divendres, 15 d’octubre del 2010

L'últim dinar


El 23 de setembre de 2010, feia l’últim dinar amb en Jordi de Girona que vivia, per força, a Caçà de la Selva, encara que fos un Caçà que mai veié escrit amb ç en la toponímia, símptoma d’un país que no havia pogut normalitzar-se.
Érem ell, en Rubèn i jo. Havia advertit tothom _a mi per telèfon, a la gent del Pati Blau un cop arribat i a en Rubèn i a mi altre cop en arribar-hi una mica més tard_ que volia dinar ràpid, que tenia intenció d’anar al cinema, a veure una pel·lícula relacionada amb el budisme, penso. “Si no hem acabat abans de les quatre, jo marxaré igualment”, havia aclarit. Tot i que mai l’havia vist tan resolutiu, vaig assentir.
Aquell dia, però, a tres quarts de quatre començàvem un sobretaula llarg, més llarg de l’habitual. Certament, ens aixecàvem de taula tocats dos quarts de cinc, després de reflexionar sobre la credibilitat dels partits d’esquerres, millor dit, sobre la credibilitat de “revolucionaris” més atents a l’espera d’una nova societat que no pas a imposar-la ja amb fets en la vida personal del present. Semblantment a aquells antics comunistes i anarquistes que vivien la nova societat justa i igualitària, encara que fos els caps de setmana amb festes campestres prop d’una font o als arenys d'un riu, o en les relacions fraternals amb familiars i amics, parlàvem d’una credibilitat relacionada més amb l’exemple de l’experiència vital diària, comuna i universal, que no pas en l’activisme polític, professionalitzat i tàctic, encara que fos exemplar.
Tots tres, cadascú a la seva manera i amb els seus exemples, reivindicàvem comunistes que comencessin a viure, encara que fos incipientment, en les seves relacions humanes diàries allò que fins i tot s’havia deixat de teoritzar i predicar en les misses o rituals dels partits laics d’esquerres. Tots tres estàvem convençuts que un sistema capitalista que no ha portat la humanitat al regne de la felicitat, de l’abundància ni de la fraternitat ofereix suficients escletxes com per acordar una mica més vida i discurs, i construir espais temporalment alliberats dels prejudicis propis d’un sistema injust en què jerarquia i moral imposen la desraó.
Tot i que ningú del restaurant ens apressà, ni en Jordi ens parlà més de cinema fins que fórem a fora, vam marxar sense acabar el debat ni establir cap conclusió. Ha estat després de la tràgica desaparició d’en Jordi i de reprendre aquelles reflexions que se m’ha acudit que potser és perquè han marxat prematurament els vius que moltes revolucions neixen per morir força o massa aviat i sense deixar cap llegat per a les noves generacions que hauran de resoldre definitivament la contradicció de sobreviure en un sistema que només permet la vida als responsables de la mort.
Com diria en Jordi: Visca el comunisme llibertari!

