dilluns, 28 de juliol de 2008

Contrastos


Als anys vuitantes, per motius de feina a la Verneda de Sant Martí de Provençals, vaig conèixer, si bé molt moderadament en relació als seus veritables protagonistes, allò que Paco Candel titulava, de manera prou significativa, Donde la ciudad cambia su nombre. Persona de camp, però, sempre m'ha martellejat una frase de Llorenç Villalonga al pròleg de Bearn o la sala de les nines: "El refuig natural fou el camp, on la pobresa no es confon amb la misèria". I és cert, la pobresa, i no la misèria, era, aquells anys, la gran llengua comuna -avui, en canvi, està de moda fer comú fins i tot allò que és de lliure elecció- d'alguns barris perifèrics de qualsevol gran ciutat i d'algunes famílies del camp. Solidaritats de grup i proximitat a recursos naturals semblaven allunyar, en força casos, el fantasma de la misèria. Han passat molts anys des de llavors, però encara avui, com llavors, són sovint més els contrastos que no pas les fredes dades estadístiques allò que ens mostra l'existència, a casa nostra, de gent amb recursos insuficients per desenvolupar una vida més o menys digna.
Actualment el Ter no fa goig: tot i que han passat dies de la revinguda per les darreres pluges, les seves aigües en conserven encara la terbolesa, una terbolesa estranya, de colors verds, grocs i marrons, i de caràcter lletós, que no hi ha manera que desaparegui. Com si alguna empresa hagués aprofitat la terbolesa de les pluges per emmascarar, camuflar o encobrir algun abocament! I, malgrat tot, ja fa temps que a l'empara del riu intenten sobreviure activitats, modernes i molt ben equipades, adreçades al turisme o, millor dit, a una nova concepció del turisme: restauració de qualitat, allotjament rural i, ben recentment, lleure i esport, estretament lligats al gaudi i al respecte de la natura. D'altra banda, aigües damunt la Presa de Colomers, el Ter també fa temps que ha tornat a recuperar la pràctica de la pesca, no pas, però, amb la intensitat, ni la finalitat, amb què es feia als anys seixantes, quan centenars de persones arribades d'arreu amb autocars concertats venien a practicar aquest esport gairebé tots els diumenges de l'any. Concretament al revolt del baix Ter, és a dir, allà on la geografia física situa el darrer gran meandre del riu, de cinc a deu famílies, segons els dies, acostumen a llançar la canya, els caps de setmana. Diversos indrets en conserven un ignominiós testimoniatge: gran quantitat de deixalles domèstiques, esparpallades o amuntegades en uns tres-cents metres llargs de ribera.
Un observador extern i allunyat podria pensar, per raó del riu i les seves possibilitats, que totes aquestes aficions són fruit de motivacions semblants. No cal, però, tampoc l'apropament especialitzat d'un antropòleg, ni tan sols la d'aquell irreverent i aparentment poc acadèmic Nigel Barley que, a L'antropòleg innocent: notes des d'una cabana de fang, un llibre excel·lent i divertit alhora, es mostrava desconcertat i contrariat davant la naturalesa elusiva i tancada d'aquells dowayos camerunesos amb els quals pretenia de conviure per redactar el seu treball de camp, i que també com nosaltres pacifiquen i encobreixen determinades necessitats vitals amb creences, rituals i mites extemporanis. El silenci sovint eixordador de la pesca dels homes i les dificultats idiomàtiques de les dones van ser la raó d'una conversa lleu per força, suficient, però, per descobrir que aquelles famílies pescadores d'avui eren, malgrat aquells seus cotxes amb matrícules casolanes, quasi totes, si no totes, d'una mateixa nacionalitat, romanesos residents a la Selva la majoria, i que el fruit de la pesca, enormes i monstruoses carpes sobretot, acostuma a esdevenir sovint plat de taula per sopar. No hi fa res que els expliquis la "naturalesa" de les aigües del riu, ells, amb un lacònic mal castellà, t'insinuen com és de necessari el peix per portar un "bon" plat a taula! És en aquest moment quan t'adones de l'error de la teva primera percepció, i quan el contrast rebrota, amb força, amb aquell excel·lent poema que aprenies els anys vuitantes: "Creix sobre la terra pa suficient/per a tots els fills dels homes/i roses i murtres i bellesa i plaer/i pèsols no menys dolços" (Heinrich Heine, Alemanya, un conte d'hivern).

2 comentaris:

zel ha dit...

Si fins i tot nosaltros, grans com som, quan veiem el mar aparentment clar, diguem això, mira que és neta l'aigua, tot i que sabem que la pitjor brutícia no es veu.. i també mengem peix, no?
Si és que el que no mata engreixa...

I pistons! que em va agradar!

rosa ha dit...

ostres! m'has deixat estorada. i cuanta raó què tens.
si ens adonessim només una miqueta de tan necessari que són els nostres rius els nostres mars...però tenim el cap en altres vessants.