludats. A partir de llavors, un munt de situacions i ocasions volgudament coincidents ens acostumà a esmorzar o dinar junts força sovint, i a teixir una relació d’amistat que ens permet, avui, la suficient fluïdesa telefònica com per no perdre’ns d’orella, ara que no ens podem veure tant.
Baixava de CaÇà amb cotxe propi o amb transport públic, però no faltava mai a la cita gastronòmica dos o tres dies a la setmana _perdre’ns l’arròs del dijous era imperdonable!_, segons la feina. Una feina que ell mateix definia, sorneguerament, com a contradictòria: “sóc un comunista que ven rellotges de control dels treballadors als empresaris”, solia ser la seva targeta de presentació. Però la feina, avui “abandonada” i incobrada, li permetia arrodonir una jubilació migrada, recórrer les tresqueres de la regió gironina com un ocell, regalar-se algun sopar amb la seva amiga i, sobretot, sobretot, retardar l’engabiament que avui li he notat en les paraules i en els ulls. Ocell en gàbia!
Un llambreig, però, m’ha retornat el Jordi de sempre, el Jordi de ½: “mengem la meitat massa” o “he quedat amb la mitja nòvia”. Sense que vingués a tomb en una conversa que sempre acostuma a girar sobre sants i bruixes, polítics i ciutadans, en dues ocasions no ha pogut estar-se, amb la mateixa frescor del poeta de “mireu la noia que us guanya l’esclat", d’un “quina noia més bonica!”.
En aquest moment, tant els ulls vius de la seva vellesa com els ulls atents de la jove al·lota que ens ha encisat a tots dos, m’han recordat, una vegada més, la sensatesa del “¿Morir? ¡Sí, pero morir vivos!”, de l’Antonio Gala.

dissabte, 25 de setembre de 2010

"L'entreteixit del temps no mostra cap / fissura, flueix sempre, ineluctable." (Miquel Martí i Pol)

La fugacitat del temps en el quadre La persistència de la memòria o Els rellotges tous, de Salvador Dalí

Entre els tòpics literaris d'arrel grecollatina sobresurt el motiu de la fugacitat del temps: tempus fugit, “el temps vola”, amb què s’expressa la perennebilitat i la provisionalitat de la vida.

Sed fugit interea, fugit inreparabile tempus
Però mentrestant s’escapa, fuig el temps irremeiablement
     Virgili, Geòrgiques III, 284

Omnia fert aetas, aninum quoque
Tot s’ho emporta el temps, també l’ànim
     Virgili, Bucòliques, 9, 51

Soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Els sols poden posar-se i sortir:
nosaltres, tan aviat com s'acabi la breu llum,
haurem de dormir una nit eterna.
     Catul, Carmina, 5, 4

¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Mozuelas las de mi barrio,
loquillas y confiadas,
mirad no os engañe el tiempo,
la edad y la confianza.
No os dejéis lisonjear
de la juventud lozana,
porque de caducas flores
teje el tiempo sus guirnaldas.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
     Luis de Góngora, Que se nos va la Pascua

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.
     Jorge Manrique, Coplas por la muerte de su padre

dissabte, 18 de setembre de 2010

Pensament religiós i pensament racional


Tot i que el pensament mitològic i el pensament racional pretenen de respondre als mateixos interrogants sobre la realitat del món i la vida humana, difereixen en múltiples aspectes: en el caràcter de les respostes mateixes, en les actituds o modes de comprensió de la realitat mateixa i en l’objectiu o finalitat d’aquesta mateixa comprensió.
A grans trets, el pensament màgico-religiós hi respon amb relats fabulosos i fantàstics, fonamentats en una autoritat divina o tradicional, adreçats a l’emotivitat de la gent, que tenen alhora una voluntat explicativa, sense cap justificació, d’un món caòtic sotmès a l’arbitrarietat i voluntat exemplificadora o modeladora del comportament humà.
El pensament filosòfic, de la seva banda, es caracteritza per la curiositat i la desconfiança, necessàries i imprescindibles per a la crítica de les interpretacions sense fonamentació ni justificació i el descobriment de les explicacions raonades i raonables d’un món on impera l’ordre i la regularitat d’acord a unes lleis estables.
Mentre el pensament mític i religiós es basa en la faula, la superstició, la creença o el dogma, el pensament racional es fonamenta en la teoria, l’argumentació, la raó o la prova. En el primer predomina l’autoritat d’una tradició, l’emoció que crea en els individus, la moral de conducta que imposa als subjectes: interpretació i exemplificació acostumen a anar lligats a un pensament basat sempre en els mateixos déus. En el segon predomina la lliure descoberta, la sorpresa de l’observació, el dubte i la interrogació, que han de portar a la hipòtesi i l’explicació justificada d’un pensament basat en conceptes que es renoven constantment, tant de significants com de significats.
La religió, amb molts déus quasi humans, divinitats menors, misteris i herois, imposa el fat o la fatalitat del destí en les actuacions humanes: els principis mítics, el poder personal dels déus, un poder extern concret, etc, són a la base d’un món conegut que és interpretat des de fora. Des del mite, la cosmogonia que interpreta el món és filla d’una teogonia, de l’arbitrarietat d’una tradició.
El pensament racional, en canvi, es basa en la sorpresa, l’anàlisi i la crítica: els principis físics o naturals, els principis comuns a les coses, les lleis internes de caràcter universal, etc, són a la base dels fenòmens d’un món conegut que és explicat des de dins. Des de la filosofia, la cosmogonia que explica el món és filla d’una física sobre el món, de la lògica de la raó.
Amb Homer (Ilíada i Odissea), coneixem com els déus formaven una societat divina a imatge de la humana. Amb Hesíode (Teogonia i Treballs i dies), descobrim les forces misterioses que hi ha darrera del destí humà. La religió popular ens il·lustra sobre les forces naturals antropomorfitzades que l’home ha de respectar. En els himnes religiosos, els poemes homèrics, les cosmogonies, les teogonies, en la tradició definitivament establerta, podem entreveure, més enllà de la interpretació ingènua del món i dels seus orígens, el paper de cohesió social, de justificació política, d’explicació necessària i imprescindible del desconegut, d’alliberament de responsabilitats o culpes, etc.
Hom diria que la filosofia pretén superar ambdues coses: el caràcter ingenu i infantívol de les raons del món i el caràcter ideològic i falsejador de la realitat. També per això són explicables, potser, els seus inicis gairebé exclusivament físics: la natura física pot ser tant allunyada dels déus com de la moral, si se la aprehèn des d’ella mateixa, sense déus externs intervencionistes i sense subjectes amb la vida reglamentada.

