dijous, 29 de novembre del 2007

Ulls que no llegeixen el que llegeixen


Com el reflex de la lluna en les aigües límpides i cristal·lines d'una platja rocallosa de tramuntana, entusiasmava a tothom amb la sinceritat i la claredat dels gestos i dels pensaments: aquells porus de la pell sempre oberts als trenta-dos vents de la rosa!
Un cop endreçada aquella valenta, fresca i jovial túnica, la foscor l'ha recobert i abrigat: paradoxalment, despullada d'aquella seda transparent, només se'n pot veure una lleu ombra.
I la lluna, ara somorta com una àncora sense mar, ja no ens dirà mai més quan tornarà a gronxar-se damunt de l'aigua clara. Encara més: no s'hi tornarà a emmirallar mai més, perquè no es veuria.
Però "Seguir mantenint la jovialitat en mig d'un assumpte ombrívol i excessivament responsable és una gesta gens petita: i, tanmateix, què seria més necessari que la jovialitat?" (F. Nietzsche, Pròleg al Crepuscle dels ídols, 1888)

dimecres, 28 de novembre del 2007

Eficiència i efectivitat


Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal [però] és transformar-lo.
(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, XI, amb un afegit de Friedrich Engels, 1888)

dimarts, 27 de novembre del 2007

Determinisme i llibertat


La doctrina materialista que pretén que els homes són producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per tant, els homes transformats són producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el propi educador té bona necessitat de ser educat. És així com sofreix una inevitable tendència a dividir la societat en dues parts una de les quals és superior a la societat [(cas de Robert Owen, per exemple)].
La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser racionalment considerada i compresa com a pràctica revolucionària.
(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, III, amb diversos afegits de Friedrich Engels, 1888)

diumenge, 25 de novembre del 2007

"¿Por qué no te callas?" (SM Juan Carlos I)


Los funerales de Atahualpa, de Luis Montero (1865-1867)

¡Ccollanan Pachacutec! ¡Ricuy
anceacunac yahuarniy richacaucuta!
TÚPAC AMARU I


(Pablo Neruda: Los conquistadores, amb les últimes paraules, en quítxua, de Túpac Amaru I, "Mare Terra, testimonia com els meus enemics vessen la meva sang")

A banda el gran saqueig dels recursos naturals, poc ens han pervingut les dissorts de la gent anònima als primers temps de la conquesta, si no és per fra Bartolomé de Las Casas. No obstant això, les morts tràgiques _decapitacions, trossejaments, escorxaments, empalaments, etc_ dels seus cabdills: asteques com Moctezuma II i Cuauhtémoc, inques com Atahualpa i Túpac Amaru I, quítxues com José Gabriel Condorcanqui Noguera (Túpac Amaru II), maputxes o araucans com Lautaro i Caupolicán, entre molts d’altres, permeten d’il·lustrar la mala llet que corre per les venes llatinoamericanes, i per què no callaran mai.

N’hi ha ben bé prou amb aquest exemple: Atahualpa (1497-1533), rei de Quito (1525-1533) i Emperador Inca (1532-1533).
L’any 1531, els castellans, comandats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, aprofitaren la guerra civil del Cusco (1527-1532) entre els germanastres Huàscar, proclamat inca per la noblesa, i Atahualpa, elegit sobirà per l’exèrcit i el poble, per dur a terme la destrucció de l’Imperi Inca i la conquesta del Perú.
Gràcies a l’engany, els castellans aconseguiren la confiança d’Atahualpa, el qual es presentà (16 de novembre de 1532) amb uns milers d’homes desarmats en un convit a Cajamarca, on, després de la seva negativa a reconèixer la religió catòlica i a sotmetre’s a l’autoritat del rei Carles I d’Espanya i del papa Climent VII a què el comminà el capellà fra Vicente de Valverde, fou capturat per només 180 homes, però armats amb armes de foc i a cavall, que estaven amagats.
Tot i que intentà d’alliberar-se amb un rescat consistent a omplir un cop d’or i dos cops de plata i pedres precioses, i fins on abastés la seva mà, la gran estança on era pres, el qual arribà a Cajamarca des de tots els racons de l’Imperi, fou sotmès a “judici”.
Jutjat per 12 càrrecs, alguns tan insòlits, segons els usos i costums d’un indi, com idolatria, fratricidi, poligàmia, usurpació del tron, incest i no cumpliment del rescat, fou condemnat a morir a la foguera.
El 26 de juliol de 1533 fou executat al garrot, graciosa commutació que obtingué en acceptar el bateig per tal de deslliurar-se d’una mort que, segons els inques, l'hauria privat de la vida ultraterrenal.

Pizarro, illetrat fins a la seva mort _però no pas pobre com havia vingut al món_, havia signat la sentència de mort amb una creu.

dissabte, 24 de novembre del 2007

"som la nació humana!" (Edward O. Wilson)


El biòleg Edward O. Wilson rep el Premi Internacional Catalunya
El president Montilla lliurarà avui al vespre el
XIX Premi Internacional Catalunya al prestigiós biòleg nord-americà Edward Osborne Wilson, considerat el pare de la sociobiologia i de qui l'editorial Empúries acaba de publicar la traducció al català del llibre 'La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra'. Wilson assegura que la meitat de la flora i la fauna del planeta podrien desaparèixer durant el pròxim segle, tot i que la catàstrofe encara es pot evitar. [+ article]

A "La Contra" _encara la millor pàgina de la premsa catalana_ de La Vanguardia d'avui, ens ofereix, entre d'altres, aquestes perles:
"Nuestro sistema hoy sólo nos concede a la mayoría la posibilidad de sobrevir. Deberíamos empezar a pensar en vivir de verdad, y eso será imposible si acabamos con la biodevisidad en nuestro entorno: las plantas, árboles, playas y especies diversas que extinguimos día a día són nuestra única posibilidad de disfrutar de esa vida grata de seres humanos."
"...y nosotros no somos robots: ¡somos la nación humana! Una nación llamada a buscar la felicidad en armonía con el ecosistema del que forma parte inseparable."
Amb aquest premi, però també amb la hibernació dels eixorcs discursos victimistes i identitaris, sembla que el govern del meu país comença a prendre'n consciència. Tan de bo el Departament d'Obres i Construccions del Ciment i el Departament d'Indústries i Energies Antigues comencin a posar fil a l'agulla i prioritzin un model de mobilitat basat en el transport públic i ferroviari i un model energètic basat en les energies renovables.
Sí, també vull un estat propi, però un gran estat europeu o universal amb capacitat d'influència a favor d'aquesta nació humana que tan bé ens defineix el fundador de la sociobiologia i la biodiversitat.

divendres, 23 de novembre del 2007

"Han de florir les flors a tots els cors" (Vicent Andrés Estellés)


