dilluns, 15 de desembre de 2008

Ecs-Elitistes-Repugnants!



Sur une guitare, sur un violon
Qu'il soit trop tard, qu'il soit trop long
Sur un boulevard ou sous un pont
Le sans-logis fait sa chanson

Sur une guitare sur un violon
Sur un tam-tam du Gabon
Sur une batterie à l'occasion
Le sans-patrie fait sa chanson

Si la vérité sort de la bouche du métro
Si le monde entier dit qu'on a tort d'aimer trop
Quand l'hiver est rude et qu'on crie "chaud les marrons"
Le sans-abri fait sa chanson

La liberté
C'est pas la porte à côté
La liberté
C'est le bout du monde

Sur une guitare, sur un violon
Sur des gamelles et des bidons
A tout hasard sous les balcons
Le sans-papiers fait sa chanson

Sur une guitare, sur un violon
Sur un air de Duke Ellington
A bout de souffle, à bout de son
Le sans-le-sou fait sa chanson

Si la vérité sort de la bouche du métro
Si le monde entier dit qu'on a tort d'aimer trop
Quand l'hiver est rude et qu'on crie "chaud les marrons"
Le sans-culotte fait sa chanson

La liberté
C'est pas la porte à côté
La liberté
C'est le bout du monde


Patricia Kaas - La liberté

dissabte, 13 de desembre de 2008

No espereu cap bon nadal!


Com és costum des d'aquest blog, que en aquestes diades en què el fred emmascara els corglaçats passeu unes bones festes del Solstici d'hivern i de l'Any nou!

dimarts, 9 de desembre de 2008

Dia de la Constitución


Palacio de las Cortes Constituyentes a 9 de Diciembre de 1931.

Artículo 1º.
España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.
Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.
La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.
La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Els instal·lats, l'Església catòlica i l'exèrcit, i totes les seves víctimes poden mostrar-ne el camí.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Quin sindicalisme per a un "vell socialisme"?


L’any 1848, Marx va escriure, amb Engels, el Manifest del Partit comunista. No es tracta avui de fer balanç de les seves aportacions, amb encerts i errors, com acostuma a passar en qualsevol creació humana. Significades plomes ho han fet al llarg de l’any amb motiu dels 160 anys de la reva redacció.
En qualsevol cas, però, els esdeveniments polítics i econòmics estatunidencs permeten de tornar-ne a parlar. L’octubre de 1842, Marx iniciava la seva col·laboració en la Gaseta Renana. Entre 1842-1843 hi publicà les seves anàlisis dels debats de la Sisena Dieta renana: sobretot les discussions sobre els robatoris de llenya als boscos comuns i sobre la misèria dels vinyaters de la vall del Mosel·la. Els seus escrits sobre la llei que prohibia als camperols la recollida de llenya als boscos i sobre la parcel·lació de la propietat de la terra del Mosel·la són, precisament, a la base de la seva "decepció" amb l’estat universal i neutral de Hegel. Es pot dir que aquests fets van persuadir Marx que l’estat, contràriament al pensament de Hegel i l’idealisme, no imposava cap mena de voluntat majoritària als interessos privats. Ans al contrari, era l’estat, i la societat, que, per raó de la classe que l’hegemonitzava, s’havia de sotmetre als interessos privats d’una minoria. Anàlisis posteriors li confirmarien fins a quin punt la classe del laissez faire, laissez passer no tindria escrúpols a utilitzar l’estat en interès propi, si raons polítiques, però també econòmiques, podien posar en perill el seu domini.
L’exemple dels “rescats financers” dels Estats Units d’Amèrica no és el primer cas d’intervenció pública en favor d’uns interessos privats. Tot i així, no deixa de sorprendre’ns, per la magnitud de la intervenció pública estatunidenca en favor del capitalisme financer i pel fet que s’esdevingui en el país paradigma del liberalisme més ultrancer i salvatge, aquell que, sense sanitat pública o prestacions socials per exemple, li escauria el lema de la llibertat formal i absoluta del capitalisme més original: “deixeu viure [els instal·lats perquè poden], deixeu morir [els desheretats perquè no tenen altre opció]”. “Socialisme per a rics” algú n’ha dit. Marx, que al Manifest l’anomenava, més modestament, “socialisme conservador o burgès”, el definia com aquell que havia de “reduir a la burgesia les despeses del seu predomini i simplificar-li les finances”. A parer de Marx: “El socialisme de la burgesia recolza precisament en l’afirmació que els burgesos són burgesos en interès de la classe treballadora.”
En qualsevol cas, però, qualsevol tipus de socialisme, qualsevol tipus d'intervenció pública en l'economia, qualsevol despesa social, etc, té un preu, i el socialisme fet a mida d’aquelles classes que porten anys reclamant menys estat i menys intervenció pública també, amb la diferència, però, que el preu d’aquest socialisme no pot recaure, ni exclusivament ni de manera compartida, en aquelles classes que no n’obtenen cap benefici, a menys que hi hagi contrapartides de socialisme real en favor dels exclosos que només poden aspirar a viure dignament gràcies a més estat. Podem intuir el paper del sindicalisme estatunidenc. Anirà, al menys, en sentit diferent l’actuació dels nostres sindicats?

dissabte, 8 de novembre de 2008

"Somos los hijos del Sol"


Entre les escoles filosòfiques socràtiques menors sobresortí, pel seu pensament rupturista i provocador, l'escola cínica fundada per Antístenes. Caracteritzada per l'anticonvencionalisme social, la crítica de la civilització, l’apologia de la natura i el sarcasme dels seus membres, n’ha pervingut, més o menys camuflada entre el ric anecdotari de Diògenes de Sínope i Crates de Tebes, la que ha estat considerada la primera filòsofa, Hipàrquia de Maronea (346-300 ane). Filòsofa, matemàtica, astrònoma, germana del també cínic Mètrocles i muller del desmenjat Crates de Tebes, amb qui compartí, a contracor de la família pròpia benestant, una vida en estat natural, mancada de pudor i de convencions, semblantment als gossos (kynós, en grec): vivint pels carrers, bruts, menjant ossos de les escombraries, fent l’amor en públic, dormint al costat de rodamóns i malalts, etc, Hipàrquia morí assassinada per uns fanàtics religiosos arran de la seva defensa de la distinció entre filosofia i religió. Convençuda del seu transclassament, no dubtà a respondre al masclisme del mateix Teodor de Cirene l'Ateu, al qual, quan aquest li preguntà impertinentment: "Tu ets la que ha abandonat la feina de filadora?", etzibà: “Sí, sóc jo. Però que potser he mirat poc per mi en donar a les ciències el temps que havia de gastar a la llançadora?”
El cínic més famós, però, és Diògenes de Sínope el Cínic (#391-323 ane), que ha passat a la història de la filosofia més per les seves extravagàncies i excentricitats en la seva manera de viure que no pas per les seves lliçons filosòfiques: que si durant l'estiu es cobria de sorra tòrrida i durant l’hivern es colgava de neu; que quan no anava descalç i nu vestia de parracs; que vivia dins una bota de fusta que el protegia de les inclemències del temps i en la qual dormia; que a ple dia acostumava a anar amb un fanal encès amb el qual intentava buscar un ésser humà que moralment valgués la pena, etc. Potser, però, la seva anècdota més coneguda és la del diàleg que tingué amb el rei macedoni Alexandre als afores de Corint, quan el futur Alexandre el Gran es dirigia a la conquesta de l’Índia. Segons Diògenes Laerci, quan el monarca li digué: “Demana'm el que desitgis i t'ho donaré”, el cínic no s’estigué de contestar-li: “Doncs arracona’t una mica, que em tapes el sol”.
Potser l’ensenyament bàsic ens ha evitat el coneixement de la impugnació radical cínica. De segur, tanmateix, que l’etapa escolar no ens ha pas privat d’aprendre que la fotosíntesi és una activitat bioquímica de les plantes verdes que usen l’energia solar per transformar aigua i diòxid de carboni en hidrats de carboni, un procés que constitueix la base de tota la productivitat dels sistemes naturals i que, en última instància, sustenta tota la vida del nostre planeta. Perquè, efectivament, l’energia solar és, en conclusió, la responsable d’organitzar la vida en l’espai i de fer-la evolucionar a través del temps.
Avui sabem que la crisi ecològica actual té el seu origen en l’activitat humana desenvolupada d’ençà de la Revolució industrial, quan de l’explotació de la superfície de la terra (agricultura i ramaderia), abundant en energia provinent del sol en tot moment i, per tant, inesgotable, es va passar a la l’explotació del subsòl de la terra (indústries extractives: mineria, petroli i gas), amb molta energia emmagatzemada i diversa, però esgotable. Sabem també que la superació d’aquesta crisi ecològica i la reconstrucció de les societats industrials actuals _si no és per força, a causa d’una crisi irreversible, ningú no té ganes de tornar a viure com el paleolític_ perquè resultin sostenibles, és a dir, compatibles amb la biosfera a llarg termini i, per tant, durables perquè la generació dels nostres fills pugui conèixer el planeta al menys en el mateix estat en què l’hem conegut nosaltres, exigeix tornar als orígens i aprofitar l’energia llumínica del sol. Precisament per reduir el malbaratament actual de biosfera provocat per l'ús de les altres fonts energètiques i, doncs, per conservar o regenerar la productivitat natural de la biosfera basada en la fotosíntesis de les plantes verdes, la preservació de la biodiversitat (vegetal i animal) i el correcte funcionament dels cicles biogeoquímics del planeta; fer la transició des del sistema energètic actual, basat en els combustibles fòssils i l’energia nuclear, a un sistema energètic basat en les energies renovables, i per tancar els cicles de la producció industrial i agrícola, alimentant-la amb energies renovables, cal, potser més que mai, reclamar, com el cínic Diògenes, que no ens tapin el sol. Perquè, com ens recorden també Los Nocheros argentins: “Somos los que aman la flor/Los más sencillos, los que por amor/Estamos pidiendo que el pan/Reine en la mesa del trabajador/Somos los hijos del sol/Del cuenco antiguo de un viejo dolor/Los que por América van/Borrando fronteras con este clamor/Canción, somos canción/Que anda en el viento queriendo volar/País del nunca más/Ya no queremos echarnos atrás/Somos los indios de hoy/Esos que nunca pudieron matar/Y los que se atreven aún/A defender su derecho a soñar/Somos la vida que sigue/La vida que vuelve de la eternidad/Los habitantes de un sueño que no se termina/Y somos los últimos y los primeros/Venciendo al olvido que no pasará/Somos los hijos del sol/Los herederos de la libertad” (Los hijos del sol, de l’àlbum Cronica lyrics), som, indubtablement, els fills del sol!
Potser si aquell Diògenes que amb l’excusa del Sol gosà tractar com un reietó de taverna el futur emperador de mig món sabés que els humans de les grans ciutats d’avui han d’anar a un planetari exprés per veure l’evolució estacional del Carro, engegaria els humans a pastar fang i es tancaria a la seva bota per sempre més.