dimecres, 8 de setembre de 2010

L'evolucionisme iIII


El segle XX
Després d’una llarga etapa antievolucionista, orfe de generalitzacions i d’explicacions causals, apareixen, en la segona meitat del segle XX, els corrents neoevolucionistes. A diferència del primer evolucionisme historicista, unilineal i teorètic, aquells contemplen el multilinealisme i els salts culturals: l’evolucionisme cultural de Leslie A. White (1900-1975), basat en la relació entre cultura i disponibilitat energètica; l’ecologia cultural de Julian Steward (1902-1972), amb la relació entre cultura i entorn mediambiental; el materialisme dialèctic del marxisme posterior a Marx, amb la contradicció interna com a motor dels canvis socioculturals, representat per Vere Gordon Childe (1892-1957), autor de termes com revolució neolítica i revolució urbana, i el materialisme cultural de Marvin Harris (1927-2001), amb la interacció de la infraestructura (modes de producció i de reproducció), l’estructura (economies domèstica i política) i la superestructura (conductual, i mental i èmica).
Actualment, gairebé totes les tipologies evolucionistes estan d’acord en una base fonamentada en el mode de subsistència (influït per factors ecològics, demogràfics, econòmics i tecnològics) i amb els estadis bàsics següents: la caça i la recol·lecció, l’agricultura i la industria, amb el benentès, però, que cada mode pot gaudir d’una diversitat de formes socials, polítiques i ideològiques (amb capacitat de vida i causalitat pròpies); que en la història s’han donat diverses revolucions amb els corresponents períodes de transició: revolució neolítica, revolució urbana i revolució industrial, i que hi ha models productius molt especialitzats el desenvolupament dels quals es considera paral·lel o contemporani del temps de l’agricultura: pastura i horticultura. Gerhard Lenski (1924), per exemple, proposa una tipologia basada en el mode de subsistència i amb els estadis següents: les societats caçadores recol·lectores, les societats horticultores simples, les societats horticultores avançades, les societats agrícoles i les societats industrials, i amb mecanismes de canvi i de transició basats en l’augment de l’índex de creixement demogràfic, l’explotació de nou espai vital, l’avenç tecnològic i el creixement productiu en béns i serveis.
D’acord als nivells d’integració sociocultural, això és, atenent al creixement i a la complexitat organitzatius, Elman Service (1915-1996) fa una proposta fonamentada en l’organització social: la banda del nivell familiar, la tribu del nivell local i el cacicat i l’estat com a sistemes polítics regionals, que és refosa per Allen W. Johnson i Timothy K. Earle l’any 1987 amb una divisió com la següent: el grup de nivell familiar, amb famílies de campament i famílies de vilatge, el grup local de la tribu i el govern regional, de cacicats i estats. Morton Fried (1923-1986), de la seva banda, construeix una proposta que té present el grau de control social: les societats igualitàries, les societats jeràrquiques, les societats estratificades i les societats de base estatal.
Per acabar, atenent a la dependència entre societats, cal esmentar la teoria dels sistemes mundials, d’Immanuel Wallerstein (1930), que, d’acord a la relació explotadora de centre-perifèria pel que fa a la divisió del treball i al diferencial de l’acumulació de riquesa, proposa la classificació següent: els minisistemes i els sistemes mundials amb els imperis mundials i les economies mundials. La seva inadequació a les societats precapitalistes ha portat Christopher Chase-Dunn (1944) a matisar el dualisme centre-perifèria de Wallerstein amb diferenciació i jerarquia, segons la no existència o l’existència d’una relació explotadora (explotació econòmica, dominació política i control ideològic), i a proposar la següent tipologia: els sistemes mundials sense estat, les economies mundials primàries, els imperis mundials primerencs, els sistemes mundials secundaris complexos, els sistemes mundials de comercialització i l’economia mundial capitalista.