És compatible la sostenibilitat amb el benestar? O amb allò que entenem per benestar als nostres països? Les dues preguntes, malgrat la semblança, són capcioses.
La sostenibilitat ens proposa el concepte d’espai ambiental per càpita (individual o col·lectiu) suposant l’accés igualitari i universal als recursos, i amb la definició següent: la quantitat de recursos naturals que individus o col·lectivitats poden consumir sosteniblement. Tenint present que l’actual accés o consum de recursos naturals és extremadament desigual: un ciutadà estatunidenc, per exemple, consumeix o destrueix cinc-cents cops els recursos naturals que consumeix un hindú, evidentment que el seu càlcul implica reduccions en el consum de recursos naturals (energia, aigua, recursos no renovables, fusta i sòl fèrtil) per aconseguir la sostenibilitat amb equitat universal en un temps determinat.
I el benestar? Aquestes reduccions no han de comportar necessàriament considerables disminucions de benestar i d’opcions vitals, perquè és factible la modificació de les nostres pautes insostenibles de producció i consum per reduir dràsticament el nostre impacte ambiental, garantint al mateix temps la satisfacció igualitària de les necessitats bàsiques i de molts desitjos de les persones, i de vegades amb millora i tot de la qualitat de vida.
Com? Mitjançant la millora de l’eficiència ambiental de la nostra tecnosfera (món d'objectes i instal·lacions construïts per l'home dins el qual i gràcies al qual vivim, treballem, produïm i consumim), avui en general espectacularment dilapidadora i ineficient, i amb la revolució de l’eficiència: fer més amb menys.
Per això la sostenibilitat ens proposa distingir entre les necessitats i els satisfactors (mitjans per satisfer-les), millorar l'eficiència amb què usem els recursos naturals, augmentar la reutilització dels béns, augmentar el reciclatge dels materials, millorar el disseny dels productes per fer-los més duradors i fàcilment reparables, i la substitució de la cultura del malbaratament per la cultura de la suficiència.
I ha dissenyat una estratègia a aplicar a gairebé totes les necessitats en les societats industrialitzades per a la reducció (ajustament al nostre espai ambiental) de l’impacte ambiental a una petita fracció de l'actual, sense pèrdua substancial del benestar ni les opcions vitals, i de vegades amb millora de la qualitat de vida, de dues fases:
1ª fase: substitució de satisfactors, que només comporta canvis tècnics relativament senzills i quasi cap canvi de valors, i que significa una reducció enorme de l'impacte ambiental global;
2a fase: canvis més infrastructurals, en els quals també intervenen qüestions de valors i hàbits de vida, i que signifiquen una reducció dràstica de l'impacte ambiental global.
Vegem-ne l’aplicació, encara que resumida i molt simplificada, a dues necessitats. En la il·luminació, les dues fases es resoldrien d’aquesta manera:
1ª: substitució de les bombetes de filament incandescent per bombetes fluorescents compactes, les quals, per a una satisfacció igual de la necessitat (un nivell igual de lluminositat), només usen una cinquena part d'electricitat i són deu vegades més duradores;
2ª: millor disseny dels edificis per captar la mateixa quantitat possible de llum natural i disminuir la nostra dependència de la il·luminació elèctrica.
I en la mobilitat així:
1ª: canvi del model de transport amb la substitució de l’automòbil privat, que a igualtat de prestació (transport d’una persona al llarg d’una unitat de trajecte) consumeix de mitjana dues vegades més energia que el tren, i l’avió, que consumeix tres vegades més energia que el tren, pel tren en recorreguts llargs i la bicicleta i el tramvia en recorreguts curts, i mantenint només l’ús de vehicles privats, i encara impulsats per biogàs o hidrogen solar, per a ús de vells i discapacitats;
2ª: reducció del número i de la longitud dels desplaçaments necessaris per viure, treballar i divertir-nos, apropant els centres residencials, laborals i de lleure mitjançant un urbanisme ecològic, desenvolupant economies locals autocentrades, etc, que comporta, d’altra banda, una millora de la qualitat de vida: conservació de l'accessibilitat, fi dels desplaçaments llargs, fi del retard causat pels embussos.
En resum, hi ha propostes i estratègies que permeten fer possible una altra societat industrial, ecologitzada i reconciliada amb la natura, sense pèrdua de benestar, ans al contrari, amb guanys en la qualitat de la nostra vida.

dijous, 22 de novembre del 2007

"i feia una tardor benigna" (Miquel Martí i Pol)

Giuseppe Arcimboldo (1527-1593): La tardor (1573)

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca
el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
resplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

(Friedrich W. Nietzsche, 1844-1900: La tardor)

dimecres, 21 de novembre del 2007

No hi ha cap déu ni cap pàtria per als quals els humans lliures hagin de matar o de morir


Losantos silencia otra vez a monseñor Blázquez
La petición de perdón sobre la guerra civil del presidente de los obispos, censurada en la radio de los obispos

La mano derecha del cardenal Tarancón considera que Blázquez se ha quedado corto

"Salvó a España de un sistema de opresión, tiranía, marxismo y estalinismo”
La Iglesia Católica oficia varias misas para homenajear a Franco

El presidente de la Conferencia Episcopal Española se desmarca de Rouco y sus colegas más conservadores
El testamento de Blázquez: "Pido perdón por 'actuaciones' de la Iglesia durante la República y la guerra civil"

Ja poden anar fent. Per més equilibris que els seus dirigents facin ara entre la mamella que van beneir i que els va engreixar i la doctrina que ens vendran com més ens acostem a la Declaración de la Renda 2007, l’església institucional española ja fa temps que s’ha retratat. No cal ni recordar el seu trist paper durant el cop d’estat del 23-F (Si estalvies el plor, no estalviïs el bes), per més llustre _d’altra banda, molt allunyat encara de la democràcia cristiana que va reconstruir l’Europa postfeixista amb les esquerres_ que es posi a les sabates, la seva presa de posició política d’aquests darrers anys ens obliga a considerar-la i a tractar-la d’acord al paper que ha assumit voluntàriament i lliurement: l'aparell ideològic _amb la COPPE_ d'un simple partit polític que, per a més inri, està ubicat a l’extrema dreta. Ecs, quin fàstic!
Se me’n refot, que demanin perdó o no _són ells els que s'han arrogat el poder de perdonar i no pas jo_, i encara menys si no el demanen per la seva col·laboració i complicitat amb la pau franquista, perquè en la guerra, ja se sap, tots els contendents, lleials o revoltats, han comès excessos. Allò que em fot, és que a l’any 2007 estiguin encara en la mateixa trinxera ideològica i política que el 1936!
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, així amb Ç (com Flaçà, Corçà, entre d’altres) encara que no li agradi, es pregunta: “Aquesta demanda de perdó pel seu comportament durant la guerra civil i la República inclourà la beatificació d’algun dels 50 clergues afusellats pels nacionales, durant la guerra o després de la guerra, encara que no siguin caídos ni por dios ni por la patria? Inclou la seva actitud de connivència i complicitat amb el bàndol franquista en la defenestració i l’exili obligat del Cardenal Vidal i Barraquer? Aquesta demanda de perdó per "actuaciones" durant allò que ells batejaren com a Cruzada és extensible a la seva actitud durant el franquisme, en què donaven la seva benedicció als piquets d’afusellament o perseguien les celebracions religioses en llengua catalana o dirigien l’educació repressora i culpabilitzadora de la nostre joventut? En fi, aquesta estranya i tardana demanda de perdó els surt del cor o és una estratègia de màrqueting davant la propera declaració de la renda?”

dimarts, 20 de novembre del 2007

Qui té una cort, és el rei!