divendres, 26 de setembre de 2008

Viure sense pressa a la recerca del paisatge perdut


Necessitats i necessitats aparents expliquen i justifiquen de vegades moltes de les nostres accions, o omissions. I de vegades de manera ben contradictòria. Acostuma a ser per necessitat, encara que sigui una necessitat subjectiva i, per tant, entre cometes, que hom reclama vies amples i ràpides, autovies i variants per tal d’escurçar el temps, més que el trajecte, i arribar a lloc a hores que, d’altra banda, no deixen de ser hores més o menys convingudes. Però sol ser aquesta mateixa necessitat de vèncer el temps, la que, davant del col·lapse, previst i previsible, en la via més ràpida i de gran velocitat, ens porta a transitar de nou per vies secundàries, força més llargues i avui molt menys preparades, tot i el seu bon estat de manteniment i conservació, per al volum del trànsit rodat actual. És a dir, moltes carreteres locals, encara que mig oblidades i força en desús, ens apareixen sovint com a bones alternatives, necessàries i imprescindibles, respecte de les grans vies principals. I acostuma a ser veritat: més llargues i més estretes, paradoxalment acostumen a permetre d’arribar abans de l’hora que un hauria arribat a lloc amb l’ús d’aquelles altres, si més no durant alguns dies d’estiu i caps de setmana de l’any. Perquè com més s’adrecen i s’eixamplen, o es desdoblen les unes –i no pas en avantatge de l’escàs transport públic–, més trànsit de caràcter privat es posa en disposició de passar-hi!
La carretera de la Ganga, que uneix la Bisbal amb Calonge resseguint la riera que li ha donat nom, n’és una de les clàssiques: trenta anys enrere, tot i el seu mal estat de llavors, ja era utilitzada per arribar, sobretot els diumenges d’estiu a la tarda, a Platja d’Aro una mica menys planxat. Avui, qui no la fa servir per anar a Platja d’Aro, la utilitza per anar a Sant Feliu de Guíxols. Entre Gavarres, però, n’hi ha moltes d’altres que, desanellades i vertebrant el que hauria de ser el futur parc natural, permeten si fa no fa el mateix: la de Santa Pellaia, que uneix la Bisbal amb Caçà de la Selva, la dels Àngels per Madremanya, que mena fins al sud de Girona, la de la Costa de Juià per Sant Martí Vell, que permet travessar Celrà per darrera i arribar al nord de Girona i un llarg etcètera. Ai las, si no fos perquè la línia més curta entre dues carreteres acostuma a ser, abans que una ferrovia, una altra carretera, hom podria pensar que variants i desdoblaments són el preu _car_ a pagar per evitar, en el cas baixempordanès, el tunelament de les Gavarres!
I arreu de l’Empordà en trobaríem encara moltes altres: per exemple, les que enfilen cap a l’Alt Empordà des de la Vall de Verges passant per Garrigoles-les Olives o des de Colomers per la vall de la Ramema i Gaüses.
Totes aquestes carreteres secundàries tenen en comú moltes coses. S’allargassen serpentejant per salvar guals de riera, senders, camps, ferrovies –ben poques a la nostra comarca– i collades, o per resseguir rieres, faldes de muntanya i carenes, i s’estrenyen fins al punt que la trobada de dos vehicles que hi circulen en sentit contrari sembla més una abraçada que una encaixada. Són, potser, les rutes més apropiades per a ciclistes i vianants, els quals, foragitats d’aquelles enormes vies ràpides, són, d’altra banda, qui més les fressen. I si no escurcessin el temps, que tampoc és qüestió d’anar-lo escurçant, acostumen a fer-lo força més agradable: el seu recorregut, amb pocs destorbs –sense semàfors per exemple– malgrat els revolts, sol ser ombrejat per arbrats laterals i reblert de raconades i d’obagues de paisatge frescal –a causa del tipus de vegetació o per la llera rocallosa d’un riu o d’un torrent que s’hi esmuny–, de petits nuclis amb vells habitatges o masos dispersos –amb els seus costums antics o reconvertits en moderns restaurants o allotjaments rurals–, d’ermites i esglesioles antigues i abandonades, de colls i carenes que ofereixen magnífiques vistes panoràmiques terra i mar enllà. En contraposició a les modernes vies, orfes de vegetació i plenes de monotonia només trencada per més d’un radar, aquestes carreteretes, amb ascensions i baixades sinuoses, permeten d’aturar-se i badar, i gaudir d’allò que aquelles acostumen massa sovint a vedar amb baranes altes i opaques a manera de clucales de cavall: vegetació, hidrografia, antics assentaments humans, antics modes de viure, patrimoni històricocultural... Podríem dir que tenen un valor afegit de caràcter i personalitat, impensable de trobar en aquelles altres que no només no garanteixen l’arribada a l’hora convinguda, sinó que priven fins i tot de col·leccionar vistes i moments que al cap del dia hom acostuma a trobar a faltar. I és que, com ens recorda sovint en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, “un bon ganivet, encara que talli molt bé, no fa pas més tendre un entrecot que no ho sigui!”. Però, en fi, a manca de ferrocarrils, som constrets de totes bandes a transitar i a córrer de manera individual per magnífiques vies amb uns automòbils amb capacitat per triplicar la velocitat permesa i amb quatre places buides, i intentar així d’atrapar el temps. I aquest, sense córrer ni fugir, s’hi esmuny semblantment a aquella lluna que els pescallunes de Sant Feliu de Torelló pretenien de pescar amb un cove, a l’aguait, però, del desdoblament d’un nou fragment o d’una nova variant que hipotequin encara més un nou model de transport públic ferroviari i el paisatge.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Ter recòndit a vista dels caiacs d'en Roger

