dimecres, 7 de novembre de 2007

“perquè darrera d’aquesta nit fosca de la crisis d’una civilització despuntés una humanitat més justa en una terra habitable” (Manuel Sacristán)


Nicholas Georgescu-Roegen, Kenneth Boulding i Herman E. Daly són alguns dels autors d’aquest viatge per a una economia sostenible. Amb d’altres, han estat capdavanters (1972) a posar el dit a la nafra:
1. la producció ha estat considerada un benefici en ella mateixa, sense tenir presents els seus costos: necessàriament fa minvar les nostres reserves finites de matèries primeres i energia, i satura la capacitat igualment finita dels ecosistemes amb els rebuigs que resulten dels processos productius;
2. el creixement ha estat considerat la mesura tradicional de la salut nacional i social, quan és un valor només a curt termini: la producció present creix en perjudici de la producció futura i d’un medi ambient fràgil i cada cop més amenaçat.
I és que els sistemes socioeconòmics humans han crescut massa en relació amb la biosfera que els conté: alterant fins i tot els grans cicles biogeoquímics de la biosfera, degradant o destruint molts ecosistemes i causant gran mortalitat animal i vegetal i també humana. I la responsabilitat de tot plegat no està pas distribuïda uniformement. La major responsabilitat recau en els països de capitalisme industrial del nord o primer món, els nivells de benestar i riquesa dels quals no haurien estat possibles sense els exclosos d'avui: pobres del sud, generacions futures, altres espècies vives amb les quals compartim, o compartíem, el planeta.
El fet que la biosfera que habitem sigui un sistema finit, limitat, comporta, per a l’economia ecològica, dues obvietats:
1. és impossible una expansió material indefinida;
2. cal la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental de les activitats humanes, millorant l’eficiència ambiental de les nostres economies: amb la reducció sistemàtica de l’impacte ambiental per unitat de producte [produir de forma ecològicament eficient vol dir: minimitzar el flux d'energia i materials que recorre els nostres sistemes productius, maximitzant el benestar que n'obtenim; fer més amb menys, establir la cultura de l'“és suficient” o “n’hi ha prou” en lloc de “quant més millor”], i disminuint el volum global d'activitat quan no hi hagi més remei: l’anomenada cultura de l’autolimitació, la sobrietat o mesura, la frugalitat, l’austeritat autodeterminada.
Si l'economia convencional s'ocupa de valors de canvi i està orientada a l'acumulació il·limitada de diner, l’economia ecològica s'ocupa de valors d'ús i està orientada a la satisfacció de les necessitats humanes. En qualsevol cas, tot acte econòmic té sempre, simultàniament, una dimensió ecològica i una dimensió sociocultural, les quals, per a l’economia ecològica, no han de ser menystingudes, o anul·lades, en benefici exclusiu de la unidimensionalitat crematística.
“La realitat que el nostre sistema és finit i que cap despesa d’energia és gratuïta ens posa davant d’una decisió moral en cada moment del procés econòmic” (N. Georgescu-Roegen, K. Boulding i H. E. Daly, 1972).

1 comentari:

rosa ha dit...

la economia ecològica no dóna gunats al contrari té despeses, i per aquesta raó no tindrà mai prioritat per cap mandatari.