Hi ha molta gent, sobretot a l’Empordà, que ha sentit parlar de Lo rei Micomicó. Alguns fins i tot han tingut potser la sort de llegir-lo o de gaudir-ne d’alguna representació. Sota l’aparença de comèdia, Abdó Terrades (1812-1856), socialista cabetià figuerenc, hi fa una paròdia cruel i sagnat del règim monàrquic.
Poca gent sap, però, del possible origen real de la farsa. Tot i la manca de certesa, Àngel Carmona, a Dues Catalunyes (1967), ens recorda que devem a Conrad Roure l’explicació de l’origen real del "rei Micomicó" d'Abdó Terrades. Així, a Recuerdos de mi larga vida, ens fa cinc cèntims de la història del figuerenc Vicent Perxas, el qual, l’any 1836, després d’una lectura d’El Quixot, va perdre la raó i començà a titular-se “el rey Micomicón”.
Segons Roure, l’atent Abdó Terrades no sols li seguí el corrent, sinó que li organitzà una cort de joves disposats a divertir-se, es nomenà camarlenc d’aquell regne de la demència i durant dos anys l’acompanyà en el repartiment d’ordres reials i en la signatura de reials decrets, amb gran diversió per part de la gent de Figueres.
Molt pillo, aquest en Terrades, ell mateix ajudava a crear l’argument, ple de vivacitat i diversió, de la comèdia antimonàrquica que publicaria i estrenaria l’any 1838. Un fart de riure, com qualsevol monarquia que hagi sobreviscut al segle XIX.

diumenge, 18 de novembre del 2007

La Catalunya d'avui poc s'entendria sense el significat d'aquesta cançó

Gregori López Raimundo (1914-2007)


Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure,
d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

(Raimon: T'he conegut sempre igual, 1973, a Gregori)

dijous, 15 de novembre del 2007

Bones festes d'HIVERN!


Em sembla que cada any s’avancen més. La comercialització ho avança tot, no pas els sentiments però. “El capitalismo de consumo nos despoja _regularizándolas_ de nuestras actividades de ocio y consumo: crea necesidades que se acoplen a los productos que está interesado en vender, transformando _mediante la pedagogía y la demagogia_ nuestras actividades de ocio y consumo para que se acoplen a sus productos" (Jesús Ibáñez: Por una sociología de la vida cotidiana, 1994).



D’altra banda, el cristianisme, d'ençà que els emperadors Constantí I el Gran i Licini decretessin (edicte de Milà, 313) la tolerància religiosa, es convertí en religió oficial de l'Imperi Romà, la qual cosa possibilità la organització i institucionalització d'una Església que, amb la consecució del poder polític i econòmic, en féu una ideologia pública en competència, molt avantatjosa, amb d'altres ideologies.
I irreverent i iconoclasta davant totes les creences que surten del clos privat i individual _l’únic lloc on les respecto_, d’on no haurien de sortir mai si no volen ser tractades com una ideologia nefasta _per la seva reiterada prèdica en favor de la resignació de la majoria com a millor garantia del manteniment de l'opulència d'una minoria_ en competència amb d'altres ideologies molt més alliberadores pel paper que atorguen a l'actuació humana _encara que de vegades comporti errors o equivocacions_, m’he començat a sentir atabalat, aclaparat i perseguit per déus, àngels i dimonis, per cançonetes de veus horripilants i lluminàries d'escassa sostenibilitat, i he preparat, com cada any, les meves particulars felicitacions de les festes d’hivern, que, sense vocació de copyright, podeu utilitzar lliurement.



Així que, en plena tardor encara, Bones festes d’hivern a tots els mortals!

I tu, de pas, al món, hi fas alguna cosa?


No és una cita cèlebre, en el sentit que el seu autor, històric tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es feia tot sovint. Però, ho sento, la tramuntana d'avui m'ha xiulat a les orelles i me l’ha portat al cap.
Segons Carles Fages de Climent (1902-1968) en la seva Balada del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i molt sovint, Anton Esglésies, sabater d’Ordis, en la primera etapa de la seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"
Aquesta fou la gran pregunta que es formulà de manera persistent, fins que conegué l’adversitat: escassetat de la feina, mort del fill, abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies no venen mai soles, i abans encara menys. En aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que havia portat i quedà sense records, regirà la seva vida com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble, i es convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu.
Sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom fou la seva gran resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre. I davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, no penseu que aquest determini de voler portar la tramuntana a raons amb una canya del Manol era una gesta molt i molt lloable?

dimecres, 14 de novembre del 2007

No siguis maleducat, rei, que un colpista és un fill de puta, aquí i allà


Ens poden entretenir amb l'anècdota, dels gestos o de les paraules. Ens poden distreure sobre les qüestions importants amb titulars o tertulians que, de grat o per força, tenen amo. Però si alguna cosa hi ha d'interessant en la cimera iberoamericana és aquesta: l'entrada en escena de la plurimodelitat en el discurs alliberador del continent sud-americà, això que volen desqualificar amb la paraula populisme.
Sense prejutjar-ne cap _cal conèixer la història, la realitat, els greuges, les pressions, les intromissions, les conquestes, els avenços, etc, per poder apostar més per un model que per un altre_, la cimera ha posat de manifest el creixement del crit de justícia. Cuba no està sola: Veneçuela, Nicaragua, Bolívia, etc, amb models diferents i en evolució, han posat sobre la taula dels senyors aquell preciós vers de Georg Herwegh (1817-1875): "Pa és llibertat, llibertat pa!" (Himne per a l’Associació General Alemanya de Treballadors).
I aquesta pluralitat de models per començar a caminar lliures del paternalisme trampós de la caritat dels països rics és el que trobo més interessant de tot plegat, conscient, d'altra banda, del cordó sanitari que intenten els Estat Muñits d'Amèrica i els seus socis.
Ara, si els mitjans o la Pilar Rahola em proposen de triar entre maleducacions, no em costa gens i em poso al costat de la maleducació que prové de l'empobriment (no de la pobresa), de la servitud i de l'ofensa i no pas de la que prové del prejudici o de la prepotència.