Vídeo

Ja fa dies que en Roger de Sant Jordi Desvalls ens porta riu avall i carretera amunt. Després de moltes dificultats, sobretot d’aquelles que Mariano José de Larra exemplificava amb aquell “Vuelva usted mañana”, ha aconseguit que Kayak del Ter sigui una realitat. Passats uns inicis provisionals i força en precari al mes de juny, sembla que l’empresa ha reeixit i s’ha consolidat en la seva intenció d’oferir un paquet atractiu que englobés esport, lleure i coneixement de la natura. Amb un material de primera qualitat: bots individuals, de parelles o de trios, i amb tots els requisits de seguretat, l’empresa, instal·lada a la riba del riu, permet gaudir directament d’uns paisatges excepcionals, i d’uns encontorns rics de patrimoni: natural, hidràulic, arqueològic, històric, etc. Arrencant de sota la Presa de Colomers, al Saulicar, una esplèndida comunitat natural de saulics o sàlics i d’altres salicàcies que ha donat nom al paratge, gairebé davant per davant del poblat semisoterrat de Sidillà i de l’ermita preromànica de Sant Romà de les Arenes –rescatada de les dunes més interiors de la comarca que la colgaven–, el caiaquista, amb una armilla salvavides, una bona visera para-sol i una bossa estanca per a la cantimplora, la carmanyola, la càmera de fotografiar o uns prismàtics, entra en les aigües del Ter per un lleu tobogan de corrons que, de grat o per força, no deixa indiferent: si un es deixa portar, l’avarada del caiac et proporciona la primera remulladeta del trajecte. Una primera fresquejada regalada que un començarà a agrair ben aviat! No hi fa res la inexperiència o la manca d’habilitat del navegant: encara que un no sàpiga sincronitzar el moviment de les pales dobles, frenar clavant la pala verticalment dins de l’aigua o virar a cops de cul i cintura, els primers cent metres acostumen a ser d’aprenentatge i ràpid, i, en qualsevol cas, malgrat les mancances hídriques del riu, el seu corrent lleu permet davallar amb certa tranquil·litat, d’esquenes si cal. Cert, en més d’una i dues ocasions, un, si no es tracta d’un remer expert, no aconseguirà pas fer allò que vol fer, passar per on vol passar per exemple: el revolts tancats que aconsella en Roger s’obren excessivament a la impensada i un acaba vogant pel costat més obert; els laterals, més profunds i amb més corrent, s’allunyen prou com per encallar el bot uns moments al terra sorrenc o ple de rierencs del mig del riu; atret per les ombres de les descomunals capçades dels arbres de ribera, el caiaquista, ignorant del viratge o la frenada ràpids, no pot evitar una trompada amorosa i tova en alguns dels canyissars i canyars de marge. Proer i poper poden evitar, però, qualsevol discussió: sens dubte que el caiac intueix i reconeix la lateralitat predominant dels caiaquistes i es desvia de la ruta sempre en el sentit dels braços més febles!
Es tracta, segons la seva web (www.kayakdelter.com), d’un recorregut d’uns set quilòmetres de baixada fins al pont de Verges, amb llocs singulars de vegetació i de fauna: monumentals noguers arran d’aigua, comunitats de balca o boga que divideixen el riu en diversos braços alternatius, riberals arenosos conformant més d’una platjola, murs o marges terrosos o de sorra de nidificació de blauets i abellerols, anàtids que es capbussen arran de pala o agrons que pesquen ben a prop drets i quiets com estaquirots. El nostre amic ornitòleg, Francesc Balaguer, ens feia, a la tornada, la següent, ràpida i provisional, relació d’ocells observats: el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el més petits dels cabussons; ardeids de nidificació en colònies com el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), l’esplugabous (Bubulcus ibis), el martinet blanc (Egretta garzetta), el bernat pescaire (Ardea cinerea) i l’agró roig (Ardea purpurea), i d’altres com l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), el milà reial (Milvus milvus), l’esparver vulgar (Accipiter nisus), l’aligot comú (Buteo buteo), el gavià argentat (Larus cachinnans), el blauet (Alcedo atthis), l’abellerol (Merops apiaster), l’oreneta vulgar (Hirundo rustica), el rossinyol bord (Cettia cetti), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i el pardal comú (Passer domesticus).

Martinet de nit

Perquè nombroses espècies d’ocells, nidificants i hivernants, i força menys espècies de peixos conformen, avui gairebé a contracorrent, la recòndita vida possible en un Ter esporgat excessivament de la seva aigua vital i sotmès a la intrusió de plantes i animals forans!, juntament amb d’altres nombroses espècies protegides per lleis catalanes i espanyoles o d’interès europeu segons directives comunitàries: mamífers com l’eriçó clar (Erinaceus algirus) i la llúdria (Lutra lutra) –la presència de la qual acostuma a ser indicador, segons els biòlegs, de la correcció de les aigües i, doncs, de la bona actuació de l’ACA en el sanejament del riu–; amfibis com el tritó marbrat (Triturus marmoratus), la granota pintada (Discoglossus pictus), el gripau comú (Bufo bufo), la granoteta de punts (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Bufo calamita) i la reineta meridional (Hyla meridionalis); rèptils com l’emis (Emis orbicularis) i la tortuga de rierol (Clemmys caspica var leprosa); ocells com l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), a més dels ja esmentats martinet de nit, martinet blanc i blauet, i peixos com el barb de muntanya (Barbus meridionalis).
La ruta, que conté fins i tot algun ràpid que permet passar uns moments de diversió i emoció, està plena d’indrets per romancejar, fer el traguinyol o el cigarret, i, els menys aprensius –certament, al Ter li costa de millorar l’aspecte de les seves escasses i insuficients aigües–, fer una bona capbussada fins i tot: a les ribes de l’Illa de Jafre, als Molinots, etc. Entre hora i mitja i dues, depèn de les intencions de l’aventurer: competició, esport, passeig, relax, observació, bany, etc, s’arriba al pantalà del Pont de Verges, des d’on es fa la remuntada per carretera. Els temors del començament han desaparegut: avui, en una singular i vistosa oficina d’atenció al client, en Roger explica, amb números fàcils i ràpids, que de juny a agost unes cinc-centes persones s'han arribat a Colomers a tastar-ne el riu i la diversitat i biodiversitat dels seus paisatges menys coneguts i menys visibles del Baix Ter, amablement i sense agressivitat, així com l’oferta turística del municipi al Cargolet, al Sol i Ter o a Can Fusteret. Això sense comptar la gent que, després d’un primer cop temorenc i exploratori, acostuma a repetir un segon i tercer cops. Les properes vegades, però, havent organitzat un gran grup o amb la mainada o els sogres si s'escau, i amb tots els pertrets necessaris i imprescindibles per passar un dia a prop del Ter, o en indrets només accessibles des de les seves aigües amb uns caiacs silents i, a cops de rem, finalment dòcils.

dijous, 11 de setembre de 2008

11 de setembre de 1973: "Chileno, no estás solo"

Nixon y Kissinger empezaron a conspirar contra Allende en 1970

Nixon, Frei y Pinochet
hasta hoy, hasta este amargo
mes de septiembre
del año 1973,
con Bordaberry, Garrastazú y Banzer,
hienas voraces
de nuestra historia, roedores
de las banderas conquistadas
con tanta sangre y tanto fuego,
encharcados en sus haciendas,
depredadores infernales,
sátrapas mil veces vendidos
y vendedores, azuzados
por los lobos de Wall Street,
máquinas hambrientas de dolores
manchadas en el sacrificio
de sus pueblos martirizados,
prostituidos mercaderes
del pan y del aire americano,
cenagales, verdugos, piara
de prostibularios caciques,
sin otra ley que la tortura.
y el hambre azotada del pueblo.

(En algun lloc de Xile, 15 de setembre de 1973: versió popular d'un poema de Pablo Neruda de 1948)

Trujillo, Somoza, Carias,
hasta hoy, hasta este amargo
mes de septiembre
del año 1948,
con Moriñigo (o Natalicio)
en Paraguay, hienas voraces
de nuestra historia, roedores
de las banderas conquistadas
con tanta sangre y tanto fuego,
encharcados en sus haciendas,
depredadores infernales,
sátrapas mil veces vendidos
y vendedores, azuzados
por los lobos de Nueva York.
Máquinas hambrientas de dólares,
manchadas en el sacrificio
de sus pueblos martirizados,
prostituidos mercaderes
del pan y el aire americano,
cenagales verdugos, piara
de prostibularios caciques,
sin otra ley que la tortura
y el hambre azotada del pueblo.

Doctores honoris causa
de Columbia University,
con la toga sobre las fauces
y sobre el cuchillo, feroces
trashumantes del Waldorf Asteria
y de las cámaras malditas
donde se pudren las edades
eternas del encarcelado.

Pequeños buitres recibidos
por Mr. Truman, recargados
de relojes, condecorados
por "Loyalty", desangradores
de patrias, sólo hay uno
peor que vosotros, sólo hay uno
y ése lo dio mi patria un día
para desdicha de mi pueblo.

(Pablo Neruda: Las satrapías, 1948)

En record de les morts violentes de Víctor Jara, Pablo Neruda, Salvador Allende i tanta gent anònima, gràcies a un altre dictador còmplice de la política sanitària dels Estats Munyits d'Amèrica que morí de mort natural fa ben poc.

dimarts, 9 de setembre de 2008

A cagar a la via, conxu!