dilluns, 30 d’agost de 2010

L'evolucionisme II


El segle XIX
Al segle XIX, sota la influència del mite del progrés de la Il·lustració, la filosofia de la història de Wilhelm F. Hegel (1770-1831) amb els seus tres moments de llibertat (les tiranies asiàtiques, les ciutats-estat gregues i les monarquies constitucionals europees), la llei d’Auguste Comte (1798-1847) dels tres estadis de desenvolupament (l’estadi teològic, l’estadi metafísic i l’estadi científic o positiu) i, sobretot, la influència de l’evolucionisme natural o biològic de Charles Darwin (1809-1882), l’evolucionisme unilineal és representat pels etnòlegs Tylor i Morgan i per l’antropòleg Frazer.
Edward B. Tylor (1832-1917), a La cultura primitiva, formula una evolució unilineal, en direcció a la cultura europea del moment, que reprèn l’evolució de Ferguson: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, etapes que diferencia pel mode de subsistència: la caça, l’agricultura i la indústria. Lewis Henry Morgan (1818-1881), autor de La societat antiga, completa les dues primeres etapes de l’evolució proposada per Tylor amb d’altres tres subetapes diferenciades pel progrés tecnològic, alhora que les fa correspondre amb cinc etapes diferents d’evolució de la família: la família consanguínia, la família punalúa, la família per parelles, la família patriarcal i la monogàmia, i d’evolució de l’organització sociopolítica: la banda, la sippe o gens, la fratria, la tribu i la confederació. James G. Frazer (1854-1941), autor de La branca daurada, ens proposa una evolució cultural que va de la màgia, passa per la religió i arriba a la ciència.
La transposició directa i mecànica de Darwin a la cultura i a la societat rep el nom de darwinisme social, pel qual l’evolució cultural, i les diferències i semblances entre les cultures, són fruït d’una correspondència unívoca entre evolució biològica i evolució cultural. Amb antecedents en l’economista i demògraf Thomas R. Malthus (1766-1834), que havia influït Darwin mateix (llei de la selecció natural), i pel qual el creixement de la població estava a l’origen de la lluita per l’existència, el màxim exponent del darwinisme social és el filòsof Herbert Spencer (1820-1903), pel qual les lleis de l’evolució del món natural (supervivència del més apte) regeixen també en els dominis social i cultural.
Corrents més radicals sorgits a redós de la càrrega ideològica del darwinisme social, i amb la intenció de justificar les polítiques que permeten el manteniment de desigualtats, són la raciologia científica, amb la determinació de la raça, la sociobiologia, amb la determinació de l’herència genètica, o l’evolucionisme psicologista, amb la determinació de la intel·ligència.
Influïts per Morgan, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) _que en L’origen de la família, la propietat privada i de l’estat reprèn les etapes de Morgan_ són els autors de l’evolucionisme marxista, fonamentat en la lluita entre les classes socials i en els canvis en els modes de producció com a factors de canvi i de desenvolupament culturals. Junt a les etapes clàssiques del comunisme primitiu, l’esclavisme, el feudalisme, el capitalisme i el comunisme, estretament relacionades amb les relacions de producció, els seus dubtes i les seves vacil·lacions sobre un mode de producció asiàtic palesen la crisi de l’evolucionisme de caràcter unilineal.
Des del camp de la sociologia, cal esmentar també l’aportació del francès Émile Durkheim (1858-1917), amb la seva proposta de diferenciació cap a la complexitat com a força motora del canvi social: des de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica.

diumenge, 22 d’agost de 2010

"Yo soñaba con tu nombre, esperaba conocerte. Y la tómbola del mundo, me premió con tu querer. Porque la vida es una tómbola tom tom tómbola" (Marisol)


En pocs dies, dos manuscrits ben especials. El paperet groc em costà l'ingrés de 60 euros a la Caixa; els paperets blancs, juntament amb un fregall d'alumini, 5 euros llançats des de la finestra de casa en una capseta.
Doncs això, "la vida és una tómbola". O, molt millor encara: “La vida és bella. Que les futures generacions l’alliberin de qualsevol mal, opressió i violència, i la frueixin plenament.” (Lev Trotski, Testament, febrer de 1940, poc abans de ser assassinat ara fa setanta anys, el 21 d’agost).

dilluns, 16 d’agost de 2010

L'evolucionisme I


L’evolucionisme és una teoria de l’antropologia cultural, però també d’altres ciències socials, caracteritzada per la proposició i la descripció de l’adaptació i el canvi culturals estretament relacionats amb les condicions concretes d’un espai i un temps determinats, és a dir, basada en un materialisme que considera la prioritat causal de la producció i la reproducció de la vida humanes en els factors ambientals, demogràfics, tecnològics i econòmics _que determinen o condicionen d’altres àmbits (legislació, política, idees, etc)_, i que permet, d’aquesta manera, l’establiment d’una successió d’etapes o d’uns estadis de desenvolupament o evolució.
Contràriament al primer evolucionisme, de caràcter força teòric (amb escassa base empírica), unilineal (en direcció a la cultura europea del moment), historicista (amb un sentit determinat), teleològic (amb una finalitat concreta), desenvolupista (com avenç o progrés) i determinista mecanicista (amb elements de base com a factors o causes, i elements de superestructura: societat, política i ideologia, exclusivament com a conseqüències o efectes), l’evolucionisme actual té en compte l’etnografia (amb treballs de camp), el multilinealisme (amb convergències i divergències, i unicitats i paral·lelismes), la universalització de l’evolució en tots els nivells (micronivells i macronivells), la necessitat com a origen de l’adaptabilitat individual, la multiplicitat d’accions individuals com a origen de l’evolució, els factors de base amb el condicionament i l’autonomia dels factors superestructurals, els factors endògens amb la mediació i el condicionament dels factors exògens, i un dinamisme múltiple i divers (des del puntuacionalisme al gradualisme).

El segle XVIII
El primer evolucionisme neix a redós de la idea il·lustrada de progrés, en sentit unidireccional cap a la moderna cultura europea del segle XVIII. Els seus exponents principals es troben entre els il·lustrats escocesos de la segona meitat del segle XVIII: Smith, Robertson i Ferguson.
Adam Smith (1723-1790) proposa quatre estadis fonamentats en el mode de subsistència: la caça, la pastura, l’agricultura i el comerç, els quals troba, juntament amb William Robertson (1721-1793), a la base d’altres àmbits socials (legislació, política, organització social). Devem a Adam Ferguson (1723-1816) la divisió en tres estadis: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, que reprendran Tylor, a la Gran Bretanya, i Morgan, als Estats Units, i que popularitzarà Engels.
Trobem també exponents d’aquest mateix tipus d’evolucionisme basat en la idea de progrés en la Il·lustració francesa: Denis Diderot (1713-1784), que vincula la idea de progrés a la tecnologia i a la ciència, i Jacques Turgot (1727-1781), que proposa una evolució amb les següents etapes: la caça, la pastura i el conreu.

dimarts, 10 d’agost de 2010

"i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí" (Josep Carner)



Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Josep Carner: Els fruits saborosos