El conflicto entre el Rey y Chávez tuvo, pues, un precedente en 1996
Aznar y Castro protagonizaron también momentos de tensión en la VI Cumbre Iberoamericana
La corbata
Tras este momento de tensión, Aznar se quitó su corbata azul y se la tendió a Castro, quien a su vez se desprendió de la suya, de color naranja. Intercambiadas las corbatas, Aznar analizó la que había recibido del líder cubano y le dijo: “Sales ganando con el cambio” y “es sólo una corbata, no una soga”.

El papel del PP en el golpe venezolano de 2002, al descubierto

Després de la seva lectura encara entenc menys que la notícia sigui la maleducació d'uns o altres. Ara els qualificatius de "feixista" i "racista" em semblen moderats i benevolents, i fruit d'una terrible bona educació.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Futuritat


Els principis o criteris operatius de sostenibilitat són els que garanteixen la no saturació de les capacitats necessàries per a la realització de les funcions ambientals que vèiem en el post anterior. Herman E. Daly ens en proposa sis:

1. principi d'irreversibilitat zero, que pretén la reducció a zero de les intervencions acumulatives: l'emissió persistent de tòxics no biodegradats i acumulables en les cadenes tròfiques, i dels danys irreversibles: l’extinció d'espècies animals i vegetals, i que comporta, en conseqüència, el tancament de la indústria nuclear: rebuigs radioactius ineliminables, i de molts processos corrents en la indústria química: rebuigs tòxics ineliminables.

2.1 els recursos perpetus són els únics recursos que en principi poden explotar-se il·limitadament, encara que no totes les maneres de fer-ho són sostenibles en qualsevol escala: per exemple els generadors eòlics, que, tot i utilitzar el vent, consumeixen energia en la seva fabricació, consumeixen materials valuosos en la seva fabricació, ocupen espai en la seva instal·lació, ocasionalment posen en perill la migració de les aus i de vegades maten aus en la seva utilització.

2.2 principi de la recol·lecció sostenible, que afirma que les taxes de recol·lecció dels recursos autorenovables han de ser iguals a les taxes de regeneració d'aquests recursos, per la qual cosa s'han d’aprofitar els excedents sense deteriorar els sistemes que produeixen els excedents: recollir llenya sense talar els arbres, consumir ous sense matar la gallina, perquè la sobreexplotació converteix els recursos renovables en recursos no renovables: sòl fèrtil, aigua dels aqüífers subterranis, espècies silvestres i domesticades, boscos, prats, terres cultivades, ecosistemes marins i d'aigua dolça (font de la pesca).

2.3 i 2.4 principi del buidatge sostenible, que afirma que les taxes de buidatge dels recursos no renovables han de ser iguals a les taxes de creació de substituts renovables, raó per la qual s'ha d'aprofitar la substituïbilitat parcial entre diferents tipus de recursos per mantenir constant un fons o munt que no disminueixi les opcions econòmiques de la generació següent a la nostra: extracció de petroli conjuntament amb la plantació d'arbres per obtenir alcohol a partir de la fusta, perquè la substitució converteix els recursos no renovables en renovables.

3. principi de l’emissió sostenible, que afirma que les taxes d’emissió de residus han de ser iguals a les capacitats naturals d'assimilació dels ecosistemes en els quals s'emeten aquests residus, la qual cosa implica emissió zero de residus no biodegradables.

4. principi de selecció sostenible de tecnologies, que afirma que s'han d'afavorir les tecnologies que augmenten la productivitat dels recursos (el volum de valor afegit extret per unitat de recurs) en lloc de les tecnologies que incrementen la quantitat extreta de recursos, i que comporta eficiència en lloc de creixement, eficiència en el consum final dels recursos: bombetes més eficients en lloc de més centrals elèctriques, disseny de productes i processos susceptible de facilitar el reciclatge de materials tant en la pròpia economia com en els cicles naturals dels ecosistemes (biodegradabilitat), etc, i canvi tecnològic: ha de promoure la substitució de recursos no renovables per renovables en la línia d'una estratègia energètica solar.

Aquests cinc principis es clouen en un darrer, el qual permet d’afrontar tot allò inesperat o imprevist que no s’ha recollit en cap dels principis anteriors: el principi de precaució, que ens reclama una actitud vigilant que anticipi els colls d'ampolla, eviti els atzucacs i tingui presents les anàlisis del cas pitjor, davant la complexitat, el dubte i la incertesa i davant la magnitud dels riscos als quals ens enfrontem.

Amb aquest post d’avui, els números del qual tenen relació amb els d'ahir, tanco, provisionalment, el tema de la sostenibilitat. Se’n podria parlar molt més: sobre la compatibilitat entre sostenibilitat i benestar, sobre mesures concretes per a una actuació mínima i immediata, sobre la diferenciació entre desenvolupament i creixement, sobre els papers de la planificació i el mercat, etc. Per a més endavant! El monotematisme avorreix, fins i tot a qui el practica. Per tant, el blog recupera avui el caràcter sincrètic, irreverent, eclèctic i pluritemàtic amb què va néixer.

dilluns, 12 de novembre del 2007

"La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia" (Pere Quart)


El proper post (principis de sostenibilitat), que serà, provisionalment, l’últim sobre aquest llarg monogràfic sobre el tema de la sostenibilitat, poc s’entendria sense el d’avui, perquè els principis venen determinats en part per allò en què volen incidir. Per aquest motiu, el post d’avui va destinat nomes a resumir, gairebé a ressenyar, les funcions ambientals.
Cal entendre per funcions mediambientals les funcions de la biosfera o del medi ambient en la seva interacció amb l'economia humana. I Alfons Barceló considera que el medi ambient té quatre funcions molt concretes:

1. Font essencial de la vida i la biodiversitat:
a) Hàbitat per a les espècies vives;
b) Proveïdor de serveis ambientals globals: regulació del clima, creació de sòl fèrtil, regulació del cicle hidrològic, regulació dels cicles biogeoquímics, biodegradació dels contaminants, etc;
c) Capacitat de provisió de serveis ambientals globals dependent de la conservació de la biodiversitat: participació de plantes, animals i microorganismes en processos essencials.

2. Font de recursos naturals, això és, magatzem d'energia i matèries primeres:
a) Recursos naturals renovables:
2.1 recursos perpetus: llum solar, vents, marees, pluja periòdica;
2.2 recursos autorenovables: pesca moderada, explotació forestal moderada;
b) Recursos naturals no renovables:
2.3 recursos esgotables reciclables: metalls;
2.4 recursos esgotables irreversiblement: combustibles fòssils.