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Prometeu


Hom coneix sobretot tres versions gregues del mite de Prometeu (en grec “el que pensa per avançat”), divinitat de la mitologia grega relacionada amb tres grans esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis rituals als déus, la domesticació humana del foc i l’aparició de la dona.
Hesíode tracta el mite en les seves dues obres més conegudes: Teogonia i Treballs i dies, encara que sigui amb lleus diferències entre una i l’altra. Mentre la Teogonia se centra en els enganys de Prometeu a Zeus, els Treballs i dies ressalten la relació entre el mite de Prometeu i el mite de Pandora.
D’acord a la Teogonia, Prometeu, fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímenes, i germà d’Atlas, Epimeteu i Meneci, es rebel·la contra el poder legítim, ordenador i just de Zeus amb dos enganys.
Pel primer, Prometeu, després de sacrificar un bou a Mekone, a l’Argos, i esquarterar-lo, i fer-ne dos pilons, un per oferir als déus i un per oferir als homes, aconsegueix d’afavorir els homes ensarronant Zeus. Efectivament, Prometeu féu un piló petit i més aviat fastigós de carn i freixura coberta de pell i budells i un altre de més gran i atraient d’ossos coberts de greix. Davant l’objecció de Zeus a la diferent grandària dels dos pilons, Prometeu va fer triar al déu, el qual, enganyat per l’aparença externa, es quedà amb el piló d’ossos i greix. Així s’explica l’origen del sacrifici d’un animal als déus i el seu ritual de la crema d’ossos i greix fins que el fum els arribi, mentre els homes consumeixen la millor part.
Enfurismat amb Prometeu, Zeus va castigar els humans privant-los del foc i, per tant, de l’escalfor i de la cuina necessàries per al seu desenvolupament. Prometeu, amb la intenció d’ajudar-los de nou, va robar el foc als déus i el portà als humans amagat dins una canoca de fonoll. La nova còlera de Zeus va traduir-se en nous càstigs. Contra Prometeu, a qui va fer lligar a una columna amb cadenes alhora que li enviava una àguila que, de dia, li menjava, bequejant, el fetge que li creixia, de nit, en la mateixa quantitat, fins que Hèracles el va alliberar. I contra els humans, amb la creació de la dona, tema que es reprèn amb més detalls en l’altra obra, i de la irreflexió i la ineptitud humanes representats per Epimeteu (en grec “el que pensa després”). Efectivament, Zeus ordena a Hefest, el déu ferrer, el modelatge de la figura femenina, que, vestida per Atena i ornada amb una diadema per Hefest mateix, és oferta a Epimeteu, que l’accepta de grat.
Seguint els Treballs i dies, ens trobem amb una creació de la dona força més desenvolupada. La figura femenina té un nom, Pandora, i hom coneix la col·laboració diversa de les diferents divinitats: Hefest la fa amb terra i aigua, i li dona veu i força humana, i li fa un rostre de deessa; Atena l’ensenya a teixir; Afrodita la dota d’atractiu sexual; Hermes li proporciona intel·ligència cínica, caràcter voluble i sinceritat plena de mentides; les Gràcies i la Persuasió l’embelleixen amb collars, i les Hores, amb flors. En aquest versió, Epimeteu accepta el regal desatenent l’advertiment de Prometeu de no acceptar cap present provinent de Zeus, i Pandora, encuriosida, destapa una gerra o una capsa que Zeus li havia donat i que contenia els mals i les preocupacions de l’absència dels quals havien gaudit els humans fins llavors. Només l’esperança va quedar travada dins la gerra quan Pandora va tapar-la de nou.
Èsquil, a Prometeu encadenat, fa de Prometeu un tità fill d’Urà i Gea, és a dir, una divinitat de generació anterior a Zeus. I el caracteritza com un benfactor de la humanitat que s’oposa a la tirania, la injustícia i la violència de Zeus. D’aquesta manera, i d’acord a les festes en honor a Prometeu d’Atenes, en què era venerat com a patró de la industria, la ceràmica i l’artesania, Prometeu representa l’esperit d’iniciativa en favor dels humans i de desconfiança respecte dels déus, és a dir, símbol de cultura i de civilització. En aquest sentit, podem interpretar el foc com a símbol de la raó i de la llum, de la saviesa, de l’evolució tècnica i de la capacitat de transformació de la natura, i la desobediència als déus com a símbol de la desmesura i la imprudència que poden afectar negativament al mateix progrés en forma de guerres, desavinences, enveges i divisió social.
Èsquil utilitza un lloc desert en els confins del món al Caucas com a escenari de l’obra protagonitzada per un heroi cultural considerat un déu pels grecs. El mateix Prometeu, en els versos 115-122, ens resumeix l’origen de la tragèdia: Prometeu ha estat encadenat i sotmès al bequeig diürn del seu fetge per una àguila (versos 1177-1183) com a càstig per haver robat el foc olímpic i lliurar-lo als humans per afavorir el seu desenvolupament. Tanmateix, Prometeu sap, en secret, qui l’ha d’alliberar i ha de posar en perill el poder de Zeus (864-882), raó per la qual el déu, davant del fracàs d’Hermes per a obtenir la revelació del secret (1092-1095 i 1184-1188), descarrega una tempesta de llamps i trons damunt Prometeu (1169-1176, 1206-1217 i 1243-1254).
En Plató, el mite apareix en boca del filòsof presocràtic Protàgores d’Abdera al diàleg Protàgores, en el qual Prometeu esdevé símbol de la indústria i la tècnica humanes que afavoreixen el progrés al marge i amb independència dels déus.