El Mundo creu que el bilingüisme pot provocar "tartamudeo"
Es basa en un estudi d'una revista anglesa sobre una mostra de 317 nens

Ara entenc perquè molts ciutadans que parlen castellà i espanyol quequegen, sobretot quan es troben amb una tercera llengua.

diumenge, 31 d’agost de 2008

Austeritat a contracor d’uns aparadors plens a vessar


Estem acostumats, quan els mitjans s’omplen de paraules com crisi, recessió, austeritat, etc, a posar-nos a tremolar, si més no aquells sectors economicosocials que, més sovint i amb més duresa que d’altres, han vist que, conseqüentment al predomini d’aquelles paraules al mercat noticiari i a les receptes dels polítics i economistes de torn, havien d’estrènyer-se una llesca més el cinturó.
Potser inspirat en l’afirmació d’aquell filòsof grec, Gòrgies, que com a sofista professional sostenia que “Qui té la paraula, té l’espasa”, Marx, dialèctic ell, també reconegué la contrària, qui té l’espasa, té la paraula: “Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant” (La ideologia alemanya), la qual cosa no el privà, però, de proposar i activar el seu canvi: “Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Tesis sobre Feuerbach). No és estrany, doncs, que des de l’esquerra s’hagi manllevat, al costat de moltes altres paraules, algun d’aquests termes, per exemple austeritat, per donar-li un sentit nou i diferent, més d’acord amb la conformació del pensament d’esquerres.
L’any que ve en farà trenta (24 d’agost de 1979), Enrico Berlinguer, en un article breu però dens –políticament i ideològica– a Rinascita (núm 32), pretengué la intenció de rellançar la proposta de “compromís històric” que el PCI havia formulat al conjunt de forces parlamentàries i democràtiques italianes sis anys enrere, arran del cop d’estat pinochetista de Xile (1973). L’article, El compromís històric a la fase actual (Rumiant un editorial de Togliatti del 1946), que apareixia gairebé un any després de l’assassinat d’Aldo Moro, el líder democratacristià que estigué més a prop de subscriure el compromís històric berlinguerià –no és sobrer de pensar una estreta relació entre els tres fets, si més no entre els dos darrers–, pot ser considerat la síntesi dels debats de 1976, dels seus dos discursos sull’austerità de gener de 1977 i del XV Congrés del PCI de la primavera de 1979.
Berlinguer hi proposava un salt qualitatiu important respecte del compromís històric original: n’actualitzava la proposta inicial estenent-la als diferents sectors economicosocials i n’elevava el contingut amb l’afegit explícit de l’objectiu d’un nou model econòmic. Per Berlinguer, tant o més important com sortir de la crisi política i econòmica del moment (Itàlia n’era un paradigma): “Malgrat tot, seria equivocat definir la crisi del capitalisme italià només en termes d’inflació i recessió... ...És una crisi que sobretot posa en entredit el perquè del desenvolupament”, era la de pensar, conjuntament amb les altres forces polítiques i socials, un canvi de societat, contrari a les desigualtats i l’atur és clar, però també contrari al consumisme i el malbaratament. Considerava que ja no n’hi havia prou de respondre només sobre “la quantitat del desenvolupament”, objectiu –també per a l’esquerra– d’un període de reconstrucció nacional després d’una desfeta, sinó que ara, diferentment a la postguerra, calia tenir presents també l’objectiu i la finalitat de la producció, “la qualitat del desenvolupament”: “Avui, per part dels moviments de massa i d’opinió que interessen milions de persones, es posa en discussió el significat, el mateix sentit del desenvolupament, o com s’observava fa poc, quina cosa es produeix, i perquè es produeix.”
En aquella proposta de compromís i consens històrics entre els interessats només en el quant i els interessats també en el què i en el perquè, Berlinguer presenta “al país el gran tema de l’austeritat, un discurs en el qual certament també estava present un component moral de condemna dels privilegis i dels luxes i malbarataments” _cada cop “més insuportables” per l’accentuada indisponibilitat dels recursos i pel repartiment injust (“només en base al preu”) d’aquesta migradesa. L’austeritat, com a mesura per sortir d’una crisi estructural i de fons, i no pas com un mer instrument de política econòmica per superar una crisi transitòria o conjuntural que es carregava a l’esquena de les classes populars, és formulada com una ocasió de canvis profunds i en la qual les masses populars s’han de sentir noves protagonistes d’un altre desenvolupament diferent al conegut fins llavors: “El nostre discurs sobre l’austeritat no es limitava només a posar l’exigència d’aconseguir una justícia distributiva millor, punt que encara mantenim i al qual no estem disposats a renunciar”, sinó que proposava també “una política econòmica nova, en la qual els problemes de la quantitat del desenvolupament i de la seva qualitat, de la seva expansió i de les seves finalitats se saldin i s’expressin, també, en una intervenció nova de la classe obrera no només sobre la distribució de les rendes –intervenció que roman irrenunciable i essencial– sinó també sobre la forma i la qualitat del consum i per tant sobre el mateix procés d’acumulació.”
Aquest era l’envit berlinguerià a la classe política i a la societat italianes en una nova època de crisi: l’aposta pel control social de part de la utilització dels recursos i, conseqüentment, la necessitat d’una esquerra amb “cultura de govern”. Ho exemplifica en clau energètica (1973 i 1979, els dos anys de més riquesa teòrica del compromís històric són també anys de crisis energètiques): “Prenguem el cas, per exemple, de la qüestió de l’energia. Hi ha algú que pensi resoldre-la només en termes de quilovats de potència i de tones equivalents al petroli? I si no és així, hi ha algú, en canvi –tant si es tracta de l’estalvi energètic, que evidentment s’ha d’aconseguir, com si es tracta de buscar fonts alternatives al petroli–, que pensi reclamar una política que respongui positivament sobre els usos finals de l’energia (i per tant sobre el perquè s’ha de fer servir l’energia), sobre la seguretat, la contaminació de l’ambient, la protecció sanitària?”
La situació del moment i el tractament de la crisi i l’austeritat en clau tradicional no evitaria, segons Berlinguer, un país encongit i empetitit, desequilibrat geogràficament, tensionat territorialment i socialment, amb greuges comparatius irresolubles, i, davant d’això, la necessitat de la política, com a síntesi de contradiccions, contrastos, exigències i de reivindicacions, i amb capacitat, per tant, de defugir els perills, esmicoladors, desestabilitzadors i –ara sí– paralitzadors de l’espontaneisme, l’unilateralisme i l’atomització, que, d’altra banda, “al terreny econòmic, acaben per actuar només envers un redimensionament de les estructures del desenvolupament i, en el terreny polític, en un sentit autoritari i reaccionari”. Per aquesta raó, en un marc en què la participació política de la societat italiana i el caràcter específic de massa dels mateixos partits polítics havien posat al centre de la taula del debat polític la qualitat del desenvolupament econòmic, Berlinguer, atent, com Togliatti, als nous subjectes emergents i la reivindicació dels seus drets: consumidors, joves, dones, vells, etc, convidava, amb un repensament de l’austeritat més acostat als significats de paraules actuals com frugalitat, durabilitat, sostenibilitat, que no pas a l’antic i unívocament classista “estrenyiment del cinturó”, a debatre la qualitat de vida de la vida.
Mentre Josep Lluís López Bulla no s’està de recordar (2005) que “l’amic italià estava plantejant ante litteram els límits del creixement, un mode divers de consumir en front a l’individualisme propietari”, l’economista Serge Latouche, el profeta del decreixement, sosté (2008), contundent, que Berlinguer “en aquells temps predicà com un profeta en el desert”. En qualsevol cas, sense la petjada berlingueriana dels anys setantes, poc s’entendria l’actualitat dels debats sobre la impossibilitat de sobreviure amb un model energètic insostenible i un model productiu dilapidador, basats, ambdós, en un consumisme lacerant que fa més actual que mai aquell lema de la Icària d’Etienne Cabet que fa: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent".

dimecres, 27 d’agost de 2008

Ja té collons la vaca!