3. Abocador de rebuigs i calor, és a dir, com a destinació de residus i emissions.

4. Font de tecnologia humana, amb un paper essencial com a mitjancera en el metabolisme entre espècie humana i natura.

Els números que conté el post d’avui estan estretament relacionats amb els números del post de demà, en el qual, a més dels principis de sostenibilitat, veurem com aquests es corresponen amb les funcions ambientals d’avui.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Una rata és una rata!


Sóc xafarder de mena i, en sentir la notícia, no n'he fet prou i he buscat la informació que no han donat les TV's. I, efectivament, per a mi la notícia és la confirmació del caràcter feixista i racista de la dreta española i no pas la bona educació d'una esquerra tèbia que ni tan sols sap disculpar-se per la intromissió imperial i imperialista del govern de l'individu Aznar. Una rata és una rata!

Allò important és conèixer la dreta:
Tienes que “unirte a nuestro club”
En su ataque a Aznar, Chávez reveló datos sobre una conversación que mantuvo con el entonces presidente del Gobierno español en julio de 1999. Según Chávez, Aznar le dijo: "Vengo a invitarte a que te unas a nuestro club, tienes petróleo, tienes que incorporarte al primer mundo, basta que tú lo decidas, ya que tienes un fuerte apoyo popular y político". "Pero yo tenía que dejar las relaciones con Cuba, Aznar me dijo que no me convenía la amistad con Castro, Fidel Castro, que para mi es como un padre, un padre revolucionario, un ejemplo de dignidad, de lucha, de resistencia a un imperio", contó Chávez.
“Una preguntita”
"Entonces, yo le hice una preguntita” prosiguió Chávez, “¿Mira, Aznar, tú que opinas de Haití, de Centroamérica y de Africa. Pido perdón por lo que voy a a decir, Aznar me respondió: "Esos se jodieron"(sic). Ahí mostró todo el rostro horrible del fascismo y del racismo". "Una serpiente es más humana que un fascista o un racista; un tigre es más humano que un fascista o un racista", agregó el presidente venezolano.

Allò que sobresurt és
la bona educació de l'esquerra tèbia:
Zapatero pide “respeto” para Aznar ante los insultos del presidente venezolano
i el més secundari de tot:

dissabte, 10 de novembre del 2007

"Allò barat surt car" (dita popular)


Sigui quin sigui el terme _durabilitat o sostenibilitat_ utilitzat per expressar la possibilitat de continuïtat del nou sistema enfront de la finitud del vell, les seves característiques de compatibilitat i responsabilitat (estalvi i eficiència) posen en entredit el suposat caràcter barat de l’economia corrent, caracteritzada, sobretot, per no mirar prim en despesa d’energia i recursos naturals i en generació de residus, i per carregar els costos d'aquest malbaratament i de la reparació de les conseqüències pitjors del sistema: els danys mediambientals, sobre tota la societat i sobre les generacions futures.
És a dir, fins i tot mirat només des d’un punt de vista exclusivament crematístic o monetari, si l’economia convencional encara ens sembla més barata és perquè fa trampa: externalitza en tota la societat determinats costos que hauria d’assumir el procés productiu mateix. Per exemple, qui, si no tota la societat mitjançant els seus impostos, està pagant i pagarà les noves captacions d’aigua en aquells municipis que han vist els seus aqüífers contaminats per un determinat sector productiu? D’altra banda, quant paguem als nostres municipis en concepte de taxa d’escombraries pel pes de molts residus _i molts ben innecessaris_ provinents dels sectors comercials i industrials que els incívics depositen als contenidors de residus domèstics o en qualsevol lloc?
L’economia sostenible o ecològica assumeix totes les responsabilitats, l’economia tradicional, en canvi, en descarrega una bona part en tota la societat a través de les finances públiques.
Si és que té algun sentit fer-se aquesta pregunta entre dos models tan diferents: un que porta al desastre i un altre que intenta d’evitar-lo, quin model és més barat?

divendres, 9 de novembre del 2007

Amb la qualitat de poder durar molt


Personalment més proper, culturalment, lingüísticament i físicament, a la cultura francesa, m'agrada més el terme “durabilitat”, en el sentit de “qualitat de poder durar molt”. A casa nostra, però, la cultura anglosaxona s’ha imposat i la paraula amb què s’ha batejat aquest nou model econòmic nascut a partir de les ciències naturals és “sostenibilitat”. La llengua espanyola n’utilitza, indiferentment, dues: “sostenibilidad” i “sustentabilidad”.
I què és la sostenibilitat o un desenvolupament sostenible? Breument, es tracta d’un model que reuneix tres condicions: viabilitat ecològica, compatibilitat amb la biosfera a llarg termini i extensibilitat en l'espai: universalitzable o generalitzable al conjunt dels habitants del planeta, i en el temps: perdurable, com a mínim, per a la generació següent a la nostra.
I per què aquestes condicions? Perquè els sistemes socioeconòmics han de ser indefinidament reproduïbles sense deterioració dels ecosistemes sobre els quals recolzen i perquè les activitats humanes no han de sobrecarregar les funcions ambientals de la biosfera, ni deteriorar la qualitat ambiental del nostre món; per això ens cal respectar els límits (medi ambient): allò que prenem de la biosfera (font d'energia i matèries primeres) ha d'estar dins del límits de regeneració dels ecosistemes i allò que tornem a la biosfera (abocador de calor i residus) ha d'estar dins els límits d'absorció dels ecosistemes, i pensar en el demà (futuritat): hem de deixar a la generació següent a la nostra (la dels nostres fills i néts) un món que sigui com a mínim tan habitable i faci possibles tantes opcions vitals com el que nosaltres hem rebut de la generació anterior.
Precisament perquè la qüestió dels límits del creixement i de la natura del desenvolupament ens posa davant d'una decisió moral en cada moment del procés econòmic, la sostenibilitat pretén d’englobar regles de gestió ecològicament responsable amb principis ètics: d’equitat sociopolítica, participació ciutadana, descentralització, pluralitat cultural, diversitat, solidaritat, etc.
I com que la sostenibilitat només pot ser efectiva si es té present en totes les activitats humanes, no són rars conceptes com els següents: turisme sostenible, mobilitat sostenible, arquitectura sostenible, etc.