El codony és una fruita sorprenent. Cru, és agre i aspre. Cuit, pot formar part de la confitura de codony, o codonyat. Ja entre els grecs, el codony tingué un paper especial: fruita d’Afrodita, deessa de la bellesa, l’amor i de la fecunditat, afavorí l’enamorament de París de Troia i Helena d’Esparta, i comportà, conseqüentment, la terrible Guerra de Troia, magníficament narrada per Homer a la Ilíada.
Perquè sembla que era un codony la famosa poma d’or o poma de la discòrdia del Judici de París.
Segons la llegenda, Cronos havia esdevingut rei dels déus derrotant el seu pare Urà. Zeus ho havia esdevingut destronant, al seu torn, el seu pare Cronos. Els temors de Zeus respecte de la profecia d’un tità segons la qual el fill de la seva amant Tetis arrabassaria el poder del seu pare, el determinaren a abandonar Tetis i a maridar-la amb Peleu, de la unió amb el qual naixeria Aquil·les.
A les noces de la nimfa i l’heroi van ser convidats tots els déus, llevat d’Eris, la Discòrdia, que, ofesa, deixà, sense que la veiessin, una poma daurada (un codony) amb la inscripció Kallisti, "Per a la més bella”, sobre la taula.
Hera, Atena i Afrodita, que rivalitzaven en bellesa, van reclamar la poma com a pròpia. Davant les discussions de les deesses i la por dels deus d’afavorir-ne una en detriment de les altres dues, van establir que la disputa seria resolta amb el Judici de París, príncep de Troia, que havia estat educat com a pastor perquè una profecia el feia responsable d’una futura caiguda de la ciutat.
Les tres dees van voler convèncer-lo amb les seves arts: Atena, oferint-li saviesa i enginy en la batalla; Hera, poder polític i control d’extensos territoris, i Afrodita, l’amor de la dóna més bonica del món.
Evidentment, París regalà la poma d'or o codony a Afrodita, que el premià amb l’amor d’Helena, una de les filles del rei d’Esparta i muller de Menelau.
I heus ací l’origen de l’antiga tradició grega de compartir, les parelles de nuvis, un codony a l’inici de la nit de noces.
Avui, després de força mesos de pensar-hi, m’he decidit a fer una ofrena a Afrodita plantant un codonyer al jardí i compartint-lo amb els visitants.

dimarts, 3 d’agost de 2010

T'estímUT!


Tot i que la llengua catalana és una de les més unitàries del món lingüístic romànic, no ho és en menyscapte d’una riquesa dialectal que permet cromatismes i musicalitats diferents d’acord a territoris també diferents.
Camals mullats, de La Gossa Sorda, és un exemple d’ambdues coses, d’unitat de la llengua, però també de diversitat, breument i bellament palesa, per exemple, en la tornada de la cançó: t’estime t’estimo t’estim, on trobem representats tres grans territoris de Catalunya: el País Valencià, el Principat i les Balears, però no pas amb afany d’exhaustivitat.
Perquè les modalitats lingüístiques apareixen als diferents àmbits de la llengua: fonètica, morfosintaxi i semàntica, i les seves classificacions i descripcions més estandarditzades no reflecteixen sempre totes les possibilitats, totes les opcions.
Per exemple, a la regió septentrional de tramuntana, l'Empordà sobretot, és corrent la primera persona del present d’indicatiu de verbs de les tres conjugacions en –ut: càntut, pèrdut, dòrmut, per exemple. És a dir, encara que els manuals lingüístics corrents o la cançó mateixa limitin el repertori dialectal a aquells dialectes més grans demogràficament, encara que alguna modalitat es trobi escrita poc sovint o sigui d’ús gairebé exclusivament oral, encara que en un altre temps ens haguessin prohibit de dir-ho, avui ningú no ens pot impedir d’engaltar un t’estímUT a qui hom consideri que se’l mereix.
Lector o lectora d’aquest estrany blog, benvingut o benvinguda: t'estímUT!

dissabte, 31 de juliol de 2010

Els grecs i l'origen de la filosofia


Sembla cert que els pobles antics d’orient disposaven d’un sistema propi de pensament, una visió peculiar del món. I també sembla més que probable certa influència d’egipcis, indis i de xinesos en el món intel·lectual grec. Tanmateix, el pensament racional sorgeix, de manera autònoma i allunyant-se de la tradició expressada poèticament en els mites religiosos, paral·lelament al naixement de la civilització grega durant els segles VII-VI ane, quan la Grècia aristocràtica i hereditària es transforma en un conglomerat de petites ciutats-estat en què el dinamisme de les colònies perifèriques, la Jònia gairebé asiàtica i la Magna Grècia siciliana i sud-itàlica, empara un desenvolupament intel·lectual sens precedents.
En aquesta nova societat on es desenvolupa la democràcia política i el comerç econòmic s’esdevé, paulatinament, l’abandó de les explicacions mitològiques i religioses sobre l’origen i la composició del món i de la realitat. És a dir, la filosofia com a pensament racional es desenvolupa alhora que la nova societat avança cap a un model políticosocial amb lleis establertes per la raó i la justícia. Evidentment, es tracta d’una justícia que deixava al marge gran part de la població, com és propi d’una societat esclavista: és per aquest raó que podem afirmar que la filosofia és filla, també, del lleure de membres de la classe dels instal·lats.
En qualsevol cas, fou així com la Ilíada i l’Odissea atribuïdes a Homer i la Teogonia i els Treballs i dies d’Hesíode donen pas, en absència d’una classe sacerdotal que posés límits a la reflexió personal i en el marc de la llibertat que ofereixen les petites ciutats-estat, als primers filòsofs jònics.
Jònia, més allunyada de les conseqüències culturals de les invasions dòriques, estretament relacionada amb l’Àsia, i per tant amb les descobertes i les intuïcions egípcies i babilòniques en astronomia, física, matemàtica i tècnica, i amb capacitat tecnològica i pràctica colonitzadora, fou el bressol del nou pensament grec, que ja no en fa prou amb les fantàstiques construccions mítiques i que sotmetrà els grans problemes plantejats pels mites, les religions i la tradició a l’anàlisi de la raó. Amb els primers inicis de l’exercici de l’escriptura gràcies a un alfabet possiblement d’origen fenici, els jonis estaven, d’altra banda, més en disposició de superar l’oralitat i, per tant, el mite, que interpretava el món i transmetia la tradició a través del llenguatge oral. Sens dubte, el llenguatge escrit, no sols suposava la superació de l’oralitat, sinó que havia de comportar l’enriquiment lèxic i sintàctic i, per tant, havia d’afavorir la retenció de l’exposició raonada i reflexiva, necessària per al desenvolupament del nou logos.
És així, pels avenços científico-tècnics i político-socials i econòmics, per la invenció de l’escriptura amb capacitat de fotografiar i solidificar el pensament, per la influència de l’adstrat o veïnatge i pels mateixos elements i problemes humans continguts en les teogonies i les cosmogonies pròpies, com s’explica l’origen, per transició o derivació i no pas per ruptura, de la filosofia en el món grec i no en terres de l’Orient Pròxim o Llunyà, això és, de la primera escola filosòfica a la Jònia i no a la Grècia continental: l’Escola de Milet, amb Tales, Anaximandre i Anaxímenes com a primers filòsofs, anomenats fisiòlegs, físics o naturalistes a causa de l’objecte primer i principal de la seva percaça filosòfica en la capacitat d’observació d’una natura material dinàmica i sensible: el cosmos, el món, l’univers, per comprendre la totalitat de la vida humana.