Aquí tots els estats occidentals reconeixen la independència de noves nacions: Kosovo, Montenegro, Croàcia, etc, o reclamen la independència d'altres: Tibet per exemple, en funció dels interessos estratègics propis, i quan ho fa Rússia, i a més amb dues nacions que Stalin incorporà per força al seu país natal de Geòrgia: Abkhàzia i Ossètia del Sud, tot el món es posa les mans al cap. Ja té collons la vaca, però amb les nacions qui fa un cove fa un cistell, com sempre passa amb els sentiments subjectius. Quan, però, la independència de les nacions sioux, navaho, apatxe, etc? Quan la independència de les nacions en funció dels seus interessos propis i exclusius?

dijous, 21 d’agost de 2008

“Sempre s’és estúpid respecte a algú” (Joan Fuster)


Joel Joan 'renya' TV3
Denuncia que "la paraula Espanya ha entrat de forma espectacular en els Telenotícies"

Noi, no hi ha manera que aconsegueixis el meu aplaudiment. Jo, de tu, em centraria en el teatre, no pas però per fer d’actor, que no n’has sabut mai, sinó per mantenir-te encimbellat com el millor histrió, o quasi: l’Àngel Llàtzer et va al darrera. I deixa la política, i sobretot la independentista, per a mans i cervells força més intel·ligents, perquè amb Cipotes de Archidona em temo que sempre serem espanyols. Oportunisme preadolescent o fluixesa neurocerebel·lar, què és el que et porta a no entendre que, fins i tot amb una Catalunya separada, l’innominable, segons tu, continuarà essent una nació i portant el nom d’Espanya?
Bé, ja ho has aconseguit: parlen de tu, bé i malament, però en parlen. La pela és la pela, eh, catalanet? Però deixa'ns anomenar la sogra pel seu nom, conxu!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Territoris i drets de llengua


Quina cantarella per tal de mantenir l’hegemonisme i la substitució lingüístics en favor del castellà i contra les llengües minoritzades! No hi fa res que des de la sociolingüística (Aracil, Ninyoles, etc) s’hagi desemmascarat el bilingüisme com un mite falsament pacificador i neutralitzador d’un conflicte entre llengües per a l’ocupació d’uns mateixos usos, conflicte el qual només es pot resoldre amb la substitució d’una llengua per una altra. No hi fa res que el bilingüisme sigui una pràctica personal individual –no hi ha societats, ni territoris, ni països bilingües– dels parlants de llengües minoritzades –són comptats els bilingües entre els parlants d’una llengua hegemònica– en determinades ocasions i circumstancies –gairebé sempre quan llur interlocutor és parlant de la llengua hegemònica.
Les incongruències i les incoherències que alguns signataris del Manifiesto han dit i escrit són suficients per escriure un parell de manuals sobre la justificació ideològica del lingüicidi perquè aquest sembli una cosa natural i acceptada per tothom _”de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Cataluya el 29 de gener de 1716)_: neodarwinisme lingüístic, liberalisme lingüístic, evolucionisme lingüístic, o comsevulla.
Allò més esperpèntic, però, és la diferent vara de mesurar segons es tracti de la llengua hegemònica –amb drets per raó del territori que la comparteix i per tant obligatòria per a tothom– o de les llengües minoritzades –amb drets exclusivament individuals i per tant de lliure elecció.
És tanta la barra i tanta la impertinència dels energúmens que hi ha darrera el Manifiesto, que, si no fos per la deseducació i desinformació que promouen i provoquen en gran part de la societat espanyola, no caldria dedicar-los ni cinc ratlles a la secció de passatemps de qualsevol mitjà. Vull dir que tot plegat fa massa pudor de socarrim: els importa ben poc la llengua, qualsevol llengua, la qüestió és enxarinar el personal i desgastar governs en favor del PP. Tanmateix, per si de cas, senyors i senyores del Manifiesto, Catalunya –i Galiza i Euskalherria– no és bilingüe, sinó que és un país amb cooficialitat lingüística, cosa que no podem dir, encara, d’España!

Fragment de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va enviar als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716: "La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza." "...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."

dimecres, 13 d’agost de 2008

Mitjans d'entronització de vulgaritats


DEBAT LINGÜÍSTIC
Sergio, jugador català del Dépor, considera un "dialecte" el català

Rafa Nadal: "Mejor en español"
Després d'una pregunta en català a Tommy Robredo en una roda de premsa a Pequín

Hi ha d'haver un dia que els mitjans que se sorprenen de l'analfabetisme i la incultura dels humans vulgars que han entronitzat com a herois i líders a imitar entonin el mea culpa. Quanta, quanta merda ens haurem d'empassar però abans?

dilluns, 11 d’agost de 2008

Mentre els palaus estatjaven els cavalls


Sempre m’han agradat els llibres, i no dubtaria gens de subscriure allò que Marguerite Yourcenar –que als vuit anys ja llegia Aristòfanes i Racine– posava en boca de l’emperador romà Adrià en l’excel·lent Memòries d’Adrià: “El veritable lloc de naixença és aquell on per primera vegada un s’adreça a si mateix un cop d’ull ja intel·ligent: les meves primeries pàtries varen ser els llibres.” La Carla, a qui, si no és per força, l’atreuen poc, acostuma a dir que “els llibres t’han d’entrar”. I potser sí que sigui qüestió d’entrada, d’entrar-se mútuament, l’un a l’altre, lector i llibre, llibre i lector, en un sentit bidireccional ben difícil d’entendre per les generacions fetes i malmenades, gairebé en exclusiva abans de l’era Internet, per la cultura –unidireccional– televisiva.
Si algun record persisteix més que cap altre de la meva estada a Barcelona és el dels passejos pels carrerons estrets i frescos del barri vell. Al nucli històric barceloní, encofurnats en baixos llargaruts i estrets i de sostre escàs, vaig conèixer i valorar els llibreters de vell. Potser perquè no tenien per costum de tallar-te la visita o la consulta amb aquell “desitja alguna cosa” amb què a les llibreries modernes t’acostumen a trencar l’encanteri, era una ruta que feia sovint, a partir de mitja tarda, i que em robava força temps. D’aquella època corren per casa, entre molts d’altres, un Turistes, sirenes i gent del país (1966) de Manel Costa-Pau: una primerenca anàlisi dels impactes i les conseqüències a l’Empordà del primer fenomen turístic nascut a l’empara del desarrollismo franquista i obra curiosament desconeguda o silenciada encara per molts dels actuals descriptors de la Costa Brava, aquell mite capriciós i fantàstic amb el qual la costa emulà Barcelona en el xuclament dels recursos –humans i físics–, barats per “sobrers”, del rerepaís; les Dues Catalunyes (1967) d’Àngel Carmona: una corprenedora reivindicació i divulgació de la cultura popular catalana per part d’un “altre català”; una Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972) d’Antoni Jutglar: actualització i revisió de la contradictòria ascensió de la burgesia casolana analitzada en Els burgesos catalans de 1966, obra també silenciada en la seva època i que el mateix Josep Benet, potser confonent l’ofici d’historiador i el de polític, considerà poc convenient i poc prudent; una acurada edició (1975) de l’Atlas Català de Cresques Abraham amb motiu del sis-cents aniversari de la seva realització, etc. Encara avui, quan baixo a Barcelona –els empordanesos, segons paral·lel, hi baixem–, acostumo a dedicar les entre hores mortes a passejar per alguns d’aquests racons a l’espera de descobrir-hi alguna joia com les d’abans. No cal dir que moltes botiguetes de llavors ja no hi són: les més ben situades han tancat i han estat reconvertides en modernes i vistoses entrepaneries, les que han fet més sort, és clar. Les poques que queden als carrers i carrerons dels encontorns de la Catedral encara permeten, però, de degustar-hi alguna curiositat. I, si no, sempre resta el mercat dominical de Sant Antoni, paradís dels col·leccionistes de tota classe de col·leccions i de tots els amants de llibres vells i de segona o tercera mans.
A les ciutats petites i mitjanes de casa nostra l’especialització en llibreteria de vell és més difícil. L’escàs volum poblacional n’és una causa segura. Una altra, l’escàs hàbit lector. Això no obstant, encara és possible de trobar alguna llibreria que no ha perdut el costum de mantenir una paradeta, exterior o interior, amb llibres, sinó vells o de segona mà, descatalogats. Per exemple a la Bisbal, una ciutat petita a la qual costa d’exercir i reconèixer com a capitalitat comarcal –potser pel caràcter bi/tripolar del Baix Empordà, potser perquè la contemporània creació de les comarques no ha deixat de ser una artificiositat excessivament superestructural–, encara et pots permetre aquest luxe. I passejant a l’hora baixa, quan del sol d’agost ja només resta la canícula, encara pots aconseguir alguna perla: un K.L. REICH de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), encara que en una edició força més moderna que aquella del 1963 que havia aconseguit a Barcelona.
K.L. REICH és un relat, novel·lat, de la vida en els camps de concentració i d’extermini nazis. Amat-Piniella escriví la “novel·la” entre 1945-1946, a Andorra, escassos dies després del seu alliberament del complex concentracionari de Mauthausen, on, amb el triangle blau en representació de l’etiqueta d’”apàtrida indesitjable” –es a dir, ni presoner de guerra ni presoner civil, perquè Espanya es desentengué dels deportats espanyols–, estigué internat, al camp central i als kommandos annexos externs de Ternberg, Redl-Zipf i Ebensee, del 27 de gener de 1941 al 6 de maig de 1945. Abans, arran de l’exili, entre juliol de 1939 i juny de 1940 fou presoner de camps de concentració i de companyies de treball francesos; al juny de 1940, amb l’ocupació alemanya, començà el calvari per presons i camps alemanys. Per raons òbvies, l’obra, amb una punyent cita de Goethe com a pòrtic: Wehe dem mürder!, “Ai dels assassins!”, no veié la llum fins força més endavant, l’any 1963, i encara després d’una primera edició en llengua castellana, imprescindible per obtenir permís per a l’edició, censurada i mutilada, en català. L’escriptor manresà hi ofereix un document esfereïdor i esborronador de la vida en els camps de concentració, i d’extermini.
Tot i que avui, des de la creació d’Amical de Mauthausen (1962), iniciativa en la qual coparticipà, i després de la monumental Els catalans al camps nazis (1977), de la malaguanyada Montserrat Roig, amb la qual col·laborà, ben poca gent dubta de la brutalitat genocida i sistemàtica del nazisme, ha estat gràcies sobretot a obres com K.L. REICH, juntament amb el testimoni escrit d’altres internats: Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, entre d’altres, que hom ha pogut desacreditar amb contundència la manipulació i la tergiversació del “revisionisme històric” i la “fe del convers” amb què els exprogressistes conversos i vergonyants acostumen a fer-se perdonar la seva procedència i a intentar de fer-nos combregar amb rodes de molí. Perquè, malgrat les diferències, totes les novel·les de l’holocaust tenen un tret comú d’interpel·lació, en el sentit que, sense oblidar-nos de la bogeria de Calígula, aquell tercer emperador romà que nomenà ciutadà i senador de Roma i cònsol de Bitínia Incitatus, el seu cavall de cursa –a qui d’altra banda atorgà encara una esposa, Penèlope–, ens obliguen molt més encara a centrar-nos i preguntar-nos sobre el fet que els senadors romans, servils, pusil·lànimes i contemporitzadors, acceptessin i reconeguessin el cavall com a col·lega.
A pocs mesos del setantè aniversari de l’exili republicà, que comportà la deportació i l’internament de molts derrotats als Konzentrations Lager Reich, “Camp de Concentració de l’Imperi”, tenim una bona ocasió per llegir K.L. REICH, ara ja en versió sencera, de primera o segona mans.