dijous, 8 de novembre del 2007

Avui amb demà


Malgrat la seva aparent modernitat i la seva superficial popularització, la paraulota o, més ben dit, el seu origen té ja uns 35 anys!
L’any 1972, dos informes, Els límits del creixement ("Informe Meadows", del Club de Roma) i Informe de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà (Conferència d’Estocolm), posaven en qüestió la identitat entre creixement econòmic i desenvolupament social.
A partir de llavors, les societats industrialitzades han anat prenent consciència que l’estil de vida té importants incidències en el medi ambient, fins al punt d’alterar-lo profundament. Avui gairebé tothom és conscient de l’estreta relació que hi ha entre conservació del medi, supervivència de les espècies i benestar de la humanitat, i reconeix la necessitat de fer camí cap a un model de desenvolupament extensible en l’espai i durable en el temps. I l’actual model de producció i de consum no es pot mantenir al primer món ni es pot estendre als països empobrits sense posar en perill la satisfacció de les necessitats actuals i les necessitats de la generació següent a la nostra: la dels nostres fills i filles i néts i nétes.
Podrà soportar el planeta una industrialització semblant a la del primer món en països com la Xina i l'Índia, que reuneixen la meitat de la població mundial? I si l'Àfrica no fos un continent permanentment condemnat a la pobresa pel primer món i tingués alguna opció a una industrialització semblant a la dels països del nord? D'acord, el desenvolupament de l'Àfrica és una utopia, una justa utopia, però no és una realitat el creixement a l'estil occidental de tot el sud-est asiàtic?
En aquest context, l’any 1980, el document Estratègia Mundial per a la Conservació, publicat conjuntament per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i el Fons Mundial per a la Natura (WWF), encunyava per primer cop el terme “desenvolupament sostenible”.
L’any 1987, la Comissió Mundial del Medi Ambient i del Desenvolupament de les Nacions Unides donava a conèixer El nostre futur comú ("Informe Brundtland"). La primera ministra noruega hi donava una definició de “sostenibilitat” que ha fet fortuna: “Desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”.
L’any 1991, en el marc del Segon Projecte d’Estratègia Mundial per a la Conservació, UICN, PNUMA i WWF publicaven Cuidem la Terra. Una estratègia per viure de manera sostenible, el qual, alhora que enumera 132 accions específiques destinades a crear una societat perdurable, utilitza l’expressió “desenvolupament sostenible” amb el significat de “millorar la qualitat de la vida humana sense ultrapassar la capacitat de càrrega dels ecosistemes que la sustenten”.
De llavors ençà, la paraula ha fet més o menys fortuna, potser menys que els continguts significatius que ha anat prenent i que començarem a veure en els posts següents.

dimecres, 7 de novembre del 2007

“perquè darrera d’aquesta nit fosca de la crisis d’una civilització despuntés una humanitat més justa en una terra habitable” (Manuel Sacristán)


Nicholas Georgescu-Roegen, Kenneth Boulding i Herman E. Daly són alguns dels autors d’aquest viatge per a una economia sostenible. Amb d’altres, han estat capdavanters (1972) a posar el dit a la nafra:
1. la producció ha estat considerada un benefici en ella mateixa, sense tenir presents els seus costos: necessàriament fa minvar les nostres reserves finites de matèries primeres i energia, i satura la capacitat igualment finita dels ecosistemes amb els rebuigs que resulten dels processos productius;
2. el creixement ha estat considerat la mesura tradicional de la salut nacional i social, quan és un valor només a curt termini: la producció present creix en perjudici de la producció futura i d’un medi ambient fràgil i cada cop més amenaçat.
I és que els sistemes socioeconòmics humans han crescut massa en relació amb la biosfera que els conté: alterant fins i tot els grans cicles biogeoquímics de la biosfera, degradant o destruint molts ecosistemes i causant gran mortalitat animal i vegetal i també humana. I la responsabilitat de tot plegat no està pas distribuïda uniformement. La major responsabilitat recau en els països de capitalisme industrial del nord o primer món, els nivells de benestar i riquesa dels quals no haurien estat possibles sense els exclosos d'avui: pobres del sud, generacions futures, altres espècies vives amb les quals compartim, o compartíem, el planeta.
El fet que la biosfera que habitem sigui un sistema finit, limitat, comporta, per a l’economia ecològica, dues obvietats:
1. és impossible una expansió material indefinida;
2. cal la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental de les activitats humanes, millorant l’eficiència ambiental de les nostres economies: amb la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental per unitat de producte [produir de forma ecològicament eficient vol dir: minimitzar el flux d'energia i materials que recorre els nostres sistemes productius, maximitzant el benestar que n'obtenim; fer més amb menys, establir la cultura de l'“és suficient” o “n’hi ha prou” en lloc de “quant més millor”], i disminuint el volum global d'activitat quan no hi hagi més remei: l’anomenada cultura de l’autolimitació, la sobrietat o mesura, la frugalitat, l’austeritat autodeterminada.
Si l'economia convencional s'ocupa de valors de canvi i està orientada a l'acumulació il·limitada de diner, l’economia ecològica s'ocupa de valors d'ús i està orientada a la satisfacció de les necessitats humanes. En qualsevol cas, tot acte econòmic té sempre, simultàniament, una dimensió ecològica i una dimensió sociocultural, les quals, per a l’economia ecològica, no han de ser menystingudes, o anul·lades, en benefici exclusiu de la unidimensionalitat crematística.
“La realitat que el nostre sistema és finit i que cap despesa d’energia és gratuïta ens posa davant d’una decisió moral en cada moment del procés econòmic” (N. Georgescu-Roegen, K. Boulding i H. E. Daly, 1972).

dimarts, 6 de novembre del 2007

"Qui menja una fruita hauria com a mínim de plantar-ne la llavor; i, si pot ser, una llavor millor que la de la fruita que ha assaborit" (H.D.Thoreau)


"E importa mucho la conservación de los montes, ya que no hay lugar bueno sin ellos y también porque debemos conservarlos a los venideros, como los pasados conservaron los presentes" (Toribio Pérez de Bustamante, 1656).
La pregunta, com quasi sempre, és: i per què nosaltres? Per què hem de conscienciar-nos de la situació i sensibilitzar-nos per millorar-la i corregir-la, si els governs i les empreses...?
Només conec una resposta: per responsabilitat humana, encara que aquesta pot tenir dues motivacions ben diferents.
Responsabilitat humana per egoisme: la present crisi ecològica global amenaça milions de sers vius pertanyents a cents de milers d’espècies animals i vegetals, però sobretot l’espècie humana mateixa, ja que, per més catàstrofes que causem, la vida continuarà en aquest planeta, encara que sigui en les seves formes més senzilles: bacteris, fongs, algues, formes de vida noves i desconegudes per nosaltres, etc, i l’evolució no es deturarà, però en canvi la continuïtat de la civilització humana no està assegurada. És més, potser la gran sort de la terra seria la desaparició de la vida humana, vist que l’home s’ha convertit en un llogater excessivament exigent i perillós per a totes les espècies, inclosa la humana, i per al mateix planeta.
Responsabilitat humana per nivell evolutiu: som l’única espècie pensant, per mal i per bé, l’única espècie capaç de discernir solucions davant de problemes, siguin aquests d’origen humà o d’origen natural.
Amb tot, de vegades n’hi ha prou intentant _perquè és difícil_ de posar en primer terme el compromís ètic de la solidaritat: amb la gent del present i amb la gent del futur, perquè van juntes. Els desitjos, ànsies i voluntats amb què d’una manera o altra expressem que la generació dels nostres fills i néts té dret a conèixer el planeta tal com l’hem conegut _i un ja és d’una generació que l’ha conegut molt diferent per mal a la dels seus avis_ són els mateixos amb què discrepem de moltes injustícies del present. El cantant (Víctor Manuel), encara que referit a un àmbit més petit, deia més o menys: “Aquí cabemos todos, o no cabe ni dios”. Doncs, potser, es tracta només d’això: de fer-nos lloc, als exclosos d’avui i als exclosos de demà, perquè ho són pel mateix sistema.