divendres, 23 de juliol de 2010

"La vida había de depararles todavía otras pruebas mortales, por supuesto, pero ya no importaba: estaban en la otra orilla." (Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera)



Aquella nit fou llarga per ambdós. Pensaments ambivalents: d’alegria per la conversa iniciada a la galeria de la piuladissa de les merles i de temor davant la incertesa de la reacció de qui començava a mostrar un excés de zel en la qüestió.
Efectivament, gairebé l’endemà, en el moment precís que aquella conversa tot just embastada necessitava de més comunicació, llurs sentits foren privats d’expressió, quasi en la mateixa mesura que necessitaven d’emprar-los.
Impossibilitats de compartir allò que els havia desvetllat, començaren a allunyar-se inefablement.
A l’ampit del finestral, però, una merla havia picotejat les engrunes que ni el vent ni la tempesta no havien pogut malmetre. Al cap de dies, una llavor arrelà profundament en terra grassa al costat de l’aigua. En una primavera estranya, una brosta d’arbust semblant a aquell primer magraner que havia plantat Afrodita, la deessa de l’amor, s’alzinà tant com pogué entre la neu.

dijous, 1 de juliol de 2010

"La Luna es un globo que se me escapó"


Quan les merles els van cantar la primavera, es presentaren les eumènides. Fou llavors quan descobrí, en carn viva, que els déus, meres creacions humanes, tenen, acrescuts, els mateixos defectes que els humans.
Enmig d'una batalla incomprensible i sense sentit, s'adonà que aquella relació hierogàmica estava condicionada a la privació total d'una relació entre dos mortals.
Decebut i rebutjat, hagué de fugir sense temps ni manera que aquella primavera lleu li hagués pogut reportar, ni que fos amb un ventijol suau, el pensament d'aquella altra igual.
Els primers xiuxiuejos, ingenus, innocents i sincers, havien de quedar atrapats, tristament i injusta, entre dos silencis obligats i gairebé definitius.

LA LLUNA SORTIRÀ DESPRÉS DEL SOL
(poesia oral africana, Zaire)

Assossega’t, germà meu.
El temps guareix totes les ferides.
Encara que la terra s’apressi,
la lluna sortirà després del sol.

Gaudeix dels plaers més frugals.
Menja plàtans i fulles fresques
i no li demanis res més a la vida,
perquè avui i demà i sempre
la lluna sortirà després del sol.