divendres, 8 d’agost de 2008

6 i 9 d'agost de 1945: la barbàrie


Y se comprende, la tragedia
les es extraña, no acertarían
a plagiar nuestra ciega rutina
en extraer de los funerales bodas
y de las bodas funerales;
¿los concebiríamos
tratando de superar moralmente
fallas, atentados, burlas
a códigos que los gobiernan,
o resolviendo incertidumbres por el veneno,
estrangulamiento, la sedienta espada?

Ningún cuervo
le sacaría a otro el ojo
de un picotazo,
ningún lobo
le destrozaría a otro lobo
la yugular de una dentellada,
y ninguna paloma, liebre,
ni aún el gorila;

¿dónde asistir
a lo increíble, pájaros ajusticiando
a pájaros por dejar de cantar,
y cuyo silencio esconde crímenes,
o por o haber cantado
en el registro oportuno?;

con qué organizar,
en público una "Fedra" de gatos.

(Alberto Girri, 1919-1991: Ningún animal atentaría en contra de su especie)

dilluns, 28 de juliol de 2008

Contrastos


Als anys vuitantes, per motius de feina a la Verneda de Sant Martí de Provençals, vaig conèixer, si bé molt moderadament en relació als seus veritables protagonistes, allò que Paco Candel titulava, de manera prou significativa, Donde la ciudad cambia su nombre. Persona de camp, però, sempre m'ha martellejat una frase de Llorenç Villalonga al pròleg de Bearn o la sala de les nines: "El refuig natural fou el camp, on la pobresa no es confon amb la misèria". I és cert, la pobresa, i no la misèria, era, aquells anys, la gran llengua comuna -avui, en canvi, està de moda fer comú fins i tot allò que és de lliure elecció- d'alguns barris perifèrics de qualsevol gran ciutat i d'algunes famílies del camp. Solidaritats de grup i proximitat a recursos naturals semblaven allunyar, en força casos, el fantasma de la misèria. Han passat molts anys des de llavors, però encara avui, com llavors, són sovint més els contrastos que no pas les fredes dades estadístiques allò que ens mostra l'existència, a casa nostra, de gent amb recursos insuficients per desenvolupar una vida més o menys digna.
Actualment el Ter no fa goig: tot i que han passat dies de la revinguda per les darreres pluges, les seves aigües en conserven encara la terbolesa, una terbolesa estranya, de colors verds, grocs i marrons, i de caràcter lletós, que no hi ha manera que desaparegui. Com si alguna empresa hagués aprofitat la terbolesa de les pluges per emmascarar, camuflar o encobrir algun abocament! I, malgrat tot, ja fa temps que a l'empara del riu intenten sobreviure activitats, modernes i molt ben equipades, adreçades al turisme o, millor dit, a una nova concepció del turisme: restauració de qualitat, allotjament rural i, ben recentment, lleure i esport, estretament lligats al gaudi i al respecte de la natura. D'altra banda, aigües damunt la Presa de Colomers, el Ter també fa temps que ha tornat a recuperar la pràctica de la pesca, no pas, però, amb la intensitat, ni la finalitat, amb què es feia als anys seixantes, quan centenars de persones arribades d'arreu amb autocars concertats venien a practicar aquest esport gairebé tots els diumenges de l'any. Concretament al revolt del baix Ter, és a dir, allà on la geografia física situa el darrer gran meandre del riu, de cinc a deu famílies, segons els dies, acostumen a llançar la canya, els caps de setmana. Diversos indrets en conserven un ignominiós testimoniatge: gran quantitat de deixalles domèstiques, esparpallades o amuntegades en uns tres-cents metres llargs de ribera.
Un observador extern i allunyat podria pensar, per raó del riu i les seves possibilitats, que totes aquestes aficions són fruit de motivacions semblants. No cal, però, tampoc l'apropament especialitzat d'un antropòleg, ni tan sols la d'aquell irreverent i aparentment poc acadèmic Nigel Barley que, a L'antropòleg innocent: notes des d'una cabana de fang, un llibre excel·lent i divertit alhora, es mostrava desconcertat i contrariat davant la naturalesa elusiva i tancada d'aquells dowayos camerunesos amb els quals pretenia de conviure per redactar el seu treball de camp, i que també com nosaltres pacifiquen i encobreixen determinades necessitats vitals amb creences, rituals i mites extemporanis. El silenci sovint eixordador de la pesca dels homes i les dificultats idiomàtiques de les dones van ser la raó d'una conversa lleu per força, suficient, però, per descobrir que aquelles famílies pescadores d'avui eren, malgrat aquells seus cotxes amb matrícules casolanes, quasi totes, si no totes, d'una mateixa nacionalitat, romanesos residents a la Selva la majoria, i que el fruit de la pesca, enormes i monstruoses carpes sobretot, acostuma a esdevenir sovint plat de taula per sopar. No hi fa res que els expliquis la "naturalesa" de les aigües del riu, ells, amb un lacònic mal castellà, t'insinuen com és de necessari el peix per portar un "bon" plat a taula! És en aquest moment quan t'adones de l'error de la teva primera percepció, i quan el contrast rebrota, amb força, amb aquell excel·lent poema que aprenies els anys vuitantes: "Creix sobre la terra pa suficient/per a tots els fills dels homes/i roses i murtres i bellesa i plaer/i pèsols no menys dolços" (Heinrich Heine, Alemanya, un conte d'hivern).

dijous, 24 de juliol de 2008

Vieja y nueva Iglesia espaÑola: Falange Española de las JONS, Alternativa Española o Comunión Tradicionalista Católica


“Hablar de laicismo es una forma elegante, asimilada y falsa de llamar al ateísmo”
“Comunismo y consumismo laicista son más parecidos de lo que se cree”
“todas las filosofías ateístas terminan siendo dictatoriales”
“el hombre es un muñeco hinchable con las libertades que nos otorga Zapatero”
i moltes altres perles sobre feminisme, avortament, joventut, etc.