dilluns, 5 de novembre del 2007

"També hem de tenir presents els drets de les generacions futures" (Petra K. Kelly)


La crisis ecològica actual té el seu origen en l’activitat humana desenvolupada d’ençà de la Revolució industrial, quan de l’explotació de la superfície de la terra (agricultura i ramaderia), abundant en energia provinent del sol en tot moment i, per tant, inesgotable, es va passar a la l’explotació del subsòl de la terra (indústries extractives: mineria, petroli i gas), amb molta energia emmagatzemada i diversa, però esgotable.
La superació de la crisis ecològica i la reconstrucció de les societats industrials _si no és per força, a causa d’una crisi irreversible, ningú no té ganes de tornar a viure com el paleolític, encara que respirem com llavors, segons Joan Fuster_ perquè resultin sostenibles, és a dir, compatibles amb la biosfera a llarg termini i, per tant, durables perquè la generació dels nostres fills pugui conèixer el planeta al menys en el mateix estat en què l’hem conegut nosaltres, si no en condicions millors _cosa cada cop més difícil_, exigeix tornar als orígens i aprofitar l’energia llumínica del sol, per reduir el malbaratament actual de biosfera provocat per l'ús de les altres fonts energètiques: conservant o regenerant la productivitat natural de la biosfera basada en la fotosíntesis de les plantes verdes, la preservació de la biodiversitat (vegetal i animal) i el correcte funcionament dels cicles biogeoquímics del planeta; fent la transició des del sistema energètic actual, basat en els combustibles fòssils i l’energia nuclear, a un sistema energètic basat en les energies renovables, i tancant els cicles de la producció industrial i agrícola, alimentant-la amb energies renovables.
C’est a dire, a més de l’ecologització de la ciència econòmica, com ens proposen des de les ciències naturals, potser el que cal és l’ecologització de la política, que és l’àmbit en el qual es prenen les decisions de futur.

diumenge, 4 de novembre del 2007

I si quan vessa és que plora?


De grat o per força, l’activitat humano-econòmica està constrenyida per certs límits insuperables:

1. límits al reciclatge: el reciclatge perfecte és impossible, perquè només es pot recuperar una part, una altra part es perd irrecuperablement; d’altra banda, el reciclatge mateix suposa haver d’utilitzar més energia encara; el tancament total dels cicles és impossible; les pèrdues de matèria són inevitables. Per això son necessaris els abocadors o dipòsits controlats de residus.

2. límits a l’aprofitament dels recursos naturals: diferents lleis de rendiments decreixents ens recorden que un cop esgotats els dipòsits de recursos naturals millors, més accessibles, etc, resten els dipòsits de matèria-energia menys disponibles, menys útils, menys aprofitables i cada cop més cars d’explotar. Per això s’abandonen les mines, i no pas perquè s’hagi esgotat el mineral que s’hi extreia.

3. límits al creixement. Mentre el productivisme o desenvolupisme afirma que tots els efectes perniciosos del creixement són reversibles i és capaç de justificar la necessitat de creixement econòmic des d’una preocupació, molt sui generis, per al medi ambient: la protecció i la restauració _reparació del dany causat_ del medi ambient exigeixen recursos econòmics que prèviament s’han d’aconseguir a través de més creixement, l’ecologia afirma que hi ha efectes del creixement irreversibles i, en conseqüència, justifica la necessitat de conservació del medi ambient: reparant el dany causat, però també evitant les activitats que ocasionen el dany. Per exemple, la descontaminació és cara i impossible en la seva totalitat. Per això tindrem aqüífers contaminats per nitrats durant molts i molts anys.

4. límits al progrés tècnic: hi ha límits inflexibles a l’eficiència de la tecnologia.

Que ningú no pensi, però, que el fet de la insuperabilitat d'aquests límits hagi evitat que els humans no hàgim intentat, i de fet aconseguit, de superar-los. Insuperabilitat només fa referència a un moment límit o màxim a partir del qual la superació provoca el vessament, el plor i l’escampament d’allò sobrer perquè hi és de més. En resum, tot allò que trobem de més, o fora de lloc, a les cunetes de les carreteres, en mars, rius i rieres, en antics paisatges avui convertits en dipòsits controlats de residus, etc, és, alhora que fruit de la mala educació, conseqüència del trencament dels límits naturals del planeta.

dissabte, 3 de novembre del 2007

"Somos los hijos del sol" (Los Nocheros)


Somos los que aman la flor
Los más sencillos, los que por amor
Estamos pidiendo que el pan
Reine en la mesa del trabajador
Somos los hijos del sol
Del cuenco antiguo de un viejo dolor
Los que por América van
Borrando fronteras con este clamor
Canción, somos canción
Que anda en el viento queriendo volar
País del nunca más
Ya no queremos echarnos atrás
Somos los indios de hoy
Esos que nunca pudieron matar
Y los que se atreven aún
A defender su derecho a soñar
Somos la vida que sigue
La vida que vuelve de la eternidad
Los habitantes de un sueño que no se termina
Y somos los últimos y los primeros
Venciendo al olvido que no pasará
Somos los hijos del sol
Los herederos de la libertad.