dissabte, 26 de juny de 2010

Tres (des)crèdits per a un món en crisi


La raó, el marxisme i la tècnica  han compartit un mateix descrèdit: el de sucumbir en les seves propostes d’esperança, i això malgrat compartir bones intencions: l'objectiu de separar, més enllà de les màscares de la filosofia moderna, aparença de realitat i la proposta d’establir una nova relació, més enllà de les dominacions jeràrquiques establertes i assumides, entre natura i història.
És indubtable que els filòsofs de la sospita (Darwin, Marx, Nietzsche, Freud) suposen un trencament radical amb llargs segles de filosofia i amb el seu objectiu d’establir i definir veritats definitives fonamentades en un subjecte que, a la manera d’una divinitat, apareix per sobre del bé i del mal i per sobre d’una realitat unívoca i ingènua. Per això podem arrencar el descrèdit de la raó a partir de Darwin (antiantropocentrista, encara que sigui a contracor), Marx (amb el qual el subjecte esdevé “company de viatge” de la història, sigui com a producte amb autonomia actora o com a actor condicionat per la realitat), Nietzsche (contrari a un subjecte ideal forjat per una moralitat al servei de la voluntat de poder) i de Freud (que descavalca la consciència com a instància suprema de l’activitat humana), i seguir-ne la continuació pels seus epígons immediats respectius.
El fil de Darwin permet trobar-nos amb el darwinisme social, conservador com en el cas de T.H. Huxley, progressista com el cas de P. Kropotkin, la sociobiologia i el pragmatisme de William James. En el cas de Freud, podem reconèixer les diferències immediates dels seus seguidors a l’hora d’interpretar l’origen i les causes de l’inconscient: A. Adler, K. Jung, O. Rank, W. Reich, J. Lacan, etc. I Nietzsche ens porta als primers postnietzscheans de relleu: E. Jünger i G. Deleuze.
Seguint Marx, podem resseguir l’evolució del marxisme des de la socialdemocràcia a l’stalinisme, passant pel primer leninisme i d’altres autors que intenten de recuperar l’humanisme del primer Marx, amb més hegelianisme i menys determinació: K. Korsch, G. Lukács, E. Bloch i A. Gramsci, amb l’excepció de la cientificització extrema de L. Althusser, per arribar finalment als autors de l’Escola de Frankfurt (M. Horkheimer, Th. Adorno, W. Benjamin, H. Marcuse, etc), en què un marxisme eclèctic de caire dialèctic rep influències de Freud.
Per últim, la tècnica, que, a banda un Darwin pel qual la tècnica suposa evolució i progrés en l’hominització i un Marx dubtós i ambivalent en què apareix com a factor d’humanització i deshumanització alhora, es descabdella com a domini inhumà en els primers representants de la fenomenologia (Husserl, M. Scheler, Heidegger) i en els autors de l’Escola de Frankfurt, que en fan una raó important de la seva teoria crítica sociopolítica.
Si ens atenim al moment contemporani d'un món en crisi, els tres fils són prou importants. Un petit exemple quotidià pot servir per il·lustrar, per exemple, com la tècnica ha esdevingut més un objecte destinat a crear molta riquesa en unes poques mans i falses necessitats en la gran majoria, que no pas a servir les persones i les seves necessitats: la gran quantitat de programes o concursos televisius en què una banal i aparent participació pública encobreix un gran negoci lucratiu de les companyies telefòniques i de les empreses televisives. D’altres exemples, potser més punyents, palesarien no sols l’oportunitat de continuar dubtant i qüestionant les idealitzacions de la realitat que amaguen les contradiccions i les forces que es mouen en el seus diversos nivells: societat, humanitat, individu i cultura, sinó la necessitat d’utilitzar moltes creacions humanes com a alliberadores i potenciadores d’un desenvolupament diferent.
I ara per ara, amb tots els encerts i errors, i amb totes les contradiccions que calgui, els tres descrèdits: la raó, el marxisme o la tècnica, que comparteixen el caràcter d’esperances frustrades, continuen estan a la base de qualsevol possibilitat alliberadora, ni que sigui com a claus roents. Potser el progrés, l’allunyament del caràcter natural de la humanitat, la separació del món animal, l’entronització de l’home per sobre de l’atzar, sigui la capacitat d’assumir aquest estigma: agafar-se als claus roents amb l’objectiu de refredar-los per poder estintolar-s’hi millor per superar un món molt més roent i injust.

dissabte, 19 de juny de 2010

Silenci eixordador trencat per unes merles

Gal·la Placídia, reina visigòtica i emperadriu romana

Com retreure, Gal·la, cap silenci, si els déus, potser asseguts _com Ataülf, el visigot amb qui arribares a Barcelona_ en tron insegur, un dia anomenaren aire el silenci?
No ho veus que fins i tot les merles xerraires abandonaren el seu finestral heurat!
O fou potser per què llur piuladissa ja havia prou dissimulat un xiuxiueig esquiu entre un merlot i una flor, que precipitaren l'abandó d'aquell indret recòndit i alzinat?
És cert que l’endemà i l’endemà l'altre o no l'altre foren dies llargs i ja sense ocellada, però aquella flor, Gal·la, qui sap si no va rebre una pessigada potser petita, però justa i precisa, abans de l'esquellada!
Ai las, qui ho pogués saber!

El crepuscle encén estels (fragment)
Miquel Bauçà

Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal...
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.

divendres, 11 de juny de 2010

“Clivell de la serra, / dins un solc de terra / tanca un paradís.” (Joan Alcover)


Serra de Tramuntana de Mallorca

Només havien començat a creuar lleument llurs mirades, i no havien pas pensat d’irar cap déu. Ni tan sols havien tingut temps de sospitar que els déus es poguessin irar per voler fressar costers de muntanya. La maltempsada, però, els sorprengué al començament del seu pas pel tarter, i l’aiguat els portà impetuosament rostos avall, encara que per xaragalls força divergents.
No fou fins al cap de moltes passes desaparellades que aconseguiren remuntar i, refets els camins xaragallosos, convergir de nou en la tartera rocallosa. Tot i alguna mirada enrere, aquest cop es determinaren a deixar el pedrigoleig tan ràpidament com poguessin: volien assolir com més aviat millor la carena atramuntanada des d’on podrien d’albirar i assaborir els horitzons que d'altres déus havies reservat per a ells sols només.


NOTES DE DEIÀ
Joan Alcover

I

Baixa la pendent
d’estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dóna ombradís.

Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.

II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.

La vida s’escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.

III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l’home sóc jo.

dimecres, 2 de juny de 2010

Adorno VI (i últim)