Què hem fet els humans per merèixer-nos aquests immorals controladors de totes les morals que no són la seva?
Quan tindrem un govern que acabi amb el suport, els privilegis i les subvencions de tota aquesta púrria de fariseus?

dilluns, 21 de juliol de 2008

No ho entenc


No entenc tot aquest acarnissament amb el català del President Montilla. Ja m'agradaria, ja, que tota la immigració, d'origen espanyol o no, parlés el català tan "malament" com ell. Enlloc d'aprofitar l'origen del President per afavorir a tot gas i estesos la normalització de la llengua entre la immigració, hi ha sectors entossudits a estripar-lo i a desacreditar-lo pel seu accent poc genuí. Que potser l'accent d'alguns "xaves" és més genuí que el seu? Que potser no hi ha diputats i diputades de tots els colors que tampoc disposen del nivell C de català? Però com es pot ridiculitzar la parla d'un President, que, agradi o no, pels seus orígens i pel seu esforç, i pel seu càrrec, pot fer més per l'extensió de l'ús del català que no pas totes les lleis aprovades? No havíem quedat que la llengua era un element prou important com per no jugar-hi? Quan la dreta catalunyesa ha d'utilitzar arguments de tan baixa estopa per fer oposició, malament rai!

dissabte, 19 de juliol de 2008

A la atención del gran intelectual espaÑol Joaquín Leguina



MANIFIESTO A FAVOR DEL PLURILINGÜISMO
Nuestras lenguas comunes
Catalán, euskara y gallego conviven de forma desigual con los consolidados privilegios del castellano
Un grupo de catedráticos y profesores de varias universidades constata que el castellano, lejos de estar en peligro, mantiene tales ventajas sobre el catalán, el gallego y el euskara que su exacerbada defensa sólo puede tener un móvil ideológico.

Asistimos en estos días a una nueva oleada de nacionalismo lingüístico español de la que el principal botón de muestra es el Manifiesto por la lengua común que ha promovido una veintena de intelectuales de prestigio. El texto en cuestión se asienta en certezas que nacen de aquello que, al parecer, no puede someterse a discusión, como ocurre, por lo demás, en muchos ámbitos de la vida de un Estado que presume de su condición democrática. En las disputas correspondientes adquiere singular relieve la Constitución de 1978, producto de un pacto en el que, en ámbitos sensibles como éste, se impusieron normas sin recabar la opinión de los afectados. Aun en el caso de que aceptásemos la condición inequívocamente democrática del referendo constitucional de aquel año, habría que preguntarse si tres decenios después no es legítimo reclamar, en sentido bien diferente del que invocan los promotores del manifiesto mencionado, una revisión de las normas entonces instituidas. Las cosas como fueren, es significativo que la nueva oleada de nacionalismo lingüístico español prefiera esconder que las reglas que hace suyas no son precisamente neutras.
Llama poderosamente la atención que las mismas personas que afirman con particular insistencia y frente a toda evidencia, tal y como lo revelan las leyes que afectan entre nosotros a las lenguas que los derechos no acompañan ni a éstas ni a los territorios, sino a las personas, no aprecien problema alguno en el enunciado que se ha convertido en guía principal del Manifiesto por la lengua común: el de que, mientras todos los ciudadanos españoles están obligados a conocer el castellano esto no es, al parecer, una imposición, sino un hecho cuya consistencia, sin más, se supone, los hablantes de otras lenguas disfrutan, sin más, del derecho a emplear estas últimas. Si sobran las razones para concluir que semejante enunciación contradice palmariamente lo que afirma el artículo 139.1 de la Constitución en vigor: Todos los españoles tienen los mismos derechos y obligaciones en cualquier parte del territorio del Estado, más inquietante es que en la España de hoy se dé por demostrada, al parecer hasta el final de los tiempos, la adhesión popular a reglas como la invocada, en un escenario en el que se hace valer una oposición cerril al despliegue de mecanismos que permitan conocer si la ciudadanía acata esas reglas o, por el contrario, las repudia.
Para el nacionalismo lingüístico español la lengua castellana es superior, cómoda, fácil y útil, virtudes todas ellas que son siempre el producto de circunstancias naturales, nunca de la imposición y la represión. Las lenguas de los demás son, por el contrario, molestas, arcaicas, antieconómicas y francamente prescindibles. Al tiempo que la defensa del castellano se ajusta por definición a un impulso democrático, la de las restantes lenguas responde cabe entender a espurios y cavernarios intereses marcados por esa felonía que identifica el Manifiesto por la lengua común; si en las segundas se revelan por doquier los espasmos negativos de los nacionalismos, por detrás de la primera no habría, en cambio, nacionalismo alguno.
La estrategia principal no nos engañemos apunta a ratificar la situación de incómoda marginación y minoría de las lenguas no castellanas, y a hacerlo de la mano de medidas que tienen un cariz visiblemente asimétrico. Baste como botón de muestra el recordatorio de que los firmantes del manifiesto que nos ocupa entienden que, aun siendo recomendable que en las comunidades calificadas de bilingües la rotulación de edificios y vías públicas se registre en las dos lenguas, en modo alguno podrá realizarse en exclusiva en la lengua propia del país en cuestión, sin que, por omisión, y cabe entender, se rechace la posibilidad de que la rotulación se produzca únicamente en castellano.
El idioma y la fuerza
A los ojos de los nacionalistas lingüísticos españoles, la lengua común no se impone por la fuerza: tal horizonte es ontológicamente inimaginable, frente a lo que ocurre, al parecer, con las lenguas no castellanas. Mientras se rechazan determinadas políticas alentadas por los gobiernos autonómicos que se limitan a reclamar para las lenguas respectivas las mismas prerrogativas de las que disfruta el castellano en Madrid, en Sevilla o en Valladolid, se prefiere olvidar cómo, en el pasado y en el presente, medidas aplicadas a menudo con saña y violencia han beneficiado de siempre al castellano y explican, siquiera parcialmente, su condición de visible preeminencia contemporánea. Mientras se manipulan y magnifican, en suma, los problemas que los castellanohablantes puedan encontrar en algunos lugares, se esquiva toda consideración en lo relativo a la delicada situación en la que se encuentran el catalán, el gallego y el vasco, y ello sobre la base de la increíble afirmación de que los objetivos de dignificación de esas lenguas ya han sido, al parecer, satisfechos.
No consta que los nacionalistas lingüísticos españoles, de siempre interesados en defender en exclusiva su lengua, se hayan pronunciado en momento alguno en favor de los legítimos derechos de los hablantes de las lenguas no castellanas. Que en los hechos el principio de libre elección lingüística en el sistema educativo sólo se postula para los castellanohablantes lo certifica la ausencia, dramática, de toda consideración en lo que atañe a ese principio aplicado, por ejemplo, en las personas de los hablantes de catalán, gallego y vasco que residen fuera de los territorios en los que las lenguas correspondientes son oficiales. Al cabo parece obligado concluir que esas lenguas no son percibidas como propias, circunstancia que da al traste, de paso, con cualquier proyecto creíble de bilingüismo: llamativo es que, mientras los nacionalistas lingüísticos españoles se desenvuelven orgullosamente como monolingües en castellano, se rechaza que los hablantes de catalán, gallego y vasco puedan comportarse como monolingües en las lenguas respectivas. Lo que en los hechos se reivindica un monolingüismo de facto es percibido en cambio como una afrenta cuando se sobreentiende que es la apuesta de los gobernantes de las comunidades autónomas que disponen de lenguas propias.
Una curiosa defensa
El Manifiesto por la lengua común configura, en fin, una curiosa defensa de una lengua que pareciera no tener a su disposición ningún tipo de apoyo. Para certificar lo contrario ahí están la maquinaria del Estado, el sistema educativo, un sinfín de rancias instituciones, el grueso de los medios de comunicación, buena parte de la jerarquía de la Iglesia católica, el respaldo de intelectuales de prestigio y, en fin, las propias fuerzas armadas. Por si poco fuere, y a tono con los tiempos, el manifiesto que nos interesa recaba para sus promotores la doble condición de luchadores por los derechos humanos y de defensores de los desheredados. Pena es que, por muchos esfuerzos que se hagan, el texto no acierte a ocultar la defensa obscena de privilegios tan impuestos como asentados, y la ritual demonización, también a tono con los tiempos, de quienes disienten, paradójicamente tildados, a menudo, de fascistas y totalitarios. Que semejante campaña sea atizada, en suma, desde medios de comunicación y cenáculos de la derecha más montaraz dice mucho de su sentido más profundo.

