Adorno VI (i últim)

Tot i que coneixia el text, he de reconèixer que mai l’havia llegit. Pesava més la seva suposada, i a posteriori real, dificultat, que no pas l’interès exclusivament intel·lectual. D’altra banda, el mateix títol, ambivalent, ambigu o aparentment neutre, no deixava traslluir la significació filosòfica i crítica del text de l’obra.

El mateix m’havia passat, en quant a dificultat textual, interès intel·lectual i ambigüitat titular, amb L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, amb els afegits de Petita història de la fotografia i Eduard Fuchs, el col·leccionista i l’historiador, de Walter Benjamin. Precisament aprofitant que l’onada del curs passava per l’Escola de Frankfurt i, amb l’autor escollit per al treball, per Adorno, he llegit l’assaig d’Adorno, els tres assaigs de Benjamin i encara L’home unidimensional de Herbert Marcuse, un altre text de la lleixa de llibres pendents. Es tractava d’aprofitar una important dificultat per vèncer-ne alguna altra de menor, propera i semblant, fent com el ciclista segon que utilitza el rebuf d’un altre de primer per aconseguir de pujar l’alta muntanya. En resum, que pel mateix preu, he aconseguit llegir tres obres que la mandra no m’havia impulsat a llegir.

Respecte a l’assaig d’Adorno, fet l’esforç no tan de llegir-lo com de comprendre’l _m’ha resultat difícil, només comprensible, i no pas en la seva completa totalitat, després d’unes quantes lectures sobre paper, subratllant i anotant_, el text m’ha semblant important tan pel seu objecte: la construcció d’un programa filosòfic contrari i en contradicció amb la filosofia oficial subordinada a l’ortodòxia positivista i el cartesianisme metòdic, com per la seva mateixa forma expositiva.

L’esforç d’Adorno contra la jerarquització i la verticalitat del saber, contra la centralització i la subordinació de les relacions entre ciència i les altres branques del saber, contra l’esquematització i la simplificació de les anàlisis, transcendeix, al marge de la situació actual, l’època en què es va produir, si més no com a proposta permanent, de rigorositat però també de ludicitat, i com a alerta també permanent de deixar el saber i el coneixement en unes soles mans, tant pel joc de mans, la trampa, la il·lusió, l’engany, que poden fer, com per l’anquilosament i el conformisme a què es poden veure abocades. I sempre per raó d’un ordre econòmicosocial que no vol saber res de raons i, doncs, d’humanismes que puguin posar en perill la seva mateixa existència.

En els moments actuals, en què des dels mateixos sectors contraris a la raó s’apel·la a la raó, ni que sigui una raó a la carta, per justificar el manteniment de la desraó, sigui en els mercats estatunidenc o europeus, sigui en camps de batalla al Pròxim Orient o a l’Àfrica, la filosofia crítica expressada per Adorno en L’assaig com a forma sembla plenament vigent, amb el benentès, però, que s’adreci directament a l’objectiu concret i real de què vol parlar i que acabi abans que no hi hagi res més a dir, i que no es conformi, d’altra banda, amb l’encasellament en la forma d’assaig, si més no per tal d’evitar d’esdevenir el reducte o la reserva de la crítica i, doncs, l’estandarització, la complicitat o la coartada crítica i democràtica que el mateix sistema necessita per vendre una realitat il·lusòria i alhora poder mantenir-se en tensió i vigilància dominadora des de qualsevol mitjà o mitjançant qualsevol forma.

Adorno i L'assaig com a forma són plenament vigents!