Tot i que coneixia el text, he de reconèixer que mai l’havia llegit. Pesava més la seva suposada, i a posteriori real, dificultat, que no pas l’interès exclusivament intel·lectual. D’altra banda, el mateix títol, ambivalent, ambigu o aparentment neutre, no deixava traslluir la significació filosòfica i crítica del text de l’obra.
El mateix m’havia passat, en quant a dificultat textual, interès intel·lectual i ambigüitat titular, amb L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, amb els afegits de Petita història de la fotografia i Eduard Fuchs, el col·leccionista i l’historiador, de Walter Benjamin. Precisament aprofitant que l’onada del curs passava per l’Escola de Frankfurt i, amb l’autor escollit per al treball, per Adorno, he llegit l’assaig d’Adorno, els tres assaigs de Benjamin i encara L’home unidimensional de Herbert Marcuse, un altre text de la lleixa de llibres pendents. Es tractava d’aprofitar una important dificultat per vèncer-ne alguna altra de menor, propera i semblant, fent com el ciclista segon que utilitza el rebuf d’un altre de primer per aconseguir de pujar l’alta muntanya. En resum, que pel mateix preu, he aconseguit llegir tres obres que la mandra no m’havia impulsat a llegir.
Respecte a l’assaig d’Adorno, fet l’esforç no tan de llegir-lo com de comprendre’l _m’ha resultat difícil, només comprensible, i no pas en la seva completa totalitat, després d’unes quantes lectures sobre paper, subratllant i anotant_, el text m’ha semblant important tan pel seu objecte: la construcció d’un programa filosòfic contrari i en contradicció amb la filosofia oficial subordinada a l’ortodòxia positivista i el cartesianisme metòdic, com per la seva mateixa forma expositiva.
L’esforç d’Adorno contra la jerarquització i la verticalitat del saber, contra la centralització i la subordinació de les relacions entre ciència i les altres branques del saber, contra l’esquematització i la simplificació de les anàlisis, transcendeix, al marge de la situació actual, l’època en què es va produir, si més no com a proposta permanent, de rigorositat però també de ludicitat, i com a alerta també permanent de deixar el saber i el coneixement en unes soles mans, tant pel joc de mans, la trampa, la il·lusió, l’engany, que poden fer, com per l’anquilosament i el conformisme a què es poden veure abocades. I sempre per raó d’un ordre econòmicosocial que no vol saber res de raons i, doncs, d’humanismes que puguin posar en perill la seva mateixa existència.
En els moments actuals, en què des dels mateixos sectors contraris a la raó s’apel·la a la raó, ni que sigui una raó a la carta, per justificar el manteniment de la desraó, sigui en els mercats estatunidenc o europeus, sigui en camps de batalla al Pròxim Orient o a l’Àfrica, la filosofia crítica expressada per Adorno en L’assaig com a forma sembla plenament vigent, amb el benentès, però, que s’adreci directament a l’objectiu concret i real de què vol parlar i que acabi abans que no hi hagi res més a dir, i que no es conformi, d’altra banda, amb l’encasellament en la forma d’assaig, si més no per tal d’evitar d’esdevenir el reducte o la reserva de la crítica i, doncs, l’estandarització, la complicitat o la coartada crítica i democràtica que el mateix sistema necessita per vendre una realitat il·lusòria i alhora poder mantenir-se en tensió i vigilància dominadora des de qualsevol mitjà o mitjançant qualsevol forma.
Adorno i L'assaig com a forma són plenament vigents!

divendres, 28 de maig de 2010

Xarnego


Mai havia trobat cap singularitat en els seus cognoms, i Gómez Romeu li semblava una bona carta de presentació com qualsevol altra parella accidental de cognoms. Fins que a l’adolescència sabé que el dropo del seu veí, uns cinc anys més gran, no volia jugar amb ell de nin perquè era xarnego. Els coixins daurats de la seva mare li havien estalviat força temps de saber que un podia ser allò que els altres volien i no allò que un pensava.
Més gran, el seu cosí gallec li descobrí les vicissituds del seu llinatge patern real, i com Barbagelata Romeu li seria força més escaient. Quan descobrí la seva ascendència en aquella família italiana que recorria les poblacions del nord peninsular muntant i desmuntant un cinematògraf ambulant en les places de poble fins que posà fi al seu nomadisme creant sales permanents de cinema en terres gallegues, pensà en aquell dropo que havia mort uns anys abans. No, no se n’havia pas alegrat de la seva mort, però en diverses ocasions pensà que la seva mort prematura li havia estalviat de corregir aquella percepció equivocada d’ell.
Molt més gran encara, sabé molt més de la seva vida accidentada, però també que algunes percepcions equivocades són massa banals com per deslliurar-ne a qui potser n'és presoner per justificar el seu mateix error o per evitar-se un reconeixement o una percepció més reals d'ell mateix.

dimecres, 19 de maig de 2010

"Pour un peu de tendresse" (Jacques Brel)


Vénen temps de tendresa.
Les crisis, malgrat les seves terribles conseqüències, són també moments de grans oportunitats. Perquè és dins la mateixa crisi on la solució sura entre el joc de forces que l’han de fer aflorar i decantar en un sentit o altre de la realitat. I això acostuma a estar sempre en mans de la força que s'imposa sobre les altres.
Però les crisis són també, més enllà del joc de propostes conjunturals en l’economia i la política social, una oportunitat d’acostar-nos a les beceroles de la política, allò que, ben a l’origen, en motiva precisament la seva praxis permanent. Malgrat que avui, sotmesa la política a les lleis del mercat, via diners, màrqueting, tecnificació, etc, aquell bell origen hagi quedat enterbolit i fins i tot diluït en el magma de l'electoralisme més barroer.
Per sort, però, la política o, millor dit, la tendresa de la política supera en escreix els estrets marges dels aparells electorals dels partits, i la greu crisi econòmica ha tensat les teranyines de la solidaritat per molts racons del país. Per això la crisi apareix, doncs, malgrat totes les seves conseqüències més nefastes per als desheretats sobretot, com una nova oportunitat per a la tendresa i per imposar de nou la praxis de la tendresa en aquelles forces que pretenen fer política des de l’esquerra sense tenir present que política i tendresa són, com deia la malaguanyada Petra Kelly, termes complementaris.

Ser tierno y al mismo tiempo subversivo: eso es lo que significa para mí, a nivel político, ser "verde" y actuar como tal. Entiendo el concepto de ternura en sentido amplio. Este concepto, para mí también político, incluye una relación tierna con los animales y las plantas, con la naturaleza, con las ideas, con el arte, con la lengua, con la Tierra, un planeta sin salida de emergencia. Y, por supuesto, la relación con los humanos. Ternura entre las personas, también en el seno de un partido alternativo y no violento, que apuesta públicamente sin cesar por la suavidad, la descentralización, la no violencia. [...] Nuestro rumbo debe llevarnos, sin compromisos, en otra dirección ecológica. Eso significa ponerse a andar políticamente por la via suave.
Esa vía suave significa aprender a concebir nuestro planeta, incluyendo la atmósfera, los océanos y los continentes, como una unidad orgánica viva. Nuestro ecosistema es el universo. No lo dividamos en fragmentos y caigamos en la falsa creencia de que nos basta con entender una pequeña parte para entender también el todo. Respetémonos a nosotros mismos y a nuestro entorno. La tierra y yo tenemos las mismas raíces. La tierra la hemos tomado prestada de nuestros hijos. Si queremos materializar una política basada en la ética ecológica, debemos comprender lo que ha dicho Marilyn Ferguson sobre el poder y el amor: "El poder sin amor se reduce rápidamente a la simple capacidad de expoliar y manipular". En un movimiento político ecológico se necesita inexcusablemente solidaridad, paciencia, cooperación, ternura y tolerancia, a fin de que coincidan los medios y los fines.