Firmantes:
Carlos Fernández Liriaprofesor de Filosofía UCM
Montserrat Galceráncatedrática de Filosofía, UCM
Pedro Ibarracatedrático de Ciencias Políticas, UPV
Juan Carlos Moreno Cabreracatedrático de Lingüística, UAM
Arcadi Oliveresprofesor de Ciencias Políticas, UAB
Jaime Pastorprofesor de Ciencias Políticas, UNED
Carlos Taiboprofesor de Ciencias Políticas, UAM

PD para Leguina y otros tantos espaÑoles que han sucumbido a la ideología de la derecha espaÑola: "La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza." "...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..." (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, transmitió a los corregidores del Principado de Cataluña el 29 de enero de 1716).

dimarts, 15 de juliol de 2008

"Un fantasma recorre Europa" (Manifest/Manifiesto)



Fa molts anys que la sociolingüística (Aracil i Ninyoles) va descriure el mite del bilingüisme, avui altre cop prèdica fàcil d'aquells deixebles del sin que se note el cuidado.
En resum:
El bilingüisme és una pràctica individual: no hi ha societats o països bilingües, sinó individus o persones, ocasionalment i accidentalment, bilingües.
El bilingüisme és unívoc i unidireccional: només els parlants de la llengua minoritzada acostumen a ser bilingües, i encara només quan es troben amb la llengua hegemonista i hegemònica, no pas comuna, al davant.
El bilingüisme és ocasional i accidental: només es practica quan la llengua de l’interlocutor és la llengua hegemonista i hegemònica.
El bilingüisme és una de les estratègies del darwinisme social (llei del més fort) i liberalisme (laissez faire, laissez passer) lingüístics a favor, a la llarga, de la llengua hegemonista i hegemònica.
El bilingüisme és una situació provisional i transitòria de conflicte lingüístic encobert: candidesa a l’espera de la substitució lingüística, "natural", de la llengua minoritzada per la llengua hegemonista i hegemònica.
Contra el bilingüisme, fals mite de la igualtat de llengües, cooficialitat lingüística!

Hace muchos años que la sociolingüística (Aracil y Ninyoles) describió el mito del bilingüismo, hoy otra vez prédica fácil de aquellos discípulos del "sin que se note el cuidado" (1: nota para españoles a los que se ha estafado educativamente en su período escolar).
En resumen:
El bilingüismo es una práctica individual: no hay sociedades o países bilingües, sino individuos o personas, ocasionalmente y accidentalmente, bilingües.
El bilingüismo es unívoco y unidireccional: sólo los hablantes de la lengua minorizada acostumbran a ser bilingües, y aún sólo cuando se encuentran con la lengua hegemonista y hegemónica, no común, delante.
El bilingüismo es ocasional y accidental: sólo se practica cuando la lengua del interlocutor es la lengua hegemonista y hegemónica.
El bilingüismo es una de la estrategias del darwinismo (ley del más fuerte) y liberalismo (laissez faire, laissez passer) lingüísticos a favor, a la larga, de la lengua hegemonista y hegemónica.
El bilingüismo es una situación provisional y transitoria de conflicto lingüístico encubierto: candidez a la espera de la substitución lingüística, "natural", de la lengua minorizada por la lengua hegemonista y hegemónica.
Contra el bilingüismo, falso mito de la igualdad de lenguas, ¡cooficialidad lingüística!

(1) sin que se note el cuidado: "La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza." "...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..." (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, transmitió a los corregidores del Principado de Cataluña el 29 de enero de 1716).

dimecres, 9 de juliol de 2008

"Común: adj. Corriente, recibido y admitido de todos o de la mayor parte" (DRAE)

Lenguas comunes de España

Luz Casal s'esborra de "la manipulación" del 'manifiesto'
"¡He pasado la peor semana desde que me dieron la noticia de mi enfermedad!"

Tot i que la millor rectificació és no deixar-se entabanar per carpetovetònics, troglodites i decimonònics que, lluny de defensar cap llengua, pretenen només conflictivitzar la convivència basada en el respecte, la diversitat i la pluralitat amb l'objectiu de bastir una majoria social al servei d'una dreta ben dretana, rectificar és de savis.

dimarts, 8 de juliol de 2008

“Veritablement, l'home és el rei dels animals, doncs la seva brutalitat supera a la d'aquests” (Leonardo Da Vinci)


Ve el "Proyecto Gran Simio" como "una negación radical del concepto de persona"
El obispo de Palencia dice que los monos están más protegidos que las personas en España

"Les religions, com les cuques de llum, necessiten de foscor per brillar” (Arthur Schopenhauer). Després de veure de què sou capaços algunes malnomenades persones per a les quals qualsevol concepte (España, església, democràcia, ensenyament, sanitat, família, etc) només pot ser definit amb termes d’exclusió de qualsevol diferència o pluralitat, estic completament segur que hi ha un munt de mones que es mereixen molt més respecte que tota la caterva de nacionalcatolicistes que voleu portar el PAÍS i els països trenta anys enrere. Ni de les mones, us mereixeu de descendir! A cagar a la via de dos en dos, així us fareu companyia! En la lengua comunA que defiende vuestro Manifiesto: ¡A parir panteras, que la biodiversidad es un placer apto para célibes! Ah, y contra el Manifiesto, ¡Igualdad de todas las lenguas ibéricas!

diumenge, 6 de juliol de 2008

Interessos sense desitjos

L'interès particular d'individus concrets de l’espècie humana entra molt sovint en contradicció amb allò que podríem anomenar interès general de l'espècie humana.
Què ho fa que, en casos de contradicció, hi hagi persones que anteposen l'interès humà al propi individual?
Què ho fa que, en casos de contradicció, hi hagi persones que anteposen l'interès individual al comú humà?
Què ho fa que moltes persones susceptibles de ser afavorides per l'interès general no senten aquest interès comú com a propi i de vegades fins i tot s'hi mostren en contra, i no pas per afavorir cap gran interès particular?

Què ho fa que moltes persones susceptibles de ser afavorides per l'interès general queden entrampades en cabòries com déu, pàtria i rei?
Potser consideren més abastables, per a la felicitat, aquestes entelèquies metafísiques que no pas les entitats reals amb què es concreta l'interès general?
Potser per què no hi ha interessos més generals que d’altres i tots són, doncs, particulars i no pas comuns?
Cal buscar-ne les causes en els antecedents familiars, l'educació, l'autoformació, la vida viscuda al costat de persones semblants, etc?
Per què moltes persones que anteposen l'interès individual a l'interès humà intenten molt sovint fer passar el seu interès particular per l'interès general de tothom?
No sé si hi ha algú disposat a reflexionar o a respondre sobre totes aquestes preguntes. En qualsevol cas, com diu Ramon Alcoberro, "Procurar entendre per què els humans prenen decisions contràries als seus propis interessos continua essent, però, un exercici intel·lectual fascinant i de conseqüències radicals."

divendres, 4 de juliol de 2008

Adhiérase AQUÍ al Manifiesto en Defensa del Bilingüismo


Manifiestos para españoles demócratas democráticos cuyo bilingüismo consiste en hablar educadamente en castellano o en español según sea una o la otra la lengua del interlocutor

Nunca firmarían: Rosa Díez, Manuel Jiménez de Parga, Cristina López Schlichting, Plácido Domingo, Ana María Matute, Luz Casal (ja se n'ha esborrat, 9/6/08), Cayetano Rivera, Margarita Salas, Santiago Grisolía, César Nombela, Óscar Pereiro, Pedro Delgado, Enrique Cerezo, Ángel Nieto, Antonio Fernández Alba, Antonio Mingote, Francisco Rodríguez Adrados, José María Merino, Eduardo García de Enterría, Gregorio Salvador, Manuel Seco...
Com diu en Jordi de Girona que viu a Caça de la Selva: De porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Sí, hombre/mujer españolO/española, que "¡Cerdo y señor uno nace y no se hace!"
I si em toqueu gaire els pinyolets, seguiré el consell de José Maria Eça de Queirós (1845-1900), que a Correspondência de Fradique Mendes (1900) recomanava: "Només cal parlar amb impecable seguretat i puresa la llengua del propi país; totes les altres, cal parlar-les de mala manera, amb aquell accent xato i postís que denuncia tot seguit l'estranger (...) Parlem patriòticament malament les llengües dels altres!". Sí, hombre/mujer españolO/española, que mientras el único unilinguismo natural, histórico, possible, legal, real, racional, patriótico, monárquico, parlamentario, nacionalista, cristiano, de izquierdas y de derechas sea el vuestro, ¡podeis iros a cagar a la via con VUESTRA LENGUA ESPAÑOLA COMUNA! O com diu, més genuïnament, la Zel, aneu a pastar fang!, que quiere decir, más o menos, ¡a pastar fango en lugar de pan!, eso sí, con VUESTRA LENGUA ESPAÑOLA SIEMPRE COMUNA.