Alguns els hem sentit i intentat d’aprendre a escola: formen part del currículum escolar, d’altres els hem conegut a través d’algun telenotícies. Em refereixo a fenòmens i nocions biofísiques essencials que s'han proposat per ecologitzar l’economia: les lleis o principis de la termodinàmica (el primer i el segon, sobretot), perquè imposen constriccions sobre els processos econòmics i socials, la fotosíntesi, el creixement exponencial dins dels sistemes tancats (“informes Meadows”: Els límits del creixement, 1972, i Més enllà dels límits del creixement, 1992, documents vastament referenciats a internet, i el primer del quals va ser pioner com a toc d'atenció), amb les seves típiques pautes d’extralimitació seguida de col·lapse, i els principis de sostenibilitat ecològica (que seran objecte d’un altre post).
El primer principi de la termodinàmica és el principi de conservació de l’energia (Antoine Lavoisier). Ens recorda que la quantitat d’energia roman constant: l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma d’unes formes a altres, perquè no hi ha producció ni consum energètics, sinó aprofitament i ús energètics. Per extensió: no es perd res en el procés productiu, senzillament adquireix una altra forma, perquè cada ús d’una unitat de recursos naturals produeix una unitat de deixalles i residus; no es pot obtenir alguna cosa a canvi de res;
no podem produir sense generar residus, perquè la generació de residus és quelcom inherent als processos de producció i consum.
El segon principi de la termodinàmica, conegut com a principi d’entropia (Carnot i Clausius), ens ve a dir que la qualitat d’energia es degrada constantment: l’energia es degrada i no pot usar-se dues vegades; en un sistema tancat tots els processos físics, naturals i tecnològics succeeixen de tal manera que la disponibilitat de l’energia (grau de convertibilitat de l’energia o conversió de treball emmagatzemat en treball útil) implicada decreix. Per extensió: els diversos tipus d’energia (treball emmagatzemat) no són igualment convertibles en treball útil, perquè existeixen formes d’energia de bona i mala qualitat; malbaratar de forma irresponsable la riquesa natural que constitueixen les reserves de combustibles fòssils, els jaciments minerals, etc, restringeix cada vegada més les opcions vitals de la generació següent a la nostra, que és la dels nostres fills; el nostre deure per a la generació dels nostres fills és la conservació de la qualitat de l’energia.
I la fotosíntesi és una activitat bioquímica de les plantes verdes que usen l’energia solar per transformar aigua i diòxid de carboni en hidrats de carboni, un procés que constitueix la base de tota la productivitat dels sistemes naturals i en última instància sustenta tota la vida del nostre planeta. Efectivament, l’energia solar és, en última instància, la responsable d’organitzar la vida en l’espai i de fer-la evolucionar a través del temps. Indubtablement, som els fills del sol!

divendres, 2 de novembre del 2007

"Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?" (Raimon)

Mar d'Aral

La ciència no només ha donat a conèixer diagnosis, més o menys apocalíptiques o catastrofistes _sense discussió sobre la qualitat, la quantitat depèn sovint de l’estat d’ànim del subjecte_, sinó que també ha fet aportacions i propostes, amb l’objectiu d’intentar frenar o aturar el desastre i el col·lapse que alguns polítics ineptes _segueixo els bons consells i m’estalvio el nom de la fera_ s’entesten a menystenir, si no a negar, malgrat les evidències.
És gràcies a les ciències naturals (física, biologia, etc) que la ciència econòmica ha pogut adquirir coneixements sobre els límits (que seran motiu d'un altre post) amb què topen tots els sistemes econòmics a causa de la seva inserció en sistemes biofísics que els contenen i que formen una biosfera altament complexa, i a causa de la seva dependència, necessària per al seu funcionament, de fonts de materials rics energèticament i d’abocadors per als rebuigs generats i, d’altra banda, pobres energèticament.
No és estrany, doncs, que les ciències naturals hagin estat les primeres a proposar dotar l’economia corrent d’elements ecològics: ecologització de la ciència econòmica, se n’ha dit (Wendell Berry). Això, a grans trets, voldria dir reformular la teoria econòmica convencional en el sentit que tingui en compte l’economia de la biosfera: l’economia que sosté la xarxa total de la vida i tot el que depèn de la bona salut de la terra i els seus ecosistemes, i les externalitats: costos mediambientals i socials de les activitats econòmiques _avui, encara lluny del principi “qui contamina paga”, carregats injustament sobre tota la societat_, perquè les activitats econòmiques: d’extracció, producció, consum i generació de residus, afecten els béns considerats universals, comuns i lliures: terra, aire i aigua, encara que alguns, o alguna part d’alguns, estiguin, provisionalment o momentàniament, en mans privades.

Nota: Per sistema, acostumo a intentar de distingir entre corrent i normal, malgrat la confusió corrent i gens normal sobre el significat d'ambdós termes, o precisament per això. Ni tot el corrent és normal, ni tot el normal és corrent. Ara, en algun lloc, més o menys recòndit, hi ha d'haver alguna cosa corrent i normal alhora.

dijous, 1 de novembre del 2007

“Tot el que fem és irreparable” (Joan Fuster)


Sense ànim de convèncer ningú, i molt menys l’individu Rajoy, que té un cosí científic i la cadena episcopal que l’assessoren en matèria tan envitricollada, m’he permès d’hivernar per uns dies el meu particular homenatge a Gramsci al setantè aniversari de la seva tràgica mort i reproduir els apunts de diverses lectures sobre això que l’individu Rajoy bescanta amb la mateixa estupidesa _i no pas per pura mandra, com deia el mateix Fuster_ que bescanta tantes i tantes coses serioses i que Al Gore ens ven com si es tractés de la creença d’una nova secta religiosa: el canvi climàtic.

La teoria (de les ciències naturals)
"La creença en un progrés general es basa en el capritxós somni que és possible aconseguir alguna cosa a canvi de res. La suposició subjacent és que els guanys obtinguts en un camp no s’han de pagar amb pèrdues en d’altres" (Aldous Huxley).
C’est a dire, el progrés es basa en dos impossibles: no es pot aconseguir res a canvi de res i no es pot guanyar en un lloc sense perdre en un altre lloc.

La pràctica (de l’economia convencional)
"Cada cop que fabriquem un Cadillac destruïm de mode irrevocable una quantitat de baixa entropia que d’una altra manera es podria utilitzar per produir una arada o una pala. Amb altres paraules, cada cop que produïm un Cadillac ho fem a costa de reduir el nombre de vides humanes futures" (Nicholas Georgescu-Roegen).
Les polítiques econòmiques públiques i privades corrents i majoritàries, si no úniques, es caracteritzen per la despreocupació, cada cop més irresponsable, pel substrat material, biofísic, natural, etc, sobre el qual es construeixen les economies humanes _cert que no hi pot haver economia sense persones, però tampoc sense espai_ i per l’atenció, prioritària si no única, als fluxos monetaris i a l’intercanvi comercial _se'ls en refot la creació de valors d’ús, si no tenen valor de canvi, destinats a satisfer necessitats humanes bàsiques i reals_, i es fonamenten en una concepció dels recursos naturals basada en l’existència infinita: creença en l’existència d’una quantitat infinita de recursos naturals, i la substituïbilitat indefinida: creença en què els recursos naturals són indefinidament substituïbles entre ells, i amb el capital i el treball humans.

Les conseqüències (en la realitat)
El preu tràgic dels dubtes de Rajoy és, més o menys, el següent: devastació ambiental (pol·lució de l’aire, contaminació de l’aigua, producció de residus, malbaratament de recursos naturals), sofriment humà i anihilació de vida (vegetal, animal i humana).

Nota: Per sistema, acostumo a dubtar de tothom que s'estima més creure (jo crec) que no pas pensar (jo penso). Generalment sol tractar-se d'un mentider o un enganyat.