(Petra K. Kelly, 1947-1992, Tendresa en la política, de Pensar amb el cor)

divendres, 7 de maig de 2010

Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!


Quan tenia gos _i n’he tingut uns quants_, em vaig acostumar a fer llargues passejades per boscos i paratges desconeguts. Això ja fa una bona colla d’anys, quan un tenia més temps i podia tractar un gos com a gos durant una bona estona cada tarda. Sense gos, però, em continua agradant perdre’m per paisatges més o menys silenciosos i misteriosos i solitaris fora de temporada comuna. De vegades són amples i oberts als quatre vents del mar com els de l’Alt Empordà: sigui entre els penyalars penjats i cantelluts de Cap de Creus, sigui entre els sorrals llargs i estesos de Sant Pere Pescador. En d’altres moments, en canvi, tot i conservar bones vistes de paisatges força més amples i llunyans, són racons situats en llocs, a primera vista, més recòndits, més amagats, com si fos alguna propietat o característica intrínseca al mateix indret allò que pesa més en el seu reclam.
No és pas el sant o la santa, o la devoció subsegüent, el que m’atreu d’aquestes petites esglesioles o ermites enturonades en el nostre paisatge. Fins i tot els aplecs que s’hi realitzen sota la seva empara no són gens del meu grat si s’escoren massa cap al vessant religiós, sempre asprament tan fals i tan antinatural. No, a Sant Medir no hi vaig pas anar per cap motiu religiós o cultual, doncs. Com vaig dir en un post anterior, Sant Medir, on ja m’havia perdut en d’altres ocasions, va ser una bona excusa per afrontar passats més o menys desconeguts i desbocats: els colonitzadors de la Ramema colomersenca suposadament ibèricoromana van sortir, amb més d’una butlla carolíngia o francesa (Lluís I el Piadós, Carles II el Calb, Odó I de França, Carles III el Simple) i papal (Climent III), precisament d’aquí, entre 820-840. I això m’apareixia i m’oferia un munt de possibilitats interrogatives i exclamatives: entre d’altres, sobre la colonització i la feudalització eclesiàstica de caire monàstic (Sant Medir i Amer) que imperà a Colomers fins a les desamortitzacions. Cert, la feudalitat de la Ramema de Colomers no fou mai ni del bisbe de Girona _malgrat algun conflicte d’interessos_, ni del comte d’Empúries _tot i que Malgaulí (el comte Ponç VI o Ponç Hug V) ho intentà amb més vehemència que els seus antecessors _, ni del rei _tot i que el veïnatge ho pretengué revoltosament, en temps de Felip el Prudent, per gaudir de la liberalitat de què disposaven, per contra, els homes dels llocs dependents de la monarquia.
De Sant Medir estant veia, majestuós i clar, el Santuari de Santa Afra de Ginestar. Hi he estat també un parell d’ocasions. I tampoc per devoció al santoral o als actes religiosos que s’hi puguin fer. M’hi havia perdut fa força temps, també amb dos devocionaris que m’han acompanyat durant molts anys: una cigarreta entre dits o un llibre entre mans, però no pas a invocar una imatge _representi a qui representi_ contra les pedregades o contra el xarampió o la verola, fenòmens i malalties massa naturals com per eradicar amb quatre paraules suposadament màgiques davant d’una talla de fusta de creació humana.
Santa Afra, una devoció molt gironina, no ha tingut mai cap relació amb la Ramema colomersenca, massa empordanesa ja. No hi aniré, doncs, a preguntar o a reflexionar sobre cap deixa en les terres o en les pedres on sorgí la petita cel·la monàstica situada sobre al Ter davall la roca de Sobirànigues, com conta més d’un document antic. A Santa Afra, doncs, no hi ha passat d’excusa, en tot cas només present i, en la mesura que el present és aquesta llinya finíssima que s’esmuny cap al passat, futur.
Per un instant penso que el paisatge, i només el paisatge, deu ser qui em crida fora d’època en aquests indrets que, com els grans magatzems, també tenen una data de rebaixes que n’omple tot un dia tots els racons: l’aplec. Si recordo, però, que aquestes ermites foren construïdes amb unes devocions que es fomentaven a sang i a foc: ja via exaccions feudals, ja via escarments inquisitorials, als mateixos llocs on el paganisme retia culte a la natura i als seus elements i a les seves forces: aigua, vent, fertilitat, creació, etc, penso que no sigui una d’aquelles goges foragitada a cops de creu qui em crida a gaudir d’aquests llocs en altre temps naturals que l’antinatura es va incautar a cops de mentides i de xurriaques. Qui sap si la invocació a l’altra escultura del Santuari, la Mare de Déu de les Neus, per part de les noies boniques i gentils no és una altra cristianització forçosa d’un dels antics rituals de fertilitat del paganisme.
En qualsevol cas, si el paisatge i l’encant d’una d’aquestes nimfes que a Occitània anomenen les daunas d'ayga, a Astúries les xanes o a Euskadi les lamiak, es posen d’acord a captivar-te i emmenar-te a passejar i romancejar per aquests i altres indrets, de ben segur que un hi torna una, dues i tres vegades.
Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!