Xarnego

Mai havia trobat cap singularitat en els seus cognoms, i Gómez Romeu li semblava una bona carta de presentació com qualsevol altra parella accidental de cognoms. Fins que a l’adolescència sabé que el dropo del seu veí, uns cinc anys més gran, no volia jugar amb ell de nin perquè era xarnego. Els coixins daurats de la seva mare li havien estalviat força temps de saber que un podia ser allò que els altres volien i no allò que un pensava.

Més gran, el seu cosí gallec li descobrí les vicissituds del seu llinatge patern real, i com Barbagelata Romeu li seria força més escaient. Quan descobrí la seva ascendència en aquella família italiana que recorria les poblacions del nord peninsular muntant i desmuntant un cinematògraf ambulant en les places de poble fins que posà fi al seu nomadisme creant sales permanents de cinema en terres gallegues, pensà en aquell dropo que havia mort uns anys abans. No, no se n’havia pas alegrat de la seva mort, però en diverses ocasions pensà que la seva mort prematura li havia estalviat de corregir aquella percepció equivocada d’ell.

Molt més gran encara, sabé molt més de la seva vida accidentada, però també que algunes percepcions equivocades són massa banals com per deslliurar-ne a qui potser n'és presoner per justificar el seu mateix error o per evitar-se un reconeixement o una percepció més reals d'ell mateix.